Y ser flamenco es cosa:

es tener otra carne

alma, pasiones, piel, instintos y deseos;

es otro ver el mundo,

con el sentido grande;

el sino de la conciencia,

la música en los nervios,

fiereza independiente,

alegría con lágrimas,

y la pena, la vida y

el amor ensombreciendo;

odiar lo rutinario,

el método que castra;

embeberse en el cante,

en el vino y los besos;

convertir en un arte sutil,

y de capricho y libertad, la vida;

sin aceptar el hierro de la mediocridad;

poner todo a un envite;

saborearse, darse, sentirse,

¡vivir!

TOMÁS BORRÁS,

«Elegía del cantaor»

1

Port de Cadis

7 de gener de 1748

Quan estava a punt de trepitjar el moll de Cadis, la Caridad va dubtar. Era al final de la passarel·la de la falua amb què havien desembarcat de La Reina, el vaixell de l’armada amb cabals que havia acompanyat els sis mercants de registre amb valuoses mercaderies de l’altra banda de l’oceà. La dona va alçar la vista cap al sol d’hivern que il·luminava la bullícia i l’enrenou que hi havia al port: estaven descarregant un dels mercants que havia navegat amb ells des de l’Havana. El sol s’escolava per les escletxes del barret de palla gastat que duia i la va enlluernar. L’escàndol la va sobresaltar, i la Caridad es va encongir espantada, com si els crits anessin contra ella.

—No t’aturis aquí, morena! —va etzibar-li el mariner que la seguia, i la va avançar sense miraments.

La Caridad va ensopegar i gairebé cau a l’aigua. Un altre home que anava darrere seu va fer el gest d’avançar-la, però llavors la dona va saltar al moll maldestrament, es va apartar i es va tornar a aturar mentre part de la marineria continuava desembarcant entre rialles, bromes i tota mena d’apostes insolents sobre quina seria la dona que els faria oblidar més aviat la llarga travessia oceànica.

—Gaudeix de la llibertat, negra! —va cridar un altre home quan va passar pel seu costat, clavant-li una plantofada sorda a les natges.

Alguns dels seus companys van riure. La Caridad ni tan sols es va moure, tenia la mirada fita en la cua llarga i bruta que, ballant sobre l’esquena del mariner i fregant-li la camisa esparracada al ritme d’unes passes inestables, s’allunyava en direcció a la porta de Mar.

«Lliure?», es va preguntar llavors. Quina llibertat? Va observar més enllà del moll, cap a les muralles, on la porta de Mar donava accés a la ciutat; una gran part dels més de cinc-cents homes que formaven la dotació de La Reina s’anaven apilant davant de l’entrada, on un exèrcit de funcionaris —alcaids, caporals i interventors— els escorcollaven buscant mercaderies prohibides i els interrogaven sobre la ruta dels vaixells, per si algun d’ells s’havia separat del comboi i del seu itinerari per fer contraban i eludir la hisenda reial. Els homes esperaven impacients que es complissin els tràmits rutinaris; molts d’ells, tan allunyats dels funcionaris com podien, emparats en la gentada, exigien a crits que els deixessin passar, però els inspectors no cedien. La Reina, ancorada majestuosament al canal del Trocadero, havia transportat més de dos milions de pesos i gairebé la mateixa quantitat de marcs d’argent treballat, un altre dels tresors de les Índies, a més de la Caridad i el senyor José, el seu amo.

Maleït sigui el senyor José! La Caridad l’havia cuidat durant la travessia. «La pesta dels mariners», li van dir que tenia. «Es morirà», van assegurar. I efectivament: li va arribar l’hora després d’una agonia lenta, d’un mes, durant el qual el cos de l’home es va anar consumint dia a dia entre inflors, febres i hemorràgies terribles. Durant aquest període, l’amo i l’esclava van estar tancats en una cabina petita i viciada, amb una sola hamaca, a popa de La Reina, espai que el senyor José, després de pagar uns bons diners, va aconseguir que el capità li fes construir amb taulons, robant superfície per a ús comú dels oficials. «Elegua fes que la seva ànima no descansi mai, que vagui errant», havia desitjat la Caridad, en percebre en el reduït espai la poderosa presència de l’Ésser Suprem, el Déu que regeix el destí dels homes. I, com si l’amo l’hagués escoltat, li va suplicar compassió amb els ulls biliosos i aterridors, allargant la mà buscant el caliu de la vida que sabia que se li escapava. Sola amb ell a la cabina, la Caridad li va negar aquell consol. O és que ella no havia allargat també la mà quan la van separar del seu petit Marcelo? I què havia fet, llavors, l’amo? Va ordenar al capatàs de la plantació de tabac que la subjectés i va cridar l’esclau negre perquè s’emportés el petit.

—I fes que calli! —va afegir a l’esplanada de davant de la casa gran, on els esclaus s’havien reunit per saber qui seria el nou amo i quina sort els esperava a partir de llavors—. No suporto…

El senyor José va callar de sobte. La sorpresa dels esclaus es reflectia en els seus rostres. La Caridad havia aconseguit desfer-se del capatàs amb una manotada inconscient i va fer el gest de córrer cap al seu fill però de seguida es va adonar de la imprudència que havia comès i es va aturar. Durant uns instants, només es van sentir els esgarips aguts i desesperats d’en Marcelo.

—Voleu que la fuetegi, senyor José? —va preguntar el capatàs mentre tornava a agafar la Caridad pel braç.

—No —va decidir després de pensar-s’hi—. No me la vull endur malmesa a Espanya.

I aquell negre gros, Cecilio es deia, la va deixar anar i va arrossegar el nen cap a la cabana arran d’un gest sever del capatàs. La Caridad va caure de genolls i els seus plors es van confondre amb els de la criatura. Aquest va ser l’últim cop que va veure el seu fill. No van deixar que s’acomiadés d’ell, no li ho van permetre…

—Caridad! Què hi fas aquí aturada, dona?

En sentir el seu nom, va tornar a la realitat i entre la bullícia va reconèixer la veu de mossèn Damián, el vell capellà de La Reina, que també havia desembarcat. Tot d’una va deixar caure el farcell, es va treure el barret, va abaixar la vista i la va fixar en el capell gastat, que va començar a estrènyer entre les mans.

—No et pots quedar al moll —va continuar el sacerdot mentre s’apropava a ella i li agafava el braç. El contacte va durar a penes un instant; el religiós el va trencar, esverat—. Vine —va insistir amb un cert nerviosisme—, acompanya’m.

Van recórrer la distància que els separava de la porta de Mar: mossèn Damián carregat amb un petit bagul, la Caridad amb un farcell i el barret a la mà, sense apartar la mirada de les sandàlies del capellà.

—Deixeu pas a un home de Déu —va exigir el sacerdot als mariners que s’apinyaven davant de la porta.

A poc a poc, a mesura que mossèn Damián insistia, la multitud es va anar retirant per obrir-li pas. La Caridad, negra com el banús, el seguia capcota, arrossegant els peus descalços. La senzilla camisa llarga grisenca, d’una roba gruixuda i tosca, que li servia de vestit, no aconseguia amagar una dona forta i ben formada, tan alta com alguns dels mariners que van aixecar la mirada per fixar-se en aquells cabells negres vigorosos i rinxolats, mentre d’altres la perdien en els pits, grans i ferms, o en els malucs voluptuosos. El capellà, sense parar de caminar, es va limitar a aixecar una mà quan va sentir xiulets, comentaris desvergonyits i alguna invitació atrevida.

—Sóc mossèn Damián García —es va presentar el sacerdot estenent els papers a un dels alcaids, un cop superada la marineria—, capellà del vaixell de línia La Reina, de l’armada de Sa Majestat.

L’alcaid va donar un cop d’ull als documents.

—Vostra paternitat em permetrà inspeccionar el bagul?

—Efectes personals… —va contestar el sacerdot, obrint-lo—, les mercaderies estan degudament registrades als documents.

L’alcaid va assentir mentre remenava l’interior del bagul.

—Algun contratemps durant el viatge? —va preguntar l’oficial sense mirar-lo, sospesant una barreta de tabac—. Cap trobada amb vaixells enemics i aliens a la flota?

—Cap ni una. Tot ha anat com estava previst.

L’alcaid va assentir de nou.

—És la vostra esclava? —va indagar mentre assenyalava la Caridad, després de donar per acabada la inspecció—. No consta als papers.

—Ella? No. És una dona lliure.

—No ho sembla —va afirmar l’alcaid, plantant-se davant de la Caridad, que va aferrar encara més fort el farcell i el barret de palla—. Mira’m, negra! —va remugar l’oficial—. Què amagues?

Un grup d’oficials que inspeccionaven la marineria van aturar la feina i es van girar cap a l’alcaid i la dona, que es mantenia capcota davant d’ell. Els mariners que els havien deixat passar s’hi van apropar.

—No res. No amaga res —va saltar mossèn Damián.

—Calleu, mossèn. Els qui no gosen mirar el rostre d’un alcaid amaguen alguna cosa.

—Què pot amagar, aquesta desgraciada? —va insistir el sacerdot—. Caridad, dóna-li els papers.

La dona va remenar dins del farcell buscant els documents que li havia lliurat l’escrivà del vaixell, mentre mossèn Damián continuava parlant.

—Va embarcar a l’Havana amb el seu amo, el senyor José Hidalgo, que pretenia tornar a la seva terra abans de morir i que va traspassar durant la travessia, Déu el tingui a la glòria.

La Caridad va allargar els seus documents, rebregats, a l’alcaid.

—Abans de morir —va prosseguir mossèn Damián—, com és usual en els vaixells de Sa Majestat, el senyor José va fer testament i va ordenar l’alliberament de la seva esclava Caridad. Aquí teniu l’escriptura de manumissió que li va atorgar l’escrivà de la nau capitana.

«Caridad Hidalgo —havia escrit l’escrivà prenent el cognom de l’amo mort—, també coneguda per Cachita —continuava dient—, esclava negra del color del banús tota ella, sana i de constitució forta, de cabells negres rinxolats i aproximadament d’uns vint-i-cinc anys d’edat.»

—Què hi portes, en aquesta bossa? —va preguntar l’alcaid després de llegir els papers que acreditaven la llibertat de la Caridad.

La dona va obrir el farcell i l’hi va mostrar. Una flassada vella i una jaqueta de baieta… Tot el que posseïa: la roba que l’amo li havia donat les últimes temporades: la jaqueta, l’hivern passat; la flassada, feia dos hiverns. Amagats entre la roba duia uns quants cigars que havia aconseguit racionar al vaixell després de robar-los al senyor José. «I si els descobreixen?», va témer. L’alcaid va fer el gest d’inspeccionar el farcell, però es va irritar quan va veure la roba vella.

—Mira’m, negra —va exigir.

Tots els qui presenciaven l’escena es van adonar del tremolor que va recórrer el cos de la Caridad. No havia mirat mai un home blanc quan s’adreçava a ella.

—Està espantada —va intercedir mossèn Damián.

—He dit que em miri.

—Fes-ho —va pregar-li el capellà.

La Caridad va alçar el rostre, arrodonit, de llavis molsuts i carnosos, nas xato i petits ulls marrons que van intentar mirar més enllà de l’alcaid, cap a la ciutat.

L’home va arrufar les celles i va buscar infructuosament la mirada fugissera de la dona.

—El següent —va cedir de sobte, trencant la tensió i provocant una allau de mariners.

Mossèn Damián, amb la Caridad enganxada a l’esquena, va travessar la porta de Mar, un passadís flanquejat per dues torres emmerletades, i es va internar a la ciutat. Enrere, al Trocadero, quedaven La Reina, el navili de dos ponts i més de setanta canons amb el qual havien viatjat des de l’Havana, i els sis vaixells mercants als quals havia escortat, amb les bodegues plenes de productes de les Índies: sucre, tabac, cacau, gingebre, sarsaparrella, anyil, cotxinilla, seda, perles, carei… plata. El viatge havia estat un èxit, i Cadis els havia rebut amb repic de campanes. Espanya estava en guerra amb Anglaterra; la Flota d’Índies, que fins feia uns anys travessava l’oceà fortament custodiada per vaixells de l’armada reial, havia deixat d’operar, de manera que el comerç es feia amb els navilis de registre, vaixells mercants particulars que aconseguien un permís reial per fer la travessia. Per això l’arribada de les mercaderies i del tresor, tan necessari per a les arques de la hisenda espanyola, havia provocat a la ciutat un ambient festiu que es vivia per tots els racons.

Quan van arribar al carrer del Juego de Pelota, deixant enrere l’església de Nuestra Señora del Pópulo i la porta de Mar, mossèn Damián es va apartar de les riuades de mariners, soldats i mercaders, i es va aturar.

—Que Déu t’acompanyi i et protegeixi, Caridad —li va desitjar girant-se cap a ella, després de deixar el bagul a terra.

La dona no va respondre. S’havia cofat el barret de palla fins a les orelles i el capellà va ser incapaç de veure-li els ulls, però se’ls va imaginar fixos al bagul, a les seves sandàlies, o…

—Tinc coses a fer, m’entens? —va intentar excusar-se—. Busca alguna feina. Aquesta ciutat és molt rica.

Mossèn Damián va acompanyar les seves paraules allargant la mà dreta, que va fregar el braç de la Caridad; llavors va ser ell qui va abaixar la vista, un segon i prou. En alçar-la, es va topar amb els petits ulls marrons de la Caridad, que el mirava de fit a fit com a les nits de travessia, quan, després de la mort del seu amo, es va fer càrrec de l’esclava i la va amagar dels mariners per ordre del capità. Se li va regirar l’estómac. «No la vaig tocar», es va repetir per enèsima vegada. Mai no li havia posat mai la mà a sobre. Però la Caridad l’havia mirat amb ulls inexpressius i ell… Ell no havia pogut evitar masturbar-se per sota de la roba en veure aquella dona esplendorosa.

Tan aviat com va morir el senyor José, es va celebrar el ritu del funeral: es van dir tres absoltes i es van desempallegar del cadàver ficant-lo dins d’un sac amb dos càntirs d’aigua lligats als peus i llançant-lo al mar. Llavors el capità va ordenar que es desmuntés aquella cabina i que l’escrivà assegurés els béns del difunt. El senyor José era l’únic passatger de la nau capitana; la Caridad, l’única dona a bord.

—Reverend —va dir l’oficial al capellà després de donar l’ordre—, us faig responsable de mantenir la negra allunyada de la tripulació.

—Però jo… —va intentar oposar-s’hi mossèn Damián.

—Encara que no sigui vostre, podeu prendre el menjar embarcat pel senyor Hidalgo per alimentar-la —va sentenciar el capità, i es va desentendre de la protesta.

Mossèn Damián va mantenir la Caridad tancada a la diminuta cabina, on només hi havia espai per a una hamaca que penjava de banda a banda i que, durant el dia, recollia i enrotllava. La dona dormia a terra, als seus peus, a sota de l’hamaca. Les primeres nits, el capellà es va refugiar en la lectura dels llibres sagrats, però a poc a poc la mirada va anar seguint els rajos del llum d’oli que, com si tinguessin voluntat pròpia, semblava que es desviaven dels fulls dels feixucs volums i s’entossudien a il·luminar la dona que s’arraulia tan a prop seu.

Va lluitar contra les fantasies que s’apoderaven d’ell quan veia les cames de la Caridad que s’escapaven per sota de la flassada amb què es cobria, els pits que pujaven i baixaven seguint el ritme de la respiració, aquelles natges. Malgrat el seu esforç, gairebé de manera involuntària, es va començar a tocar. Potser a causa del cruixit de les fustes d’on penjava l’hamaca, o per la tensió que es va anar acumulant en aquell espai tan reduït, la Caridad va obrir els ulls i el llum d’oli els va il·luminar. Mossèn Damián va notar que s’enrojolava i es va quedar quiet un instant, però el seu desig creixia en veure la mirada de la Caridad, la mateixa mirada inexpressiva amb què ara rebia les seves paraules.

—Fes-me cas, Caridad —va insistir—. Busca feina.

Mossèn Damián va agafar el bagul, es va girar i va continuar caminant.

«Per què em sento culpable?», es va preguntar en aturar-se per canviar el bagul de mà. «La podria haver forçat», es va excusar com sempre que el torturava la culpa. Només era una esclava. Potser…, potser ni tan sols li hauria calgut recórrer a la violència. Que no eren dones dissolutes totes aquelles esclaves negres? El senyor José, l’amo, ho havia reconegut en confessió: se n’anava al llit amb totes.

—Amb la Caridad, vaig tenir-hi un fill —li va revelar—, potser dos, però no, no ho crec; el segon, aquell nen sapastre i babau, era tan fosc com ella.

—Us en penediu? —li va preguntar el sacerdot.

—De tenir fills amb les negres? —es va inquietar el cultivador de tabac—. Pare, em dedicava a vendre els nens criolls a un molí que era propietat dels capellans. Ells no es van preocupar mai de la meva ànima pecadora quan me’ls compraven.

Mossèn Damián s’encaminava cap a la catedral de Santa Cruz, a l’altra banda de l’estreta llengua de terra on s’assentava la ciutat emmurallada que tancava la badia. Abans de tombar per un carrer, va girar el cap i va entreveure la figura de la Caridad entre la gentada: s’havia apartat i estava repenjada d’esquena en un mur, quieta, aliena al món.

«Tirarà endavant», es va dir forçant el pas, i va tombar la cantonada. Cadis era una ciutat rica on es podien trobar comerciants i mercaders de tot Europa i on els diners corrien a cabassos. Era una dona lliure i, per tant, havia d’aprendre a viure en llibertat i a treballar. El capellà va caminar un bon tros i quan va arribar a un lloc des d’on es veien nítidament les obres de la nova catedral, a prop de la de Santa Cruz, es va aturar. De què treballaria, aquella pobra desgraciada? No sabia fer res, a part de traginar en una plantació de tabac on havia viscut des dels deu anys, quan, procedent del regne dels Lucumis, al golf de Guinea, els proveïdors anglesos d’esclaus l’havien comprat per cinc miserables vares de tela per revendre-la en l’àvid i necessitat mercat cubà. Així ho havia explicat el mateix senyor José Hidalgo al capellà quan el mossèn es va interessar pel motiu pel qual l’havia triat per fer el viatge.

—És forta i desitjable —va afegir el cultivador de tabac picant l’ullet—. A més, sembla que ja no és fèrtil, i això sempre és un avantatge un cop fora de la plantació. Després de donar a llum aquell nen ximplet…

El senyor José també li havia explicat que era vidu i que tenia un fill llicenciat que havia fet carrera a Madrid, on volia viure els seus últims dies. A Cuba posseïa una plantació de tabac rendible, a prop de l’Havana, que ell mateix treballava amb l’ajuda d’una vintena d’esclaus. La solitud, la vellesa i la pressió dels sucrers per obtenir terres per a aquella indústria pròspera l’havien portat a vendre’s la propietat i a tornar a la pàtria. Però la pesta el va atacar després de vint dies de navegació i es va acarnissar cruelment amb la seva naturalesa feble i pansida. La febre, els edemes, la pell tacada i les genives sagnants van fer que el metge donés el pacient per incurable.

Llavors, tal com s’exigia a les naus del rei, el capità de La Reina va ordenar a l’escrivà que anés a la cabina del senyor José per donar fe de les seves últimes voluntats.

—Concedeixo la llibertat a la meva esclava Caridad —va murmurar el malalt després d’ordenar el compliment d’un parell de promeses pietoses i de llegar tots els seus béns al fill amb qui no es retrobaria.

En saber que era lliure, la dona ni tan sols va arquejar els llavis molsuts en gest de satisfacció, va recordar el sacerdot palplantat al carrer.

«No parlava!» Mossèn Damián també va recordar els esforços que va fer per sentir la Caridad entre els centenars de veus que resaven a les misses dominicals a coberta, o els seus xiuxiuejos tímids a les nits, abans d’anar a dormir, quan l’obligava a resar. Quina feina podria fer aquella pobra dona? El capellà era conscient que gairebé tots els esclaus que aconseguien la llibertat acabaven treballant per als seus antics amos a canvi d’un salari miserable amb el qual difícilment arribaven a cobrir unes necessitats que abans, com a esclaus, tenien garantides, o bé acabaven condemnats a demanar almoina pel carrer i a barallar-se amb milers de captaires. I això passava amb els que havien nascut a Espanya, que coneixien la terra i la gent, i amb alguns que eren espavilats i intel·ligents. Com es podia moure la Caridad en una ciutat gran com Cadis?

Va sospirar i es va passar unes quantes vegades la mà per la barbeta i pels escassos cabells que li quedaven. Després, va fer mitja volta, va esbufegar en aixecar el bagul, se’l va carregar i va desfer el camí. «Què calia fer, ara?», es va preguntar. Podia…, podia intercedir perquè treballés a la fàbrica de tabac; d’això sí que en sabia, la dona. «En sap un niu, de les fulles; les tracta amb delicadesa i dolçor, sap com s’ha de fer i sap reconeixe’n les millors i fer bons cigars», li havia dit el senyor José. Però això volia dir demanar favors i se sabria que ell… No podia arriscar-se que la Caridad expliqués allò del vaixell. A les galeres de la fàbrica hi treballaven prop de dues-centes cigarreres que no paraven de xiuxiuejar i criticar tothom mentre elaboraven els petits cigars gaditans.

Va trobar la Caridad encara enganxada a la paret, quieta, desemparada. Un grup de mocosos se’n reia davant la passivitat de la gent que continuava entrant i sortint del port. Mossèn Damián s’hi va acostar just quan un dels nois estava a punt de llançar-li una pedra.

—Quiet! —va cridar.

L’un va aturar el braç; l’altra es va treure el barret i va abaixar la vista.

La Caridad es va allunyar del grup de set passatgers que havien embarcat a la nau que remuntaria el riu Guadalquivir fins a Sevilla i, cansada, va mirar de posar-se còmoda entre el munt de paquets que hi havia a bord. Era una tartana d’un sol pal i de bona envergadura, que havia arribat a Cadis amb un carregament del preat oli de l’horta sevillana.

Van navegar en cabotatge des de la badia de Cadis fins a Sanlúcar de Barrameda, on desemboca el Guadalquivir. Davant de les costes de Chipiona, al costat d’altres embarcacions, van esperar la plenamar i els vents favorables per superar la perillosa barra de Sanlúcar, les temibles maresmes que havien convertit la zona en un cementiri d’embarcacions. Només quan coincidien totes les circumstàncies necessàries per afrontar la barra, els capitans s’hi atrevien. Després remuntarien el riu aprofitant l’impuls de la marea, que es deixava sentir fins a les proximitats de Sevilla.

—S’ha donat el cas de naus que han hagut d’esperar fins a cent dies per travessar la barra —deia un tripulant que conversava amb un passatger que anava ben abillat i que, tot seguit, va dirigir una mirada preocupada a Sanlúcar i les maresmes espectaculars, com si supliqués no tenir la mateixa desgràcia.

La Caridad, asseguda entre uns sacs, contra la borda, es va deixar portar pel capcineig de la tartana. El mar mostrava una calma tensa, la mateixa que s’apreciava en tots els qui eren a la nau, com la que imperava en els altres vaixells. No era només l’espera, sinó també la por d’un atac dels anglesos o de corsaris. El sol va començar a declinar i les aigües adquirien un color metàl·lic amenaçador, i les inquietes converses de tripulants i passatgers van decaure i es van convertir en xiuxiuejos. La cruesa de l’hivern es va destapar amb el capvespre i la humitat va penetrar en el cos de la Caridad, que cada vegada tenia més fred. Tenia gana i estava cansada. S’havia posat la jaqueta, tan grisa i descolorida com el vestit, tots dos de baieta basta, i que contrastaven amb les robes dels altres passatgers que s’havien embarcat amb ella, luxoses i de colors vius. Va notar que li petaven les dents i que tenia la pell de gallina, i va buscar la flassada dins del farcell. Els dits van fregar un cigar, i el va palpar amb delicadesa, recordant-ne l’aroma, els efectes. El necessitava, sospirava per perdre els sentits, oblidar el cansament, la gana… i fins i tot la seva llibertat.

Es va embolicar amb la flassada. Era lliure? Mossèn Damián l’havia fet pujar en aquell vaixell, el primer que salpava del port de Cadis.

—Vés a Sevilla —li va dir després de pactar el preu amb el capità i pagar-lo de la seva butxaca—, a Triana. Un cop allà, busca el convent de Las Mínimas i digues que hi vas de part meva.

A la Caridad li hauria agradat tenir el coratge de preguntar-li què era Triana o com podia trobar el convent, però ell gairebé la va empènyer perquè s’embarqués, nerviós, mirant a banda i banda, com si tingués por que algú els veiés junts.

Va ensumar el cigar i el perfum la va transportar a Cuba. Ella només sabia on era la seva cabana, i la plantació, i el molí on anava cada diumenge amb els altres esclaus per oir missa i després cantar i ballar fins a l’extenuació. De la cabana a la plantació i de la plantació al molí, un dia rere l’altre, un mes rere l’altre, un any rere l’altre. Com trobaria un convent? Es va arraulir contra la borda i va prémer l’esquena contra la fusta, buscant el contacte amb una realitat que havia desaparegut. Qui eren aquells estranys? I en Marcelo? Què li devia haver passat? Com devia estar la seva amiga María, la mulata amb qui feia els cors? I els altres? Què feia de nit, en un vaixell estrany, en un país desconegut, de camí cap a una ciutat que ni tan sols sabia que existia? Triana? No havia gosat mai preguntar res als blancs. Ella sempre sabia què havia de fer! No li calia preguntar.

En recordar en Marcelo se li van humitejar els ulls. Va palpar el farcell buscant el pedrenyal, el foguer i l’esca per fer foc. La deixarien fumar? A la plantació de tabac podia fer-ho, era habitual. Durant la travessia havia plorat pensant en el seu fill. Fins i tot…, fins i tot havia tingut la temptació de llançar-se al mar per posar fi a aquell patiment constant. «Fuig d’aquí, morena! Que vols caure a l’aigua?», va advertir-la un dels mariners. I ella va creure i es va separar de la borda.

Hauria tingut valor per llançar-s’hi si no hagués aparegut aquell mariner? No va voler pensar-hi més. En comptes d’això, va observar els homes de la tartana; se’ls veia nerviosos. La plenamar havia començat, però els vents no acompanyaven. Alguns fumaven. Va picar amb traça el foguer sobre el pedrenyal i l’esca no va trigar a encendre’s. On trobaria els arbres amb l’escorça i els fongs per fer l’esca? Va encendre el cigar i va aspirar fondo; pensava que tampoc no sabia on trobaria el tabac. La primera pipada la va tranquil·litzar. Amb les dues següents va aconseguir relaxar els músculs i es va marejar una mica.

—Morena, em convides a fumar?

La Caridad va veure un grumet assegut a la gatzoneta davant d’ella, tenia la cara bruta, però era vivaç i agradable. Durant uns instants, va quedar embadalida mirant el somriure amb què el noi esperava que respongués; només veia aquelles dents blanques, com les d’en Marcelo quan corria als seus braços. Havia tingut una altra criatura, un crioll mulat fill de l’amo, però el senyor José el va vendre tan aviat com va deixar de necessitar les atencions del parell de velles que s’ocupaven dels fills de les esclaves mentre elles treballaven. Tots seguien el mateix camí: l’amo no volia mantenir negrets. En Marcelo, el seu segon fill, concebut amb un negre del molí, havia estat diferent: un part difícil; un nen amb problemes. «Ningú no el comprarà», va afirmar l’amo quan, ja criat, es van manifestar la seva ineptitud i les seves deficiències. Va consentir que es quedés a la plantació com si fos un simple gos, una gallina o un dels porcs que criaven darrere de la cabana. «Es morirà», augurava tothom. Però la Caridad no ho va permetre, i va haver de suportar moltes bastonades i fuetades quan l’enxampaven alimentant-lo amb afany. «Et donem menjar perquè treballis, no perquè criïs un imbècil», li repetia el capatàs.

—Morena, em convides a fumar? —va insistir el grumet.

«Per què no?», es va preguntar la Caridad. Era el mateix somriure que el del seu Marcelo. Li va oferir el cigar.

—Caram! D’on has tret aquesta meravella? —va exclamar el vailet després de xuclar i tossir—. De Cuba?

—Sí! —es va sentir dir la Caridad, mentre tornava a agafar el cigar i se l’acostava als llavis.

—Com et dius?

—Caridad —va contestar ella enmig d’una bafarada de fum.

—M’agrada el teu barret.

El noi es movia inquiet sobre les cames. Esperava una altra pipada que, finalment, va arribar.

—Ja bufa!

El crit del capità de la tartana va trencar la quietud. Des de les altres naus es van sentir exclamacions semblants. Bufava vent del sud, idoni per afrontar la barra. El grumet li va tornar el cigar i va córrer per unir-se als altres mariners.

—Gràcies, morena —li va dir apressadament.

A diferència dels altres passatgers, la Caridad no va presenciar la difícil maniobra nàutica que requeria tres canvis de rumb dins del canal estret. Al llarg de la desembocadura del Guadalquivir, a terra o a les barcasses que hi havia amarrades a les vores, es van encendre senyals lluminosos per guiar els vaixells. Tampoc no va viure la tensió amb què tots van afrontar la travessia: si el vent amainava i es quedaven a mig camí, hi havia moltes possibilitats d’embarrancar. Es va quedar asseguda repenjant-se a la borda, fumant, gaudint del pessigolleig agradable que li provocava el cigar per tots els músculs, deixant que el tabac li ennuvolés els sentits. En el moment en què la tartana es va introduir en el temible canal dels Ingleses, amb la torre de San Jacinto il·luminant el rumb per babord, la Caridad va començar a cantussejar al compàs del record de les festes dominicals, quan, després de celebrar la missa a l’ingeni sucrer que disposava de sacerdot, els esclaus de diverses negrades s’aplegaven al barracó de la plantació on havien anat els amos. Allà, els blancs els permetien cantar i ballar, com si fossin nens que els calgués desfogar-se i oblidar la duresa de la feina. Però a cada so, a cada pas de dansa, quan parlaven els tambors batàs —la mare de tots ells, el gran tambor iyà, l’itòtele o el més petit, l’okònkolo—, els negres rendien culte als seus déus, emmascarats en les marededéus i els sants cristians, i recordaven amb nostàlgia els seus orígens a l’Àfrica.

Va continuar cantussejant, aliena a les imperioses ordres del capità i a l’enrenou i el tràfec de la tripulació, i ho va fer igual que quan bressolava en Marcelo. Li feia l’efecte que li tornava a tocar els cabells, que tornava a sentir com respirava, que el tornava a ensumar… Va llançar un petó a l’aire. El nen havia sobreviscut. Continuava rebent crits i mastegots de l’amo i del capatàs, però es va guanyar l’afecte de la negrada de la plantació. Sempre somreia! I era dolç i amorós amb tothom. En Marcelo no entenia d’esclaus ni d’amos. Vivia lliure i, de vegades, mirava els ulls dels esclaus com si comprengués el dolor que sentien i els animés a alliberar-se de les cadenes. Alguns somreien a en Marcelo amb tristesa, d’altres ploraven davant la seva innocència.

La Caridad va xuclar el cigar amb força. Estava ben cuidat, no en dubtava. La María, la dels cors, se n’ocuparia. I en Cecilio també, encara que s’hagués vist obligat a separar-lo d’ella. Tots aquells esclaus que havien estat venuts amb les terres en tindrien cura. I el seu nen seria feliç, ho pressentia. Però l’amo… «Tant de bo la vostra ànima vagui sense descans eternament, senyor José», va desitjar la Caridad.

2

El barri sevillà de Triana era a l’altra banda del riu Guadalquivir, fora de les muralles de la ciutat. Es comunicava amb la ciutat a través d’un vell pont musulmà construït sobre deu barcasses ancorades al llit del riu i unides per dues gruixudes cadenes de ferro i uns quants cables estesos de riba a riba. Aquell raval, que havia estat batejat amb el nom de Guarda de Sevilla per la funció defensiva que sempre havia tingut, va assolir l’època d’esplendor quan la ciutat monopolitzava el comerç amb les Índies. Els problemes de navegació pel riu van aconsellar, a principi de segle, traslladar la Casa de Contratación a Cadis, i van comportar un considerable descens de població i l’abandonament de molts edificis. Els deu mil veïns que hi vivien es concentraven en una superfície limitada de forma allargada a la riba dreta del riu, que quedava tancada a l’altra banda per la Cava, l’antic fossat que en èpoques de guerra constituïa la primera defensa de la ciutat i que, quan s’inundava amb les aigües del Guadalquivir, convertia el raval en una illa. Més enllà del fossat es veien alguns convents esparsos, ermites, cases i l’extensa i fèrtil horta de Triana.

Un d’aquests convents, a la Cava Nueva, era el de Nuestra Señora de la Salud, de monges mínimes, una humil congregació de religioses dedicada a la contemplació i a l’oració a través del silenci i la vida quaresmal. A l’esquena de Las Mínimas, cap al carrer de San Jacinto, en el petit carreró sense sortida de San Miguel, s’apinyaven tretze patis de veïns en què convivien prop de vint-i-cinc famílies. Vint-i-una eren famílies gitanes, formades per avis, fills, ties, cosins, nebodes, néts i algun besnét; totes aquestes famílies es dedicaven a la forja. Al raval hi havia altres ferreries, la majoria en mans gitanes, les mateixes mans que, ja fos a l’Índia o a les muntanyes d’Armènia, dos segles abans d’emigrar a Europa, havien convertit el seu ofici en art; però San Miguel era el centre neuràlgic de la ferreria i la caldereria de Triana. Els antics patis construïts durant l’època d’esplendor del raval, al segle XVI, s’obrien al carreró. Alguns d’aquests patis no eren altra cosa que simples carrerons sense sortida, plens de casetes miserables d’un o dos pisos, alineades i encarades les unes a les altres. D’altres eren edificis sovint desgavellats de dos i tres pisos, disposats al voltant d’un pati central; les plantes superiors s’hi obrien a través de corredors alts i baranes de ferro forjat o de fusta. En tots, gairebé sense excepció, hi havia habitatges humils d’una habitació o, a tot estirar, dues, en una de les quals, si no era al mateix pati o al carreró com a servei comú de tots els veïns, hi havia una petita fornícula per cuinar amb carbonet. Les piles per rentar i les latrines, si n’hi havia, eren al pati, a disposició de tothom.

A diferència d’altres patis sevillans que durant el dia només ocupaven les dones i els nens que hi jugaven, els dels ferrers de Triana estaven sempre plens durant tota la jornada, ja que als baixos s’hi havien instal·lat les fargues. Els repics constants del martell sobre l’enclusa sortien de les ferreries i s’escampaven pel carrer en un estrany guirigall metàl·lic; el fum del carbó de les fargues, que sovint sortia pels patis del veïnat o per les mateixes portes d’aquells modestos tallers sense xemeneies, era visible des de qualsevol punt de Triana. I al llarg del carreró, envoltats pel xivarri i el fum, homes, dones i nens anaven amunt i avall, jugaven, reien, xerraven, cridaven o discutien. De vegades, malgrat l’enrenou, molts d’ells s’aturaven i emmudien a les portes de les fargues, amb els sentiments a flor de pell, en sentir els sons del martinete. A vegades es distingia un pare que retenia el fill per les espatlles, un ancià amb els ulls entretancats o unes dones que reprimien un pas de ball. El martinete era un cant trist acompanyat només pels cops monòtons del martell al ritme del qual es compassava; un cant propi que els havia seguit des de sempre i a tot arreu. Llavors, per obra dels quejíos dels ferrers, el martelleig es convertia en una meravellosa simfonia que et feia posar la pell de gallina.

Aquell 2 de febrer de 1748, festivitat de la Purificació de la Mare de Déu, els gitanos no treballaven a les ferreries. Pocs d’ells anirien a l’església de San Jacinto i de la Virgen de la Candelaria a beneir les espelmes amb què il·luminaven casa seva, però tampoc no volien problemes amb els pietosos veïns de Triana i encara menys amb els capellans, frares i inquisidors; es tractava d’un dia de festa obligada.

—Guarda la noia dels desitjos dels paios —va advertir una veu ronca.

Les paraules, en caló, el llenguatge gitano, van ressonar al pati que anava a parar al carreró. Mare i filla es van aturar. No es van sorprendre, tot i que no sabien d’on venia la veu. Van recórrer el pati amb la mirada fins que la Milagros va distingir, en la penombra d’una cantonada, el reflex platejat dels botons de la jaqueta blau cel del seu avi. S’estava dret i quiet, amb les celles arrufades i la mirada perduda, com d’habitud; i havia parlat sense deixar de mossegar un petit cigar apagat. La noia, de catorze anys esplendorosos, li va somriure i va girar sobre ella mateixa amb gràcia; la llarga faldilla blava i els enagos, els mocadors verds, van voleiar en l’aire entre la dringadissa d’uns quants collarets que duia alcoll.

—A Triana tothom sap que sóc la vostra néta. —Va riure. Les dents blanques contrastaven amb la pell fosca, com la de la mare, com la de l’avi—. Qui gosaria?

—La luxúria és cega i agosarada, nena. N’hi ha molts que arriscarien la vida per tenir-te. Jo només et podria venjar i no hi hauria prou sang per reparar aquest dolor. Recorda-l’hi sempre —va afegir adreçant-se a la mare.

—Sí, pare —va respondre ella.

Totes dues van esperar un mot de comiat, un gest, un senyal; però el gitano, hieràtic a la seva cantonada, no hi va afegir res més. Finalment, l’Ana va agafar la seva filla pel braç i van sortir de la casa. Era un matí fred. El cel estava tapat i amenaçava pluja, però això no era cap impediment perquè la gent de Triana s’encaminés cap a San Jacinto a celebrar la benedicció de les candeles. També hi havia molts sevillans que es volien afegir a la cerimònia i que, amb les criatures a coll, travessaven el pont de barques o salvaven el Guadalquivir a bord d’alguna de les més de vint embarcacions que es dedicaven a passar gent d’una riba a l’altra. La gentada prometia un dia profitós, va pensar l’Ana abans de recordar les amenaces del pare. Va girar la vista cap a la Milagros i la va veure caminar dreta, arrogant, atenta a tot i a tothom. «Com correspon a una gitana de raça», va reconèixer llavors, sense poder evitar una ganyota de satisfacció. Era impossible que no es fixessin en la seva nena! Els abundants cabells castanys li queien per l’esquena i es barrejaven amb els serrells llargs de color verd del mocador que duia damunt les espatlles. Aquí i allà, entre els cabells, una cinta de color o una perla. De les orelles li penjaven unes arracades de plata en forma d’anella, i uns collarets de granadura i de plata saltaven sobre els seus pits joves, presoners en l’escot ampli i atrevit de la camisa blanca. La faldilla blava se cenyia en les seves formes delicades i gairebé arribava a terra, on ara apareixia un peu descalç, ara un altre. Un home la va mirar de reüll. La Milagros, felina, se’n va adonar de seguida i es va girar cap a ell; les cisellades faccions de la noia es van suavitzar i les seves celles espesses van arquejar-se. «Comencem el dia», es va dir la mare.

—Et dic la bonaventura, guapo?

L’home, fort, va fer el gest de continuar el seu camí, però la Milagros li va somriure obertament i s’hi va apropar, tant que els seus pits van tocar-lo.

—Veig una dona que et desitja —va afegir la gitana, mirant-lo de fit a fit.

L’Ana va arribar a l’altura de la seva filla a temps per sentir les seves últimes paraules. Una dona… Què més podia desitjar un individu com aquell, gros i sa però evidentment sol, que portava a les mans una petita espelma? L’home va dubtar uns segons abans de fixar-se en l’altra gitana que se li havia apropat: més gran, però tan atractiva i altiva com la noia.

—No vols saber-ne més? —La Milagros va cridar l’atenció de l’home, alhora que escrutava uns ulls en què ja havia advertit interès. Va intentar agafar-li la mà—. Tu també desitges aquesta dona, oi?

La gitana va notar que la presa començava a cedir. Mare i filla, en silenci, van coincidir: feina fàcil, van concloure totes dues. Un caràcter apocat i tímid —l’home havia intentat amagar la mirada— dins d’un cos gros. Segur que hi havia alguna dona; sempre n’hi havia una. Només l’havien d’animar, insistir perquè vencés la vergonya que el reprimia.

La Milagros va estar brillant, convincent: va recórrer amb el dit les línies del palmell de la mà de l’home com si, efectivament, anunciessin el futur d’aquell ingenu. La mare la contemplava entre orgullosa i divertida. Van aconseguir un parell de quarts de coure pels consells. Després, l’Ana va intentar vendre-li algun cigar de contraban.

—A meitat de preu que els estancs de Sevilla —li va oferir—. Si no vols cigars, també tinc tabac en pols, de la millor qualitat, net, sense terra. —El va intentar convèncer obrint la mantellina amb què es cobria per mostrar-li la mercaderia que duia amagada, però l’home es va limitar a esbossar un somriure beneit, com si mentalment ja estigués festejant aquella a qui no s’havia atrevit mai a dirigir la paraula.

Durant tot el dia, mare i filla es van moure entre la multitud que es desplaçava des de l’Altozano, pels voltants del castell de la Inquisición i l’església de San Jacinto, encara en construcció sobre l’antiga ermita de la Candelaria, dient la bonaventura i venent tabac, sempre atentes als justícies i a les gitanes que furtaven als desprevinguts, moltes de les quals eren de la seva família. A ella i la seva filla no els calia córrer aquests riscos i no volien veure’s embolicades en alguna de les moltes baralles que hi havia quan n’enxampaven una: el tabac ja els proporcionava prou beneficis.

Per això van intentar separar-se de la gent quan fra Joaquín, de l’orde dels predicadors, va iniciar un sermó a cel obert, davant d’allò que, amb el temps, esdevindria la portalada de la futura església. En aquell moment, els pietosos sevillans que s’apinyaven a l’esplanada no estaven per a bonaventures ni per a tabac; molts havien anat a Triana per escoltar una altra de les controvertides prèdiques d’aquell jove dominic, fill d’una època en què la sensatesa intentava obrir-se pas entre les tenebres de la ignorància. Des del púlpit improvisat, fora del temple, anava més enllà de les idees de fra Benito Jerónimo Feijoo; en veu alta, en castellà i sense utilitzar llatinades, fra Joaquín censurava els prejudicis atàvics dels espanyols i enardia la gent defensant la virtut del treball, fins i tot el mecànic i l’artesà, en contra del malentès concepte d’honor que impel·lia els espanyols a la ganduleria i l’ociositat; excitava l’orgull de les dones oposant-se a l’educació conventual i afirmant el seu nou paper a la societat i a la família; els confirmava el dret a l’educació i a la legítima aspiració a un desenvolupament intel·lectual pel bé de la civilitat del regne. La dona ja no era una serva de l’home, i tampoc no es podia considerar un home imperfecte. No era maligna per naturalesa! El matrimoni s’havia de fonamentar en la igualtat i el respecte. Al nostre segle, sostenia fra Joaquín citant grans pensadors, l’ànima havia deixat de tenir sexe: no era ni mascle ni femella. La gent s’amuntegava per escoltar-lo i era llavors, l’Ana i la Milagros ho sabien, quan les gitanes aprofitaven que tothom estava embadalit per furtar de les bosses.

Es van apropar tant com van poder a l’indret des d’on fra Joaquín s’adreçava a la multitud. L’acompanyaven els poc més de vint frares predicadors que vivien al convent de San Jacinto. De tant en tant, aixecaven el cap per mirar el cel gris que, per sort, es resistia a descarregar; la pluja hauria fet que la celebració se n’anés en orris.

—Jo sóc la llum del món! —cridava fra Joaquín per fer-se sentir—. Això va ser el que ens va anunciar Nostre Senyor Jesucrist. Ell és la nostra llum!, una llum present en totes aquestes espelmes que porteu i que han d’il·luminar…

La Milagros no escoltava el sermó. Va fixar la mirada en el frare, que al cap de poc va descobrir la mare i la filla a prop seu. Els vestits de colors de les gitanes destacaven entre la concurrència. Fra Joaquín va vacil·lar; durant un instant les seves paraules van perdre fluïdesa i els seus gestos van deixar de captar l’atenció dels fidels. La Milagros va notar com s’esforçava per no mirar-la, però no ho aconseguia; al contrari, en algun moment no va poder evitar aturar els ulls en ella un segon de més. En una d’aquestes ocasions, la noia li va picar l’ullet i fra Joaquín va tartamudejar; en una altra, la Milagros li va fer llengots.

—Nena! —la va renyar la mare clavant-li un cop de colze. L’Ana va fer un gest de disculpa al frare.

El sermó, com volia la multitud, es va allargar. Fra Joaquín, lliure de l’assetjament de la Milagros, es va tornar a lluir. Quan va acabar, els fidels van encendre les espelmes a la foguera que els frares havien fet. La gent es va dispersar i les dues dones van tornar als seus tripijocs.

—Què pretenies? —va preguntar la mare.

—M’agrada… —va contestar la Milagros, fent un gest de coqueteria amb les mans—, m’agrada que s’equivoqui, que quequegi, que es ruboritzi.

—Per què? És un capellà.

Va semblar que la noia s’ho pensava un instant.

—No ho sé —va respondre arronsant les espatlles i fent una ganyota simpàtica a la seva mare.

—Fra Joaquín respecta el teu avi i, per tant, et respectarà a tu, però no juguis amb els homes…, encara que siguin religiosos —va acabar advertint la mare.

Com era d’esperar, la jornada va ser fructífera i l’Ana va exhaurir les existències de tabac de contraban que amagava entre la roba. Els sevillans van començar a travessar el pont o a agafar les barques per tornar a la ciutat. Encara haurien pogut dir unes quantes bonaventures més, però la concurrència cada vegada més escassa va posar de manifest la gran quantitat de gitanes, algunes ancianes marcides, d’altres de joves, molts nens i nenes esparracats i mig despullats, que feien el mateix. L’Ana i la Milagros van reconèixer les dones del carreró de San Miguel, parentes dels ferrers, però també moltes que vivien a les miserables barraques que hi havia al costat de l’hort de La Cartuja, ja a l’horta de Triana, i que, per aconseguir una almoina, assetjaven amb insistència els ciutadans, s’interposaven en el seu camí i els estiraven la roba mentre clamaven a crits a un Déu en què no creien i invocaven una tirallonga de màrtirs i sants que se sabien de memòria.

—Crec que per avui ja n’hi ha prou, Milagros —va anunciar la mare després d’apartar-se de la corredissa d’una parella que fugia d’un grup de pidolaires.

Un mocós de cara bruta i ulls negres que perseguia els sevillans va xocar amb ella i va invocar les virtuts de santa Rufina.

—Té —li va dir l’Ana, i li va donar un quart de coure.

Van començar el camí de tornada mentre la mare del gitanet li exigia la moneda. El carreró bullia. Havia estat un bon dia per a tothom; les festes religioses entendrien la gent. Grups d’homes enraonaven a les portes de les cases bevent vi, fumant i jugant a cartes. Una dona es va apropar al marit per ensenyar-li els guanys i, quan ell va intentar quedar-se’ls, van començar a discutir. La Milagros es va acomiadar de la mare i es va afegir a un grup de noies. L’Ana havia de passar comptes del tabac amb el seu pare. El va buscar entre els homes. No el va trobar.

—Pare? —va cridar després d’accedir al pati de la casa on vivien.

—No hi és.

L’Ana es va girar i va trobar en José, el seu marit, al llindar de la porta.

—On és?

En José va arronsar les espatlles i va obrir una mà; a l’altra, hi duia una gerra de vi. Els ulls li espurnejaven.

—Ha desaparegut al cap de poc que marxéssiu vosaltres. Deu haver anat a la gitanalla de l’horta de La Cartuja a veure els parents, com sempre.

L’Ana va fer que no amb el cap. De debò que devia ser a la gitanalla? De vegades havia anat a buscar-lo allà i no hi era. Tornaria a la nit o al cap d’uns dies, com tantes altres vegades? I en quin estat?

Va sospirar.

—Sempre torna —li va etzibar en José amb sarcasme.

La seva dona es va alçar, va endurir l’expressió i va arrufar les celles.

—No et fiquis amb ell —va remugar amenaçadora—. Ja t’he avisat moltes vegades.

L’home es va limitar a girar-se i a donar-li l’esquena.

Acostumava a tornar, sí; en José tenia raó, però, què feia el pare de l’Ana en les seves escapades quan no anava a la gitanalla? Mai no ho explicava i, quan algú hi insistia, es refugiava en el seu món insondable. Que diferent del pare de la seva infantesa! L’Ana el recordava orgullós, altiu, indestructible, una figura en què sempre trobava refugi. Després, ella devia tenir uns deu anys, el va aturar la «ronda del tabac», els justícies que vigilaven el contraban. Van ser només unes lliures de fulles de tabac i era la primera vegada que l’enxampaven. Li hauria d’haver caigut una pena menor, però en Melchor Vega era gitano, l’havien detingut fora de les poblacions en què el rei havia determinat que havien de viure els de la seva raça; vestia com un gitano, amb una roba tan cara com cridanera, carregat de guarniments de metall i de plata; portava bastó, navalla, arracades i, a més, uns quants testimonis van assegurar que l’havien sentit parlar en caló. Tot això estava prohibit, fins i tot més que eludir impostos a la hisenda reial. Deu anys de galeres. Aquesta va ser la condemna que li van imposar.

L’Ana va sentir que se li encongia l’estómac quan va recordar el calvari que havia viscut amb la seva mare durant el judici i, sobretot, durant els gairebé quatre anys des que es va dictar la primera sentència fins que, efectivament, van portar el seu pare al Puerto de Santa María per embarcar-lo en una de les galeres reials. La seva mare no havia deixat de lluitar ni un sol dia, ni una sola hora, ni un sol minut. Allò li va costar la vida. Se li van humitejar els ulls, com sempre que revivia aquells moments. La va tornar a veure demanant clemència, humiliada, suplicant un indult a jutges, funcionaris i visitadors de presons. Van implorar la intercessió de capellans i frares, desenes dels quals els negaven fins i tot la salutació. Van empenyorar el que no tenien…, van robar, van estafar i van enganyar per pagar escrivans i advocats. Van deixar de menjar per portar un tros de pa a la presó on el seu pare esperava, com molts altres homes, que acabés el procés i li donessin una destinació. Durant aquella terrible espera, hi havia qui s’amputava una mà, fins i tot un braç, per no anar a les galeres i no haver d’enfrontar-se a una mort lenta i segura, dolorosa i miserable, destí de la majoria dels galiots, permanentment engrillonats als bancs de les naus.

Però en Melchor Vega va superar la tortura. L’Ana es va eixugar els ulls amb la màniga de la camisa. Sí, havia sobreviscut. I un dia, quan ja no l’esperava ningú, va reaparèixer a Triana, consumit, espellifat, trencat, destrossat, arrossegant els peus, però amb l’altivesa intacta. Mai no va tornar a ser aquell pare que li acaronava els cabells després d’una baralla infantil. Perquè això era el que feia: li acariciava els cabells i, després, la mirava amb tendresa per recordar-li en silenci qui era, una Vega, una gitana! Era l’única cosa al món que importava. El mateix orgull de raça que en Melchor havia intentat inculcar a la seva néta Milagros. Poc després que tornés, quan la nena tenia pocs mesos, el pare de l’Ana esperava que la noia concebés un nen. «Quan vindrà el nen?», preguntava una vegada i una altra. En José, el seu marit, també l’hi preguntava amb insistència: «Ja estàs prenyada?». Semblava que tot el carreró de San Miguel volgués un nen. La mare d’en José, les seves ties, les cosines…, fins i tot les dones Vega de la gitanalla! Totes l’assetjaven, però no va poder ser.

L’Ana es va girar cap al lloc on en José havia desaparegut després del breu intercanvi de paraules sobre en Melchor. Al contrari que el seu pare, el seu marit no havia estat capaç de sobreposar-se al que per a ell constituïa un fracàs, un escarni, i l’escàs afecte i el respecte que havia regnat en un matrimoni pactat entre les dues famílies, els Vega i els Carmona, van anar desapareixent substituïts per un rancor latent que es mostrava en l’aspror del tracte que es dispensaven. En Melchor va abocar tot l’afecte en la Milagros, i, quan finalment es va resignar a no tenir cap nen, també ho va fer en José. L’Ana es va convertir en testimoni de la pugna dels dos homes, sempre del costat del seu pare, que estimava i respectava més que al seu marit.

S’havia fet de nit, què devia estar fent en Melchor?

Els acords d’una guitarra la van fer tornar a la realitat. Darrere seu, al carreró, va sentir la bellugadissa de la gent, que arrossegava les cadires i els bancs.

—Festa! —va anunciar a crits la veu d’un nen.

S’hi va afegir una altra guitarra provant les notes. Al cap de poc, es va sentir el repic d’unes castanyoles, i després unes altres, i unes altres, i fins i tot d’uns vells cròtals de metall que es preparaven, sense ordre ni harmonia, com si pretenguessin despertar aquells dits que més tard acompanyarien balls i cançons. Més guitarres. Una dona es va escurar la gola; veu d’anciana, esquerdada. Una pandereta. L’Ana va pensar en el seu pare i en els balls que tant li agradaven. «Sempre torna», es va intentar convèncer llavors. Oi que sí? Ell també era un Vega!

Quan va sortir al carreró, els gitanos s’havien col·locat en rotllana al voltant d’un foc.

—Som-hi! —va animar un vell assegut en una cadira davant de la foguera.

Tots els instruments van callar. Una sola guitarra, en mans d’un jove de pell gairebé negra i cueta recollida, va atacar els primers compassos d’un fandango.

El grumet a qui havia convidat a tabac la va acompanyar. Van atracar en un embarcador de Triana, passat el port dels Camaroneros, per descarregar unes mercaderies que anaven al raval.

—Aquí baixes tu, morena —va ordenar-li el capità de la tartana.

El noi va somriure a la Caridad. Havien fumat un parell de vegades més durant la travessia. A causa de l’efecte del tabac, ella fins i tot havia arribat a contestar amb algun monosíl·lab apocat totes les qüestions que li havia plantejat el noi, rumors que circulaven pel port sobre aquella terra llunyana. Cuba. Era certa la riquesa de què es parlava? Hi havia molts ingenis de sucre? I esclaus, n’hi havia tants com deien?

—Algun dia viatjaré en un d’aquests vaixells grans —assegurava ell fent volar la imaginació—. I en seré el capità! Travessaré l’oceà i coneixeré Cuba.

Atracada la tartana i tal com havia passat a Cadis, la Caridad es va aturar i va dubtar en l’estretíssima franja que s’obria entre la riba del riu i la primera línia dels edificis de Triana, alguns dels quals tenien els fonaments al descobert per l’acció de l’aigua del Guadalquivir, de tan a prop com eren. Un dels traginers va fer un crit a la dona perquè s’apartés per descarregar un gran sac. El crit va captar l’atenció del capità, que va negar amb el cap des de la borda. La seva mirada es va creuar amb la del grumet, també pendent de la Caridad; tots dos sabien on anava.

—Tens cinc minuts —li va concedir a aquest.

El noi va agrair el permís amb un somriure, va saltar a terra i va estirar la Caridad.

—Corre. Segueix-me —la va apressar. Era conscient que, si no s’afanyava, el capità el deixaria a terra.

Van superar la primera línia d’edificis i van arribar fins a l’església de Santa Ana; es van allunyar del riu dues illes de cases més; el grumet, nerviós, estirava la Caridad, esquivaven la gent que els observava, estranyats, fins que van arribar davant de la Cava.

—Aquelles són Las Mínimas —va indicar el noi assenyalant un edifici a l’altre marge del fossat.

La Caridad va mirar en la direcció que assenyalava el dit del grumet: un edifici baix, encalcinat, amb una església humil. Després va dirigir la mirada a l’antic fossat defensiu que s’interposava en el seu camí, enfonsat, ple d’escombraries en molts punts, precàriament aplanat en d’altres.

—Pots travessar per uns quants llocs —va afegir el noi imaginant el que passava pel cap de la Caridad—, n’hi ha un a San Jacinto, però és una mica lluny. La gent travessa per qualsevol lloc, ho veus? —I va assenyalar algunes persones que baixaven o pujaven pels costats del fossat—. He de tornar al vaixell —li va dir en veure que la Caridad no reaccionava—. Sort, morena.

La Caridad no va dir res.

—Sort —va repetir ell abans d’arrencar a córrer per emprendre el camí de tornada.

Un cop sola, la Caridad es va fixar en el convent, el lloc indicat per mossèn Damián. Va travessar el fossat per un caminet obert entre les escombraries. A la plantació de tabac no hi havia escombraries, però a l’Havana, sí; havia tingut l’oportunitat de veure’n quan l’amo l’havia portat a la ciutat per entregar les fulles de tabac al magatzem del port. Com podien llençar tantes coses, els blancs? Va arribar al convent i va empènyer una de les portes. Tancada. Va picar amb la mà i es va esperar. Res. Va picar una altra vegada, amb timidesa, com si no volgués molestar.

—Així no, morena —li va dir una dona que passava pel costat i que, gairebé sense aturar-se, va estirar una cadena que va fer sonar una campaneta.

Al cap de poc, en una porta es va obrir una espiera enreixada.

—La pau del Senyor sigui amb tu —va sentir que li deia la portera, una dona gran, va deduir pel to de veu—. Què hi fas, a casa nostra?

La Caridad es va treure el barret de palla. No aconseguia veure la monja; tot i així, va mirar a terra.

—Mossèn Damián m’ha dit que vingui aquí —va xiuxiuejar.

—No t’entenc.

La Caridad havia parlat de pressa, atropelladament, com feien els esclaus cubans quan s’adreçaven als blancs.

—Mossèn Damián —es va esforçar—, ell m’ha dit que vingui aquí.

—Qui és mossèn Damián? —va indagar la portera després d’uns instants de silenci.

—Mossèn Damián…, el sacerdot del vaixell, de La Reina.

—La reina? Què dius de la reina? —va exclamar la monja.

—La Reina, el vaixell de Cuba.

—Ah! Un vaixell, no Sa Majestat. Doncs no…, no ho sé. Mossèn Damián, has dit? Espera’t un moment.

Quan l’espiera es va tornar a obrir, la veu que en va sortir era autoritària, ferma.

—Bona dona, què t’ha dit aquest sacerdot que havies de venir a fer aquí?

—Només em va dir que vingués.

La monja no va tornar a parlar fins al cap d’uns segons. Ho va fer amb una veu dolça.

—Som una comunitat pobra. Ens dediquem a l’oració, a l’abstinència, a la contemplació i a la penitència, no a la caritat. Què hi podries fer tu?

La Caridad no va contestar.

—D’on véns?

—De Cuba.

—Ets esclava? I els teus amos?

—Sóc…, sóc lliure. A més, sé resar. —Mossèn Damián li havia insistit que ho digués.

La Caridad no va arribar a veure el somriure resignat de la monja.

—Escolta —va dir—: has d’anar a la confraria de Nuestra Señora de los Ángeles, m’entens?

La Caridad va quedar en silenci. «Per què m’ha fet venir aquí, mossèn Damián?», va preguntar-se.

—La confraria de Los Negritos —va explicar la monja—, la teva. Ells t’ajudaran…, o t’aconsellaran. Escolta: camina fins a l’església de Nuestra Señora de los Ángeles, a prop de la Cruz del Campo. Segueix el fossat cap al nord, cap a San Jacinto. Allà podràs travessar el fossat, gira a la dreta i segueix tot el carrer Santo Domingo fins que arribis al pont de barques, travessa’l i després…

La Caridad va marxar de Las Mínimas i mirant de recordar l’itinerari. «Los Ángeles.» Li havien dit que havia d’anar allà. «Los Ángeles.» L’ajudarien. «A la Cruz del Campo», recitava en veu baixa.

Absorta en els seus pensaments, va caminar aliena a les mirades de la gent: una dona negra voluptuosa, vestida amb parracs grisencs i un petit farcell a les mans que no parava de murmurar. A l’Altozano, impressionada davant del monumental castell de San Jorge al començament del pont, va topar amb una dona. Va provar d’excusar-se, però no li van sortir les paraules; la dona la va insultar i la Caridad va fixar la mirada en Sevilla, a l’altra riba. Desenes de carros i cavalleries travessaven el pont en un sentit o l’altre; la fusta cruixia damunt les barques.

—On et penses que vas, morena?

Es va sobresaltar en veure l’home que li barrava el pas.

—A l’església de Los Ángeles —va contestar ella.

—Et felicito —va dir l’home amb sarcasme—. Allà hi ha els negrets. Però per arribar amb els teus, primer m’hauràs de pagar.

La Caridad es va sorprendre mirant el ponter directament als ulls. Atordida, va corregir l’actitud, es va treure el barret i va abaixar la vista.

—No…, no tinc diners —va balbucejar.

—En aquest cas, no hi ha negrets. Vés-te’n d’aquí. Tinc molta feina. —Va fer el gest d’anar a cobrar el pontatge a un mulater que s’esperava darrere de la Caridad, però, en veure que continuava allà aturada, es va girar un altre cop cap a ella—. Fora o aviso els agutzils!

Després de deixar el pont, sí que es va sentir observada. No tenia diners per creuar cap a Sevilla. I doncs, què podia fer? L’home del pont no li havia dit com podia aconseguir diners. Amb vint-i-cinc anys, la Caridad no havia guanyat mai ni una simple moneda. El màxim que havia arribat a aconseguir, a part del menjar, la roba i la barraca per dormir, era la fuma, el tabac que l’amo els regalava per al consum personal. Com podia guanyar diners? No sabia fer altra cosa que no fos tenir cura del tabac…

Es va apartar de la gent, es va retirar cap al riu i s’hi va asseure a la vora. Era lliure, sí, però de ben poc li servia aquella llibertat si ni tan sols podia travessar un pont. Sempre li havien dit el que havia de fer. Sempre havia sabut el que havia de fer des que sortia el sol fins que es ponia, dia rere dia, any rere any. Què faria, ara?

Molts homes de Triana, en passar per la riba, van contemplar la figura d’una dona negra asseguda a la vora, immòbil, amb la mirada perduda… al riu, a Sevilla o potser en els seus records o en l’incert futur que l’esperava. Alguns d’ells van tornar a passar al cap d’una hora, d’altres al cap de dues, fins i tot de tres o quatre, i ella encara era allà.

Quan es va fer fosc, la Caridad tenia gana i set. L’última vegada que havia menjat i begut havia estat amb el grumet, que va compartir amb ella un pa de pessic dur i mig florit i una mica d’aigua. Va decidir fumar per dissimular la penúria, com feien tots els esclaus de la plantació de tabac quan el cansament o la gana els envaïen. Potser per això l’amo era generós amb la fuma: com més fumaven, menys menjar els havia de donar. El tabac substituïa molts productes i fins i tot es bescanviava per esclaus nous. L’olor del cigar va atraure dos homes que caminaven per la riba. Li van demanar de fumar. La Caridad va obeir i els va entregar el seu cigar. Van fumar. Van parlar entre ells passant-se el cigar, tots dos drets. La Caridad, encara asseguda, el va reclamar estenent el braç.

—Vols tenir alguna cosa a la boca, morena? —se’n va riure un dels homes. L’altre va fer una riallada i va estirar els cabells de la Caridad, mentre el primer s’abaixava els calçons.

La Caridad no va oposar resistència i es va prestar a la fel·lació.

—Sembla que li agrada —va riure nerviós el qui l’agafava pels cabells—. T’agrada, negra? —li va preguntar mentre pressionava el cap contra el penis del seu company.

Després, la van muntar l’un rere l’altre i la van deixar allà estesa.

La Caridad es va posar bé el vestit. On devia ser, la resta del cigar? Havia vist que un d’ells el llançava abans que l’agafessin pels cabells. Potser no havia arribat a l’aigua. Es va arrossegar entre les herbes i els joncs, palpant el terra, atenta per si el caliu encara era viu… I ho era! El va agafar i, de bocaterrosa, tocant l’aigua, va inhalar amb totes les forces. Va seure una altra vegada i es va remullar els peus a la riba. Feia fred, però en aquell moment no ho notava; no sentia res. Li havia d’agradar allò? Un d’ells l’hi havia preguntat. Quantes vegades li havia preguntat el mateix, l’amo? Ja ho havia fet quan només era una esclava, una nena acabada d’arrencar de la seva terra. Llavors ni tan sols havia arribat a entendre què li preguntava aquell home mentre la grapejava i bavejava abans d’esquinçar-la. Més endavant, al cap de moltes vegades, després de l’embaràs, la va substituir per una nena nova, i llavors van ser el capatàs i els altres esclaus de la negrada els qui li ho preguntaven entre esbufecs. Un dia va tornar a parir… en Marcelo. El dolor que va sentir aquella vegada, quan el ventre se li va obrir després d’hores de part, li va fer adonar-se que mai més no tindria cap altre fill. «T’agrada?», li preguntaven el diumenge, al ball, quan algun esclau l’agafava pel braç i se l’emportava fora del barracó, on les altres parelles també fornicaven. Després tornaven a cantar i a ballar desenfrenadament, esperant que algun dels seus déus els muntessin. De vegades repetien i tornaven a abandonar el barracó. No, no li agradava, però tampoc no sentia res: li havien anat robant els sentiments, de mica en mica, des de la primera nit que l’amo la va forçar.

Encara no havia passat ni una hora quan un d’aquells homes va tornar a buscar-la i va interrompre els seus pensaments.

—Vols treballar al meu taller? —li va preguntar mentre la il·luminava amb un llum d’oli—. Sóc terrissaire.

«Què és un terrissaire?», es va preguntar la Caridad mentre provava de distingir-lo en la foscor. Ella només volia…

—Em donaràs diners per travessar el pont? —va demanar llavors.

L’home va percebre el dubte en el rostre de la dona.

—Vine amb mi —li va manar.

Això sí que ho va entendre, la Caridad: una ordre, com quan un negre l’agafava pel braç i se l’enduia fora del barracó. El va seguir en direcció a la Cava Vieja. A l’altura del castell de la Inquisición, sense girar-se, el terrissaire la va interrogar.

—Has fugit?

—Sóc lliure.

A la claror del castell, la Caridad va veure que l’home assentia amb el cap.

Era un petit taller amb habitatge al pis de dalt, al carrer dels Alfareros. Hi van entrar i l’home li va indicar una màrfega de palla en un racó del taller, al costat de la llenya i el foc. La Caridad s’hi va asseure.

—Demà començaràs. Dorm.

La calor de les brases del forn va bressolar la Caridad, que, enfredorida per la humitat del Guadalquivir, es va adormir.

Des de l’època musulmana, Triana era coneguda per les manufactures de terra cuita, sobretot per les rajoles vidrades amb relleu, els mestres experts enfonsaven una corda al fang fresc i hi feien dibuixos magnífics. Però, des de feia temps, aquella ceràmica artesanal havia degenerat en peces repetitives sense encant, a la qual cosa calia sumar la competència de la pisa de pedrenyal a l’anglesa i el canvi de gustos de la gent, que s’havia decantat cap a la porcellana oriental. Al raval, per tant, l’ofici dequeia.

L’endemà, quan es va fer de dia, la Caridad va començar a treballar amb l’home de la nit anterior, un jove que devia ser el seu fill i un aprenent que no li treia l’ull de sobre. Va carregar llenya, va transportar argila, va escombrar mil vegades i es va ocupar de les cendres del forn. Així van començar a transcórrer els dies. El terrissaire la visitava de nit. La Caridad no va veure mai sortir cap dona del pis de dalt.

«He de travessar el pont per anar a l’església de Los Ángeles, on hi ha els negrets», li hauria volgut dir alguna nit, quan l’home, després de posseir-la, marxava. En lloc d’això, va balbucejar:

—I els meus diners?

—Diners! Vols diners? Menges més del que treballes i tens un lloc on dormir —li va contestar el terrissaire—. Què més podria voler una negra com tu? T’estimes més estar-te al carrer demanant almoina com la majoria dels negres lliures?

En aquells dies, l’esclavitud gairebé havia desaparegut a Sevilla: la crisi demogràfica i econòmica, la guerra de 1640 amb Portugal (el gran proveïdor d’esclaus del mercat sevillà), la pesta bubònica que va assotar la ciutat poc després i que es va acarnissar amb els esclaus negres, i això juntament amb les constants i nombroses manumissions que els sevillans pietosos ordenaven als testaments, va tenir com a conseqüència una significativa disminució de l’esclavitud. Sevilla va anar perdent els esclaus a mesura que perdia el poder econòmic.

«Menges més del que treballes.» Les paraules del terrissaire ressonaven a l’oïda de la Caridad. Aleshores va recordar la cantarella del capatàs de l’amo José a la plantació de tabac: «No treballeu el que mengeu», els recriminava abans de deixar anar el fuet sobre l’esquena d’algun d’ells. Li havia canviat ben poc la vida, de què li servia ser lliure?

Una nit, el terrissaire no va baixar. La següent, tampoc. A la tercera sí que ho va fer, però en lloc d’anar cap a ella es va encaminar cap a la porta del taller. La va obrir i va franquejar el pas a un altre home; després li va indicar on era la Caridad. El terrissaire va esperar al costat de la porta que l’home satisfés els seus desitjos, li va cobrar i en acabat se’n va acomiadar.

A partir d’aquella nit, la Caridad va deixar de treballar al taller. L’home la va tancar en un cau sense ventilació de la planta baixa i va col·locar una màrfega i un orinal al costat d’alguns trastos inservibles.

—Si crees problemes, si crides o intentes escapar-te, et mataré —la va amenaçar el terrissaire el primer cop que li va portar el menjar—. No et trobarà a faltar ningú.

«És cert», es va lamentar la Caridad sentint que l’home tancava amb clau: qui la trobaria a faltar? Es va asseure a la màrfega amb l’escudella del potatge de verdures a les mans. Mai fins ara no l’havien amenaçat amb la mort; els amos no mataven els esclaus, valien molts diners. Un esclau servia per a tota la vida. Una vegada ensinistrat, com ho havia estat la Caridad de petita, els negres arribaven a vells a les plantacions de tabac, molins o ingenis sucrers. La llei prohibia vendre un esclau per un import superior al que havia costat; per això cap amo, després d’haver-li ensenyat un ofici, se’n desprenia: hi perdria diners. Se’ls podia maltractar o forçar fins a l’extenuació, però el bon capatàs era el que coneixia on era el límit de la mort. Els qui es llevaven la vida eren els esclaus: el dia més inesperat, a trenc d’alba, la claror descobria la silueta del cos inert d’un negre penjat d’un arbre…, o potser diverses siluetes, si uns quants esclaus havien decidit fer plegats la fugida definitiva. Llavors l’amo s’enfuria, com quan alguna mare matava el seu nadó acabat de néixer per alliberar-lo de l’esclavitud, com quan un dels negres es mutilava per no treballar. El diumenge següent, a missa, el sacerdot del molí els advertia que allò era pecat, que anirien a l’infern, com si hi pogués haver un infern pitjor que aquell. Morir? «Potser sí —es va dir la Caridad—, potser ha arribat l’hora d’escapar-se d’aquest món on ningú no m’espera.»

Aquell vespre hi van anar dos homes, a aprofitar-se d’ella. Després, el terrissaire va tornar a tancar la porta i la Caridad es va quedar completament a les foques. No s’hi va pensar gens. Va cantussejar la resta de la nit i, quan els primers rajos de sol es van escolar per les escletxes de les fustes d’aquell cau, es va posar a buscar entre els trastos fins que va trobar una corda vella. «Podria servir», va concloure després d’estirar-la per comprovar-ne l’estat. Se la va lligar al coll i es va enfilar damunt d’una caixa desmanegada. Va llançar la corda per sobre d’una biga de fusta, damunt del seu cap, la va tibar i va fer un nus a l’altre extrem. Alguna vegada havia envejat aquelles figures negres que penjaven dels arbres i trencaven el paisatge de la plantació de tabac cubana, lliures de patiment.

—Déu és el més gran dels reis —va clamar—. Només desitjo no convertir-me en una ànima en pena.

Va saltar de la caixa. La corda va aguantar el seu pes, però no la biga de fusta, que es va trencar i li va caure al damunt. El terrabastall va ser tan gran que el terrissaire no va trigar a presentar-se a la presó de la Caridad. La va encadenar i a partir d’aquell dia, la Caridad va deixar de menjar i de beure; suplicava la mort fins i tot quan el terrissaire i el seu fill l’alimentaven a la força.

Les visites d’homes del carrer es van repetir. Generalment en venia un de sol, però de vegades eren més. Fins que, una vegada, un ancià que intentava muntar-la maldestrament es va aixecar de sobte i se’n va apartar amb una agilitat sorprenent.

—Aquesta negra està bullint! —va cridar—. Té febre. Vols que m’encomani alguna malaltia estranya?

El terrissaire es va apropar a la Caridad i li va posar la mà damunt del front suat.

—Vés-te’n —va ordenar-li mentre li clavava el peu a les costelles i lluitava per fer saltar la tanca de les cadenes que la lligaven i recuperar-les—. Ara mateix, vinga! —va cridar quan ho va aconseguir.

Sense esperar que s’aixequés, va agafar el farcell de la Caridad i el va llançar al carrer.

Era possible que hagués sentit una cançó? No era res més que un xiuxiueig que es confonia amb els sorolls de la nit. En Melchor va parar l’orella. Una altra vegada!

—Iemaià asesú…

El gitano es va quedar quiet en la foscor, al bell mig de l’horta de Triana, envoltat d’horts i arbres fruiters. La remor de l’aigua del Guadalquivir li arribava nítidament, com el brunzit del vent entre la vegetació, però…

—Asesú iemaià.

Semblava un diàleg: un murmuri que entonava el solista per respondre’s després ell mateix com si fos un cor. Es va girar cap a on sentia la veu; els vidrets que li penjaven de la jaqueta van dringar. La foscor era gairebé absoluta; només la trencaven les atxes del convent de La Cartuja, una mica més lluny.

—Iemaià oloddo.

En Melchor es va apartar del camí i es va endinsar en un camp de tarongers. Va trepitjar pedres i fullaraca, va ensopegar unes quantes vegades i va maleir tots els sants a crits. Però, encara que aquells renecs van ressonar com un tro en la nit, el trist cantussol no va parar. Es va aturar entre uns arbres. Era allà, allà mateix.

—Oloddo iemaià. Oloddo…

En Melchor va tancar els ulls. Un dels núvols pertinaços que havien tapat Sevilla durant tot el dia va permetre el pas d’una tènue claror de lluna. Llavors va entreveure una taca grisenca a terra, davant seu, només a un parell de passes. Va avançar i es va posar a la gatzoneta fins que va reconèixer una dona tan negra com la nit vestida amb roba grisa. Estava asseguda, repenjada a un taronger, com si busqués refugi en l’arbre. Tenia la mirada perduda, ignorava la seva presència, i va continuar cantussejant en veu baixa, monòtonament, repetint una vegada i una altra la mateixa tornada. En Melchor es va adonar que, tot i el fred, les gotes de suor li regalimaven per la cara. Tremolava.

Va seure al seu costat. No entenia què deia, però aquella veu cansada, aquell timbre, aquella monotonia i la resignació que impregnava la seva veu palesaven un dolor immens. En Melchor va tancar els ulls, es va envoltar els genolls amb els braços i es va deixar transportar per la cançó.

—Aigua.

El prec de la Caridad va trencar el silenci de la nit. Feia estona que ja no se sentia cap cantussol; s’havia anat apagant com una brasa. En Melchor va obrir els ulls. La tristesa i la melangia de la cançó de la Caridad havien aconseguit traslladar-lo, un cop més, al banc de la galera. Aigua. Quants cops havia hagut de demanar aigua, ell també? Li va fer l’efecte que els músculs de les cames, dels braços i de l’esquena es tensaven com quan el còmit augmentava el ritme de la voga perseguint alguna nau sarraïna. El xiulet del còmit li perforava els sentits i el torturava, mentre a cops de fuet li arrencaven la pell de l’esquena nua perquè remés amb més i més força. El càstig podia durar hores. Al final, amb els músculs de tot el cos a punt de rebentar i les boques resseques, de les fileres de bancs només sorgia una súplica: aigua!

—Sé què és tenir set —va murmurar.

—Aigua —va implorar una altra vegada la Caridad.

—Vine amb mi. —En Melchor es va aixecar amb dificultat, entumit després d’haver estat gairebé una hora als peus del taronger.

El gitano es va estirar i va mirar d’orientar-se per trobar el camí cap a La Cartuja. Quan el cantussol li havia cridat l’atenció, anava als horts del monestir, on vivien molts gitanos de Triana.

—Véns o no? —va preguntar a la Caridad.

Ella es va intentar aixecar agafant-se al tronc del taronger. Tenia febre. Tenia gana i fred. Però, sobretot, tenia set, molta set. Quan en Melchor ja s’havia posat en marxa, va aconseguir alçar-se. Li donaria aigua o l’enganyaria com havia fet altra gent d’ençà que era a Triana? Va caminar darrere seu. El cap li rodava. Gairebé tots ho havien fet, tots se n’havien aprofitat.

Una sèrie de llums procedents d’unes barraques arraïmades al camí van il·luminar la jaqueta de seda blau cel del gitano. La Caridad va fer un esforç per seguir el seu pas. En Melchor no es preocupava d’ella. Caminava lentament, però dret, altiu, recolzant-se, tot i que no li calia, en el bastó de dues puntes propi del cap d’una família. De vegades se’l sentia parlar a la nit. Ella arrossegava els peus descalços darrere seu. A mesura que s’apropaven a la gitanalla, la quincalla que guarnia els vestits d’en Melchor i el rivet de plata dels calçons van resplendir. La Caridad va percebre un bon presagi en l’espurneig: aquell home no l’havia tocada. Li donaria aigua.