Índice

Cinquanta ombres d'en Grey

Agraïments

Capítol 1

Capítol 2

Capítol 3

Capítol 4

Capítol 5

Capítol 6

Capítol 7

Capítol 8

Capítol 9

Capítol 10

Capítol 11

Capítol 12

Capítol 13

Capítol 14

Capítol 15

Capítol 16

Capítol 17

Capítol 18

Capítol 19

Capítol 20

Capítol 21

Capítol 22

Capítol 23

Capítol 24

Capítol 25

Capítol 26

Biografia

Crèdits

Per a en Niall,

amo i senyor del meu univers

Agraïments

Estic molt agraïda pel seu ajut i suport a les següents persones:

Al meu marit, en Niall, gràcies per tolerar la meva obsessió, ser un déu de la llar i fer la primera revisió del text.

A la meva cap, la Lisa, gràcies per haver tingut paciència amb mi aquest últim any mentre jo em dedicava a aquesta bogeria.

A C. C. L., no ho diré a ningú, però gràcies.

A les úniques i inimitables nenes del golf, gràcies per la vostra amistat i constant suport.

A S. R., gràcies per tots els consells pràctics des de bon començament i per avançar-te als altres.

A la Sue Malone, gràcies per ajudar-me a organitzar.

I gràcies a l’Anne Messitte i a Random House per creure en mi.

1

Emmurriada, miro el meu reflex al mirall. Quin fàstic de cabells! És que no hi ha manera de dominar-los! Maleïda Katherine Kavanagh, mira que posar-se malalta i fer-me passar per aquest calvari! Hauria d’estar estudiant per als exàmens de fi de curs, que són la setmana que ve, i aquí estic: intentant dominar la meva cabellera a cops de raspall. No m’he de ficar al llit amb els cabells humits. No m’he de ficar al llit amb els cabells humits. Mentre recito aquest mantra sense parar, intento, un cop més, controlar-los amb el raspall. Poso els ulls en blanc exasperada i em quedo mirant la noia de cabells castanys, pell blanca i ulls blaus massa grossos per al seu rostre, que em mira des del mirall. Em rendeixo. L’única esperança que em queda és recollir-me la indomable cabellera en una cua i estar mig presentable.

La Kate és la meva companya d’habitació i, de tots els dies de l’any, avui ha caigut víctima de la grip. Per tant, no pot anar a l’entrevista que havia aparaulat amb no sé quin magnat d’una megaempresa, de qui no havia sentit a parlar mai, per publicar-la al diari dels estudiants. De manera que m’ha nomenat voluntària. He d’estudiar com una boja per als exàmens finals i fer un treball que tinc pendent i, a més, se suposa que aquesta tarda treballo, però no: avui em toca agafar el cotxe i recórrer més de dos-cents quilòmetres per anar al centre de Seattle i poder-me trobar amb l’enigmàtic president de Grey Enterprises Holding, Inc. Com a emprenedor excepcional que és i benefactor principal de la nostra universitat, el seu temps és molt valuós (molt més que el meu), però li ha concedit una entrevista a la Kate. «Un autèntic cop mestre», m’ha dit. Maleïdes activitats extracurriculars de la Kate.

La Kate està arraulida al sofà de la sala d’estar.

—Ana, em sap greu. M’ha costat nou mesos aconseguir aquesta entrevista. Em costaria mig any més tornar-ne a concertar una altra i, d’aquí a sis mesos totes dues ens haurem llicenciat. Sóc la redactora del diari i no ho puc engegar a rodar. Sisplau —em suplica la Kate amb la veu rogallosa pel mal de coll. Com s’ho fa? Fins i tot malalta té un aire poca-solta increïble, cabells panotxa perfectes i ulls verd lluents, encara que ara hi té una línia vermella i li ploren. Ignoro el pessic de compassió involuntària que sento.

—És clar que hi aniré, Kate. Hauries de tornar-te a ficar al llit. Vols una aspirina o paracetamol?

—Paracetamol, sisplau. Aquí tens les preguntes i la gravadora. Només cal que premis aquí per gravar. Pren notes, jo ja m’encarregaré de transcriure-ho tot.

—No en sé res, d’ell —murmuro, intentant sense èxit ocultar el pànic que creix dins meu

—Les preguntes ja te’n donaran una imatge. Vés. Hi ha un bon tros fins allà. No vull que facis tard.

—D’acord, ja marxo. Torna al llit. T’he deixat una mica de sopa perquè te l’escalfis després. —La miro amb afecte. Això només ho faria per tu, Kate

—Ara hi vaig. Bona sort. I gràcies, Ana… Com sempre, m’has salvat la vida.

Recullo la motxilla, li dedico un somriure i surto a buscar el cotxe. No em puc creure que m’hagi deixat enredar per la Kate. Però és que la Kate és capaç de convèncer el més pintat per fer qualsevol cosa. Serà una periodista fantàstica. És eloqüent, dura, persuasiva, lluitadora, bonica… i és la meva millor amiga, amb diferència.

No hi ha ningú a la carretera quan surto de Vancouver (Washington) en direcció a la interestatal 5. És d’hora i no he de ser a Seattle fins a les dues de la tarda. Per sort, la Kate m’ha deixat el Mercedes CLK esportiu. No estic segura que pogués arribar a temps amb la Wanda, el meu vell Volkswagen Escarabat. Portar el Mercedes és una delícia, i els quilòmetres passen com si res quan trepitjo a fons.

La meva destinació és la seu de l’empresa multinacional del senyor Grey. És un immens edifici de vint pisos, tot fet de vidre corbat i acer, la fantasia utilitària d’un arquitecte, amb les paraules GREY HOUSE escrites amb discreció en acer sobre el vidre de les portes principals. Són tres quarts de dues quan hi arribo, tremendament alleujada per no haver arribat tard, i accedeixo a l’enorme —i, sincerament, intimidatori— vestíbul de vidre, acer i pedra blanca.

Darrere de l’imponent taulell de gres, em somriu amablement una jove rossa, atractiva i molt ben vestida. Porta el vestit jaqueta negre i la brusa blanca més elegants que he vist mai. Va impecable.

—He vingut a veure el senyor Grey. Sóc l’Anastasia Steele, de part de la Katherine Kavanagh.

—Disculpi un moment, senyoreta Steele —em diu aixecant les celles.

Mentrestant, jo em quedo dreta i acomplexada davant seu. Em començo a penedir de no haver demanat una de les seves americanes de vestir a la Kate, en comptes d’haver-me posat la jaqueta blau marí. Fent un esforç m’he posat la meva única faldilla, les meves discretes botes marrons fins als genolls i un jersei blau. Per mi, vaig elegant. En recullo darrere l’orella un dels flocs de cabells que se m’han deixat anar fent veure que no em sento intimidada.

—Esperaven la senyoreta Kavanagh. Signi aquí, senyoreta Steele. Agafi l’últim ascensor de la dreta i pugi a la vintena planta. —Em dedica un somriure amable, segur que divertida, mentre signo.

Em dóna un passi de seguretat que porta la paraula VISITANT impresa amb contundència. No puc evitar somriure. És més que evident que només sóc aquí de visita. No hi encaixo ni amb calçador. Res no canvia, sospiro per dins. Li dono les gràcies, me’n vaig cap als ascensors i passo per davant dels dos vigilants de seguretat molt més elegants que jo amb els seus vestits negres fets a mida.

L’ascensor em puja a una velocitat vertiginosa a la vintena planta. Les portes s’obren lliscant i, quan surto, em trobo en un altre vestíbul gran, també de vidre, acer i pedra blanca. Un cop més em trobo davant d’un taulell de gres, i una altra noia rossa, de nou impecablement vestida de blanc i negre, s’aixeca per saludar-me.

—Senyoreta Steele, li fa res esperar-se allà, sisplau? —M’indica una sala d’espera on hi ha unes butaques de cuir blanc.

Darrere de les cadires de cuir hi ha una espaiosa sala de reunions amb les parets de vidre, una taula de fusta fosca també molt espaiosa i, com a mínim, vint cadires iguals al voltant. A l’altra banda, hi ha un finestral que va del terra al sostre amb una panoràmica del perfil urbà de Seattle que mira més enllà de la ciutat cap al Sound. La vista és fantàstica i, durant uns segons, em quedo paralitzada pel que veig. Uau.

M’assec, trec les preguntes de la motxilla i les repasso, mentre interiorment maleeixo la Kate per no haver-me donat una biografia resumida. No sé res de l’home que estic a punt d’entrevistar. Tant podria tenir noranta anys com tenir-ne trenta. La incertesa em mortifica i els nervis m’impedeixen estar quieta. Mai no m’he sentit còmoda a les entrevistes cara a cara; m’estimo més l’anonimat de les rodes de premsa, on em puc asseure discretament al fons de la sala. Sincerament, m’estimo més estar sola, llegint una novel·la anglesa, arraulida en una cadira de la biblioteca del campus que asseguda i com un flam dins d’un colós de vidre i pedra.

Poso els ulls en blanc. Tranquil·la, Steele. Tenint en compte com és l’edifici, massa asèptic i modern, interpreto que en Grey deu tenir uns quaranta anys: en forma, bronzejat i ros, a joc amb la resta del personal.

Una altra rossa elegant, impecable, surt per una gran porta que hi ha a la dreta. Què passa aquí amb tanta rossa immaculada? Sembla que les facin en sèrie. Respiro fondo i m’aixeco.

—Senyoreta Steele? —em pregunta l’última rossa.

—Sí —responc amb una veu ronca mentre m’escuro la gola—: Sí. —Això mateix, ara he semblat més segura.

—El senyor Grey la rebrà d’aquí a un moment. Em permet que li agafi la jaqueta?

—Sisplau. —Em trec la jaqueta.

—Li han ofert un refrigeri?

—Mmm…, no. —Ostres, Déu meu, i si acabo de ficar en un embolic la rossa número u?

La rossa número dos arrufa el front i es mira malament la rossa del taulell.

—Què li ve de gust: un te, un cafè, aigua? —em pregunta tornant a centrar-se en mi.

—Un got d’aigua, gràcies —murmuro.

—Olivia, sisplau, vés a buscar un got d’aigua per a la senyoreta Steele —ho diu amb to sever. L’Olivia s’aixeca i s’afanya a desaparèixer darrere una porta que hi ha a l’altra banda del vestíbul.

—Li prego que ens disculpi, senyoreta Steele, l’Olivia és nova i en pràctiques. No cal que s’aixequi. El senyor Grey trigarà encara cinc minuts.

L’Olivia torna amb un got d’aigua freda.

—Tingui, senyoreta Steele.

—Gràcies.

La rossa número dos se’n va cap al gran taulell repicant el gres del terra amb els talons. S’asseu i continuen treballant.

Potser el senyor Grey vol que tots els seus treballador siguin rossos. Sense gaire interès, em pregunto si això és legal i, llavors, s’obre la porta del despatx i en surt un afroamericà alt i atractiu amb un vestit elegant i rastes curtes. És evident que m’he equivocat de vestimenta.

Es tomba cap a la porta i diu:

—Ens veurem al golf aquesta setmana, Grey?

No sento la resposta. Es tomba, em veu i, quan somriu, se li dibuixen tot d’arrugues a les comissures dels ulls. L’Olivia s’ha posat dreta d’un bot per anar a cridar l’ascensor. Pel que sembla, això de posar-se dreta d’un bot és la seva especialitat. Està més nerviosa que jo!

—Bona tarda, senyores —els diu quan se’n va per la porta automàtica.

—El senyor Grey la rebrà ara, senyoreta Steele. Passi —m’indica la rossa número dos. Em poso dreta amb inseguretat al mateix temps que intento controlar els nervis. Recullo la motxilla, deixo el got d’aigua i me’n vaig cap a la porta de vidre que està mig oberta.

—No cal que hi truqui, entri directament —em diu mentre somriu amb amabilitat.

Empenyo la porta i passo, ensopego i caic de morros al despatx.

Merda i merda: per mi i pels meus peus! Estic de quatre grapes al llindar del despatx del senyor Grey, quan noto que unes mans amables m’ajuden a posar-me dreta. Tinc una vergonya horrorosa, per què he de ser tan maldestra! Per posar-me dempeus m’he d’armar de valor. A sobre és superjove!

—Senyoreta Kavanagh. —M’estén una mà de dits llargs tan bon punt m’he incorporat—. Sóc en Christian Grey. Es troba bé? Vol seure?

Superjove… i atractiu, superatractiu. És alt, porta un elegant vestit gris, camisa blanca i corbata negra, cabells desordenats de color coure fosc i té uns ulls grisos intensos i lluents que em miren amb sagacitat. Em costa una mica recuperar la veu.

—Mmm. De fet… —murmuro. Si aquest paio té més de trenta anys, jo sóc astronauta. Confosa, poso la meva mà en la seva i encaixem. Quan els nostres dits es toquen, sento que em recorre un estrany calfred d’emoció. Avergonyida, m’afanyo a retirar la mà. Deu ser cosa de l’electricitat estàtica. Parpellejo ràpidament, a la mateixa velocitat que em batega el cor.

—La senyoreta Kavanagh no es troba bé, per això m’ha demanat que vingués. Espero que no li faci res, senyor Grey.

—I vostè és…? —Té una veu càlida, segurament ho troba divertit, però costa discernir-ho en la seva expressió impassible. Se’l veu moderadament interessat, però, sobretot, cortès.

—Anastasia Steele. Estudio Literatura Anglesa amb la Kate, bé… la Katherine… vaja… la senyoreta Kavanagh, a la WSU de Vancouver.

—D’acord —em diu, sense més. Em sembla que veig el fantasma d’un somriure planar-li sobre el rostre, però no n’estic segura—. Vol seure? —Amb la mà m’indica un sofà de cuir en forma d’ela.

El seu despatx és massa gran per a un sol individu. Davant de les finestres panoràmiques, hi ha un modern escriptori de fusta fosca al voltant del qual podrien seure ben bé sis persones sense fer-se nosa. Fa joc amb la tauleta de centre que hi ha davant del sofà. Tota la resta és de color blanc: sostre, terra i parets, tret de la paret del costat de la porta, on penja un mosaic de quadres petits: trenta-sis unitats que formen un quadrat. Són exquisits: un seguit d’objectes vulgars, oblidats, pintats amb tant de detall que semblen fotografies. Exposats en conjunt són impressionants.

—D’un artista local. Trouton —em diu en Grey quan s’adona que els estic mirant.

—Són preciosos. Confereix una qualitat extraordinària a objectes ordinaris —murmuro, distreta tant per ell com pels quadres. Inclina el cap i se’m queda mirant amb atenció.

—No hi podria estar més d’acord, senyoreta Steele —respon en veu baixa i, per alguna raó inexplicable, noto que em ruboritzo.

A banda dels quadres, la resta del despatx és fred, net i asèptic. Qui sap si reflecteix la personalitat de l’Adonis que s’asseu gràcilment en una de les butaques de cuir que hi ha davant meu. Moc el cap, incòmoda per la direcció que prenen els meus pensaments, i trec les preguntes de la Kate de la motxilla. A continuació, preparo la gravadora digital i, matusserament, faig caure l’aparell dos cops sobre la tauleta del davant. El senyor Grey no diu res. Espera amb paciència (això espero), i jo cada vegada tinc més vergonya i més nervis. Quan reuneixo el coratge suficient per mirar-lo, m’adono que m’està observant: té una mà posada sobre la falda amb un gest relaxat i, amb l’altra, s’agafa la barbeta mentre es passa el dit índex pels llavis. Tinc la sensació que intenta contenir un somriure.

—Pe… perdó —quequejo—. No hi estic acostumada.

—Prengui’s el temps que necessiti, senyoreta Steele.

—Li fa res que gravi les respostes?

—M’ho pregunta després de totes les molèsties que s’ha pres per preparar la gravadora? —Em poso vermella. Que m’aixeca la camisa? Espero que sí. Parpellejo, no sé què dir, i em sembla que es compadeix de mi perquè després cedeix—. No, no em fa res.

—Li va explicar la Kate, perdó, la senyoreta Kavanagh, on havia de sortir, l’entrevista?

—Sí. La volen publicar a l’exemplar del diari dels estudiants que sortirà amb motiu de la graduació, perquè aquest any m’encarregaré de lliurar els títols durant la cerimònia.

Oh! Això no ho sabia, jo, i, per uns moments, em preocupa pensar que algú no gaire més gran que jo (entesos, potser uns sis anys o més, i, entesos, supertriomfador, però tant és) em doni el títol universitari. Arrufo el front i arrossego la meva capriciosa atenció de nou cap a la tasca que m’ocupa.

—Perfecte. —Empasso saliva amb nerviosisme—. Tinc algunes preguntes, senyor Grey. —Em poso un rínxol de cabells darrere l’orella.

—Ja m’ho pensava —diu amb to inexpressiu. Es riu de mi. Quan me n’adono, les galtes se m’encenen com dues brases. M’assec amb l’esquena ben dreta i les espatlles ben rectes en un intent per semblar més alta i més intimidadora. Premo el botó d’inici de la gravadora, al mateix temps que miro de semblar més professional.

—És molt jove per haver pogut aixecar un imperi com el seu. A què es deu el seu èxit? —Aixeco els ulls per mirar-lo. Té un somriure compungit, però sembla una mica decebut.

—Els negocis es basen en les persones, senyoreta Steele, i jo sóc molt bo valorant-les. Sé com fer-les brillar, sé què les fa obrir, què no, què les inspira i com motivar-les. Tinc un equip excel·lent i el sé recompensar. —Fa una pausa i em clava el seus ulls grisos—. Jo penso que per assolir l’èxit en qualsevol projecte que es tingui, cal erigir-se en senyor del projecte, conèixer-lo per dins i per fora, conèixer-ne tots els detalls. Treballo molt i molt per aconseguir-ho. Prenc les meves decisions basant-me en la lògica i els fets. Tinc un instint natural capaç de detectar i alimentar una idea sòlida i una bona persona. En resum, al final tot es redueix a disposar de la gent correcta.

—Potser només ha tingut sort. —El comentari no apareix a la llista de la Kate… però és que el trobo tan arrogant… Els seus ulls brillen uns moments amb sorpresa.

—No crec en la sort ni en l’atzar, senyoreta Steele. Com més treballo més sort sembla que tinc. En realitat, tot es redueix a disposar de la gent adequada en el teu equip i canalitzar-ne correctament les energies. Em sembla que va ser Harvey Firestone qui va dir: «La vocació més elevada del lideratge és el creixement i el desenvolupament de les persones».

—Vostè sembla un maniàtic del control. —Les paraules em surten dels llavis abans de poder-les aturar.

—Bé, exerceixo el control sobre totes les coses, senyoreta Steele —em respon sense ni una gota d’humor en el somriure. Me’l quedo mirant i ell m’aguanta la mirada sense immutar-se, impertorbable. El cor se m’accelera i em torno a enrojolar.

Com és que em posa tan nerviosa? Deu ser cosa del seu desconcertant atractiu? La manera com els seus ulls em cremen quan em mira. La manera que té de tocar-se el llavi inferior amb el dit índex? Tant de bo que ho deixés de fer.

—A més, pots obtenir un poder immens si t’autoconvences que els somnis secrets que et diuen que vas néixer per controlar les coses són certs —continua dient amb la veu suau.

—Vostè té la sensació de tenir un poder immens? —Maniàtic del control.

—Tinc més de quaranta mil empleats, senyoreta Steele. Això em dóna una certa sensació de responsabilitat… poder, si en vol dir així. Si decidís que ja no m’interessa el sector de les telecomunicacions i ho vengués tot, prop de vint mil persones haurien de fer mans i mànigues per pagar la hipoteca al cap de poc més d’un mes.

Em deixa bocabadada. M’astora la seva manca d’humilitat.

—No ha de respondre davant d’un consell d’administració? —li pregunto, fastiguejada.

—Sóc propietari de la meva empresa. No he de respondre davant de cap consell. —Aixeca una cella mirant-me. És evident que ho hauria sabut si hagués investigat una mica. Però és que és un arrogant de merda! Canvio de tàctica.

—Té cap interès a part de la feina?

—Tinc interessos molt variats, senyoreta Steele. —L’ombra d’un somriure li plana per sobre dels llavis—. Molt variats. —Per alguna raó, la seva mirada impertorbable em confon i m’escalfa. Té els ulls il·luminats per algun pensament maliciós.

—Però si treballa tant, què fa per relaxar-se?

—Relaxar-me? —Somriu i deixa al descobert una filera de dents perfectes. Se’m talla la respiració. És molt guapo. Hauria d’estar prohibit ser-ho tant.

—Bé, doncs, per «relaxar-me», tal com diu vostè… navego, volo, em deixo dur per activitats físiques diverses. —Es belluga a la cadira—. Sóc un home molt ric, senyoreta Steele, i tinc aficions cares i molt absorbents.

Faig un cop d’ull ràpid a les preguntes de la Kate, tinc ganes de canviar de tema.

—Inverteix en la indústria. Per què en aquest camp en concret? —li pregunto.

Per què em fa sentir tan incòmoda?

—M’agrada construir coses. M’agrada saber com funcionen: què fa que una cosa funcioni, com construir i desconstruir. A més, sento una especial debilitat pels vaixells. Què més li puc dir?

—Sembla que parli més amb el cor que no pas empès per la lògica i els fets.

Arqueja els llavis amb un somriure i em mira amb aire d’aprovació.

—Segurament. Tot i que hi ha qui diria que no tinc cor.

—Per què ho haurien de dir?

—Perquè em coneixen bé. —Els seus llavis formen un somriure irònic.

—Els seus amics dirien que és una persona fàcil de conèixer? —De seguida que li faig aquesta pregunta, em penedeixo d’haver-la fet. No és a la llista de la Kate.

—Sóc una persona molt reservada, senyoreta Steele. Faig tot el que puc per protegir la meva intimitat. Normalment, no concedeixo entrevistes…

—Com és que ens la va concedir, aquesta?

—Perquè sóc un mecenes de la universitat i, malgrat tots els meus esforços, no em vaig poder desempallegar de la senyoreta Kavanagh. Va estar empipant i empipant el meu equip de relacions públiques i la veritat és que admiro tanta tenacitat.

Conec la tenacitat que gasta la Kate. Per això mateix estic aquí asseguda, incòmoda i sense saber on ficar-me, sotmesa a la seva mirada penetrant, quan hauria d’estar preparant els exàmens.

—També inverteix en tecnologia agrícola. Per què li interessa aquest sector?

—No ens podem menjar els diners, senyoreta Steele, i hi ha massa gent en aquest planeta que no en té prou per menjar.

—Això sona molt filantròpic. Està molt preocupat per aquest problema? Alimentar els pobres del món?

S’arronsa d’espatlles amb posat evasiu.

—És una maniobra hàbil —murmura ell, tot i que em sembla que no és sincer. No té ni cap ni peus: alimentar els pobres del món? No veig quin benefici econòmic en pot treure, d’aquesta maniobra, només la virtut de l’ideal. Em concentro en la següent pregunta, desconcertada per la seva actitud.

—Té alguna filosofia? Si és així, quina?

—No tinc cap filosofia com a tal. Potser sí uns principis que em guien… La frase de Carnegie: «Un home que adquireix l’habilitat de dominar plenament la seva ment pot posseir qualsevol altra cosa sobre la qual tingui drets justificats». Sóc molt tenaç i singular, senyoreta Steele. M’agrada controlar: controlar-me a mi i els qui m’envolten.

—O sigui que vol posseir les coses? —És un maniàtic del control.

—Vull ser digne de posseir-les, però, sí, en resum, és el que vull.

—Vostè sembla el consumidor suprem.

—Ho sóc. —Somriu, però el somriure no li il·lumina la mirada. Un cop més, això no encaixa amb algú que té ganes d’alimentar el món, de manera que no puc evitar pensar que estem parlant d’una altra cosa, però no aconsegueixo desentrellar de què es tracta. Empasso saliva. Fa més calor al despatx, o potser només és cosa meva. L’únic que vull és acabar aquesta entrevista. Segur que la Kate ja té material de sobres. Miro la següent pregunta.

—És fill adoptiu. Fins a quin punt creu que això l’ha fet ser com és? —Ostres, això és personal. Me’l quedo mirant, espero que no s’hagi ofès. Arrufa el front.

—No tinc manera de saber-ho.

Ara m’ha picat la curiositat.

—Quants anys tenia quan el van adoptar?

—Aquesta qüestió és de domini públic, senyoreta Steele —em parla amb severitat. Merda! Sí, és clar…, si hagués sabut que havia de fer-li aquesta entrevista, hauria investigat. Atabalada, continuo:

—Ha sacrificat la seva vida familiar per la feina.

—Això no és una pregunta. —S’ha posat lacònic.

—Ho sento. —No sé on ficar-me; m’ha fet sentir com si m’hagués portat malament. Ho torno a provar—: Ha sacrificat la seva vida familiar per la feina?

—Tinc una família. Tinc un germà i una germana, i uns pares que m’estimen. No m’interessa ampliar la meva família.

—És gai, senyor Grey?

De cop i volta agafa aire i jo faig una ganyota, avergonyida. Merda. Com és que no he filtrat les preguntes abans de començar a llegir en veu alta? Com li puc dir que només estic llegint les preguntes? Coi de Kate i la seva curiositat!

—No, Anastasia, no ho sóc. —Aixeca una cella amb una lluïssor freda als ulls. No sembla satisfet.

—Li demano disculpes. És que… estava escrit aquí. —És el primer cop que em diu pel meu nom. Se m’ha accelerat el pols i les galtes se’m tornen a encendre. Nerviosa, em torno a posar els cabells darrere l’orella.

En Grey inclina el cap.

—No són seves aquestes preguntes?

La sang em fuig del cervell.

—Mmm… no. De la Kate… la senyoreta Kavanagh… Les ha preparat ella.

—Són companyes del diari estudiantil?

I ara! No tinc res a veure amb el diari. És una activitat extracurricular seva, no meva. Ara mateix em sento enrogir.

—No. És la meva companya de pis.

Es frega la barbeta rumiant amb calma; m’està avaluant amb els seus ulls grisos.

—S’ha presentat voluntària per fer-me aquesta entrevista? —em pregunta amb una quietud mortal a la veu.

Espera, espera, qui se suposa que entrevista a qui? Els seus ulls em cremen i em sento obligada a respondre amb sinceritat.

—M’ha demanat que vingués. No es troba bé. —La veu em sona dèbil, com si li demanés disculpes.

—Això explica moltes coses.

Truquen a la porta i entra la rossa número dos.

—Senyor Grey, li prego que disculpi la interrupció, però d’aquí a dos minuts té la cita següent.

—Encara no hem acabat, Andrea. Li prego que la cancel·li.

L’Andrea dubta, el mira sense acabar-s’ho de creure. Sembla desorientada. Ell gira el cap a poc a poc per mirar-la i aixeca les celles. La noia es torna d’un rosa fúcsia. Ostres, sort que no sóc l’única!

—Molt bé, senyor Grey —murmura, i se’n va. Ell arrufa les celles i torna a centrar la seva atenció en mi.

—Per on anàvem, senyoreta Steele?

Ja hi tornem a ser amb el «senyoreta Steele»!

—Vull saber coses de vostè. Crec que és just. —Té els ulls il·luminats per la curiositat. Merda i merda! On vol anar a parar? Repenja els colzes als braços de la butaca i creua els dits davant dels llavis. Té uns llavis molt… atractius. Empasso saliva.

—No hi ha gaire a saber.

—Quins plans té per a després de la graduació?

Arronso les espatlles, desconcertada per l’interès. Venir a Seattle amb la Kate, a buscar feina. La veritat és que no he pensat gaire en què passarà després dels exàmens finals.

—No he fet plans, senyor Grey. De moment, he de passar els exàmens finals. —Per als quals hauria d’estar estudiant en aquests moments, en comptes d’escalfar una cadira en aquest despatx palatí, ostentós i estèril, sentint-me incòmoda per la seva mirada penetrant.

—Tenim en marxa un magnífic programa de pràctiques —m’explica sense immutar-se. Aixeco les celles amb sorpresa. M’està oferint feina?

—Oh. Ho tindré present —murmuro confosa—. Encara que em sembla que no encaixaria gaire aquí. —Mare meva, ja torno a pensar en veu alta.

—Per què ho diu? —Inclina el cap, intrigat, amb un lleu somriure als llavis.

—És evident, no li sembla? —Sóc maldestra, desmanegada i no sóc rossa.

—Per mi, no. —Em mira fixament, sense gota d’humor, i de sobte em tiben uns músculs desconeguts que tinc al fons de la panxa. Aparto els ulls de la seva mirada escrutadora i observo els dits de les meves mans, creuats, sense veure’ls. Què passa? Me n’he d’anar, ara mateix. M’inclino endavant per recuperar la gravadora.

—Li agradaria que li ensenyés l’edifici? —em pregunta.

—Segur que té molta feina, senyor Grey, i a mi em queda un llarg viatge de tornada.

—Se’n torna amb cotxe a Vancouver? —Sembla sorprès, potser, fins i tot, neguitós. Mira per la finestra. Ha començat a ploure—. Bé, serà millor que vagi amb compte a la carretera. —La seva veu sona severa, autoritària. Per què s’hauria de preocupar?— Ja té tot el que necessita? —afegeix.

—Sí, senyor —li contesto mentre deso la gravadora a la motxilla.

Acluca els ulls amb aire meditatiu.

—Gràcies per l’entrevista, senyor Grey.

—El plaer ha estat meu —em diu, educat com sempre.

Quan m’aixeco, ell s’alça i m’estén la mà.

—A reveure, senyoreta Steele. —Sembla un desafiament o una amenaça, no ho tinc clar. Arrufo el front. A reveure quan? Li torno l’encaixada, sorpresa perquè entre nosaltres encara circula aquell estrany corrent d’abans. Deu ser cosa dels nervis.

—Senyor Grey. —Faig un gest amb el cap. Amb un moviment gràcil i atlètic s’acosta a la porta i l’obre de bat a bat.

—Només em volia assegurar que passa per la porta sense entrebancs, senyoreta Steele. —M’ofereix un petit somriure. És evident que es refereix a la meva entrada gens triomfal al seu despatx. Em ruboritzo.

—És molt considerat per part seva, senyor Grey —li responc, i el seu somriure s’eixampla. «Que bé que em trobis divertida», el fulmino interiorment mentre surto al vestíbul. Em quedo parada quan veig que em segueix. L’Andrea i l’Olivia aixequen els ulls, també amb sorpresa.

—Portava abric? —em pregunta en Grey.

—Una jaqueta.

L’Olivia fa un bot i em porta la jaqueta. En Grey la hi agafa abans que me la pugui donar. M’ajuda a posar-me-la i em domina una sensació de timidesa absurda. Per un segon, en Grey em posa les mans damunt les espatlles. En notar el seu tacte, se’m talla la respiració. Si s’ha adonat de la meva reacció, ho dissimula perfectament. Amb el seu llarg índex prem el botó per fer pujar l’ascensor i ens quedem esperant-lo (jo, amb incomoditat; ell, amb total serenitat). S’obren les portes i m’afanyo a pujar-hi, desesperada per fugir d’allà. Necessito sortir d’aquí volant. Quan em giro per mirar-lo, me’l trobo observant-me repenjat al marc de la porta del costat de l’ascensor amb una mà a la paret. Realment és molt, molt guapo. Em posa nerviosíssima.

—Anastasia —em diu com a comiat.

—Christian —li contesto.

Gràcies a Déu, les portes es tanquen.

2

El cor em batega desbocat. L’ascensor arriba a la primera planta i en surto corrents tan bon punt s’obren les portes. Ensopego, però, per sort no caic sobre l’immaculat terra de pedra blanca. Arrenco a córrer cap a les grans portes de vidre i, al cap d’un segon, em sento lliure exposada a l’aire tonificant, purificant i refrescant de Seattle. Aixeco la cara per deixar que la pluja freda em mulli la pell. Tanco els ulls i respiro fondo, per alleujar-me, al mateix temps que intento recuperar ràpidament la poca calma que em queda.

Mai cap home no m’havia afectat com ho ha fet en Christian Grey i no tinc ni la més remota idea de per què. És el seu físic? És la seva cortesia? La riquesa? El poder? No entenc la meva reacció irracional. Deixo anar un gran sospir d’alleujament. De què diantre anava tot això? Repenjada en una de les columnes d’acer de l’edifici faig un esforç per calmar-me i pensar amb claredat. Moc el cap. Què ha passat? El meu pols recupera el ritme habitual i quan sóc capaç de tornar a respirar amb normalitat me’n vaig cap al cotxe.

Mentre deixo enrere la ciutat, em comença a envair una sensació d’idiotesa i vergonya al mateix temps que revisc l’entrevista al meu cap. No hi ha dubte que he tingut una reacció exagerada davant d’una cosa que només és producte de la meva imaginació. D’acord, és molt atractiu, confiat, imponent, se sent a gust amb ell mateix; tanmateix, l’altra cara de la moneda el presenta com un personatge arrogant, i la seva conducta impecable l’assenyala com un home autocràtic i fred. Si més no, en la superfície. Un calfred involuntari em recorre l’espinada. Potser és arrogant, però també té dret a ser-ho: ha aconseguit moltes coses tot i ser tan jove. No li agrada aguantar la gent curta de gambals, però, per què ho hauria de fer? Em torno a empipar perquè la Kate no me n’hagi passat una petita biografia.

Mentre condueixo al costat de la interestatal 5, el meu cervell continua divagant. Em sorprèn moltíssim que algú pugui tenir una trajectòria tan fulgurant cap a l’èxit. Algunes de les seves respostes han estat molt críptiques: com si hagués seguit un ordre del dia ocult. I les preguntes de la Kate… Uf! Allò de l’adopció, i preguntar-li si és gai! Em ve un calfred. Encara no em crec que li ho hagi preguntat. Em vull morir! En el futur, cada vegada que recordi aquesta pregunta, m’encongiré de vergonya. Maleïda Katherine Kavanagh!

Miro l’indicador de velocitat. Condueixo amb més de compte que de costum. I sé que és perquè tinc al cap el record d’aquells ulls grisos i penetrants que em miren i la seva veu seriosa quan m’ha dit que anés amb compte. Moc el cap i m’adono que en Grey es comporta com si tingués el doble d’anys dels que realment té.

«Deixa-ho estar, Ana», em renyo. Decideixo que, al capdavall, ha estat una experiència molt interessant, però que no m’hi hauria de trencar més el cap. «Deixa-ho córrer». No l’he de tornar a veure mai més. Només de pensar-ho, m’animo. Engego la ràdio i n’apujo el volum al màxim, m’assec ben enrere i escolto el ritme del rock indie al mateix temps que trepitjo l’accelerador amb força. Quan agafo la interestatal 5, m’adono que puc córrer tant com vulgui.

Vivim en una petita comunitat de cases aparellades situada prop del campus de Vancouver de la WSU. Tinc sort: els pares de la Karen li van comprar la casa i pago quatre duros de lloguer. Ara ja fa quatre anys que és casa meva. Mentre aparco a fora, sóc conscient que la Kate em demanarà que li expliqui punt per punt com ha anat, i sé que pot ser molt pesada. Bé, almenys, té la gravadora. Espero que no em toqui donar gaires explicacions més a banda del que s’ha dit durant l’entrevista.

—Ana! Has arribat.

La Kate s’està asseguda a la sala d’estar, envoltada de llibres. És evident que ha estat estudiant per als exàmens: encara porta el pijama de franel·la rosa amb conillets bufons, el que es reserva per superar el tràngol de tallar amb un nòvio, per a malalties variades i per a qualsevol baixada d’ànim en general. Se’m llança al damunt i m’abraça amb força.

—Començava a estar amoïnada. Em pensava que tornaries més d’hora.

—Doncs a mi em sembla que he arribat prou d’hora tenint en compte que l’entrevista s’ha allargat —dic mentre li ensenyo la gravadora.

—Ana, moltíssimes gràcies, m’has fet un gran favor. T’ho dec, ja ho sé. Com ha anat? Com és? —Ostres, no… ja hi som, la inquisidora Katherine Kavanagh.

Faig un esforç per respondre les seves preguntes. Què li puc dir?

—Estic contenta que s’hagi acabat i no haver-lo de tornar a veure mai més. Imposa molt, saps. —M’arronso—. Té les coses molt clares, fins i tot és dur… i jove. Molt jove.

La Kate em mira amb expressió innocent. Arrufo el front.

—No posis cara de no haver trencat mai un plat. Com és que no me n’has passat una biografia? M’ha fet sentir com una perfecta idiota per no saber-ne res, d’ell.

La Kate es posa una mà damunt la boca.

—Déu meu, Ana, em sap greu… no hi he pensat.

Faig morros.

—Bàsicament ha estat molt educat, formal, un pèl cregut… com si fos més gran del que és. No parla com un home de vint-i-pocs anys. Quants anys té, per cert?

—Vint-i-set. Déu meu, Ana, em sap greu. T’hauria d’haver posat al dia, però estava tan trasbalsada… Deixa’m la gravadora i ara mateix començaré a transcriure l’entrevista.

—Fas més bona cara. T’has pres la sopa? —li pregunto amb ganes de canviar de tema.

—Sí, estava boníssima, com sempre. Ara em trobo molt millor. —Em somriu amb gratitud. Miro el rellotge.

—He de córrer. Encara sóc a temps d’arribar a l’hora a Clayton’s.

—Ana, deus estar rebentada.

—No passa res. Ens veurem després.

Vaig entrar a treballar a Clayton’s quan vaig ingressar a la WSU. És la ferreteria independent més grossa de tota la zona de Portland i, al llarg dels quatre anys que fa que hi treballo, he acabat per saber una mica de la major part dels productes que hi venem: tot i que, irònicament, sóc un desastre amb una eina a les mans. Sempre ho delego al pare, això.

Estic contenta d’arribar a temps, així em podré concentrar en alguna cosa que no sigui en Christian Grey. Estem enfeinats: l’estiu està a punt d’arribar i tothom s’arregla la casa. La senyora Clayton sembla alleujada de veure’m.

—Ana! Em pensava que avui no vindries.

—La cita que tenia no ha durat tant com em pensava. Podré treballar un parell d’horetes.

—Estic molt contenta de veure’t.

M’envia al magatzem per començar a reposar els productes de les prestatgeries i, de seguida, em submergeixo plenament en la feina.

Més tard, quan arribo a casa, la Kate porta els auriculars i treballa amb el portàtil. Encara té el nas vermell, però està totalment immersa en l’article i per això està concentrada i teclejant amb fúria. Jo estic del tot rebentada, esgotada per les hores a la carretera, per la penosa entrevista i per haver-me deixat la pell a Clayton’s. M’escarxofo al sofà, pensant en el treball que he d’acabar i en tot el que no he estudiat avui perquè estava entretinguda amb… ell.

—Aquí hi ha molta teca, Ana. Ben fet. Encara no em puc creure que no hagis acceptat la seva invitació d’ensenyar-te l’edifici. És evident que tenia ganes d’estar més estona amb tu. —Em llança una llambregada inquisidora.

Em ruboritzo i, sense més ni més, se m’accelera el pols. No hi ha dubte que aquesta no era la raó. Ell només volia ensenyar-me les oficines perquè pogués ser testimoni que era amo i senyor de tot el que em mostrava. M’adono que m’estic mossegant el llavi; espero que la Kate no s’hi hagi fixat. Tanmateix, sembla molt concentrada en la transcripció.

—M’he quedat amb això que deies de la formalitat. Has pres notes?

—Mmm… no, no n’he pres.

—Està bé. Igualment puc fer un bon article amb això. És una llàstima que no tinguem alguna foto original. És guapo, el fill de puta, eh?

—Suposo que sí. —Faig un esforç enorme per semblar desinteressada, i crec que me’n surto.

—Au, va, Ana… ni tu no pots ser immune a aquest homenàs. —Aixeca una cella impecable cap a mi.

Merda! Noto que se m’encenen les galtes i la distrec amb quatre lloances; sempre funciona.

—Segurament, tu n’hauries tret molt més.

—Ho dubto, Ana. Au, va… gairebé es pot dir que t’ha ofert una feina. Tenint en compte que t’ho he encolomat a l’últim moment, te n’has sortit molt bé. —Se’m queda mirant amb aire dubtós. Em retiro apressadament a la cuina.

—Així, doncs, què en penses, d’ell? —Caram, no para de fer preguntes. Per què no em deixa en pau? Pensa en alguna cosa, ràpid!

—És molt tenaç, controlador i arrogant… fa por, però també és molt carismàtic. Entenc la fascinació que desperta —afegeixo amb sinceritat i amb l’esperança de fer-la callar d’una vegada per totes.

—Tu, fascinada per un home? Això és inaudit —esbufega ella.

Vaig agafant els ingredients per fer-me entrepà, perquè no em pugui veure la cara.

—Per què volies saber si és gai? Per cert, ha estat la pitjor pregunta de totes. He passat moltíssima vergonya i la veritat és que s’ha emprenyat quan l’hi he preguntat. —Arrufo les celles en recordar la situació.

—Quan surt a la secció de Societat mai no va acompanyat de ningú.

—Ha estat molt violent. Tot plegat ha estat violent. Estic contenta de no haver-lo de tornar a veure mai més.

—Oh, Ana, no pot haver anat tan malament. Em sembla que s’ha quedat força penjat de tu.

Penjat de mi? Ara la Kate al·lucina.

—Vols un entrepà?

—Sí, sisplau.

Aquell vespre no tornem a parlar d’en Christian Grey, afortunadament per mi. Quan acabem de sopar, m’assec a la taula del menjador amb la Kate i, mentre ella treballa en l’article, jo preparo el treball sobre Tess of the d’Urbervilles. Merda, aquella dona era al lloc equivocat en el moment equivocat del segle equivocat. Quan acabo, és mitjanit, i la Kate ja fa estona que se n’ha anat a dormir. Me’n vaig a la meva habitació, feta pols, però contenta d’haver fet tantes coses un dilluns.

M’arrauleixo al meu llit de ferro de color blanc, m’embolico amb el cobrellit de la mare, tanco els ulls i em quedo adormida de seguida. Aquella nit somio llocs foscos, terres blancs durs i freds, i ulls grisos.

Durant la resta de la setmana, m’aboco de ple a l’estudi i a la feina a Clayton’s. La Kate també està ocupada recopilant els articles de la que serà la seva darrera edició del diari dels estudiants, abans no el cedeixi al nou redactor, i al mateix temps estudia com una boja per als exàmens finals. El dimecres ja es troba molt millor i ja no he de suportar més la visió del pijama de franel·la rosa ple de conillets. Truco a la mare, a Geòrgia, per saber com està, i perquè també em pugui desitjar bona sort per als exàmens finals. Tot seguit em fa una detallada explicació de la seva darrera incursió en el món de l’elaboració d’espelmes: la mare té debilitat per crear noves empreses. Bàsicament el que li passa és que s’avorreix i necessita ocupar el temps amb alguna cosa. Ara bé, té la capacitat de concentració d’un peixet daurat. La setmana que ve tindrà una altra cosa. Em preocupa. Espero que no hagi hipotecat la casa per finançar aquest últim projecte. També espero que en Bob (el seu nou marit, encara que és molt més gran que ella) la vigili de prop ara que jo no hi sóc. Sembla molt més centrat que el marit número tres.

—Com et va, Ana?

Per uns moments, dubto, i copso tota la seva atenció.

—Estic bé.

—Ana? Has conegut algú? —Uau, com s’ho fa? L’emoció de la seva veu és palpable.

—No, mare, no passa res. Quan hi hagi res de nou, tu seràs la primera de saber-ho.

—Ana, reina meva, has de sortir més. Em preocupes.

—Mare, estic bé. Com està en Bob? —Com sempre, la distracció és la millor estratègia

Més tard, aquella mateixa nit truco a en Ray, el meu padrastre, el marit número dos de la mare, l’home que considero el meu pare i l’home de qui porto el cognom. La conversa és curta. De fet, no arriba a conversa; només és un seguit de gemecs unilaterals en resposta a la meva tènue maniobra de persuasió. En Ray no és gaire parlador. Però encara és viu, encara mira el futbol a la tele (i va a jugar a bitlles i a pescar amb mosca, o fa mobles, quan no mira el futbol). En Ray és un fuster amb talent i la raó per la qual sé quina diferència hi ha entre un falcó i un xerrac. Amb ell tot sembla anar bé.

Divendres a la nit, la Kate i jo estem debatent