1

1933

I

Carla sabia que els seus pares estaven a punt de barallar-se. Tan bon punt va entrar a la cuina va notar l’hostilitat, com la fredor del vent que bufa als carrers de Berlín abans d’una tempesta de neu de febrer i et glaça els ossos. Va estar a punt de girar cua i sortir.

Els seus pares no es barallaven gairebé mai. En general eren afectuosos; massa i tot. Carla s’esgarrifava quan es feien petons davant d’altres persones. Els seus amics ho trobaven estrany; els pares dels altres no ho feien. Una vegada ho va dir a la seva mare, que va riure encantada:

—L’endemà de casar-nos, al teu pare i a mi ens va separar la Gran Guerra —va dir.

Era anglesa de naixement, tot i que amb prou feines se li notava.

—Jo em vaig quedar a Londres i ell va tornar a Alemanya i es va incorporar a l’exèrcit. —Carla havia sentir aquesta història moltes vegades, però la mare no es cansava mai d’explicar-l’hi—. Ens pensàvem que la guerra duraria tres mesos, però no el vaig tornar a veure fins al cap de cinc anys. Tot aquell temps em delia per tocar-lo. Ara no me’n canso mai.

El pare encara era pitjor.

—La teva mare és la dona més llesta que conec —havia dit feia només uns dies en aquella mateixa cuina—. Per això m’hi vaig casar. No va tenir res a veure amb…

Va callar i la mare i ell van riure amb complicitat, com si amb onze anys Carla no sabés res del sexe. Era vergonyós.

Però, de tant en tant, es barallaven. Carla en coneixia els senyals i sabia que estava a punt d’esclatar una baralla.

Els seus pares estaven asseguts a taula, de cara. El seu pare portava un vestit gris fosc i fúnebre, una camisa blanca emmidonada i una corbata negra de setí. Estava impecable, com sempre, fins i tot ara que calbejava i la cintura li sobresortia una mica per sobre de la cadena del rellotge d’or. Tenia una expressió pètria, de fingida calma. Carla coneixia prou bé aquesta expressió. Sempre feia aquesta cara quan algú de la família havia fet una cosa que el disgustava.

Davant tenia un exemplar del Der Demokrat, el setmanari on treballava la mare: hi escrivia una columna de xafarderies polítiques i diplomàtiques amb el nom de Lady Maud. El pare es va posar a llegir en veu alta.

—«Herr Adolf Hitler, el nostre flamant canceller, va fer la seva presentació en la societat diplomàtica a la recepció del president Hindenburg.»

Carla sabia que el president era el cap d’Estat. Era un càrrec electe, però es mantenia per sobre de les picabaralles del dia a dia de la política: feia d’àrbitre. El canceller era el primer ministre. Encara que haguessin nomenat Hitler canceller, el seu partit no tenia majoria absoluta al Reichstag —el Parlament alemany— i, per tant, de moment, els altres partits podien limitar els excessos dels nazis.

El pare parlava amb disgust, com si es veiés obligat a esmentar una cosa repulsiva, per exemple les aigües fecals.

—«Semblava incòmode amb el jaqué de gala.»

La mare de Carla prenia cafè i mirava per la finestra, cap al carrer, com si li interessessin les persones que anaven cap a la feina amb bufandes i guants. Ella també feia veure que estava tranquil·la, però Carla sabia que esperava el seu moment.

Ada, la minyona, tallava formatge al taulell amb el davantal posat. Va deixar un plat davant del pare, però ell no en va fer cas.

—«Herr Hitler va quedar del tot encisat amb Elisabeth Cerruti, la culta esposa de l’ambaixador italià, que duia un vestit de vellut rosa amb voravius de marta.»

La mare sempre escrivia sobre el que portava la gent. Deia que ajudava el lector a imaginar-se’ls. Ella també tenia vestits elegants, però els temps eren difícils i feia anys que no se’n comprava cap de nou. Aquell matí se la veia esvelta i distingida, amb un vestit de caixmir blau marí que segurament era tan vell com Carla.

—«La signora Cerruti, que és jueva, és una feixista apassionada, i va parlar una bona estona amb el canceller. Va suplicar a Hitler que deixés d’atiar l’odi contra els jueus?»

El pare va deixar la revista sobre la taula amb un cop sec.

«Ja hi som», va pensar Carla.

—Ets conscient que això enfurismarà els nazis —va dir.

—Espero que sí —va dir la mare, fredament—. El dia que estiguin contents amb el que escric, ja puc plegar.

—Són perillosos, si se’ls irrita.

Els ulls de la mare van brillar enrabiats.

—No siguis condescendent, Walter. Sé que són perillosos, per això m’hi oposo.

—Doncs jo no entenc de què serveix fer-los enrabiar.

—Tu bé que els ataques al Reichstag.

El pare era un membre del Parlament elegit pel Partit Socialdemòcrata.

—Participo en un debat raonat.

«Que típic», va pensar Carla. El pare era lògic, cautelós, respectuós de la llei. La mare tenia classe i sentit de l’humor. Ell se sortia amb la seva amb silenciosa persistència; ella, amb encant i desvergonyiment. No es posarien mai d’acord.

—No faig que els nazis es tornin bojos de fúria —va afegir el pare.

—Potser és per això que no els perjudiques gaire.

El pare, a qui irritava la rapidesa verbal de la seva dona, va aixecar la veu.

—I tu et penses que els perjudiques gaire fent brometes?

—Me’n fumo, d’ells.

—I per a tu això és un substitut de la discussió.

—Crec que totes dues coses són necessàries.

El pare es va enfadar encara més.

—Però Maud, que no veus que amb això et poses en perill i poses en perill la teva família?

—Ben al contrari. El perill de debò és no fúmer-se’n, dels nazis. Quina vida tindrien els nostres fills si Alemanya es convertís en un Estat feixista?

Aquestes converses neguitejaven Carla. No suportava pensar que la família podia córrer perill. La vida havia de continuar com sempre. Desitjava poder seure en aquella cuina una eternitat de matins, amb els seus pares a cada punta de la taula de pi, i Ada al taulell, i el seu germà, Erik, voltant per dalt i fent tard com sempre. Per què havien de canviar les coses?

Tota la vida havia sentit converses sobre política a l’hora d’esmorzar i creia que entenia el que feien els seus pares, i que l’únic que pretenien era fer d’Alemanya un lloc millor per a tothom. Però darrerament havien començat a parlar d’una manera diferent. Semblava que pensessin que hi havia un perill imminent, per molt que Carla no es pogués imaginar quin.

—Déu sap que faig el que puc per mantenir Hitler i la seva turba a ratlla —va dir el pare.

—I jo també. Però quan tu ho fas creus que ets molt assenyat. —La cara de la mare estava rígida de ressentiment—. I quan ho faig jo m’acuses de posar la família en perill.

—I amb molta raó —va continuar el pare.

La baralla tot just acabava de començar, però en aquest moment Erik va baixar trepitjant els graons com un cavall i es va precipitar cap a la cuina amb la cartera de l’escola penjant de l’espatlla. Tenia tretze anys, dos anys més que Carla, i li creixien quatre pèls negres ben poc estètics al bigoti. Quan eren petits, Carla i Erik jugaven plegats tot el dia, però això s’havia acabat, i des que havia crescut tant, el nen fingia que la trobava estúpida i infantil. De fet, era més llesta que ell, i sabia moltes coses que ell no entenia, com ara el cicle mensual de les dones.

—Quina peça estava tocant? —va preguntar a la mare.

Sovint, als matins els despertava el piano. Era un piano de cua Steinway, heretat, com la casa, dels pares del pare. La mare tocava als matins, perquè, segons ella, durant el dia estava massa enfeinada i a la nit estava massa cansada. Aquell matí havia tocat una sonata de Mozart i després una peça de jazz.

—Es diu «Tiger Rag» —va dir a Erik—. Vols formatge?

—El jazz és decadent —va dir Erik.

—Quina bestiesa.

Ada va posar un plat amb formatge i talls de salsitxa per a Erik, que ell va devorar. Carla trobava que era un mal educat.

—Qui t’ha ensenyat aquesta bestiesa, Erik? —va preguntar el pare, amb severitat.

—Hermann Braun diu que el jazz no és música, que són negres fent soroll.

Hermann era el millor amic d’Erik i el seu pare estava afiliat al Partit Nazi.

—Hermann hauria de provar de tocar-ne. —El pare va mirar la mare i se li va estovar l’expressió. Ella li va somriure—. Fa molts anys la teva mare va intentar ensenyar-me a ballar ragtime, però no hi va haver manera que agafés el ritme.

—Era com intentar fer patinar una girafa —va dir la mare, rient.

Carla va veure que s’havia acabat la baralla i es va treure un pes de sobre. Es va animar una mica. Va agafar pa negre i el va sucar a la llet.

Però ara era Erik qui tenia ganes de discutir.

—Els negres són una raça inferior —va dir en to desafiant.

—Ho dubto —va dir el pare amb paciència—. Si un nen negre s’eduqués en una bona casa, plena de llibres i pintures, i l’enviessin a una escola cara amb bons professors, seria tan llest com tu.

—Això és una bestiesa! —va protestar Erik.

—No parlis així al teu pare, marrec —va intervenir la mare. El seu to era lleuger. Havia esgotat la ràbia amb el pare. Només semblava decebuda i fatigada—. No saps de què parles, i Hermann Braun tampoc.

—Però la raça ària ha de ser superior —va continuar Erik—. Governem el món!

—Els teus amics nazis no saben res d’història —va dir el pare—. Els antics egipcis construïen piràmides quan els alemanys vivien en coves. Els àrabs governaven el món a l’edat mitjana i els musulmans feien àlgebra quan els prínceps alemanys no sabien ni escriure el seu nom. No té res a veure amb la raça.

—De què es tracta, doncs? —va preguntar Carla amb interès.

El pare la va mirar afectuosament.

—És una bona pregunta i ja es veu que ets una nena molt llesta. —Ella es va estarrufar—. Les civilitzacions prosperen i decauen; els xinesos, els asteques, els romans, però no se sap exactament per què.

—Acabeu de menjar i poseu-vos l’abric —va dir la mare—. Que es fa tard.

El pare es va treure el rellotge de la butxaca de l’armilla i el va mirar amb les celles arquejades.

—No és tard.

—Haig de portar la Carla a cals Franck —va explicar la mare—. Avui l’escola de les noies està tancada perquè es veu que han d’arreglar la calefacció, o sigui que la Carla passarà el dia amb la Frieda.

Frieda Franck era la millor amiga de Carla. Les seves mares també eren amigues íntimes. De fet, quan eren joves, Monika, la mare de Frieda, havia estat enamorada del pare de Carla una anècdota hilarant que l’àvia de la Frieda havia deixat anar un dia que havia begut massa Sekt.

—Per què no es queda amb l’Ada? —va preguntar el pare.

—L’Ada té hora a cal metge.

—Ah.

Carla esperava que el pare preguntés què li passava, però va fer un cop de cap com si ja ho sabés i va guardar el rellotge. Carla ho volia preguntar, però alguna cosa li deia que valia més que no ho fes. Va prendre nota mentalment per preguntar-ho a la mare més tard, però després se’n va oblidar.

El pare va ser el primer de posar-se un abric negre llarg i marxar. Després Erik es va posar la gorra, entaforant-se-la al més enrere del cap que podia sense que li caigués, com era moda entre els seus amics, i va seguir el pare cap al carrer.

Carla i la seva mare van ajudar Ada a desparar taula. Carla estimava Ada gairebé tant com estimava la mare. Quan Carla era petita, Ada la cuidava tot el dia, fins que va tenir edat per anar a l’escola, perquè la mare sempre havia treballat. Ada encara no estava casada. Tenia vint-i-nou anys i era lletjota, tot i que tenia un somriure afable i simpàtic. L’estiu anterior havia tingut un idil·li amb un policia, un tal Paul Huber, però no havia durat.

Carla i la seva mare es van quedar dretes davant del mirall del rebedor i es van posar els barrets. La mare s’hi va entretenir. Va triar-ne un de feltre blau fosc, amb la corona rodona i una ala estreta, de l’estil que portaven totes les dones; però ella el va decantar en un angle diferent, de manera que quedés més distingit. Mentre Carla es posava la gorra de llana de punt pensava si mai arribaria a tenir l’estil de la seva mare. La mare era com una deessa de la guerra, amb el coll llarg i la barbeta i els pòmuls tallats en marbre blanc; no era bonica, era guapa. Carla tenia els mateixos cabells foscos i els mateixos ulls verds, però semblava més una nina grassoneta que una estàtua. Una vegada Carla havia sentit que l’àvia deia a la mare: «El teu aneguet lleig es convertirà en cigne, ja ho veuràs». Però, de moment, Carla encara esperava que això passés.

Quan la mare va estar a punt, van sortir. Vivien en una casa integrada en una filera de mansions altes i distingides del barri de Mitte, l’antic centre de la ciutat, construïdes per a ministres i alts oficials de l’exèrcit, com l’avi de Carla, que havia treballat en un dels edificis governamentals propers.

Carla i la seva mare van agafar un tramvia a Unter den Linden, i després el tren suburbà a Friedrichstrasse fins a l’estació del Zoo. Els Franck vivien al barri sud-oest de Schöneberg.

Carla esperava veure Werner, el germà de Frieda, que tenia catorze anys. Li agradava. De vegades Carla i Frieda s’imaginaven que es casaven l’una amb el germà de l’altra, que eren veïnes i que els seus fills eren amics íntims. Per a Frieda només era un joc, però per a Carla era molt més seriós. Werner era guapo i madur, i no un pesat com Erik. A la casa de nines de l’habitació de Carla, la mare i el pare que dormien al llit gran en miniatura es deien Carla i Werner, però això no ho sabia ningú, ni tan sols Frieda.

Frieda tenia un altre germà, Axel, que tenia set anys, però havia nascut amb espina bífida i necessitava atenció mèdica constant, per això vivia en un hospital especial als afores de Berlín.

Durant el trajecte la mare estava preocupada.

—Espero que tot vagi bé —va murmurar, mig distreta, quan baixaven del tren.

—És clar que sí —va dir Carla—. M’ho passaré molt bé amb la Frieda.

—No em referia a això. Parlava del meu paràgraf sobre Hitler.

—Estem en perill? Tenia raó, el pare?

—Normalment, el teu pare té raó.

—Què ens passarà si hem fet enfadar els nazis?

La mare la va mirar una llarga estona d’una manera estranya.

—Ai, Senyor, a quin món t’he portat? —va exclamar, i llavors va callar.

Després de caminar deu minuts van arribar a una vil·la magnífica amb un gran jardí. Els Franck eren rics: Ludwig, el pare de Frieda, era l’amo d’una fàbrica d’aparells de ràdio. Davant de la casa hi havia dos cotxes. El negre gran i brillant era de herr Franck. El motor estava en marxa i del tub d’escapament sortia un núvol de vapor blau. Ritter, el xofer, amb els pantalons d’uniforme ficats dins les botes altes, esperava amb la gorra a la mà i la porta oberta. Les va saludar amb un cop de cap.

—Bon dia, frau Von Ulrich.

L’altre cotxe era petit, verd i de dues places. Un home baixet amb barba grisa va sortir de la casa amb una cartera de pell a la mà. Va saludar la mare tocant-se el barret abans d’entrar al cotxe petit.

—Què deu haver vingut a fer el doctor Rothmann tan d’hora? —va dir la mare, nerviosa.

Ho van saber de seguida. Monika, la mare de Frieda, que era alta i pèl-roja, va sortir a la porta. Tenia la cara blanca desfigurada d’ansietat. En lloc de convidar-les a passar, es va quedar al mig de la porta, com per barrar-los el pas.

—Frieda té el xarampió! —va dir.

—Quin greu que em sap! —va exclamar la mare—. I com es troba?

—Molt malament. Té febre i tos. Però en Rothmann ha dit que es posarà bé. Sigui com sigui, està en quarantena.

—Ho comprenc. Tu l’has passat?

—Sí, quan era petita.

—I en Werner també. Recordo que va tenir una erupció horrorosa a tot el cos. I el teu marit?

—En Ludi el va tenir de petit.

Les dues dones van mirar Carla. No havia tingut el xarampió. La nena va veure que això volia dir que no podria quedar-se amb Frieda.

Carla estava decebuda, però la seva mare semblava molt atabalada.

—La revista d’aquesta setmana és el número sobre les eleccions. No hi puc faltar.

Semblava atribolada. Tots els grans estaven nerviosos amb les eleccions generals de diumenge. Els pares temien que els nazis tinguessin prou bons resultats per assumir el control del govern.

—A sobre una vella amiga meva de Londres ve de visita. No sé si podria convèncer en Walter perquè s’agafés el dia lliure per ocupar-se de la Carla.

—Per què no li telefones? —va oferir Monika.

No hi havia gaire gent que tingués telèfon a casa, però els Franck en tenien. Carla i la seva mare van entrar al rebedor. L’aparell era sobre una taula de potes fines a prop de la porta. La mare va despenjar i va donar el número de l’oficina del pare al Reichstag, l’edifici del Parlament. Li van passar la comunicació i li va explicar la situació. Va escoltar un minut i després va fer cara d’enfadada.

—La meva revista demanarà a cent mil lectors que votin el Partit Socialdemòcrata —va dir—. De veritat que avui tens una cosa més important a fer?

Carla s’imaginava com acabaria aquella discussió. Sabia que el pare l’estimava molt, però en els onze anys que tenia no s’havia ocupat mai d’ella un dia sencer. Tots els pares dels seus amics eren així. Els homes no feien aquestes coses. Malgrat tot, de tant en tant, la mare feia veure que no coneixia les normes que regien la vida de les dones.

—Aleshores me l’hauré d’endur al despatx —va dir la mare per telèfon—. No vull ni pensar què dirà en Jochmann. —Herr Jochmann era el seu cap—. No és precisament feminista ni quan està de bon humor.

Va penjar sense acomiadar-se. Carla no suportava que discutissin, i aquell dia ja era la segona vegada. Feia que el món semblés menys estable. Li feien molta més por les discussions que els nazis.

—Au, anem —va dir la mare, i es va dirigir cap a la porta.

«No podré ni veure en Werner», pensava Carla amb desànim.

En aquell moment va aparèixer el pare de Frieda al rebedor. Era un home galtavermell, enèrgic i alegre, i amb un bigotet negre. Va saludar la mare amb afecte, i ella es va aturar per parlar un moment amb ell mentre Monika l’ajudava a posar-se un abric negre amb el coll de pell.

—Werner! —va cridar, tot baixant els graons—. Que me’n vaig sense tu!

Es va posar un barret gris i se’n va anar.

—Ja estic, ja estic! —Werner va baixar les escales corrents com si fos un ballarí. Era igual d’alt que el seu pare i molt més atractiu, amb els cabells rossos rogencs una mica massa llargs. Sota l’aixella portava una cartera de pell que semblava plena de llibres; a l’altra mà, hi duia uns patins per al gel i un estic d’hoquei. Es va aturar un moment—. Bon dia, frau Von Ulrich —va dir amb molta educació. I en un to més informal—: Hola, Carla. La meva germana té el xarampió.

Carla va notar que es posava vermella, sense més ni més.

—Ja ho sé —va dir. Va intentar pensar alguna cosa enginyosa i divertida per dir, però no se li va acudir res—. Jo no l’he passat o sigui que no la puc veure.

—Jo el vaig tenir de petit —va dir ell, com si d’això fes molt de temps—. Me n’he d’anar —va afegir en to de disculpa.

Carla no el volia perdre de vista tan ràpidament i el va seguir a fora. Ritter mantenia oberta la porta de darrere del cotxe.

—Quin cotxe és? —va preguntar.

Els nois sempre sabien les marques dels cotxes.

—Un Mercedes-Benz W10 limusina.

—Sembla molt còmode.

Va veure que la seva mare la mirava mig divertida mig estranyada.

—Vols que et portem a algun lloc? —va preguntar en Werner.

—Estaria bé.

—Ho preguntaré al meu pare. —Werner va ficar el cap al cotxe i va dir alguna cosa.

—D’acord, però afanyeu-vos —va sentir que deia herr Franck.

—Podem anar amb cotxe! —va exclamar Carla mirant la seva mare.

La mare va dubtar només un moment. No li agradaven les idees polítiques de herr Franck, que donava diners als nazis, però no rebutjaria un trajecte en un cotxe calent, un matí fred.

—Quin detall, Ludwig —va dir.

Van pujar al cotxe; hi havia espai per a tots quatre al darrere. Ritter va fer sortir el vehicle amb suavitat.

—M’imagino que vas a Kochstrasse —va dir herr Franck.

Molts diaris i editorials tenien les oficines al mateix carrer del barri de Kreuzberg.

—No et desviïs del teu camí. Si ens deixes a Leipziger Strasse ja ens va bé.

—M’encantaria deixar-te davant la porta, però suposo que no vols que els teus col·legues esquerranosos et vegin sortint del cotxe d’un plutòcrata gras. —El seu to era entre humorístic i hostil.

—No estàs gras, Ludi —va dir la mare, amb un somriure encisador—, només una mica plenet.

Li va donar uns copets al pit de l’abric i ell va riure.

—M’ho mereixo.

La tensió es va esfumar i herr Franck va agafar el tub de comunicació i va donar instruccions a Ritter.

Carla estava boja d’alegria de ser al mateix cotxe que Werner, i en volia treure profit parlant amb ell, però d’entrada no va ser capaç de pensar res. El que hauria volgut dir era: «Quan siguis gran, creus que t’agradaria casar-te amb una noia de cabells foscos i ulls verds, uns tres anys més jove que tu i més llesta?».

Al final va assenyalar els patins.

—Avui tens partit?

—No, només entrenament després de classe.

—En quina posició jugues?

No sabia res d’hoquei sobre gel, però a tots els jocs d’equip hi havia posicions.

—Lateral dret.

—No és un esport una mica perillós?

—No, si ets ràpid, no.

—Deus ser molt bon patinador.

—No ho faig malament —va dir el noi, amb modèstia.

Una vegada més, Carla va enxampar la seva mare que l’observava amb un petit somriure enigmàtic. Havia endevinat el que sentia Carla per Werner? La nena va notar que es tornava a posar vermella. Llavors el cotxe es va aturar davant d’una escola i Werner en va baixar.

—Adéu a tothom! —va dir, i va entrar corrents al pati.

Ritter va continuar, seguint la riba sud del canal de Landwehr. Carla va mirar les barcasses, amb les piles de carbó coronades de neu, com les muntanyes. Estava una mica desil·lusionada. S’havia fet paga d’estar més estona amb Werner quan havia insinuat que li agradaria que l’acompanyessin amb cotxe, però llavors havia perdut el temps parlant d’hoquei sobre gel.

De què li hauria agradat parlar amb ell? No en tenia ni idea.

—He llegit la teva columna a Der Demokrat —va dir herr Franck a la mare.

—Espero que t’hagi agradat.

—M’ha sabut greu que parlessis amb tan poc respecte del nostre canceller.

—Creus que els periodistes hauríem de parlar amb respecte dels polítics? —va contestar la mare, alegrement—. Que radical. La premsa nazi hauria de ser educada amb el meu marit! I això no els agradaria gens.

—No de tots els polítics, és clar —va dir Franck, una mica irritat.

Van travessar la populosa cruïlla de Potsdamer Platz. Cotxes i tramvies competien amb carros tirats per cavalls i vianants en una barreja caòtica.

—No és millor que la premsa els pugui criticar a tots de la mateixa manera? —va dir la mare.

—Una idea meravellosa —va dir ell—. Però vosaltres, els socialistes, viviu en un món de fantasia. Els homes pràctics sabem que Alemanya no pot viure d’idees. La gent necessita pa, sabates i carbó.

—Hi estic d’acord —va acceptar la mare—. A mi també m’aniria bé una mica més de carbó. Però vull que, de grans, la Carla i l’Erik siguin ciutadans d’un país lliure.

—Sobreestimes la llibertat. La llibertat no dóna la felicitat. Les persones prefereixen el lideratge. Vull que en Werner i la Frieda, i el pobre Axel, visquin en un país orgullós i disciplinat i que estigui unit.

—I per estar units necessitem uns pinxos amb camises brunes que apallissin botiguers jueus vells?

—La política és dura. No hi podem fer res.

—Ben al contrari. Tu i jo som líders, Ludwig, cada un a la seva manera. És responsabilitat nostra que la política sigui menys dura, més honesta, més racional i menys violenta. Si no ho fem, fracassem en el nostre deure patriòtic.

Herr Franck es va posar nerviós. Carla no sabia gaires coses dels homes, però s’havia adonat que no els agradava que les dones els sermonegessin sobre els seus deures. Aquell matí la mare es devia haver oblidat de prémer l’interruptor de l’encant. Tothom estava tens. Les properes eleccions els tenien a tots amb els nervis de punta.

El cotxe va arribar a Leipziger Platz.

—On vols que us deixi? —va preguntar herr Franck, amb fredor.

—Aquí mateix ens va bé —va dir la mare.

Franck va picar al vidre divisori. Ritter va aturar el cotxe i va baixar de seguida per obrir la porta.

—Espero que la Frieda es millori aviat —va dir la mare.

—Gràcies.

Van baixar i Ritter va tancar la porta.

El despatx era a pocs minuts caminant, però era evident que la mare no volia estar més estona al cotxe. Carla esperava que ella no continués discutint amb herr Franck, perquè això podria impedir que veiés la Frieda i en Werner, i no ho suportaria.

Van caminar amb rapidesa.

—Intenta no molestar quan siguem al despatx —va dir la mare.

El to suplicant de la seva veu va commoure Carla, que es va sentir avergonyida de ser una molèstia per a la seva mare. Va decidir portar-se molt bé.

La mare va saludar algunes persones pel camí: feia molts anys que escrivia la columna i era ben coneguda dins del món periodístic. Tots l’anomenaven «lady Maud», en anglès.

A prop de l’edifici on Der Demokrat tenia les oficines, van veure algú que coneixien: el sergent Schwab. Havia combatut amb el pare a la Gran Guerra, i encara portava els cabells tallats arran a l’estil militar. Després de la guerra havia treballat de jardiner, primer per a l’avi de Carla i després per al seu pare; però havia robat diners del moneder de la mare i el pare l’havia despatxat. Aquell dia portava aquell uniforme militar tan lleig de la secció d’assalt, les SA, els camises brunes, que no eren soldats sinó nazis que havien estat investits d’autoritat com a policies auxiliars.

—Bon dia, frau Von Ulrich! —va dir Schwab amb veu forta, com si no li fes cap vergonya ser un lladre. Ni tan sols es va tocar la gorra per saludar.

La mare el va saludar fredament amb un cop de cap i va passar de llarg.

—M’agradaria saber què hi fa aquí —va murmurar, tota neguitosa, mentre entraven.

La revista ocupava la primera planta d’un edifici modern d’oficines. Carla sabia que els nens no hi eren ben rebuts i esperava arribar al despatx de la mare sense ser vista. Però a l’escala es van trobar herr Jochmann, que era un home gros amb ulleres gruixudes.

—Què és això? —va dir bruscament, sense treure’s el cigarret de la boca—. Ara tenim una guarderia?

La mare no va fer cas de la grolleria.

—He estat pensant en el teu comentari de l’altre dia —va dir—. Allò que vas dir dels joves, que s’imaginen que el periodisme és una professió amb glamur i no entenen que cal treballar de valent.

—Això vaig dir? —va preguntar ell, amb les celles arrufades—. Doncs és veritat.

—Per això he portat la meva filla; perquè vegi el pa que s’hi dóna. Crec que serà bo per a la seva educació, sobretot si vol ser escriptora. Farà un treball sobre la visita per a l’escola. Vaig pensar que et semblaria bé.

La mare s’ho va inventar sobre la marxa, però a Carla li va sonar convincent. Gairebé s’ho va creure i tot. L’interruptor de l’encant s’havia obert finalment.

—Que no tenies una visita important de Londres, avui? —va preguntar Jochmann.

—Sí, l’Ethel Leckwith, però és una vella amiga. Va conèixer la Carla tot just acabada de néixer.

Jochmann es va estovar una mica.

—Mmm. Bé, tenim una reunió editorial d’aquí a cinc minuts, quan torni de comprar tabac.

—La Carla l’anirà a comprar. —La mare la va mirar—. Hi ha un estanc tres portes més avall. A herr Jochmann li agraden els Roth-Händle.

—Ah, que bé, així m’estalviaré de sortir. —Jochmann va donar a Carla una moneda d’un marc.

—Quan tornis, em trobaràs al final de l’escala, al costat de l’alarma d’incendis —va explicar la mare. Es va girar i va agafar el braç de Jochmann amb confiança—. Crec que el número de la setmana passada és el millor que hem fet —va dir, tot pujant.

Carla va sortir al carrer de seguida. La mare se n’havia sortit emprant la seva barreja habitual de desvergonyiment i flirteig. De vegades deia: «Les dones hem d’utilitzar totes les armes que tenim». Pensant-ho bé, Carla es va adonar que havia utilitzat la tàctica de la mare per anar amb el cotxe de herr Franck. Potser sí que era com la seva mare. Potser era per això que l’havia mirat amb aquell petit somriure enigmàtic: es veia a ella mateixa feia trenta anys.

A l’estanc hi havia cua. Era com si la meitat dels periodistes de Berlín s’estiguessin comprant el tabac del dia. A la fi Carla va comprar els Roth-Händle i va tornar a l’edifici de Der Demokrat. Va trobar l’alarma d’incendis de seguida —era una gran palanca incrustada a la paret—, però la mare no era al despatx. Segurament havia anat a la reunió editorial.

Carla va recórrer el passadís. Totes les portes estaven obertes, i la majoria dels despatxos estaven buits, tret d’alguns on hi havia dones que devien ser mecanògrafes i secretàries. Al fons de l’edifici, girant una cantonada, va veure una porta tancada on deia «Sala de conferències». Carla va sentir veus masculines fortes que discutien. Va picar a la porta, però ningú no va respondre. Va dubtar un moment i al final va fer girar el mànec i hi va entrar.

La sala estava plena de fum de tabac. Vuit o deu persones seien al voltant d’una taula llarga. La mare era l’única dona. Tots van callar, sorpresos, quan Carla va anar fins al cap de taula i va donar a Jochmann el tabac i el canvi. Aquell silenci li va fer pensar que havia fet malament d’entrar.

—Gràcies —va dir Jochmann.

—De res, senyor —va dir, i sense saber per què va fer una petita reverència.

Els homes van riure.

—Tens una ajudant nova, Jochmann? —va dir algú.

Carla va saber que no havia fet res mal fet. Va sortir de seguida i va anar al despatx de la mare. No es va treure l’abric perquè feia fred. Va mirar al voltant. Sobre la taula hi havia un telèfon, una màquina d’escriure i piles de paper blanc i paper carbó.

Al costat del telèfon hi havia una fotografia emmarcada de Carla, Erik i el pare. L’havien fet feia dos anys, un dia assolellat, a la platja del llac Wannsee, a vint-i-dos quilòmetres del centre de Berlín. El pare anava amb pantalons curts i tots reien. Això va ser abans que Erik comencés a fer veure que era un home seriós i rude.

Només hi havia una altra fotografia, aquesta penjada a la paret, de la mare amb l’ídol socialdemòcrata Friedrich Ebert, que havia estat el primer president d’Alemanya després de la guerra. Era de feia deu anys. Carla va somriure mirant el vestit ample i amb cintura baixa de la mare i el seu tall de cabells de noi: devia ser la moda de l’època.

A la llibreria hi havia directoris socials, guies de telèfons i diccionaris de diverses llengües, i atles, però res per llegir. Al calaix de la taula hi havia llapis, uns quants parells de guants nous de vestir encara embolicats amb paper, un paquet de compreses, i un quadern amb noms i telèfons.

Carla va posar el calendari de la taula al dia, dilluns, 27 de febrer de 1933. Després va ficar un full de paper a la màquina d’escriure. Va escriure el seu nom complet: Heike Carla von Ulrich. Als cinc anys havia comunicat a tots que no li agradava dir-se Heike i que volia que tothom li digués pel segon nom, i per estrany que sembli la família l’havia complagut.

Cada tecla de la màquina d’escriure feia que una barra de metall s’aixequés, piqués el paper a través d’una cinta de tinta i imprimís una lletra. Quan va picar dues tecles alhora sense voler, les barres es van encallar. Va intentar separar-les, però no va poder. Pitjar una altra tecla no va servir de res: ja tenia tres barres encallades. Va gemegar; ja l’havia espifiada.

La va distreure un soroll al carrer. Va anar a mirar per la finestra. Una dotzena de camises brunes desfilaven pel mig del carrer, cridant eslògans.

—Mort a tots els jueus! Jueus fora!

Carla no entenia per què estaven tan enfadats amb els jueus, que semblaven iguals que tothom però amb una religió diferent. La va sobresaltar veure el sergent Schwab al capdavant de la tropa. Quan el van acomiadar, se n’havia compadit, perquè sabia que li costaria trobar una altra feina. A Alemanya hi havia milions d’homes sense feina: el pare deia que era una depressió. Però la mare estava decidida.

—Com podem tenir a casa un home que roba? —va dir.

Els homes van canviar la consigna.

—Destruïu els diaris jueus! —van començar a cridar.

Un home va llançar alguna cosa i una verdura podrida es va estavellar contra la porta d’un diari nacional. Llavors Carla va veure amb horror que es giraven cap al diari on era ella.

Va recular i va espiar per la vora del marc de la finestra, esperava que així no la veiessin. Els homes es van parar davant de l’edifici, sense parar de cridar. Un va llançar una pedra, que va picar contra la finestra de Carla sense trencar-la, però tot i així ella va cridar espantada. De seguida va entrar una de les mecanògrafes, una noia jove que duia una boina vermella.

—Què passa? —va dir. Llavors va mirar per la finestra—. Oh, no!

Els camises brunes van entrar a l’edifici i Carla va sentir botes a l’escala. Estava aterrida: què pensaven fer?

El sergent Schwab va entrar al despatx de la mare. En veure les dues noies, va dubtar, però de seguida es va recuperar. Va agafar la màquina d’escriure i la va tirar per la finestra. La màquina es va fer miques. Carla i la mecanògrafa van cridar.

Per davant de la porta van passar més camises brunes cridant consignes.

Schwab va agafar la mecanògrafa pel braç.

—On és la caixa de seguretat de l’oficina, preciositat?

—A la sala d’arxius! —va dir la noia, amb la veu aterrida.

—Ensenya-me-la.

—Sí, el que vulgui!

La va arrossegar fora del despatx.

Carla es va posar a plorar, però de seguida es va dominar. Tenia ganes d’amagar-se sota la taula i, al mateix temps, no volia que veiessin que estava tan espantada. Els volia desafiar.

Però què podia fer? Va decidir avisar la mare.

Va anar cap a la porta i va mirar el passadís. Els camises brunes entraven i sortien dels despatxos, però encara no havien arribat al fons. Carla no sabia si des de la sala de conferències es podia sentir l’enrenou. Va córrer pel passadís tan de pressa com va poder, quan un crit la va fer aturar. Va mirar dins un despatx i va veure que en Schwab sacsejava la mecanògrafa de la boina vermella i cridava.

—On és la clau?

—No ho sé. Li juro que dic la veritat! —va cridar la noia.

Carla estava indignada. Schwab no tenia dret a tractar una dona d’aquella manera.

—Deixa-la en pau, Schwab, lladre, més que lladre! —va cridar.

Schwab la va mirar amb odi i de sobte Carla estava deu vegades més aterrida. Llavors la mirada d’ell es va posar en algú que hi havia darrere de Carla.

—Treu aquesta mocosa del mig —va dir.

La van agafar per darrere.

—Ets una jueveta? —va dir una veu d’home—. Ho sembles, amb aquests cabells tan foscos.

—No sóc jueva —va cridar, aterrida.

El camisa bruna la va arrossegar pel passadís i la va deixar al despatx de la mare. Carla va ensopegar i va caure a terra.

—Queda’t aquí —va dir, i se’n va anar.

Carla es va posar dreta; no s’havia fet mal. El passadís ja estava ple de camises brunes i ella no sabia com arribar fins on era la seva mare. De tota manera, havia de demanar ajuda.

Va mirar el vidre trencat. Al carrer s’havia congregat una petita gentada. Entre els badocs hi havia dos policies que xerraven. Carla va cridar.

—Auxili! Auxili!

Els policies la van veure i van riure.

Això la va enfurismar i la ràbia li va fer passar una mica la por. Va tornar a mirar fora del despatx. Va veure l’alarma d’incendis a la paret. Va estirar la mà i va agafar la palanca.

Va dubtar un moment. No estava permès fer sonar l’alarma si no hi havia foc, i un rètol a la paret avisava de les multes que et podien caure.

Amb tot, va abaixar la palanca.

D’entrada no va passar res. Potser el mecanisme no funcionava.

Llavors va començar a sentir-se un soroll de botzina fort i aspre, que pujava i baixava, i que omplia tot l’edifici.

Gairebé de seguida els que estaven reunits a la sala de conferències van aparèixer a l’extrem del passadís. En Jochmann va ser el primer.

—Es pot saber què diantre passa? —va cridar enfadat, fent-se sentir per sobre del soroll de l’alarma.

—Aquest diari de mala mort comunista i jueu ha insultat el nostre líder, i el clausurarem.

—Sortiu de la meva oficina!

El camisa bruna no li va fer cas i va entrar en un despatx. Un moment després una dona va cridar i es va sentir un espetec, com si haguessin tirat la taula d’acer.

Jochmann va parlar a un dels seus empleats.

—Schneider, avisa la policia de seguida!

Carla sabia que no serviria de res. La policia ja hi era i no feia res.

La mare va obrir-se pas entre el batibull de gent i va arribar corrents pel passadís.

—Que t’han fet mal? —va cridar.

Va abraçar fort la Carla, però ella no volia que la consolessin com si fos una nena petita i va apartar la seva mare.

—Estic bé, mare.

—La màquina d’escriure! —va cridar la mare després de donar un cop d’ull al despatx.

—L’han tirat per la finestra.

Llavors Carla va pensar que ja no la renyarien per haver-ne encallat el mecanisme.

—Hem de sortir d’aquí.

La mare va agafar la foto de la taula d’una revolada i la mà de Carla i totes dues van sortir del despatx.

Van baixar les escales sense que ningú intentés aturar-les. Davant seu, un noi forçut que podia ser un periodista tenia un camisa bruna immobilitzat pel coll i l’arrossegava cap al carrer. Carla i la seva mare els van seguir. Darrere d’ells baixava un altre camisa bruna.

El periodista es va acostar als dos policies, encara arrossegant el camisa bruna.

—Arrestin aquest home —va dir—. L’he enxampat robant a les nostres oficines. Li trobaran un pot de cafè robat a la butxaca.

—Deixi’l anar, sisplau —va dir el més gran dels dos policies.

A contracor, el periodista va deixar anar el camisa bruna. El segon camisa bruna es va anar a posar al costat del seu company.

—Com es diu, senyor? —va preguntar el policia al periodista.

—Em dic Rudolf Schmidt i sóc corresponsal en cap de Der Demokrat al Parlament.

—Rudolf Schmidt, l’arresto per agressió a un policia.

—No digui bestieses. He enxampat aquest home robant!

El policia va fer un cop de cap als dos camises brunes.

—Porteu-lo a comissaria.

Els dos homes van agafar l’Schmidt per les aixelles. El noi semblava que estigués a punt de resistir-se, però va canviar de parer.

—Tots els detalls d’aquest incident apareixeran a la pròxima edició de Der Demokrat! —va dir.

—No hi haurà pròxima edició —va dir el policia—. Endueu-vos-el.

Va arribar un camió de bombers i en van baixar dotze bombers. El capità va parlar bruscament amb el policia.

—Necessitem evacuar l’edifici —va dir.

—Tornin-se’n a l’estació de bombers, no hi ha cap incendi —va dir el policia més gran—. Només són les SA que estan tancant una revista comunista.

—No n’he de fer res —va contestar el bomber—. S’ha disparat una alarma, i la nostra obligació és fer sortir tothom. La complirem sense la seva ajuda.

Va conduir els seus homes a l’interior de l’edifici i Carla va sentir que la seva mare s’exclamava.

—Oh, no!

Es va girar i va veure que la mare mirava la seva màquina d’escriure tirada al mig del carrer. La carcassa de metall s’havia desprès i es veien les tecles i les barres. El teclat estava deformat, un extrem del rodet s’havia desencaixat i el timbre que senyalava el final d’una línia jeia solitari a terra. Una màquina d’escriure no era un objecte valuós, però la mare semblava a punt de plorar.

Empesos pels bombers, els camises brunes i els empleats de la revista van anar sortint de l’edifici. El sergent Schwab s’hi resistia i cridava enfurismat.

—No hi ha cap incendi!

Els bombers no li feien cas i l’empenyien cap al carrer.

Jochmann va sortir i va anar a parlar amb la mare de Carla.

—No han tingut temps de fer gaires destrosses. Els bombers els ho han impedit. Qui ha engegat l’alarma ens ha fet un gran favor!

Carla estava amoïnada, tenia por que la renyessin per haver creat una falsa alarma, però ara s’adonava que havia fet el que calia.

Va agafar la mà de la seva mare, cosa que la va treure de la momentània aflicció. Es va eixugar els ulls amb la màniga, un gest insòlit que demostrava fins a quin punt estava trasbalsada. Si ho hagués fet Carla li hauria dit que fes servir el mocador.

—Ara què fem?

La mare no preguntava mai aquestes coses, sempre sabia què s’havia de fer.

Carla es va fixar en dues persones que hi havia dretes a prop seu. Les va observar. Una era una dona de l’edat de la mare, molt bonica i amb un cert aire d’autoritat. Carla la coneixia, però no sabia de què. Al seu costat, un noi prou jove per ser el seu fill. Era prim i no gaire alt, però semblava una estrella de cine. Era guapo, amb una cara que hauria estat fins i tot massa perfecta si no hagués tingut el nas aixafat i tort. Tots dos semblaven consternats i el noi estava blanc de ràbia.

La dona va parlar primer i ho va fer en anglès.

—Hola, Maud —va dir, i a Carla li sonava aquella la veu—. Que no em coneixes? —va continuar—. Sóc l’Eth Leckwith i ell és en Lloyd.

II

Lloyd Williams va trobar un club de boxa a Berlín on podia entrenar-se una hora per uns quants penics. Era en un barri obrer anomenat Wedding, al nord de la ciutat. Es va entrenar amb els bastons indis i la pilota medicinal, va saltar a corda, va colpejar el sac de sorra i després es va posar el casc i va fer cinc assalts al ring. L’entrenador del club li va trobar un espàrring, un alemany de la seva edat i el seu pes. Lloyd era un pes mitjà; l’alemany tenia un cop ràpid i efectiu que arribava de no se sabia on, i va fer mal a Lloyd diverses vegades, fins que el va noquejar amb un ganxo d’esquerra.

Lloyd havia crescut en un barri difícil, l’East End de Londres, i als dotze anys li feien la vida impossible a l’escola.

—A mi em passava el mateix —li deia Bernie Leckwith, el seu padrastre—. Ets el més llest de l’escola i el burro de la classe no et deixa en pau.

El padrastre de Lloyd era jueu; la seva mare només parlava jiddisch. Va portar Lloyd al Club de Boxa Aldgate. Ethel no hi estava d’acord, però Bernie s’havia imposat, una cosa que no feia gaire sovint.

Lloyd havia après a moure’s amb agilitat i a colpejar amb força, i l’assetjament s’havia acabat. També havia acabat amb el nas trencat, cosa que feia que no fos tan guapot. Però va descobrir que valia per a la boxa. Tenia reflexos ràpids i una vena combativa, i va guanyar premis al ring. L’entrenador es va disgustar quan va saber que Lloyd volia anar a la Universitat de Cambridge en lloc de fer-se professional.

Es va dutxar i va guardar la roba; després va anar a un bar d’obrers, va demanar una cervesa de barril i es va asseure a escriure a Millie, la seva germanastra, per explicar-li l’incident dels camises brunes. A Millie li feia enveja aquest viatge que Lloyd feia amb la seva mare, i ell havia promès que li escriuria sovint per informar-la de tot.

L’aldarull del matí l’havia consternat. Per a ell la política formava part de la vida quotidiana: la seva mare havia estat parlamentària, el seu pare era regidor municipal a Londres, i ell mateix era president de les Joventuts del Partit Laborista londinenc. Però, fins avui, sempre s’havien limitat a debatre i votar. No havia vist mai que uns pinxos uniformats destruïssin unes oficines mentre la policia s’ho mirava encantada. Era política sense guants, i l’havia impactat.

«També a Londres podria passar això, Millie?», va escriure. D’entrada volia creure que no, però Hitler tenia admiradors entre els industrials i propietaris de diaris britànics. Només feia uns mesos el parlamentari renegat sir Oswald Mosley havia fundat la Unió de Feixistes Britànics. Com als nazis, els agradava desfilar amunt i avall amb uniformes d’estil militar. Què farien a continuació?

Lloyd va acabar la carta i la va doblegar, i va anar a agafar el tren suburbà cap al centre. Ell i la seva mare havien quedat amb Walter i Maud von Ulrich per sopar. Lloyd havia sentit a parlar de Maud tota la vida. Ella i la seva mare eren unes amigues inversemblants: Ethel havia començat a treballar fent de minyona en una casa magnífica propietat de la família de Maud. Més endavant havien estat sufragistes i havien fet campanya pel dret de les dones al vot. Durant la guerra havien publicat un diari feminista, The Soldier’s Wife. Després van discutir per l’estratègia política i es van distanciar.

Lloyd recordava molt bé el viatge a Londres de la família Von Ulrich, el 1925. Tenia deu anys i era prou gran per avergonyir-se de no parlar alemany mentre que Erik i Carla, que en tenien cinc i tres, eren bilingües. Llavors Ethel i Maud es van reconciliar.

Va anar cap al Bistrot Robert. L’interior era d’art déco, amb cadires i taules implacablement rectangulars, i canelobres amb pantalles de vidre de colors, i li van agradar els tovallons blancs emmidonats en posició de ferms sobre la taula.

Els altres tres ja havien arribat. Quan s’acostava a la taula va pensar que les dues dones eren espectaculars: amb una gran seguretat personal, ben vestides, atractives i desimboltes. La gent de les altres taules els adreçaven mirades d’admiració. Potser la seva mare havia adquirit part del gust per la moda d’aquesta amiga aristocràtica.

Després de demanar el que volien, Ethel els va explicar la raó del viatge.

—Vaig perdre l’escó parlamentari el 1931 —va començar—. Espero recuperar-lo en les properes eleccions, però mentrestant m’he de guanyar la vida. Encara bo que em vas ensenyar a fer de periodista, Maud.

—No et vaig ensenyar gran cosa —va dir Maud—. Tens un talent natural.

—Ara mateix estic escrivint una sèrie d’articles sobre els nazis per al News Chronicle i tinc un contracte per escriure un llibre per a un editor que es diu Victor Gollancz. He portat en Lloyd perquè em fes d’intèrpret. Està estudiant francès i alemany.

Ethel va somriure amb orgull i Lloyd va sentir que no s’ho mereixia.

—La meva habilitat per a la traducció encara és una incògnita —va dir—. De moment, només hem trobat persones com vostès, que parlen perfectament l’anglès.

Lloyd havia demanat costella de porc arrebossada, un plat que no havia vist mai a Anglaterra. El va trobar deliciós.

—No hauries de ser a l’escola? —va preguntar Walter mentre menjaven.

—La mare va decidir que així aprendria més alemany i a l’escola hi van estar d’acord.

—Per què no véns a treballar amb mi al Reichstag una temporada? Sense paga, temo, però et passaries el dia parlant alemany.

—M’encantaria —va dir Lloyd, engrescat—. Seria una gran oportunitat!

—Si Ethel no et necessita —va afegir Walter.

—Potser me’l podríeu enviar de tant en tant, quan el necessiti molt —va contestar Ethel amb un somriure.

—Ja ho crec que sí.

Ethel es va inclinar una mica per tocar la mà de Walter. Va ser un gest íntim, i Lloyd es va adonar que el vincle entre els tres era molt estret.

—Ets molt bona persona, Walter —va dir.

—No tant. Un jove ajudant que entengui de política em seria molt útil.

—Jo ja no sé si hi entenc, de política —va dir Ethel—. Es pot saber què passa a Alemanya?

—A mitjan anys vint ens anava prou bé —va explicar Maud—. Teníem un govern democràtic i una economia pròspera. Però tot se’n va anar en orris el 1929 amb l’ensorrament de Wall Street. Ara ens trobem immersos en plena depressió. —Li tremolava la veu amb una emoció que s’assemblava molt a la pena—. De seguida s’apleguen cent homes en una cua per a una oferta de feina. Els mires a la cara, traspuen desesperació. No saben d’on treure menjar per alimentar els seus fills. Llavors vénen els nazis oferint-los esperança, i ells pensen: Què hi puc perdre?

Semblava que Walter pensés que Maud exagerava la situació. I va continuar en un to més lleuger.

—La bona notícia és que Hitler no ha aconseguit guanyar per majoria. A les últimes eleccions els nazis van obtenir un terç dels vots. Van ser el partit més votat, això sí, però sortosament Hitler governa en minoria.

—Per això va demanar que es tornessin a fer eleccions —va intervenir Maud—. Necessita majoria per imposar a Alemanya la dictadura brutal que vol.

—Se’n sortirà? —va preguntar Ethel.

—No —va dir Walter.

—Sí —va dir Maud.

—No em puc creure que els alemanys votin a favor d’una dictadura —va explicar Walter.

—Però és que no seran unes eleccions netes! —va exclamar Maud, indignada—. Ja has vist el que ha passat avui a la revista. Si critiques els nazis estàs en perill. I la seva propaganda és pertot arreu.

—És com si ningú els plantés cara! —va intervenir Lloyd.

Aquell matí, li hauria agradat arribar uns minuts abans a les oficines de Der Demokrat per noquejar uns quants camises brunes. Es va adonar que havia tancat el puny i es va forçar a obrir la mà. Però la indignació no es va esfumar.

—Per què no assalten els d’esquerres les revistes nazis? A veure si els agrada quan els ho facin a ells!

—No podem combatre violència amb més violència —va dir Maud, emfàticament—. Hitler només busca una excusa per reprimir, per declarar un estat d’emergència nacional, per fer desaparèixer els drets civils i per tancar els opositors a la presó. —Va continuar en un to de súplica—: Per molt que ens costi, hem d’evitar donar-li aquesta excusa.

Van acabar de sopar i el restaurant es va començar a buidar. Quan els van servir el cafè, Jörg, el xef, i Robert von Ulrich, l’amo del restaurant i cosí llunyà de Walter, van passar a veure’ls. Robert havia estat diplomàtic a l’ambaixada austríaca a Londres abans de la Gran Guerra, mentre Walter ho era a l’ambaixada alemanya i s’enamorava de Maud.

Robert s’assemblava a Walter però anava més empolainat, amb una agulla d’or a la corbata, segells a la cadena del rellotge i els cabells molt engominats. Jörg era més jove, ros, amb faccions delicades i un somriure alegre. Junts havien estat presoners de guerra a Rússia. Ara vivien en un pis sobre el restaurant.

Van recordar el casament de Walter i Maud, celebrat en absolut secret poc abans de la guerra. No hi havia hagut convidats, només Robert i Ethel, que havien fet de padrí i de dama d’honor.

—Vam prendre una copa de xampany a l’hotel, i després en Robert i jo vam dir que ens n’havíem d’anar, i en Walter… —va explicar Ethel, aguantant-se el riure—. En Walter va dir: «Oh, em pensava que soparíem tots plegats!».

Maud va riure.

—No us podeu imaginar la gràcia que em va fer!

Lloyd va mirar el seu cafè, una mica incòmode. Tenia divuit anys i era verge, les bromes de la nit de noces el violentaven.

—Has sabut res d’en Fitz últimament? —va preguntar Ethel a Maud, sense tan bon humor.

Lloyd sabia que el matrimoni secret havia causat una esquerda terrible entre Maud i el seu germà, el comte Fitzherbert. Fitz l’havia desheretat perquè Maud no li havia demanat permís per casar-se, a ell, com a cap de família.

Maud va sacsejar el cap amb tristesa.

—Aquella vegada que vam anar a Londres li vaig escriure, però es va negar a veure’m. Vaig ferir el seu orgull casant-me amb en Walter sense dir-l’hi. Em temo que el meu germà és inflexible.

Ethel va pagar el compte. A Alemanya era tot molt barat si pagaves amb moneda estrangera. Estaven a punt d’aixecar-se i marxar quan un desconegut es va acostar a la taula i, sense esperar que el convidessin, va agafar una cadira i va seure. Era un home gros amb un bigotet al mig d’una cara rodona. Duia un uniforme dels camises brunes.

—Necessita res, senyor? —va preguntar Robert, amb fredor.

—Sóc el comissari Thomas Macke. —Va agafar pel braç un cambrer que passava pel costat i li va dir—: Porta’m un cafè.

El cambrer va mirar Robert, que li va donar permís amb un cop de cap.

—Treballo al departament polític de la policia prussiana —va continuar Macke—. Dirigeixo la secció d’intel·ligència de Berlín.

Lloyd va traduir per a la seva mare en veu baixa.

—En fi —va dir Macke—, haig de parlar amb l’amo del restaurant sobre una qüestió personal.

—On treballava fa un mes? —va preguntar Robert.

Aquesta pregunta inesperada va agafar Macke desprevingut, però va contestar immediatament.

—A la comissaria de Kreuzberg.

—I quin càrrec tenia?

—Era l’encarregat dels arxius. Per què m’ho pregunta?

Robert va fer un cop de cap com si ja s’ho esperés.

—O sigui que d’una feina d’oficinista ha passat a ser el cap de la secció d’intel·ligència de Berlín. L’enhorabona per una promoció tan fulgurant. —Va mirar Ethel—. Quan Hitler va esdevenir canceller al final de gener, Hermann Göring, el seu esbirro, va fer les funcions de ministre d’Interior de Prússia i es va fer càrrec del cos de policia més gran del món. D’aleshores ençà, Göring ha despatxat policies a l’engròs i els ha substituït per nazis. —Va tornar a mirar Macke i va dir amb sarcasme—: Ara bé, en el cas del nostre convidat sorpresa estic convençut que la promoció estava justificada.

Macke va envermellir però es va dominar.

—Com he dit, necessito parlar amb l’amo sobre un assumpte personal.

—Vingui demà al matí, sisplau. Li va bé a les deu?

Macke va ignorar la pregunta.

—El meu germà treballa a l’hostaleria —va deixar anar.

—Ah! Potser el conec. Es diu Macke? Quina mena de local té?

—Un local petit per a obrers, a Friedrichshain.

—Llavors no és probable que ens coneguem.

Lloyd no estava segur que fos recomanable que Robert fos tan sarcàstic. Macke era groller i no despertava simpatia, però segurament els podia complicar molt la vida.

—Al meu germà li agradaria comprar aquest restaurant —va continuar Macke.

—El seu germà vol ascendir, com vostè.

—Estem disposats a oferir-li vint mil marcs, que es pagarien en dos anys.

Jörg va esclatar a riure.

—Permeti’m que li expliqui una cosa, comissari —va dir Robert—. Sóc un comte austríac. Fa vint anys tenia un castell i una gran finca a Hongria on vivien la meva mare i la meva germana. Vaig perdre la família, el castell, les terres i fins i tot el meu país, que va ser… miniaturitzat. —El seu to de sarcasme distant s’havia esfumat i la seva veu es va tornar aspra per l’emoció—. Vaig arribar a Berlín només amb l’adreça de Walter, el meu cosí llunyà. I malgrat tot vaig aconseguir obrir aquest restaurant. —Va empassar saliva—. És l’únic que tinc. —Va callar un moment per fer un glop de cafè. Els altres callaven. Es va asserenar i va recuperar part del seu to de superioritat—. Fins i tot si m’oferís una quantitat generosa, cosa que no ha fet, la rebutjaria, perquè seria com vendre la meva vida. No vull ser mal educat amb vostè, encara que s’ha⁠gi comportat de forma tan descortesa. El meu restaurant no és a la venda a cap preu. —Es va aixecar i li va allargar la mà—. Bona nit, comissari Macke.

Macke hi va encaixar automàticament, però de seguida va fer mala cara, com si se’n penedís. Es va aixecar, enfadat. Tenia la cara morada.

—En tornarem a parlar —va dir, i va marxar.

—Quin carallot —va dir Jörg.

—Veus el que hem d’aguantar? —va dir Walter a Ethel—. Només perquè porta aquest uniforme pot fer el que li dóna la gana!

El que havia amoïnat Lloyd era la seguretat de Macke. Semblava molt convençut de poder comprar el restaurant al preu que havia dit, i havia reaccionat a la negativa de Robert com si només fos un entrebanc provisional. Ja eren tan poderosos els nazis?

Això era el que volien Oswald Mosley i els seus feixistes britànics: un país en què el dret fos substituït per la intimidació i les pallisses. Com podia ser tan estúpida la gent?

Es van posar abrics i barrets, i van dir bona nit a Robert i Jörg. De seguida que van sortir, Lloyd va sentir olor de fum, i no de tabac, sinó d’una altra cosa. Tots quatre van pujar al cotxe de Walter, un BMW Dixi 3/15, que Lloyd sabia que era un Austin Seven fabricat a Alemanya.

Quan travessaven el parc de Tiergarten els van avançar dos camions de bombers, amb la sirena en marxa.

—On deu ser l’incendi? —va preguntar Walter.

Poc després van veure la lluentor de les flames a través dels arbres.

—Sembla a prop del Reichstag —va dir Maud.

El to de Walter va canviar.

—Anem a donar-hi un cop d’ull —va dir amoïnat, i va girar ràpidament.

L’olor de fum era molt forta i sobre les capçades dels arbres es veien les flames alçant-se cap al cel.

—És un gran incendi —va dir Lloyd.

Van sortir del parc per Königsplatz, la gran plaça entre l’edifici del Reichstag i la Kroll Opera, al davant. El Reichstag estava en flames. Llums vermelles i grogues dansaven rere les rengleres de finestres clàssiques. Flames i fum s’enfilaven a raig cap a la cúpula central.

—Oh, no! —va exclamar Walter, i a Lloyd li va sonar immensament afligit—. No, per l’amor de Déu, no!

Va aturar el cotxe i en van baixar.

—És una catàstrofe —es va lamentar Walter.

—Un edifici antic tan bonic —va dir Ethel.

—L’edifici no m’importa —va etzibar Walter, sorprenent-los a tots—. És la nostra democràcia la que crema.

Un grupet de gent observava des d’una distància de cinquanta metres. Davant de l’edifici hi havia cinc camions de bombers en fila des dels quals els bombers ruixaven les flames amb les mànegues, apuntaven el doll d’aigua a les finestres trencades. Un grapat de policies s’ho mirava sense fer res. Walter va parlar amb un d’ells.

—Sóc membre del Reichstag —va dir—. Quan ha començat l’incendi?

—Fa una hora —va dir el policia—. Hem agafat un dels responsables: un home que només portava pantalons! Ha fet servir la roba que duia posada per iniciar el foc.

—Haurien de muntar un cordó de seguretat —va dir Walter amb autoritat— per mantenir la gent a distància.

—Sí, senyor —va fer el policia, i se’n va anar.

Lloyd es va separar dels altres i es va acostar més a l’edifici. Els bombers començaven a controlar l’incendi: hi havia menys flames i més fum. Va passar pel costat d’un camió de bombers i es va atansar a una finestra. No semblava gaire perillós i, en definitiva, la curiositat va superar el seu instint de conservació, com sempre.

Espiant per una finestra, va veure que la destrucció era greu; parets i sostres s’havien esfondrat i hi havia piles de runa pertot arreu. A més de bombers va veure civils amb abric, segurament funcionaris del Reichstag, que es passejaven entre el terregall, avaluant els danys. Lloyd va anar cap a l’entrada i va pujar l’escala.

Dos Mercedes negres van arribar just quan la policia estava muntant el cordó. Lloyd els va mirar amb interès. Del segon cotxe va baixar un home amb una gavardina de color clar i un barret negre tou. Duia un bigoti estret sota el nas. Lloyd es va adonar que tenia davant seu el nou canceller, Adolf Hitler.

Darrere de Hitler va baixar un home més alt amb l’uniforme negre de les Schutzstaffel, les SS, la seva guàrdia personal. Coixejant darrere va arribar el cap de propaganda, Joseph Goebbels, flagell dels jueus. Lloyd els va reconèixer per les fotografies dels diaris. Veure’ls de tan a prop el va fascinar tant, que no es va horroritzar.

Hitler va pujar les escales de dos en dos i es va dirigir directament cap a Lloyd. En un rampell, Lloyd va obrir la gran porta i la va aguantar perquè passés el canceller. Hitler el va saludar amb un cop de cap i va passar, amb el seu seguici darrere.

Lloyd s’hi va afegir. Ningú no li va dir res. Els homes de Hitler van donar per fet que era un empleat del Reichstag.

Se sentia una fortor de cendres molles. Hitler i el seu grup van trepitjar bigues socarrimades i mànegues, i van esquivar bassals fangosos. Hermann Göring va aparèixer a l’entrada de la sala, duia un abric de pell de camell que li tapava la panxota, i el barret tirat enrere a la moda de Potsdam. Lloyd va recordar la conversa del restaurant i va pensar que aquell era l’home que omplia la policia de nazis. Tan bon punt Göring va veure Hitler es va posar a cridar.

—Això és el començament de la revolta comunista! Ens atacaran! No podem perdre temps!

Lloyd se sentia estrany, com si estigués entre el públic d’un teatre, i aquells homes poderosos fossin actors interpretant el seu paper.

Hitler encara va ser més histriònic que Göring.

—Ja no hi haurà pietat! —va esgaripar. Semblava que s’adrecés a una multitud—. Tot el que s’interposi en el nostre camí serà aniquilat. —Tremolava i s’anava posant rabiós—. Tots els funcionaris comunistes seran executats immediatament. Els parlamentaris comunistes del Reichstag han de ser penjats aquesta mateixa nit. —Semblava a punt d’explotar.

Tot plegat era una mica artificial. La ira de Hitler semblava autèntica i, alhora, el rampell era una actuació per als que l’envoltaven, els seus homes i els altres. Era un actor que sentia una emoció genuïna però l’exagerava per al públic. I Lloyd va veure que funcionava: tots els que l’escoltaven estaven atents, fascinats.

—Führer, aquest és Rudolf Diels, cap de la policia política —va dir Göring. Va assenyalar un home prim i amb els cabells foscos que anava amb ell—. Ja ha arrestat un dels responsables.

Diels no estava histèric i va parlar amb calma.

—Marinus van der Lubbe, un obrer de la construcció holandès.

—I comunista! —va afegir Göring en to triomfal.

—Expulsat del Partit Comunista Holandès per incendiari —va dir Diels.

—Ho sabia! —va exclamar Hitler.

Lloyd va deduir que Hitler estava decidit a culpar els comunistes sense amoïnar-se per les proves.

—Per l’interrogatori preliminar que li he fet, he de dir que no hi ha dubte que es tracta d’un desequilibrat que treballa sol —va afegir Diels, amb deferència.

—Bestieses! —va cridar Hitler—. Això estava planificat de fa temps. Però s’han ben equivocat! No entenen que el poble ens dóna suport.

Göring va mirar Diels.

—Des d’aquest moment la policia està en situació d’alerta —va dir—. Tenim llistes de comunistes: membres del Reichstag, representants escollits del govern municipal, organitzadors i activistes del Partit Comunista. Arresteu-los tots, aquesta nit. Utilitzeu les armes quan calgui. Interrogueu-los sense pietat.

—Sí, ministre —va dir Diels.

Lloyd va veure que Walter tenia raons per preocupar-se. Aquest era el pretext que els nazis necessitaven. No escoltarien ningú que digués que l’incendi l’havia provocat un desequilibrat solitari. Volien una conxorxa comunista per poder anunciar mesures de repressió.

Göring es va mirar el fang de les sabates amb fàstic.

—La meva residència oficial és a quatre passes, Führer, però per sort no ha estat afectada per l’incendi —va dir—. Si us sembla bé, ens podrien concentrar allà.

—Sí. Hem de parlar.

Lloyd va aguantar la porta i tots els homes van sortir. Quan van marxar amb el cotxe, Lloyd va traspassar el cordó policial i va tornar amb la seva mare i els Von Ulrich.

—Lloyd! On t’havies ficat? —va cridar Ethel—. Estava preocupadíssima!

—He entrat a dins —va dir.

—Què? Com?

—No m’han aturat. Tot plegat és un caos.

La mare va alçar les mans, desesperada.

—No té consciència del perill —va dir.

—He conegut Adolf Hitler.

—Ha dit res? —va preguntar Walter.

—Culpa els comunistes de l’incendi. Hi haurà una purga.

—Que Déu ens ajudi —va dir Walter.

III

A Thomas Macke encara li coïa el sarcasme de Robert von Ulrich.

«El seu germà vol ascendir, com vostè», havia dit Von Ulrich.

A Macke li hauria agradat contestar: «I per què no? Som tan bons com vostè, petimetre arrogant».

Ara es delia per venjar-se’n. Però havia estat massa ocupat els darrers dos dies per pensar-hi.

La seu de la policia secreta prussiana estava situada en un gran edifici elegant d’arquitectura clàssica de Prinz Albrecht Strasse, 8, al barri governamental. Macke s’estarrufava cada vegada que travessava la porta.

Hi havia una activitat frenètica. En les vint-i-quatre hores posteriors a l’incendi del Reichstag havien arrestat quatre mil comunistes, i cada hora que passava en portaven més. Estaven acabant amb una plaga a Alemanya i a Macke l’aire de Berlín ja li semblava més pur.

Els arxius policials, però, no estaven al dia. La gent havia canviat de casa, s’havien perdut eleccions i se n’havien guanyat, els vells havien mort i els joves havien ocupat el seu lloc. Macke dirigia un grup que tenia la missió d’actualitzar els arxius i descobrir nous noms i noves adreces.

Això ho feia bé. Li agradaven els arxius, els directoris, els mapes de carrers, els retalls de diaris i les llistes de tota mena. El seu talent no havia estat valorat a la comissaria de Kreuzberg, on els mètodes de la policia consistien a apallissar els sospitosos fins que delataven algú. Esperava que aquí el valoressin més.

Tampoc no és que li repugnés apallissar sospitosos. Al seu despatx del fons de l’edifici sentia els crits dels homes i les dones que eren torturats al soterrani, i no el destorbaven gens. Eren traïdors, subversius i revolucionaris. Havien portat Alemanya a la ruïna amb les seves vagues, i farien coses pitjors si se’ls deixava. No li inspiraven cap simpatia. Només desitjava que Robert von Ulrich fos un dels que gemegaven de dolor i suplicaven clemència.

Eren les vuit del vespre del dijous 2 de març quan va disposar d’una estona per investigar Robert.

Va enviar a casa el seu equip i va portar una pila de llistes actualitzades al seu superior, l’inspector Kringelein. Després va tornar als arxius.

No tenia pressa per tornar a casa. Vivia sol. La seva esposa, una dona indisciplinada, s’havia fugat amb un cambrer del restaurant del seu germà amb l’excusa que volia ser lliure. No tenien fills.

Es va posar a repassar arxius.

Ja sabia que Robert von Ulrich s’havia afiliat al Partit Nazi el 1923 i l’havia deixat dos anys després. Això en si mateix no significava res. Macke necessitava alguna cosa més.

El sistema d’arxiu no era tan lògic com li hauria agradat. En conjunt, estava decebut amb la policia prussiana. Es deia que Göring tampoc n’estava gaire satisfet i pensava separar els departaments de policia i d’intel·ligència dels cossos regulars i formar un cos de policia secreta nou i més eficient. A Macke li semblava una bona idea.

Tanmateix, no va trobar Robert von Ulrich en cap dels arxius habituals. Potser no era un senyal d’ineficàcia. Podia ser que fos un home irreprotxable. Era un comte austríac, i, per tant, poc probable que fos comunista o jueu. Semblava que el pitjor que es podia dir d’ell era que el seu cosí Walter era socialdemòcrata, cosa que no era un delicte… de moment, si més no.

Macke es va adonar que hauria hagut d’investigar l’home abans d’haver anat a veure’l, que no l’hauria d’haver abordat sense tenir-ne tota la informació. Hauria d’haver sabut que era un error. Per culpa d’això, s’ha⁠via vist obligat a tolerar la seva condescendència i el seu sarcasme. S’havia sentit humiliat. Però s’hi tornaria.

Va començar a repassar papers diversos d’un armari polsegós del fons de la sala.

Allà tampoc no hi va aparèixer el nom Von Ulrich, però hi faltava un document.

Segons la llista enganxada a l’interior de la porta de l’armari, hi hauria d’haver una carpeta de 117 pàgines amb el títol «Establiments depravats». Semblava un escrutini dels clubs nocturns de Berlín. Macke es podia imaginar per què no hi era. Algú el devia haver fet servir recentment: tots els locals nocturns més decadents s’havien clausurat des que Hitler era canceller.

Macke va tornar a pujar. Kringelein donava ordres als policies uniformats que havien de sortir a arrestar els habitants de les adreces actualitzades de comunistes i els seus aliats que Macke havia proporcionat.

Macke no va dubtar a interrompre el seu superior. Kringelein no era nazi i per tant no gosaria renyar un milicià nazi.

—Busco l’arxiu d’establiments depravats —va dir.

Kringelein va fer cara d’empipat, però no va protestar.

—A la tauleta —va indicar—. Vostè mateix.

Macke va agafar la carpeta i va tornar a baixar.

L’estudi tenia cinc anys. Detallava els clubs que existien aleshores i enumerava les activitats que s’hi feien: joc, exhibicions indecents, prostitució, venda de drogues, homosexualitat i altres actes depravats. Hi constaven els noms de propietaris i inversors, de membres del club i empleats. Macke va llegir amb paciència totes les entrades: potser Robert von Ulrich era un drogoaddicte o un puter.

Berlín era famós pels seus clubs homosexuals. Macke va repassar la lúgubre entrada del Pink Slipper, on els homes ballaven amb homes i a l’escenari actuaven cantants transvestits. Va pensar que de vegades la seva feina era repugnant.

Va repassar la llista de membres amb el dit i hi va trobar Robert von Ulrich.

Va fer un sospir de satisfacció.

Una mica més avall va veure el nom de Jörg Schleicher.

—Vaja, vaja —va fer—. A veure si ara sereu tan sarcàstics.

IV

Quan al cap d’uns dies Lloyd va tornar a veure Walter i Maud, els va trobar més enfadats i més espantats.

Era el dissabte 4 de març, la vigília de les eleccions. Lloyd i Ethel pensaven assistir al míting del Partit Socialdemòcrata que Walter havia organitzat, i abans van anar a casa dels Von Ulrich, a Mitte, per dinar plegats.

Era una casa del segle XIX amb habitacions espaioses i finestres grans, si bé el mobiliari era força vell. El dinar va ser senzill, costelles de porc amb patates i col, però hi va haver bon vi per acompanyar. Walter i Maud parlaven com si fossin pobres, i segurament vivien més modestament que els seus pares, però estava clar que no passaven gana.

En canvi, sí que estaven espantats.

Hitler havia convençut l’envellit president alemany Paul von Hindenburg perquè aprovés el Decret de l’Incendi del Reichstag, que donava autoritat als nazis per fer el que ja feien, apallissar i torturar els seus adversaris polítics.

—Des de dilluns a la nit han arrestat vint mil persones! —va dir Walter, amb veu tremolosa—. No sols comunistes, sinó també el que els nazis anomenen «simpatitzants comunistes».

—Cosa que vol dir qualsevol que no els agradi —va aclarir Maud.

—Com es poden celebrar ara unes eleccions democràtiques? —va preguntar Ethel.

—Ho hem d’intentar —va dir Walter—. Si no fem campanya, farem el joc als nazis.

—Quan deixaran d’acceptar-ho i començaran a plantar cara? —va exclamar Lloyd amb impaciència—. Encara pensen que no està bé respondre a la violència amb violència?

—És clar que sí —va insistir Maud—. La resistència pacífica és la nostra única esperança.

—El Partit Socialdemòcrata té una ala paramilitar —va dir Walter—, el Reichsbanner, però no és forta. Un petit grup de socialdemòcrates va proposar una resposta violenta als nazis, però la van rebutjar.

—Lloyd, recorda que els nazis tenen la policia i l’exèrcit al seu costat —va dir Maud.

Walter va mirar el rellotge de butxaca.

—Hauríem d’anar passant.

—Walter, per què no ho anul·les? —va dir Maud, de sobte.

El seu marit la va mirar sorprès.

—S’han repartit set-centes entrades.

—Oh, a fer punyetes les entrades —va exclamar Maud—. És per tu que pateixo.

—No cal que pateixis. S’han assignat els seients amb rigor i no hi hauria d’haver provocadors a la sala.

Lloyd dubtava, no veia gens clar que Walter se sentís tan segur com pretenia.

—De cap manera puc decebre unes persones que estan disposades a assistir a un míting polític democràtic —va continuar Walter—. Són la nostra única esperança.

—Tens raó —va reconèixer Maud. Va mirar Ethel—. Potser tu i en Lloyd us hauríeu de quedar a casa. És perillós, per molt que en Walter digui que no ho és. I aquest no és el vostre país.

—El socialisme és internacional —va dir Ethel amb determinació—. Com el teu marit, t’agraeixo la preocupació, però sóc aquí per ser testimoni de primera mà de la política alemanya, i no m’ho penso perdre.

—Però els nens no hi poden anar —va dir Maud.

—Jo tampoc no hi volia anar —va dir Erik.

Carla semblava decebuda, però no va dir res.

Walter, Maud, Ethel i Lloyd van pujar al cotxe de Walter. Lloyd estava nerviós, però també il·lusionat. Estava adquirint una visió de la política superior a la de cap dels seus amics a Anglaterra. I que hi hagués pinyes no li feia por.

Van anar cap a l’est i van travessar Alexander Platz, van passar per un barri de cases humils i botiguetes, algunes amb rètols en hebreu. El Partit Socialdemòcrata era un partit dels treballadors, però com el Partit Laborista britànic tenia alguns simpatitzants adinerats. Walter von Ulrich formava part d’una petita minoria de classe alta.

El cotxe es va aturar davant d’una marquesina amb un rètol que deia: «Teatre del Poble». Ja hi havia cua per entrar. Walter va anar cap a la porta tot saludant les persones congregades, que el van aclamar. Lloyd i els altres el van seguir a l’interior.

Walter va donar la mà a un jove solemne d’uns divuit anys.

—Us presento Wilhelm Frunze, secretari de la branca local del nostre partit.

Frunze era un d’aquells nois que semblen haver nascut vells. Portava una americana amb botons a les butxaques que havia estat de moda feia deu anys.

Frunze va ensenyar a Walter que les portes del teatre es podien bloquejar per la part de dins.

—Quan el públic estigui assegut, les tancarem per dins perquè no hi entrin provocadors —va dir.

—Molt bé —va assentir Walter—. Ben pensat.

Frunze el va fer passar a l’auditori. Walter va pujar a l’escenari i va saludar els altres candidats que ja havien arribat. El públic va començar a entrar i a seure. Frunze va assenyalar els seients que havia reservat a la primera fila per a Maud, Ethel i Lloyd.

Es van acostar dos nois. El més jove, que semblava tenir catorze anys però era més alt que Lloyd, va saludar Maud amb molta educació i li va fer una petita reverència.

—És en Werner Franck —va dir Maud a Ethel—, el fill de la meva amiga Monika. —Després, dirigint-se a Werner va dir—: El teu pare, sap que has vingut?

—Sí, m’ha dit que havia d’esbrinar jo mateix què és la socialdemocràcia.

—Per ser nazi, és molt liberal.

A Lloyd li va semblar estrany que Maud digués una cosa així a un noi de catorze anys, però Werner va contestar amb naturalitat.

—El meu pare no creu realment en el nazisme, però sí que creu que Hitler és bo per als negocis alemanys.

—Com pot ser bo per als negocis ficar milers de persones a la presó? —va intervenir Wilhelm Frunze amb indignació—. Deixant de banda la injustícia, no poden treballar!

—Estic d’acord amb tu —va reconèixer Werner—. Però les mesures de força de Hitler són populars.

—La gent es pensa que els està salvant d’una revolució bolxevic —va dir Frunze—. La premsa nazi els ha convençut que els comunistes estaven a punt de llançar una campanya d’assassinats, incendis i emmetzinament a tots els pobles i ciutats.

El noi que acompanyava Werner, que era més baix però més gran, va parlar.

—Però són els camises brunes, no els comunistes, els que arrosseguen la gent als soterranis i els trenquen els ossos amb bastons.

Parlava l’alemany perfectament, amb una mica d’accent que Lloyd no podia identificar.

—Perdonin-me, no els he presentat en Vladímir Peixkov —va dir Werner—. Va a l’Acadèmia de Nois de Berlín, la meva escola, i tothom li diu Volódia.

Lloyd es va aixecar per estrènyer-li les mans. Volódia tenia l’edat de Lloyd si fa o no fa, i era un noi ben plantat amb uns ulls blaus i francs.

—Conec en Volódia Peixkov —va dir Frunze—. Jo també vaig a l’Acadèmia de Nois de Berlín.

—En Wilhelm Frunze és el geni de l’escola —va intervenir Volódia—, el que treu les millors notes de física, química i matemàtiques.

—És veritat —va confirmar Werner.

Maud va mirar Volódia amb atenció.

—Peixkov? —va preguntar—. El teu pare és en Grigori?

—Sí, frau Von Ulrich. És agregat militar a l’ambaixada soviètica.

Per tant Volódia era rus, però parlava alemany amb naturalitat, va pensar Lloyd amb una fiblada d’enveja. Era l’avantatge de viure-hi.

—Conec els teus pares —va dir Maud a Volódia.

Lloyd ja havia vist que Maud coneixia tots els diplomàtics de Berlín. Formava part de la seva feina.

Frunze va mirar el rellotge.

—Ja és l’hora —va dir. Va pujar a l’escenari i va demanar silenci.

El públic va callar.

Frunze va anunciar que els candidats farien parlaments i després respondrien les preguntes del públic. Només s’havien donat entrades als afiliats al Partit Socialdemòcrata, va continuar dient, i les portes estaven barrades perquè tothom pogués parlar amb llibertat, amb la tranquil·litat de saber que estaven entre amics.

Lloyd va pensar que era com formar part d’una societat secreta. Això no era el que ell entenia per democràcia.

Primer va parlar Walter. Lloyd va veure que no era gens demagog. No s’embolicava fent ostentació de la retòrica. Però va afalagar el públic dient que eren persones intel·ligents i ben informades, dones i homes que entenien la complexitat dels temes polítics.

Només feia uns minuts que parlava quan va pujar a l’escenari un camisa bruna.

Lloyd va renegar. Com havia entrat? Havia sortit d’entre els bastidors: algú devia haver obert l’entrada dels artistes.

Era una bestiota enorme amb un tall de cabells militar. Es va situar a la part de davant de l’escenari i es va posar a cridar.

—Aquesta és una reunió sediciosa. Els comunistes i els subversius no us hi volem a l’Alemanya actual. Es clausura la reunió.

L’arrogància segura de l’home va indignar Lloyd. Li hauria agradat posar aquell tros d’ase en un ring de boxa.

Wilhelm Frunze es va aixecar de cop, es va situar davant de l’intrús i va cridar enfurismat.

—Fora ara mateix, brètol!

L’home li va clavar una forta empenta a l’espatlla. Frunze va trontollar enrere, va ensopegar i va caure d’esquena.

El públic es va posar dret, n’hi havia que protestaven a crits amb fúria, d’altres cridaven de por.

D’entre bastidors van sortir més camises brunes.

Lloyd, consternat, va veure que aquells malparits ho havien planificat bé.

L’home que havia empès Frunze es va posar a cridar.

—Fora!

Els altres camises brunes es van afegir als crits.

—Fora! Fora! Fora!

Ja n’hi havia vint, i n’anaven apareixent més. Alguns portaven porres de policia o bastons improvisats. Lloyd va veure un estic d’hoquei, un mall de fusta, fins i tot una pota de cadira. Van desfilar per l’escenari, somrient amb mala bava i brandant les armes mentre cridaven; Lloyd no tenia cap dubte que es delien per començar a estomacar la gent.

Es va posat dret. Sense pensar, ell, Werner i Volódia van formar una barrera protectora davant d’Ethel i Maud.

La meitat del públic intentava marxar, l’altra meitat cridava i brandava el puny als intrusos. Els que intentaven marxar empenyien els altres i esclataven petites disputes aquí i allà. Hi havia moltes dones que ploraven.

A l’escenari, Walter va agafar el faristol i va cridar:

—Que tothom es calmi, sisplau! No hi ha motiu per a l’esverament!

La majoria de gent no el sentia i els que el sentien no li feien cas.

Els camises brunes van començar a baixar de l’escenari i a barrejar-se amb el públic. Lloyd va agafar la seva mare pel braç i Werner va fer el mateix amb Maud. Van anar cap a la sortida més propera en grup, però les portes continuaven obstruïdes i hi havia un batibull de persones aterrides que intentaven sortir. Els camises brunes continuaven cridant a la gent que marxés.

La majoria dels agressors estaven en forma, mentre que entre el públic hi havia dones i vells. Lloyd volia plantar cara, però no era una bona idea.

Un home amb un casc d’acer de la Gran Guerra va empènyer Lloyd per les espatlles, que va caure endavant i va ensopegar amb la seva mare. Va resistir la temptació de girar-se i estomacar-lo. Tenia una prioritat en aquest moment, protegir la seva mare.

Un noi amb la cara plena de grans que duia una porra va posar una mà a l’esquena de Werner i el va empènyer enèrgicament.

—Fora, fora! —va cridar.

Werner es va girar ràpidament i va fer un pas cap a ell.

—No em toquis, porc feixista! —va exclamar.

El camisa bruna es va aturar de cop, espantat, com si no s’esperés trobar resistència.

Werner es va tornar a girar, concentrat com Lloyd a portar les dues dones a un lloc segur. Però la bestiota els havia sentit.

—A qui li dius porc? —va bramar.

Es va abraonar contra Werner i li va colpejar una banda del cap amb el puny. No la va encertar gaire, va ser un cop oblic, però Werner va cridar i va trontollar endavant.

Volódia es va posar al mig i va pegar l’home a la cara, dues vegades. Lloyd, admirat pels dos cops ràpids de Volódia, es va tornar a concentrar en la seva tasca. Al cap d’uns segons tots quatre havien arribat a la porta. Lloyd i Werner van ajudar les dones a sortir al vestíbul del teatre, on les empentes van disminuir i la violència es va aturar. Allà no hi havia camises brunes.

Veient que les dones estaven segures, Lloyd i Werner van mirar cap a l’auditori.

Volódia lluitava contra la bestiota amb valentia, però tenia dificultats. No parava de pegar l’home a la cara i al cos, però els seus cops de puny feien poc efecte i l’home només sacsejava el cap com si es volgués desfer d’un insecte. El camisa bruna era feixuc i lent, però va colpejar Volódia al pit i després al cap, i el noi va vacil·lar. La bestiota va tirar enrere el puny per clavar un cop brutal, que Lloyd va témer que matés Volódia.

Llavors Walter va saltar de l’escenari i va aterrar a l’esquena de la bestiota. Lloyd tenia ganes de victorejar-lo. Van caure a terra en un garbuix de braços i cames, i Volódia es va salvar, de moment.

El noi de la cara marcada que havia empès Werner ara fustigava les persones que intentaven marxar, els pegava a l’esquena i al cap amb la porra.

—Covard de merda! —va cridar Lloyd, avançant. Però Werner hi va arribar abans. Va passar pel costat de Lloyd i va agafar la porra, intentant arrencar-la de la mà del noi.

El vell del casc d’acer es va afegir a la brega i va pegar Werner amb el mànec d’un piolet. Lloyd va acostar-s’hi i va etzibar al vell un dret a la cara. El cop va encertar perfectament el costat de l’ull esquerre de l’home. Però es tractava d’un veterà de guerra i no es desanimava així com així. Es va girar i va atacar Lloyd amb el bastó. Lloyd va esquivar el cop sense dificultat i el va colpejar dues vegades més. Va tocar-lo al mateix lloc, al voltant de l’ull, i li va esquinçar la pell. El casc li protegia el cap i Lloyd no podia llançar-li un ganxo d’esquerra, el seu cop més demolidor. Va esquivar una escombrada del mànec del piolet i va tornar a pegar l’home a la cara, que va retrocedir sagnant pels talls que tenia al voltant dels ulls.

Lloyd va mirar al voltant. Ve veure que els socialdemòcrates es defensaven i va sentir un rampell de plaer salvatge. La major part del públic havia sortit per la porta, i a l’auditori quedaven majoritàriament els joves, que avançaven saltant per sobre dels seients del teatre per acostar-se als camises brunes, n’hi havia dotzenes.

Alguna cosa forta li va picar el cap per darrere. Li va fer tant de mal que va rugir. Es va girar i es va trobar un noi de la seva edat que aixecava un pal de fusta per tornar-lo a colpejar. Lloyd se li va acostar més i li va donar dos cops forts a l’estómac, primer amb el puny dret i després amb l’esquerre. El noi es va quedar sense respiració i va deixar caure la fusta. Lloyd el va colpejar amb un ganxo de dalt a baix i el noi va perdre el coneixement.

Lloyd es va fregar el cap. Li feia un mal horrorós, però no li sortia sang.

Va veure que tenia la pell dels artells pelada i que sagnava. Es va ajupir i va recollir la fusta que havia deixat el noi.

Quan va mirar al voltant va veure encantat que alguns camises brunes es dirigien a l’escenari i desapareixien entre bastidors, amb la intenció de sortir per on havien entrat, la porta dels artistes.

L’home gros que havia començat l’aldarull era a terra, gemegant i aguantant-se un genoll com si se l’hagués dislocat. Wilhelm Frunze el colpejava des de dalt amb una pala de fusta, repetint a crits les paraules que l’home havia utilitzat per començar l’aldarull:

—No us hi volem a l’Alemanya actual!

Indefens, l’homenàs intentava rodolar per esquivar els cops, però Frunze el va perseguir, fins que dos camises brunes el van agafar pels braços i se’l van endur.

Frunze els va deixar marxar.

«Els hem vençut? —va pensar Lloyd exultant—. Potser sí!»

Alguns joves van empaitar els homes, però es van aturar a l’escenari i es van conformar a insultar a crits els camises brunes que fugien.

Lloyd va mirar els altres. Volódia tenia la cara inflada i un ull tancat. Werner duia l’americana estripada, li penjava un gran quadrat de roba. Walter estava assegut en una cadira de la primera fila, respirava amb dificultat i es fregava el colze, però somreia. Frunze va llançar la pala per sobre de les files de cadires, cap al fons.

Werner, que només tenia catorze anys, estava exultant.

—Els hem donat una lliçó, oi?

—Sí, ja ho crec —va dir Lloyd, somrient.

Volódia va passar un braç per les espatlles de Frunze.

—Per ser uns col·legials, no ho hem fet pas malament, eh?

—Però han impedit que celebréssim el míting —va dir Walter.

Els joves el van mirar ressentits perquè els esguerrava la victòria.

Walter semblava enfadat.

—Sigueu realistes, nois. El públic ha fugit aterrit. Quant temps passarà abans que aquestes persones es vegin amb cor de tornar a un míting polític? Els nazis han deixat les coses clares. Quan es tracta d’un partit que no sigui el seu és perillós fins i tot escoltar. El gran perdedor d’avui és Alemanya.

—Detesto aquests maleïts camises brunes —va dir Werner a Volódia—. Em sembla que em faré comunista com tu.

Volódia el va mirar intensament amb aquells ulls tan blaus i va parlar en veu baixa.

—Si el que vols és anar contra els nazis, pots fer coses més eficaces.

Lloyd no va entendre què volia dir.

Llavors Maud i Ethel van entrar ràpidament a l’auditori parlant alhora, cridant i plorant d’alleujament, i Lloyd va oblidar les paraules de Volódia i no hi va tornar a pensar mai més.

V

Al cap de quatre dies, Erik von Ulrich va arribar a casa amb l’uniforme de les Joventuts Hitlerianes.

Se sentia com un rei.

Portava una camisa bruna igual que la que duien les tropes d’assalt, amb diverses insígnies i un braçal amb l’esvàstica. També portava la corbata i els pantalons curts negres reglamentaris. Era un soldat patriota dedicat al servei del país. A la fi formava part de la banda.

Això era millor fins i tot que animar el Hertha, l’equip de futbol de Berlín. De tant en tant, els dissabtes que el seu pare no havia d’anar a alguna reunió política, portava Erik als partits. Ara tenia la mateixa sensació que al camp, sentia que pertanyia a un gran grup de persones que compartien les mateixes emocions.

Però el Hertha de vegades perdia, i Erik tornava a casa desconsolat.

Els nazis, en canvi, eren guanyadors.

Li feia una por horrorosa pensar què diria el seu pare.

Els seus pares el posaven furiós amb la seva mania d’anar a la contra. Tots els nens s’afiliaven a les Joventuts Hitlerianes. Feien esport, cantaven i vivien aventures al camp i al bosc, fora de la ciutat. Eren espavilats, sans, lleials i eficients.

A Erik el preocupava molt pensar que algun dia hauria de combatre —com el seu pare i el seu avi—, i quan arribés el dia volia estar preparat, entrenat i endurit, disciplinat i agressiu.

Els nazis detestaven els comunistes, però els seus pares també. Llavors quin mal hi havia que els nazis també detestessin els jueus? Els Von Ulrich no eren jueus. Per què s’havien d’amoïnar per ells? Fos com fos, els seus pares es negaven obstinadament a deixar que s’afiliés a cap partit. Erik estava tip de ser un marginat i havia decidit desafiar-los.

Però es moria de por.

Com sempre, ni el pare ni la mare eren a casa quan Erik i Carla van arribar de l’escola. Ada va prémer els llavis disgustada quan els va servir el berenar, però no va comentar res.

—Avui haureu de desparar taula vosaltres, tinc un mal d’esquena horrorós. Em vaig a estirar una estona.

—Per això vas haver d’anar al metge? —va preguntar Carla, amoïnada.

Ada va dubtar un moment abans de contestar.

—Sí, per això hi vaig anar.

Era evident que amagava alguna cosa. Que Ada estigués malalta i que s’hagués d’estirar va neguitejar Erik. No arribaria mai al punt de dir, com Carla, que estimava Ada, però havia estat una presència acollidora tota la seva vida, i li tenia molt més afecte del que li agradava reconèixer.

—Espero que et milloris —va dir Carla, amoïnada.

Carla s’havia fet gran, darrerament, i això desconcertava Erik. Encara que fos dos anys més gran que ella, se sentia com un nen, i en canvi ella es comportava com una adulta la meitat del temps.

—Descansaré una mica i em trobaré millor, ja ho veuràs —va dir Ada per tranquil·litzar-la.

Erik va mossegar una mica de pa. Quan Ada va sortir de la cuina, se’l va empassar.

—Encara estic a la secció juvenil, però quan faci els catorze ja podré ascendir —va dir.

—El pare s’enfilarà per les parets! —va exclamar Carla—. Que t’has tornat boig?

—Herr Lippmann ha dit que el pare se les carregaria si intentava que ho deixés estar.

—Ah, mira que bé —va dir Carla. Havia desenvolupat una habilitat per al sarcasme i el desdeny que de vegades a Erik li coïa molt—. Ara el pare tindrà un conflicte amb els nazis per culpa teva —va dir despectivament—. Una gran idea. És perfecte per a tota la família.

Erik va quedar de pedra. No s’ho havia ni plantejat.

—Però tots els nens de la meva classe hi estan afiliats —va protestar, amb indignació—. Menys en Fontaine, el Franceset, i en Rothmann, el Jueu.

Carla va untar una llesca de pa amb pasta de peix.

—Per què has de fer el mateix que tothom? —va dir—. La majoria són uns estúpids. Tu mateix vas dir que en Rudi Rothmann era el nen més intel·ligent de la classe.

—No vull anar amb el Franceset i en Rudi! —va cridar Erik, i encara es va enrabiar més quan va veure que li queien les llàgrimes—. Per què he de jugar amb els nens que no agraden a ningú?

Això era el que li havia donat prou valor per desafiar el seu pare: no podia suportar continuar sortint de l’escola amb els jueus i els estrangers mentre tots els nens alemanys desfilaven pels parcs amb uniforme.

Tots dos van sentir un crit.

Erik va mirar Carla.

—Què ha estat això?

—L’Ada, crec —va dir Carla, amb cara de preocupació.

Llavors, més clar, van sentir un altre crit.

—Ajudeu-me!

Erik es va posar dret, però Carla ja l’havia passat davant. Va córrer darrere d’ella. L’habitació d’Ada era al soterrani. Van baixar corrents al petit dormitori.

Hi havia un llit individual estret arrambat a la paret. Ada estava estirada, amb la cara contorçada de dolor. Tenia la faldilla molla i hi havia un bassal a terra. Erik no es podia creure el que veia. S’havia fet pipí a sobre? Li feia por. A casa no hi havia cap persona gran i no sabia què fer.

Carla també tenia por, Erik l’hi veia a la cara, però no havia perdut el cap.

—Ada, què passa? —va preguntar amb una veu estranyament tranquil·la.

—He trencat aigües —va dir Ada.

Erik no tenia ni idea de què volia dir això.

Carla tampoc.

—No ho entenc —va dir.

—Vol dir que el nen ja ve.

—Estàs embarassada? —va fer Carla, estupefacta.

—Però si no estàs casada! —va exclamar Erik.

—Calla, Erik —va ordenar Carla, furiosa—. No saps res de res?

Sí que sabia que les dones podien tenir fills encara que no estiguessin casades, és clar, però Ada no!

—Per això vas anar al metge la setmana passada —va dir Carla a Ada.

Ada va assentir.

Erik encara intentava fer-se’n a la idea.

—Creus que els pares ho saben?

—És clar que ho saben. Però no ens ho han dit. Vés a buscar una tovallola.

—A on?

—A l’armari de la calefacció del replà de dalt.

—Neta?

—És clar, neta!

Erik va pujar l’escala corrents, va agafar una tovallola blanca petita de l’armari i va tornar a baixar esperitat.

—No dóna per gaire —va dir Carla, però la va agafar i va eixugar les cames a Ada.

—El nen arribarà aviat, ho noto —va dir Ada—. Però no sé què he de fer.

Es va posar a plorar.

Erik mirava Carla. Ella portava la batuta. Tant li feia que ell fos el gran: Erik esperava les ordres de Carla. Es comportava amb sentit pràctic i estava tranquil·la, tot i que ell s’adonava que estava aterrida i que s’aguantava pels pèls. Li feia l’efecte que es podia desmuntar en qualsevol moment.

Carla va mirar Erik.

—Vés a buscar el doctor Rothmann —va dir—. Ja saps on té la consulta.

Aquesta era una tasca que ell podia fer, de manera que Erik es va treure un pes de sobre, però llavors se li va acudir una pega.

—I si no hi és?

—Si no hi és li preguntes a frau Rothmann què hem de fer, no siguis babau! —va cridar Carla—. Corre!

Erik es va alegrar de sortir de l’habitació. El que hi passava era misteriós i anguniós. Va pujar els graons de tres en tres i va sortir de la casa. Córrer era una cosa que sabia fer.

La consulta del metge era a un quilòmetre. Mentre corria a un trot ràpid pensava en Ada. Qui era el pare del nen? Va recordar que l’estiu passat la noia havia anat un parell de vegades al cinema amb Paul Huber. Havien tingut relacions sexuals? Per força! Erik i els seus amics parlaven molt de sexe, però no en sabien pràcticament res. On ho havien fet Ada i Paul? En un cinema segur que no. S’havien d’estirar per fer-ho? Estava perplex.

La casa del doctor Rothmann era en un carrer més humil. Erik havia sentit dir a la seva mare que era un bon metge, però tractava molts pacients de classe treballadora que no li podien pagar. La casa del metge tenia una consulta i una sala d’espera a la planta baixa, i la família vivia a dalt.

Al davant hi havia un Opel 4 aparcat, un cotxet lleig de dues places que popularment s’anomenava «Granota d’arbre».

La porta principal de la casa estava oberta. Erik va entrar respirant amb dificultat i es va trobar a la sala d’espera. Hi havia un vell en un racó que no parava de tossir i una dona jove amb una criatura.

—Hola! —va cridar Erik—. Doctor Rothmann?

La dona del metge va sortir de la consulta. Hannelore Rothmann, una dona alta amb la pell molt clara i unes faccions dures, va mirar Erik amb uns ulls com trons.

—Com t’atreveixes a entrar en aquesta casa amb aquest uniforme? —va dir.

Erik estava petrificat. Frau Rothmann no era jueva, però el seu marit, sí. Amb l’emoció, Erik ho havia oblidat.

—La nostra minyona està a punt de tenir un nen! —va dir.

—I ara vols que t’ajudi un metge jueu?

Erik va quedar de pedra. No se li havia acudit mai que els atacs dels nazis poguessin provocar que els jueus s’hi tornessin. Però de sobte va ser conscient que el que deia frau Rothmann era lògic. Els camises brunes es passejaven cridant «Mort als jueus!». Per què havia d’ajudar-los un metge jueu?

No sabia què fer. Hi havia altres metges, és clar, molts, però no sabia on ni si s’avindrien a anar a atendre una desconeguda.

—M’ha enviat la meva germana —va dir, no gaire convençut.

—La Carla té molt més seny que tu.

—L’Ada ha dit que ha trencat aigües. —Erik no estava segur de què volia dir, però li semblava important.

Amb cara d’empipada, frau Rothmann va tornar a la consulta.

El vell del racó va riure sorollosament.

—Tots som uns jueus de merda fins que ens necessiteu! —va deixar anar—. Llavors tot són «Vingui, sisplau, doctor Rothmann» i «Vostè què m’aconsella, advocat Koch?» i «Deixi’m cent marcs, herr Goldman» i… —Va tenir un atac de tos.

Va entrar una noia d’uns setze anys. Erik va pensar que havia de ser Eva, la filla dels Rothmann. Feia anys que no la veia. Ara tenia pits però continuava sent vulgar i grassoneta.

—El teu pare t’ha deixat afiliar a les Joventuts Hitlerianes? —es va sorprendre la noia.

—No ho sap —va dir Erik.

—Ai, ai, ai —va fer Eva—. Te les carregaràs.

El nen va dirigir la mirada cap a la consulta.

—Creus que vindrà, el teu pare? —va preguntar—. La teva mare estava molt enfadada amb mi.

—És clar que vindrà —va dir Eva—. Si algú està malalt, ell l’ajuda. —La seva veu es va tornar sarcàstica—. No mira primer la raça o les idees polítiques. No som nazis. —I va tornar a sortir.

Erik estava destarotat. No s’esperava que el seu uniforme despertés tant de rebuig. A l’escola tothom el trobava fabulós.

El doctor Rothmann va aparèixer de seguida. Va parlar primer amb els dos pacients.

—Tornaré de seguida que pugui. Em sap greu, però una criatura no espera per néixer. —Va mirar Erik—. Som-hi, noi. Val més que vinguis amb mi al cotxe, encara que portis aquest uniforme.

Erik el va seguir i va pujar al seient del passatger del Tres Granotes. El tornaven boig els cotxes i es moria de ganes de ser prou gran per conduir-ne un. Normalment aprofitava qualsevol trajecte amb cotxe per estudiar els comandaments i fixar-se en la tècnica del conductor. Però en aquell moment se sentia com si fos en un aparador, assegut al costat d’un metge jueu amb la seva camisa bruna. I si el veia herr Lippmann? El trajecte va ser una tortura.

Per sort era curt, un parell de minuts després havien arribat a cals Von Ulrich.

—Com es diu la noia? —va preguntar Rothmann.

—Ada Hempel.

—Ah, sí; va venir a la consulta la setmana passada. El nen s’ha avançat. Au, acompanya’m.

Erik el va guiar per la casa. Va sentir un nadó que plorava. Ja havia arribat! Va baixar corrents al soterrani, amb el metge darrere.

Ada estava estirada panxa enlaire. El llit estava xop de sang i d’alguna cosa més. Carla tenia un nadó diminut als braços. El nadó estava cobert de llim. Una cosa que semblava un cordó gruixut anava del nadó a sota la faldilla de l’Ada. Carla tenia els ulls esbatanats de terror.

—Què he de fer? —va cridar.

—Estàs fent exactament el que havies de fer —la va tranquil·litzar el doctor Rothmann—. Només abraça un moment més el nadó. —Es va asseure al costat d’Ada. Li va auscultar el cor, li va prendre el pols i va dir—: Com et trobes, maca?

—Estic molt cansada —va dir ella.

Rothmann va fer un cop de cap satisfet. Es va aixecar i va mirar el nadó que Carla tenia als braços.

—Un nen —va dir.

Erik, amb una barreja de fascinació i de repugnància, va mirar com el metge obria la cartera, treia fil i el lligava amb dos nusos al cordó. Mentre ho feia parlava amb Carla amb veu afectuosa.

—Per què plores? Ho has fet la mar de bé. Has portat un nen al món tu sola. No em necessitaves per a res! Quan siguis gran hauries de ser metge.

Carla es va calmar una mica.

—Miri-li el cap —va dir tan baixet que el metge es va haver d’inclinar per sentir-la—. Em sembla que li passa alguna cosa.

—Sí. —El metge va agafar unes estisores esmolades i va tallar el cordó entre els dos nusos. Llavors va agafar el nadó dels braços de Carla, el va sostenir a la distància que li permetien els seus braços i el va observar. Erik no li veia res d’estrany, però el nadó estava tan vermell, arrugat i llefiscós que feia de mal dir. Tanmateix, després d’un moment de reflexió el metge va dir—: Ai, senyor.

Mirant amb més atenció, Erik va veure que sí que hi havia una cosa estranya. La cara del nen era asimètrica. Una banda era normal, però, a l’altra, el cap semblava abonyegat i a l’ull li passava alguna cosa estranya.

Rothmann va tornar el nen a Carla.

Ada va tornar a gemegar i es va posar en tensió. Quan es va tornar a relaxar, Rothmann va ficar-li la mà sota la faldilla i va treure un grumoll d’alguna cosa fastigosa que s’assemblava a la carn.

—Erik —va dir—, vés-me a buscar un diari.

—Quin? —va preguntar Erik. Els seus pares rebien tots els grans diaris cada dia.

—Qualsevol, noi —va dir Rothmann amablement—. No és per llegir-lo.

Erik va pujar corrents i va trobar el Vossische Zeitung del dia anterior. Quan va tornar a baix, el metge va embolicar la cosa carnosa en el paper i la va deixar a terra—. És el que anomenem secundines —va explicar a Carla—. Després ho cremarem.

Llavors va tornar a seure a la vora del llit.

—Ada, reina, has estat molt valenta —va dir—. El teu nadó és viu, però podria ser que li passés alguna cosa. El rentarem, l’embolicarem bé perquè no passi fred i el portarem a l’hospital.

—Què li passa? —va preguntar Ada, esverada.

—No ho sé. Però se l’ha d’examinar.

—Es posarà bé?

—Els metges de l’hospital faran tot el que podran. La resta està en mans de Déu.

Erik va recordar que els jueus veneraven el mateix déu que els cristians. Era fàcil oblidar-se’n.

—Et veus amb cor d’aixecar-te i venir amb mi a l’hospital, Ada? —va preguntar Rothmann—. Hauràs d’alletar el nadó.

—Estic molt cansada —va tornar a dir la noia.

—Doncs descansa un parell de minuts, no més, perquè al petit l’han d’examinar aviat. La Carla t’ajudarà a vestir-te. Us esperaré a dalt. —Es va dirigir a Erik amb afectuosa ironia—. Vine amb mi, petit nazi.

Erik es moria de vergonya. El capteniment del doctor Rothmann era encara pitjor que el menyspreu de frau Rothmann.

—Doctor? —va cridar Ada, quan ja se n’anaven.

—Sí, reina.

—Es diu Kurt.

—Un bon nom —va dir el doctor Rothmann.

Va sortir de l’habitació amb Erik darrere seu.

VI

El primer dia de feina de Lloyd William com a ajudant de Walter von Ulrich també va ser el primer dia del nou Parlament.

Walter i Maud treballaven desesperadament per salvar la fràgil democràcia d’Alemanya. Lloyd compartia la seva desesperació, en part perquè eren bones persones que coneixia de tota la vida, i en part perquè temia que la Gran Bretanya seguís el camí a l’infern d’Alemanya.

Les eleccions no havien solucionat res. Els nazis van treure el quaranta-quatre per cent dels vots; havien pujat però encara estaven lluny del cinquanta-u per cent que anhelaven.

Walter hi va veure motius per a l’esperança.

—Ni amb una intimidació fora mida —va dir, mentre anava a la cerimònia de constitució del Parlament— han aconseguit obtenir els vots de la majoria dels alemanys. —Va picar el volant amb el puny—. Per molt que diguin, no són populars. I com més temps siguin al govern, més mostraran la seva perversió.

Lloyd no n’estava tan segur.

—Han tancat els diaris de l’oposició, han ficat membres del Reichstag a la presó i han corromput la policia —va dir—. I encara hi ha un quaranta-quatre per cent d’alemanys que els donen suport? Jo no ho trobo gaire tranquil·litzador.

L’edifici del Reichstag estava molt malmès pel foc i havia quedat inutilitzable, per tant el Parlament es reunia a la Kroll Opera, a l’altre cantó de Königsplatz. Era un complex immens amb tres sales de concert i catorze auditoris més petits, a més de restaurants i bars.

Quan hi van arribar, es van quedar estupefactes. La plaça estava encerclada pels camises brunes. Els parlamentaris i els seus col·laboradors s’amuntegaven a les entrades intentant entrar.

—És així com Hitler té pensat aconseguir el que vol? —va dir Walter enfurismat—. Impedint-nos entrar a la cambra?

Lloyd va veure que les portes estaven bloquejades per camises brunes. Deixaven passar els que portaven uniforme nazi sense demanar-los res, però als altres els feien ensenyar les credencials. Un noi més jove que Lloyd el va mirar de dalt a baix amb desdeny i després el va deixar passar de mala gana. Això era intimidació, pura i simple.

Lloyd va sentir que es començava a encendre. No suportava que volguessin atemorir-lo. Sabia que podia noquejar el jove camisa bruna amb un bon ganxo d’esquerra. Es va esforçar per no perdre la calma, es va girar i va entrar.

Després de la batussa al Teatre del Poble, la seva mare li va examinar el bony en forma d’ou que tenia al cap i li va demanar que tornés a Anglaterra. Ell havia aconseguit calmar-la, però li havia costat molt. Deia que no tenia consciència del perill, però això no era del tot veritat. De vegades tenia por, però la por sempre el feia sentir combatiu. El seu instint era atacar, no retirar-se. Era això el que atemoria la seva mare.

Però, en el fons, ella era igual. No tornava a casa. Estava espantada però també estava encantada de ser a Berlín en aquell moment decisiu de la història alemanya, i indignada alhora per la violència i la repressió de què era testimoni. A més estava convençuda que podria escriure un llibre que alertaria els demòcrates d’altres països de les tàctiques feixistes. «Ets pitjor que jo», li va dir Lloyd, i ella no va saber què respondre.

El teatre de l’òpera estava ple de camises brunes i homes de les SS, molts d’ells armats. Custodiaven totes les portes i amb mirades i gestos mostraven el seu odi i menyspreu per tots els que no donaven suport als nazis.

Walter feia tard a una reunió del grup socialdemòcrata. Lloyd va recórrer l’edifici ràpidament buscant la sala de la reunió. En ficar el nas a la cambra de debats va veure una esvàstica enorme que presidia la sala, penjada del sostre.

Aquella tarda, quan comencessin les sessions, el primer tema de debat seria la Llei de Capacitació que permetria al govern de Hitler aprovar lleis sense el vistiplau del Reichstag.

La llei oferia unes perspectives esgarrifoses. Convertiria Hitler en un dictador. La repressió, la intimidació, la violència, la tortura i els assassinats que s’havien viscut a Alemanya les últimes setmanes serien permanents. Era impensable.

Però Lloyd no es podia imaginar que cap Parlament del món aprovés una llei així. Seria com votar la seva pròpia pèrdua de poder. Era un suïcidi polític.

Va trobar els socialdemòcrates en un petit auditori. La reunió ja havia començat. Lloyd va guiar Walter a la sala i se’n va anar a buscar cafè.

Mentre esperava a la cua es va trobar darrere d’un jove pàl·lid i de posat impetuós, vestit de negre funerari. L’alemany de Lloyd ja era més fluid i col·loquial, i tenia prou seguretat per entaular conversa amb un desconegut. Va saber que l’home de negre es deia Heinrich von Kessel. Feia la mateixa feina que Lloyd i treballava sense cobrar com a ajudant del seu pare, Gottfried von Kessel, un parlamentari del Partit del Centre, que era catòlic.

—El meu pare coneix molt bé en Walter von Ulrich —va dir en Heinrich—. Mentre tots dos van ser agregats a l’ambaixada alemanya a Londres el 1914.

Lloyd va pensar que el món de la política i la diplomàcia internacional era força petit.

Heinrich va dir a Lloyd que el retorn a la fe cristiana era la solució als problemes d’Alemanya.

—No sóc un gran cristià —va dir Lloyd, sincerament—. Espero que no t’ho prenguis malament. Els meus avis eren gal·lesos fonamentalistes, però la meva mare és indiferent i el meu padrastre és jueu. De tant en tant anem a l’Església de l’Evangeli del Calvari d’Algate, abans que res perquè el pastor està afiliat al Partit Laborista.

—Resaré per tu —va dir Heinrich, amb un somriure.

Lloyd va recordar que els catòlics no feien proselitisme. Quin contrast amb els seus avis dogmàtics d’Aberowen, que es pensaven que les persones que no creien el mateix que ells s’apartaven conscientment de l’Evangeli i estaven destinades a la condemna eterna.

Quan Lloyd va tornar a la reunió del grup socialdemòcrata, Walter parlava en aquell moment.

—No pot ser de cap manera! —deia—. La Llei de Capacitació és una esmena constitucional. Cal que hi assisteixin dos terços dels representants, és a dir, quatre-cents trenta-dos dels sis-cents quaranta-set membres, i dos terços dels presents l’han d’aprovar.

Lloyd va fer els càlculs mentalment mentre deixava la safata sobre la taula. Els nazis tenien dos-cents vuitanta vuit escons, i els nacionalistes, que eren els seus aliats més propers, en tenien cinquanta-dos; això feia tres-cents quaranta. Els en faltaven gairebé cent. Walter tenia raó. La llei no s’aprovaria. Lloyd es va animar una mica i es va asseure a escoltar el debat i a millorar l’alemany.

Però la tranquil·litat li va durar ben poc.

—No n’estigui tan segur —va concloure un home amb l’accent de la classe treballadora de Berlín—. Els nazis estan fent la gara-gara al Partit del Centre. —Els de Heinrich, va recordar Lloyd—. Amb ells en tindrien setanta-quatre més —va acabar l’home.

Lloyd no ho entenia. Per què havia de donar suport el Partit del Centre a una mesura que li prendria tot el seu poder?

Walter va expressar el mateix pensament, però amb menys subtilesa.

—Per què eren tan estúpids els catòlics?

Si Lloyd ho hagués sabut abans d’anar a buscar el cafè, podria haver-ne parlat amb Heinrich. S’hauria pogut assabentar d’alguna cosa útil. Llàstima.

—A Itàlia —va continuar l’home de l’accent berlinès—, els catòlics van pactar amb Mussolini un concordat de protecció de l’Església. Per què no pot passar aquí també?

Lloyd va calcular que el suport del Partit del Centre faria pujar a quatre-cents catorze els vots dels nazis.

—Encara no són dos terços —va dir Walter, amb alleujament.

Llavors va intervenir un jove ajudant que el va sentir.

—Però no tenim en compte l’últim anunci del president del Reichstag. —El president del Reichstag era Hermann Göring, el col·laborador més estret de Hitler. Lloyd no sabia res de cap anunci. Com tothom, semblava. Els parlamentaris van callar i l’ajudant va continuar—: Ha decidit que els parlamentaris comunistes que no es presentin perquè són a la presó, no compten.

Hi va haver un esclat de protestes indignades per tota la sala. Lloyd va veure que Walter es posava vermell.

—No ho pot fer! —va cridar.

—És totalment il·legal —va confirmar l’ajudant—. De tota manera, ho ha fet.

Lloyd es va desanimar molt. Serien capaços d’aprovar la llei amb un ardit? Va tornar a fer càlculs. Els comunistes tenien vuitanta-dos escons. Si els descomptaven, els nazis només en necessitaven dos terços de cinc-cents cinquanta-sis, és a dir, tres-cents setanta-vuit. Encara que sumessin els nacionalistes, no en tindrien prou, però si obtenien el suport dels catòlics podrien arribar a la majoria pels pèls.

—Això és del tot il·legal —va dir algú—. Hauríem d’anar-nos-en en senyal de protesta.

—No, no! —va dir Walter, emfàticament—. Aprovarien la llei en la nostra absència. Hem de convèncer els catòlics que no hi votin a favor. En Wels ha de parlar amb en Kaas immediatament.

Otto Wels era el líder del Partit Socialdemòcrata; el prelat Ludwig Kaas era el cap del Partit del Centre.

Un murmuri d’aprovació va recórrer la sala. Lloyd va respirar fondo i va parlar.

—Herr Von Ulrich, per què no convida Gottfried von Kessel a dinar? Crec que van treballar plegats a Londres durant la guerra.

Walter va riure amb amargor.

—Aquell llepaculs! —va exclamar.

Potser el dinar no havia estat tan bona idea.

—No sabia que no li queia bé —va dir Lloyd.

—No el suporto —va reconèixer Walter, pensarosament—, però Déu sap que estic disposat a intentar-ho tot.

—El busco i el convido de part seva? —va preguntar Lloyd.

—D’acord, intenta-ho. Si accepta, digue-li que quedem al Herrenklub a la una.

—Molt bé.

Lloyd va tornar corrents a la sala on s’havia ficat Heinrich. Va entrar i hi va veure que s’hi estava celebrant una reunió semblant a la que acabava de deixar. Va buscar per la sala amb la mirada, va trobar Heinrich i el seu vestit negre, i quan ell el va veure li va fer un gest perquè s’acostés.

Van sortir fora a enraonar.

—Diuen que el teu grup està pensant donar suport a la Llei de Capacitació! —va dir Lloyd.

—Encara no és segur —va dir Heinrich—. Estan dividits.