Et donaré la terra

Chufo Lloréns

Fragmento

1

La bandada

Comtat de Girona, maig de 1052

ueia la tarda. Un grup format per cinc genets adustos i malhumorats cavalcava per una sendera flanquejada de faigs que separava el comtat d’Empúries del de Girona. Pel seu aspecte es veia que no eren caçadors experimentats,sinó un grapat de mercenaris dels que abundaven per aquells verals, disposats a llogar la seva espasa a qualsevol senyor que volgués recórrer a aquell tipus de tropa per envair una marca o disputar un predi al comte veí. Havien sortit de bon matí per matar el tedi, amb la idea que allò d’assagetar un cérvol o caçar un senglar seria una tasca molt més senzilla que no pas degollar un subjecte en una batalla. La inexperiència, però, els delatava: no tenien en compte la direcció del vent, ni se sabien moure en l’espessor sense trencar branques o fer sorolls innecessaris, i per tot plegat la cacera havia estat un desastre.Així doncs, esgotats, famolencs i esquerps, se’n tornaven cap a Girona amb la sospita que, des del boscam, cérvols, esquirols, senglars i galls fers es mofaven d’ells i proclamaven a crits la seva manca de perícia.

Tot d’una, el qui semblava que manava la tropa va alçar la mà dreta per fer aturar el grup. El segon, un gegant panxut de bigoti espès, se li va acostar.

—Què passa,Wolfgang?

El que es deia així va assenyalar endavant i va replicar: —Gent!

A un senyal del seu cap, tots van descavalcar i van continuar a peu, aguantant els cavalls pel ronsal. Poc després van notar olor de fum. Es van aturar en una clariana i, havent lligat els cavalls als arbres, van avançar ajupits i, ara sí, amb molt de compte de no esmotxar una branca ni emetre el mínim soroll. Quan van arribar al límit del bosc, van quedar immòbils, disposats a observar.Aquella escena els va alegrar la vista: pressentien que la fracassada cacera podria tenir un final feliç. Davant d’ells es dreçava un mas ben cuidat, de la xemeneia en sortia fum; els seus habitants estaven totalment embrancats en les tasques del camp.Dos homes dedicaven els seus esforços a ferrar un perxeró de molt bona planta. L’animal estava fermat per la brida a un ganxo de la paret. El més jove li aguantava la pota posterior esquerra i l’hi mantenia doblegada per facilitar l’operació a l’altre, mentre el vell, amb un davantal de cuiro, colpejava amb una maça els caps plans dels claus, mirant de fixar la ferradura a la peülla de la noble bèstia.A la dreta, una nena amb un petit fuet a la mà atiava un ase que, amb els ulls embenats, recorria d’esma l’etern camí que voltava la sènia.A l’era, una vella cardava llana en una filosa, alhora que una altra dona, en avançat estat de gestació, garbellava blat en un gran sedàs, que movia al compàs del vaivé dels seus malucs.

La veu del tal Wolfgang va sonar continguda.
—Veus el mateix que jo, Gunter?
—Diria que sí, i se m’acut que potser encara podrem salvar la jornada.T’has fixat com mou el cul la mossa?

—Hi haurà temps per a tot. Digue-li a en Ricard que vingui. El tal Gunter es va girar i, amb un gest breu que indicava urgència i silenci, va reclamar la presència d’un dels dos de la colla que continuaven ajupits darrere.Aquest va obeir en un silenci absolut.

Quan el primer va notar que el tenia al costat, li va preguntar: —Tens la ballesta a punt?
—Sempre l’hi tinc,Wolfgang.
—Observa bé i digue’m: ets capaç de fer blanc des d’aquí a l’home que aguanta la pota de l’animal?

—Et refereixes al més jove?

—Aquest mateix.
—Em puc aixecar?
—Sense sortir de l’espessor i quan jo doni l’ordre. L’individu va mesurar la distància amb la vista, va agafar la ballesta i, després de treure una fletxa del carcaix, la va ficar dins del mecanisme i va tesar la corda.

—Ja el pots donar per mort.
—No esperava menys de la teva perícia.

En un murmuri, va donar ordres als altres tres.

El pla era senzill i la sorpresa en constituïa un factor primordial. La finalitat: la rapinya d’animals i béns, i si a més podien proporcionar una alegria al cos, molt millor. Potser d’aquella manera es traurien del cap la malastruga jornada de cacera.

Quan va haver comprovat que tots ocupaven les seves posicions, el tal Wolfgang va fer el senyal. L’arquer es va aixecar, va apuntar la ballesta i va prémer el gallet. Un xiulet somort va esquinçar la pau del moment i, davant de la sorpresa de l’home gran, el més jove va caure a terra mentre una gran taca de sang li amarava la camisa. Un concert de lladrucs va sacsejar el crepuscle.

Els soldats es van apressar a sortir de l’espessor. La dona gran va deixar anar la filosa, esparverada, i es va aixecar sense saber què fer; l’embarassada va córrer cap on era el seu marit i, recolzant el cap inert contra el seu pit, es va girar cap a la nena, cridant: «Fuig, Maria, fuig!». El cloqueig eixordador de les gallines que corrien enfollides per l’era es va ajuntar amb els bels d’espant dels xais des de la pleta. Un dels homes es va abalançar damunt de la criatura per subjectar-la i aquesta, amb el fuet que feia servir per atiar el pollí, li va etzibar xurriacada a la cara i va sortir corrent cap al bosc. El gegant va apartar la dona gran, va prémer l’extrem afilat d’una daga contra la gola del que anava amb davantal i amb un accent estrany va exclamar:

—Oi que ens estarem quiets, mestre? Si col.laboreu, aviat serem fora i continuareu amb vida; altrament, no viureu per explicar-ho.—I dirigint-se al que semblava que manava en aquell grup va afegir—: I ara què fem,Wol...?

La veu del tal Wolfgang el va interrompre amb fúria. —Imbècil! T’he dit mil vegades que no em cridis pel nom! L’altre va murmurar un «em sap greu...».

En aquell moment, un ca immens, un encreuament de mil races, que era lluny, vigilant el tancat de les eugues prenyades, va sortir del boscam i es va llançar contra el ballester. Li va aferrar el braç amb aquella temible boca, clavant estrebada amb el cap com si intentés arrencar-li l’extremitat d’arrel. L’anomenat Wolfgang s’hi va acostar per darrere i d’un tall precís va obrir el clatell del gos. Els crits de l’home ferit es van barrejar amb els esgarips de la nena, que espeternegava desesperada als braços de l’home que l’havia atrapat, que lluïa una marca moradenca a la cara, conseqüència de la fuetada.Wolfgang va ordenar:

—La prenyada i la nena al paller. Porteu l’home a dins, que us ensenyi sota quina rajola amaga els estalvis.No li feu mal si no cal. I tanqueu la vella amb ell.

El grup es va separar: Gunter i Ricard, el ballester, que intentava aturar la sang que li rajava del braç malferit amb un drap, se’n van anar cap a la casa, mentre Wolfgang i els altres dos arrossegaven l’embarassada cap a dins de la quadra.Tan bon punt els primers van traspassar la porta, van comminar el vell a lliurar-los els estalvis.

—Heu mort el meu fill, que era l’únic tresor d’aquesta casa. El que veieu és el que hi ha.Endueu-vos-ho tot i deixeu-nos en pau. La meva jove està embarassada.

—Maleït fill de gossa! Ens prens per imbècils o què? Ensenya’ns la rajola on guardes els estalvis o sabràs què és la ira d’un normand!

—Us repeteixo que no tinc res.
—Ja veuràs com fas memòria!

I després de proferir l’amenaça, el tal Gunter va esquinçar el cosset de la dona, deixant al descobert la seva pàl.lida carn.

L’home, que segur que de jove havia estat una persona robusta, es va encarar amb el que acabava d’ultratjar la seva dona, però el ballester va tirar pe

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos