1

Abgar, rei d’Edessa, saluda Jesús, el bon Salvador que ha aparegut a Jerusalem.

M’han arribat a l’oïda notícies referents a tu i a les curacions que realitzes sense necessitat de medecines ni d’herbes.

I, segons diuen, tornes la vista als cecs i la facultat de caminar als coixos; neteges els leprosos, i expulses esperits immunds i dimonis; tornes la salut als qui pateixen llargues malalties i ressuscites els morts.

En sentir, doncs, tot això de tu se m’ha acudit pensar una d’aquestes dues coses: o bé que tu ets Déu en persona que has baixat del cel i fas aquestes coses, o bé que ets el Fill de Déu i per això realitzes aquests portents.

Aquesta és la causa que m’ha impulsat a escriure’t, bo i pregant-te alhora que et prenguis la molèstia de venir fins a mi i curar el mal que m’afligeix.

He sentit dir, a més, que els jueus murmuren sobre tu i pretenen fer-te mal.

Sàpigues, doncs, que la meva ciutat és molt petita, però noble, i en tenim prou per a tots dos.*

* Dels Evangelis Apòcrifs.



El rei va deixar la ploma mentre clavava la vista en un home jove com ell que immòbil i respectuós s’esperava a l’altre extrem de l’estança.

—N’estàs segur, Josar?
—Creieu-me, senyor...

L’home es va acostar amb pas ràpid i s’aturà prop de la taula sobre la qual escrivia Abgar.

—Et crec, Josar, et crec; ets l’amic més lleial que tinc, ho ets d’ençà que érem petits. No m’has fallat mai, Josar, però són tan grans els prodigis que expliques d’aquest jueu que em fa por que el desig d’ajudar-me no t’hagi confós els sentits...

—Senyor, m’heu de creure, perquè només els qui creuen en el Jueu se salven. Rei meu, jo he vist com Jesús tan sols fregant amb els seus dits els ulls apagats d’un cec aquest recuperava la vista; he vist com un pobre paralític tocava la vora de la túnica de Jesús i aquest amb una mirada dolcíssima l’instava a caminar i davant l’astorament de tots aquell home s’alçava i les cames el duien com les vostres a vós. He vist, rei meu, com una pobra leprosa observava el Natzarè amagada en les ombres del carrer mentre tots la defugien i Jesús acostant-s’hi li deia: «Estàs curada», i la dona, incrèdula, cridava: «Estic guarida! Estic guarida!». Perquè veritablement el seu rostre tornava a ser humà i les seves mans, abans amagades, apareixien senceres...

»I he vist amb els meus propis ulls el més gran dels prodigis quan en seguir jo Jesús i els seus deixebles vam topar amb el dol d’una família que plorava la mort d’un parent. Va entrar Jesús a la casa i va comminar l’home mort que s’aixequés i segur que Déu era a la veu del Natzarè, perquè us juro, rei meu, que aquell home va obrir els ulls, s’incorporà i ell mateix se sorprengué d’estar viu...

 —Tens raó, Josar, he de creure per guarir-me, vull creure en aquest Jesús de Natzaret, que veritablement és fill de Déu si pot ressuscitar els morts. Però, voldrà guarir un rei que s’ha deixat engrapar per la concupiscència?

—Abgar, Jesús no solament cura els cossos, guareix també les ànimes; assegura que, amb el penediment i el desig de dur una vida digna i de no tornar a pecar, n’hi ha prou per ser perdonat per Déu. Els pecadors troben consol en el Natzarè...

—Tant de bo sigui així... Jo mateix no em puc perdonar la meva luxúria envers Ania. Aquesta dona m’ha emmalaltit el cos i l’ànima...

—Com volíeu saber, senyor, que estava malalta, que el regal del rei de Tir era una trampa? Com podíeu sospitar que duia la llavor de la malaltia i us l’encomanaria? Ania era la dona més bonica que hàgim vist mai, qualsevol home hauria perdut el cap per tenir-la...

—Però jo sóc rei, Josar, i no l’havia d’haver perdut per més bonica que fos la ballarina... Ara ella sospira per la seva bellesa, perquè les empremtes de la malaltia li van consumint la blancor del rostre, i jo, Josar, noto una suor contínua que no m’abandona i la vista se m’ennuvola i tinc por sobretot que la malaltia em podreixi la pell i...

Uns passos silenciosos van alertar els dos homes. La dona, de cos lleuger, rostre morè i cabells negres, s’acostava dibuixant un somriure.

Josar l’admirava. Sí, admirava la perfecció de les seves faccions petites i el somriure alegre que sempre tenia a punt; admirava també la seva fidelitat al rei, i que els seus llavis no haguessin articulat ni un retret en ser preterida per Ania, la ballarina del Caucas, la dona que havia encomanat al seu marit la terrible malaltia.

Abgar no es deixava tocar per ningú, ja que tenia por d’en comanar la malaltia als altres. Cada cop es mostrava menys en públic.

Però no s’havia pogut resistir davant de la voluntat fèrria de la reina, que insistia a cuidar-lo personalment; i no solament això, també li insuflava ànims a l’ànima perquè es cregués el relat de Josar sobre les meravelles que feia el Natzarè.

El rei la va mirar amb tristesa.
—Ets tu... Parlava amb Josar del Natzarè. Li portarà una carta convidant-lo a venir, compartiré amb ell el meu regne.

—Josar hauria de viatjar amb escorta perquè no li passi res en el viatge i pugui portar de tornada el Natzarè...

—Viatjaré amb tres o quatre homes; ja n’hi haurà prou. Els romans són desconfiats i no els agradaria veure arribar un grup de soldats. A Jesús tampoc. Jo espero, senyora, poder complir la missió i convèncer Jesús perquè m’acompanyi. M’enduré, això sí, cavalls veloços, que us puguin portar les noves de seguida que arribi a Jerusalem.

—Acabaré la carta, Josar... —Sortiré a l’alba, rei meu.

2

El foc començava a mossegar els bancs dels fidels, mentre el fum embolcallava en penombres la nau principal. Quatre figures vestides de negre avançaven apressades cap a una capella lateral. Des d’una porta a tocar de l’altar major un home es retorçava les mans. El xiulet agut de les sirenes dels bombers se sentia cada cop més a prop. En qüestió de segons irromprien a la catedral, i això significaria un nou fracàs.

Sí, ja eren aquí; de manera que, apressat va córrer cap a les figures negres instant-les perquè correguessin cap a ell. Una de les siluetes va continuar avançant, mentre que les altres, espantades, van recular davant el foc que les començava a envoltar. Se’ls havia acabat el temps. El foc havia començat més de pressa del que havien calculat. La figura que insistia a arribar a la capella lateral va quedar envoltada per les flames. El foc l’anava cremant, però va treure forces de flaquesa per arrencar-se la caputxa amb què s’amagava el rostre. Les altres van mirar d’acostar-s’hi, però no ho van poder fer, el foc ho ocupava tot i la porta de la catedral cedia a l’empenta dels bombers. Corrent, van seguir l’home que els esperava tremolós prop d’una porta lateral. Van fugir en el mateix segon en què l’aigua de les mànegues irrompia a la catedral, mentre la figura envoltada pel foc cremava sense emetre cap tipus de soroll.



Del que no s’havien adonat els fugitius era que una altra figura que s’amagava entre les ombres d’una de les trones havia seguit atentament cadascun dels seus passos. Duia a la mà una pistola amb silenciador que no havia arribat a disparar.

Quan els homes de negre van desaparèixer per la porta lateral, va baixar de la trona, i abans que el poguessin veure els bombers va accionar un ressort amagat en una paret i va desaparèixer.

* * *

Marco Valoni va aspirar el fum del cigarret que se li barrejava a la gola amb el fum de l’incendi. Havia sortit a respirar mentre els bombers acabaven d’apagar les brases que encara fumejaven prop de l’ala dreta de l’altar major.

Havien envoltat la plaça amb tanques i els carabinieri contenien els curiosos que intentaven saber què havia passat a la catedral.

A aquelles hores de la tarda, Torí era un formiguer de gent que volia saber si el Sant Sudari havia patit algun desperfecte.

Havia demanat als periodistes que acudien a cobrir l’esdeveniment que tranquil·litzessin la gent: la Síndone no havia sofert cap dany.

El que no els havia dit és que algú havia mort entre les flames. Encara no sabia qui.

Un altre incendi. El foc perseguia la vella catedral. Però ell no creia en les casualitats i la de Torí era una catedral on succeïen massa accidents: intents de robatori i, que recordés ell, tres incendis. En un que havia tingut lloc després de la Gran Guerra van trobar els cadàvers de dos homes abrasats per les flames. L’autòpsia va determinar que tots dos tenien al voltant de vint-i-cinc anys; que, a més del foc, havien mort a causa d’uns trets de pistola. I a la fi, una dada esfereïdora: no tenien llengua, els l’havien extirpada mitjançant una opera ció. Però, per què? I qui havia disparat contra ells? No havien aconseguit esbrinar qui eren. Cas sense resoldre.

Ni els fidels ni l’opinió pública no sabien que la Síndone havia passat llargs períodes de temps fora de la catedral en el darrer segle. Potser per això s’havia salvat dels efectes de tants accidents.

Una caixa forta de la Banca Nacional havia servit de refugi a la Síndone, i d’allí només havia sortit per ser mostrada, i sempre sota estrictes mesures de seguretat. Però malgrat les esmentades mesures de seguretat, en diferents ocasions el sudari havia corregut perill, veritable perill.

Encara recordava l’incendi del 12 d’abril de 1997. Com no l’havia de recordar si aquella matinada s’estava emborratxant amb els seus companys del Departament de l’Art!

Aleshores tenia cinquanta anys i acabava de superar una delicada operació de cor. Dos infarts i una operació a vida o mort van ser arguments suficients per deixar-se convèncer per Giorgio Marchesi, el seu cardiòleg i cunyat, que s’havia de dedicar al dolce far niente o, a tot estirar, sol·licitar un lloc de treball tranquil, burocràric, un d’aquests en què et passes el temps llegint el diari i a mig matí et pots prendre sense presses un caputxino al bar de la cantonada.

Tot i les llàgrimes de la seva dona, s’havia inclinat per la segona opció. Paola insistia que es retirés; l’afalagava dient-li que ja havia arribat a dalt de tot en el Departament de l’Art —n’era el director— i que podia considerar culminada una brillant carrera i dedicar-se a passar-se-la bé a la vida. Però ell s’hi va resistir. S’estimava més anar cada dia a un despatx, el que fos, que no pas convertir-se amb cinquanta anys en un trasto jubilat. Tot i així, deixava el càrrec de director del Departament de l’Art, i aquella matinada, malgrat les protestes de Paola i de Giorgio, se n’havia anat a sopar i emborratxar-se amb els seus companys, els mateixos amb qui els últims vint anys havia compartit catorze, quinze hores al dia, perseguint les màfies  que trafiquen amb obres d’art, descobrint falsificacions i protegint, en definitiva, l’immens patrimoni artístic d’Itàlia.

El Departament de l’Art era un òrgan especial que depenia alhora del Ministeri d’Interior i del de Cultura.

Estava integrat per policies —carabinieri—, però també per un bon nombre d’arqueòlegs, historiadors, experts en art medieval, en art modern, en art sacre... Ell li havia dedicat el millor de la seva vida.

Li havia costat pujar l’escala de l’èxit. El seu pare treballava d’empleat en una gasolinera, la seva mare era mestressa de casa. Van viure amb ben poc; ell va haver d’estudiar amb beques i va accedir als desigs de la seva mare, que volia que busqués una feina segura, que treballés per a l’Estat. Un amic del seu pare, un policia que anava a fer gasolina a la gasolinera, el va ajudar a presentar-se a les oposicions al cos de carabinieri. Ho va fer, però no tenia vocació de policia, de manera que després de la feina, estudiant de nits, va aconseguir llicenciarse en història i va demanar el trasllat al Departament de l’Art. Ajuntava totes dues especialitats, la de policia i la d’historiador i, a poc a poc, amb hores de treball i sort, va anar pujant en l’escalafó fins a arribar a dalt de tot. Que bé que se l’havia passat viatjant pel país! Que bé coneixent altres països!

A la Universitat de Roma havia conegut Paola. Ella estudiava art medieval; allò seu va ser un enamorament sobtat i en uns mesos es van casar. Feia vint-i-cinc anys que estaven junts, tenien dos fills i eren allò que se’n diu una parella feliç.

Paola donava classes a la universitat i mai no li havia retret el poc temps que passava a casa. Una sola vegada a la vida havien tingut un disgust descomunal. Va ser quan ell va tornar de Torí aquella primavera del 1997 i li va dir que no es retirava, però que no s’havia d’amoïnar que ja no tenia intenció de viatjar, ni d’anar d’un cantó a l’altre, que només exerciria de director, de buròcrata. Giorgio, el seu metge, li va dir que s’havia tornat boig. Els que ho van celebrar van ser els  seus companys. El que el va fer canviar de parer va ser el convenciment que aquell incendi a la catedral no havia estat fortuït p