1

Llenguadoc, mitjan segle XIII

Sóc espia i tinc por. Tinc por de Déu, perquè en nom seu he fet coses terribles.

Però no, no el culparé a Ell de les meves misèries perquè la culpa no és seva sinó meva i de la meva senyora. En realitat la culpa és d’ella i només d’ella perquè sempre s’ha comportat com si fos omnipotent amb els que som al seu costat. No hem gosat mai contradir-la, ni tan sols el seu espòs, el meu bon senyor.

Moriré, ho noto a les entranyes. Sé que m’ha arribat l’hora, tant se val que el físic m’asseguri que encara viuré molt de temps perquè el mal que m’afecta no és mortal. Ell només m’estudia el color de l’iris i de la llengua i em sagna per treure’m els mals humors del cos, però no m’alleuja el dolor permanent que tinc a la boca de l’estómac.

El mal que em consumeix el tinc a l’ànima perquè no sé qui sóc ni quin Déu és el veritable. I per més que els serveixi tots dos, els acabo traint.

Escric per alleujar la meva ment, només per això, tot i saber que si aquestes pàgines caiguessin en mans dels meus enemics, o fins i tot dels meus amics, signaria la meva sentència de mort.

Fa fred i no em puc escalfar els ossos per més que m’embolcallo amb la capa, potser perquè tinc l’ànima glaçada.

Aquest matí, quan fra Pèire m’ha dut un brou calent, ha mirat d’animar-me anunciant que s’acosta Nadal. Diu que fra Ferrer em visitarà més tard, però li he demanat que em disculpi davant l’inquisidor. Els ulls de fra Ferrer em causen vertigen i la seva veu pausada, terror. Tinc malsons en què m’envia a l’infern, i fins i tot allà tinc fred.

Però desvariejo, a qui li importa que tingui fred?

Els germans no desconfien quan em veuen escriure. És el meu ofici. Sóc notari de la Inquisició.

Els altres germans tampoc no sospiten. Saben que la meva senyora m’ha demanat que escrigui una crònica del que passa en aquest racó de món. Vol que algun dia els homes coneguin la iniquitat dels que afirmen ser representants de Déu.

Quan alço els ulls cap al cel, apareix Montsegur entre la boira, i la seva imatge borrosa m’omple de neguit.

M’imagino les anades i vingudes de la meva senyora donant ordres a tort i a dret. Perquè per més que Na Maria s’hagi convertit en perfecta, manar forma part del seu caràcter. No vull pensar en quins embolics ens hauria ficat si fos home.

De tant en tant, a través del gruixut teixit de la tenda, es filtra la veu rotunda del senescal. Sembla que Hugues des Arcis no està de bon humor aquest matí, però qui ho està? Fa fred i la neu cobreix la vall i les muntanyes. Els homes estan cansats, som aquí des del maig i temen que el senyor Pere Roger de Mirapeis aguanti el setge uns quants mesos més. El senyor de Mirapeis té la complicitat dels habitants de la contrada, que, a les barbes del senescal, són capaços d’anar i venir de la fortalesa portant provisions i noves de parents i amics.

Ahir vaig rebre una missiva de la meva senyora Na Maria que m’instava a trobar-nos aquesta nit. Potser el desassossec em ve d’haver d’acatar aquesta ordre.

Un dels camperols de la regió, que forneix de formatge de les seves cabres el senescal, es va poder esmunyir a la meva tenda per lliurar-me la carta de Na Maria. Les instruccions són precises: quan es faci fosc he d’abandonar el campament i anar fins a l’entrada de la vall. Allà algú em guiarà pels passos secrets que sé que duen a Montsegur. Si Hugues des Arcis sabés que existeixen em pagaria bé la informació, o potser em faria ajusticiar per no haver-ho revelat fa temps.

La tarda se’m fa eterna. Sento passos, qui deu ser?

—Esteu bé, Julià? Fra Pèire m’ha alarmat dient que teniu febre. El frare es va alçar d’un bot i va abraçar l’home alt i robust que acabava d’entrar a la tenda sense demanar permís. Era el seu germà. Per un instant es va trobar millor, com quan era petit i se sentia protegit per la figura imponent de Ferran, capaç de tombar d’una plantofada qualsevol que se’ls acostés. Però era sobretot la mirada serena i plena de confiança el que desarmava els adversaris i feia que els seus amics se sentissin segurs.

—Ferran, quina alegria! Sou aquí! Quan heu arribat?
—Fa amb prou feines una hora que hem arribat al campament. —Que heu arribat?
—Sí, vaig amb cinc cavallers més. El bisbe d’Albí, Duran de Bellcaire, ha demanat ajuda al gran mestre. El nostre germà Artur és un hàbil enginyer, igual que el bisbe.

—Fa dies que van arribar els reforços que el bisbe ha enviat al nostre senyor Hugues des Arcis. Però no sabia que també demanaria ajuda al Temple. És un home de Déu a qui agrada la guerra, és capaç d’imaginar tota mena de màquines i artefactes per destruir l’enemic.

—Suposo que deu tenir altres virtuts... —va respondre Ferran amb un somriure.

—Ja ho crec! Arenga els soldats millor i tot que el senyor Des Arcis.

—Bé, no està gens malament per ser un bisbe —va fer broma Ferran.

—I digueu-me, els templers voleu acabar amb els bons homes? Segons els rumors no us agrada perseguir cristians.

Ferran va trigar a respondre. Després va sospirar i va dir en veu baixa:

—No feu cas dels rumors.
—Això no és cap resposta. No confieu en mi?
—És clar que sí! Sou el meu germà! Bé, us donaré una resposta: els cristians tenim adversaris poderosos, massa per malbaratar l’energia combatent entre nosaltres. Quin mal fan els bons homes? Viuen com vertaders cristians, donant testimoni de pobresa.

—Però reneguen de la Creu! No hi veuen Nostre Senyor. —Avorreixen la Creu com a símbol, com el lloc on va ser crucificat. Però jo no sóc teòleg, sóc un simple soldat.

—I també sou monjo.
—Compleixo amb Déu com em mana la Santa Mare Església, encara que això signifiqui que no pugui pensar. No m’agrada perseguir cristians.

—Ni a vós ni al vostre orde —va remarcar Julià.
—I a vós, us agrada veure dones i nens cremats a les fogueres? La pregunta de Ferran li va provocar nàusees.
—Que Déu els empari! —va exclamar Julià tot senyant-se. —L’Església assegura que són a l’infern —va asseverar Ferran en to burleta—. No ens afligim i acceptem les coses com són. Ni a vós ni a mi no ens agraden les morts d’innocents. Pel que fa al Temple..., som fills obedients de l’Església, ens han reclamat i hem acudit. Una altra cosa és el que fem.

—Lloat sia Déu! Així doncs, heu vingut però és com si no... —Més o menys.
—Aneu amb compte, Ferran, entre nosaltres hi ha fra Ferrer, que veu l’heretgia fins i tot en el silenci.

—Fra Ferrer? Us confesso que les notícies que m’han arribat d’ell són inquietants. Què hi fa aquí?

—Dirigeix el nostre orde i ha jurat fer justícia enviant a la foguera els assassins dels nostres germans.

—Us referiu als dominics assassinats a Avinyonet? —Efectivament. Van arribar a la ciutat buscant heretges. Els acompanyaven vuit escrivans que van ser víctimes d’un complot. Ramon d’Alfaro, l’administrador del comte de Tolosa a Avinyonet, en va consentir l’assassinat.

—Però no s’ha demostrat —va protestar Ferran.
—En dubteu, senyor? —van sentir al seu darrere.

Julià i Ferran es van girar, sorpresos. Fra Ferrer acabava d’entrar a la tenda i havia sentit les últimes paraules.

Ferran no es va immutar malgrat la mirada carregada de retrets amb què l’examinava l’inquisidor.

—I vós sou...?
—Fra Ferrer —va respondre el dominic—, i us preguntava si dubteu de la complicitat de Ramon d’Alfaro en l’assassinat dels meus dos germans.

—No hi ha proves que sigui així.
—Proves? —va bramar fra Ferrer—. Sapigueu que Alfaro va hostatjar els meus germans a la torre de l’homenatge del castell, on ningú no els pogués socórrer, lluny de qualsevol mirada. Sapigueu també que van ser assassinats en plena nit per un destacament d’heretges que havia sortit d’aquí, de Montsegur, aquest cau d’iniquitat que Déu destruirà. L’Església no perdonarà aquest greuge. Els que es fan dir bons cristians són una colla d’assassins.

Julià el mirava aterrit, incapaç de moure’s. Ferran va sospesar el dominic i va decidir que seria un error entrar-hi en conflicte.

—Ignoro els detalls del que va passar. Si vós dieu que va ser així, així sigui.

Fra Ferrer va clavar els ulls en Julià, que semblava a punt de desmaiar-se.

—Fra Pèire ha insistit que no us vingués a veure perquè us cal descansar, però faltaria a la pietat i a la caritat si no em preocupés per vós. Veig que esteu acompanyat, ja us visitaré en un altre moment.

Fra Ferrer va sortir amb la mateixa rapidesa amb què els havia sorprès.

—Au, no us espanteu, he vist com empal·lidíeu —va riure Ferran—. És el vostre germà en Déu.

—Vós... vós no el coneixeu —va murmurar Julià.
—No voldria ser al lloc dels heretges. Em fa l’efecte que si alguna cosa li manca, a aquest fra Ferrer, és compassió.

—Suposo que sabeu que la vostra mare encara és a Montsegur, en companyia de la vostra germana petita.

Ferran va assentir seriós i preocupat. Evocar la seva mare, Na Maria, li produïa un dolor sobtat al pit. No l’havia sentit mai propera, malgrat que l’estimava fins i tot més que al seu pare. Enèrgica i inquieta, no havia prodigat gaires carícies als seus fills, si bé els estimava a tots i els protegia buscant-los un futur.

—Jo..., bé..., l’he vista unes quantes vegades —va confessar Julià.

—No m’estranya, el castell no ha estat mai incomunicat. Sabem que alguns dels seus homes pugen i baixen per passos secrets que només coneixen ells. No fa gaire la mare em va enviar una carta.

—Us va escriure? —va preguntar Julià, espantat—. Només la senyora gosaria fer una cosa així!

—No patiu. La meva mare és intel·ligent i no ens va posar en perill. Vaig rebre la missiva per mitjà d’un patge de la casa de la meva germana Marianna. Ja sabeu que el seu espòs, En Bertran d’Amis, serveix el comte Ramon, per tant Marianna rep amb freqüència notícies de la meva mare. Ara que sóc aquí procuraré veure-la, no sé com... Potser vós em podríeu ajudar.

—Ni ho intenteu! El meu senyor, Hugues des Arcis, us mataria i el bisbe us excomunicaria.

—Sabré trobar la manera, bon Julià. Procuraré convèncer-la perquè abandoni Montsegur o, si més no, que permeti marxar a la meva germana Teresa, que amb prou feines ha sortit de la infantesa. Tard o d’hora conqueriran el castell i... bé, ho sabeu tan bé com jo, no hi haurà pietat per als càtars. Intentaré convèncer-la, ho dec al meu pare, al nostre pare.

Julià va abaixar el cap avergonyit. Saber que era un bastard d’En Joan de L’Aínsa li regirava l’ànima.

—Au, Julià, no us vull veure abatut!

Va seure, es va servir una gerra d’aigua i va beure àvidament, sense oferir-ne a Ferran, que va esperar en silenci que el seu germà s’assossegués abans de continuar.

—Heu estat amb En Joan? —va preguntar Julià amb un fil de veu.

—Fa molts mesos, en tornar a aquest país, em vaig poder desviar i passar per L’Aínsa a visitar el nostre pare. Amb prou feines m’hi vaig quedar dos dies, però en vam tenir prou per sincerar-nos l’un amb l’altre. Encara estima la mare tant com el dia que s’hi va casar i l’amoïna la seva sort. Em va demanar que les salvés, a ella i la meva germana petita. Li vaig prometre que faria l’impossible perquè abandonessin Montsegur, però tots dos sabem que la mare no deixarà el castell, que s’enfrontarà a la mort mirant-la de cara perquè no tem res ni ningú, ni tan sols Déu.

—En Joan estava bé de salut?
—Està molt malalt, la gota amb prou feines el deixa caminar i pateix espasmes al cor. La meva germana gran se n’ocupa amb devoció. Ja sabeu que Na Marta va quedar vídua i va tornar a la casa pairal amb els seus dos fills, buscant la protecció del nostre pare.

—Na Marta sempre ha estat la seva filla preferida.
—És la més gran i durant molt de temps va semblar que seria filla única perquè la mare no quedava embarassada. A banda, és clar, dels altres fills que va tenir el nostre pare...

—Sí, els bastards. En Joan estimava Na Maria però això no li va impedir tenir altres dones.

—La vostra mare era molt bella.
—Sí, en devia ser, no vaig tenir la sort de conèixer-la.

Tots dos es van quedar en silenci, absorts en els seus pensaments. L’aire era fred i l’estossec de fra Pèire els va tornar a la realitat.

—Dispenseu-me, senyor, venia a comprovar que fra Julià es troba bé; no sé si se sent amb forces per sopar amb nosaltres o s’estima més que li portem les viandes aquí...

—Si no us sap greu, em voldria quedar a la tenda —va afirmar Julià—. Em trobo malament i potser dormir m’ajudaria.

—Diré al físic que us torni a examinar —va dir fra Pèire. —No! Us ho prego! No suportaria una altra sagnia. Una mica de brou i un tros de pa sucat amb vi seran el millor remei. Estic molt cansat, fra Pèire...

—Crec que té raó —va intercedir Ferran—, el millor que podem fer pel meu bon germà és deixar que reposi. No hi ha res que un son reparador no pugui adobar.

—A vós, Ferran, us esperen per compartir el sopar amb el senescal Hugues des Arcis i els altres cavallers.

—Només m’entretindré un moment, el temps que trigueu a portar el brou i el vi amb pa al bon Julià.

Amb pas diligent, fra Pèire va sortir de la tenda, preocupat per la pal·lidesa del germà Julià. Que Déu el perdonés, però li havia semblat veure la mort reflectida al seu rostre.

—Lamento haver-vos causat pena —va dir Ferran quan es van quedar sols.

—No patiu.
—Sí, sí que pateixo perquè us aprecio, i tant si us agrada com si no som mig germans. Això no us hauria d’afligir. Sou fill d’un noble senyor de la vila de l’Aínsa.

—I d’una minyona de casa vostra.
—D’una donzella bella i encisadora que no va tenir altra opció que lliurar-se al seu senyor. Ni jo he dictat les normes ni hi estic d’acord. Però vós sabeu tan bé com jo que els senyors tenen fills fora del matrimoni. Vau tenir sort, perquè la meva mare mai no va abandonar els fills bastards, ni tampoc les seves mares. Va procurar donar-los a tots una posició i va posar un interès especial en el vostre cas. Us vau criar a la llar familiar, vau aprendre a muntar a cavall al mateix temps que jo i us van ensenyar a llegir i a escriure, fins i tot la meva mare us va comprar una posició eclesiàstica...

—Però sóc un bastard.
—Tots som iguals als ulls de Déu. El dia del Judici no us preguntaran per l’instant ni per la circumstància del vostre naixement, sinó pel que heu fet en aquesta vida.

Julià, aterrit, va començar a tossir incessantment mentre Ferran intentava en va fer-li beure aigua.

—Tranquil·litzeu-vos i beveu! Però què us passa?
—El judici de Déu... Aniré a l’infern, ho sé.

El frare tremolava i les llàgrimes li lliscaven per les galtes. L’angoixa i la por convertien el notari de la Inquisició en un infant.

—Però Julià! Quina culpa teniu per sentir-vos així?
—La vostra mare, ella és la culpable del meu sofriment! —Calleu! Com goseu dir aquesta barbaritat!

Les llàgrimes negaven el rostre del frare, que es va estirar al jaç auster on dormia entre fortes convulsions. Ferran no sabia què fer. L’entristia veure Julià en aquest estat; sempre l’havia estimat i protegit i el preferia per damunt dels seus altres germans.

—És una sort que hagi vingut amb nosaltres el cavaller Armand. És un bon físic i a l’Orient ha augmentat els seus coneixements. Li demanaré que us visiti i us doni un remei per al mal que patiu. Ara me n’he d’anar, demà us vindré a veure.

Ferran va sortir de la tenda confós pel sofriment del seu germà. Més que el patiment físic, l’amoïnava saber que tenia l’ànima esquinçada.

2

Julià es va quedar una bona estona encongit al jaç. Ni tan sols es va moure quan fra Pèire li va dur brou, pa i vi. Es va estimar més ferse l’adormit per no haver d’afrontar una altra conversa sobre el seu calamitós estat de salut. Quan ja no va sentir els passos de fra Pèire es va incorporar per sucar la llesca de pa al vi aspre que algunes vegades aconseguia animar-lo. Es va beure el brou d’un glop i es va ajeure a esperar que emmudissin els sorolls del campament per acudir a la cita amb Na Maria. El camperol que li havia lliurat la missiva de la senyora l’esperaria als afores del campament per guiar-lo a través dels cingles fins on solia citar-lo la senyora.

No va saber quanta estona havia passat quan va sentir un soroll a prop de la seva tenda. Es va incorporar sobresaltat, conscient que s’havia adormit. Amb prou feines es va poder incorporar i servir-se una gerra d’aigua, que es va beure assedegat. Després es va rentar la cara i, tot posant-se bé els hàbits arrugats, va sortir cautelosament de la tenda pensant que els batecs del seu cor podrien despertar el campament, que en aquell moment estava tranquil, il·luminat per les fogueres que lluitaven contra el fred intens d’aquella nit d’hivern.

Es va esmunyir del campament amb pas lleuger i va caminar cap al bosc, segur que en qualsevol moment apareixeria l’enviat de Na Maria.

—Aneu tard —li va retreure el camperol, que el va sortir a trobar com si fos un espectre. Era un cabrer que coneixia bé els corriols de la muntanya.

—No he pogut venir abans.
—Us heu adormit —va replicar l’home, malhumorat. —No, no m’he adormit, és que no puc sortir del campament sempre que vull.

—Doncs altres bé que ho fan.
—Caram, això sí que és una sorpresa!
—Us sorprèn que entre els soldats reclutats per força n’hi hagi que tinguin parents allà dalt?

Julià va callar. O sigui que Ferran tenia raó: hi havia gent que entrava i sortia de Montsegur com si fos casa seva.

—On m’espera la senyora?
—Vós seguiu-me, tant se val, el lloc.

Van caminar prop d’una hora per aquelles penyes formades per blocs calcaris que acabaven a la gran roca on, desafiant l’ull humà, s’alçava el castell de Montsegur.

El cabrer es va aturar a prop d’uns arbres que s’enfilaven cingles amunt. Amb prou feines havia recuperat l’alè quan es va trobar cara a cara amb Na Maria.

—Julià, fill, quina alegria veure’t!
—Missenyora...
—Vine, seu al meu costat, no tenim gaire temps i l’hem d’aprofitar. Vull que m’expliquis com van les coses allà baix. Els nostres espies diuen que Hugues des Arcis disposa de deu mil homes. Espero que el comte de Tolosa no s’espanti davant d’aquesta força i compleixi els compromisos que té amb aquesta terra. No es tracta només de fe, sinó de poder.

—Què dieu, senyora?
—Si Hugues des Arcis conquereix Montsegur,