REGENCIA del REINO

MINISTERIO DE LA GUERRA

LEY

FRANCISCO SERRANO Y DOMINGUEZ, regente del reino por la voluntad de las Cortes Soberanas; á todos los que las presentes vieren y entendieren, salud:

Las Cortes Constituyentes de la nación española, en uso de su soberanía, decretan y sancionan lo siguiente:

[…]

Art. 5.º Cuando los alistamientos voluntarios no basten á cubrir las bajas que resulten en el ejército permanente, se destinará por la suerte el número de hombres que fijen las Cortes […].

[…]

Art. 10.º Queda autorizada la redención á metálico.

[…]

Por tanto: mando á todos los tribunales, justicias, jefes, gobernadores y demás autoridades, así civiles como militares y eclesiásticas de cualquier clase y dignidad, que lo guarden y hagan guardar, cumplir
y ejecutar en todas sus partes.

Gaceta de Madrid

Dimecres, 30 de març de 1870

EL

TELÉGRAFO

Los últimos días han circulado rumores de trastornos con motivo de las operaciones del sorteo. Sabemos efectivamente que reina gran agitación y efervescencia en los pueblos comarcanos, en el Ampurdán y en el campo de Tarragona cuyas poblaciones recorre la fuerza pública.

Por lo que respecta á esta ciudad ayer fue día de dudas, de conjeturas y perplejidades.

El Telégrafo

Barcelona, 3 d'abril de 1870

Dong.

El campanar de Gràcia toca un quart de deu del vespre. Massa tard per sortir. Massa angúnies per quedar-se a casa.

La Marianna es treu el davantal, agafa el Llibre de Salms amb les tapes de cuir i se’l guarda ben a prop del cor, endinsat entre el vestit interior i la cotilla. Es cobreix els cabells trenats amb el mocador i es corda el jersei de llana gastada. Surt del taller. Baixa les escales estretes de l’edifici. Obre la porta i un cop d’aire l’obliga a amagar la cara. No li agrada el vent.

Tomba la cantonada i puja pel carrer de l’Estrella cap a la plaça de la Constitució. El so dels seus passos rebota entre les parets de les cases i juga a colar-se per les finestres tancades. Els fanals dibuixen cercles sobre la terra batuda. Unes veus darrere seu la sobresalten. Es gira. Podria assegurar que una ombra desapareix dins d’un portal. S’afanya. Arriba davant la porta tancada del Cafè de la Victòria i hi truca dos cops. Una veu emergeix per sobre dels murmuris de fons.

—Avui estem tancats!

—Berenguer, sóc l’Herbetes.

Se sent el soroll d’una fullola i s’obre el pas central de la portalada de fusta. La Marianna entra.

Una munió de gent, alguns asseguts, altres drets, no deixen lloc per passar. El fum de cigars dissimula el sostre corroït. A l’altre costat de la barra, la Victòria neteja gots amb els dits nerviosos i eixuga els mals averanys, que Si aquesta colla no mesura els crits ens tanquen el cafè, Berenguer, que ja t’ho deia jo que no ens havíem de ficar en aquesta batussa.

La Marianna es treu el mocador i avança una mica més. Força la vista. Entre una taula i la paret troba un petit buit. S’hi enquibeix. Al fons, l’Amàlia governa totes les mirades i es disposa a parlar.

—Aquest cop n’han fet un gra massa! Encara no fa dos anys que vam arriscar la pell per desbancar la reina. Aleshores sí, tot eren promeses. A baix els impostos de consums! A baix les lleves!

L’Amàlia dóna un cop sec sobre la taula i fa dringar el got que té davant.

—Us en recordeu? Ens van jurar que si lluitàvem al seu costat abolirien les lleves. I què han fet així que han arrabassat el poder? Tornar-les a imposar! Nosaltres vam complir la nostra part i ara ells s’obliden de tot el que ens van prometre. Els hem de fer saber que no poden jugar amb nosaltres. Hem d’impedir el sorteig! Com a Vic i a Martorell!

El Xicarró alça la mà amb el got de vi mig buit.

—Això està molt bé, Amàlia, però què vols que fem? Som quatre, ens aixafaran com mosques!

Alguns caps assenteixen. L’Amàlia s’aixeca amb parsimònia i el silenci amara els oients.

—Si vols, Xicarró, podem seguir llevant-nos de matinada per una misèria que no ens permet viure i que ens crema la salut, i a més a més, acomiadar-vos amb alegria quan se us enduen a una guerra, vés a saber on! Potser t’està bé, això? I potser també hem de callar quan veiem com, a sobre, els rics, com que s’ho poden permetre, paguen la contribució i se’n lliuren sense més?

—És clar que no, però…

—Però què? Si avui s’hagués celebrat el sorteig de les lleves, potser t’hauria tocat a tu. Vols esperar-te a demà, a veure si ets l’afortunat? Qui alimentarà els teus fills mentre tu estiguis fora esperant una mort segura? Qui consolarà la Ramona quan rebi la carta de condol?

Algunes dones branden els punys i criden que Ja n’hi ha prou! i que A baix les lleves!

El Berenguer s’acosta a la Marianna amb un got de vi. Ella es fica la mà a la butxaca buida.

—Em sap greu Berenguer, no puc prendre res.

—No pateixis, dona, que avui convida la casa.

La Marianna li somriu, agafa el got, murmura que Gràcies i es tomba de nou cap a l’Amàlia.

—Cal que cremem les llistes del sorteig! Esteu amb mi?

Un grup de dones aplaudeixen i clamen amb entusiasme. I fins i tot una aixeca el got i brinda que Cremarem les llistes i l’Ajuntament sencer, si fa falta!

El Tomeu, panxut i amb els ulls ensorrats sota unes celles espesses, dóna un cop a la taula i s’alça amb tanta empenta que fa bolcar la cadira darrere seu.

—Us esteu passant!

Tothom es gira cap a ell. El Jonàs, que està al seu costat, l’estira de la màniga.

—Va, Tomeu, no esguerri la festa!

El Tomeu es desembarassa de la mà del Jonàs d’una estrebada.

—La festa? Així que per a vosaltres tot això és una festa? Cony de gent!

El Tomeu deixa caure un ral sobre la taula i dóna la volta.

—Jo he viscut massa guerres per poder-vos-les contar. No en teniu ni idea, del que és. Que sou tots una colla de bords!

El Jonàs es posa dret.

—No ho digui això, Tomeu, que aquí tots vam defensar la terra i la llibertat fa dos anys, i miri ara com ens ho agraeixen!

—Jo només sé que n’he escoltat prou, de bestieses, per aquesta nit! No permetré que una banda d’insensats, i molt menys d’insensates, posi en perill la meva família!

L’Amàlia es fa lloc per passar entre les taules.

—La teva família ja està en perill, Tomeu. O quina vida creus que els espera?

El Tomeu s’atura.

—Oh, vatua! La mateixa que he tingut jo. Treballar cada dia i donar gràcies a Déu per tenir feina —alça un dit i apunta l’Amàlia—. Si vols buscar baralla per coses que no podràs canviar, tu mateix, però no arrisquis la vida dels altres!

L’Amàlia es fixa en la gota de suor que llisca pel front del Tomeu i pensa que Quantes formes té la por!

—Potser tens raó. Podem deixar-ho tot com està, abaixar el cap i fer el que se’ns mana. Però, Tomeu, si no gosem canviar nosaltres les coses, nosaltres que ja ho hem viscut tot, qui ho farà? Treballo a la fàbrica de sol a sol i veig com els meus fills sobreviuen amb un únic àpat al dia…

—I dóna’n gràcies al senyor Lledó que us procura feina al Vapor, a tu i als teus fills! Bé, a ell, i a la benevolència de tots. Perquè el pa, pa, i l’aigua, aigua. —El Tomeu obre els braços abastant tot el cafè—. Sense els que som aquí, prou que hauríeu sobreviscut tu i la teva família! Que quan va morir el teu marit, el molt estimat mestre Fabra, bé que vas rebre un bon pessic de la compassió de tots plegats!

El Jonàs es llança sobre el coll del Tomeu, però l’Amàlia s’hi interposa.

—No, fill! No val la pena.

El Jonàs el deixa anar amb una pitrada.

—El meu pare, maleït, va morir per l’honor de tots nosaltres. Per cridar una injustícia que, ara que has ocupat el seu lloc com a encarregat i tens més coses a perdre, no tens collons de bandejar. Però és evident que no valia la pena sacrificar-se per persones com tu!

El Jonàs escup a terra, als peus del Tomeu. El fum es detura i conté la basarda dels presents.

El Berenguer s’esclareix la gola i s’acosta a tots dos.

—Senyors, em sap greu, però no vull enrenou a la taverna a aquestes hores. El sereno me la té jugada i no seria qüestió que…

El Tomeu es posa bé la jaqueta, s’espolsa els pantalons a conjunt i fa un pas enrere.

—Està bé, si no admeteu que se us diguin les veritats, me’n vaig, però escolteu-me i mireu-me bé. Aquestes dones us estan emmetzinant amb somnis d’una llibertat que és impossible. Per una senzilla raó: els de dalt guanyen sempre, per això són a dalt! Així que, potser demà us llevareu amb crits de revolta, però demà passat els vostres fills no tindran menjar i ploraran els pares que van perdre. Digueu-me, val la pena tant patiment per un moment de glòria?

Una ombra roba l’entusiasme de la sala i escampa el rumor, que Potser és veritat i tot això està sortint de mare.

La Marianna s’aixeca i nota cent ulls clavats en ella. Serra els punys i deixa que el record del mestre Fabra li cremi la gola.

—Tomeu, ets un covard!

Com si no l’hagués sentit, el Tomeu agafa el barret del penja-robes de l’entrada, se’l posa i s’encamina cap a la porta.

—Benvolguda, el cel n’és ple, de valents que truquen a les portes de Sant Pere massa aviat.

—Però hi truquen sense por i amb el cap ben alt!

El Tomeu es gira amb les celles espesses arquejades.

—I qui ho diu això? Una vídua, pobra, sense família i sense nom? —Encongeix l’espatlla i esbossa un somriure—. Herbetes, et diuen, oi? I què en sabem, de tu? Tu no ets ningú. No hi tens res a perdre en aquesta guerra.

L’Ermínia s’aixeca d’un salt.

—Tots hi tenim molt a perdre!

L’Amàlia s’acosta i s’hi encara amb tot el volum del seu cos rabassut.

—Tomeu, potser tens raó. El meu marit és mort perquè en lloc de pagar la contribució per lliurar-se de les lleves, com hauria pogut fer, va sotmetre’s al sorteig i va embarcar, com un més del poble, cap a les colònies, a l’altra banda del món, a una guerra sense sentit. Va sacrificar la vida i la família com a protesta. I l’hem plorat. I tant que l’hem plorat! Però saps què? Que ens va ensenyar que és millor una mort valenta que una vida plena de pors.

—Això, fes-ho entendre als teus fills més petits quan no els quedin ni mare ni germans! —El Tomeu dirigeix la cara per sobre de l’Amàlia cap al Jonàs—. I, per cert, noi, aquest cop faig la vista grossa, com a deferència al teu pare, però si em tornes a posar les mans a sobre, no cal que vinguis a buscar feina al Vapor Lledó mai més. M’has entès?

El Tomeu, sense saludar ni esperar resposta, creua la porta que el Berenguer li obre, per facilitar la sortida i fer una mica de net.

Quan marxa, el fum circula de nou i algunes veus remuguen improperis que No sé per què caram ha vingut!, Ja se la fotrà la feina! i Com que ell pot pagar la contribució!

L’Amàlia torna al seu lloc amb el cor a les mans i les mans plenes de ràbia.

—Escolteu-me! Aquells que no tenim por, que seguim creient que les lleves són una injustícia i que cal suprimir-les costi el que costi, ens reunirem demà davant de l’Ajuntament. Dueu les teles i tot allò que creieu que pugui ser útil. Cordes, ganivets, trabucs o escopetes de caça. Cal cremar les llistes i que sàpiguen que aquesta vegada no podran amb nosaltres, que no som titelles!

Un sí orgullós ressona per tot el cafè i deixa un cant sostingut que encara es pot palpar quan el Berenguer despatxa l’últim client, tanca la porta, es gira cap a la Victòria i li anuncia que Aquest cop sí, ja ho veuràs, aquest cop ens hauran d’escoltar!

Dong. Dong. Fora, el campanar marca dos quarts de nit tancada. La Marianna s’agafa del bracet de l’Ermínia.

—Per què poses aquesta cara?

L’Ermínia arrufa el front i abaixa la mirada a terra.

—No sé si tot això ens portarà enlloc…

—I què hem de fer, quedar-nos callats?

L’Ermínia sospira.

—Callar seria seguir com sempre.

Darrere seu, les passes de la resta de congregats es dilueixen per la pressa de la temença.

L’Ermínia infla pit.

—És que són tan joves! Mira el Jonàs, amb prou feines ha complert els vint-i-tres. I el Magí? És una criatura! No els podem empènyer a una revolta.

La Marianna li prem el braç.

—I què vols, Ermínia, que els toqui anar a la guerra? Si han d’arriscar la vida, millor que sigui a casa.

L’Ermínia sospira. Fa molts anys que ja no està al seu servei, però encara li costa parlar de tu a la Marianna.

—Tu et pots estalviar el que ha de venir…

La Marianna s’aparta una mica i li clava els ulls de pluja. L’Ermínia assenteix.

—Podries tornar a Casa Lledó i reclamar el que és teu. Ara en tens la prova. El Fèlix ja no podria fer-te res.

No havien pronunciat el seu nom des del matí després de l’incendi, i sona encarcarat, com si s’hagués desfermat d’un racó de la memòria pudent, sense llum ni aire.

La Marianna s’aferra al terra, que comença a inclinar-se sota els seus peus. S’atura. Es posa una mà al pit, per agafar aire i per sentir la forma i el pes del Llibre de Salms sota el cosset. El llibre, i, sobretot, les paraules que conté. Unes paraules que se sap de memòria perquè, des que el notari l’hi va entregar, les ha rellegit nit i dia per fer-les seves, que «A la criatura que ha de néixer, que no sé qui seràs, però seràs tu, si algun dia reps aquest llibre, sàpigues que t’he estimat» i que «Con el presente documento y a todos los efectos…».

—Marianna, estàs bé?

Ella assenteix i amaga les pors desencadenades que la pessiguen per dins. Es passa una mà per la cara i pels cabells. Nota la trena nua, sense el mocador. Regira les butxaques de la faldilla.

—Ermínia, he perdut el mocador! Suposo que em deu haver caigut al cafè. Me n’hi vaig abans que el Berenguer tanqui. Tu segueix, que ara t’atrapo.

—Si vols t’espero…

Però la Marianna assegura que No, no, tranquil·la que de seguida vinc, s’allunya i tomba la cantonada de nou. Hi hauria pogut tornar l’endemà, però necessita estar sola. S’arriba al cafè que encara manté els llums d’oli encesos. Hi truca.

Sent passes a l’altra banda del carrer. El Berenguer obre la porta i la deixa entrar. Amb una disculpa i el mocador a les mans, la Marianna surt de nou de la taverna i reprèn el camí cap al taller.

Encara bufa el vent i la nit és clara. Més clara que els seus pensaments, que s’han embrutat de records i d’ànsia, que Per què no tornes a Casa Lledó? Per què no reclames el que és teu? Per tots els motius del món, per la por, pel fàstic i pels secrets, per la ràbia i per res. Per oblidar. O molt pitjor, perquè no sé si en seria capaç.

Abaixa la mirada i ofega la impotència en el trepig sec de les passes. El carrer de l’Estrella li sembla més estret que abans. Accelera. Nota una ombra darrere seu. Es gira. Una mà l’empeny contra un portal, li clava el canó d’una pistola a les costelles i li tapa la boca amb violència. La veu del Calabuig, com un fantasma del passat, li mormola a l’orella.

—Senyora Lledó, quin plaer tornar-la a veure. —La Marianna rep com una bufetada el baf d’alcohol a les galtes—. Han passat molts anys. Quina llàstima, crèiem que havia mort. El meu senyor se sorprendrà quan la vegi. I ara, sigui obedient i resi, perquè és l’última esperança que li queda.

Si bé totes les pregàries de la senyora Consol, Déu vos salve, Maria, plena de gràcia, protegeix la meva filla, fes que torni i descarrega sobre meu la fúria del teu càstig, fins aleshores no havien rebut resposta, aquell dia es va obrir un forat al cel. O això o Déu volia jugar una mica més de temps amb les seves criatures. Perquè a darrera hora, en el moment precís de les oracions, l’Àgata va irrompre amb una reverència a la capella, on cada vespre es recollien els senyors Lledó amb mossèn Espina, i va murmurar a l’orella de la seva mestressa:

—Senyora, és urgent. Una dona insinua que ha trobat la seva filla Helena.

—La meva filla és morta! —va escopir el senyor Pacià en sentir les paraules de la majordoma.

L’Àgata va abaixar el cap i va guardar les mans i l’ànsia darrere l’esquena.

Però la senyora Consol, que abans que esposa era mare, es va precipitar cap a la sortida, contenint el pols i els pensaments, que Déu meu no em donis aquests ensurts i que sigui cert i que la meva filla segueixi viva i que la pugui tornar a estrènyer entre els meus braços, Déu meu.

Al vestíbul de Casa Lledó, sota la titil·lació de les tres-centes cinquanta-quatre llàgrimes de l’aranya de cristall, una monja, amb la pell de la cara enganxada als ossos com una pansa assecada al sol i vestida amb un hàbit gastat, s’agafava al pom de la porta de sortida i es mirava la catifa persa, com si només per posar-hi els peus incomplís els vots de pobresa.

La senyora Consol va saludar amb una inclinació nerviosa.

—Benvinguda a Casa Lledó. Vol passar a la sala?

La monja va fer una passa enrere i va sotjar la senyora Consol, vestida de seda negra de Damasc i amb el collar de perles amb el camafeu de nacre, com si fos una reencarnació del mateix diable.

—No, no, senyora. Gràcies.

—Digui’m doncs, quin és el motiu de la seva visita?

La monja va respirar fondo i va assenyalar l’escut de l’Hospital de Barcelona que li marcava el pit.

—Senyora, sóc la germana Teòfila, membre de la Comunitat de les Germanes Hospitalàries de la Santa Creu. Fa uns dies va arribar a les nostres portes una noia coberta amb una simple bata de cotó i un xal de punt i que tossia sense atur. Déu sap que cada dia truquen ànimes desemparades com aquesta que duen la perdició pintada als llavis. Però alguna cosa en ella era especial. —La monja va aixecar la vista i la va fixar en una llàgrima de cristall de l’aranya del sostre—. La mirada, potser. Com la pluja.

La senyora Consol va ofegar el crit que Els ulls de pluja són els de la meva filla.

La monja es va agafar al rosari de fusta que duia lligat a la cintura i va prosseguir.

—Com vostè deu saber, malgrat els esforços de l’Hospital i la pietat del marquès de Llupià, no tenim gaires recursos. Ens sostenim gràcies a la bona voluntat d’algunes ànimes caritatives i, sobretot, a la benaurança de Déu i a l’empara de la Verge Maria. Les instal·lacions de l’Hospital són insuficients per la imperiosa necessitat dels temps que vivim, així que només li hem pogut oferir un llit i una mica de menjar. Ni tan sols l’ha visitat el metge.

La senyora Consol va dissimular l’anhel amb un somriure trencat.

—Així, encara és viva…

La germana Teòfila es va acostar una mica, va gosar trepitjar una punta de la catifa persa i va resseguir el rostre d’aquella dona que cada vegada li recordava més una mare que un diable.

—Sí, senyora. Ahir al vespre va passar molt mala nit. La vaig estar vetllant i, enmig del deliri, no parava de cridar per la seva mare i, bé, de pronunciar el seu cognom.

La senyora Consol va estirar un braç enrere i va confiar que l’Àgata, que no s’havia apartat del seu costat, la sostindria abans no caigués.

La monja continuava passant el rosari.

—No dubtem, senyora, que tot plegat sigui causa del desvari per la febre que pateix la pobra criatura.

La germana Teòfila indagava en la tremolor del llavi de la senyora Consol.

—Malgrat tot, la mare superiora ha estat d’acord que vingués fins aquí per tal d’informar-los-en. Perquè, encara que es tracti tan sols d’un error i la noia sigui una antiga criada que recorre a vostès demanant auxili, sempre que tenim un cas com aquest procurem esgotar fins a l’últim recurs, perquè, per benaurança, potser vostès poden salvar-li la vida amb la seva caritat.

La senyora Consol va empassar-se saliva i es va obligar a pensar abans de parlar i a entendre que aquella monja no sabia res del cert sobre la seva filla. I que potser tampoc ho havia de saber.

—Si m’ho permet, necessitaria consultar el que m’ha explicat amb el meu marit. Si vol passar al saló, l’Àgata li oferirà una mica de vi de missa i unes galetes de mantega i canyella.

La germana Teòfila no s’hauria deixat entabanar, però tothom té una debilitat, i les galetes de mantega i canyella eren la seva.

Quan la senyora Consol va entrar de nou a la capella, el senyor Pacià estava agenollat al banc davant de la Pietat de marbre de l’altar.

—Hem de parlar!

En sentir la veu de la seva dona, el senyor Pacià va entretancar els ulls, va fer un gest a mossèn Espina perquè li donés la benedicció i es va alçar.

—Va, dona, quina t’han venut ara?

—L’han trobat, està malalta, però viva!

El senyor Pacià es va estirar la levita i amb un cop de cap va acomiadar el mossèn, que amb molt de gust s’hauria quedat a sentir les noves de la senyora Consol.

—Digues, va, qui l’ha trobat?

—Una monja de les Germanes Hospitalàries. Es veu que fa uns dies va trucar a les seves portes una noia molt malalta i que entre els deliris va pronunciar el nostre nom.

El senyor Pacià va esclatar en una riota forçada.

—Ets ben beneita! I per això tant escàndol? Deliris de grandesa en tenen tots els pobres. Qualsevol pot pronunciar el nostre nom!

La senyora Consol es va acostar al seu marit, el va aferrar pel braç i el va fitar amb aquella mirada aguda que li retorçava la consciència.

—La monja m’ha dit que la noia té ulls de pluja.

El senyor Pacià es va desprendre de la mà de la seva dona, li va donar l’esquena i es va escurar la gola per esborrar el record dels ulls de la seva filla Helena. La senyora Consol el seguia.

—Pacià, l’hem de treure d’allí o se’ns morirà. No vull imaginar-me en quines condicions deu estar vivint. Ni tan sols l’ha visitat un metge! L’he d’anar a buscar immediatament.

El senyor Pacià es va tombar d’una revolada.

—Com? Tu no vas enlloc! T’haig de recordar que la teva filla va trepitjar els cognoms de la família i tots els plans que havíem traçat per ella? I per què? Per deixar-se deshonrar per un pintor sense família ni fortuna! Se l’ha ben buscada, aquesta sort! I et ben asseguro que aquella ja no és la meva filla!

—Potser no ho és per a tu, però jo la vaig dur al ventre i si tu no ets capaç de perdonar-li els errors, jo sí.

El senyor Pacià coneixia la seva dona i sabia quan podia convèncer-la i quan no, i aquell era un moment crític. Va respirar fondo i va alçar la vista al sostre. No s’havia adonat que estava tan desgastat el fresc de l’Anunciació, i es va recordar que S’ha de manar que es restauri perquè la gent, d’aquestes coses, n’enraona.

—A veure, qui dius que l’ha reconegut?

La senyora Consol premia una mà contra l’altra aixafant les angoixes.

—No ho sé amb seguretat, però crec que ningú. Deu haver donat un nom fals, perquè la monja insinua que pot ser una antiga criada nostra. Pobra filleta meva!

—Alabat sia Déu, una mica de seny! És a dir, que ningú sap qui és ella?

—Sí, Pacià, jo sí que ho sé, és la nostra filla! La portaré a casa i si algú ens ho té en compte ho haurem d’assumir.

La senyora Consol va donar per tancada la conversa i es va dirigir cap a la porta. Però el senyor Pacià se li va posar per davant.

—No et mouràs d’aquesta casa, Consol, i per descomptat que no la portaràs aquí. Recorda que això és un negoci i que, si cau un, caiem tots. Si vols, pots dir que era una antiga donzella teva i dur-li alguna cosa per menjar, però la deixarem on està i tothom sabrà com en som, de compassius, amb el nostre servei, fins i tot quan no s’ho mereix.

—Tu sí que no et mereixes el que tens! —La senyora Consol l’intentava apartar de la porta—. Deixa’m sortir, Pacià! Portaré la meva filla a casa, tant si ho vols com si no ho vols!

El senyor Pacià veia el seu castell i el cognom Lledó, que tant esforç li havia costat ennoblir, esfondrar-se als peus de la Pietat de l’altar. Va engrapar la seva dona per les espatlles i la va sacsejar.

—Reacciona, Consol! Què vols que en diguin les teves amigues? Que no ho veus? No ens convidaran a les reunions ni als balls. El baró, qui tant admires, no en voldrà saber res de tu i a mi em deixaran d’atendre els prestadors. S’han acabat les amistats i els negocis. El finançament de les exportacions del Vapor se n’aniran en orris. Adéu ampliació de la fàbrica, adéu progrés.

La senyora Consol es va aturar un moment i el senyor Pacià va aprofitar la treva.

—Sí, potser haurem salvat l’Helena d’una condemna justa de Déu, però t’asseguro que caurem tots plegats. Ni aquest collaret de perles que dus, ni casa, ni servei. Res! Sense creixement, Consol, se’ns menjaran. Pensa en el teu fill Domènec i en els teus néts, el Marçal i el Fèlix. Quina vida els espera sense l’honor de la família? Això és el que vols per al cognom Lledó i Doliu? Què en dirien els teus avantpassats? Què en diria la teva mare?

A mesura que veia avançar un tel fosc a la mirada de la seva dona, el senyor Pacià s’apartava de davant seu.

—Consol, si estàs preparada per esclafar les esperances de tota la família, el seu benestar i el nom dels teus avantpassats, tu mateixa. Aquí tens la porta. No hi intervindré.

La senyora Consol es va agafar al mànec de la sortida. Aquelles paraules li mossegaven la pell i se li bevien la sang. Va caure de genolls. L’ànima se li escapava i vaguejava per la capella, xocant amb el fresc de l’Anunciació i amb la Mare de Déu a l’altar plorant pel seu fill mort. El senyor Pacià va fer un pas enrere i va dissimular un somriure.

La monja s’havia llançat a les galetes de mantega i canyella com un lleó afamat. Però ja se’n començava a penedir quan la senyora Consol va aparèixer amb posat altiu.

—Germana Teòfila, disculpi’m. Ho hem parlat amb el meu marit i, per les seves indicacions, estem segurs que es tracta de la meva malaurada donzella que ens va deixar fa uns mesos. De totes maneres, si li sembla bé, l’aniré a visitar demà al matí.

La monja va assentir, es va aixecar del sofà de vellut carmesí com qui escapa de les brases de l’infern i va caminar cap al rebedor precedida pel diable amb cua de seda de Damasc.

La senyora Consol es va aturar just davant de la porta.

—Moltes gràcies per la molèstia de venir fins aquí. El nostre cotxer l’acompanyarà. Li asseguro que procurarem fer arribar una bona aportació a la seva comunitat. Fan una labor encomiable.

—La seva ajuda serà benvinguda, senyora. No s’acaba mai l’obra de Déu. —La monja es va inclinar en una reverència i alguna cosa, potser el darrer brot d’esperança en la salvació dels homes o en la pietat de la Mare de Déu, mare de totes les mares, la va fer tombar quan ja tenia mig peu fora de la casa—. Senyora Lledó, no li he comentat, però suposo que tampoc canvia res… La noia està embarassada.

Sense esperar resposta, perquè la germana Teòfila sabia que la salvació de l’ànima no es guanya en un dia, es va girar i va baixar les escales. I amb cada passa que l’allunyava de Casa Lledó deixava enrere aquell llast que havia plantat a les entranyes de la senyora Consol i que, per sota de la seda negra i llustrosa, creixeria com l’heura, li ofegaria la respiració i li escanyaria els pensaments que Déu vos salve, Maria, plena de gràcia.

La campaneta de la porta de servei de Casa Lledó dringa.

La Marianna vol escapar de l’olor d’aquella casa, dels anys, dels records i del que l’espera dins. Però tanca els ulls i s’obliga a notar el canó de la pistola que li apunta la panxa. Sap que el Calabuig és capaç de disparar i de molt més. Respira fondo.

Un mosso escabellat i amb son entreobre la porta. El Calabuig para la mà i l’enretira d’un cop.

—Aparta’t marrec! El senyor està llevat?

El mosso s’agafa a la làmpada que li tremola a les mans.

—Sí, senyor, és a l’estudi.

D’una revolada el Calabuig li pren el llum, engrapa la Marianna i l’arrossega fins a la cuina.

—Ara t’estaràs aquí, ben calladeta, fins que jo parli amb el senyor.

Asseu la Marianna a una cadira, mira cap a la porta i troba el mosso que no sap si quedar-se o fer la vista grossa i tornar a dormir.

—Tu, noi, vine! Agafa aquella corda i lliga-li les mans al respatller. Ben fort, que jo ho vegi!

El mosso obeeix i assegura les mans de la Marianna, una contra l’altra, darrere la cadira. Però a l’hora de fer el nus no gosa estrènyer. El Calabuig es posa nerviós.

—Sembla que et falti sang a les venes! Ja ho faig jo!

Estira la corda i escama els canells de la Marianna. Ella protesta. El Calabuig li arrima els llavis a l’orella.

—Fa mal? Millor, així t’hi vas acostumant!

La Marianna prem els llavis i mastega les paraules.

—Ets un desgraciat!

El Calabuig riu.

—Caram, quines maneres! No t’alegres de veure’m? Amb el que m’ha costat trobar-te! Sort en vaig tenir, del babau del notari. No feia més que ploriquejar.

—Ets una bèstia! Què li has fet? Ell no en sabia res!

—No en sabia res, eh? Així, qui et va visitar fa una setmana?

La Marianna aparta la cara.

El Calabuig somriu.

—Però l’interrogatori el deixo per a l’amo, que estic segur que en gaudirà!

S’acosta al mosso, que fa un pas enrere.

—La deixo al teu càrrec. Un sol moviment i dispares. —I encara la pistola al mig del front del noi—. Però si torno i no hi és, a qui dispararé serà a tu. M’has sentit?

El mosso s’empassa saliva, assenteix i agafa l’arma amb les mans tremoloses.

El Calabuig es gira cap a la porta i s’atura.

—Per cert, marrec, apunta bé, que aquesta meuca té més vides que un gat negre!

El mosso encara assenteix quan la porta es tanca amb un clac sec darrere del Calabuig. S’endreça la camisa per dins dels pantalons i agafa la pistola i el pes del deure amb totes dues mans.

La Marianna aixeca el cap i es veu reflectida al vidre de la porta. Amb la trena desfeta i els cabells tapant-li el front sembla una pidolaire. Sospira i amaga la vergonya que li diu que Si la senyora Consol encara fos viva, no t’hauria reconegut, i potser ell tampoc ho farà.

La lluna entra per les espitlleres altes de la cuina i retalla la silueta de l’estança. No ha canviat res, reconeix la Marianna. Els armaris, la vitrina amb els plats de diari, el fogar i la taula central de fusta de pi, on s’amagaven amb el Fèlix per robar galetes de mantega i canyella. A l’altra banda, el rebost. I els recipients de ceràmica blava, amb les herbes. Les herbes.

La Marianna s’empassa saliva per enfonsar ben endins, entre les costelles, el pecat.

Amb els punys ferms tiba de la corda que li enceta els canells. Desisteix. Una tènia perniciosa li menja els pensaments que Pare Nostre que esteu en el cel, fa anys que no us crido, però si em sentiu, ajudeu-me a sortir d’aquesta casa, abans de veure’l, Déu meu, abans de deixar que em vegi, abans que torni a ser a la meva vida, pel que més vulgueu.

Sospira i tomba la mirada cap al mosso que té la pell fina i l’esguard buit de càrregues.

—Quants anys tens, noi?

—Catorze.

La Marianna assenteix.

—Jo també vivia en aquesta casa quan tenia la teva edat…

El mosso aixeca les celles, però no abaixa l’arma. La Marianna l’observa amb més detall.

—De qui ets fill, tu?

El noi dubta.

—De la Carmeta, la cuinera.

La Marianna exclama.

—La Carmeta, la millor pastissera de Barcelona? Feia les galetes de mantega i canyella més bones de la ciutat!

Aquelles paraules il·luminen la cara del mosso. Però tot seguit recorda la tasca que li han encomanat.

—Ara calli, que el senyor Calabuig…

—Algun dia descobriràs que el Calabuig, com l’amo, no sempre tenen raó.

El mosso fa espetegar la llengua.

—Senyora, amb el seu permís, a vegades hi ha arguments més convincents que la raó.

—Suposo que sí… Ets un noi espavilat,