El meu germà persegueix dinosaures

Giacomo Mazzariol

Fragmento

cap-2

Anunciació

Primer us vull parlar de l’aparcament, que és on va començar tot. Un aparcament buit com ho poden estar alguns aparcaments els diumenges a la tarda. No recordo d’on veníem, potser de ca l’àvia, però recordo la sensació, la son satisfeta, l’estómac ple. La mare i el pare asseguts al davant. L’Alice, la Chiara i jo, al darrere. El sol jugava amb la punta dels arbres i jo mirava per la finestreta, o almenys provava de fer-ho. El nostre cotxe és un Passat bordeus amb petjades de sabates plenes de fang i taques de gelats i sucs de fruita, que havia transportat maletes, cotxets i milions de bosses de plàstic. Estava tan brut que no es podia mirar per les finestres. Des del Passat bordeus el món ens l’havíem d’imaginar; era un d’aquells somnis que es tenen poc abans de despertar-se, a trenc d’alba. I a mi m’agradava molt.

Jo tenia cinc anys. La Chiara, set. L’Alice, dos.

Deia que veníem de ca l’àvia, o no sé d’on, i tot feia pensar que aquell diumenge acabaria com els altres (dutxa, sofà, dibuixos animats), però de sobte, en passar per davant de l’aparcament buit d’una fàbrica, el pare va clavar un cop de volant com els que fan a les pel·lícules per evitar una explosió i va entrar-hi. Vam aixafar un ressalt, vam rebotar. La mare es va agafar a la maneta de la porta i el va mirar de reüll. M’esperava que digués alguna cosa, com ara:

—Què diantre fas, Davide?

Però va somriure remugant:

—Podíem haver anat cap a casa…

El pare no li va fer cas.

—Què passa? —va preguntar la Chiara.

—Què passa? —vaig preguntar jo.

—…? —va preguntar amb els ulls l’Alice.

La mare va esbufegar i no va contestar. El pare tampoc.

Vam començar a fer tombs per l’aparcament, com si busquéssim lloc, tot i que n’hi devia haver dos mil cinc-cents. Només es veia una furgoneta aparcada al fons, sota els arbres, amb dos gats sobre el capó. El pare va continuar conduint i, al final, es va decidir per un lloc concret; hi devia veure alguna cosa especial, perquè va frenar, va fer maniobres i hi va entrar directe. Va apagar el motor. Va obrir la finestreta. Va entrar un silenci ple de misteri, que feia olor de molsa. Un dels gats de la furgoneta va badallar mentre obria un ull per mantenir-se alerta.

—Per què ens hem aturat? —va preguntar la Chiara. Llavors va mirar al seu voltant amb aprensió i va afegir—: … aquí?

—S’ha espatllat el cotxe? —vaig preguntar jo.

—…? —va preguntar amb els ulls l’Alice.

Els pares van sospirar i es van mirar d’una manera que no vaig saber interpretar. Entre ells circulava una energia estranya, un riu de confetis lluminosos.

—Què? —La Chiara es va inclinar endavant, els ulls rodons com cireres.

Un corb es va posar damunt les llambordes. El pare el va estudiar, es va descordar el cinturó i es va girar cap a nosaltres, el volant clavat al maluc. La mare, amb una ganyota, va fer el mateix. Jo no gosava respirar. Els observava i no entenia res. Vaig començar a posar-me nerviós: què passava?

—Digue’ls-ho tu, Katia —va fer el pare.

La mare va obrir la boca, però no en va sortir ni una paraula.

El pare va assentir per encoratjar-la.

—Dos a dos —va sospirar ella.

El pare va clavar els ulls en els meus: «Ho veus?», deia amb la mirada. «Ho hem aconseguit!»

Primer el vaig mirar a ell, després a ella. Vaig pensar: què dimonis volen dir?

Llavors la mare es va tocar la panxa i el pare es va atansar a agafar-li la mà. La Chiara es va tapar la boca i va cridar:

—No m’ho puc creure!

—El què? —vaig dir, cada cop més nerviós, perquè no ho entenia—. Què no et pots creure?

—Estem embarassats? —va xisclar ella donant cops de puny al sostre del cotxe.

—Tècnicament… és la mare l’única que està embarassada —va dir el pare.

Vaig arrufar el nas. Pensava: «Estem embarassats? Però què…?». Llavors al meu cap es va anar fent la llum, com un monopatí rodant cap avall, aixecant pols i fulles i rebotant contra les pedres… «Dos a dos», havia dit la mare. «Dos a dos.» Embarassada. Fill. Germà. Dos nois. Dues noies. Dos a dos.

—Dos a dos? —vaig cridar—. Dos a dos?

Vaig obrir la porta, vaig baixar del cotxe, em vaig agenollar a terra estrenyent els punys, com si hagués marcat un gol de xilena, i vaig començar a girar al voltant del cotxe com un boig. Vaig provar d’abraçar el pare abocant-me a la finestreta, però era massa baixet i només vaig poder estirar-li l’orella, tan fort que em feia por fer-li mal. Vaig pujar al cotxe, vaig tancar la porta. Estava tan content que no podia ni respirar.

—Tindré un germanet? —vaig dir sense alè—. De debò que tindré un germanet? Quan ha de néixer com es diu on dormirà l’apuntem a bàsquet?

Però no m’escoltava ningú. La Chiara s’havia estirat damunt el canvi de marxes per abraçar la mare, l’Alice picava de mans i el pare relaxava les espatlles en un ball de petites oscil·lacions. Si haguéssim endollat el cotxe en aquell moment… en aquell moment hauríem pogut il·luminar tot el planeta.

—És un nen? De debò? —vaig cridar perquè em sentissin.

—Un nen —va assentir el pare.

—Segur?

—Segur.

La Chiara estava molt contenta. L’Alice també. I jo encara ho estava més, de content. Començava una nova era, un nou ordre mundial: el pare i jo ja no seríem minoria. Era una cosa… grandiosa. Tres nois contra tres noies. La justícia. Prou votacions desequilibrades per aconseguir el comandament a distància, prou perdre el temps a les botigues, prou victòries fàcils a l’hora de triar una platja o un menú.

—Aquest cotxe és massa petit —vaig dir—. N’haurem de comprar un altre.

—Ara entenc per què canviem de casa —va fer la Chiara.

Últimament els nostres pares havien començat a arreglar una caseta… tot quadrava.

—El vull blau, el cotxe —vaig dir.

—Jo el vull vermell —va fer la Chiara.

—Blau!

—Vermell!

—…! —va dir l’Alice amb els ulls, aplaudint. No entenia res, però compartia l’eufòria.

El sol era un rovell a punt de fondre’s, el gat va baixar de la furgoneta i una bandada d’ocells va fugir dels arbres dibuixant figures al cel.

—Quin nom li posarem?

Vaig ser el primer de preguntar-ho mentre la mare m’eixugava els cabells amb l’assecador.

—Petronio —va cridar el pare des de la sala mastegant avellanes.

—Maurilio —vaig dir jo, perquè era un nom que sempre m’havia fet riure. I vaig pensar que si el meu germà no era simpàtic (la qual cosa era possible, perquè ningú no pot garantir l’índex de simpatia dels germans), almenys amb aquell nom em divertiria cada cop que el cridés.

—Ni parlar-ne —va dir la Chiara—. Si és nen, es dirà Pietro. Si és nena, Angela.

—Chiara… —vaig sospirar, pacient.

—Què?

—Hem dit que és un nen.

Ella va esbufegar sense fer-me cas.

Jo tenia raó; les noies no estaven tan contentes amb l’empat i potser encara es pensaven que capgirarien el marcador.

—Do

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Product added to wishlist