1

Una fresca brisa oceànica m’acaricia les espatlles descobertes i tremolo de fred. Tant de bo hagués fet cas de la meva companya de pis i hagués agafat un xal per la nit. Vaig arribar a Los Angeles fa només quatre dies i encara no m’he adaptat al fet que les temperatures estiuenques canvien amb la posta del sol. A Dallas, al juny fa calor, al juliol en fa més, i l’agost és un infern.

No passa el mateix a Califòrnia, almenys no pas a la platja. Lliçó número u sobre Los Angeles: emporta’t sempre un jersei si tens previst ser fora a entrada de nit.

Podria marxar de la terrassa i tornar a la festa que se celebra dins, és clar. Relacionar-me amb els milionaris. Afalagar els famosos. Mirar encantada els quadres. Al capdavall, és la inauguració d’una exposició d’art, i el meu cap m’hi ha portat perquè conegui gent, saludi, sedueixi i xerri. No pas per gaudir del panorama que s’omple de vida davant meu: núvols vermells com la sang retallats contra un cel taronja pàl·lid; ones d’un blau grisenc brillant amb un matís d’or clapejat.

Recolzo les mans a la barana de la terrassa i m’inclino cap endavant, atreta per la bellesa intensa i inassolible de la posta de sol. Em penedeixo de no haver portat la Nikon atrotinada que tinc des del temps de l’institut, encara que no m’hauria cabut dins la bosseta de cerimònia. I una voluminosa funda de càmera no queda gens bé amb un vestidet negre.

Però aquesta és la meva primera posta de sol a l’oceà Pacífic i estic decidida a documentar el moment. Trec el meu iPhone i en faig una foto.

—Gairebé fa que els quadres de dins semblin superflus, oi? Reconec la ronca veu femenina i em giro cap a l’Evelyn Dodge, actriu retirada convertida en agent i després en mecenes, la meva amfitriona.

—Em sap molt greu. Ja sé que dec semblar una turista frívola, però a Dallas no tenim postes de sol així.

—No es disculpi —diu ella—. Pago per aquesta vista cada mes quan signo el taló de la hipoteca. Val més que sigui espectacular.

Ric, i de seguida em sento més còmoda.
—Que s’amaga?
—Com diu?
—És la nova secretària d’en Carl, oi? —pregunta, referint-se a l’home que em fa de cap des de fa tres dies.

—Nikki Fairchild.
—Això mateix. La Nikki de Texas. —Em mira de dalt a baix, i em pregunto si se sent decebuda en veure que no tinc ni una cabellera abundant ni porto botes de vaquer—. Qui ha de seduir?

—Seduir? —repeteixo, com si no sabés exactament què vol dir. Aixeca una cella.
—Preciosa, aquell home s’estimaria més caminar sobre brases ardents que no pas anar a una exposició d’art. Prova de pescar inversors i vostè és l’esquer. —Fa un soroll aspre que ve del fons de la gola—. No s’amoïni: no la pressionaré perquè em digui qui és. I tampoc no m’estranya que s’amagui. En Carl és genial, però també pot ser una mica torracollons.

—Jo he fitxat per la part genial —dic, i ella esclafeix una rialla. La veritat és que té raó: sóc l’esquer. «Posa’t un vestit de còctel», havia dit en Carl. «Alguna cosa suggeridora.»

De debò? O sigui, de veritat que ho dius de debò?

Li hauria d’haver dit que se’l posés ell, el vestit de còctel. Però no ho vaig fer. Perquè vull aquesta feina. He lluitat per aconseguir aquesta feina. L’empresa d’en Carl, C-Squared Technologies, ha llançat amb èxit tres productes en línia els últims divuit mesos. Aquests bons resultats han atret l’atenció del sector, i avui en dia a en Carl se’l considera un home que cal vigilar.

Tanmateix, el que compta més per a mi és que això vol dir que és un home del qual es pot aprendre, i per això em vaig preparar per a l’entrevista de feina amb una intensitat que fregava l’obsessió. Aconseguir aquell lloc havia estat un èxit enorme per a mi. Així doncs, quina importància tenia que ell em fes anar vestida amb alguna cosa suggeridora? Suposava poc a canvi del que havia obtingut.

Merda.
—Cal que torni a dins a fer d’esquer —dic.
—Ostres! Ara resulta que l’he fet sentir culpable o cohibida. No s’hi senti. Abans, deixi que s’emborratxin. Sigui com sigui, s’agafen més mosques amb alcohol. Cregui’m. Ho sé.

Té a la mà un paquet de cigarretes, i ara me n’ofereix una. Faig que no amb el cap. M’encanta l’olor del tabac: em recorda el meu avi. Però inhalar el fum no em diu res.

—Sóc massa vella i tinc el vici massa arrelat per deixar-lo —diu la dona—. Però Déu no vulgui que em posi a fumar a casa meva. Li juro que la multitud m’executaria en efígie. Ara, però, no em clavarà un sermó sobre els riscos del fumador passiu, oi?

—No —li prometo.
—Té un encenedor?

Aixeco la bosseta.
—Un pintallavis, una targeta de crèdit, el meu permís de conduir i el mòbil.

—Cap condó?
—No em pensava que fos aquesta mena de festa —dic secament.

—Sabia que em queia bé. —Passeja la mirada per la terrassa—. Quina mena de festa estic oferint si ni tan sols tinc una fotuda espelma damunt una refotuda taula? Bé, a la merda!

S’acosta la cigarreta sense encendre a la boca i la inhala, amb els ulls tancats i una expressió extàtica. No ho puc evitar: em cau bé. Gairebé no porta maquillatge a diferència de totes les altres dones que han vingut aquesta nit, inclosa jo, i el seu vestit recorda un caftà estampat amb bàtik, tant o més interessant que la dona mateixa.

Una dona així, la mare la qualificaria de «barjaula descarada»: sorollosa, voluminosa, tossuda i segura de si mateixa. La mare l’odiaria. A mi, però, em sembla al·lucinant.

Deixa caure damunt les rajoles la cigarreta sense encendre i l’aixafa amb la punta de la sabata. Després fa un senyal a una de les cambreres, una noia vestida de negre que duu una safata de copes de xampany.

La noia obre amb poca traça la porta corredissa que dóna a la terrassa, i m’imagino les copes que cauen a terra, es trenquen contra les rajoles dures i els fragments s’escampen brillant com una onada de diamants.

M’imagino inclinant-me per agafar el peu trencat d’una d’aque lles copes. Veig com la vora aspra em talla la carn tova de la base del polze quan l’estrenyo. M’observo engrapant-la més fort, traient força del dolor tal com algunes persones podrien provar d’extreure sort d’una pota de conill.

La fantasia es barreja amb el record, i em fa vibrar amb la seva potència. És ràpida i intensa, i una mica pertorbadora perquè feia molt de temps que no necessitava el dolor, i no entenc per què hi estic pensant ara, quan em sento serena i controlada.

Estic bé, penso. Estic bé, estic bé, estic bé.
—Agafi’n una, nena —diu l’Evelyn sense compliments, oferint-me una copa.

Dubto, observant-li l’expressió per saber si s’ha adonat que m’ha caigut la màscara i si ha pogut entreveure la meva cruesa. Però es mostra del tot tranquil·la i afable.

—I ara! No discuteixi —afegeix, interpretant malament la meva vacil·lació—. N’he comprat una dotzena de caixes i no m’agra da gens malbaratar l’alcohol de qualitat. Ostres, no! —afegeix quan la noia prova de donar-li una copa a ella—. No suporto això. Porti’m un vodka. Sol. Ben fred. Quatre olives. Afanyi’s. Vol que m’assequi com una fulla i que surti flotant?

La noia nega amb el cap. Sembla un conill nerviós i espantat. Potser un que ha sacrificat la seva pota per la bona sort d’un altre.

L’Evelyn em torna a dedicar la seva atenció.
—Bé, què li sembla Los Angeles? Què ha vist? On ha anat? Ja ha comprat un mapa de les mansions de les estrelles? Per l’amor de Déu, digui’m que no s’ha deixat arrossegar per totes aquestes ximpleries per a turistes.

—Bàsicament, he vist quilòmetres d’autopista i l’interior del meu pis.

—Doncs això és molt trist. Encara m’alegro més que aquesta nit en Carl hagi arrossegat fins aquí el seu cul escanyolit.

Des dels anys en què la mare controlava tot allò que m’entrava a la boca, he guanyat set quilos que em feien molta falta i, encara que estic molt contenta amb el meu cul de la talla quaranta-dos, jo no el descriuria com «escanyolit». Sé, però, que l’Evelyn ho diu com un compliment, i per tant somric.

—Jo també m’alegro que m’hagi fet venir. Els quadres són fantàstics.

—No ho faci això. No es deixi arrossegar pel costum d’intentar ser agradable. No, no —diu abans que jo pugui protestar—. Estic segura que ho diu amb franquesa. Ostres, els quadres són meravellosos! Però se li està posant la mirada inexpressiva d’una noia que es porta tan bé com sap, i això no ho podem tolerar. No pas quan estava coneixent la seva veritable personalitat.

—Em sap greu —dic—. Li juro que no m’esvaniré davant seu.

Com que la dona em cau bé de debò, no li dic que s’equivoca: no ha conegut l’autèntica Nikki Fairchild, sinó la Nikki Social, que, com la Barbie Malibú, ve amb un joc complet d’accessoris. En el meu cas, no es tracta d’un biquini i un descapotable. El que m’acompanya a mi és la Guia d’Elizabeth Fairchild per a reunions socials.

La mare dóna molta importància a les normes. Segons ella, és la seva educació del sud. En els moments de feblesa li dono la raó, però en general penso que és una harpia controladora. Va començar a encasquetar-me les regles el dia que em va dur per primer cop a prendre el te al Mansion at Turtle Creek de Dallas quan tenia tres anys. Com caminar, com parlar, com vestir-se. Què s’ha de menjar, quina quantitat cal beure, quina mena d’acudits cal explicar…

Ho tinc tot perfectament assimilat cada truc, cada matís, i duc el meu somriure expert i espectacular com una armadura que em protegeix del món. No seria capaç de ser jo mateixa en una festa encara que m’hi anés la vida.

A l’Evelyn, però, no li cal saber-ho.
—On viu exactament? —pregunta.
—A Studio City. Comparteixo pis amb la meva millor amiga de l’institut.

—Agafa la 101 per anar a treballar i se’n torna a casa quan acaba. No m’estranya que només hagi vist formigó. No li ha dit ningú que havia d’haver llogat un pis al Westside?

—Massa cars per agafar-ne un tota sola —reconec. M’adono que la meva confessió la sorprèn. Quan m’hi esforço i sóc la Nikki Social, no puc evitar donar la impressió que vinc d’una família amb diners. Deu ser perquè és veritat, però això no vol dir que els diners me’ls hagi emportat.

—Quants anys té?
—Vint-i-quatre.

L’Evelyn assenteix amb saviesa, com si la meva edat revelés algun secret meu.

—Aviat voldrà un lloc només per a vostè. Truqui’m quan així sigui i buscarem algun pis amb bona vista. No pas tan bona com aquesta, és clar, però podem aconseguir alguna cosa millor que el carril d’acceleració d’una autopista.

—Li prometo que no és tan dolent.
—És clar que no —diu en un to que expressa tot el contrari—. Pel que fa a les vistes —continua, indicant amb un gest l’oceà ara fosc i el cel que comença a omplir-se d’estels—, pot tornar sempre que vulgui i compartir la meva.

—Potser li agafaré la paraula —reconec—. M’encantaria venir-hi amb una bona càmera i fer un parell de fotos.

—Sempre tindrà la porta oberta. Jo hi posaré el vi i vostè hi pot posar l’entreteniment. Una dona jove lliure a la ciutat. Serà un drama? Una comèdia romàntica? Espero que no sigui una tragèdia. M’agrada plorar, com a totes les dones, però vostè em cau bé. Necessita un final feliç.

Em poso tensa, però l’Evelyn no sap que ha fet diana. Ben mirat, va ser per això que em vaig traslladar a Los Angeles. Nova vida. Nova història. Nova Nikki.

Exhibeixo el somriure de la Nikki Social i aixeco la meva copa de xampany.

—Pels finals feliços. I per aquesta festa fantàstica, de la qual em penso que ja l’he allunyat prou.

—Ximpleries! —diu—. Sóc jo qui l’està monopolitzant, i totes dues ho sabem.

Tornem a entrar i la remor de les converses animades per l’alcohol substitueix la calma suau del mar.

—La veritat és que sóc una amfitriona horrorosa. Faig el que vull, parlo amb qui em dóna la gana i, si els meus convidats se senten ofesos, que s’aguantin.

Em quedo bocabadada. Gairebé sento els crits d’horror de la meva mare que m’arriben des de Dallas.

—A més —continua—, se suposa que no sóc la protagonista de la festa. He organitzat aquest petit sarau per presentar en Blaine i el seu art a la comunitat. És ell i no jo qui hauria de relacionar-se. Que cardi amb ell no vol dir que li hagi de fer de mare.

L’Evelyn acaba de destruir del tot la idea que tenia de quin era el comportament adequat per a l’amfitriona d’un esdeveniment so cial important, i crec que me n’he enamorat una mica per aquest motiu.

—Encara no conec en Blaine. És aquell, oi?

Assenyalo un home alt. És calb, però porta una barba de boc roja. Estic segura que no és el seu color natural. Una petita multitud s’arraïma al seu voltant, com abelles traient nèctar d’una flor. És clar, que els colors de la seva roba són igual de vius.

—Doncs sí, aquell és el meu petit centre d’atenció —contesta l’Evelyn—. L’home del moment. Té talent, oi?

La seva mà fa un gest ampli per indicar el saló immens. Totes les parets estan cobertes de qua