Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
A la Laia li encantava passejar pel centre de la ciutat. Feia olor de Nadal. Pocs dies abans havien començat a encendre els llums que penjaven dels carrers i dels edificis, i tot resplendia. Com que era dimarts, just el primer dia de desembre, el restaurant de la seva mare estava tancat. Per tant, havien aprofitat per sortir a fer un volt tots tres, ella, la mare i el bonifaci d’en Josep Maria, per començar a gaudir de l’ambient nadalenc.
Cada any passava el mateix... No podia evitar sentir-se una mica més nena aquells dies, potser perquè en conservava molt bons records. Li encantava aquella mena de nostàlgia que es respirava en una època de l’any que es vivia amb tanta intensitat. Recordava quan, de petita, els Reis anaven personalment (O SI MÉS NO ELLA S’HO CREIA) a casa seva per portar-li els regals. Esperava amb ànsia que arribessin per poder esbrinar quin regal, de tots els que havia posat a la carta, havien pogut aconseguir. Ara que ja sabia que tot formava part de l’educació sòbria que la mare pretenia inculcar-li (un regal s’aprecia molt més que no pas quinze de cop), continuava gaudint molt d’aquells dies. També va ser per Nadal que les noies van formar El Club de les Vambes Vermelles, amb les seves normes i, sobretot, amb aquelles vambes que ja havia hagut de canviar alguna vegada des que el pare les hi va regalar per Nadal dos anys enrere. Perquè, és clar, anar amb un dit a fora i amb la sola trencada no estava gaire ben vist...
—Anem fins a la fira de Nadal del centre? —els va proposar la mare, i ells van acceptar la proposta amb molt de gust.
Segurament no estaria gaire ple, o això esperaven. La Laia en tenia prou si podia treure una mica el cap a les parades per comprar algun adorn nou per a l’arbre.
—Pensa que dimarts que ve farem l’arbre a casa, eh? —li va recordar la mare, una mica neguitosa.
Cada any, a la Laia li tocava participar en la decoració de dos arbres, el de la mare i el del pare. Però aquest seria el primer Nadal que passaria a la seva altra casa, des que la Lorena, l’Aitana i l’Albert se’n va anar a viure amb en David. La veritat era que a la Laia se li feia una mica estrany, i notava que la mare tot allò tampoc no ho portava gaire bé: la veia una mica tensa amb el tema, i no parava de fer-li preguntes sobre el sopar de Nadal, el de Cap d’Any, el dinar de Sant Esteve, etc. I és que no només no celebraria les festes amb la Laia, sinó que li tocaria treballar al restaurant tots aquells dies de festa, ja que tenia les taules reservades des de feia setmanes. Només tancaria el restaurant la nit de Cap d’Any per celebrar les festes amb els treballadors i la nit de Reis, que era l’únic festiu que havia pogut reservar per estar amb la Laia.
—No pateixis, que no me n’he oblidat —va respondre a la mare, picant-li l’ullet per mirar de calmar-la.
—D’acord. Perquè ja saps que no m’agrada fer-lo just el dia abans de Nadal, seria una ximpleria. Total, per una setmana ja no caldria posar-lo.
Quan va veure que la Maria es començava a inquietar, en Josep Maria hi va intervenir amb la seva intenció de sempre de suavitzar les coses:
—Hi estic totalment d’acord —va dir en Josep Maria, mentre li passava un braç per l’espatlla i l’arrambava cap a ell.
La Laia es va adonar que a la mare se li escapava un somriure de satisfacció. Aquell home era la persona que l’entenia més bé del món. Quina sort havien tingut de conèixer-se!
—Com que és festa i no tinc classe, podré venir ben d’hora i tindrem tot el dia per dedicar-lo a la nostra tradició —va afegir la Laia. Sabia que a la Maria li agradava fer cada any el mateix: primer l’arbre, després les galetes de Nadal i, finalment, alguna nadala.
Però de seguida es va penedir d’haver-se deixat dominar per l’emoció quan la mare li va preguntar:
—Parlant de classes, com va aquest curs? L’altre dia em vaig trobar la mare de l’Eva i em va dir que a ella li està costant moltíssim, pobra. Gairebé no dorm! Entre el Liceu i l’escola, es veu que no para...
La Laia va mirar a terra per evitar els ulls escrutadors de la mare. No volia que s’adonés de la preocupació que, en realitat, intentava amagar en el fons del cervell. Efectivament, tercer d’ESO era un totxo de curs. Malgrat que ella s’esforçava tant com en els cursos anteriors de l’ESO, aquest semblava que se li resistia...
—Sí, és difícil, la veritat —va dir, sense parar de caminar. Esperava poder arribar a la fira abans que la mare continués l’interrogatori, però la Maria era més llesta que una mostela.
—Però gaire difícil? —li va preguntar, posant-se-li al costat.
—Doncs més que els altres, és clar.
—I ho aprovaràs tot, Laia?
—Jo crec que sí, no ho sé, ja ho veurem... Mireu! Ja hi som. Ja es veuen les parades! —va dir, per desviar la conversa, però per desgràcia, amb la mare aquells mètodes no funcionaven gens bé.
La Maria es va aturar, li va demanar que la mirés als ulls i li va preguntar:
—M’he d’amoïnar?
La Laia va empassar-se la saliva. Què li podia dir? Encara no sabia les notes, però la cosa no pintava gaire bé. Els treballs no li havien sortit gaire fantàstics, i després del pont tenia dues setmanes plenes d’exàmens i treballs supercomplicats. S’havia imposat uns horaris d’estudi superintensos. Tant de bo n’hi hagués prou...
—Intentaré que no, mare —va dir sincerament.
La Maria va assentir i l’últim que va pronunciar per posar fi al tema va ser:
—Avisa’m quan tinguis les notes.
Després va continuar caminant cap a la fira de Nadal, deixant la Laia enrere, una mica ofuscada per la pressió. Ni tan sols els llums més brillants que l’envoltaven la van ajudar a recuperar els ànims.
Quan la Flora, la tutora que substituïa la Mortícia des de feia mesos, va entrar a la classe de llengua i literatura un quart d’hora abans que s’acabés davant de la mirada astorada de la Saratita, ningú no s’imaginava quin devia ser-ne el motiu.
—Us he d’anunciar una cosa important —va dir la profe d’ètica, una classe que només tenien els dimarts i que, precisament aquell dia, dimecres, no els tocava. O sigui que allò devia ser una qüestió de vida o mort...
La Laia es va imaginar de tot: un examen sorpresa i increïblement difícil que acabaria d’amargar-li l’existència, l’arribada d’algun professor inesperat, que l’escola havia