Nens descansats, nens feliços

Dr. Eduard Estivill
Dr. Eduard Estivill

Fragmento

LA IMPORTÀNCIA DELS HORARIS

Per norma general, les nostres vides es regeixen pels horaris: ens despertem a una hora concreta, entrem a treballar a una hora fixa, dinem i sopem més o menys a la mateixa hora . . . Si per als adults és imprescindible seguir un horari que marqui les pautes de les seves rutines, és evident que encara ho és més per a un nen, que està en procés d’aprenentatge i que necessita uns hàbits per arribar al vespre amb el cos i la ment preparats per dormir, descansar i recuperar energies per a l’endemà .

A l’escola, els nens tenen un horari fix . No obstant això, a casa també és necessari marcar certes pautes, tant amb les hores com amb els hàbits, perquè puguin fer tot el que la seva ment en expansió necessita per evolucionar i tot el que el seu cos en edat de creixement requereix per seguir el seu procés, i així, quan arriba la nit, poder descansar .

Quan acaben les classes, molts nens practiquen algun esport o van a cursos o activitats extraescolars . A vegades hi ha un excés, una sobrecàrrega d’aquestes matèries afegides que fa que vagin més cansats i tinguin menys temps per fer allò que en realitat necessiten . I què necessiten? Normalment, les seves tardes consisteixen a berenar, fer els deures o estudiar, tenir una estona lliure per jugar, crear, llegir, mirar la tele o entretenir-se amb l’ordinador; després el bany, el sopar i, a l’últim, una estoneta de conversa i distracció amb la família abans d’anar a dormir .

Per poder dur a terme totes aquestes coses, és fonamental crear una rutina que no els tingui esclavitzats, però que tampoc permeti que es dispersin . Per això és important marcar uns horaris i també ser conscients que els nens necessiten desconnectar dels deures i els estudis . És bo que els caps de setmana siguin un moment diferent, amb rutines diferents i més llibertat per fer altres activitats . Però quan es tracta de les hores entre setmana que són a casa després de sortir de l’escola, és imprescindible que tinguin una rutina . Però com els podem ensenyar, als nostres fills, el concepte de l’horari?

Els adults estem tan acostumats a guiar-nos pel rellotge que ens costa comprendre que el temps no és un concepte innat . De fet, es tracta d’una noció abstracta que s’ha d’aprendre .

Quan són petits, els nens poden comprendre conceptes com «lent», «ràpid» o «després», però no són capaços de calcular a què equivalen aquells «10 minuts» de marge que els donem perquè recullin les joguines . Per això els haurem d’ensenyar a prendre consciència del temps . A l’escola no s’ensenyen perquè sí els dies de la setmana, els mesos de l’any o les hores: són elements importants que ajuden a estructurar i a comprendre el temps .

APRENENT AMB EL RELLOTGE

Quan els pares ensenyin al nen a prendre consciència del que és el temps, un truc que poden fer servir és jugar amb el rellotge. No es tracta de convertir el rellotge en una joguina, sinó d’utilitzar-lo com una eina visual.

Primer de tot, hem de ser conscients de l’edat del nostre fill i de la seva capacitat per comprendre conceptes abstractes, i tenir en compte, a més, el seu procés d’aprenentatge. No podem exigir-li que sàpiga, sense més ni més, que quan la minutera passa del número 12 al número 3 significa que ha passat un quart d’hora, però sí que podem ensenyar-li a comprendre com funciona el rellotge. No és necessari que conegui els números, ja que podem fer servir les agulles com a referència. Podem explicar-li que, quan l’agulla gran, o la petita, arriba a un cert punt, és el moment de deixar de fer alguna cosa, de recollir l’habitació, de sopar... Perquè sigui més visual, es poden enganxar adhesius o punts de colors en el número concret. D’aquesta manera, el nen tindrà una referència i podrà mirar el rellotge per veure quant falta. Encara que no sàpiga quina hora és, sí que sabrà que hi ha una agulla que marca el pas del temps, cosa que li permetrà entendre de mica en mica la complexa idea del temps i com regular-lo.

En relació amb aquest tema, cal recordar que, de la mateixa manera que el nostre fill està aprenent la noció del temps, també està aprenent moltes altres coses . No són pas pocs els pares que es posen nerviosos si el seu fill és lent menjant o vestint-se, i llavors li exigeixen que sigui més ràpid . Però, a segons quines edats no els podem exigir segons quins ritmes, ni tampoc esperar que als 5 anys entenguin què els volem dir quan els avisem que «d’aquí a 5 minuts» hem de ser a la porta a punt per marxar . Els nens, abans dels 7 anys no tenen un concepte clar del temps . Per tant, no ens hi podem enfadar quan, amb 4 anys, no saben calcular per si mateixos el que és un minut .

Això sí: encara que el nostre fill no domini la noció del temps ni com calcular-lo, és important que sovint en fem referència perquè s’hi acostumi . Per exemple, si el nen fa una cosa en un minut, o més ràpid que de costum, és interessant que ho remarquem i li diguem que n’estem contents . D’aquesta manera, encara que no sàpiga mesurar el temps, agafarà progressivament consciència de la importància que té i sabrà que fer les coses en el temps que li demanem és una cosa positiva .

De la mateixa manera que un adult està acostumat a un horari, hem d’acostumar el nen a respectar el seu, ja que molts dels seus hàbits i rutines estan marcats per unes hores concretes: la de llevar-se, la d’anar a l’escola, la de dinar, la de sopar, la d’anar a dormir . . . Per això és important que entengui el concepte «temps», perquè vegi que cada activitat té la seva hora i que les rutines són imprescindibles per mantenir un ordre a la vida de tots; en el moment en què els horaris es tornen anàrquics i no hi ha cap pauta, el nen capta la idea i el desordre es trasllada a tots els aspectes de la seva vida . Per descomptat, hi haurà moments excepcionals en els quals es podrà saltar els horaris establerts, però en aquest cas és important que els pares li deixin clar que es tracta d’una excepció, no de la norma .

A l’hora de proposar una pauta de temps als fills, cal ajustar-se a un únic horari, a una única consigna . És evident que el pare i la mare són persones diferents, amb una manera de parlar i d’actuar diferent, però en aquest aspecte és molt important anar a l’una . Per què? Perquè si no es fa així, es crea confusió al nen i se li dóna peu a no seguir les normes . Posem un exemple: si una mare diu al fill que no pot jugar amb la consola després de les vuit, i després arriba el pare i diu que no passa res, que continuï jugant, el nen rep dos missatges diferents i, és clar, es quedarà amb el que més li convingui . El missatge que donem al nostre fill sempre haurà de ser el mateix, ja vingui del pare o de la mare .

Altrament, si mostrem obertament discrepàncies en les consignes que donem al nen, ell se n’adonarà i intentarà aprofitar-se de la situació . Si, per exemple, veu que el seu pare és més permissiu amb les noves tecnologies i la televisió, o que la seva mare ho és amb les llaminadures, optarà per demanar els extres a cadascun per separat segons la seva tolerància, conscient que aconseguirà la resposta que vol . Per això és bàsic tenir clares quines consignes es volen transmetre al nen i cenyir-s’hi . Això no impedeix que les hi puguem transmetre de manera creativa, dialogar, explicar-li’n els motius, però sempre seguint la mateixa pauta.

I ELS ALTRES CUIDADORS?

Els pares poden posar-se d’acord amb el que li vole

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos