És l’any 1899

i som a Londres, a l’època victoriana. Us presento els personatges d’aquesta història...

Capítol 1

CUQUES

PER ESMORZAR

Una llòbrega nit d’hivern, als carrers dels baixos fons de Londres, van abandonar un petit nadó a les escales d’un orfenat. No hi van deixar cap nota, cap nom, cap pista de qui era aquella nena tan petitona. Només el sac de patates que l’embolicava i la protegia precàriament de la neu.

A l’època victoriana no era inusual que els nounats fossin abandonats a la porta dels orfenats, dels hospitals o, fins i tot, de les cases de la gent de classe alta. Algunes mares pobres i desesperades esperaven que les persones o institucions que acollien els seus fills els poguessin donar una vida millor de la que elles mateixes eren capaces de proporcionar.

Tanmateix, és difícil imaginar un lloc pitjor per començar la vida que LA CASA DELS CUCS, residència per a infants no desitjats.

Hi vivien vint-i-sis orfes, tots apilats en una única habitació on n’hi haurien d’haver dormit vuit com a màxim. La canalla no sortia mai del recinte, passaven gana i sovint els apallissaven. A més, estaven obligats a treballar nit i dia. Havien de muntar les peces diminutes dels rellotges de butxaca que portaven els senyors fins que es quedaven cecs.

Tots els infants estaven extraordinàriament prims i anaven vestits amb parracs llardosos. Les cares dels orfes eren totes negres de sutge, de manera que l’única cosa que se’n veia en la penombra eren els ulls petits i esperançats.

Quan un nadó nou arribava a l’orfenat, tots els altres nens pensaven un nom per posar-li. Els agradava fer servir totes les lletres de l’alfabet perquè els noms fossin ben diferents. La nit que van abandonar a les escales el nadó del sac de patates, ja anaven per la E. Si l’haguessin trobat el dia abans, potser l’haurien anomenat «Doris». Un dia més tard, el nom podria haver estat «Frank». Però el nom que li van posar va ser «Elsie».

Aquest orfenat que s’assemblava tant a una presó estava dirigit per una vella boja i malvada a qui deien la senyora Agra. El seu rostre lluïa una ganyota permanent, i anava coberta de berrugues de cap a peus. Tenia tantes berrugues que fins i tot les berrugues tenien berrugues. Només se li escapava un somriure quan sentia plorar els nens.

La senyora Agra es cruspia tot el menjar dels donatius que la gent feia als orfes, i d’aquesta manera els nens que cuidava havien de menjar cuques per esmorzar, per dinar i per sopar.

—Aquestes bestioles són bones per a la salut —deia, tot fent una rialleta.

Si algun orfe parlava després de l’hora d’«apagar les espelmes», ella li tapava la boca amb una mitja vella i plena de pus. I el nen l’havia de dur allà dins una setmana.

—Això et farà callar, pobre de solemnitat!

Mentre els nens dormien sobre el terra fred de pedra, ella els ficava cucs bellugadissos per sota la camisa perquè es despertessin cridant.

—EEECS!

—HA! HA! HA! US HE ENGALIPAT!

La senyora Agra solia esternudar damunt dels orfes...

—ATXUM!

... i es mocava damunt dels seus cabells.

—PRRRT! MOC-MOOOC!

El «bany» setmanal consistia a submergir els orfes, un per un, en una bota plena de cucs.

—Així els cucs es mengen la vostra brutícia, garrins ploramiques! —se’n reia la senyora Agra.

Després, per eixugar-los, enganxava els nens per les orelles a l’estenedor de la roba.

NYAC!

Una vegada, quan va descobrir que l’Elsie guardava una rata a la butxaca perquè deia que era amiga seva, la senyora Agra la va fer servir de pilota en un partit de criquet.

PAF!

—IIIC!

ZIM!

Si s’adonava que els orfes la miraven malament, la senyora Agra els ficava un dit brut i rodanxó a l’ull.

—AI!

—AIXÍ N’APRENDRÀS, CARA DE CUL!

Com a obsequi especial de Nadal, els orfes es posaven en fila per rebre el regal, que consistia en una patacada al cul amb El gran llibre de les nadales.

—Bon Nadal, nen! —exclamava alegrement la senyora Agra després de cada trompada.

L’Elsie va sobreviure deu anys llargs i difícils a LA CASA DELS CUCS. L’única cosa que la feia tirar endavant era el somni que algun dia la seva mare aparegués per art de màgia i se l’endugués. Però no va passar mai. A mesura que la nena s’anava fent gran, s’inventava històries cada cop més increïbles sobre la seva mare.

Potser feia d’exploradora a la jungla?

O d’acròbata en un circ itinerant?

O, encara millor, i si fos una pirata que passava mil aventures en alta mar?

Cada nit, abans d’anar a dormir, l’Elsie se n’inventava tot d’històries i les explicava als altres orfes. Amb el temps, la nena es va convertir en una narradora magnífica. Tots els infants l’escoltaven embadalits.

—Aleshores la mama es va trobar en un lloc molt i molt fosc. Era la panxa d’una enorme balena blava...

—La mama es va escapar de la tribu dels caníbals, cosa gens fàcil perquè ja li havien devorat la cama esquerra...

—Bum! La mama havia llançat la bomba al Tàmesi just a temps i d’aquesta manera no va morir ningú. Formava part de la seva jornada laboral com a agent secreta. Fi.

Cada nit, quan s’acabava el conte, els altres orfes cridaven:

—Explica’ns-en un altre!

—Encara no volem anar a dormir!

—SI US PLAU, ELSIE, UN ALTRE I PROU!

Una nit, la canalla va aplaudir amb tanta energia el conte de l’Elsie que van despertar la senyora Agra.

—PROU! DE! CONTES! DESAGRADABLE! I PETITA! BESTIOLA! —cridava la dona enfurismada, mentre pegava l’Elsie amb un pal d’escombra a mesura que anava pronunciant cada paraula. Li havia ficat una mitja plena de pus a la boca, que amb prou feines esmorteïa els udols de la nena.

—AIII! UIII! AIII!

La pallissa va ser tan severa que l’Elsie dubtava que n’hagués pogut sortir viva. Tenia tot el cos ple de blaus i de ferides. Aquell dia, la nena es va adonar que només tenia dues opcions: fugir cames ajudeu-me o morir.

Capítol 2

PEUS DE MICO

A l’Elsie li agradaven les rates i els coloms que aconseguien entrar a LA CASA DELS CUCS. Si tenia una mica de menjar, el compartia amb ells, i els guaria les ales i les potes trencades. A canvi, ells s’arraulien contra ella i això la feia sentir menys sola. Dins del seu cor, l’Elsie notava una connexió profunda amb aquests animals que la senyora Agra anomenava «la pesta». Per a la nena, eren petites criatures que estaven soles al món, igual que ella.

L’Elsie s’havia adonat que les rates s’introduïen a l’orfenat tot encabint-se per una canonada foradada que baixava des del sostre.

Una cosa que distingia l’Elsie de la resta dels orfes eren els peus. L’Elsie no els tenia pas normals. Tenia peus de mico.

L’avantatge de tenir els dits dels peus llargs i gruixuts, amb una adherència semblant a la dels dits de les mans, era la facilitat per escalar. Per això, una nit, mentre tothom dormia, l’Elsie es va enfilar per la canonada per veure per on s’esmunyien les rates. Tal com havia pensat, hi havia un petit forat de la mida d’una rata a la part superior de la paret.

Després d’això, cada nit després de l’hora d’apagar les espelmes, l’Elsie escalava per la canonada fent servir els seus peus de mico. Quan arribava a dalt, gratava la paret de maons amb les ungles. Nit rere nit gratava i gratava, i anava fent el forat cada vegada més gros.

RAC-RAC! REC-REC! RAC-RAC!

Finalment, el forat va arribar a ser prou gran perquè l’Elsie hi encabís el seu cos petit i desnodrit. Tot i així, no podia marxar de LA CASA DELS CUCS sense acomiadar-se dels seus vint-i-cinc amics.

—Desperteu-vos! —va dir en veu baixa. Tot d’ullets es van començar a obrir en la foscor—. Aquesta nit toco el dos. Qui vol venir amb mi?

SILENCI.

—He dit: «Qui vol venir amb mi?».

Es van sentir alguns nens que murmuraven coses com ara «Tinc massa por», o «L’Agra ens matarà», o «Ens enxamparan i ens apallissaran fins a la mort».

La més petitona del grup es deia Nancy. Per a ella, l’Elsie era com una germana gran. La Nancy, doncs, va xiuxiuejar:

—On aniràs?

—No ho sé pas —va respondre l’Elsie—. Qualsevol lloc serà millor que aquest.

—Si us plau, no t’oblidis de nosaltres.

—Mai de la vida!

—M’ho promets?

—T’ho prometo —va dir l’Elsie—. Algun dia ens tornarem a veure... N’estic segura.

—Trobaré a faltar les teves històries —va dir un altre orfe, en Felix.

—Jo també —va afegir en Percival.

—La propera vegada que ens tornem a trobar us explicaré la millor història de totes.

—Bona sort, Elsie —va dir la Nancy.

—Sempre us duré aquí dins —va respondre l’Elsie, donant-se uns copets al pit.

Per última vegada, la nena es va impulsar canonada amunt amb aquells peus de mico. Es va esmunyir pel forat de la paret i, remenant el cul per última vegada, va desaparèixer.

Capítol 3

FORTOR

L’Elsie corria i corria tan de pressa com podia. No gosava mirar enrere. Era lliure però estava sola, i ara s’hauria de buscar la vida pels carrers de Londres, tot i que no havia sortit mai de l’orfenat. La gran ciutat era un indret esgarrifós, sobretot per a una nena tan petita. El PERILL aguaitava a cada cantonada.

Ben aviat, però, l’Elsie es va espavilar i va aprendre a robar menjar de les parades del mercat. Dormia en una vella banyera de llauna que havia trobat i feia servir diaris vells com a llençols. L’Elsie s’imaginava que era un llit grandiós amb baldaquí, digne d’una reina.

Sense llar ni família, l’Elsie era el que en aquella època es coneixia com una «trinxeraire». Al Londres victorià n’hi havia una bona pila i tots eren nens com l’Elsie, que vivien tot sols als carrers de la ciutat.

L’Elsie era el menys semblant a una heroïna.

Però, com aviat descobrireu,

hi ha herois de tota

Capítol 4

UNA LLADREGOTA

EXPERTA

Viure al carrer a Londres tenia uns certs avantatges. Dormies sota les estrelles. Menjaves tota la fruita i la verdura fresca que podies arreplegar. El millor de tot era que eres la primera d’assabentar-te de les coses. Les notícies s’escampaven amb rapidesa, i aquesta era una GRAN notícia.

Com que no havia anat mai a escola, l’Elsie no sabia ni llegir ni escriure. Per sort, els venedors de diaris acostumaven a cridar els titulars als vianants.

Era possible que fos cert?

Un monstre de veritat?

I que tingués deu mil anys?

L’Elsie era prou gran per saber que els monstres no existeixen, i prou petita per pensar que potser sí que podien existir.

La nena acabava de pispar, per esmorzar, una poma d’una parada del mercat. Tot mastegant amb alegria, es va obrir pas entre la munió de senyors amb barret de copa que es dirigien a la feina, fins que va arribar al quiosc.

—Fora d’aquí, petita lladregota! —va cridar el venedor de diaris, i tot seguit li va ventar un mastegot al clatell amb un exemplar enrotllat de The Times.

Si eres una trinxeraire, els adults et ventaven bufes cada dia. Eres l’escòria de l’escòria. Però almenys era diferent de rebre una pallissa amb el pal de l’escombra a LA CASA DELS CUCS.

—Només vull mirar! —va suplicar l’Elsie.

—Aquests diaris no són per mirar-los. Són per comprar-los. I ara, aire! Abans no et venti una coça allà on no sona!

Com que no era cap gran amant de les puntades de peu al cul, l’Elsie va somriure i va continuar caminant tranquil·lament pel carrer. Va trencar per un carreró, va ficar la mà dins la butxaca de darrere dels pantalons llardosos i en va treure un exemplar de The Times. La nena s’havia convertit en una lladregota experta.

Unes lletres grans, negres i cridaneres ocupaven la primera plana. L’Elsie sabia que formaven paraules, però per a ella tot allò era un garbuix. Tanmateix, la imatge que hi havia a sota sí que l’entenia. Es tractava d’una criatura molt estranya que semblava un elefant.

Una vegada havia tret el cap per la lona d’una carpa de circ per veure l’espectacle de franc, i havia presenciat els trucs que hi feia l’elefant. Però l’elefant de la imatge tenia el pèl molt gruixut, i els ullals eren llargs i corbats. Estava petrificat dins d’un gran bloc de glaç, envoltat per tot un grup d’exploradors de l’Àrtic que l’observaven més que cofois. Malgrat l’estranya aparença de la criatura, a l’Elsie li costava assumir que aquella pobra cosa fos un monstre. Els monstres feien por. Aquest animal, en canvi, era tan tendre que et venien ganes d’abraçar-lo.

Semblava més petit que l’elefant que havia vist al circ. Potser només era un nadó. Per molt que fes milers d’anys que era mort, continuava semblant perdut i sol.

—És un orfe

—es va xiuxiuejar l’Elsie a ella mateixa—.

Igual que jo.

Capítol 5

UN UNIVERS

DE MERAVELLES

Com a bona trinxeraire, l’Elsie estava acostumada a veure les coses des de fora. Cada dia contemplava un Londres diferent que girava al seu voltant. Carruatges de cavalls corrent pel carrer a gran velocitat, nens i nenes d’uniforme que anaven a escola, senyores i senyors que la trepitjaven tot sortint de l’òpera.

El cervell de l’Elsie bullia permanentment de preguntes.

On anava la gent, tan de pressa?

Quin gust devien tenir aquells pastissos tan deliciosos de l’aparador de la confiteria?

I què hi havia dins d’aquells edificis tan magnífics?

Un dia, la noia va decidir sortir del seu món i entrar a l’altre.

Davant de l’Elsie s’alçava l’edifici més magnífic de tota la ciutat, el MUSEU D’HISTÒRIA NATURAL. Quan hi va provar d’entrar, en va ser immediatament expulsada per un brutal guàrdia de seguretat que duia botes de claus, el senyor Mastegot.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X