Introducció

Quan el neurocientífic Barry Komisaruk em va proposar participar en un dels seus estudis sobre fisiologia de la resposta sexual, ho vaig acceptar immediatament. Era gener del 2012 i en aquell moment m’estava documentant per escriure aquest llibre sobre la ciència del sexe. Ser voluntari en un experiment de la reconeguda Universitat Rutgers em va semblar una gran oportunitat per comprendre des de dins aquest tipus d’investigacions. Sens dubte: som-hi! Més tard, quan en Barry em va explicar que la meva missió seria estimular-me manualment sota un escàner de ressonància magnètica funcional que mesuraria l’activitat de diferents àrees cerebrals mentre jo m’excitava i arribava a l’orgasme, li vaig dir que m’ho havia de pensar. Buf! La imatge recreada al meu cervell tenia un punt aterridor. Al cap de pocs dies, vaig enviar un correu electrònic a en Barry en què li demanava disculpes i li deia: «Barry, ho sento, però em fa vergonya. A més, si et sóc sincer, no sé si seria capaç de complir l’objectiu en aquestes condicions». Ell va insistir que l’experiment es desenvoluparia amb total privacitat, que l’únic que l’equip veuria seria el meu cervell a la pantalla de l’ordinador i que no em preocupés pels nervis, que, fins i tot si l’experiment no culminava, una part de les dades serien igualment útils. Va afegir que em compensarien amb 200 dòlars, la qual cosa no sé si en aquelles circumstàncies va ser un al·licient o una contrarietat.

Al capítol 3 us explicaré si em vaig convertir en el primer home de la història a tenir un orgasme sota un escàner de ressonància magnètica funcional. Però em voldria aturar un moment per reflexionar sobre la sobtada reacció que vaig tenir al cap de poques hores, després de la meva resposta negativa: «Vergonya? De què m’avergonyia, en realitat?». Al cap i a la fi, durant la investigació per al meu últim llibre, El lladre de cervells, vaig participar encantat en un estudi de Harvard per comprovar si un escàner cerebral idèntic al de Komisaruk podia detectar les meves mentides. També vaig deixar que estimulessin elèctricament una part de la meva escorça frontal als Instituts Nacionals de Salut dels Estats Units amb l’objectiu d’esbrinar si aprenia una tasca motora amb més rapidesa. M’he marejat girant en una centrifugadora de radi curt del Massachusetts Institute of Technology (MIT) per analitzar com reaccionava el meu cos a l’absència de gravetat. I he entrat en tota mena de laboratoris, incloent-hi els d’investigació militar, d’ètica molt més dubtosa que la d’en Barry. L’objectiu sempre ha estat conèixer la ciència des del més endins possible. I, sempre que he tingut l’ocasió d’observar o participar activament en experiments, ho he fet. Per què aquest pudor sobtat? Tenia l’oportunitat de col·laborar amb un dels investigadors líders en l’estudi de la relació entre el sistema nerviós i la resposta sexual i l’estava rebutjant per pudor? Curiós. Sobretot perquè em considerava una persona de mentalitat oberta que vivia el sexe amb absoluta naturalitat. A més, quan setmanes abans una investigadora de l’equip d’en Barry em va explicar que havia estat estimulant diverses zones dels seus genitals per veure quins nervis i àrees cerebrals estaven involucrats en cada tipus d’excitació, em va sorprendre que pogués arribar a un orgasme en 15 segons, però en cap moment no vaig jutjar la seva participació en l’estudi com una cosa indecorosa o grotesca. Em va semblar perfecte i interessantíssim. Fins que va arribar el meu torn i vaig constatar fins a on arriben els nostres prejudicis amb el sexe.

Qui sap si l’origen de la meva vergonya provenia d’un instint biològic o era fruit de la influència cultural. El sexe és un acte irracional i, com a tal, predir en fred les nostres reaccions davant de situacions noves i emocionalment intenses és complicat. A la ment humana no li resulta gens fàcil conciliar raons i emoció.

De fet, entre amics i familiars, fins i tot dins la parella, encara que sembli absurd, de vegades ens costa moltíssim parlar de sexualitat sense que un punt de rubor dificulti les nostres paraules i desviï les mirades.

Això em preocupava, ja que la meva intenció era escriure un llibre sobre la ciència del sexe que pogués saltar generacions i un pare el pogués recomanar a un fill, i un nét a la seva àvia. Estic convençut que la sexualitat és una temàtica ideal per divulgar com funciona el nostre sistema hormonal i nerviós, la fisiologia del cervell i l’anàlisi científica de la nostra ment i el nostre comportament social. Per això volia escriure sobre sexe tal com ho faig sobre ciència, apropant-lo a tots els públics. Amb aquesta finalitat he intentat evitar l’ús d’un llenguatge barroer o massa explícit que pugui incomodar el lector. Evidentment, no faré servir eufemismes rebuscats quan descrigui les diferents terminacions nervioses que arriben al clítoris, la vagina o el coll de l’úter. Reconec també que jugaré una mica amb la picardia i la imaginació del lector, que no podré evitar el sarcasme en parlar de les circumstàncies que provoquen l’ejaculació precoç en homes que es fan els mascles, i que recorreré a l’infal·lible sentit de l’humor quan jo mateix em ruboritzi davant l’ordinador. Però estic fermament convençut que la comunicació de desitjos, fantasies, dubtes i problemes en l’àmbit sexual és una de les tasques pendents en l’educació i la pràctica mèdica, i que limita la capacitat de gaudir d’una de les activitats que més benestar ens aporta i amb més satisfacció fem.

Fixeu-vos, si no, en l’estudi dirigit el 2010 pel psicòleg de Harvard Daniel Gilbert: van instal·lar una aplicació als telèfons mòbils de 2.250 homes i dones en què els preguntaven en temps aleatoris què estaven fent en aquell precís instant, i com de feliços se sentien. Essent 0 el mínim i 100 el màxim de benestar, la felicitat subjectiva d’estar treballant ocupava els últims llocs, amb una puntuació de 61. Llegir, mirar la televisió, tenir cura dels fills o escoltar notícies eren activitats que queien totes al voltant del 65. Comprar es trobava al desè lloc, amb un 68. Després venien passejar, resar o meditar, i menjar ocupava el setè lloc. Escoltar música, el cinquè; conversar, el tercer, amb 74; fer exercici ocupava el segon lloc, amb 77, i sí, efectivament, trobar-se enmig d’una relació sexual ocupava el podi de la satisfacció amb un destacadíssim 92. La conclusió va ser òbvia: el sexe és l’activitat que ens fa sentir més feliços, almenys de manera temporal.

És cert que l’estudi està limitat a un sector de població i que aquesta tendència general no recull l’enorme diversitat que hi ha dins les variadíssimes conductes i cultures sexuals humanes. Però deixeu-me fer un comentari important sobre aquest últim punt: alguns pensareu que el sexe és una cosa tan heterogènia i que depèn de tants factors que no pot ser estudiat científicament. Desacord rotund. Seria absurd plantejar que el comportament sexual només es pot comprendre des d’una mirada científica o que una dada sobre hormones és més rellevant que les centenars d’acumulades pels antropòlegs. És clar que no. Però el mètode científic sí que té molt a aportar a l’estudi acadèmic del sexe. Sobretot per la seva capacitat d’anar desgranant el tot en diverses parts, aïllant els diversos factors que influeixen en el nostre comportament; per la capacitat d’analitzar aquests factors de manera sistemàtica i per anar aportant dades d’informació sòlida, que, juntament amb altres disciplines, contribueixin a generar una visió global més precisa que la basada en opinions no contrastades.

Som a l’era de la pluridisciplinaritat. Intentar donar respostes completes solament des de l’òptica biologista o la sociològica és d’un extremisme acadèmic ja caduc. El paradigma de la investigació sexual en voga i que utilitzarem en aquest llibre és el biopsicosociològic. No es tracta d’un mot frívol i harmoniós, sinó que és el que fan servir molts sexòlegs per definir que tant la biologia com la psicologia i la sociologia han de formar un equip unit perquè cada un, amb les seves millors eines, contribueixi a la comprensió científica de la sexualitat humana.

Però ja n’hi ha prou de gastar un to tan normatiu! Evidentment aquest llibre pretén informar de manera rigorosa, però també entretenir, sorprendre i suggerir. I per a això utilitzaré la meva màxima de ser extremament escrupolós seleccionant la informació científica més rigorosa disponible, però presentant-la amb l’ordre, el llenguatge i el to més propers i divertits possibles. Resulta que jo no tracto de vós ni el meu pare ni la ciència. I, a més, quan ets amic d’algú —i jo em considero amic de la ciència— el pots criticar, fer-li bromes i banalitzar. El teu amic sap distingir entre una broma i un insult.

Potser no utilitzaré sempre la nomenclatura preferida pels investigadors, escurçaré sense pietat les seves introduccions i parlaré dels temes que crec que us poden interessar més que no dels que els pertorben a ells, però sempre des del respecte profund i mai trivialitzant el seu missatge.

Si reviseu la bibliografia, comprovareu que, per a la gran majoria de temàtiques, no cito únicament articles científics aïllats, sinó que utilitzo revisions d’experts revisades per altres experts i publicades en revistes d’alt impacte.

He de reconèixer des del principi que la ciència del sexe és encara incipient i plena de buits. En molts aspectes teòrics i pràctics he après moltíssim més de terapeutes, experts i gent de diferents subcultures que del món acadèmic. Ja us explicaré que, a banda de visitar laboratoris i analitzar rates, hormones i estadístiques, també he participat en tallers de sexe tàntric, he visitat locals de sadomasoquisme, clubs d’intercanvi de parelles, sales amb actors i actrius porno, quiròfans, consultes mèdiques, i he conversat amb persones que m’han explicat tot tipus d’experiències, des de les més fetitxistes fins a les més mundanes. Sempre per interès científic, és clar! La meva vida sexual s’ha ampliat i ha millorat gràcies a tot això, i tant de bo amb aquest llibre passi el mateix amb la vostra.

Havent acumulat tants testimonis interessants, vaig decidir utilitzar-los com un recurs que els investigadors solen anomenar case report: històries o casos personals. Aquí coneixerem asexuals la mar de feliços amb la seva vida sense desig, noies preocupades perquè no arriben a l’orgasme, d’altres que en tenen uns quants de seguits sense parar, persones amb discapacitats físiques que volen continuar oferint plaer a les seves parelles, intersexuals la identitat de gènere dels quals no coincideix amb la del seu sexe cromosòmic, bisexuals, que, contràriament al que defensen alguns científics, asseguren que no tenen preferència per homes o dones, i recrearem moments d’impotència sexual masculina o orgasmes ocorreguts en situacions inversemblants. Tots seran casos reals que, acompanyats d’estadístiques, ens serviran d’excusa per abordar temes apassionants com la relació entre el dolor i el plaer, els condicionaments evolutius del nostre comportament, els efectes excitants de la gelosia o els beneficis del ioga per als problemes sexuals.

Segurament algunes d’aquestes històries despertaran en vosaltres un «doncs el meu cas és diferent». És clar que sí; això és fruit de la diversitat de què parlàvem. Però no menyspreeu les dades estadístiques. És cert que l’expressió «en general» resulta enganyosa i que la normalitat no existeix més que com a mitjana estadística. Però en ciència es pot generalitzar, el que no s’ha de fer mai és individualitzar. Si ens diuen: «els homes tenen més desig sexual que les dones» hem d’interpretar-ho com una dada de l’estil «els nois són més alts que les noies» o «els qui fumen tenen més probabilitat de desenvolupar un càncer de pulmó». La ciència no busca patrons per renegar de la diversitat o fer-nos encaixar en un estereotip, sinó perquè són la pista per constatar diferències, intentar explorar el seu origen i descobrir així com funciona en allò més íntim la naturalesa, des de la glàndula pituïtària fins a l’oxidació cel·lular o el paper de la testosterona en el desig sexual. Ningú no nega les excepcions, però conèixer les tendències resulta molt útil. Per això el treball d’Alfred Kinsey, de qui evidentment parlarem en el llibre, va suposar una revolució.

Jo no tinc idees, sinó hipòtesis. Confiem més en les dades científiques que en les intuïcions esbiaixades per experiències personals, però seríem molt innocents si obviéssim que la interpretació dels investigadors està condicionada pel seu context social. És bo mantenir les opinions pròpies i independents, però, novament, l’ideal és que no siguin hermètiques i es deixin modelar a partir de la millor informació disponible. En aquest sentit, aquí no trobareu lliçons ni adoctrinaments de cap tipus, sinó alguns suggeriments i consells pràctics, sempre consensuats amb els terapeutes, psicòlegs i sexòlegs amb qui he enraonat, des del respecte absolut per la diversitat i el pensament lliure.

A mi m’agrada reivindicar el sexe com una cosa divertida. Sens dubte, dins la parella és un meravellós intercanvi d’amor i plaer, però, a més, aquesta barreja de diversitat i tabús el converteix en la mar de suggeridor pel que fa a converses, jocs íntims o provocacions. Si aconseguim desdramatitzar-lo i despullar-lo de la transcendència desmesurada que la societat li atorga, realment el sexe és un món ple de curiositats per descobrir. Des del punt de vista íntim, però també intel·lectual.

Jo venero la curiositat, per a mi és la gasolina del coneixement. De ben segur que es pot viure igualment sense saber el mecanisme pel qual l’excitació sexual provoca l’erecció del penis i el clítoris. Però si el desconeixeu i algú s’ofereix a explicar-vos-el, no em puc imaginar que no sentiu intriga per saber-ho ni que la resposta no us condueixi a fer més preguntes. Va ser aquesta curiositat, i el fet de constatar que ningú no m’havia explicat mai res de científic o mèdic sobre el sexe, el que va motivar l’escriptura d’aquest llibre. I és aquesta curiositat el que ens portarà a parlar del fenomen del membre fantasma en l’amputació del penis, de la possible relació entre la posició del clítoris i una freqüència més elevada d’orgasmes durant la penetració, d’anècdotes històriques o de l’explicació neurofisiològica del Coolidge effect, segons el qual el temps que una rata mascle requereix per tornar a tenir una erecció després d’haver ejaculat és més curt si l’exposen a una nova femella que a la seva anterior amant.

I és que confesso que hi ha un gran repte ocult en aquest llibre: explicar-vos coses sobre sexe que no havíeu sentit abans. El sexe està sobrevalorat: tothom parla de la sexualitat fins que el tema es fa tan pesat i repetitiu que de vegades sembla que ja no hi ha res de nou per explicar. Fins que parles amb la comunitat professional més interessant del planeta, el treball de la qual no és altre que descobrir el que és desconegut. Per definició, si t’acostes a un científic de qualsevol disciplina a preguntar-li què està investigant, et començarà a parlar dels misteris de l’univers, la vida, la ment, les teves cèl·lules, el passat o el futur. De veritat, la investigació científica és l’aventura més fascinant que hi ha. I, unida al sexe, és el súmmum!

Sense la ciència no hauríem sabut mai que hi ha planetes extrasolars ni estrelles de neutrons, ni que hi ha virus microscòpics que causen malalties, ni que la Terra brama pels moviments de les plaques tectòniques. I tampoc quin és el gen del cromosoma Y que fa començar la cascada de senyals fins a la masculinització del fetus, o si els pederastes tenen més activitat en una zona específica del cervell. Podeu passar-vos hores debatent si l’ejaculació femenina té components més semblants al semen o a l’orina, però un cromatògraf ens farà sortir de dubtes ràpidament.

Al llarg del llibre, ens posarem una mica més seriosos quan analitzem la part mèdica i els trastorns psicosexuals. He visitat clíniques i terapeutes de diferents filosofies i, amb tota modèstia, he de dir que hi ha sexòlegs fabulosos, però m’ha semblat que encara hi ha pocs professionals que enfoquin el sexe d’una manera integral. He conegut metges que recepten cremes de testosterona amb una facilitat sorprenent i psicoterapeutes obstinats a afirmar que tots els problemes tenen un origen exclusivament mental. La rigidesa i la impossibilitat de rèplica immediata d’un llibre no ofereixen el millor format per discutir en aquest sorramoll, però sens dubte defensarem aquesta visió biopsicosociològica segons la qual tant la part física com les parts psicològica i social s’han de tenir en compte en el seu conjunt abans de fer qualsevol diagnòstic. Aquí de cap manera no pretenem substituir el consell dels doctors i terapeutes, i us recomanem que trenqueu barreres i acudiu a professionals quan cregueu que us fa falta més informació.

Una cosa semblant passa amb els aspectes sociològics. Des d’aquí reivindico la igualtat entre homes i dones, l’acceptació definitiva de l’homosexualitat a tots els nivells, un brindis convençut per la diversitat, el foment d’una visió positiva de la sexualitat i el respecte absolut pels límits que cadascú vulgui establir amb les seves parelles i les seves conviccions. Però no és la meva croada defensar cap causa; a més, em grinyolen una mica els «-ismes». L’únic que puc dir de moment és que la ciència basada en l’evidència té una visió més oberta del sexe i ridiculitza algunes afirmacions de les morals més conservadores sobre efectes negatius de la masturbació, el consum de pornografia, la utilització de joguines sexuals o l’obsolet concepte d’«anormalitat». I això últim serveix per a tothom. Un altre missatge important és que la clau rau a equilibrar desig i satisfacció, no «com més sexe i més divers, millor». Respecte a això, he observat més felicitat en asexuals que en parelles poliamoroses confoses.

Ja per acabar, aviso que els primers capítols són més biològics i poden resultar més feixucs de llegir. Hi intento explicar aspectes bàsics de fisiologia i metodologies d’experimentació que considero importants per assimilar capítols posteriors. Però si noteu que la vostra atenció es dilueix, consulteu l’índex i dirigiu-vos a la secció que més us interessi. El recorregut que farem començarà per les hormones, continuarà pel sistema nerviós, passarà pel cervell i arribarà a l’estudi del comportament humà. D’allà viatjarem a la part mèdica i als trastorns sexuals. Explorarem el sexe en la naturalesa i el nostre passat evolutiu, ens il·lustrarem amb consells de fantàstics terapeutes i acabarem vivint experiències sexuals en ambients d’allò més peculiars. De nou, espero que, com en el meu cas, la vostra curiositat superi el pudor i se us desperti l’interès, i tant el cervell com el cos, el vostre i el de les vostres parelles, treguin el màxim partit d’aquest llibre. L’aventura continua.

1

Sexe a les nostres cèl·lules

La Sandra i en Jacob estan despullats en una habitació buida. No saben gaire bé com hi han arribat, ni què se suposa que han de fer. No es coneixen de res. No s’havien vist mai abans, tot és molt confús. Tampoc no saben que els estic observant i prenent bona nota del seu comportament, ni que els investigadors de la Universitat de Concòrdia, a Mont-real, s’han assegurat que els nivells hormonals de la Sandra facin que se senti excitada i receptiva a l’«aparellament», com ells prefereixen anomenar-ho.

Tot i això, la Sandra manté les distàncies, es mou per l’habitació com si l’explorés i aparenta ignorar la presència d’en Jacob. Tots dos eviten entrecreuar mirades. Es nota que estan intranquils, fins que al cap de pocs segons comença l’acció. Sense dir res, en Jacob pren la iniciativa i camina decidit cap a la Sandra. Ella reacciona allunyant-se’n. En Jacob s’atura un parell de segons, però de seguida intenta apropar-se un altre cop a la Sandra. Aquest cop aconsegueix quedar-se a poques passes d’ella, i de sobte nota una olor peculiar. La Sandra fa olor d’ametlles. És un perfum intens que en Jacob no havia sentit mai abans. Estrany, però neutre. Indiferent. Ni li agrada ni li deixa d’agradar. En Jacob continua concentrat en el cos de la Sandra i la comença a perseguir fent voltes a l’habitació. La Sandra segueix allunyant-se’n, però ja no arrenca a córrer. Només fa la sensació d’intentar escapar cada vegada que en Jacob la toca o acosta el seu rostre cap a ella. Quan la Sandra nota el contacte, fa un salt i se n’allunya. En Jacob persisteix durant un parell de minuts, però després abandona i es queda aturat en un racó.

La Sandra el mira de reüll. Es manté aturada, però després d’uns segons passa caminant dissimuladament per davant d’en Jacob. Ell es gira vigorós cap a ella, i la Sandra es torna a allunyar de cop. «Sol·licitació!», crida i apunta un dels científics que m’acompanyen. Tot és molt estrany. M’expliquen que aquesta acció d’apropar-se per generar atracció i després girar-se és molt típica del comportament sexual femení. «I know, I know…», responc traït pel meu inconscient. L’experiment continua amb les persecucions d’en Jacob i els rebutjos cada vegada menys convincents de la Sandra. En un dels apropaments, en Jacob atrapa la Sandra per l’esquena com si volgués copular. Ella s’escapoleix, però els investigadors han distingit alguna cosa peculiar. «Lordosi!», criden i apunten. En sentir el contacte d’en Jacob, la Sandra ha arquejat l’esquena tirant la pelvis cap enfora i el coll i la nuca cap enrere. Sembla que aquest acte reflex és un vestigi evolutiu molt conservat en els mamífers i denota que la femella està excitada i preparada per a la penetració. De fet, la tensió a la sala augmenta i, en una de les seves cada vegada més agressives envestides, en Jacob aconsegueix penetrar parcialment la Sandra. «Intromissió!», exclama un científic. Jo al·lucino. Sobretot perquè la Sandra s’ha allunyat una altra vegada de seguida, fa unes passes, es frena i permet que en Jacob repeteixi l’acció d’«entremetre’s». I així uns quants cops, intercalant lapses de temps en què sembla que descansin. Els científics van anotant el nombre de penetracions, i jo observo la situació tan aclaparat com us podeu sentir vosaltres. Surrealista. L’experiment dura ja uns onze o dotze minuts, quan de sobte, en una de les seves envestides, en Jacob sembla que s’aferri amb força a l’esquena de la Sandra. Es queda congelat durant un escàs segon, i els dos científics que m’acompanyen criden alhora: «Ejaculació!». Jo no m’he assabentat de res. «Ah, sí?», pregunto més dintre meu que a ells. «Sí, sí…, claríssim», em responen. Després, en Jacob se separa de la Sandra, es retira a poc a poc sense oferir una mínima carícia, s’estira a terra i es queda adormit. A la Sandra se la nota inquieta i se segueix movent com si estigués nerviosa per la sala. En Jacob ja no li fa cas. Passa mig minut i una mà gegant entra pel sostre de l’habitació, agafa la Sandra pel clatell i la retira a una altra cel·la. Fi de l’experiment.

La Sandra i en Jacob són dues rates del laboratori de neurobiologia del comportament, dirigit per James Pfaus a la Universitat de Concòrdia, al Canadà. De fet, per més fogós que semblés, era la primera trobada sexual d’en Jacob. L’estudi consistia a fer que rates mascle tinguessin les seves primeres còpules amb rates femella impregnades amb essència d’ametlla, exposar-les després uns quants cops a femelles en zel però sense essència, i, transcorregut un temps, situar els mascles en cel·les amb rates amb olor d’ametlles i sense, per observar en quin grau preferien les que portaven el perfum. Si la preferència per les perfumades era molt notòria, significaria que les primeres experiències sexuals podien condicionar part del comportament sexual d’una rata adulta.

Vaig observar aquest curiós experiment durant la meva primera visita al laboratori d’en Jim Pfaus, el juliol del 2010, quan m’estava començant a adonar que, amagats en diferents universitats, hi havia un bon nombre d’investigadors que reivindicaven que la ciència tenia molt a aportar a l’estudi pluridisciplinari de la sexualitat humana, i que no seria mala idea escriure un llibre que narrés aquesta perspectiva científica del sexe. Dos anys després, durant la meva segona visita a la Universitat de Concòrdia, el juny del 2012, i ja en plena elaboració d’aquesta obra, en Jim em va explicar que, efectivament, les rates mascle que havien tingut les seves primeres trobades sexuals amb femelles impregnades amb essència d’ametlles, quan eren adultes tenien una marcadíssima preferència per femelles amb aquest perfum. I no solament això; si col·locaven a la cel·la una piloteta de fusta amb essència d’ametlla, la rosegaven i fins i tot hi fregaven els seus genitals. Era com si haguessin generat un fetitxisme sexual per l’olor d’ametlla. I el mateix va passar quan van exposar mascles primerencs a femelles vestides amb jaquetes de cuir: si col·locaven aquests mascles adults a la mateixa cel·la que una femella vestida de cuir i una altra de despullada, es llançaven de cap sobre la que duia la jaqueta.

I més sorprenent encara: en realitat, les jaquetes o les essències d’ametlles són estímuls neutres. Però què passaria si l’estímul fos negatiu? L’equip d’en James Pfaus va fer experiments semblants al de les ametlles però amb rates lleugerament impregnades de cadaverina, una substància produïda per la carn en descomposició que fa fugir qualsevol rata sense contemplacions. La cadaverina és un senyal fortíssim de perill d’infecció: quan una rata l’ensuma, se n’allunya immediatament. Si en una gàbia poseu un mascle adult amb rates en zel impregnades i no impregnades de cadaverina, ni s’acostaria a les que fan pudor. En canvi, un mascle les primeres experiències sexuals del qual han estat amb rates que feien olor de cadaverina,¹ quan d’adult és exposat a femelles amb cadaverina i sense, no mostra preferència per cap d’elles. I en cas de ruixar un extrem de la seva gàbia amb la substància putrefacta, a diferència d’un altre mascle control que fugiria espaordit, el mascle condicionat passaria per allà com si res. El sexe aconsegueix revertir l’aversió davant d’un estímul programat genèticament perquè resulti repugnant i previngui d’infeccions mortals.

És obvi que en cap cas no es pot extrapolar aquesta conclusió directament als humans. Ni tan sols es pot insinuar. Quan pregunto a en Jim si podria haver-hi un condicionament semblant en noies que tinguessin les seves primeres experiències sexuals satisfactòries amb homes amb molt borrissol o aixelles amb una olor molt intensa, o en homes que prefereixin la masturbació amb les seves parelles perquè els seus primers orgasmes amb noies no incloïen el coit, em respon: «Podria ser, no és una hipòtesi descabellada. Sabem que les primeres experiències sexuals generen una mena d’empremta. És clar que en el desenvolupament de la conducta sexual humana intervenen moltíssims més factors, des de biològics fins a culturals, però resulta evident que els reforços condicionats a l’adolescència poden influir en les preferències adultes». Al llarg del llibre intentaré abordar tots aquests factors, observant més les persones que les rates. Però no tinguem pressa a menysprear els estudis amb animals de laboratori. Històricament, ens han ofert pistes molt interessants, i són tan vàlids per investigar algunes variables de la resposta sexual com ho són en l’estudi de la diabetis, les addiccions o la depressió. Potser fins i tot més. Fixem-nos que en aspectes estrictament fisiològics no som tan diferents d’una rata. Posem les hormones com a exemple. El cicle menstrual es regula de manera molt semblant a com ho fa el cicle d’altres mamífers. El nivell d’estrògens va augmentant fins que l’òvul està madur, la glàndula pituïtària dispara l’ovulació segregant l’hormona luteïnitzant, a poc a poc comença a augmentar la progesterona, i hi ha altres senyals químics que regulen un cicle fonamental per a la reproducció de les espècies. Això és així en tal mesura que la selecció natural no ha fet grans canvis en els seus mecanismes més primitius. La fisiologia bàsica dels instints sexuals i la funció reproductiva estan molt preservades evolutivament.

És clar que, per damunt d’aquesta endocrinologia bàsica, en la nostra espècie se superposa tota la influència cultural, les experiències durant el desenvolupament, l’aprenentatge i la llibertat d’acció. Un exemple clar d’això és que, a diferència de la resta de femelles de mamífers excepte bonobos i dofins, les dones tenen sexe per plaer durant el cicle menstrual i no únicament al voltant de l’ovulació, amb finalitats reproductives. Però atureu-vos un moment a reflexionar sobre aquest últim punt. Com sap una rata de laboratori que està en un moment fèrtil i ha de copular? Com sap quan no ho està i instintivament evita mostrar qualsevol comportament de festeig? En el seu cas, no es tracta de trobar un mascle especialment atractiu, ni de veure’s exposada a pressions socials, ni de sentir-se més eufòrica un divendres que un dilluns. En el seu cas, l’aparició de desig és un missatge intern condicionat exclusivament pels seus nivells hormonals. Pregunteu-vos també si, com a vestigi evolutiu, aquesta química interna podria tenir també algun tipus de rol en el comportament humà. I plantegeu-vos si, en alguns casos de disfunció sexual, la pèrdua de desig podria procedir de baixos nivells de testosterona, i la sequedat vaginal, de falta d’estrògens, o si les variacions de progesterona durant el cicle menstrual fan que, sense saber gaire bé per què, un dia preferiu un home més masculí i un altre dia menys. No dubteu que hi té a veure. I encara que en la majoria dels casos sigui un efecte inapreciable davant la socialització i les experiències quotidianes, en altres sí que sembla que és important. Val la pena estudiar-ho. Com? És clar que es poden observar canvis en la resposta sexual de les dones després de la menopausa, o els efectes de la disminució de la testosterona per la ingesta de la píndola anticonceptiva, la pèrdua de libido pels antidepressius quan augmenten els nivells de serotonina o la hipersexualitat generada per alguns fàrmacs reguladors de dopamina. Però als humans no els podem forçar a tenir les seves primeres relacions sexuals amb parelles vestides de cuir o que facin olor d’ametlles, ni injectar-los diferents combinacions hormonals per analitzar per separat com afecta cada substància la resposta sexual. I malgrat que a priori soni estrany, essent els mecanismes de resposta sexual una cosa tan primitiva i conservada evolutivament, les rates sí que són un bon model animal per investigar aspectes molt bàsics de l’endocrinologia del sexe.

BUSCANT LES HORMONES DEL DESIG

El meu interès per la ciència del sexe va néixer de manera sobtada i bastant còmica un matí de novembre del 2008 a Washington DC. Voltava per un macrocongrés de neurociència buscant novetats entre els més de trenta mil investigadors que presentaven els seus treballs, quan vaig veure un pòster científic que es titulava «Clitoral Stimulation Induces Fos Activation in the Rat Brain». Davant del pòster hi havia dreta la jove investigadora Mayte Parada. No vaig poder evitar apropar-m’hi i preguntar-li, tan seriós com vaig poder, com estimulava el clítoris de les rates. «Jo utilitzo un pinzell, però hi ha diverses tècniques. És senzill, perquè les rates tenen un clítoris molt gran», va respondre la Mayte gesticulant amunt i avall amb la mà i amb els dits índex i polze premuts. «Amb un pinzell…, d’acord…, però el sexe de les femelles de rata és bastant diferent del de les humanes, no?», vaig expressar intentant moderar la meva incredulitat. «Bé, depèn. Pel que fa als mecanismes hormonals —que és el que estudiem—, no som tan diferents», va respondre.

La Mayte em va explicar que al seu laboratori extirpava els ovaris de diverses rates, els injectava per grups diferents combinacions d’estrògens, progesterona i altres hormones, i després n’analitzava la resposta sexual. Era com reproduir el cicle menstrual però alterant algun nivell hormonal concret cada vegada. Les rates eviten tenir sexe quan no estan en període fèrtil perquè suposa un risc i una despesa energètica inútil, i la Mayte volia esbrinar quina combinació hormonal exacta feia que una rata se sentís internament excitada. Potser podria donar pistes davant d’alguns casos de manca de libido en dones. Em va explicar que al seu laboratori de la Universitat de Concòrdia investigaven des d’influències hormonals fins a preferències condicionades per l’experiència, tant en rates com en humans, i em va dir: «L’estudi científic del sexe és fascinant, perquè en realitat és molt nou i és ple de temes interessantíssims a investigar. Hauries de venir a visitar-nos».

Vaig continuar el meu camí pel congrés. Però el virus de la curiositat ja m’havia fet efecte i s’estava multiplicant dins el meu cervell. Sabia que no podria oblidar aquella conversa. Mesos després, estava amb Mayte Parada i Jim Pfaus al seu laboratori de neurobiologia, a Mont-real. Allà vaig veure com la Mayte col·locava una rata en una cel·la, cada 10 segons li aixecava la cua i fregava 3 o 4 ràpides vegades el seu enorme clítoris amb el pinzell (no us sorprengueu que el clítoris d’una rata femella sigui enorme, els testicles del mascle són gairebé tan grans com el seu cervell). Repetia l’acció uns quants cops i deixava que la rata explorés la cel·la. La clau era que aquestes cel·les tenien una característica determinada (una olor, per exemple), que després d’uns quants dies d’experiment la rata associaria amb l’estimulació sexual. Al cap d’un temps, la Mayte col·locaria la rata en una nova cel·la amb aquesta mateixa olor, però amb una porta que li donaria l’opció de quedar-s’hi o de passar a una altra habitació. La seva decisió indicaria si l’estimulació clitorídia havia estat satisfactòria, aversiva o indiferent.

El Conditionated Place Preference és un procediment molt utilitzat en psicologia per veure si un estímul «agrada» o «no agrada» a una rata: imagineu que situem una rata en una habitació amb llum i una porta que la connecta amb una altra habitació fosca (o una cel·la blanca i una altra de negra, o amb una olor o sense). Instintivament, la rata explora i circula lliurement per les dues habitacions. Però si li donem un estímul sempre a l’habitació amb llum i aconseguim que associï aquest estímul amb l’habitació, quan després d’uns dies col·loquem la rata una altra vegada al mateix lloc, podran passar tres coses: si l’estímul li agradava, es quedarà a l’habitació amb llum esperant-lo de nou. Si li resultava repulsiu, travessarà immediatament la porta i passarà molt més temps a la zona fosca. I si li resultava indiferent, anirà alternant les dues habitacions com si res. Aquesta és la manera en què la Mayte investigava sota quin còctel hormonal l’estimulació clitorídia era més agradable.

A mi em resultava curiosíssim tot això i, sabent que el comportament sexual humà depenia de moltíssims altres factors a més de les hormones, vaig començar a interessar-me en gran mesura per la biologia, la psicologia i la sociologia del nostre comportament sexual.

De fet vaig veure que, si no fos pel pudor que ens provoca, aquesta perspectiva biopsicosociològica de la sexualitat seria un exemple fabulós per divulgar de manera amena com el cos, la ment i la cultura interaccionen a diferents nivells: el sexe ens permet explicar com gens i hormones regulen l’equilibri interior del nostre cos, explicar principis bàsics d’anatomia, el funcionament del sistema nerviós, del cervell, la influència de l’aprenentatge, els efectes de la ment sobre l’organisme, els condicionaments culturals del nostre comportament, discutir sobre el nostre passat evolutiu i un llarg etcètera. Podria ser fins i tot una manera genial d’ensenyar ciències a l’escola, perquè a més exposa perfectament diferents metodologies científiques: des de les més experimentals amb animals de laboratori fins a les enquestes sociològiques en què es pregunten les edats del primer encontre íntim, les postures en les quals s’assoleix més fàcilment l’orgasme o quantes vegades s’ha estat infidel. Però hi ha moltíssim més. Es poden utilitzar escàners per observar directament l’activitat del cervell, i estudis fisiològics amb els quals conèixer el paper que té el sistema nerviós perifèric, hormones, gens, músculs i metabolisme, i evidentment infinitat d’estudis sociològics, per analitzar com la sexualitat ha evolucionat amb el temps o es veu afectada per l’educació i la cultura. Els uns i els altres ofereixen pistes d’informació molt útil.

L’agost del 2010, la Mayte va publicar els resultats dels seus estudis a la revista Hormones and Behaviour amb una conclusió parcialment inesperada: a les rates sempre els agradava que els estimulessin el clítoris! Les diferents combinacions d’estrogen i progesterona no afectaven el temps que passaven a cada costat de la cel·la; de fet, sempre anaven al lloc on pensaven que rebrien estimulació. El curiós era que les rates solament mostraven lordosi i comportaments de sol·licitació de sexe quan el còctel hormonal imitava el moment de l’ovulació. És a dir, aquestes hormones afecten el comportament fent que les rates facin senyals o no de festeig, però independentment d’això, i fins i tot quan no estan receptives, si els estimulem el clítoris, els continua agradant. Això que ens pot semblar lògic des d’una perspectiva humana és bastant nou en la conducta animal: implica que les hormones condicionen la conducta, però no la resposta sexual. Si fem una especulativa extrapolació als humans, és consistent amb altres resultats que indiquen que les dones gaudeixen igualment del sexe en totes les fases del cicle menstrual, però sí que senten lleugerament més desig i mostren més senyals inconscients de seducció al voltant dels dies d’ovulació.

Els resultats de la Mayte també suggereixen una distinció entre desig i excitació física, que serà clau en aquest llibre quan diferenciem trastorns per manca de libido (low desire) o desordres d’excitació (arousal deficit disorder). En el cas dels humans, concebem el desig com una cosa amb més component psicològic, i l’excitació com la resposta física a aquest desig. En els homes seria molt fàcil de distingir: sentir-se ansiosos i tenir o no una erecció. Els mecanismes de desig i excitació se solapen, i de vegades l’excitació pot desencadenar el desig, i no a la inversa. Però tot suggereix que poden distingir-se hormonalment, i que aquesta química interna pot explicar tant algunes disfuncions i casos atípics com part de la nostra diversitat en desig, atracció i comportament sexual en cada moment.

És obvi que les hormones són solament una part de l’equació, i que no té sentit estudiar-les sense tenir en compte el context sociològic. Però hem de reconèixer que, sense una mínima perspectiva neurobiològica, no es pot pretendre tenir un coneixement complet de la sexualitat humana. Per això començo amb ella, i aniré avançant per tots aquests apassionants nivells d’estudi de la resposta sexual humana, que és la nostra.

POQUES DIFERÈNCIES ENTRE MASCULÍ I FEMENÍ

Quatre segles abans de Crist, el filòsof grec Anaxàgores va establir que els infants masculins procedien del testicle dret, i les nenes, de l’esquerre. Es diu que, seguint aquesta lògica, a l’Edat Mitjana diversos aristòcrates francesos amb més proporció de filles es van arribar a extirpar el testicle esquerre a fi de procrear nens. Alhora, Aristòtil creia que la clau per engendrar un nen era posar molt d’esforç i èmfasi en la còpula, i que els fills procedien solament del semen del pare; la mare no transmetia cap informació i el seu úter era simplement un receptacle on el fetus creixia fins al naixement. Per sort, la ciència ha avançat bastant fins a explicar-nos tots els condicionaments genètics i moleculars responsables de la diferenciació sexual entre homes i dones. Revisem-los.

A l’interior de gairebé totes les cèl·lules del nostre cos tenim 46 cromosomes. Es tracta de 22 parelles de cromosomes anomenats autosòmics, més una altra parella de cromosomes sexuals: XX en el cas de la dona i XY en el de l’home.²

L’excepció pel que fa al nombre de cromosomes es produeix als nostres òvuls o espermatozous, que solament tenen una còpia de cada cromosoma. Així, en ajuntar-se amb el respectiu gàmeta de la nostra parella, surten els 46 cromosomes totals. En les dones, el cromosoma sexual dels òvuls és forçosament X, mentre que, en els homes, la meitat dels espermatozous contenen X i l’altra meitat Y. Això fa que, en funció de quin espermatozou fertilitzi l’òvul, engendrarà una futura nena XX o un nen XY. Però, atents, perquè el que en última instància dirigiran la seva diferenciació sexual no seran tant els gens com les hormones. Si a un embrió de rata femella li injectem testosterona durant els primers dies de desenvolupament, naixerà amb genitals ambigus i comportament masculí. Si en lloc de fer-ho al principi, li injectem testosterona quan la gestació estigui més avançada, naixerà com una dona però intentarà muntar altres dones. I si la injectem a la rata ja adulta, es tornarà més agressiva, però no modificarem les seves preferències sexuals.

Quan un òvul fecundat es comença a dividir, al principi totes les seves cèl·lules són idèntiques. Després, unes s’aniran diferenciant en nervioses, unes altres en sanguínies, musculars, òssies i a poc a poc començaran a construir els diferents òrgans que configuren el cos humà. En el cas de la regió anogenital, la primera estructura que es forma a les quatre setmanes d’embaràs és un orifici anomenat cloaca, que té una mena de tubercle genital a dalt, la uretra per dins i una espècie d’inflor al voltant (figura 1.1). A les sis setmanes, una part enmig de la cloaca s’haurà tancat, separant dos orificis que donaran lloc a l’anus i als genitals. Per dins de la zona genital hi ha un parell de conductes connectats a dues gònades que posteriorment es convertiran en testicles o en ovaris. Però fins aquest moment, l’estructura és exactament la mateixa per a futurs nens o nenes. La diferenciació sexual comença a partir de la sisena setmana, quan, si el fetus porta el gen SRY o Sex-determining Region en el cromosoma Y, s’allibera una hormona anomenada antimulleriana (AMH), que força que les gònades es converteixin en testicles. Si el fetus és XX i no s’allibera AMH, les mateixes gònades es desenvoluparan com a ovaris i trompes de Fal·lopi. Aquesta és la primera etapa de diferenciació sexual. Però l’inici de la masculinització global del fetus comença a la vuitena setmana, quan els testicles, encara interns, comencen a segregar testosterona. Això fa que creixin i comencin a descendir fins a ocupar la pell inflamada al voltant de la cloaca, que donarà lloc a l’escrot. Si no hi ha testosterona, aquesta mateixa pell formarà els llavis vaginals. Els genitals masculins i femenins procedeixen exactament de les mateixes estructures anatòmiques, però es desenvolupen i es col·loquen de manera diferent.

FIGURA 1.1. Desenvolupament embrionari dels genitals masculins i femenins.

L’efecte següent de la testosterona és que el tubercle genital damunt de la cloaca començarà a créixer cap enfora, tancant l’orifici de la cloaca i emportant-se’n la uretra amb ell fins a formar un penis amb un gland i dos cossos cavernosos que s’inflaran en cas d’erecció. Si el fetus és XX i no s’allibera testosterona, passarà exactament el mateix, però cap endins i amb una mida més petita. La cloaca es mantindrà oberta, constituint la vagina i l’úter, i el tubercle anirà creixent cap a l’interior. Solament deixarà fora el gland, que es convertirà en el clítoris extern, mentre que els cossos cavernosos es desenvoluparan com dos braços interiors del clítoris, que passaran en forma de V pels costats de la vagina i que també s’inflaran amb sang en el moment de l’excitació. El penis i el clítoris tenen exactament el mateix origen embrionari. De fet, el gland masculí és el cap del clítoris femení, però amb les mateixes terminacions nervioses concentrades en un espai molt més reduït. De debò. Si observeu les imatges completes dels genitals femenins i masculins veureu que el clítoris és gairebé idèntic al penis, i que ovaris i testicles provenen clarament de les mateixes estructures, llevat que una se’n va anar cap enfora per l’acció del cromosoma Y primer i de la testosterona després (figura 1.2). Són tan semblants que alguns investigadors consideren que els orgasmes vaginals són en realitat clitoridis, perquè el que fa la penetració és pressionar les estructures internes del clítoris. Dit de manera molt basta, l’estimulació clitorídia seria com si a l’home li acariciessin només el gland, i la vaginal equivaldria a estimular el cos del penis. O, depenent de la posició en el coit, tot alhora. Tornaré a discutir aquest aspecte més endavant, quan parli del punt G, però el missatge és clar: des del punt de vista genital, homes i dones som molt més semblants del que ens imaginem.

FIGURA 1.2. Estructura comparada del desenvolupament del penis i el clítoris, i dels testicles i els ovaris.

Són els andrògens i no el cromosoma Y els que, en última instància, dirigeixen la masculinització del fetus. Alguns dels experiments més famosos per constatar la superior rellevància de les hormones davant dels gens van ser els fets als anys quaranta per l’embriòleg francès Alfred Jost. Jost va treure els ovaris d’embrions femenins de conill durant la seva gestació i va observar que es desenvolupaven i es comportaven com les femelles. Va fer el mateix traient els testicles d’embrions masculins i, tal com s’esperava —en aquells moments ja es coneixia el rol de la testosterona en la masculinització del cos—, també van acabar desenvolupant-se com a femelles tot i ser XY.

Però no cal recórrer als conills. Les persones amb la síndrome d’insensibilitat als andrògens (AIS) són dones tot i tenir cromosomes XY. Les afectades d’AIS comencen el seu desenvolupament embrionari com un fetus masculí en què els gens del cromosoma Y provoquen l’aparició de testicles. Aquests testicles encara interns comencen a segregar testosterona, però passa una cosa anòmala: les dones amb AIS tenen una mutació genètica que genera falta de receptors d’andrògens a totes les cèl·lules del seu organisme. És a dir, hi ha testosterona a la sang, però les cèl·lules no la reconeixen. Consegüentment, els testicles no creixen