"../Styles/rhm.css"

Pròleg

Fa catorze anys i està asseguda a la proa. Els ulls verds, riallers i melangiosos, se senten atrets per l’horitzó, una línia massa neta per no tenir-ne por. El món és una petxina. Reflecteix la llum; dóna tota la que rep, ni que sigui en forma d’ombres. I la llum és l’única ordre de l’alba. Una ordre eixuta, perquè quan surts a la llum també et vénen ganes de plorar.

—Sembles un mascaró! —li crida el pare, provant de vèncer el soroll del vent que empeny la barca mar endins, a la badia del Silenci.

Les gavines acaricien l’aigua buscant preses i, fatigades, es posen damunt el mar. L’olor seca de la costa ja és lluny.

La Margherita es gira amb les cames abandonades al vent i al buit, i estira damunt la fusta del buc els seus catorze anys nous de trinca. El fita. Un somriure esculpeix la cara del pare, que ha arribat a l’edat on cada línia i arruga és allà on ha de ser i la cara revela amb gràcia impúdica qui ets, qui has estat i qui seràs. Té els cabells negres i espessos, com la Margherita, i uns ulls encara més negres que els cabells, si és que això és possible —els seus, verds i transparents, la Margherita els ha heretat de la mare—; la pell acabada d’afaitar, perfumada per la loció de massatge que la dona li regala d’ençà del dia que es van prometre.

L’Eleonora s’ha quedat a casa amb l’Andrea, el fill més petit, preparant el dinar de la festa d’aniversari. Mentre recolza la barbeta damunt les mans juntes, la Margherita, fent-se l’ofesa, diu:

—Un caparró?

—No he dit pas un caparró… un mascaró!

—Què és un mascaró?

Per un instant el pare deixa el timó i llança una ullada als tastavents, ben enganxats a la vela. Llavors li respon gesticulant, com si pintés a l’aire les paraules:

—Els antics mariners esculpien a la proa dels vaixells una figura humana destinada a protegir-los. Al començament només eren uns ulls enormes, que permetien al vaixell veure la ruta. Després els van transformar en divinitats femenines: dones precioses, de mirada hipnòtica, capaç d’embruixar les ones i atemorir els enemics.

La Margherita somriu entretancant els ulls. Es retorça i torna a la posició d’abans. Els cabells la segueixen com una cascada negra descomposta pel vent i banyada per la llum. Bonica i immòbil com un mascaró de proa, amb els seus ulls de mar: iris verds humits de llàgrimes, que l’aire eixuga massa de pressa per deixar-ne ni que sigui un vague indici. A catorze anys es plora sovint, de joia o d’aflicció, tant és. Les llàgrimes no es distingeixen, i la vida és tan tendra que es fon com cera al foc, pelant una nena i descobrint la dona.

La Margherita gronxa les cames en el buit i el mar esquitxa amb confeti de llum i aigua les seves plantes nues, que claven guitzes contra l’horitzó, intentant esberlar-lo. Però l’horitzó es manté intacte. El fita: és el fil de la vida, suspès entre cel i terra, i s’hi imagina a sobre a ella mateixa en equilibri. «A vita è nu filu»,^* que repeteix sempre l’àvia Teresa en la llengua sensual de la seva terra.

A catorze anys ets un equilibrista. Avances a peu nu damunt el teu fil, i l’equilibri és un miracle.

És l’estiu de la seva vida. És l’alba d’una edat nova. El seu pare i ella, sols en una barca de vela, a pocs dies del començament de l’ensenyament mitjà, el dia del seu aniversari. Per un instant la Margherita s’ajeu sobre el buc, separa els braços i tanca els ulls. Després els torna a obrir i una força invisible inunda la vela. És el vent. No el veus ni el sents fins que troba un obstacle, com totes les coses que hi són des de sempre. Fins i tot el mar sembla sense límits, i tanmateix només canta quan en troba: esberlant-se sobre la quilla esdevé escuma; trencant-se sobre els esculls, vapor; esgotant-se sobre les platges, ressaca. La bellesa sempre neix dels límits.

El pare bloqueja el timó i s’apropa a la Margherita per darrere. La sorprèn amb una abraçada i l’aixeca de terra. La llum ho penetra tot, travessa la pell, entra dins la carn. L’estrenyen els braços forts del pare, que duu una camisa blanca arromangada fins als colzes. L’aroma càlida i seca de la loció de massatge es barreja amb el perfum del mar. L’home recolza el nas al clatell de la filla i li fa un petó. Fita l’horitzó amb ella, i la noia experimenta la incomoditat del seu cos inquiet i nou, que percep gairebé com una culpa. Tanmateix, amb el pare a prop, la línia que parteix el cel i el mar no fa por, i la va a trobar per recórrer-la, explorar-la i foradar-la amb la proa, com si fos una escenografia de paper.

—Ets la noia més bonica del món. La meva perla. Felicitats! —li diu, abans de fer-li un altre petó.

Li diu així perquè el seu nom, Margherita, significa «perla» en llatí. L’hi ha explicat moltes vegades.

—En el llatí, hi tenia la mà trencada —afegeix sempre.

—Algun dia ens podríem arribar a Sicília. Vull veure la casa groga de què parla sempre l’àvia, el jardí amb el gessamí enfiladís a la façana i les figueres de moro —diu la Margherita, imitant la veu de l’àvia mentre pensa que a la vida real no pot haver-hi fruits com els dels seus relats, tan vermells, grocs i blancs.

—Ho farem.

—M’ho promets?

—T’ho prometo.

Les ones banyen els costats del Perla; així es diu també el vaixell.

—Per què tots els noms de les barques són de dona?

El pare no respon. Reflexiona en silenci i pronuncia les paraules com si les trobés al fons d’un pou. El seu pare sempre ho sap tot.

—A la barca d’Ulisses, que sortia dibuixada al llibre que més m’agradava quan era petit, hi deia «Penèlope». Cada mariner té un port, una casa on tornar, perquè una dona l’hi espera, i el nom de la seva barca li recorda el motiu que el porta a anar pel mar…

El pare sap fer anar les paraules. Quan vol, és tot un poeta.

—Com la mama per a tu?

El pare fa que sí amb el cap.

—Papa, tinc por… de començar l’ensenyament mitjà. No sé si hi estaré a l’altura, si me’n sortiré, si els companys em cauran bé… Si mai arribaré a ser algú… Si trobaré xicot… Tinc por del llatí, jo no sóc com tu…

—A mi també em fa por el llatí, saps? Encara somio que em pregunten les desinències dels verbs i que no em recordo de res…

—Desinències? Què és això?

—Vejam. Per exemple…

Es disposa a iniciar una de les seves explicacions inacabables, però ella l’interromp de seguida:

—Papa, tinc por…

Les llàgrimes li assetgen els ulls.

—Passi el que passi, hi sóc jo.

—Ja ho sé, però això no em treu la por.

—Aleshores és que estàs vivint.

—Què vols dir?

—Quan tens por, és senyal que la vida t’està començant a tutejar. T’estàs convertint en una dona, Margherita.

Ella calla i s’atura a rumiar aquella paraula, «dona». Li fa por. Fa massa llum.

El pare l’estreny més fort.

Darrere d’ells, el golf de Gènova amplifica l’abraçada del pare en forma d’esculls, costes, muntanyes i continents, multiplicant-la infinitament, com si l’univers sencer l’estigués abraçant a través del seu pare.

La Margherita inspira l’olor fresca d’ell, capaç de calmar-la i convèncer-la que és al món per explorar-lo, com durant el curs de busseig que va fer aquell estiu.

Silenciosa, el Perla talla el mar, que cicatritza en escuma lleugera. Les llàgrimes de joia i les de por no es distingeixen. A la cara de la Margherita les primeres renten les segones. El món sencer és el regal que fa un pare a la filla el dia del seu aniversari.

El pare li eixuga les llàgrimes amb l’índex doblegat, com si fos una tija on s’ha dipositat la rosada. N’ensenya una a la Margherita. La llàgrima brilla com una perla.

Ell li explica:

—Una vegada vaig somiar una dona preciosa vestida amb un abric blanc. Em mirava i somreia. Li vaig preguntar: «D’on ve la teva bellesa?». I la dona em va respondre: «Un dia ploraves i jo em vaig fregar la cara amb les teves llàgrimes». —Fa una pausa. Després afegeix—: Tot anirà bé, Margherita, tot anirà bé…

La Margherita es refia d’aquelles paraules, confia en aquells braços. No pot saber que res no anirà bé, potser per això continua plorant joia i aflicció alhora, i no sap quina de les dues predomina en la composició química de les perles generades pels ulls. Voldria preguntar-ho al seu pare, però es conté.

Són coses que ningú no sap.

"../Styles/rhm.css"

PRIMERA PART

EL DEPREDADOR

Tothom pot suportar un dolor, llevat de qui el pateix.

W. SHAKESPEARE,

Molt soroll per a no res

"../Styles/rhm.css"

1

—La Mita és a l’armari —va dir el nen a la mare.

L’Andrea i la Margherita havien tornat a casa feia poc. Estava a punt de començar el curs, i semblava que aquell diumenge radiant de setembre no volgués acceptar que les vacances s’acabarien ben aviat. Havien estat a casa de l’àvia Teresa, com cada diumenge.

La Margherita tenia les vacances al cor i a la pell. En aquells mesos semblava que el mar, tal com fa amb la platja de nit, li hagués polit el cos i l’ànima, deixant a la riba una d’aquelles petxines que en guarden el so i els secrets. A la Margherita li agradava acostar-se a l’orella la petxina que ornava la vella tauleta de vidre de l’àvia: li feia reviure les vacances i li parlava de mons perduts, dels quals quedava només un eco enigmàtic perquè ningú no en sabia l’alfabet.

Les vacances després de la primària, un període que hauria volgut prolongar infinitament: res de deures, res de llibres per llegir. Només la por de l’institut: escola nova, companys nous, professors nous. Estava a punt d’iniciar una vida nova, amb uns contorns incerts com els d’una aquarel·la. Però la Margherita se sentia segura i preparada per acabar el quadre. El setembre n’hi donava els colors.

L’àvia Teresa era un peix daurat, o almenys això havia dit l’Andrea. D’altra banda, l’àvia mateixa repetia sempre, amb una de les seves lapidàries frases sicilianes, que si vols saber la veritat, l’has de demanar als nens: «Si vu’ sapiri a verità, dumannala ai picciriddi». Vivia sola. El seu marit, l’avi Pietro, havia mort feia tres lustres. Ara la seva única companyia eren els néts i l’Ariel, un peix daurat que vivia en una peixera de vidre. L’Andrea es passava hores mirant-lo: tenia una ratlla blanca a la vora de les aletes, com un brodat concedit a la bellesa, i dos grans ulls inexpressius. Voltava per la bola de vidre en companyia d’una alga esfilagarsada i d’un tros de corall vermell, únic escenari de la seva vida. Es movia de manera espasmòdica, com si cada cop descobrís alguna cosa nova.

—Àvia, l’Ariel no s’avorreix tancat sempre a la mateixa habitació?

—No, Andrea, els peixos daurats tenen la memòria curta, de tres segons —li havia explicat l’àvia—. Al quart ho obliden tot, fan un salt i tornen a començar. Cada tres segons, l’Ariel veu la seva alga per primera vegada, es frega contra el seu corall per primera vegada. Està sempre priato, content, no s’avorreix mai.

L’Andrea no havia respost res: es refugiava sovint en una silenciosa bombolla infantil, feta de realitat i fantasia barrejades.

Amb el pas del temps, durant les seves visites l’àvia Teresa havia començat a repetir cada cop més sovint les mateixes coses. Si era per recordar-les millor o perquè les oblidava massa de pressa, no ho sabia ningú, i llavors una vegada l’Andrea havia dit a la Margherita:

—L’àvia és com els peixos daurats.

La Margherita l’havia mirat encuriosida, deixant d’escriure per un moment l’enèsim SMS de tres paraules, i s’havia limitat a pensar que el seu germà tenia un toc genial a l’ADN. De fet era la genialitat natural dels infants, que diuen les coses tal com són: «Si vu’ sapiri a verità, dumannala ai picciriddi». Amb el pas del temps, l’ànima de l’àvia es feia semblant a la de l’Ariel: preguntava si havien afegit els ous a la massa, quan ella mateixa ho havia fet poc abans. De vegades la Margherita s’irritava, però l’Andrea no s’immutava, perquè per als nens repetir és el més normal del món: ell també volia sentir sempre la mateixa història abans de dormir, amb els mateixos detalls.

Per als vells i per als infants, les paraules no serveixen per explicar, justificar-se i jutjar, sinó que són com nusos en un fil; serveixen per assegurar que el món encara està en ordre: «Cu’ nun fa lu gruppu a la gugliata, perdi lu cuntu cchiù di na vota». Això deia l’àvia, però ningú no entenia que afirmava una veritat senzilla com les seves receptes: qui no fa nusos perd el fil. També a la vida.

Havien tornat a casa, amb el pastís ben embolicat amb paper de color avellana i subjectat amb una d’aquelles cintes vermelles que l’àvia conservava en un calaix que no recordava mai. La Margherita havia anat a la seva habitació i s’havia deixat abraçar per la llum de setembre que entrava per la finestra oberta de bat a bat. Havia engegat la ràdio i el mirall havia atret la seva cara, cada cop més asimètrica des de feia unes setmanes, presa d’una transformació estranya que havia començat allargant-li les galtes, marcant-li els pòmuls i estirant-li els ulls verds, abans massa rodons. Mans invisibles li pastaven el cos com un pastís, i hauria volgut ficar les seves al mirall per participar en aquell ritu misteriós. El seu cos també emetia un eco, la respiració antiga i alhora nova de la vida.

La Margherita girava el rostre a dreta i esquerra per observar el cos en què s’estava transformant i es consolava amb els cabells negres, llargs i movedissos, la part de si mateixa que, junt amb els ulls, li agradava més. En canvi, les orelles li semblaven encara massa petites i se les estirava com si les pogués allargar. Les dents eren blanques i regulars; els llavis, prims però molt expressius; el pit, encara a penes esbossat.

La ràdio omplia l’habitació de paraules; el sol, de llum; el vent, d’olors que contrastaven:

Maybe I’m in the black, maybe I’m on my knees.

Maybe I’m in the gap between the two trapezes.

Els ulls de la Margherita es van perdre en el buit. Recordava les paraules del pare a la barca, com una tornada encomanadissa que no et pots treure del cap: «Tot anirà bé».

Fora, el món semblava un escenari que esperés la seva dansa i, tot i que el públic li feia por, sabia que entre bastidors hi havia tot de persones que l’estimaven i li donaven forces: el pare, la mare, el germà, l’àvia, les amigues…

L’Andrea va entrar sense trucar al santuari de la Margherita, que ni tan sols se’n va adonar. Se li va aferrar al braç, provant de treure-la del seu trànsit d’adolescent.

—Crispetes! —va dir, traient lleugerament enfora el llavi inferior, tal com solia fer quan havia de convèncer la germana, incapaç de resistir-se a aquella actitud de gat abandonat sota la pluja.

Tenia cinc anys, la cara diàfana, els cabells rossos, els ulls blaus. Sovint parlava sol, seguint el fil de trames i personatges imaginaris. Creia que ja sabia llegir, quan en realitat només coneixia unes quantes lletres que encara no era capaç d’ajuntar. La Margherita li havia ensenyat a distingir-les imprimint grans fulls, semblants a aquells cartells dels parvularis, amb lletres enormes i elegants associades amb imatges llampants: papallones i cireres, gnoms i dracs… Per desgràcia, però, la tinta de la impressora, posada a prova per l’experiment, s’havia esgotat, i l’Andrea havia hagut de conformar-se amb poc més de la meitat de l’alfabet, i per tant del món. Però a ell només li calia inventar les històries amagades d’aquells personatges, que a la nit es desenganxaven dels fulls: el gnom golafre devorava totes les cireres mentre el drac que escopia foc s’enamorava perdudament de la papallona.

Cada vegada que podia, l’Andrea li demanava que fes crispetes, més per sentir-les esclatar que no pas per menjar-les. La Margherita, com la dona que començava a ser, s’hi va resistir. Li agradava que el germà la pregués amb aquell llavi prominent i els ulls lànguids. Després va somriure.

—Espera’m a la cuina. Ara vinc.

La noia volia escoltar el final de la cançó. No suportava la interrupció d’una cançó; era com si alguna cosa inacabada quedés suspesa a l’aire i al món, i ella no volia deixar res en desordre. La cançó es va apagar:

Every tear

Every tear

Every teardrop is a waterfall.

No entenia totes les paraules, però li agradava la idea que cada llàgrima es transformés en una cascada.

A la cuina, l’Andrea ja s’havia posat el davantal de cuiner que li havien regalat els pares. En realitat era un pitet gegantí, amb la inscripció «Tastador oficial». S’estava quiet amb les mans alçades, reproduint els gestos apresos de l’àvia Teresa, que prohibia qualsevol operació culinària si abans les mans no eren ben a la vista, rentades i eixugades. Esperava les instruccions de la Margherita, com un cirurgià preparat per a una operació important.

La Margherita es va fixar en el llum intermitent del contestador automàtic. No li havia semblat sentir el telèfon: o la música a tot volum l’havia aïllat de la realitat i de les seves emergències aparents, o la telefonada havia arribat mentre eren a casa de l’àvia. Hi havia dos missatges. El primer era de l’Anna, una amiga de la mare, amb les seves habituals novetats absolutament imprescindibles per comunicar-li, que en general feien referència a un vestit aparegut en un aparador del centre, perfecte per a la seva anatomia i per als seus ulls: «Eleonora, truca’m de seguida que puguis».

El segon missatge era del seu pare.

Va escoltar-lo tres vegades enmig d’un silenci incrèdul.

La Margherita es va quedar de pedra. La pell tendra dels seus catorze anys es va endurir i s’hauria pogut esmicolar d’un moment a l’altre. El diumenge i el mar li van sortir immediatament dels porus. Els seus ulls verds es van tancar i van semblar rovellar-se, tacats de por. Les mans li tremolaven damunt la taula de la cuina, els llavis fremien turmentats per les dents. La llum de la cara es va apagar com una bombeta fosa.

Es va dirigir a l’habitació dels seus pares, en silenci, amb passes petites, com eren els seus peus de noia de catorze anys, equilibrista suspesa damunt el fil de la vida. A vita è nu filu.

—On vas, Mita? —va preguntar l’Andrea. Pronunciava així aquell nom massa llarg, eliminant-ne la part central.

La Margherita no va respondre. Va obrir l’armari dels pares, on s’amagava de petita el diumenge al matí per espantar-los quan es despertaven. Ells coneixien les regles del joc i repetien com un ritu la frase convinguda: «Anem a despertar la Margherita; aquella mandrooosa encara deu dormir». I aleshores ella sortia de l’armari. Amor i felicitat eren sinònims de vida i la por no existia. Ella sortia de dins de l’armari i els seus pares l’abraçaven i la pujaven al llit de matrimoni, on es posava a saltar. Oblidava la foscor de l’armari dins l’abraçada dominical dels pares.

Va obrir l’armari i li va semblar un desert de fusta. La meitat era buida, amb el buit trist i desolador de les coses que estem acostumats a estimar només plenes: les piscines, els sobres, els bressols…

El buit omnívor de l’abandó va devorar la llum de la Margherita. Només quedava el perfum dels vestits absents del pare i l’aroma fresca i seca de la seva loció de massatge. En aquell instant precís la nostàlgia va esdevenir el sentiment dominant de la seva vida, cristal·litzat dins les cavitats de l’ànima, com corall del cor, preciós perquè és rar i inaccessible.

Es va ajupir al racó, com un gat en el motor d’un automòbil. Els ulls esbatanats del seu germà la seguien i provaven d’entendre quin joc estava ideant per a ell, quina paraula desconeguda definia aquella novetat. A cinc anys tots els misteris, fins i tot els més dolorosos, són només un joc: esperava d’un moment a l’altre un assalt com els del tigre Hobbes a Calvin als còmics del pare.

—Tanca —li va dir, freda, la Margherita.

L’Andrea va obeir, entretancant els ulls i esperant instruccions.

—Fins a quant he de comptar, Mita? —li va preguntar des de l’altra banda de la capa de fusta, esdevinguda un mur de ciment. El nen intentava transformar en joc el més perfecte dels dolors. Però el dolor per definició no té regles, normes ni lleis: és irregular, asimètric, il·legal.

—Per sempre.

—Quin nombre és aquest? No el conec.

—Tu compta —va dir la Margherita.

L’Andrea, buscant una ajuda a la punta dels seus dits, encara massa curts, es va allunyar cridant els números des del fons del passadís, però ja al voltant del catorze va començar a inventar.

A les fosques, la Margherita era un mol·lusc tancat en una petxina que un depredador ha sorprès oberta i indefensa. La carn tendra intenta enganxar les vores perfectament, com una caixa forta capaç de resistir tota la pressió del mar, però no gens preparada per a les pinces esmolades i quirúrgiques de l’enemic. El depredador provava d’arrencar-la de les seves parets segures, deixar-la buida, deserta, com una closca trencada i batuda pels corrents. El seu pare li deia així: «la meva perla». «Això vol dir Margherita», li havia repetit mil vegades. Mil vegades mentider, ell i el seu perfum.

La Margherita va tornar a sentir que el cor li bategava salvatgement, com quan el pare l’abraçava. Palpitava fort, estimulat per l’amenaça de mort, pel verí, pel dolor.

—La Mita és a l’armari —va repetir el nen a la mare.

—Andrea, deixa de jugar! —va respondre, seca, l’Eleonora.

—On és el papa?

L’Eleonora no va respondre.

El nen la va precedir dins l’habitació.

—Quin número ve després del catorze?

—El quinze.

—I després?

—El setze.

—I persempre quan és?

L’Eleonora va obrir les portes de l’armari i el buit es va vessar cap a fora. La filla estava arraulida al racó buidat, amb el cos cargolat al voltant del dolor: una petxina en forma d’espiral, un nàutil construït en perfecta proporció geomètrica per la saviesa del temps al voltant d’un centre. Qui coneix el dolor en reprodueix l’eco durant tota la vida, tal com fan les petxines amb el mar.

El cap de la Margherita havia desaparegut entre els braços; només en sortien els cabells negres. La seva filla no tenia ulls.

Va seure al seu costat i va provar d’abraçar-la, però la petxina només podia ser abraçada si s’arrencava del seu escull i es deixava a la mercè del corrent.

L’Andrea va tancar les portes de l’armari i va començar novament a comptar, content que la mama també jugués. Només faltava el papa.

—Tu també jugues a persempre, mama?

La mare va respondre amb un somriure fosc i inútil.

Dins l’ombra només se sentia la respiració d’aquelles dues dones.

—On és el món que em vas prometre? —va dir la filla a l’Eleonora, amb un to de veu pertanyent a una Margherita desconeguda.

—No ho sé —va respondre la mare.

La Margherita no va afegir res. No parlaria mai més amb la mare.

L’Andrea provava debades de comptar fins a persempre, buscant números massa grans a la punta dels seus dits. Però quin joc era aquell, si sabia on s’amagaven els altres? Potser era el papa qui calia buscar. On s’havia amagat el papa?

Es va aturar davant l’armari tancat:

—No m’agrada aquest joc! Jo compto sempre i no guanya ningú!

El professor vagarejava pel vespre de Milà amb la seva bicicleta negra rovellada. La cadena s’escapava de tant en tant i el fanal llampegava de manera intermitent. Semblava un don Quixot modern sobre el seu Rocinante de ferro, però als seus ulls no es veia follia, sinó més aviat la mirada transparent de qui veu espectacles vedats als ulls que s’aturen al llindar de les coses.

La bicicleta li proporcionava la velocitat correcta, la de qui es pot permetre fitar persones i fets al ritme idoni. Només amb bicicleta pots sorprendre les coses sense que et vegin, tal com saben fer els poetes. I ell tenia els ulls dels poetes: no importa el color, sinó el fet que siguin vius, que els costi contenir el foc que duen, com creien els antics. Al cotxe no perceps res, a peu et perceben constantment. La bicicleta li proporcionava la posició correcta: veure sense ser vist mentre l’aire de setembre li esvalotava els cabells negres, lliures de les armadures exigides pels vehicles de motor, i penetrava dins els plecs de la camisa blanca. Les sabatilles blaves secundaven els pedals.

Va aparcar al pati, sense lligar un ferro que ningú no robaria mai. Va acompanyar el portal amb delicadesa per tal d’evitar que la senyora Elvira —portera proveïda d’escombra com si fos un membre més— el sentís i li barrés el pas. A més de ser la portera, la senyora Elvira era la propietària del seu estudi, i per variar ell havia invertit els diners del lloguer en llibres, la seva droga.

Es va treure les sabates i amb passes suaus va puj