1

Juviles, Las Alpujarras, regne de Granada

Diumenge, 12 de desembre de 1568

El toc de la campana que cridava a la missa major de les deu del matí va trencar la gèlida atmosfera que embolcallava aquell poblet situat en un dels molts contraforts de la Sierra Nevada; els seus ecos metàl·lics es perdien barranc avall, com si es volguessin estavellar contra les faldes de la Contraviesa, la serra que, pel sud, tanca la fèrtil vall que recorren els rius Guadalfeo, Adra i Andarax, regats per la infinitat d’afluents que baixen dels cims nevats. Més enllà de la Contraviesa, les terres de Las Alpujarras s’estenen fins a la mar Mediterrània. Sota el tímid sol d’hivern, prop de dos-cents homes, dones i criatures —la majoria arrossegant els peus, gairebé tots en silenci— es dirigien a l’església i s’anaven congregant a les portes.

El temple, de pedra ocre i sense cap mena d’ornament exterior, estava format per un senzill cos rectangular, en un dels costats del qual es dreçava la torre ferma que allotjava la campana. A tocar de l’edifici s’obria una plaça, sobre els intricats sotals que baixaven cap a la vall des de la Sierra Nevada. De la plaça, en direcció a la serra, naixien uns carrerons estrets vorejats per una munió de cases encalcinades amb pissarra polvoritzada: habitatges d’una o dues plantes, amb portes i finestres molt petites, terrats plans i xemeneies circulars coronades per unes cobertes en forma de bolet. Disposats damunt dels terrats, s’assecaven al sol pebrots, figues i raïm. Els carrers escalaven sinuosament els vessants de la muntanya, de manera que els terrats de les cases de baix afrontaven amb els fonaments de les de dalt, com si s’encavalquessin les unes sobre les altres.

A la plaça, davant de les portes de l’església, un grup format per unes quantes criatures i alguns cristians vells de la vintena que vivia al poble observava una anciana enfilada en una escala i recolzada a la façana principal del temple. Aquella dona tremolava i feia petar les poques dents que li quedaven. Els moriscos van entrar a l’església sense desviar la mirada cap a la seva germana en la fe, que era allà dalt des de trenc d’alba, aferrada a l’últim travesser, aguantant sense abrigall de cap mena el fred de l’hivern. La campana repicava, i una de les criatures va assenyalar la dona, que tremolava al so de les batallades, mirant de mantenir l’equilibri. Unes rialles van trencar el silenci.

—Bruixa! —es va sentir entre riallades.

Un parell de rocs van tocar el cos de l’anciana, alhora que el peu de l’escala s’omplia d’escopinades.

Va parar el repic de la campana; els cristians que encara eren a fora es van apressar a entrar a l’església. Allà, a un parell de passos de l’altar i de cara als fidels, un homenàs moreno i colrat pel sol s’estava agenollat sense capa ni abric, amb una soga al coll i els braços en creu: aguantava un ciri encès a cada mà.

Dies enrere, aquell mateix home havia portat a l’anciana de l’escala la camisa de la seva dona malalta perquè l’hi rentés en una font que, deien, tenia poders curatius. En aquella fonteta natural, amagada entre les roques i l’espessa vegetació de l’aspriva serra, mai no s’hi rentava la roba. Don Martín, el capellà del poble, va sorprendre la dona mentre rentava aquella camisa i no va dubtar que es tractava d’algun sortilegi. El càstig no va trigar a arribar: l’anciana s’havia de passar el matí del diumenge dalt de l’escala exposada a l’escarni públic. Van condemnar l’ingenu morisc que havia encomanat l’encanteri a fer penitència mentre oïa missa agenollat, i d’aquesta manera el podien contemplar aleshores els qui s’havien reunit allà.

Tan bon punt van arribar al temple, els homes es van separar de les dones, i aquestes, amb les seves filles, van ocupar les files del davant. El penitent agenollat tenia la mirada perduda. Tothom el coneixia: era un bon home, cuidava les seves terres i les dues vaques que tenia. Només pretenia ajudar la seva dona malalta! A poc a poc, els homes es van situar, ordenadament, darrere de les dones. Quan tots van haver ocupat els seus llocs, van accedir a l’altar el capellà, don Martín, el beneficiat, Salvador, i Andrés, el sagristà. Don Martín, un home gras, carablanc amb galtes rosades, vestit amb una casulla de seda brodada amb or, es va acomodar en un setial davant dels fidels. Drets, a banda i banda d’ell, es van col·locar el beneficiat i el sagristà. Algú va tancar les portes de l’església; es va aturar el corrent i les flames de les llànties van deixar d’espurnejar. Llavors l’acolorit teginat mudèjar va brillar, contrastant amb els sobris i tràgics retaules de l’altar i dels laterals.

El sagristà, un jove alt, vestit de negre, sec, de pell morena, com la gran majoria dels fidels, va obrir un llibre i es va escurar la gola.

—Francisco Alguacil —va llegir.
—Present.

Després de comprovar d’on venia la resposta, el sagristà va anotar alguna cosa al llibre.

—José Almer.
—Present.

Una altra anotació. «Milagros García, María Ambroz…» Responia a les crides un «present» que, a mesura que el sagristà passava llista, cada cop semblava més un gruny. L’home va continuar escrutant rostres i prenent nota.

—Marcos Núñez.
—Present.
—Vas faltar a la missa de diumenge passat —va afirmar el sagristà.

—Era… —va intentar explicar-se l’home, però no li sortien les paraules. Va acabar la frase en àrab mentre alçava un document.

—Acosta’t —li va ordenar Andrés.

Marcos Núñez es va esmunyir entre els presents fins a arribar al peu de l’altar.

—Era a Ugíjar —va poder excusar-se aquest cop, mentre entregava el document al sagristà.

Andrés hi va donar un cop d’ull i el va passar al capellà, que el va llegir amb atenció fins a verificar-ne la signatura i assentí amb una ganyota: l’abat major de la col·legiata d’Ugíjar certificava que el 5 de desembre de 1568, el cristià nou anomenat Marcos Núñez, veí de Juviles, havia assistit a la missa major celebrada en aquella població.

El sagristà va dibuixar un somriure gairebé imperceptible i va escriure alguna cosa al llibre abans de continuar la interminable llista de cristians nous —els musulmans obligats pel rei a batejar-se i abraçar el cristianisme—, l’assistència dels quals als sants oficis havia de comprovar cada diumenge i dia de precepte. Alguns dels cridats no van respondre i se’n va registrar amb tota cura l’absència. A diferència de Marcos Núñez, que duia certificat, hi va haver dues dones que no van poder justificar la seva absència a la missa del diumenge anterior. Totes dues van mirar d’excusar-se precipitadament. Andrés va deixar que s’esplaiessin i va desviar la mirada cap al capellà. La primera es va fer enrere de seguida que don Martín va instar-la a callar amb un gest de la mà autoritari; la segona, en canvi, va continuar dient que aquell diumenge estava malalta.

—Pregunteu-ho al meu marit! —va cridar mentre el buscava amb mirada nerviosa a les files del darrere—. Ell us…

—Silenci, aduladora del diable!

El crit de don Martín va fer emmudir la morisca, que va optar per abaixar el cap. El sagristà va anotar-ne el nom: totes dues dones pagarien una multa de mig ral.

Després del llarg recompte, don Martín va iniciar la missa, però abans havia indicat al sagristà que obligués el penitent a alçar més les mans amb què sostenia els ciris.

—En nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant…

La cerimònia va continuar, encara que ben pocs van entendre les lectures sagrades o van poder seguir el ritme frenètic i els constants bruels amb què el sacerdot els anava escridassant durant l’homilia.

—I us penseu que l’aigua d’una font us curarà d’una malaltia? —Don Martín assenyalava l’home agenollat, amb l’índex tremolós i les faccions crispades—. Les malalties són la vostra penitència. Solament Crist ens pot deslliurar de les misèries i les privacions amb què castiga la vostra vida dissoluta, les vostres blasfèmies i la vostra actitud sacrílega!

Però la majoria no parlava castellà; s’entenia en aljamia, un dialecte barreja d’àrab i llengua romanç. Tanmateix, tots tenien l’obligació de saber el parenostre, l’avemaria, el credo i els manaments en castellà. Els fills dels moriscos els sabien gràcies a les lliçons que rebien del sagristà; els homes i les dones, per les sessions de doctrina que els impartien els divendres i els dissabtes, a les quals havien d’assistir sota pena de multa i de no poder contraure matrimoni. Fins que no demostraven que se sabien de memòria les oracions, no se’ls eximia d’assistir-hi.

Durant la missa n’hi havia que resaven. La mainada, atenta al sagristà, ho feia en veu alta, gairebé a crits, tal com els ho havien indicat els seus pares, ja que d’aquesta manera ells podien eludir la presència del beneficiat amb les seves anades i tornades, i clamar d’amagat: Allahu Akbar. Molts ho mussitaven amb els ulls clucs, sospirant.

—Oh, Clement, deslliureu-me de les meves tatxes, dels meus vicis… —se sentia entre les files d’homes de seguida que Salvador se n’allunyava una mica. El cas és que no se n’apartava gaire, com si tingués por que el desafiessin invocant el Déu dels musulmans al temple cristià durant l’ofici.

—Oh, Sobirà. Guieu-me amb el vostre poder… —va clamar un jove morisc des d’unes files enllà, entre el renou del parenostre que les criatures recitaven a crits.

Salvador es va girar, arravatat.
—Oh, Dador de pau. Poseu-me a la vostra glòria… —va aprofitar per implorar un altre des del cantó oposat.

El beneficiat va envermellir de còlera.
—Oh, Misericordiós! —va insistir un tercer.

I tot d’una, acabada l’oració cristiana, es va tornar a imposar la veu aspra del sacerdot.

—Lloat sia el seu nom —es va sentir aquell dia des d’una de les últimes files.

La major part de moriscos van continuar immòbils, rígids i ferms; n’hi havia que aguantaven la mirada de Salvador, molts d’altres l’esquivaven; qui havia gosat lloar el nom d’Al·là? El beneficiat es va obrir pas a empentes entre les files d’homes, però no va poder localitzar el sacríleg.

A mitja missa, mentre don Martín seia, vigilant, el sagristà i el beneficiat, l’un amb el llibre, l’altre amb un cabàs, s’esperaven per rebre els òbols dels feligresos: blanques, pa, ous, lli… Tan sols els pobres estaven exempts de fer donatius; els més acabalats, però, si no donaven res durant tres diumenges seguits, es feien mereixedors de la multa corresponent. Andrés anotava detalladament qui i què donaven.

Quan va sonar la de morir, com anomenaven la campaneta que anunciava la consagració, els moriscos es van agenollar a contracor entre les mostres de pietat dels cristians vells. La de morir va dringar en el moment en què el sacerdot, d’esquena a la feligresia, aixecava l’hòstia; es va tornar a sentir quan, també d’esquena, el capellà va alçar el calze. El sacerdot es disposava a dir les paraules sagramentals quan, de sobte, enutjat pels murmuris que ressonaven a l’església, es va girar cap als fidels amb aire enfurismat.

—Gossos! —va cridar. L’insult va esquitxar de saliva el vas sagrat—. Què són aquests murmuris? Calleu, heretges! Agenolleu-vos com cal per rebre Crist, l’únic Déu! Tu! —Amb l’índex va assenyalar un vell de la tercera fila—. Posa’t dret! No és el teu fals déu, que estàs idolatrant. Mireu! Alceu la vista quan se us ofereix el santíssim sagrament!

La seva mirada va fulminar dos moriscos més abans de continuar. Després, homes i dones es van acostar en silenci a menjar la galeta. Molts mirarien de mantenir la pasta de blat ensalivada a la boca fins que la poguessin escopir a casa seva; tots els moriscos, sense excepció, farien gàrgares fins a alliberar-se’n de les restes.

La gent va abandonar l’església després de ser beneïda amb la pau; els uns, els cristians, la van rebre amb devoció; d’altres, la gran majoria, se’n van burlar, persignant-se al revés, afirmant en silenci la unicitat de Déu i fent mofa de la Trinitat, que havien d’invocar en fer el senyal de la creu. Els moriscos es van afanyar a tornar a casa per escopir la galeta. Els pocs cristians del poble es van arremolinar a les portes de l’església per xerrar, aliens als insults que els seus fills proferien contra l’anciana, que a la fi havia caigut de l’escala i era a terra, arraulida i entumida, amb els llavis blavosos, respirant amb dificultat. A l’interior del temple, el capellà i els seus adjunts van allargar el càstig del penitent i no van parar de recriminar-li les culpes mentre recollien els objectes de culte i els portaven a la sagristia.

Els moriscos s’han llançat a la rebel·lió, és cert, però són els cristians vells els qui els empenyen a la desesperació, amb la seva arrogància, els lladronicis i la insolència amb què s’apoderen de les seves dones. Els mateixos sacerdots es comporten de manera igual. Atès que tot un llogarret morisc es va queixar davant de l’arquebisbe del seu pastor, es va ordenar que s’esbrinés el motiu de la queixa. Que se l’enduguin d’aquí, demanaven els feligresos… o, si no, que se l’obligui a casar-se, ja que tots els nostres fills neixen amb els ulls tan blaus com els seus.

Francés de Álava, 1568

uviles era el lloc principal d’una taa composta per una vintena de llogarrets repartits pels escabrosos contraforts de Sierra Nevada. De totes les seves terres, una quarta part dels marjales* era de regadiu, i la resta, de secà. S’hi conreava blat i ordi; tenia més de quatre mil marjales de vinya, oliveres, figueres, castanyers i noguers, però sobretot moreres, l’aliment dels cucs de seda, la principal font de riquesa de la zona, si bé la de Juviles tampoc no tenia tant prestigi com les sedes d’altres taas de Las Alpujarras.

J

* Mesura equivalent a 441,75 metres quadrats.

En aquells cims, a més de mil vares sobre el nivell del mar, els moriscos, soferts i laboriosos, conreaven fins el tros de terra més abrupte que els pogués proporcionar les mínimes messes. Els vessants de la muntanya, allà on no despuntava la roca, s’escalonaven amb petites feixes enclavades en els llocs més remots. Aquell dia, amb el sol en el zenit, tornava a Juviles, des d’una d’aquelles feixes, el jove Hernando Ruiz, un noi de catorze anys, de cabells castanys, to