La mà de Fàtima

Ildefonso Falcones

Fragmento

1

Juviles, Las Alpujarras, regne de Granada

Diumenge, 12 de desembre de 1568

El toc de la campana que cridava a la missa major de les deu del matí va trencar la gèlida atmosfera que embolcallava aquell poblet situat en un dels molts contraforts de la Sierra Nevada; els seus ecos metàl·lics es perdien barranc avall, com si es volguessin estavellar contra les faldes de la Contraviesa, la serra que, pel sud, tanca la fèrtil vall que recorren els rius Guadalfeo, Adra i Andarax, regats per la infinitat d’afluents que baixen dels cims nevats. Més enllà de la Contraviesa, les terres de Las Alpujarras s’estenen fins a la mar Mediterrània. Sota el tímid sol d’hivern, prop de dos-cents homes, dones i criatures —la majoria arrossegant els peus, gairebé tots en silenci— es dirigien a l’església i s’anaven congregant a les portes.

El temple, de pedra ocre i sense cap mena d’ornament exterior, estava format per un senzill cos rectangular, en un dels costats del qual es dreçava la torre ferma que allotjava la campana. A tocar de l’edifici s’obria una plaça, sobre els intricats sotals que baixaven cap a la vall des de la Sierra Nevada. De la plaça, en direcció a la serra, naixien uns carrerons estrets vorejats per una munió de cases encalcinades amb pissarra polvoritzada: habitatges d’una o dues plantes, amb portes i finestres molt petites, terrats plans i xemeneies circulars coronades per unes cobertes en forma de bolet. Disposats damunt dels terrats, s’assecaven al sol pebrots, figues i raïm. Els carrers escalaven sinuosament els vessants de la muntanya, de manera que els terrats de les cases de baix afrontaven amb els fonaments de les de dalt, com si s’encavalquessin les unes sobre les altres.

A la plaça, davant de les portes de l’església, un grup format per unes quantes criatures i alguns cristians vells de la vintena que vivia al poble observava una anciana enfilada en una escala i recolzada a la façana principal del temple. Aquella dona tremolava i feia petar les poques dents que li quedaven. Els moriscos van entrar a l’església sense desviar la mirada cap a la seva germana en la fe, que era allà dalt des de trenc d’alba, aferrada a l’últim travesser, aguantant sense abrigall de cap mena el fred de l’hivern. La campana repicava, i una de les criatures va assenyalar la dona, que tremolava al so de les batallades, mirant de mantenir l’equilibri. Unes rialles van trencar el silenci.

—Bruixa! —es va sentir entre riallades.

Un parell de rocs van tocar el cos de l’anciana, alhora que el peu de l’escala s’omplia d’escopinades.

Va parar el repic de la campana; els cristians que encara eren a fora es van apressar a entrar a l’església. Allà, a un parell de passos de l’altar i de cara als fidels, un homenàs moreno i colrat pel sol s’estava agenollat sense capa ni abric, amb una soga al coll i els braços en creu: aguantava un ciri encès a cada mà.

Dies enrere, aquell mateix home havia portat a l’anciana de l’escala la camisa de la seva dona malalta perquè l’hi rentés en una font que, deien, tenia poders curatius. En aquella fonteta natural, amagada entre les roques i l’espessa vegetació de l’aspriva serra, mai no s’hi rentava la roba. Don Martín, el capellà del poble, va sorprendre la dona mentre rentava aquella camisa i no va dubtar que es tractava d’algun sortilegi. El càstig no va trigar a arribar: l’anciana s’havia de passar el matí del diumenge dalt de l’escala exposada a l’escarni públic. Van condemnar l’ingenu morisc que havia encomanat l’encanteri a fer penitència mentre oïa missa agenollat, i d’aquesta manera el podien contemplar aleshores els qui s’havien reunit allà.

Tan bon punt van arribar al temple, els homes es van separar de les dones, i aquestes, amb les seves filles, van ocupar les files del davant. El penitent agenollat tenia la mirada perduda. Tothom el coneixia: era un bon home, cuidava les seves terres i les dues vaques que tenia. Només pretenia ajudar la seva dona malalta! A poc a poc, els homes es van situar, ordenadament, darrere de les dones. Quan tots van haver ocupat els seus llocs, van accedir a l’altar el capellà, don Martín, el beneficiat, Salvador, i Andrés, el sagristà. Don Martín, un home gras, carablanc amb galtes rosades, vestit amb una casulla de seda brodada amb or, es va acomodar en un setial davant dels fidels. Drets, a banda i banda d’ell, es van col·locar el beneficiat i el sagristà. Algú va tancar les portes de l’església; es va aturar el corrent i les flames de les llànties van deixar d’espurnejar. Llavors l’acolorit teginat mudèjar va brillar, contrastant amb els sobris i tràgics retaules de l’altar i dels laterals.

El sagristà, un jove alt, vestit de negre, sec, de pell morena, com la gran majoria dels fidels, va obrir un llibre i es va escurar la gola.

—Francisco Alguacil —va llegir.
—Present.

Després de comprovar d’on venia la resposta, el sagristà va anotar alguna cosa al llibre.

—José Almer.
—Present.

Una altra anotació. «Milagros García, María Ambroz…» Responia a les crides un «present» que, a mesura que el sagristà passava llista, cada cop semblava més un gruny. L’home va continuar escrutant rostres i prenent nota.

—Marcos Núñez.
—Present.
—Vas faltar a la missa de diumenge passat —va afirmar el sagristà.

—Era… —va intentar explicar-se l’home, però no li sortien les paraules. Va acabar la frase en àrab mentre alçava un document.

—Acosta’t —li va ordenar Andrés.

Marcos Núñez es va esmunyir entre els presents fins a arribar al peu de l’altar.

—Era a Ugíjar —va poder excusar-se aquest cop, mentre entregava el document al sagristà.

Andrés hi va donar un cop d’ull i el va passar al capellà, que el va llegir amb atenció fins a verificar-ne la signatura i assentí amb una ganyota: l’abat major de la col·legiata d’Ugíjar certificava que el 5 de desembre de 1568, el cristià nou anomenat Marcos Núñez, veí de Juviles, havia assistit a la missa major celebrada en aquella població.

El sagristà va dibuixar un somriure gairebé imperceptible i va escriure alguna cosa al llibre abans de continuar la interminable llista de cristians nous —els musulmans obligats pel rei a batejar-se i abraçar el cristianisme—, l’assistència dels quals als sants oficis havia de comprovar cada diumenge i dia de precepte. Alguns dels cridats no van respondre i se’n va registrar amb tota cura l’absència. A diferència de Marcos Núñez, que duia certificat, hi va haver dues dones que no van poder justificar la seva absència a la missa del diumenge anterior. Totes dues van mirar d’excusar-se precipitadament. Andrés va deixar que s’esplaiessin i va desviar la mirada cap al capellà. La primera es va fer enrere de seguida que don Martín va instar-la a callar amb un gest de la mà autoritari; la segona, en canvi, va continuar dient que aquell diumenge estava malalta.

—Pregunteu-ho al meu marit! —va cridar mentre el buscava amb mirada nerviosa a les files del darrere—. Ell us…

—Silenci, aduladora del diable!

El crit de don Martín va fer emmudir la morisca, que va optar per abaixar el cap. El sagristà va anotar-ne el nom: totes dues dones pagarien una multa de mig ral.

Després del llarg recompte, don Martín va iniciar la missa, però abans havia indicat al sagristà que obligués el penitent a alçar més les mans amb què sostenia els ciris.

—En nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant…

La cerim

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos