La reina descalça

Ildefonso Falcones

Fragmento

La reina texto

Y ser flamenco es cosa:

es tener otra carne

alma, pasiones, piel, instintos y deseos;

es otro ver el mundo,

con el sentido grande;

el sino de la conciencia,

la música en los nervios,

fiereza independiente,

alegría con lágrimas,

y la pena, la vida y

el amor ensombreciendo;

odiar lo rutinario,

el método que castra;

embeberse en el cante,

en el vino y los besos;

convertir en un arte sutil,

y de capricho y libertad, la vida;

sin aceptar el hierro de la mediocridad;

poner todo a un envite;

saborearse, darse, sentirse,

¡vivir!

TOMÁS BORRÁS,

«Elegía del cantaor»

part1
part1.jpg

1

Port de Cadis

7 de gener de 1748

Quan estava a punt de trepitjar el moll de Cadis, la Caridad va dubtar. Era al final de la passarel·la de la falua amb què havien desembarcat de La Reina, el vaixell de l’armada amb cabals que havia acompanyat els sis mercants de registre amb valuoses mercaderies de l’altra banda de l’oceà. La dona va alçar la vista cap al sol d’hivern que il·luminava la bullícia i l’enrenou que hi havia al port: estaven descarregant un dels mercants que havia navegat amb ells des de l’Havana. El sol s’escolava per les escletxes del barret de palla gastat que duia i la va enlluernar. L’escàndol la va sobresaltar, i la Caridad es va encongir espantada, com si els crits anessin contra ella.

—No t’aturis aquí, morena! —va etzibar-li el mariner que la seguia, i la va avançar sense miraments.

La Caridad va ensopegar i gairebé cau a l’aigua. Un altre home que anava darrere seu va fer el gest d’avançar-la, però llavors la dona va saltar al moll maldestrament, es va apartar i es va tornar a aturar mentre part de la marineria continuava desembarcant entre rialles, bromes i tota mena d’apostes insolents sobre quina seria la dona que els faria oblidar més aviat la llarga travessia oceànica.

—Gaudeix de la llibertat, negra! —va cridar un altre home quan va passar pel seu costat, clavant-li una plantofada sorda a les natges.

Alguns dels seus companys van riure. La Caridad ni tan sols es va moure, tenia la mirada fita en la cua llarga i bruta que, ballant sobre l’esquena del mariner i fregant-li la camisa esparracada al ritme d’unes passes inestables, s’allunyava en direcció a la porta de Mar.

«Lliure?», es va preguntar llavors. Quina llibertat? Va observar més enllà del moll, cap a les muralles, on la porta de Mar donava accés a la ciutat; una gran part dels més de cinc-cents homes que formaven la dotació de La Reina s’anaven apilant davant de l’entrada, on un exèrcit de funcionaris —alcaids, caporals i interventors— els escorcollaven buscant mercaderies prohibides i els interrogaven sobre la ruta dels vaixells, per si algun d’ells s’havia separat del comboi i del seu itinerari per fer contraban i eludir la hisenda reial. Els homes esperaven impacients que es complissin els tràmits rutinaris; molts d’ells, tan allunyats dels funcionaris com podien, emparats en la gentada, exigien a crits que els deixessin passar, però els inspectors no cedien. La Reina, ancorada majestuosament al canal del Trocadero, havia transportat més de dos milions de pesos i gairebé la mateixa quantitat de marcs d’argent treballat, un altre dels tresors de les Índies, a més de la Caridad i el senyor José, el seu amo.

Maleït sigui el senyor José! La Caridad l’havia cuidat durant la travessia. «La pesta dels mariners», li van dir que tenia. «Es morirà», van assegurar. I efectivament: li va arribar l’hora després d’una agonia lenta, d’un mes, durant el qual el cos de l’home es va anar consumint dia a dia entre inflors, febres i hemorràgies terribles. Durant aquest període, l’amo i l’esclava van estar tancats en una cabina petita i viciada, amb una sola hamaca, a popa de La Reina, espai que el senyor José, després de pagar uns bons diners, va aconseguir que el capità li fes construir amb taulons, robant superfície per a ús comú dels oficials. «Elegua fes que la seva ànima no descansi mai, que vagui errant», havia desitjat la Caridad, en percebre en el reduït espai la poderosa presència de l’Ésser Suprem, el Déu que regeix el destí dels homes. I, com si l’amo l’hagués escoltat, li va suplicar compassió amb els ulls biliosos i aterridors, allargant la mà buscant el caliu de la vida que sabia que se li escapava. Sola amb ell a la cabina, la Caridad li va negar aquell consol. O és que ella no havia allargat també la mà quan la van separar del seu petit Marcelo? I què havia fet, llavors, l’amo? Va ordenar al capatàs de la plantació de tabac que la subjectés i va cridar l’esclau negre perquè s’emportés el petit.

—I fes que calli! —va afegir a l’esplanada de davant de la casa gran, on els esclaus s’havien reunit per saber qui seria el nou amo i quina sort els esperava a partir de llavors—. No suporto…

El senyor José va callar de sobte. La sorpresa dels esclaus es reflectia en els seus rostres. La Caridad havia aconseguit desfer-se del capatàs amb una manotada inconscient i va fer el gest de córrer cap al seu fill però de seguida es va adonar de la imprudència que havia comès i es va aturar. Durant uns instants, només es van sentir els esgarips aguts i desesperats d’en Marcelo.

—Voleu que la fuetegi, senyor José? —va preguntar el capatàs mentre tornava a agafar la Caridad pel braç.

—No —va decidir després de pensar-s’hi—. No me la vull endur malmesa a Espanya.

I aquell negre gros, Cecilio es deia, la va deixar anar i va arrossegar el nen cap a la cabana arran d’un gest sever del capatàs. La Caridad va caure de genolls i els seus plors es van confondre amb els de la criatura. Aquest va ser l’últim cop que va veure el seu fill. No van deixar que s’acomiadés d’ell, no li ho van permetre…

—Caridad! Què hi fas aquí aturada, dona?

En sentir el s

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos