Vés a saber on és el cel

Blanca Busquets

Fragmento

PRIMERA PART

I

S’ha mort en Ramon aquesta nit, m’han dit. Tornava a casa i es veu que havia begut massa. S’ha saltat un semàfor en vermell i l’ha envestit un cotxe. Ell anava amb moto.

Ha estat el cap de programes qui m’ho ha anunciat en entrar jo a veure’l al seu despatx. Com acostuma a passar amb aquestes coses, la informació m’ha estat donada de manera telegràfica, a trossets, com si fossin els titulars d’un butlletí de notícies: s’ha mort en Ramon era el titular principal, i després venien els detalls, la informació complementària. A mi se m’ha escapat una exclamació. El cap de programes ha conclòs la informació dient, avui ja n’hi ha un altre, no sé com es diu, el trobaràs allà, al despatx dels informàtics. És clar, he fet.

Recordo que mentre hi anava he tingut una sensació de fred, som com formigues, he pensat, en mor una i la substitueixen per una altra i la vida continua. Tot continua igual, sí.

Al tanatori se m’ha acudit d’anar-hi per la impossibilitat de fer acte de presència a l’enterrament demà, ja que és a l’hora en què faig el programa en directe.

Recolzat a la paret del lavabo, recapacito sobre tot això, hi dono voltes, penso on és l’error perquè no ho acabo d’entendre, el meu mort es diu Ramon i aquest també, és evident, i també és informàtic pel que m’ha semblat entendre. És el súmmum de les casualitats, pot ser que hi hagi dos Ramons informàtics, un al costat de l’altre, en dues sales de vetlla diferents, sí, deu ser això, però m’estranya no haver trobat ningú més conegut pels voltants, és clar que m’he estat mitja hora parlant amb la vídua Cristina, ai, Senyor, i ara què faig. I ara què fas, Sergi, i ara què fas. Hauria de marxar, d’escapar-me, d’aprofitar l’avinentesa d’haver sortit de la sala per desaparèixer. Perquè com li dic que jo no treballava amb el seu marit. Com li dic que no del que abans li he dit que sí. De fet, no li he de dir ni que no ni que sí de res, però si m’he quedat mitja hora amb ella ha estat perquè no hi he vist ningú més, perquè m’ha fet pena, deu tenir la meva edat, que és la d’en Ramon i també la del seu Ramon, aquella edat en què se suposa que hem d’haver madurat ja, però això sí que no ho puc jurar perquè un mort, quan és mort, es torna com de cera, i la cera no té edat. No saps què és que et truquin i et despertin quan ets al primer son i et diguin, som la policia, el seu marit és a l’hospital i està molt malament. Aixecava els ulls per explicar-m’ho i jo veia que no sabia què fer per descriure-m’ho exactament, perquè jo en copsés tot l’horror, el de l’impacte de la trucada, ja podien fer-ho d’una manera més suau, se m’escapava a mi. Ja ho intenten, ja, feia ella, però no se’n surten, no sé, deu ser perquè són policies, no sé si és que n’hi ha algun d’especialista a donar notícies d’aquestes. Segurament sí, feia, jo, i mentalment imaginava ja una entrevista, ho he de dir a la Rosa sens falta, trec l’agenda i ho apunto, policia, sí, però ens portaran els mateixos Mossos de sempre i no sortirem dels casos més cèlebres i de la política que hi ha al darrere. I jo voldria parlar de la vida i miracles dels Mossos, de com s’ho organitzen, i de com els ensenyen a donar males notícies, i qui és que les diu i com les diu, i si és millor dir-les de cop o a poc a poc. I no et van dir que era mort, demano per demanar a la Cristina, no, ja saps, no ho fan mai, i tu, és clar, t’aferres a l’esperança, i jo què sé, Sergi, i jo què sé.

Ara, mentre m’apunto això dels Mossos a l’agenda, ha entrat un noi al lavabo plorant. És jove i m’entendreix. Si fos una noia li demanaria què li passa i potser m’hi acostaria i li faria una carícia o li diria una paraula amable. Amb un noi, no goso, em talla fer-ho. Ves, quin disbarat, si ja es veu que se li ha mort algú com la mare i que encara és massa jove per pair-ho, així, de cop i volta. Deu tenir vint-i-pocs anys. Quan jo tenia vint anys no se m’havia mort ningú, encara, i era... bé, no sé com era, un baliga-balaga que és el que s’acostuma a ser en aquesta edat. No pensava, bé, sí que pensava, però només coses que en aquell moment em semblaven terriblement importants, i que ara se m’apareixen simplement com bestieses. Bestieses, quantes bestieses per arribar fins aquí. I et fas gran i creixes i se suposa que madures per arribar un dia en què t’equivoques de mort i no saps com sortir-ne.

He entrat al tanatori corrents, suat, amb el cap encara en l’últim convidat d’aquesta tarda, que pesat, era catedràtic, i a la Universitat no saben parlar per a la gent de fora, ho tinc comprovat, es pensen que tot volta el seu món caduc i pansit d’aules i despatxos de parets grogues. Amb això encara al cap, arribava jo, i em llançava a l’entrada del tanatori a mirar on era el nom del meu informàtic, en Ramon, el que s’ha fet tants tips d’aguantar els meus atacs d’ira continguda a deu minuts per a les quatre de la tarda, a l’hora de començar el programa amb tot penjat i sense guions, i jo maleint i la Rosa maleint i tothom maleint, i el pobre Ramon rebent sovint una bona col·lecció d’insults.

—Perdó, la tovallola...

—Ai, sí. Ho sento.

La tovallola. Quan jo era petit, jugava a posar-me la tovallola de la dutxa com si fos una capa i m’imaginava que era un rei i dominava tot un regne. Després de banyar-me, em plantava davant del mirall, era un carquinyoli esllanguit, jo, però amb allò al damunt tot canviava i em veia capaç de menjar-me el món. De vegades em quedava així una bona estona, sobretot si a fora hi havia baralles, perquè em sentia a recer de tot en el meu paper de monarca del lavabo. I, de cara al mirall, practicava mirades que poguessin impressionar els altres.

El noiet plorós allarga la mà molla i em fa fora del meu racó, perquè he anat a posar-me just al costat de les tovalloles de paper i ara ell té por de mullar-me per agafar-ne una. Ulls humits, mans humides. I tovalloles de paper, que no tenen res a veure amb les nobles capes de la meva infantesa.

Número 6 del primer pis. Número 2... 3... 5.... Quan he arribat al 6 jo creia que hi hauria força gent i no era així: de fet, només hi havia la vídua amb dues persones que ja es veia que esperaven que vingués el següent torn de visites per desaparèixer del mapa. Li he dit, sóc en Sergi, treballava amb ell, no sé si te n’havia parlat. Tot just dir això, me n’he penedit, perquè, si en Ramon li havia parlat de mi, no devia ser en gaire bons termes. Però, davant la meva sorpresa, la vídua ha engegat a plorar, ah, sí, sí, com no m’havia d’haver parlat de tu, si eres l’únic que li feia cas, l’únic que l’escoltava. Gràcies, gràcies.

Ens hem assegut. Era molt tard ja. Ella anava de negre però duia un bon escot i me l’ha ensenyat tota l’estona. Una manera com una altra de portar el dol, he pensat amb una mica d’ironia, aquestes coses me les miro amb condescendència i agraïment, no passa gaire sovint que aparegui una vídua a la teva vida i que, entre llàgrimes, t’ensenyi l’escot. És clar que jo no estava per escots, perquè a mi se’m removia la consciènci

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos