1
Abgar, rei d’Edessa, saluda Jesús, el bon Salvador que ha aparegut a Jerusalem.
M’han arribat a l’oïda notícies referents a tu i a les curacions que realitzes sense necessitat de medecines ni d’herbes.
I, segons diuen, tornes la vista als cecs i la facultat de caminar als coixos; neteges els leprosos, i expulses esperits immunds i dimonis; tornes la salut als qui pateixen llargues malalties i ressuscites els morts.
En sentir, doncs, tot això de tu se m’ha acudit pensar una d’aquestes dues coses: o bé que tu ets Déu en persona que has baixat del cel i fas aquestes coses, o bé que ets el Fill de Déu i per això realitzes aquests portents.
Aquesta és la causa que m’ha impulsat a escriure’t, bo i pregant-te alhora que et prenguis la molèstia de venir fins a mi i curar el mal que m’afligeix.
He sentit dir, a més, que els jueus murmuren sobre tu i pretenen fer-te mal.
Sàpigues, doncs, que la meva ciutat és molt petita, però noble, i en tenim prou per a tots dos.*
* Dels Evangelis Apòcrifs.
El rei va deixar la ploma mentre clavava la vista en un home jove com ell que immòbil i respectuós s’esperava a l’altre extrem de l’estança.
—N’estàs segur, Josar?
—Creieu-me, senyor...
L’home es va acostar amb pas ràpid i s’aturà prop de la taula sobre la qual escrivia Abgar.
—Et crec, Josar, et crec; ets l’amic més lleial que tinc, ho ets d’ençà que érem petits. No m’has fallat mai, Josar, però són tan grans els prodigis que expliques d’aquest jueu que em fa por que el desig d’ajudar-me no t’hagi confós els sentits...
—Senyor, m’heu de creure, perquè només els qui creuen en el Jueu se salven. Rei meu, jo he vist com Jesús tan sols fregant amb els seus dits els ulls apagats d’un cec aquest recuperava la vista; he vist com un pobre paralític tocava la vora de la túnica de Jesús i aquest amb una mirada dolcíssima l’instava a caminar i davant l’astorament de tots aquell home s’alçava i les cames el duien com les vostres a vós. He vist, rei meu, com una pobra leprosa observava el Natzarè amagada en les ombres del carrer mentre tots la defugien i Jesús acostant-s’hi li deia: «Estàs curada», i la dona, incrèdula, cridava: «Estic guarida! Estic guarida!». Perquè veritablement el seu rostre tornava a ser humà i les seves mans, abans amagades, apareixien senceres...
»I he vist amb els meus propis ulls el més gran dels prodigis quan en seguir jo Jesús i els seus deixebles vam topar amb el dol d’una família que plorava la mort d’un parent. Va entrar Jesús a la casa i va comminar l’home mort que s’aixequés i segur que Déu era a la veu del Natzarè, perquè us juro, rei meu, que aquell home va obrir els ulls, s’incorporà i ell mateix se sorprengué d’estar viu...
—Tens raó, Josar, he de creure per guarir-me, vull creure en aquest Jesús de Natzaret, que veritablement és fill de Déu si pot ressuscitar els morts. Però, voldrà guarir un rei que s’ha deixat engrapar per la concupiscència?
—Abgar, Jesús no solament cura els cossos, guareix també les ànimes; assegura que, amb el penediment i el desig de dur una vida digna i de no tornar a pecar, n’hi ha prou per ser perdonat per Déu. Els pecadors troben consol en el Natzarè...
—Tant de bo sigui així... Jo mateix no em puc perdonar la meva luxúria envers Ania. Aquesta dona m’ha emmalaltit el cos i l’ànima...
—Com volíeu saber, senyor, que estava malalta, que el regal del rei de Tir era una trampa? Com podíeu sospitar que duia la llavor de la malaltia i us l’encomanaria? Ania era la dona més bonica que hàgim vist mai, qualsevol home hauria perdut el cap per tenir-la...
—Però jo sóc rei, Josar, i no l’havia d’haver perdut per més bonica que fos la ballarina... Ara ella sospira per la seva bellesa, perquè les empremtes de la malaltia li van consumint la blancor del rostre, i jo, Josar, noto una suor contínua que no m’abandona i la vista se m’ennuvola i tinc por sobretot que la malaltia em podreixi la pell i...
Uns passos silenciosos van alertar els dos homes. La dona, de cos lleuger, rostre morè i cabells negres, s’acostava dibuixant un somriure.
Josar l’admirava. Sí, admirava la perfecció de les seves faccions petites i el somriure alegre que sempre tenia a punt; admirava també la seva fidelitat al rei, i que els seus llavis no haguessin articulat ni un retret en ser preterida per Ania, la ballarina del Caucas, la dona que havia encomanat al seu marit la terrible malaltia.
Abgar no es deixava tocar per ningú, ja que tenia por d’en comanar la malaltia als altres. Cada cop es mostrava menys en públic.
Però no s’havia pogut resistir davant de la voluntat fèrria de la reina, que insistia a cuidar-lo personalment; i no solament això, també li insuflava ànims a l’ànima perquè es cregués el relat de Josar sobre les meravelles que feia el Natzarè.
El rei la va mirar amb tristesa.
—Ets tu... Parlava amb Josar del Natzarè. Li portarà una
carta convidant-lo a venir, compartiré amb ell el meu regne.
—Josar hauria de viatjar amb escorta perquè no li passi res en el viatge i pugui portar de tornada el Natzarè...
—Viatjaré amb tres o quatre homes; ja n’hi haurà prou. Els romans són desconfiats i no els agradaria veure arribar un grup de soldats. A Jesús tampoc. Jo espero, senyora, poder complir la missió i convèncer Jesús perquè m’acompanyi. M’enduré, això sí, cavalls veloços, que us puguin portar les noves de seguida que arribi a Jerusalem.
—Acabaré la carta, Josar... —Sortiré a l’alba, rei meu.
2
El foc començava a mossegar els bancs dels fidels, mentre el fum embolcallava en penombres la nau principal. Quatre figures vestides de negre avançaven apressades cap a una capella lateral. Des d’una porta a tocar de l’altar major un home es retorçava les mans. El xiulet agut de les sirenes dels bombers se sentia cada cop més a prop. En qüestió de segons irromprien a la catedral, i això significaria un nou fracàs.
Sí, ja eren aquí; de manera que, apressat va córrer cap a les figures negres instant-les perquè correguessin cap a ell. Una de les siluetes va continuar avançant, mentre que les altres, espantades, van recular davant el foc que les començava a envoltar. Se’ls havia acabat el temps. El foc havia començat més de pressa del que havien calculat. La figura que insistia a arribar a la capella lateral va quedar envoltada per les flames. El foc l’anava cremant, però va treure forces de flaquesa per arrencar-se la caputxa amb què s’amagava el rostre. Les altres van mirar d’acostar-s’hi, però no ho van poder fer, el foc ho ocupava tot i la porta de la catedral cedia a l’empenta dels bombers. Corrent, van seguir l’home que els esperava tremolós prop d’una porta lateral. Van fugir en el mateix segon en què l’aigua de les mànegues irrompia a la catedral, mentre la figura envoltada pel foc cremava sense emetre cap tipus de soroll.
Del que no s’havien adonat els fugitius era que una altra figura que s’amagava entre les ombres d’una de les trones havia seguit atentament cadascun dels seus passos. Duia a la mà una pistola amb silenciador que no havia arribat a disparar.
Quan els homes de negre van desaparèixer per la porta lateral, va baixar de la trona, i abans que el poguessin veure els bombers va accionar un ressort amagat en una paret i va desaparèixer.
* * *
Marco Valoni va aspirar el fum del cigarret que se li barrejava a la gola amb el fum de l’incendi. Havia sortit a respirar mentre els bombers acabaven d’apa