L'hivern del món (The Century 2)

Ken Follett

Fragmento

1

1933

I

Carla sabia que els seus pares estaven a punt de barallar-se. Tan bon punt va entrar a la cuina va notar l’hostilitat, com la fredor del vent que bufa als carrers de Berlín abans d’una tempesta de neu de febrer i et glaça els ossos. Va estar a punt de girar cua i sortir.

Els seus pares no es barallaven gairebé mai. En general eren afectuosos; massa i tot. Carla s’esgarrifava quan es feien petons davant d’altres persones. Els seus amics ho trobaven estrany; els pares dels altres no ho feien. Una vegada ho va dir a la seva mare, que va riure encantada:

—L’endemà de casar-nos, al teu pare i a mi ens va separar la Gran Guerra —va dir.

Era anglesa de naixement, tot i que amb prou feines se li notava.

—Jo em vaig quedar a Londres i ell va tornar a Alemanya i es va incorporar a l’exèrcit. —Carla havia sentir aquesta història moltes vegades, però la mare no es cansava mai d’explicar-l’hi—. Ens pensàvem que la guerra duraria tres mesos, però no el vaig tornar a veure fins al cap de cinc anys. Tot aquell temps em delia per tocar-lo. Ara no me’n canso mai.

El pare encara era pitjor.

—La teva mare és la dona més llesta que conec —havia dit feia només uns dies en aquella mateixa cuina—. Per això m’hi vaig casar. No va tenir res a veure amb…

Va callar i la mare i ell van riure amb complicitat, com si amb onze anys Carla no sabés res del sexe. Era vergonyós.

Però, de tant en tant, es barallaven. Carla en coneixia els senyals i sabia que estava a punt d’esclatar una baralla.

Els seus pares estaven asseguts a taula, de cara. El seu pare portava un vestit gris fosc i fúnebre, una camisa blanca emmidonada i una corbata negra de setí. Estava impecable, com sempre, fins i tot ara que calbejava i la cintura li sobresortia una mica per sobre de la cadena del rellotge d’or. Tenia una expressió pètria, de fingida calma. Carla coneixia prou bé aquesta expressió. Sempre feia aquesta cara quan algú de la família havia fet una cosa que el disgustava.

Davant tenia un exemplar del Der Demokrat, el setmanari on treballava la mare: hi escrivia una columna de xafarderies polítiques i diplomàtiques amb el nom de Lady Maud. El pare es va posar a llegir en veu alta.

—«Herr Adolf Hitler, el nostre flamant canceller, va fer la seva presentació en la societat diplomàtica a la recepció del president Hindenburg.»

Carla sabia que el president era el cap d’Estat. Era un càrrec electe, però es mantenia per sobre de les picabaralles del dia a dia de la política: feia d’àrbitre. El canceller era el primer ministre. Encara que haguessin nomenat Hitler canceller, el seu partit no tenia majoria absoluta al Reichstag —el Parlament alemany— i, per tant, de moment, els altres partits podien limitar els excessos dels nazis.

El pare parlava amb disgust, com si es veiés obligat a esmentar una cosa repulsiva, per exemple les aigües fecals.

—«Semblava incòmode amb el jaqué de gala.»

La mare de Carla prenia cafè i mirava per la finestra, cap al carrer, com si li interessessin les persones que anaven cap a la feina amb bufandes i guants. Ella també feia veure que estava tranquil·la, però Carla sabia que esperava el seu moment.

Ada, la minyona, tallava formatge al taulell amb el davantal posat. Va deixar un plat davant del pare, però ell no en va fer cas.

—«Herr Hitler va quedar del tot encisat amb Elisabeth Cerruti, la culta esposa de l’ambaixador italià, que duia un vestit de vellut rosa amb voravius de marta.»

La mare sempre escrivia sobre el que portava la gent. Deia que ajudava el lector a imaginar-se’ls. Ella també tenia vestits elegants, però els temps eren difícils i feia anys que no se’n comprava cap de nou. Aquell matí se la veia esvelta i distingida, amb un vestit de caixmir blau marí que segurament era tan vell com Carla.

—«La signora Cerruti, que és jueva, és una feixista apassionada, i va parlar una bona estona amb el canceller. Va suplicar a Hitler que deixés d’atiar l’odi contra els jueus?»

El pare va deixar la revista sobre la taula amb un cop sec.

«Ja hi som», va pensar Carla.

—Ets conscient que això enfurismarà els nazis —va dir.

—Espero que sí —va dir la mare, fredament—. El dia que estiguin contents amb el que escric, ja puc plegar.

—Són perillosos, si se’ls irrita.

Els ulls de la mare van brillar enrabiats.

—No siguis condescendent, Walter. Sé que són perillosos, per això m’hi oposo.

—Doncs jo no entenc de què serveix fer-los enrabiar.

—Tu bé que els ataques al Reichstag.

El pare era un membre del Parlament elegit pel Partit Socialdemòcrata.

—Participo en un debat raonat.

«Que típic», va pensar Carla. El pare era lògic, cautelós, respectuós de la llei. La mare tenia classe i sentit de l’humor. Ell se sortia amb la seva amb silenciosa persistència; ella, amb encant i desvergonyiment. No es posarien mai d’acord.

—No faig que els nazis es tornin bojos de fúria —va afegir el pare.

—Potser és per això que no els perjudiques gaire.

El pare, a qui irritava la rapidesa verbal de la seva dona, va aixecar la veu.

—I tu et penses que els perjudiques gaire fent brometes?

—Me’n fumo, d’ells.

—I per a tu això és un substitut de la discussió.

—Crec que totes dues coses són necessàries.

El pare es va enfadar encara més.

—Però Maud, que no veus que amb això et poses en perill i poses en perill la teva família?

—Ben al contrari. El perill de debò és no fúmer-se’n, dels nazis. Quina vida tindrien els nostres fills si Alemanya es convertís en un Estat feixista?

Aquestes converses neguitejaven Carla. No suportava pensar que la família podia córrer perill. La vida havia de continuar com sempre. Desitjava poder seure en aquella cuina una eternitat de matins, amb els seus pares a cada punta de la taula de pi, i Ada al taulell, i el seu germà, Erik, voltant per dalt i fent tard com sempre. Per què havien de canviar les coses?

Tota la vida havia sentit converses sobre política a l’hora d’esmorzar i creia que entenia el que feien els seus pares, i que l’únic que pretenien era fer d’Alemanya un lloc millor per a tothom. Però darrerament havien començat a parlar d’una manera diferent. Semblava que pensessin que hi havia un perill imminent, per molt que Carla no es pogués imaginar quin.

—Déu sap que faig el que puc per mantenir Hitler i la seva turba a ratlla —va dir el pare.

—I jo també. Però quan tu ho fas creus que ets molt assenyat. —La cara de la mare estava rígida de ressentiment—. I quan ho faig jo m’acuses de posar la família en perill.

—I amb molta raó —va continuar el pare.

La baralla tot just acabava de començar, però en aquest moment Erik va baixar trepitjant els graons com un cavall i es va precipitar cap a la cuina amb la cartera de l’escola penjant de l’espatlla. Tenia tretze anys, dos anys més que Carla, i li creixien quatre pèls negres ben poc estètics al bigoti. Quan eren petits, Carla i Erik jugaven plegats tot el

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos