1

Jerusalem, època actual

«Hi ha moments a la vida en què l’única manera de salvar-te és morint o matant.» Aquesta frase de Mohamed Ziad l’havia turmentat des del mateix instant que l’havia sentit de llavis del seu fill Wadi Ziad. No podia deixar de pensar en aquestes paraules mentre conduïa sota el sol implacable que rostia les pedres del camí. Eren del mateix color daurat de les cases que s’apinyaven a la nova ciutat de Jerusalem, construïdes amb aquelles pedres enganyosament suaus però dures com les roques de les pedreres d’on les havien arrencat.

Conduïa lentament, deixant vagar la mirada per l’horitzó, on es veien les muntanyes de Judea com si fossin molt a prop.

Sí, anava a poc a poc, malgrat que tenia pressa, però necessitava assaborir aquells instants de silenci per evitar que les emocions la dominessin. Dues hores abans no sabia que emprendria el camí que la portaria al seu destí. I no era que no estigués preparada. Ho estava. Però a ella, que li agradava planificar fins a l’últim detall de la seva vida, l’havia sorprès la facilitat amb què en Joël havia aconseguit la cita. No li havia costat ni una dotzena de paraules.

—Ja està, et rebrà a migdia.

—Tan aviat?

—Són les deu, tens temps de sobres, no és gaire lluny. T’ho ensenyaré al mapa, no és pas complicat de trobar.

—Coneixes bé el lloc?

—Sí, i a ells també els conec. L’última vegada que hi vaig anar va ser ara fa tres setmanes, amb els d’Acció per la Pau.

—No sé com es refien de tu.

—I per què no se n’han de refiar? Sóc francès, tinc bons contactes i les ànimes càndides de les ONG necessiten qui els orienti en els embolics burocràtics d’Israel, els cal algú que tramiti els permisos per travessar a Gaza i Cisjordània, que aconsegueixi alguna entrevista amb un ministre o altre perquè puguin protestar per les condicions en què viuen els palestins; els proporciono camions a bon preu per traslladar l’ajut humanitari a un altre lloc… La meva organització fa una bona feina. Tu en pots donar fe.

—Sí, vius dels bons sentiments de la resta del món.

—Visc de prestar un servei als qui viuen de la mala consciència dels altres. No et queixis, no fa ni un mes que us vau posar en contacte amb nosaltres, i en aquest temps t’he aconseguit cites amb dos ministres, amb parlamentaris de tots els grups, amb el secretari de la Histadrut, facilitats per entrar als Territoris, t’has pogut entrevistar amb una pila de palestins… Fa quatre dies que ets aquí i ja has complert la meitat del programa que tenies previst.

En Joël va mirar fastiguejat la dona. No li queia bé. D’ençà que l’havia anat a buscar a l’aeroport, feia quatre dies, li havia anat notant la tensió, la incomoditat. El molestava la distància que posava entre ells i la insistència amb què li demanava que li digués senyora Miller.

Ella li va aguantar la mirada. Tenia raó. Havia complert. D’altres ONG utilitzaven també els seus serveis. No hi havia res que en Joël no pogués aconseguir des d’aquella oficina, des d’on s’albirava, a la llunyania, la Ciutat Vella de Jerusalem. Treballaven amb ell la seva dona, que era israeliana, i quatre joves més. Dirigia una empresa de serveis molt apreciada per les ONG.

—Et diré una cosa d’aquest home: és una llegenda —va dir en Joël.

—M’hauria estimat més parlar amb el seu fill, és el que et vaig demanar.

—Però està de viatge als Estats Units, convidat per la Universitat de Columbia per participar en un seminari, i quan torni ja te n’hauràs anat. No tens el fill, però tens el pare, ja em pots creure si et dic que hi guanyes, amb el canvi. És un vell formidable. Té una història…

—Tant el coneixes?

—De vegades, els del ministeri li envien gent com tu. És un colomí, tot el contrari que el seu fill.

—Precisament per això m’interessa parlar amb l’Aaron Zucker, perquè és un dels principals líders de la política d’assentaments.

—Esclar, però el pare és més interessant —va insistir en Joël.

Es van quedar en silenci per evitar una d’aquelles discussions absurdes en què sovint s’embrancaven. No havien congeniat. Ell la trobava exigent; ella només li veia el cinisme.

I ja s’havia posat en camí. Cada vegada estava més tensa. Havia encès un cigarret i n’aspirava el fum amb fruïció, amb la mirada fixa en aquella terra ondulada on, a banda i banda de la carretera, s’enfilaven uns quants edificis moderns i aparentment funcionals. No hi havia cabres, va pensar deixant-se endur per la imatge bíblica, però per què n’hi havia d’haver? A les cabres no els quedava lloc al costat d’aquelles moles d’acer i vidre que eren la insígnia de la prosperitat de l’Israel modern.

Al cap d’uns minuts va sortir de l’autopista i va enfilar una carretera que anava cap a un grup de cases situades damunt d’un turó. Va aparcar el cotxe davant d’un edifici de pedra de tres plantes, idèntic a d’altres que s’alçaven damunt d’un terreny rocós des d’on els dies clars es veien les muralles de la Ciutat Vella.

Va apagar el cigarret al cendrer del cotxe i va respirar fondo.

Allò semblava una urbanització burgesa com tantes altres. Cases d’uns quants pisos, envoltades de jardins amb gronxadors i tobogans per a criatures, i cotxes alineats al costat d’unes voreres impol·lutes. S’hi respirava tranquil·litat, seguretat. No li costava d’imaginar-se com eren les famílies que vivien en aquelles cases, tot i que sabia com havia estat aquell lloc dècades enrere. Li ho havien explicat uns vells palestins amb la mirada perduda en els records d’aquells dies en què els qui vivien en aquell tros de terra eren ells, perquè encara no hi havien arribat els altres, els jueus.

Va pujar l’escala. Tan bon punt va tocar el timbre, la porta es va obrir. Una dona jove, que no devia tenir ni trenta anys, la va rebre somrient. Duia roba informal: texans, una samarreta ampla i vambes. Tenia un aspecte com el de tantes altres joves, però hauria destacat entre milers pel seu somriure franc i la mirada carregada de bondat.

—Passi, l’estàvem esperant. Vostè és la senyora Miller, oi?

—Això mateix.

—Sóc la Hanna, la filla de l’Aaron Zucker. Em sap greu que el meu pare estigui de viatge, però com que al ministeri van insistir tant, l’atendrà el meu avi.

Del minúscul rebedor van passar a una sala àmplia i lluminosa.

—Segui, avisaré el meu avi.

—No cal, ja vinc. Sóc l’Ezequiel Zucker —va dir una veu procedent de l’interior de la casa. Al cap d’un instant va aparèixer un home.

La senyora Miller li va clavar la mirada. Era alt, tenia els cabells blancs, els ulls grisos i, malgrat l’edat que se li podia suposar, semblava àgil.

Li va estrènyer la mà amb força i la va convidar a seure.

—De manera que volia veure el meu fill…

—En realitat, els volia conèixer tots dos, però sobretot el seu fill, ja que és un dels principals impulsors de la política d’assentaments…

—Sí, i és tan convincent que el ministeri li envia els visitants més crítics perquè els expliqui la política d’assentaments. Bé, doncs, digui’m, senyora Miller…

—Avi —el va interrompre la Hanna—, si no et fa res, me’n vaig. Tinc una reunió a la universitat. En Jonàs està a punt d’anar-se’n…

—No t’amoïnis, ja m’espavilaré sol.

—Per quant temps n’hi haurà? —va preguntar la Hanna a la senyora Miller.

—Intentaré que no es cansi… Una hora… una mica més potser… —va respondre la dona.

—No tenim cap pressa —va dir l’ancià—, a la meva edat, el temps no compta.

Es van quedar sols i l’home va notar la tensió de la dona. Li va oferir un te, però ella el va rebutjar.

—Així que vostè treballa per a una d’aquestes ONG subvencionades per la Unió Europea.

—Treballo per a Refugiats, una organització que estudia sobre el terreny els problemes de la població desplaçada a causa de conflictes bèl·lics, catàstrofes naturals… Intentem avaluar l’estat dels desplaçats i si les causes que han provocat el conflicte estan en vies de solució o quant poden durar els desplaçaments. Si ho creiem convenient, instem els organismes internacionals a adoptar mesures per pal·liar el patiment dels desplaçats… Els nostres estudis són rigorosos i per això rebem ajuda d’institucions comunitàries.

—Sí, conec els informes de Refugiats sobre Israel. Sempre crítics.

—No es tracta d’opinions, sinó de realitats, i la realitat és que des del 1948 milers de palestins han hagut d’abandonar la llar, s’han vist desposseïts de les seves cases i de les seves terres. Estem avaluant la política d’assentaments, que encara provoca més desplaçats. On som ara, aquí en aquest turó, hi havia hagut un llogaret palestí del qual no queda res. Sap què se n’ha fet, dels habitants d’aquell poblet? On són ara? Com sobreviuen? Podran tornar algun dia al lloc on van néixer? Què en sap, vostè, del patiment d’aquesta gent?

Immediatament es va penedir de les últimes paraules que havia pronunciat. Aquell no era el camí. No podia mostrar tan obertament els seus sentiments. Havia d’intentar mantenir una actitud més neutral. No de complaença, però tampoc d’animadversió.

Es va mossegar el llavi inferior mentre esperava la resposta de l’home.

—Com es diu? —va preguntar ell.

—Perdó?

—Li pregunto el seu nom. Em sembla encarcarat dir-li senyora Miller. Vostè em pot dir Ezequiel.

—Doncs… No sé si és correcte… Procurem no confraternitzar quan treballem…

—No tinc intenció de confraternitzar amb vostè, però sí que ens diguem pels nostres noms. Vaja, que no som a Buckingham Palace! Vostè és a casa meva, és la meva convidada i li demano que em digui Ezequiel.

Aquell home la desconcertava. No li volia dir com es deia i per descomptat no tenia intenció d’anomenar-lo Ezequiel, però si l’home decidia tallar la conversa… llavors hauria desaprofitat la millor oportunitat de la seva vida de tirar endavant allò que tant la turmentava.

—Marian.

—Marian? Vaja…

—És un nom corrent.

—No es disculpi per dir-se Marian.

Va sentir ràbia. Ell tenia raó, s’estava disculpant pel seu nom i sense cap motiu.

—Si li sembla bé, li donaré el qüestionari que porto preparat i que servirà de base per a l’informe que he de redactar.

—Suposo que parlarà amb més persones…

—Sí, tinc una llarga llista d’entrevistes: funcionaris, diputats, diplomàtics, membres d’altres ONG, organitzacions religioses, periodistes…

—I palestins. Suposo que també hi parlarà.

—Naturalment. Ja ho he fet. Ells són el motiu del meu treball. Abans de venir a Israel he estat a Jordània i he tingut l’oportunitat de parlar amb molts palestins que van haver de fugir després de cada guerra.

—Vostè em preguntava pel patiment dels desplaçats… Bé, jo n’hi podria parlar durant hores, dies, setmanes senceres, de patiment.

Costava de creure que aquell home alt i fort, que malgrat l’edat traspuava confiança en si mateix, amb aquella mirada d’un gris acerat que denotava que tenia una gran pau interior, sabés de veritat el que era el patiment aliè. No li negava pas que hagués pogut patir, però això no implicava que fos capaç de sentir el dolor dels altres.

—Com sap que aquí hi va haver un poblet àrab? —va preguntar de sobte, copsant el desconcert d’ella.

—A la meva organització tenim informació detallada de tots i cadascun dels pobles i poblets de Palestina, fins i tot dels que ja no existeixen d’ençà de l’ocupació.

—Ocupació?

—Sí, des que van arribar els primers emigrants jueus fins a la proclamació de l’Estat d’Israel, a més de tot el que ha passat posteriorment.

—Què és el que vol saber?

—Vull que em parli de la política d’ocupació, dels assentaments il·legals, de les condicions de vida dels palestins que veuen com els enderroquen les cases per accions de venjança…, que em digui per què continuen establint assentaments en llocs que no els pertanyen… De tot això és del que pretenia parlar amb el seu fill. Sé que Aaron Zucker és un dels més ferms defensors de la política d’assentaments, els seus articles i conferències l’han fet famós.

—El meu fill és un home honrat, va ser un militar valent quan va servir a l’exèrcit i sempre s’ha destacat per dir en veu alta el que pensa, sense importar-li les conseqüències. És més senzill lamentar-se de la política d’assentaments, fins i tot no obrir boca, i fer-hi costat interiorment. A la meva família ens estimem més donar la cara.

—Per això sóc aquí, per això els del Ministeri d’Assumptes Exteriors m’han enviat per parlar amb el seu fill. És un dels líders socials d’Israel.

—Vostè creu que els qui defensen els assentaments són gairebé uns monstres.

La Marian va arronsar les espatlles. No li volia dir que era efectivament el que en pensava. L’entrevista no anava pel camí que s’havia marcat.

—Li diré el que jo penso: no sóc partidari que es construeixin nous assentaments. Defenso el dret dels palestins a tenir un Estat propi.

—Esclar, però el seu fill Aaron pensa tot el contrari.

—Però és amb mi amb qui està parlant. I no em miri com si fos un vellet ingenu, no en tinc res, d’ingenu.

Es va obrir la porta de la sala i va aparèixer un jove alt, vestit de soldat, amb un subfusell penjat a l’espatlla. La Marian es va alarmar.

—És el meu nét, en Jonàs.

—Així que vostè és de l’ONG… Perdoni, però no he pogut evitar de sentir les seves últimes paraules. M’agradaria donar-li la meva opinió, si el meu avi m’ho permet.

—En Jonàs és fill de l’Aaron —va explicar l’Ezequiel Zucker a la Marian.

—La política d’assentaments no és un caprici, es tracta de la nostra seguretat. Miri’s el mapa d’Israel, fixi’s en les nostres fronteres… Els assentaments formen part del front on ens veiem obligats a lluitar —va afirmar en Jonàs amb tanta convicció que va molestar la Marian; instintivament va rebutjar aquell jove.

—Lluiten contra dones i criatures? Quina glòria hi ha a enderrocar les cases on malviuen les famílies palestines? —va preguntar la Marian.

—Ens hem de deixar matar? Les pedres fereixen. I en aquests llogarets on sembla que hi viuen plàcides famílies també hi ha terroristes.

—Terroristes? Vostè anomena terrorista a qui defensa el dret a viure al poble on ha nascut? A més, la política d’assentaments tan sols busca quedar-se un territori que no pertany a Israel. Les resolucions de les Nacions Unides sobre les fronteres són prou clares. Però el seu país aplica una política de fets consumats. Construeixen assentaments en zones on viuen els palestins, els assetgen, els fan la vida impossible, fins a aconseguir que se’n vagin.

—Vostè és una dona apassionada, no sé per què es molesta a venir aquí per redactar un informe. És evident que té les coses clares, res del que li pugui dir el meu avi o el meu pare li farà canviar la manera de pensar, oi?

—Tinc l’obligació d’escoltar totes les parts.

—Mira de cobrir un tràmit, res més.

—Prou, Jonàs, deixem que la senyora Miller faci la seva feina. —El to de veu de l’Ezequiel Zucker denegava una nova resposta del seu nét.

—D’acord, ja me’n vaig. —El jove va sortir sense dir adéu.

La Marian va llegir en els ulls grisos de l’Ezequiel Zucker que estava a punt de donar per acabada la conversa que ella no havia sabut portar. Però no se’n podia anar. Encara no.

—Em sembla que acceptaré el te que m’ha ofert.

Aleshores va ser ell el qui va semblar desconcertat. No tenia ganes de continuar parlant amb aquella dona, però tampoc no volia ser mal educat.

Quan va tornar amb el te, la va trobar mirant pels finestrals. No era una dona guapa, però sí atractiva. Era d’estatura mitjana, prima, cabells negres, que duia recollits. Va calcular que feia temps que n’havia fet quaranta, que estava més a prop dels cinquanta. La notava desassossegada i aquell desassossec li va semblar encomanadís.

—En aquella direcció hi ha Jerusalem —li va dir mentre deixava la safata del te damunt d’una tauleta baixa.

—Ja ho sé —va respondre la Marian.

S’esforçava a somriure, però ell ja no semblava disposat a conversar.

—Fa un moment m’ha dit que podria parlar durant setmanes de patiment…

—Sí, ho podria fer —va respondre ell secament.

—Vostè d’on és, Ezequiel? Quin és el seu país d’origen?

—Sóc israelià. Aquesta és la meva pàtria.

—M’imagino que per a un jueu el més important és sentir que té una pàtria —va dir ella sense fer cas del to distant de l’home.

—La nostra pàtria, sí. Ningú no ens l’ha regalat. Hi teníem dret. I no he vingut d’enlloc. Vaig néixer aquí.

—A Palestina?

—Sí, a Israel. La sorprèn?

—No…

—De fet, els meus pares eren russos, i els meus avantpassats, polonesos. Hi ha molts russos d’origen polonès; ja sap que Polònia sempre ha estat al punt de mira dels russos, i cada cop que aquests es quedaven amb un tros de terra polonesa, els jueus polonesos passaven a ser russos. La vida dels jueus no era fàcil a Rússia. No ho era enlloc d’Europa, tot i que la Revolució francesa hagués capgirat una mica la situació. Les tropes de Napoleó portaven la idea de la llibertat arreu on van anar, però aquestes idees van topar amb la Rússia dels tsars. De manera que a l’Europa Occidental les nostres condicions de vida van canviar i molts jueus es van convertir en homes preeminents i polítics importants, però a Rússia no va pas anar així.

—Per què?

—El tsar i els seus governs eren profundament reaccionaris i temorosos de tot el que els semblava diferent. I per això feien viure els jueus a les anomenades «zones de residència», situades en ciutats del sud de Rússia, a Polònia, Lituània, Ucraïna, que llavors formaven part de l’imperi rus. Ni tan sols va pesar en l’ànim de la cort russa la lleialtat dels jueus quan Napoleó va envair el país. Caterina no ens volia, en realitat costa de trobar un tsar o una tsarina que ens hagués volgut com a súbdits.

—Vol dir Caterina la Gran.

—Sí, esclar. Va fer tot el possible per expulsar-nos.

—Però no ho va aconseguir…

—No, no ho va aconseguir; es va haver de conformar aprovant mesures que restringissin les activitats dels jueus. No n’hi havia gaires, de jueus que visquessin dignament en aquella època: alguns comerciants, prestadors, metges… Sí, n’hi va haver que van aconseguir permisos especials i van arribar a viure gairebé com a ciutadans normals. Ha sentit a parlar dels pogroms?

—Evidentment que sé què van ser els pogroms.

—El 1881 es va produir un atemptat contra el tsar Alexandre II i, entre els participants en el complot, hi havia una dona, jueva, Gesia Gelfman. En realitat, la seva participació no va ser rellevant, però va servir d’excusa perquè es desencadenés una violència salvatge contra els jueus de tot l’imperi. Aquell pogrom va començar a Elisabetgrad i es va estendre a Minsk, Odessa, Balti… Van assassinar milers de jueus. Al cap d’un any, molts dels qui van sobreviure van haver d’abandonar tot el que tenien perquè el nou tsar, Alexandre III, va signar una ordre d’expulsió.

—La seva família va patir aquells pogroms?

—Li interessa saber-ho?

—Sí —va murmurar ella. Necessitava que aquell home es relaxés. Ella també havia de fer-ho.

—Si té temps per sentir la història…

—Podria ser una manera d’entendre més bé les coses.

2

Sant Petersburg - París

«El meu avi patern era comerciant de pells, com ho havia estat també el seu pare, Simó. Viatjaven per Europa venent pells russes als pellissers, que en feien abrics sofisticats per a les seves clientes riques. A França, hi tenien els millors clients. A París, en Simó tenia un amic pellaire, monsieur Elies. Quan en Simó va morir, el meu avi Isaac va continuar el negoci i el va ampliar. Solia canviar part de la mercaderia per aquells abrics ja confeccionats, que després venia a la cort de Sant Petersburg. A les aristòcrates russes, els agradava tot el que arribava de París.

La meva àvia Esther era francesa, filla de monsieur Elies, que, per molt que s’hi va oposar, no va poder impedir que el jove Isaac se li endugués la nena. Monsieur Elies havia quedat vidu i l’Esther era l’única filla que tenia. L’Isaac i l’Esther es van casar a París i després es van traslladar a un poble de prop de Varsòvia, a la casa on l’Isaac vivia amb la seva mare vídua, la Sofia. Van tenir tres fills, en Samuel, l’Anna i en Friede, el més petit. Tots tres es portaven un any de diferència. Monsieur Elies sempre es lamentava de tenir la filla i els néts lluny, i quan en Samuel, el meu pare, va fer deu anys, el meu avi Isaac va decidir portar-lo a França perquè conegués el seu avi. En Samuel no tenia gaire salut i la seva mare se’n va separar plena d’aprensió. Sabia que per a monsieur Elies seria un regal conèixer el nét gran, però no estava segura de si en Samuel seria capaç d’aguantar tots els inconvenients d’un viatge tan llarg.

—No t’hi amoïnis, el nostre Samuel ja és gairebé un home —la va consolar la sogra—, i l’Isaac el sabrà cuidar.

—Sobretot procura que no es refredi i, si té febre, us quedeu en algun hostal i li dónes aquest xarop, així s’alleujarà —va insistir l’Esther.

—Sabré cuidar el nostre fill, tu ocupa’t dels altres, no els perdis de vista, sobretot en Friede; aquest nano és massa inquiet. Me’n vaig tranquil sabent que no esteu sols, que tens el suport de la mare.

A l’Isaac, l’havia tranquil·litzat que l’Esther s’avingués amb la seva mare. La Sofia era una dona de caràcter, però s’havia rendit davant la bondat de l’Esther. Jove i sogra semblaven mare i filla.

Al cap d’unes quantes setmanes de viatge, l’Isaac i en Samuel van arribar a París, on van rebre notícies dels aldarulls que hi havia a tot Rússia.

—Han assassinat el tsar. He sentit a dir que hi ha jueus implicats en la conspiració —va anunciar monsieur Elies.

—No pot ser! El tsar ha millorat les condicions de vida de la nostra comunitat. Què hi guanyaríem, els jueus, amb la seva mort? —va respondre l’Isaac.

—Sembla que n’hi ha que es prenen la justícia pel seu compte i han atacat algun poble jueu de la zona de residència… —va afegir monsieur Elies.

—És l’excusa que necessitaven tots els qui s’oposaven a la política del tsar respecte als jueus. Espero que s’imposi la raó i la veritat.

—És terrible que a Rússia no es permeti que els jueus surtin de les zones de residència —es va lamentar monsieur Elies—. Si més no a França podem viure a les ciutats, i aquí mateix, al cor de París.

—La idea maleïda de les zones de residència la devem a la tsarina Caterina. Els consellers de Caterina la Gran van voler tallar les ales als nostres artesans i mercaders. Però hi ha molts jueus que viuen a Sant Petersburg mateix. Els calen permisos especials, però els poden aconseguir —va explicar l’Isaac.

—Sí, però no n’hi ha pas per a tothom —va replicar monsieur Elies—. Encara sort que teniu la casa no gaire lluny de Varsòvia. Patiria per vosaltres si visquéssiu a Moscou o a Sant Petersburg.

No podien dissimular la preocupació que els aclaparava. Les notícies que arribaven des de Rússia eren tan confuses que temien pel que pogués passar a la família.

—En Samuel i jo ens en tornarem aviat. No estaré tranquil fins que no vegi la dona i els fills. Sé que la mare se’n cuida, però no els puc deixar més temps sols.

—Jo tampoc no reposaré fins que no sàpiga que hi has arribat i rebi notícies teves que tothom està bé. Te n’has d’anar de seguida.

Al cap de dos dies els va anar a veure un vell amic de monsieur Elies, un home ben relacionat a la cort.

—No us en podeu pas tornar. Estan matant centenars de jueus. Els aldarulls van començar a Elisabetgrad, però s’han estès arreu de Rússia —va explicar el visitant.

La situació feia patir monsieur Elies.

—Potser és perillós que us en torneu… —va dir sense gaire convenciment, perquè al fons del seu cor es delia per saber com més aviat millor que la seva estimada filla Esther i els seus néts no corrien cap perill.

—No ens podem pas quedar aquí, me n’hi haig d’anar. La dona i els fills potser em necessiten —va respondre l’Isaac sense vacil·lar.

—Potser m’hauries de deixar en Samuel. No para de tossir i hi ha dies que la febre el deixa prostrat al llit.

—Ja ho sé, però no el puc pas deixar. L’Esther no m’ho perdonaria. Estima tots els nostres fills igual, però la poca salut d’en Samuel l’ha fet patir molt. Si no tornem junts, es pensarà que li ha passat alguna cosa.

—Conec la meva filla, sé que s’estimaria més que en Samuel es quedés aquí, en un lloc segur.

Monsieur Elies no va poder convèncer l’avi Isaac, que, de seguida que va poder, es va posar en camí. Amb en Samuel van viatjar amb un cotxe de posta tirat per bons cavalls, juntament amb dos comerciants més que tenien com a destinació Varsòvia i que, alarmats com ells, se’n tornaven a casa.

—La mare està bé, pare? I en Friede i l’Anna? No els deu haver passat res, oi? —En Samuel no parava de preguntar al seu pare per la seva mare i els seus germans.

El viatge se’ls va fer etern. Amb prou feines aconseguien dormir de nit en aquells hostals on, com que eren jueus, no sempre eren ben rebuts. Fins i tot van haver de dormir algunes nits al ras perquè ningú no els volia donar allotjament.

—En què som diferents? —va preguntar en Samuel una nit al seu pare mentre descansaven l’un al costat de l’altre en un llit estret d’una fonda miserable, a Alemanya.

—Tu trobes que som diferents? —li va respondre el bon jan de l’Isaac.

—Jo em veig com tothom, però sé que els altres no ens veuen com ells i no sé per què. No entenc per què hi ha nens que no volen jugar amb nosaltres ni per què no anem més sovint a la ciutat. A més, quan ho fem, sembla que la mare i vós tingueu por. Caminem amb el cap cot, com si així no ens haguessin de veure o no molestéssim tant. Per això crec que som diferents; tenim alguna cosa que no agrada als altres, però no sé què és, i us ho pregunto per saber-ho.

—No som diferents, Samuel, són els altres que s’entesten a veure’ns diferents.

—Però creuen que ser jueu és una cosa dolenta… —va gosar dir en Samuel—. Diuen que vam matar el profeta Jesús.

—Jesús era jueu.

—Per què el vam matar?

—No el vam pas matar, i no t’hi amoïnis, ser jueu no és dolent, com tampoc no ho és ser cristià o musulmà. No hi has de pensar, en aquestes coses. Quan siguis gran ho entendràs. Ara dorm, que demà sortirem a primera hora.

—Quan arribarem a Varsòvia?

—Amb una mica de sort, d’aquí a cinc o sis dies. Varsòvia t’agrada més que París?

—Només vull saber quant falta per arribar a casa, trobo a faltar la mare.

Quan van arribar a Varsòvia van haver de buscar lloc a casa d’en Gabriel, un cosí llunyà de l’Isaac. En Samuel tossia, tenia febre i convulsions, i a tot plegat s’hi sumava l’esgotament d’un viatge tan llarg.

El meu pare va haver de fer llit uns quants dies malgrat la impaciència de l’avi Isaac.

—Tingues calma, el teu fill no està en condicions de viatjar. El pots deixar aquí amb nosaltres, la meva dona el cuidarà; ja el vindràs a buscar quan estiguis segur que la teva família està bé, només ets a una jornada de viatge —va insistir el seu cosí.

Però el meu avi no volia ni sentir a parlar de deixar el seu fill a Varsòvia, menys encara sent tan a prop de casa.

A l’últim van emprendre el viatge, tot i que en Samuel estava molt feble i que la tos no li havia desaparegut del tot.

—Ser jueu deu ser molt dolent —va insistir en Samuel, lluitant contra la febre.

—No, fill, no ho és. T’has de sentir orgullós del que ets. La maldat no rau en nosaltres, sinó en els qui es neguen a veure’ns com a éssers humans.

L’avi Isaac era un home il·lustrat, seguidor de les idees de Moses Mendelssohn, un filòsof alemany que el segle anterior havia engegat un moviment anomenat Haskalà, que vol dir «il·lustració», que proposava que els jueus fessin seva la cultura europea. Mendelssohn va traduir la Bíblia a l’alemany i es va oposar als corrents més ortodoxos del judaisme. Defensava que ser jueu no era incompatible amb sentir-se alemany i va convidar la seva comunitat a integrar-se plenament a les societats a què pertanyien. Guiat per aquestes idees, el meu avi mirava de convèncer la seva comunitat que el fet de ser jueu no era incompatible amb sentir-se profundament rus. Encara que hi havia sectors ortodoxos que rebutjaven una assimilació d’aquesta mena, no deixaven de sentir-se russos i no concebien viure en cap altre lloc que no fos Rússia. Es tractava, deia l’avi, de no tancar-nos en nosaltres mateixos, sinó d’obrir-nos als altres, de conèixer i de ser coneguts. Així educava els seus fills i així pretenia viure, però la Rússia que va trobar a la tornada de París menystenia, per no dir alguna cosa encara pitjor, els jueus.

Van arribar cap al tard, amb la pols del camí enganxada a la roba i a la pell. Amb el pas del temps, el poblat, el shtetl, havia anat creixent no gaire lluny d’un poble de gentils, i la convivència entre els jueus i els qui no ho eren sempre havia estat impregnada de desconfiança i d’un odi subtil que de tant en tant esclatava en forma de ràbia. Tots els patiments de les famílies gentils sempre trobaven un culpable en la comunitat jueva, com si fos impossible de raonar que la causa de les seves misèries tenia a veure amb la cobdícia i la política dels tsars que els havien arrabassat les terres.

Quan van arribar al barri on vivien, als afores del poble, van tenir un ensurt. Semblava que un incendi l’hagués assolat. El sutge empastifava els murs de les cases. L’avi va dir al cotxer que s’afanyés, malgrat que li començava a fer basarda arribar a casa.

Els vidres de les finestres de casa seva estaven trencats i una fortor espessa de fum i de tragèdia els va escometre tan bon punt van baixar del carruatge.

—Voleu que us esperi? —va preguntar el cotxer.

—No, aneu-vos-en —va respondre l’Isaac.

Uns veïns els van sortir al pas. Aquells rostres funestos presagiaven el pitjor.

—Isaac, amic… —En Moisès, un veí que es recolzava amb penes i treballs en un bastó, estirava l’avi del braç perquè no entrés a les restes del que havia estat casa seva.

—Què ha passat? On és la meva dona? I els meus fills? I la meva mare? Què ha passat a casa meva?

—Ha estat horrible… horrible —mussitava una dona, que es cobria amb un mantell que la tapava de cap a peus.

—Què ha passat? —va insistir l’avi.

—La teva dona i els teus fills… han mort…, els han assassinat. A la teva mare també. No han estat pas els únics. Aquella gentalla s’ha acarnissat amb tots els nostres. Em sap molt de greu… —va explicar el veí, que encara mirava d’impedir-li que hi entrés.

L’Isaac se’n va desfer.

—Vine a casa, allà t’explicaré què ha passat, podreu reposar. La dona us farà menjar.

Però l’Isaac i en Samuel van arrencar a córrer cap a casa seva. No volien sentir el que els deien. Van empènyer la porta, delerosos de trobar la família: l’Esther, que els rebés amb els braços oberts; l’Anna, que els preguntés si li portaven algun regal de París; el petit Friede, saltant al voltant seu; la Sofia, remenant a la cuina per preparar-los alguna cosa per menjar. Però a la casa regnava el silenci. Un silenci ominós trencat pel miol llunyà d’un gat i pel cruixit de les restes de vaixella escampada per terra en trepitjar-les. Algú havia arrencat les portes de l’armari raconer, i la butaca on l’Isaac solia seure a fumar després d’una llarga jornada de treball jeia cap per avall ensenyant els budells de molles. Els llibres de l’Isaac, els que havia heretat del seu pare i del seu avi, els que ell mateix havia anat comprant en els seus viatges, havien estat arrencats de la biblioteca, trepitjats, i hi havia fulls escampats per tots els racons.

L’habitació on havia viscut tants anys amb l’Esther, on havien nascut els seus fills, semblava un camp de batalla després que l’enemic s’hagués enfereït amb tots els mobles i altres efectes.

En Samuel havia entrat a l’habitació que compartia amb el petit Friede i va veure que ho havien destruït tot. «On és el cavall de fusta?», pensava el nen, que tot d’una va trobar a faltar aquella joguina que l’avi li havia fet amb les seves mans i sobre la qual tantes vegades havia vist enfilat en Friede.

L’Isaac va passar el braç per l’espatlla del seu fill i el va estrènyer fort, mirant d’alleujar la desesperació reflectida al rostre del nen.

El dormitori que l’Anna compartia amb l’àvia Sofia tampoc no s’havia salvat de l’atac salvatge. Hi havia vestits de la nena trepitjats, escampats arreu, i d’altres havien desaparegut.

El veí els havia seguit i esperava en silenci que expressessin el dolor que sentien.

—Suposo que t’has assabentat de l’assassinat del tsar. Un grup terrorista li va llevar la vida i en aquell grup hi havia una dona jueva. Pel que sembla, no hi va tenir una participació important, però el cas és que coneixia els terroristes. Ja saps que els diaris feia mesos que denunciaven que els jueus som un perill. L’atemptat els ho ha confirmat —va explicar l’home, amb la veu sufocada de l’emoció.

—Però què hi té a veure, la meva família, amb tot això? On són? —va preguntar l’Isaac amb la veu decandida a causa del dolor.

—Al diari van dir que els jueus havien participat en l’assassinat del tsar. Al Nóvoie Vremia ens van acusar de ser-ne els responsables. Això va encendre els ànims de la gent i van començar els atacs a moltes ciutats. Primer hi va haver algun incident aïllat, algun jueu maltractat, però després… van calar foc a moltes cases, van assaltar els negocis, van apallissar jueus fossin on fossin.

»Les autoritats asseguren que han estat accions dutes a terme per bons ciutadans que s’han esbravat pel dolor causat per la mort del tsar. En realitat, la policia ha estat impassible davant dels atacs contra les nostres cases i la nostra gent, i hi ha participat. S’hi han rabejat amb una crueltat extrema. Han mort molts dels nostres. Tots hem tingut pèrdues.

—I la mare…? On són els meus germans, i l’àvia Sofia? —va preguntar el petit Samuel, suplicant una resposta.

—El dia que van començar els aldarulls, la teva mare i els dos petits havien anat al mercat. També hi eren la meva dona i altres veïnes, amb la mainada agafada de la mà… Qui podia sospitar el que succeiria…?

—Què va passar? —el va instar a prosseguir l’Isaac.

—Al mercat, un grup de dones van començar a insultar-les. Les tractaven d’assassines per la mort del tsar. Allò que havia començat amb crits i insults es va transformar en agressions. Una dona va llançar una patata a la cara de la teva filla Anna… Altres van fer el mateix i els van començar a tirar escombraries i verdura podrida… L’Anna no va poder suportar la humiliació, va recollir les patates de terra i es va disposar a llançar-les contra el grup que les insultava. L’Esther, la teva dona, va agafar l’Anna pel braç per demanar-li que no respongués a la provocació. Les nostres dones es van espantar i van decidir tornar-se’n cap al barri; corrien cames ajudeu-me, amb la multitud que les encalçava. Les criatures queien, amb prou feines les podien seguir, i elles maldaven per dur a coll els més petits, per protegir-los dels cops i dels insults dels atacants. N’hi va haver que van caure a terra i les van trepitjar, altres van arribar fins aquí, però no hi va haver res a fer. No sé d’on els havien tret, però alguns dels que les perseguien portaven pals i van començar a colpejar tots aquells amb qui es topaven al seu pas. Llançaven pedres als vidres de les nostres cases, feien caure les portes, treien al carrer els qui s’hi resguardaven i els apallissaven fins a fer-los perdre els sentits. A la meva dona li van trencar un braç i li van clavar un cop a la templa que li va fer perdre el coneixement. Ara té mareigs i se li enterboleix la vista. A mi, com podeu veure, em van trencar una cama, per això vaig amb bastó, i vaig tenir sort perquè, a banda d’això, només em van trencar sis costelles. Em costa de moure’m, però he salvat la vida.

»La turba va començar a desvalisar-nos les cases, a destrossar tot el que no s’enduia. No eren persones, semblaven bèsties mancades de qualsevol mena d’humanitat. Ni tan sols es van commoure amb els crits de terror de la mainada, amb les súpliques de les mares.

»La policia s’hi va acostar, però no va intervenir-hi. Per molt que demanéssim ajut, es miraven satisfets el que passava.

—On és la mare? —va cridar en Samuel.

L’home es va retorçar les mans en un gest de desesperació.

—Es va enfrontar a aquells salvatges. Un grup d’homes va entrar a casa vostra seguint l’Anna, a qui increpaven per haver gosat enfrontar-se a les seves dones al mercat. Un d’aquells homes la va agafar, però l’Esther va defensar la seva filla com una lloba, mossegant i esgarrapant l’agressor. L’àvia Sofia mirava de protegir en Friede, algú li va clavar un cop de bastó que la va deixar inconscient… No sé com va anar, però van tirar un canelobre a terra i el foc no va arrasar tan sols casa teva, sinó que es va estendre a les cases dels vostres veïns… Fins moltes hores després no vam poder apagar l’incendi. Vam trobar les despulles de la vostra família entre les brases. Els vam enterrar al cementiri.

Tan intensos eren el dolor i la commoció que els va produir el relat del veí, que en aquell moment no van vessar ni una sola llàgrima. En Samuel es va aferrar amb força a la mà del seu pare, s’hi va recolzar i es va aguantar les nàusees.

No es podien moure ni dir res, sentien que els havien arrencat l’ànima.

L’home es va esperar uns instants perquè encaixessin el dolor que els inundava. Després es va acostar altre cop a l’Isaac i el va estirar amb suavitat.

—No us podeu pas quedar aquí. Heu de descansar. Us ofereixo un llit al que queda de casa meva.

Per més que la dona del veí va insistir-hi, no van poder menjar res. Tampoc no tenien ànims per sentir més detalls de la barbàrie. La dona els va acompanyar a una habitació i els va deixar una safata amb un parell de bols de llet.

—Això us ajudarà a reposar. Demà serà un altre dia. Haureu de tenir forces per tornar a començar.

Estaven esgotats pel viatge, però aquella nit amb prou feines van poder aclucar l’ull. L’Isaac sentia que el seu fill es regirava i ell tampoc no trobava la manera d’acomodar-se al llit que compartien.

Encara no s’havia fet de dia quan l’Isaac es va adonar que el seu fill el mirava fixament.

—És dolent ser jueu. Per això han mort la mare, l’Anna, en Friede i l’àvia. Jo no vull ser jueu, ni vull que ho sigueu vós; si ho som, ens mataran. Pare, com es pot deixar de ser jueu? Què podem fer per deixar de ser jueus i que els altres ho sàpiguen?

L’Isaac va abraçar en Samuel i es va posar a plorar. El nen mirava d’eixugar-li les llàgrimes, però era inútil. Ell també volia plorar, barrejar les llàgrimes amb les del seu pare, però no podia. Estava massa trastornat.

El sol ja estava ben alt quan van sentir uns cops suaus a la porta. La veïna que els havia acollit tan amablement els va preguntar si necessitaven alguna cosa i si volien baixar a esmorzar. En Samuel va dir al seu pare que tenia gana.

Es van llevar i es van rentar abans de reunir-se amb la família.

—Us acompanyaré al cementiri —es va oferir la dona—. Suposo que voleu saber on els hem enterrat.

—I el teu home?

—Ha anat a la impremta, ha de continuar treballant.

—L’amo de la impremta li dóna feina malgrat tot?

—Fa com aquell qui no sap què ha passat; en Moisès és un bon impressor, i a més li paga poc.

—Perquè és jueu, no? —va dir el noi.

—Com? —va preguntar la dona.

—Que si li paga poc perquè és jueu. Potser si deixés de ser jueu li pagaria més —va insistir en Samuel.

—Calla, fill, calla! No ho diguis, això —li va demanar l’Isaac.

La dona es va mirar en Samuel, li va acariciar els cabells i després va mussitar:

—Tens raó, sí, és això, i malgrat tot hem d’estar contents. Som vius i tenim menjar.

En acostar-se a la tomba on havien dipositat els cossos calcinats de l’Esther, l’Anna i en Friede, els va venir fred.

L’Isaac va agafar un grapat d’aquella terra que cobria els cossos estimats i la va estrènyer fort fins que la va deixar escapar entre els dits.

—Estan junts? —va voler saber en Samuel.

—Sí, vam pensar que valia més que estiguessin junts —es va excusar la dona.

—És el que haurien volgut, és el que voldria jo —va fer l’Isaac.

—A nosaltres també ens enterraran aquí quan ens matin? —va preguntar en Samuel amb una espurna de terror a la veu.

—Ningú no ens matarà! Per l’amor de Déu, fill, no diguis aquestes coses! Tu viuràs, i tant que viuràs. És el que volia la mare.

—És una criatura i la pèrdua és molt dolorosa —va intervenir la dona, compadint-se d’en Samuel.

—Però ell viurà, ningú no li farà mal. L’Esther no m’ho perdonaria. —L’Isaac es va posar a plorar abraçant el seu fill.

La dona va recular uns passos i els va deixar sols. Ella també havia plorat fins a quedar extenuada. Sentia que el dolor de l’Isaac i d’en Samuel era el seu.

—Ens voldríem quedar sols —li va demanar l’Isaac.

La dona va fer que sí amb el cap, va fer un petó a en Samuel i se’n va anar.

Ella també buscava la solitud quan hi anava a plorar els seus.

L’Isaac es va asseure al caire de la tomba, amanyagant la terra aspra, com si es tractés dels rostres de la seva dona i dels dos fills. En Samuel es va fer un xic enllà i també es va asseure a terra, contemplant el seu pare i aquell túmul sota del qual jeien per a l’eternitat l’àvia, la mare i els germans.

Sabia que, tot i estar en silenci, el seu pare murmurava una pregària. Però què li podia dir, a Déu, es preguntava. Potser la culpa era d’ells, per no haver estat a casa per evitar que matessin la seva família. Si aquell dia haguessin estat allà sí que haurien pogut demanar a Déu que hi fes alguna cosa, però ara?

Al cap d’una bona estona, en Samuel va dir que tenia mal de cap, i per por que es tornés a posar malalt, van decidir tornar-se’n.

Van passar la resta del dia regirant el que quedava del que havia estat casa seva.

En Samuel va trobar les tapes i alguns fulls solts de la Bíblia familiar. Amb compte, va mirar d’anar col·locant les pàgines d’una en una, conscient que per al seu pare era important aquell llibre vell que abans havia estat del seu avi, que l’havia rebut del seu pare, i ell del seu fins a unes quantes generacions enrere.

L’Isaac, per la seva banda, havia trobat un parell de mocadors brodats per l’Esther, intactes. Les arracades i l’anell de la seva dona havien desaparegut de la capsa on els guardava, però va trobar el seu didal i també el de la Sofia.

Hi havia un parell de llibres que conservaven totes les pàgines. També van rescatar les restes d’un quadre en què apareixia dibuixat el rostre somrient de l’Esther. Havia estat el regal de casament d’un amic de la família aficionat a la pintura. Aquell home havia copsat amb fidelitat la delicada bellesa de la seva dona, els ulls castanys amb reflexos verdosos, els cabells d’un ros fosc, la pell blanca, quasi transparent.

L’Isaac va estar a punt de posar-se a plorar, però va evitar de fer-ho davant d’en Samuel. No volia que el seu fill el veiés derrotat, de manera que va respirar fondo i es va empassar les llàgrimes mentre netejava el que quedava del quadre amb un mocador. Després va continuar buscant alguna cosa que hagués quedat intacta i que els pogués ser útil o almenys servir-los de record.

—Pare, aquí hi ha la vostra Bíblia. —En Samuel li va allargar el llibre amb compte—. Hi havia molts fulls solts, però em sembla que els he aplegat tots.

—Gràcies, fill, algun dia aquesta Bíblia serà teva.

—No la vull —va respondre en Samuel, però se’n va penedir a l’acte.

Es van quedar en silenci. L’Isaac, sorprès per les paraules del seu fill; en Samuel, pensant com podia explicar al seu pare per què no volia aquell llibre.

—Me la va donar el meu pare; a ell la hi havia donat el seu i jo te la donaré a tu. Espero que quan arribi el dia no la rebutjaràs.

—No vull el llibre dels jueus perquè no vull ser jueu —va respondre el nen amb sinceritat.

—Samuel, fill, els homes no triem el que som, ens hi trobem. Tu no has pas triat de ser jueu, jo tampoc, però és el que som i això no ho podem canviar.

—Sí, i tant que ho podem fer. Podem deixar de ser-ho, ho direm a tothom i ens deixaran en pau. Si som jueus, ens mataran.

—Fill… —L’Isaac va abraçar en Samuel i es va posar a plorar. Van estar abraçats fins que ja no els quedaven llàgrimes.

A l’Isaac li feia molt de mal l’angoixa del seu fill, comprenia aquella desesperació i veia que per al nen el fet de ser jueu s’havia convertit en sinònim de mort i destrucció. No li retreia pas que es volgués desprendre del que considerava la causa de la mort de la família.

Van continuar regirant les restes de casa seva. Quan van acabar d’escodrinyar-ne l’interior es van acostar al que quedava del cobert que havia fet de magatzem per a les pells. No hi havia res. Abans d’anar-se’n cap a França havia triat el millor gènere per vendre, però havia deixat altres peces per comerciar-hi més endavant. La gent se les havia endut.

L’havien desposseït de tot el que tenia. De la mare, la dona, els fills, la casa, el negoci. Per què? Per què Déu s’hi rabejava d’aquella manera? Quin mal havien fet? Es va mossegar els llavis perquè no se li escapés un gemec. Tot aquell mal que els havien fet era només per ser jueus? Però no es podia deixar vèncer pel dolor. En Samuel era al seu costat, ben quiet, aferrat a la seva mà, contemplant el poc que quedava dret al cobert.

«Si més no, em queda un fill», va pensar. Va estrènyer encara més la mà d’en Samuel. Sí, li quedava un fill. Almenys tenia en Samuel, i la presència del fill seria la força per continuar vivint.

Quan van tornar a casa dels veïns estaven exhausts.

—Què fareu? —els va preguntar en Moisès, l’home que els havia acollit tan desinteressadament.

—Començar de cap i de nou —va respondre l’Isaac.

—Us quedareu aquí? —va voler saber el veí.

—No ho sé, n’haig de parlar amb en Samuel. Potser valdria més que ens n’anéssim a una altra ciutat…

—Esclar. Cada dia, quan surto al carrer, penso que en qualsevol moment als meus fills i als meus néts els pot passar el mateix… De vegades el dolor és tan intens que sento la necessitat de fugir, però on podríem anar? Nosaltres som vells i, malgrat totes les desgràcies, conservo la feina d’impressor. Amb el que em paguen, la dona i jo ens en podem sortir. Nosaltres no podem fugir, la vellesa ens encadena a aquest lloc.

L’Isaac va agrair a en Moisès el que feia per ells.

—No m’ho agraeixis, saps que la meva dona era amiga de la teva mare. Ha plorat tant la mort de la Sofia com la de la nostra família. No fem res que no ens dicti el cor. No és que tinguem gaires coses, però el que tenim és vostre, casa nostra és casa vostra, quedeu-vos-hi tot el temps que us calgui.

Aquella nit, l’Isaac va preguntar a en Samuel si volia que reconstruïssin la casa.

—La podem tornar a aixecar. Ens caldrà temps, però ho podem fer. Tinc uns quants diners, a París em van pagar bé les pells que hi vaig dur per vendre. Què te’n sembla?

En Samuel es va quedar en silenci. No sabia què respondre. Enyorava casa seva, però l’enyorança era alguna cosa més que quatre parets. Casa seva era l’àvia, la mare, els germans; si no podia estar amb ells, tant li feia on anessin a viure.

—No vols viure aquí? —li va preguntar el seu pare.

—No ho sé… Jo… Jo vull estar amb la mare. —I es va posar a plorar.

—Jo també —va mussitar l’Isaac—, jo també, fill, però hem d’acceptar que ja no hi és. Sé que no és fàcil resignar-se, a mi també em costa. Jo també he perdut la meva mare… l’àvia Sofia.

—Ens en podem anar? —va preguntar en Samuel.

—Anar-nos-en? On t’agradaria que ens n’anéssim?

—No ho sé, a una altra banda, potser amb l’avi Elies…

—A París? Em vas dir que no t’agradava gaire.

—Però era perquè trobava a faltar la mare. També ens en podem anar a Varsòvia amb el cosí Gabriel.

L’Isaac va entendre que al seu fill li calia una família, que només amb ell no n’hi havia prou per apaivagar-li el dolor.

—Ja hi pensarem. Estic segur que l’avi Elies ens acolliria de grat, igual que en Gabriel, però hem de pensar de què viurem, no ens podem pas convertir en una càrrega per a la família.

—No podeu vendre pells?

—Sí, però per fer-ho hem de viure aquí. És a Rússia on hi ha les millors pells, les que volen les dames de París i Londres.

—I no podríeu fer una altra cosa?

—L’únic ofici que sé és aquest, el que em va ensenyar el meu pare i el que jo t’ensenyaré a tu. Comprar i vendre. Comprar aquí i vendre allà on no tenen el que els oferim nosaltres. Per això cada any porto les pells a París, a Londres, a Berlín… Som comerciants, Samuel. Potser ens en podríem anar a una altra ciutat. Què et sembla Sant Petersburg?

—Ens hi deixaran viure? Aconseguireu el permís?

—Podria ser, Samuel, almenys ho podríem intentar. A la cort sempre els agrada la moda de París, i en els baguls portem una colla de peces confeccionades pel teu avi Elies. No seria la primera vegada que vendríem pells a les grans dames de Moscou i de Sant Petersburg.

—I jo què faria?

—Estudiar, has d’estudiar; tan sols el saber t’ajudarà a fer-te un futur.

—Jo només vull estar amb vós, potser em podríeu ensenyar a ser un bon comerciant…

—Te n’ensenyaré, i tant que ho faré, però un cop hagis acabat d’estudiar i si és això el que vols. Encara és aviat perquè sàpigues el que vols fer.

—Sé que no vull ser prestador. Tothom odia els prestadors.

—Sí, sobretot els que tenen un deute que de vegades no volen saldar.

—Jo també odio els prestadors. He sentit a dir que arruïnen la gent.

—Són els poderosos els qui solen abominar de qui els presta els diners.

—Sí, però així i tot no vull ser prestador. És una cosa lletja.

L’endemà al matí, l’Isaac va parlar amb en Moisès i amb la seva dona.

—Ens n’anirem d’aquí a uns dies. Miraré de provar sort a Sant Petersburg. El meu pare hi tenia un amic que es dedica a la química, i els seus remeis són molt apreciats pels aristòcrates de la cort imperial. Li demanaré que m’ajudi a obtenir un permís de residència a la ciutat.

—Te’n vas d’aquí? Però si encara et queda el terreny de la casa i tens la família al cementiri… —es va lamentar la dona.

—Sempre els portarem al cor. Però ara haig de pensar en en Samuel. Per a ell és difícil de continuar al lloc on abans tenia una família, una àvia, una mare, uns germans, i on ara no té res. Haig de donar una oportunitat al meu fill. Jo sento que la vida se m’ha acabat, però ell té deu anys i tota una vida per davant. Ni l’un ni l’altre no oblidarem mai els nostres, però haig d’ajudar el meu fill a superar el dolor que el rosega. Si ens quedem aquí serà més difícil. Tot li recorda la seva mare.

—Ho entenc perfectament —va dir en Moisès—. Jo, al teu lloc, faria el mateix. Ja t’ho vaig dir, disposa de casa nostra el temps que et calgui. Vols que m’encarregui de buscar un comprador per al solar on tenies la casa?

—No, aquest tros de terra no el vull pas vendre. Serà per a en Samuel, potser algun dia hi voldrà tornar, qui ho sap. Però sí que et demano que et facis càrrec del terreny i, si vols, llaura’l. Et signaré un permís perquè en disposis fins al dia que en Samuel el vingui a reclamar.

Al cap d’una setmana, l’Isaac i en Samuel van deixar el poble en un carro tirat per dues mules. Hi portaven els baguls amb les peces que havien vingut de París. A més, l’Isaac s’havia guardat, a dins de la camisa i enganxada al cos, una bossa de cuiro amb els únics diners que li quedaven.

La dona d’en Moisès els va donar un cistell amb queviures.

—No és gaire cosa, però almenys no passareu gana pel camí.

Feia fred i l’aire era humit. A la nit havia plogut. Van sortir en silenci, conscients que passarien pel costat del cementiri. L’Isaac no volia mirar cap on reposaven els seus. Sense dirigir-los la mirada i sense paraules, es va acomiadar de la seva mare, de la seva dona, de l’Anna i d’en Friede. Ell va poder contenir les llàgrimes, però en Samuel va esclafir a plorar. No el va intentar consolar, no podia, no hauria trobat les paraules.

Al cap d’una estona, en Samuel se li va arraulir al costat i es va adormir. El va tapar amb la flassada folrada de pell. Al cel va resplendir un llampec seguit d’un tro. Tornava a ploure.

Va ser un viatge llarg i dur; l’Isaac amb prou feines es va permetre un descans. Procurava que el seu fill estigués resguardat de la pluja i, al carro, hi havia muntat una mena de llit perquè estigués còmode.

Moltes nits dormien l’un al costat de l’altre a sopluig de la vela perquè no gosaven demanar sostre als hostals que trobaven pel camí. L’odi envers els jueus era més palès que mai i el nou tsar, Alexandre III, emparava els pogroms, que s’havien estès arreu de l’imperi. Els diaris més reaccionaris justificaven aquelles persecucions als jueus com a moviments espontanis d’indignació de la població. Però, indignació, de què?, per què?, es preguntava l’Isaac, i sempre arribava a la mateixa conclusió: «No senten que siguem russos, sinó que ens veuen com un cos estrany que, a més, els disputa la feina». També pensava que els jueus s’havien de sentir russos en primer lloc i després jueus, i no a l’inrevés, i que sobretot s’havien de comportar com a russos.

De camí cap a Sant Petersburg, un munt de vegades es va preguntar com el rebria en Gustav Goldanski, l’amic del seu pare. Podia ser que no en volgués saber res, d’ells. Al capdavall, amb prou feines el coneixia i, pel que havia sentit a dir al seu pare, aquell vell amic no s’havia convertit al cristianisme però no es volia comportar com un jueu. Potser no els voldria rebre o se sentiria incòmode davant del compromís d’haver-ho de fer.

Però tots aquells dubtes se’ls guardava dins seu, no volia afegir incertesa al dolor d’en Samuel.

Parlaven de Sant Petersburg com el final d’un camí on trobarien l’assossec que tots dos necessitaven i, sobretot, l’oportunitat de començar de cap i de nou.

Hi van arribar a mig matí d’un dia ventós de tardor.

No els va costar gaire de trobar la casa d’en Gustav Goldanski. Era al cor de la ciutat, en un edifici elegant amb una gran porta que flanquejaven dos servents. Els van mirar amb cara de suficiència, preguntant-se com era que un home així, de barba mal afaitada, i un vailet que no parava de tossir gosaven demanar que el seu senyor els rebés tot d’una.

Un dels criats els va retenir a la porta, l’altre va anar a comunicar al senyor aquella visita tan estranya.

L’estona que van haver d’esperar, a l’Isaac se li va fer eterna. En Samuel semblava espantat.

—El meu senyor els rebrà —els va anunciar l’home, sorprès que la cosa hagués anat així.

L’altre criat, que també s’havia quedat parat de veure que aquell home estrany que venia amb un vailet pogués conèixer el seu senyor, es va fer càrrec de les mules i del carro.

En Samuel mirava al seu voltant sorprès del luxe d’aquella casa. Les cadires entapissades amb brocats de seda, els canelobres daurats, relluents, les espesses cortines, els mobles tallats amb tanta delicadesa. Tot era nou per a ell i tan fastuós que li semblava irreal.

Es van esperar una bona estona en una sala de parets entapissades amb seda blava i un fresc al sostre en el qual hi havia unes nimfes que es pentinaven a la vora d’un llac d’aigües cristal·lines. En Gustav Goldanski ja havia superat l’edat madura i s’atansava a la vellesa. Tenia els cabells blancs com la neu i els ulls blaus, d’un blau apagat pel pas del temps. Sense ser gaire alt ni gaire prim, tenia certa planta. «És un pèl més jove del que seria el meu pare si visqués», va pensar l’Isaac.

—Vaja, no esperava pas la visita del fill d’en Simó Zucker. Feia temps que no ens vèiem. Us recordo d’alguna vegada que vau acompanyar el vostre pare a Sant Petersburg. Una bona persona, en Simó. Ja sé que es va morir, vaig enviar una carta de condol a la vostra mare… El vostre pare i jo ens vam conèixer en un viatge. No sé si us ho havia explicat…

—Sé que us vau conèixer en un camí poc transitat, no gaire lluny de Varsòvia. Havíeu tingut un revés, el carruatge se us havia quedat encallat a la neu, i el meu pare, que feia el mateix camí, us va ajudar a desencallar-lo.

—Justament! Jo tornava de Varsòvia, de veure la meva mare. Era hivern i els camins eren pistes de gel i neu. Les rodes del carruatge s’hi van enfonsar i un dels cavalls es va trencar una pota. Vam tenir sort que el teu pare fes el mateix camí i ens ajudés; altrament ens hauríem mort de fred. Li vaig oferir hospitalitat per si algun dia venia a Sant Petersburg. Tot i que mai no va voler allotjar-se a casa meva, sí que em va venir a veure en alguna ocasió i vam fer una bona amistat. Érem molt diferents, teníem interessos dissemblants, però tots dos pensàvem que l’única manera de posar fi a la maledicció que ens persegueix als jueus era assimilar-nos a la societat on ens tocava viure, encara que el vostre pare creia que el fet de sentir-se rus no tenia res a veure amb la religió.

—Sí, el meu pare em va inculcar aquesta mateixa idea, tot i que de vegades no depèn de nosaltres, sinó dels altres.

—Creieu que fem prou coses? Jo crec que no… Però, perdoneu-me, encara no us he preguntat el motiu de la vostra visita. Aquest nen és fill vostre?

Per indicació de l’Isaac, en Samuel va allargar la mà cap aquell home, que, en encaixar, li va somriure.

—És el meu fill Samuel, el meu únic fill. He perdut tota la família —va explicar l’Isaac amb un deix d’emoció a la veu.

En Goldanski va observar pare i fill abans de preguntar què havia passat.

—A causa d’alguna epidèmia?

—L’odi i la desraó fan el mateix efecte que les epidèmies. L’assassinat del tsar Alexandre II ha portat la desgràcia als jueus de l’imperi. Vós ja deveu saber que s’han produït atacs violents contra la nostra comunitat, sobretot a les zones de residència, però també a Moscou i Varsòvia, i sobretot als shtetl, on els jueus estem assentats i ens guanyem la vida amb el nostre treball i esforç.

—Ja ho sé, ja ho sé… Des de l’abril fins ben passat l’estiu ens han anat arribant notícies terribles dels atacs als jueus. Fa temps que vaig abandonar la religió dels meus avantpassats; no és que m’hagi fet cristià, però tampoc no segueixo les lleis de Moisès. Així i tot, he fet el que he pogut perquè les autoritats impedissin els aldarulls, encara que no sempre han atès les meves súpliques. Què li ha passat, a la vostra família?

—Casa meva ja no existeix, la va cremar la turba enfurismada, i la meva mare, la meva dona i els meus dos fills petits van sucumbir en l’incendi.

—Sí que em sap greu. Us planyo sincerament.

—He perdut tot el que tenia, fora de dos baguls amb peces d’abric que havia portat de París i els diners de les vendes de pells que vaig fer en l’últim viatge. És el que tinc per començar de nou. Però sobretot tinc en Samuel. És la meva única raó per continuar vivint.

—Què puc fer?

—No conec ningú a Sant Petersburg, però aquí és on pretenc iniciar la nova vida i gosaria demanar-vos consell. M’agradaria que guiéssiu els nostres primers passos per la capital imperial.

—Teniu lloc on allotjar-vos?

—No, la veritat és que tot just acabem d’arribar. Tenim l’equipatge al carro que he deixat en mans dels vostres servents.

—Conec una vídua que potser us podria donar estatge. És una dona que es guanya la vida llogant un parell d’habitacions, normalment a estudiants. No hi trobareu luxes, però la casa és còmoda, i la dona, de confiança. El seu marit em va fer d’ajudant uns anys. El pobre es va morir d’un atac de cor. Us faré una nota per a ella, si té alguna habitació lliure, segur que us la llogarà i no us cobrarà gaire.

—Us ho agraeixo, ens cal un sostre i poder reposar una mica. Fa molts dies que dormim a la serena, i tal com veieu, el meu fill no para de tossir.

—No sóc metge, sóc químic convertit en apotecari, però he dedicat bona part de la meva vida a elaborar remeis i aquesta tos no presagia res de bo… Us donaré un dels meus xarops, ja veureu com l’alleujarà.

—Us ho agraeixo.

—I què més puc fer?

—Sou un home important, coneixeu molta gent a la cort. Si poguéssiu aconseguir que veiessin les peces que he portat de París… Són abrics i jaquetes de pell confeccionats al gust parisenc. Potser poden interessar alguna dama…

—Ho faré per l’amistat que m’unia al vostre pare. En parlaré amb la meva dona, ella trobarà la millor manera de mostrar els abrics a les dames de Sant Petersburg. Ara espereu-vos un moment mentre us escric la nota per a la vídua de qui us he parlat.

La Raïssa Kórlov els va rebre amb fredor fins que va llegir la nota signada per en Gustav Goldanski; llavors els va somriure confiada i els va convidar a passar a una sala ben caldejada pel foc que crepitava en una àmplia llar.

—De manera que veniu recomanat pel professor Goldanski… No podríeu portar unes referències més bones, però ara mateix no us puc allotjar. Tinc una habitació llogada a un jove que estudia a la universitat i l’altra està ocupada per la meva germana, que s’ha quedat vídua i l’he acollit a casa. És més gran que jo i, pobreta, no té ningú més al món. No va poder tenir fills, i jo tampoc no n’he tingut. Per a mi és un inconvenient perquè perdo els diners del lloguer, però què hi puc fer? No seria bona cristiana si la deixés desprotegida. A més, em fa companyia. Jo també em vaig quedar vídua i sempre és millor compartir el que es té amb algú de la família.

Un rictus de desesperança es va dibuixar al rostre de l’Isaac. El preocupava la tos d’en Samuel, recordava que en Goldanski li havia insistit que el nen necessitava descans i escalfor, a més del flascó de xarop i les pastilles que li havia donat.

—En aquest cas, no em podria recomanar algun lloc on pogués trobar allotjament per a mi i per al meu fill?

—No ho sé… No conec ningú de confiança… De cases, n’hi ha, però no goso recomanar-n’hi cap. Potser… El cas és que en tinc una altra, d’habitació, però és molt petita, n’hi dic la cambra dels mals endreços, mai no l’he llogat…

—Sisplau! —va suplicar l’Isaac.

—És molt petita, com us he dit, i m’hauríeu d’ajudar a treure’n algunes coses. Caldria netejar-la i arranjar-la perquè hi cabéssiu tots dos… No ho sé…

—Us ajudaré a treure el que calgui i fer tot el que disposeu. El meu fill està esgotat. Hem fet un viatge molt llarg. El professor Goldanski ens ha assegurat que amb vostè estaríem com a casa.

—El professor sempre m’afalaga. Doncs bé, us ensenyaré la cambra i decidireu si us hi voleu quedar. Si és que sí, m’haureu de donar temps per arreglar-la. I aquest nen, que es quedi aquí. Li portaré alguna cosa per beure, així es refarà.

L’Isaac va ajudar la vídua Kórlov a treure de la cambra uns quants mobles desballestats. La dona es va escarrassar amb la neteja i en dues hores escasses va tenir l’habitació a punt.

L’estança era tan petita com ja els havia advertit la vídua. El llit ocupava quasi tot l’espai. Un armari i una taula amb una cadira completaven el mobiliari. L’Isaac li va pagar el preu que havien acordat. Dos mesos per endavant.

—És massa petita —va dir la vídua, desitjosa de sentir que l’Isaac digués el contrari, ja que aquells diners inesperats, que sabia que eren excessius per aquella habitació, li anirien prou bé.

—Hi estarem bé, l’hi asseguro —va respondre l’Isaac.

La vídua els va ensenyar una cambra encara més petita que feia de lavabo comú.

—El meu home l’obsessionava la higiene, el professor Goldanski li va ensenyar que moltes malalties eren fruit de la brutícia, per això va disposar que a casa nostra tinguéssim aquesta cambra per poder-nos banyar. Suposo que es voldran rentar una mica després d’un viatge tan llarg… Això sí, res de malgastar l’aigua.

L’Isaac va respirar tranquil quan a la fi en Samuel va ser al llit ben tapat. El nen estava defallit i no parava d’estossegar.

La vídua Kórlov s’havia mostrat compassiva: havia servit un bol de llet i un tros de pastís a en Samuel i havia convidat l’Isaac a un te.

Es va estirar al llit al costat del seu fill i tots dos es van adormir profundament. Ja fosquejava quan els van despertar un cops a la porta.

—Senyor Zucker… esteu despert?

—Sí, sí, ja va.

—Us espero a la sala.

L’Isaac es va llevar de cop, preocupat per l’aspecte de la seva roba, arrugada, ja que s’havia adormit vestit. A la sala l’esperaven la Raïssa Kórlov i una altra dona molt gran.

—Aquesta és la meva germana Alina. Ja li he explicat que ha vingut recomanat pel professor Goldanski.

—Senyora… —L’Isaac es va inclinar allargant la mà a l’Alina.

Totes dues germanes s’assemblaven. La Raïssa era més jove, es devia acostar als cinquanta, mentre que l’Alina feia temps que havia passat la seixantena, o això va calcular l’Isaac. Però l’una i l’altra tenien la mateixa mirada verdosa, la corba de la cara carrada, i eren ferrenyes i altes, molt altes.

La Raïssa li va lliurar un sobre.

—L’acaba de portar un criat del professor Goldanski.

—Gràcies. —L’Isaac no sabia què havia de fer davant la mirada inquisitiva d’aquelles dues dones.

—He parlat amb la meva germana —va dir la Raïssa com si l’Alina no fos allà— i ens hem preguntat com cuidareu el vostre fill… En fi, si voleu podríem ajustar el preu perquè tots dos mengéssiu aquí. Per a nosaltres serà una feina afegida, però…

—Oh! L’hi agraeixo molt. Res no ens convindria tant.

—La seva esposa s’ha mort, oi? —va preguntar l’Alina mentre la Raïssa s’estirava la faldilla.

—Ja t’he dit que això és el que el professor Goldanski m’ha escrit a la nota de recomanació… —la va interrompre la Raïssa.

L’Isaac no tenia cap desig de satisfer la curiositat d’aquelles dues dones, però sabia que no tenia cap altra opció.

—La meva família va morir en un incendi. La meva dona, els meus fills, la meva mare… En Samuel i jo érem de viatge… No podíem continuar vivint allà on va passar tot. Per això hem vingut a Sant Petersburg; volem emprendre una nova vida i vostès són molt amables d’acollir-nos amb tanta generositat.

—Quina tragèdia! Em sap molt de greu! —va exclamar l’Alina, i realment semblava sincera.

—Pobra criatura! —es va lamentar la Raïssa—. Perdre una mare és el pitjor que pot passar a un nen.

—Sí, i tant. A més, en Samuel està feble i, malgrat que jo procuro cuidar-lo com cal, troba molt a faltar la seva mare.

—Així, doncs, li convé la nostra oferta?

—I tant que sí! Diguin-me quants rubles ens costaria la manutenció.

Van tancar un acord satisfactori per a totes dues parts, encara que els diners de l’Isaac anaven minvant més de pressa del que havia previst. Però en algun lloc havien de menjar i sempre serien millors els àpats d’aquella casa que els d’altres llocs.

Es va sotmetre a les preguntes tafaneres de les dues dones i de seguida que va poder va demanar permís per retirar-se. Estava impacient per llegir el missatge del professor Goldanski.

En Samuel s’havia despertat i li va somriure.

—Que bé que he dormit! Estic molt millor.

L’Isaac li va posar la mà al front; semblava que li havia baixat la febre.

—T’has d’arreglar una mica, que aquest vespre soparem amb la senyora Kórlov i la seva germana. M’han dit que tenen preparada una sopa molt bona, se’t posarà bé.

Va obrir el sobre, impacient, i va llegir la missiva:

«He parlat amb la meva esposa. Mirarà d’ajudar-vos. Veniu-nos a veure dijous a l’hora del te i porteu els abrics que m’heu dit. Podria ser que alguna de les amigues de la meva esposa hi tingui interès».

Era dilluns, faltaven tres dies per a la cita, hauria de treure els abrics del bagul, airejar-los i arreglar els desperfectes que hi pogués haver després d’un viatge tan llarg. La seva sort depenia del tot d’aquells abrics, suposant que les dames de Sant Petersburg s’hi interessessin.

L’Isaac va pensar que els dies que faltaven per anar a veure els Goldanski se li farien eterns, però la Raïssa Kórlov es va entossudir a ensenyar-los la ciutat, tot i que en Samuel encara no s’havia refet del tot.

—Respirar aire pur no li farà cap mal. Això sí, ben abrigat —insistia la vídua abans d’arrossegar-los a un dels seus interminables passeigs.

Pare i fill van quedar admirats davant del Palau d’Hivern. També els va sorprendre la bellesa d’alguns carrers, que els recordaven París.

La vídua Kórlov s’enorgullia de la seva ciutat i presumia de l’alegria dels seus habitants.

—L’ànima de la ciutat són els estudiants, omplen de rialles les tavernes i els carrers. N’hi ha que els consideren cercabregues, però jo puc assegurar que són bons llogaters i que paguen amb puntualitat. En deu anys, només n’he hagut de fer fora un de casa meva.

L’altre estadant de la casa era un jove seriós, de gest adust, que es passava el dia a la universitat o tancat a l’habitació, estudiant. No era gaire parlaire, però es mostrava cortès. La vídua Kórlov els havia explicat que el jove Andrei era fill d’un ferrer que sacrificava l’escassa fortuna que tenia per donar una carrera al seu primogènit.

Les dues vídues el tractaven amb afecte, com també ho feien amb el pare i el fill Zucker; totes dues feien el possible perquè els seus inquilins se sentissin com a casa seva.

La Raïssa i la seva germana Alina també van ajudar l’Isaac a penjar els abrics i airejar-los; fins i tot l’Alina es va oferir a sargir un parell de folres que s’havien descosit.

—Us serà més fàcil portar-los amb aquests penjadors, perquè si els torneu a ficar al bagul s’arrugaran i faran pudor de resclosit —li va explicar l’Alina.

Amb l’ajuda d’en Samuel, va col·locar els abrics i les jaquetes al carro. La vídua Kórlov li va deixar uns llençols vells per tapar la mercaderia; volia evitar que se li taqués i no despertar la cobdícia dels lladres.

Finalment, a les quatre en punt de la tarda d’aquell dijous d’hivern rus, acompanyat d’en Samuel, es va presentar a l’elegant mansió dels Goldanski.

En aquella ocasió, els servents no el van rebre amb desconfiança. Tenien ordres del seu amo de fer-los passar de seguida.

Mentre s’esperaven en una sala que comparegués el professor Goldanski, l’Isaac, nerviós, anava passant els dits per algunes de les pells que havia col·locat a les cadires de l’estança.

El cor li va començar a bategar amb més força quan va aparèixer en Goldanski, seguit d’una dona més jove que ell.

—La meva esposa, la comtessa Iekaterina.

Pare i fill li van fer una profunda reverència, impressionats pel títol i, sobretot, pel posat elegant de la dona.

«Té la pell com la porcellana —va pensar l’Isaac, admirant el cutis blanquíssim de la comtessa—. I la figura d’una joveneta.»

—Vaig conèixer el vostre pare. Sempre va ser ben rebut a casa nostra, i vós també ho sou. Aquest nen és el vostre fill?

—Sí, comtessa… Samuel, saluda la comtessa.

En Samuel va intentar fer una reverència maldestra, però la comtessa el va agafar per la mà i el va obligar a posar-se dret.

—Tens l’edat del meu nét. Algun dia hauries de venir a jugar amb ell.

—Bé, estimada, mira’t les peces del nostre amic Isaac abans de fer passar les teves amigues.

L’Isaac es va aguantar la respiració fins que la comtessa les va acabar d’examinar, peça per peça.

—Hi ha abrics molt bonics, em penso que me’n compraré algun. Segur que a les dames que ara mateix s’esperen, expectants, també els agradaran.

Al cap d’uns minuts van entrar a la sala les amigues de la comtessa. Totes anaven vestides amb elegància i xerraven despreocupades, deleroses de veure les meravelles que els havia anunciat la comtessa Iekaterina.

La tarda no hauria pogut ser més profitosa. Van tornar a la dispesa de les vídues sense ni una sola peça. La comtessa i les seves amigues els les havien comprat totes i li havien demanat que portés més abrics de París.

Fins i tot teles, puntes o algun vestit, havien suggerit les senyores, admiradores ansioses de la moda de la capital francesa.

De tornada a casa, l’Isaac va comprar flors per a les vídues. Aquella nit van ser més generoses a l’hora de servir les racions del sopar.

No els semblava pas que Sant Petersburg els fos hostil, tot i que els diaris continuaven publicant articles contra els jueus. Però tant l’Isaac com en Samuel sentien certa tranquil·litat en no haver d’enfrontar-se permanentment al record de la desgràcia que els havia caigut al damunt. Si s’haguessin quedat al shtetl de prop de Varsòvia, no haurien pogut redreçar les seves vides.

No, no podien oblidar la Sofia, ni l’Esther, ni la rebel Anna, ni el petit Friede, però si més no a Sant Petersburg hi havia moments que deixaven de pensar-hi i això els permetia de sobreviure.

Amb la venda dels abrics, l’Isaac pensava comprar més pells per portar a París, i no sols per vendre-les, sinó també perquè monsieur Elies li confeccionés noves peces per tornar a Sant Petersburg. També volia invertir en teles. Si les coses anaven bé, en Samuel podria arribar a estudiar a la universitat. Estava segur que el professor Goldanski el recomanaria, ja que a les universitats hi havia una quota per a l’admissió de jueus. La Universitat de Sant Petersburg permetia un tres per cent d’alumnes jueus. Però Goldanski s’havia fet un nom entre les famílies il·lustres. Havia dedicat els seus coneixements de química i de botànica a l’elaboració de medecines. Això li havia fet guanyar-se l’animadversió d’alguns apotecaris, però els seus beuratges eren tan eficaços que el seu saber era respectat fins i tot a la cort, alguns membres de la qual havien insistit que el cèlebre químic pogués deixar constància dels seus coneixements a la universitat, on el convidaven amb certa assiduïtat; d’aquí que molts l’anomenessin professor.

Els dies passaven i la vida de l’Isaac i en Samuel era cada vegada més tranquil·la. No desitjaven més del que tenien. Les vídues Kórlov els cuidaven amb afecte i en Samuel semblava que s’havia recuperat del tot gràcies al menjar de la Raïssa i els xarops del professor Goldanski, a qui anaven a veure de tant en tant.

—De manera que aneu a la sinagoga…

—Sí, professor, vull que el meu fill no oblidi qui som.

—Em pensava que estàvem d’acord que el millor per als jueus és ser del lloc on vivim. En el nostre cas, russos.

—I així és com penso, però per ser russos hem de deixar de creure en el nostre Déu? Hem de renunciar als nostres llibres? Hem de renunciar a somiar que l’any que ve serem a Jerusalem? Abans creia que per ser bons russos havíem de renunciar a tot això, però ara penso que podem ser russos i jueus sense trair la nostra pàtria ni el nostre Déu.

—Somnis, paraules, llibres! Isaac, la vida és molt curta, no dóna per a gaire. No cal exhibir les creences. Fixeu-vos en mi… Vaig néixer a Varsòvia i, si no hagués estat per la tenacitat del meu pare, no hauria passat de fer potingues a l’apotecaria… Vaig venir a Sant Petersburg, vaig estudiar, em vaig obrir camí, després vaig conèixer la comtessa, m’hi vaig casar i sóc ric. Us penseu que hauria pogut tenir una esposa com la comtessa si m’hagués entestat a ser jueu i prou? Ella va ser molt valenta d’enfrontar-se a la família per casar-se amb mi. El mínim que he pogut fer per ella és comportar-me com espera que ho faci.

—I no esperava que un jueu fos jueu? —Tan bon punt va haver fet la pregunta, se’n va penedir. Havia estat una impertinència que el professor, el seu benefactor, no es mereixia.

En Gustav Goldanski se’l va mirar de fit a fit abans de respondre. La brillantor dels ulls mostrava que estava molest, però el to de la veu no va reflectir cap mena d’emoció.

—El que esperava era que no fos diferent o que, si més no, no portés la diferència al punt de fer impossible la vida que tenim. Sóc rus, em sento rus, penso en rus, ploro en rus, m’emociono en rus, estimo en rus. Fa temps que vaig oblidar la llengua familiar, aquelles paraules que només servien per entendre’ns entre nosaltres, els jueus. Porto Déu al cor i li demano que es mostri misericordiós amb mi, però no l’honro pas més per recitar determinades pregàries o per guardar el sàbat.

—La llei de Déu és sagrada —va gosar replicar l’Isaac.

—No estic segur que Déu hagi donat instruccions sobre tantes petites coses fins a organitzar cada hora de les nostres vides. Em sembla que n’espera una altra cosa, de nosaltres. És més difícil fer el bé, mostrar-se generós amb qui no té res, sentir pietat pels qui pateixen, ajudar els qui ho necessiten… Així és com intento honrar Déu, i no us diré pas que ho aconsegueixi sempre, sóc un home i prou.

—No vull que el meu fill creixi sense saber qui és —va respondre l’Isaac.

—El vostre fill és qui és perquè ja és, i no és altra cosa que el que sent al cor. No, no us confongueu, no crec que calgui renunciar a ser jueu per ser rus, el que passa és que encara no hem estat capaços de trobar la manera de ser totes dues coses alhora sense que una part no desconfiï de l’altra. Jo he fet les meves renúncies, potser vós aconseguireu la síntesi. Tant de bo.

Es van fer bons amics. I era rara la setmana que l’Isaac no es reunia amb el professor. Li agradava de parlar-hi, discutir-hi, especular-hi.

En alguna ocasió, la comtessa Iekaterina convidava en Samuel a compartir els jocs amb el seu nét. En Samuel es va avenir de seguida amb en Konstantín, que tenia un caràcter obert i generós com el seu avi.

En Gustav Goldanski i la comtessa Iekaterina havien tingut un sol fill, en Borís, home dedicat a la diplomàcia en nom del tsar. S’havia casat amb la Gertrude, una noble alemanya, i havien donat dos néts als seus pares, en Konstantín, el gran, i la Kàtia, la petita. Formaven una família feliç fins que la mala sort va barrar el pas d’en Borís i la Gertrude quan participaven en una cursa de trineus. Van tenir un accident; la Gertrude va morir a l’acte, i en Borís uns dies després, i van deixar orfes en Konstantín i la Kàtia, que des d’aleshores vivien amb els avis.

En Samuel admirava el professor Goldanski. Volia ser com ell, arribar a la seva posició, però sobretot tenir la valentia de trencar amb el judaisme. L’Isaac entreveia que per al seu fill tenien més valor les opinions del professor que les seves. Li dolia, però no li manifestava la seva contrarietat, i en el fons de l’ànima el comprenia. Era impossible no admirar un home que ho devia tot al seu talent i la seva intel·ligència i que no havia fet mai mal al proïsme. No, no podia culpar el professor Goldanski de l’admiració que li tenia el seu fill. Tampoc no podia culpar en Samuel de les seves ganes de trencar amb la religió dels avantpassats. El nen havia perdut la mare i els germans perquè eren jueus i des de molt petit havia sentit que l’altra gent considerava els jueus uns éssers perniciosos que calia tenir apartats. En Samuel anhelava ser com els altres, i això era el que la bona persona de Gustav Goldanski havia aconseguit: ser només rus.

Tal vegada guiat per aquesta admiració pel professor Goldanski i per l’amistat que l’unia a en Konstantín, en Samuel somiava de poder esquivar el destí. Sabia que, tot i que el seu pare estava entestat a fer-lo anar a la universitat, el més fàcil per a ell seria continuar el negoci familiar i convertir-se en tractant de pells.

Quan tot just feia un any de l’assassinat del tsar Alexandre II, el seu successor, Alexandre III, va promulgar els Reglaments Provisionals, un conjunt de regles encaminades a empitjorar encara més la situació dels jueus a l’imperi rus. Això va provocar que molts jueus es comencessin a plantejar d’emigrar. N’hi va haver que van agafar el rumb dels Estats Units, altres van anar a Anglaterra, i molts més, a Palestina, però aquest no era el cas de l’Isaac, que de mica en mica s’anava defensant amb el negoci de les pells.

—Si jo fos jueu me n’aniria d’aquí. —L’afirmació de l’Andrei va sorprendre tant les vídues Kórlov com l’Isaac i en Samuel.

Les Kórlov i els seus hostes compartien el dinar del diumenge. L’Alina havia comentat que una família de jueus que ella coneixia havia venut totes les pertinences per anar-se’n als Estats Units, quan l’Andrei, que sempre es comportava amb cautela, va fer aquesta afirmació tot engolint el guisat de carn que havia preparat la Raïssa.

—Per què? —va voler saber l’Alina.

—Perquè aquí no els vol ningú; els russos no som ciutadans, però ells… encara ho són menys que nosaltres —va afirmar l’Andrei.

—Andrei! Com pots dir aquestes coses? Si et sentís algú… —li va recriminar la Raïssa.

—Ui! Ja me’n cuido prou, de no dir el que no haig de dir, però em sorprèn que el senyor Isaac, que és tan bona persona, es conformi amb arreplegar les engrunes que rep del nostre imperi —va respondre passant la mirada de l’Isaac a en Samuel.

—Mare meva! No diguis aquestes coses! —La Raïssa semblava que s’havia espantat.

—Disculpeu, senyora Kórlov, teniu raó, no hauria d’haver dit res —es va excusar l’Andrei.

—I per què no? A mi sí que m’interessa de conèixer la teva opinió —va intervenir l’Alina Kórlov.

—Només faltaves tu, germana! Hi ha coses de què no s’ha de parlar, i entre elles, criticar el nostre govern. No permetré que ningú digui res inconvenient —va saltar la Raïssa, enfadada.

—A nosaltres no ens molesten les opinions de l’Andrei —va afirmar l’Isaac, intentant mostrar-se conciliador.

—A qui li molestaria és al mateix tsar, si et sentís. No vull que ningú parli de política en aquesta casa. Et tenia per una persona prudent —va dir la Raïssa mirant fixament l’Andrei.

—Em sap greu d’haver-vos disgustat, no tornarà a passar.

L’Andrei es va disculpar i va demanar permís a la Raïssa per aixecar-se de taula i retirar-se a la seva habitació a estudiar.

La vídua Kórlov l’hi va donar amb un mal humor evident.

—No hauries d’introduir temes de conversa que suscitin problemes, Alina —va dir la Raïssa mirant-se la seva germana gran.

—És que ni tan sols podem parlar amb confiança entre les parets d’aquesta casa? La policia secreta, l’Okhrana, no té cap orella aquí —va respondre l’Alina.

—L’Okhrana té orelles arreu. Prou que ens signifiquem tenint hostes jueus —va respondre la Raïssa sense adonar-se del rictus d’amargor que aflorava al rostre d’en Samuel.

L’Isaac restava en silenci mentre les germanes discutien. Tenia por que la conversa no derivés cap a camins que poguessin ser perjudicials per al seu fill i per a ell mateix. Els darrers dies havia notat que la Raïssa estava més nerviosa. Els Reglaments Provisionals decretats pel govern del tsar Alexandre III havien fet minvar els ja escassos drets dels jueus, als quals en aquells moments es podia expulsar del lloc de residència sense cap motiu. D’altra banda, els posaven més traves per accedir a l’educació a les universitats i fins se’ls prohibia l’exercici d’algunes professions. Però, malgrat tot, l’Isaac se sentia segur sota la protecció d’en Gustav Goldanski i s’estimava més no fer-se veure massa i anar sobrevivint.

Aquella nit, quan tornaven a l’habitació, en Samuel va preguntar al seu pare si ells també se n’anirien als Estats Units.

—Nosaltres no, ja estem bé tal com estem. Com m’hi podria guanyar la vida, allà?

—Però l’Andrei ha dit que els jueus cada dia valem menys. Jo també he sentit a dir que el tsar ens odia, i alguns companys de l’escola murmuren sobre el que passa… Pare, per què no deixem de ser jueus d’una vegada per totes?

L’Isaac va explicar un cop més al seu fill que els indignes eren els qui els perseguien per ser jueus i que havia d’aprendre a respectar el dret de cada home a creure en el seu Déu i dir les oracions com li havien ensenyat a fer els seus pares.

—A la teva mare no li agradaria de sentir-te parlar així. Has oblidat tot el que et va ensenyar?

—La van matar per ser jueva —va respondre en Samuel, intentant contenir les llàgrimes.

El seu pare no va respondre, el va abraçar fort, li va acariciar els cabells i després li va dir que es fiqués al llit, però en Samuel no podia dormir.

—Als Estats Units també hi fa fred, també necessiten pells com aquí. Els en podríeu vendre.

—No és tan fàcil. Desconec com funciona allà el negoci de les pells. Tampoc no hi coneixem ningú. No, no hi anirem; no t’exposaré pas a més calamitats. És veritat que a Rússia gairebé no ens toleren, als jueus, però almenys nosaltres hem trobat l’empara del professor Goldanski i ara les coses ens van bé, no ens podem queixar. L’únic que hem de fer és mostrar-nos prudents i no fer-nos veure.

—Pare, teniu por?

L’Isaac no va saber què respondre davant la pregunta d’en Samuel. Sí, tenia por. Por del desconegut, por de no poder protegir el seu fill. Encara tenia edat per emprendre una nova vida, era a la meitat de la trentena, però no es volia arriscar.

—Quan siguis gran entendràs que quedar-nos aquí va ser una bona decisió. Som russos, Samuel, i enyoraríem la pàtria.

—Som jueus, vet aquí el que som, així és com ens veuen els altres.

—Som russos, parlem, sentim i patim com els russos.

—Però no resem com els russos, i vós mateix, pare, us entossudiu que no haig d’oblidar el jiddisch i m’obligueu a anar a la sinagoga perquè el rabí m’ensenyi hebreu —va replicar en Samuel.

—Sí, i també t’insisteixo que aprofitis les classes d’anglès i d’alemany. Algun dia, Samuel, a ningú no li preguntaran en què creu o a qui resa, i tots els homes serem iguals.

—I això quan serà?

—Algun dia…, ja ho veuràs.

—Això és el que diu l’avi Elies.

—I té raó. Ara dorm.

Van anar trampejant els anys amb la protecció d’en Gustav Goldanski.

L’Isaac viatjava un cop l’any a París, tan bon punt treia el nas la primavera. Sempre acompanyat d’en Samuel, per complaure l’avi Elies.

L’home no s’havia recuperat de la pèrdua de la seva filla Esther i suplicava a l’Isaac que es quedessin a viure a París amb ell, però l’Isaac sempre rebutjava l’oferta del seu sogre.

—I de què viuríem? No, no seria just convertir-nos en una càrrega per a vós. Cada home s’ha de forjar el seu destí, i el nostre és a Rússia, som russos, aquí seríem estrangers.

—Però a Rússia també som estrangers —responia en Samuel—. Allà som menys que res.

No era que en Samuel volgués deixar Sant Petersburg. Havia arribat a estimar més aquella ciutat que cap altre lloc del món, però tenia els somnis farcits de malsons, sobresalts, de por, del rostre de la seva mare ensangonat, dels seus germans cridant. De manera que tenia el cor dividit entre el desig d’emular en Gustav Goldanski i el de respirar la tranquil·litat de París, a recer del seu avi Elies. També fantasiejava amb els Estats Units. Un dels seus millors amics havia emigrat amb la família a aquell país llunyà.

Durant aquells viatges a França va començar a prendre consciència de les idees de Karl Marx i de les d’un rus preeminent, Mikhaïl Bakunin; tots dos ja eren morts, però havien sembrat les seves idees per tot Europa.

L’Elies li deixava els escrits d’aquells homes, i no era res d’estrany veure amics del seu avi embrancats en llargues discussions a la rebotiga del taller. Els uns defensaven les idees de Karl Marx, d’altres es declaraven partidaris fervents de Bakunin, i si bé tots defensaven la igualtat, per la violència de les seves dissensions saltava a la vista que tenien posicions irreconciliables. I allà, en aquella rebotiga, en Samuel va anar rebent una inopinada educació política entorn del socialisme i l’anarquisme.

Amb el pas del temps va arribar a comprendre que tant el seu avi com el seu pare simpatitzaven amb Marx, encara que procuraven mantenir les idees amagades als ulls dels altres.

Aquells estius a ca l’avi també li van servir per no oblidar el francès, la llengua de la seva mare. També a París es va enamorar per primer cop quan amb prou feines havia fet setze anys. La Brigitte portava dues trenes llargues del color del blat i tenia uns ulls castanys immensos que el deixaven paralitzat quan el miraven. Treballava a la fleca del seu pare, a una cantonada del taller de l’avi Elies. En Samuel sempre es volia encarregar de comprar el pa.

Un taulell de llautó el separava de la Brigitte, a qui observava a tocar del forn amb les galtes tenyides de farina.

Mai no intercanviaven res més que somriures, però en Samuel notava que cada cop que la veia se li accelerava el cor.

Tanmateix no va pas ser només ell qui es va enamorar. Una tarda que l’avi Elies li va demanar que l’acompanyés a portar uns abrics a la dona d’un advocat que vivia a la riba dreta del Sena, es van topar inesperadament amb l’Isaac. Anava amb una dona de mitjana edat amb qui semblava que compartia una gran intimitat, ja que anaven de bracet. Parlaven i reien, semblaven feliços, però el gest de l’Isaac va canviar bruscament en trobar-se de cara amb el seu fill i el sogre, que el feien visitant uns clients.

Davant la mirada inquisitiva de l’Elies i la sorpresa d’en Samuel, l’Isaac no va poder dissimular el nerviosisme.

—Samuel!

—Hola, pare…

—Isaac… —va murmurar l’avi Elies.

Després d’uns segons de silenci, la dona va començar a parlar.

—De manera que tu ets en Samuel. Tenia moltes ganes de coneixe’t, el teu pare sempre parla de tu. Està molt orgullós de tant com estudies. Diu que arribaràs molt lluny. I suposo que vós sou monsieur Elies. Un honor saludar-vos. Sé que, a més de ser el millor pelleter de París, sou una bona persona.

La dona els va somriure i tant en Samuel com l’avi Elies van quedar desarmats davant aquell somriure tan franc.

—I vós sou… —va començar a preguntar l’avi Elies.

—La Marie Dupont, sóc modista, treballo per a la botiga de monsieur Martel, que és on vaig conèixer l’Isaac.

La Marie no era guapa, però tenia un rostre agradable. Te l’havies de mirar dues vegades per trobar-la atractiva, ja que a primera vista, aquells cabells castanys, els ulls també castanys i la figura més aviat grassoneta no eren cap reclam. Xerrant xerrant, va aconseguir que els homes s’assosseguessin.

Quan l’Elies es va excusar dient que se n’havia d’anar a lliurar els abrics que duia, la Marie els va proposar d’acompanyar-los, i així tots quatre es van passar bona part de la tarda recorrent París. En arribar l’hora d’acomiadar-se, els va tornar a sorprendre en convidar-los a berenar diumenge a la tarda.

—Visc amb la meva mare al Marais, la nostra casa és humil, però ningú no fa els pastissos de poma com ella.

No es van pas comprometre a anar-hi, però tampoc no van refusar la invitació. Així que la Marie se’n va haver anat, l’Isaac va mirar d’explicar-se davant del sogre i el fill.

—La Marie és una bona amiga, res més.

—Jo no t’he preguntat res —va respondre l’avi Elies sense amagar més l’enuig.

Quan a la fi van arribar a casa, l’Elies es va tancar a l’habitació i no en va voler sortir per sopar. L’Isaac i en Samuel van menjar sols, de primer en silenci.

—Pare, per què s’ha enfadat l’avi?

—Per la Marie, suposo —va respondre l’Isaac amb sinceritat.

—És… és… d’això… Us hi casareu?

—No em casaré amb ningú. El que he dit és veritat, la Marie és una bona amiga i prou.

—Però anàveu de bracet —va respondre en Samuel.

—Sí, tens raó, però això no vol dir que ens hàgim de casar. Quan siguis gran ho entendràs.

A en Samuel l’irritava aquesta mania del seu pare quan li deia que només en el futur podria entendre les coses del present, i per això va gosar replicar:

—Ho vull entendre ara.

—Encara ets molt jove —va respondre l’Isaac, tancant la conversa.

Van passar els dies i l’Elies gairebé no dirigia la paraula a l’Isaac. En Samuel es va començar a sentir angoixat per la incomoditat que separava el seu pare i el seu avi. Durant el sopar del sàbat, en Samuel es va atrevir a preguntar què els passava, però cap dels dos no va respondre.

—Ja no m’agrada ser a París —va dir de sobte.

—No t’agrada? I això des de quan? —va preguntar l’Elies.

—D’ençà que el pare i vós esteu enfadats. Quasi no us parleu. Tots tres estem tristos. Me’n vull tornar a Sant Petersburg.

—Sí, val més que ho fem així. De fet, estic a punt d’enllestir la feina aquí i l’estiu s’està acabant —va afirmar l’Isaac.

Es van quedar en silenci, sense ganes d’acabar el sopar. Estaven a punt d’aixecar-se de taula quan l’Elies els va fer un gest amb la mà.

—En Samuel té raó, val més que siguem sincers. Sé que no tinc dret a ficar-me en la teva vida, encara ets jove, però el record de l’Esther m’enterboleix la raó. Era la meva filla, la meva única filla, i mai no em refaré de la seva pèrdua.

—L’Esther era la meva esposa, la mare d’en Samuel. Que us penseu que me n’he oblidat? No hi ha un sol dia que no resi a Déu per ella i sé que ens trobarem a l’eternitat. Mai no la trairia, mai.

—Avi, per què no veieu bé que la Marie anés de bracet del pare? A mi m’és igual, sé que per això no ha deixat d’estimar la mare. El pare sempre estimarà la mare, als meus germans i a mi, sempre. Ningú no pot substituir la mare, ningú. El pare no ho faria mai.

—És veritat —va assegurar l’Isaac.

—Em sap greu d’haver provocat aquest malestar… Sé que no tinc dret a fer-te cap retret, però quan vaig veure aquella dona de bracet amb tu va ser… va ser com si traïssis l’Esther.

—Però no ho feia. Passejava amb una amiga i prou. No mentiré pas respecte de la Marie. És una bona dona, amable i sincera, a qui la vida ha maltractat. El seu pare es va posar malalt quan ella era petita i el va haver de cuidar, i també es va haver d’encarregar del seu germà mentre la seva mare guanyava el pa per a tota la família. Per desgràcia, el seu germà va contraure les febres i va morir uns mesos abans que el seu pare. No ha volgut abandonar la seva mare i ha rebutjat uns quants pretendents. Es guanya la vida honradament, cosint, i la seva mare fa pastissos i els ven al barri. No se li pot retreure res, ni a mi tampoc. És veritat que de tant en tant busquem temps per anar a passejar i parlem de les nostres desgràcies, del que la vida ens ha donat, però tots dos sabem