1

Poma i saüc

En Bast es recolzava damunt la llarga barra de caoba, avorrit. Després de passejar la mirada per l’habitació buida, va sospirar i va buscar pertot arreu fins que va trobar un drap blanc de lli. Tot seguit, es va posar a enllustrar un tros de la barra amb un gest de resignació.

Al cap d’un moment, es va inclinar cap endavant per observar una taqueta gairebé invisible amb els ulls mig aclucats. La va gratar i va corrugar les celles en veure la ditada greixosa que hi havia deixat. S’hi va acostar més, va emboirar la barra amb l’alè i la va fregar enèrgicament. Llavors va fer una pausa, va exhalar amb força sobre la fusta i va escriure una paraulota al baf.

Després de llençar el drap, en Bast va anar cap a les àmplies finestres de la fonda passant entre les taules i les cadires buides. S’hi va quedar una estona, mirant el camí de terra que travessava el centre del poble.

Va tornar a sospirar i va començar a caminar d’una banda a l’altra. Es movia amb la gràcia despreocupada d’un ballarí i la indolència perfecta d’un gat. Però quan es passava les mans pels cabells foscos ho feia amb un gest inquiet. Els seus ulls blaus rondaven sense parar per l’habitació, com si busqués una sortida. Com si busqués alguna cosa que no hagués vist ja cent vegades.

Tanmateix, no hi havia res de nou. Taules i cadires buides. Tamborets buits a la barra. Dues bótes enormes emergien darrere la bar ra, una per al whisky i una altra per a la cervesa. Entre les bótes hi havia una immensa panòplia d’ampolles de tots els colors i formes. Damunt les ampolles penjava una espasa.

Els ulls d’en Bast es van fixar en les ampolles. El noi s’hi va concentrar durant un llarg moment, cavil·lant, abans de tornar darrere la barra i engrapar una gerra d’argila cuita pesant.

Respirant fondo, va assenyalar la primera ampolla de la filera de baix i va començar a cantussejar mentre anava comptant les ampolles d’una en una.

Auró. Pal de maig. Agafa el contingut. Cendra i brasa.

I baia de saüc.

Va acabar de cantar quan assenyalava una ampolla verda i rabassuda. En va treure el suro, va fer-ne un xarrup i, fent cara de pomes agres, es va estremir. Va deixar l’ampolla de seguida i en va escollir una altra de vermella i corbada. També en va beure un glop, va estrènyer pensarós els llavis humits, va assentir amb el cap i es va servir una porció generosa a la gerra.

En Bast va assenyalar l’ampolla següent i va començar a comptar de nou:

Llana. Dona. Lluna plena. Salze. Finestra. Llum d’espelma.

Aquesta vegada era una ampolla transparent amb un licor groc pàl·lid. En Bast en va arrencar el suro i va afegir-ne un raig llarg a la gerra sense molestar-se a tastar-lo abans. Després de deixar l’ampolla a un costat, va agafar la gerra i la va fer giravoltar amb força abans d’omplir-se la boca. Va fer un somriure lluminós i va donar un copet amb el dit a la nova ampolla, fent-la dringar lleugerament abans de reprendre el seu cant:

Bóta. Ordi. Pedra i doga. Vent i aigua…

Va cruixir un tauló i en Bast va aixecar els ulls, somrient.
—Bon dia, Reshi.

Al peu de l’escala, l’hostaler pèl-roig es va passar les mans de dits llargs pel davantal net i per les mànigues que li cobrien els braços.

—Ja s’ha despertat el nostre hoste?

En Bast va negar amb el cap.
—Encara dorm com un soc.
—Ha tingut un parell de dies molt dolents —va dir en Kote—. Deu estar esgotat. —Va dubtar abans d’alçar el cap i ensumar—. Que has estat bevent? —va preguntar en un to més encuriosit que acusador.

—No —va dir en Bast.

L’hostaler va enarcar una cella.
—He estat tastant —va afegir en Bast, pronunciant la paraula amb èmfasi—. S’ha de tastar abans de beure.

—Ah! —va dir l’hostaler—. Llavors, t’estaves preparant per beure? —Déus diminuts, sí! —va exclamar en Bast—. Amb desmesura. Què dimoni es pot fer, si no? —Va treure la gerra de sota la barra i hi va mirar a dins—. Em pensava que trobaria saüc, però he trobat una mena de meló. —Va fer giravoltar la gerra amb gest reflexiu—. I una co sa especiada. —En va fer un altre xarrup i, pensarós, va entretancar els ulls—. Canyella? —va preguntar, mirant les rengleres d’ampo lles—. Que no ens en queda, de saüc?

—N’hi ha en alguna banda —va dir l’hostaler, sense molestar-se a mirar les ampolles—. Para un moment i escolta’m, Bast. Hem de parlar del que vas fer ahir a la nit.

En Bast es va quedar molt quiet.
—Què vaig fer, Reshi?
—Vas aturar aquella criatura de Mael —va dir en Kote.
—Oh! —Relaxat, en Bast va fer un gest per treure importància al que havia fet—. Només el vaig frenar, Reshi. Això és tot.

En Kote va negar amb el cap.
—Et vas adonar que no era un simple boig. Vas provar d’avisarnos. Si no haguessis estat tan ràpid…

En Bast va corrugar les celles.
—No vaig ser tan ràpid, Reshi. Va pelar en Shep —va respondre, clavant els ulls als taulons ben fregats de prop de la barra—. En Shep em queia bé.

—Els altres creuran que ens va salvar l’aprenent de ferrer —va dir en Kote—. I segurament val més així. Però jo sé la veritat. Si no hagués estat per tu, allò hauria assassinat tota la gent que hi havia aquí.

—Au, Reshi, això no és veritat! —va exclamar en Bast—. Tu l’hauries mort com si fos un pollastre. Només és que jo hi vaig arribar abans.

L’hostaler va arronsar les espatlles per refusar el comentari.

—Els fets d’ahir a la nit m’han fet pensar —va dir—. Em preguntava què podríem fer perquè això fos una mica més segur. Has sentit mai «La cacera dels genets blancs»?

En Bast va somriure.
—Era la nostra cançó abans que fos vostra, Reshi.

Va agafar aire i va cantar amb una dolça veu de tenor:

Muntaven els seus cavalls blancs fulla de plata i arc de corn argentat. Portaven frescos i flexibles rams, vermells i verds damunt del cap.

L’hostaler va assentir.
—És exactament el vers en què estava pensant. Creus que te’n podries encarregar mentre ho preparo tot?

En Bast va fer que sí, entusiasmat, i pràcticament va sortir disparat, però es va aturar un moment a la porta de la cuina.

—No començaràs sense mi, oi? —va preguntar neguitós. —Començarem tan aviat com el nostre hoste hagi menjat i estigui a punt —va respondre en Kote. Aleshores, en veure la cara que feia el seu jove alumne, va cedir una mica—. De tota manera, suposo que tens un parell d’hores.

En Bast va mirar cap a l’altra banda de la porta i després cap enrere. Per un instant, una expressió divertida va aparèixer al rostre de l’hosta ler.

—I si no ets aquí t’avisaré abans de començar. —Amb un gest, va convidar en Bast a marxar—. Au, vés.

L’home que es feia dir Kote seguia la rutina habitual a la fonda Pedra Fita. Es movia com un aparell de rellotgeria, com un carro dins unes roderes fressades del camí.

En primer lloc, feia el pa. Va barrejar farina, sucre i sal amb les mans, sense molestar-se a mesurar. Va afegir una mica de llevat del pot de terrissa del rebost, va pastar la massa i després va arrodonir els pans i els va deixar llevar. Amb una pala, va agafar brasa del fogó de la cuina i va encendre foc.

Després se’n va anar a la taverna i va preparar el foc a la gran llar de pedra negra que hi havia a la paret nord, després de netejar-ne la cendra amb un raspall. Va bombar aigua, es va rentar les mans i va pujar una peça de xai del soterrani. Va tallar branquetes per fer foc, va portar llenya, va foradar el pa que llevava i el va acostar al fogó, ja calent.

I llavors, de cop i volta, no quedava res per fer. Estava tot a punt. Tot net i endreçat. L’home pèl-roig era dret darrere la barra; a poc a poc els seus ulls tornaven d’un lloc llunyà i enfocaven l’aquí i ara, la fonda mateixa.

Aquests ulls van descansar en l’espasa penjada a la paret, damunt les ampolles. No era gaire bonica ni adornada, l’espasa; no cridava l’atenció. Era amenaçadora, en certa manera, com ho és un cingle alt. No estava oscada ni rovellada. Era grisa i freda al tacte. Estava esmolada com el vidre trencat. A la fusta negra de la post de suport hi havia una sola paraula cisellada: «Follia».

L’hostaler va sentir unes passes feixugues al replà de fusta del car rer. La balda de la porta es va sacsejar sorollosament, seguida d’un «Holaaa» en veu alta i uns cops a la porta.

—Un moment! —va cridar en Kote.

Va anar de pressa cap a la porta principal i va fer girar la clau pesant dins el pany de llautó brillant.

En Graham era allà, amb la seva mà grossa a punt de trucar a la porta. Quan l’home va veure l’hostaler, en el rostre colrat se li va dibuixar un somriure.

—Oi que en Bast ha tornat a obrir en lloc teu aquest matí? —va preguntar.

En Kote va fer un somriure indulgent.
—És un bon noi —va dir en Graham—, tot i que una mica nerviós. Em pensava que avui potser tindries tancat. —Es va escurar la gola i es va mirar els peus per un instant—. La veritat, no m’hauria estranyat.

En Kote es va ficar la clau a la butxaca.
—Tinc obert, com sempre. Tu diràs.

En Graham es va apartar de la porta i va fer un gest cap al carrer, on hi havia tres barrils dalt d’un carro. Eren nous, amb fusta clara i polida i cèrcols brillants.

—Com que sabia que no podria dormir, ahir a la nit vaig acabar l’últim. A més, he sentit dir que els Bènton vindrien avui amb les primeres pomes tardanes.

—T’ho agraeixo.
—Ben macos i sòlids, perquè aguantin tot l’hivern. —En Graham es va acostar al carro i va donar un cop, orgullós, al costat del barril amb els nusos dels dits—. No hi ha res com una poma d’hivern per enganyar la gana. —Va alçar els ulls i va tustar novament el costat del recipient—. Oi que m’entens?

En Kote va gemegar una mica tot fregant-se la cara.

En Graham va riure per sota el nas i va passar la mà per un dels cèrcols lluents del barril.

—Mai no havia fet un barril amb llautó, però aquests han quedat d’allò més bé. Si perden, només cal que m’ho facis saber. Ja me n’ocuparé.

—M’alegro que no hagi estat massa molèstia —va dir l’hostaler—. Al celler hi ha força humitat. Em feia por que el ferro es rovellés al cap d’un parell d’anys.

En Graham va assentir amb el cap.
—Això que dius és molt assenyat —va dir—. No hi ha gaire gent que es curi en salut. —Es va fregar les mans—. Que et faria res donarme un cop de mà? No m’agradaria que me’n caigués un i et fes malbé el terra.

Van posar fil a l’agulla. Dos barrils amb cèrcols de llautó van anar al soterrani; el tercer, el van portar darrere la barra per deixar-lo al rebost, a l’altre cantó de la cuina.

En acabat, els homes van tornar a la taverna, cadascún en un costat de la barra. Es va fer un silenci mentre en Graham passejava la mirada per la sala buida. Hi havia dos tamborets menys a la barra i un espai buit a l’indret on hi havia hagut una taula. A la sala endreçada aquelles coses eren tan visibles com l’espai negre que deixen les dents quan cauen.

En Graham va apartar els ulls d’un tros ben fregat del terra a prop de la barra. Es va ficar la mà a la butxaca i, controlant el tremolor, en va treure un parell d’ardits de ferro.

—Posa’m una cervesa petita, vols, Kote? —va demanar amb veu aspra—. Ja sé que és massa d’hora, però m’espera un dia llarg. He d’ajudar els Murrion a segar el blat.

L’hostaler va omplir una gerra de cervesa i l’hi va servir en silenci. En Graham, d’un glop llarg, se’n va beure la meitat. Tenia els ulls envermellits.

—Mal assumpte, això d’ahir a la nit —va dir sense mirar-lo als ulls, abans de fer un altre glop.

En Kote va assentir amb el cap. «Mal assumpte, això d’ahir a la nit.» El més probable era que en Graham no en digués res més, de la mort d’un home que coneixia de tota la vida. Aquella gent ho sabia tot de la mort. Mataven el bestiar. Es morien de febres, caigudes o ossos trencats que s’infectaven. La mort era com una veïna desagradable. No en parlaves per por que et sentís i decidís fer-te una visita.

Llevat de les històries, és clar. Les llegendes de reis enverinats, duels i guerres velles estaven bé. Vestien la mort amb roba estranya i l’apartaven de la porta de casa teva. Un incendi provocat per la llar de foc o la tos del crup eren esfereïdors. Però el judici de Gibea o el setge d’Enfast, això era diferent. Eren com pregàries, com encanteris murmurats de nit quan caminaves tot sol a les fosques. Les històries eren com amulets de mig penic que compraves a un firaire, per si de cas.

—Quant de temps serà aquí aquell escrivent? —va preguntar en Graham al cap d’un moment, amb una veu que va ressonar dins la ger ra—. Potser hauria d’arreglar algun paper, per si de cas. —Va cor rugar una mica les celles—. El meu pare sempre en deia «documents d’herència». No recordo com es diuen de debò.

—Si només et cal tenir cura de les teves pertinences, és una disposició de béns —va dir l’hostaler com aquell qui res—. Si els documents tenen a veure amb altres coses es diuen «les darreres voluntats».

En Graham va mirar l’hostaler enarcant una cella.
—Si més no, això és el que he sentit dir —va aclarir l’hostaler mentre abaixava els ulls i es posava a fregar la barra amb un drap blanc i net—. L’escrivent em va explicar alguna cosa per l’estil.

—Les darreres… —va murmurar en Graham dins la seva gerra—. Crec que només li demanaré uns documents d’herència i ell ja els farà oficials com li vingui de gust. —Va alçar la mirada cap a l’hostaler—. Suposo que no sóc pas l’únic. Segurament vindrà més gent demanant el mateix, amb els temps que corren.

Per un moment, a en Graham li va fer l’efecte que l’hostaler cor ru ga va les celles enutjat. Però no, no va fer res d’això. Dret darrere la barra semblava el mateix de sempre, amb l’expressió plàcida i agradable de sempre. Va assentir amb senzillesa.

—Va dir que es posaria a treballar pels volts del migdia —va fer en Kote—. Estava una mica neguitós per tot el que va passar ahir a la nit. Si es presenta algú abans de les dotze em penso que quedarà decebut.

En Graham va arronsar les espatlles.
—Tant és. De tota manera, no hi haurà més de deu persones a tot el poble fins a l’hora de dinar. —Va beure un altre glop de cervesa i va mirar per la finestra—. Avui és dia d’anar al camp, això és segur.

Va semblar que l’hostaler es relaxava una mica.
—Demà també serà aquí. Així doncs, no cal que tothom vingui corrents avui. Li van robar el cavall prop del gual d’Abbott, i n’està buscant un altre.

En Graham va