Contingut

Portada

Dedicatòria

Pròleg

UN ANY DESPRÉS

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

24

25

26

27

28

29

30

31

32

33

34

35

SEGONA PART

36

37

38

39

40

41

42

43

44

45

46

47

48

49

50

51

52

53

54

55

56

57

58

59

60

61

62

63

64

65

66

67

68

69

UN MES DESPRÉS

Epíleg

Agraïments

Notes

Crèdits

A la Di i en Roger,
en memòria de l’Spike, el blanc preciós

Pròleg

La felicitat, estimada Rebecca, en primer lloc i per damunt de tot, significa la sensació serena i feliç de la innocència.

HENRIK IBSEN, Rosmersholm

Només que els cignes nedessin l’un al costat de l’altre a l’estany de color verd fosc, aquesta fotografia es podria convertir en la joia de la corona de la carrera del fotògraf del casament.

No li venia gens de gust canviar la posició de la parella, perquè la llum suau sota el dosser dels arbres transformava la núvia, amb aquells rínxols entre el roig i el daurat, en un àngel prerafaelita, i a més remarcava els pòmuls pronunciats del seu marit. No recordava l’última vegada que li havien encarregat fotografiar una parella tan atractiva. Amb el senyor Matthew Cunliffe i senyora no calia utilitzar trucs delicats, ni buscar un angle des del qual es dissimulessin els sacsons de l’esquena de la núvia (en tot cas, era un pensament massa esvelta, però això quedaria bé a les fotos); i tampoc no hauria de suggerir al nuvi allò de «provi’n una amb la boca tancada», perquè la dentadura del senyor Cunliffe era recta i blanca. L’única cosa que caldria ocultar, i es podia fer després a partir de les imatges definitives, era aquella cicatriu tan lletja a l’avantbraç de la núvia: era lilosa i lívida, i els senyals dels punts encara resultaven visibles.

Quan el fotògraf havia arribat aquell matí a casa dels pares de la noia, la núvia duia una bena tubular de punt. Ell s’havia sobresaltat considerablement en el moment en què se l’havia tret per fer les fotos. El fotògraf s’havia plantejat fins i tot si no havia intentat suïcidar-se abans del casament, perquè ja n’havia vist de tots colors. Per força, després de vint anys d’ofici.

—Vaig patir una agressió —havia aclarit la senyora Cunliffe, o bé Robin Ellacott, com es deia dues hores abans.

El fotògraf era un home impressionable. S’havia enfrontat a la imatge mental de l’acer tallant aquella pell pàl·lida i suau. Afortunadament, aquell senyal tan lleig ara quedava amagat per l’ombra que projectava el ram de roses de color os de la senyora Cunliffe.

Els cignes, aquells cignes maleïts. Si desapareguessin tots dos del fons, tant li faria, però un se submergia repetidament, i el seu cul en forma de piràmide sobresortia al mig de l’estany com un iceberg amb plomes, i a còpia de contorsions arrissava la superfície de l’aigua, de manera que eliminar-ho digitalment seria molt més complicat del que s’imaginava el senyor Cunliffe, el qual ja li havia suggerit aquesta solució. La parella del cigne, mentrestant, continuava a la riba a l’aguait: gràcil, serena i determinada a no entrar en l’enquadrament.

—Ja la té? —va preguntar la núvia, clarament impacient.

—Estàs estupenda, floreta meva —va apuntar el pare del nuvi, en Geoffrey, des de darrere del fotògraf.

S’hauria dit que ja anava alegre. Els pares de la parella, el padrí i les dames d’honor eren tots a l’ombra d’uns arbres propers, observant l’escena. A la més xica de les dames d’honor, una que encara portava bolquers, l’havien de vigilar perquè no tirés pedretes a l’estany, i ara començava a ploriquejar amb la seva mare, que li parlava contínuament amb una mena de xiuxiueig irritat.

—Ja la té? —va repetir la Robin, ignorant el sogre.

—Gairebé —va mentir el fotògraf—. Tombi’s una mica més de cara a ell, Robin, si us plau. Ara. Un somriure gran i ben maco. Un bon somriure tots dos, ara!

A l’entorn de la parella es palpava una tensió que no es podia atribuir exclusivament a la dificultat de la foto. Però allò al fotògraf li era igual. No era pas conseller matrimonial, ell. Havia vist parelles que arrencaven a escridassar-se mentre ell llegia el fotòmetre. Una núvia, una vegada, s’havia escapat precipitadament del banquet. I encara guardava, per divertir els amics, la foto borrosa de 1998 on es veia un nuvi picant amb el cap el padrí de noces.

Atractius com eren, el fotògraf no es feia gaires il·lusions respecte a les possibilitats d’èxit dels Cunliffe. Aquella cicatriu tan llarga al braç de la núvia l’havia angoixat des de bon principi. Creia que tot plegat resultava desagradable i de mal presagi.

—Deixem-ho córrer —va exclamar el nuvi sobtadament, desfent l’abraçada—. Ja en tenim prou, no et sembla?

—Esperin, esperin, ara ve l’altre! —els va avisar el fotògraf tot enfadat.

En el precís instant que en Matthew havia deixat la Robin, el cigne de la riba més allunyada havia començat a nedar per sobre de l’aigua color verd fosc en direcció a la seva parella.

—Sembla que aquests dats pel sac ho facin expressament, eh, Linda? —va exclamar en Geoffrey amb una gran riallada dirigida a la mare de la núvia—. Collons d’ocellots.

—No té importància —va intervenir la Robin, aixecant-se la faldilla llarga per damunt de les sabates, de talons una mica massa baixos—. Estic segura que ja en tenim alguna de bona.

Va sortir amb pas decidit del bosquet d’arbres cap al sol ardent, i va travessar el jardí cap al castell del segle XVII, on la majoria dels convidats ja s’aplegaven, bevent xampany i admirant la panoràmica dels terrenys de l’hotel.

—Diria que li fa mal el braç —va dir la mare de la núvia al pare del nuvi.

«I uns collons! —va pensar el fotògraf amb un cert plaer despietat—. S’han barallat al cotxe.»

La parella semblava prou feliç sota la pluja de confeti que els havia acomiadat a l’església, però en arribar a aquell hotel rural tots dos mostraven l’expressió rígida d’algú que amb prou feines pot reprimir la ràbia.

—No li passa res. Només necessita una copa —va assegurar en Geoffrey ben tranquil—. Ves a fer-li companyia, Matt.

En Matthew ja corria darrere la núvia, i la va atrapar de seguida, ja que ella navegava per damunt de la gespa amb les sabates de talons. La resta de la colla els va seguir; la brisa càlida ondulava els vestits de chiffon color verd menta de les dames d’honor.

• • •

—Robin, hem de parlar.

—Doncs engega.

—Espera un moment, vols?

—Si m’espero, ja tindrem la família aquí.

En Matthew va llambregar enrere. La Robin tenia raó.

—Robin...

—No em toquis el braç!

Amb la calor, es notava el pols a la ferida. La Robin frisava per trobar la bossa de viatge i agafar la bena elàstica, estreta i protectora, però devia ser a la suite nupcial ves a saber on, fos on fos la suite.

La gernació de convidats, drets a l’ombra de l’hotel, cada vegada resultava més visible. Gràcies als barrets, resultava fàcil distingir les dones. La Sue, la tieta d’en Matthew, duia una mena de roda de carro d’un blau elèctric; la cunyada de la Robin, la Jenny, una composició espaterrant de plomes grogues. Els convidats masculins es desdibuixaven en una certa uniformitat, vestits tots amb americanes i pantalons foscos. D’un tros lluny, era del tot impossible copsar si en Cormoran Strike era entre ells.

—Para d’una vegada, vols? —va etzibar-li en Matthew, ara que havien agafat molt avantatge respecte de la família, que compassava el pas al de la neboda de bolquers.

La Robin va fer una pausa.

—M’ha xocat veure’l, res més —va reprendre en Matthew cautelosament.

—Però, que et penses que esperava que es presentés a la cerimònia a deshora i tombés les flors? —li va preguntar la Robin.

En Matthew hauria pogut aguantar aquesta rèplica si no hagués estat pel somriure que ella intentava reprimir. No havia oblidat l’alegria que ella havia mostrat quan el seu excap havia irromput en ple casament. Es preguntava si mai seria capaç d’oblidar que ella havia pronunciat el «Sí, vull» amb els ulls fixos en la figura voluminosa, lletja i desmanegada d’en Cormoran Strike, en comptes de mirar el seu nou marit. Tots els convidats es devien haver adonat que ella mirava aquell tipus somrient.

Les famílies recuperaven terreny. En Matthew va agafar la Robin delicadament per la part superior del braç, amb els dits a mig pam de la ferida de ganivet, i va reprendre el camí amb ella. Ella el va acompanyar de bona gana, però en Matthew sospitava que només ho feia perquè així confiava a acostar-se a l’Strike.

—Com ja t’he dit al cotxe, si vols tornar a treballar amb ell...

—Soc una «idiota dels pebrots» —va replicar la Robin.

Els homes agrupats a la terrassa ara eren distingibles, però la Robin no veia l’Strike enlloc. Era un home corpulent. L’hauria de poder veure encara que fos enmig dels germans i tiets de la seva banda, que sobrepassaven tots el metre vuitanta. L’ànim, que se li havia envolat amb l’aparició de l’Strike, ara se li precipitava cap a terra com un ocellet xop per la pluja. L’Strike devia haver marxat després de la cerimònia, en comptes de pujar al minibús cap a l’hotel. Aquella breu aparició només havia estat un gest de bona voluntat i res més. No havia pas vingut per tornar-la a llogar, només per felicitar-la per la nova vida que començava.

—Escolta’m —va reprendre en Matthew en un to més càlid. Ella sabia que també en Matthew havia escodrinyat la multitud sense veure-hi l’Strike, i havia arribat a la mateixa conclusió—. L’únic que et volia dir al cotxe és que el que facis és cosa teva, Robin. Si ell volia... si ell vol que hi tornis... Només estava preocupat, per l’amor de Déu. Treballar per a ell era força arriscat, no?

—Sí —va admetre la Robin, notant el batec de la ferida altra vegada—. Era una feina arriscada, sí.

Es va tornar a tombar de cara als seus pares i la resta de la família, esperant que els atrapessin. L’olor dolça i pessigollejant de l’herba li omplia els narius, mentre el sol li queia a plom sobre les espatlles nues.

—Vols anar amb la tieta Robin? —va dir la germana d’en Matthew.

La Grace, la nena de bolquers, es va agafar obedient al braç ferit de la seva tieta i s’hi va gronxar. La Robin va deixar anar un alarit de dolor.

—Ai, ho sento molt, Robin... Grace, deixa-la anar...

—Xampany! —va cridar en Geoffrey.

Va posar un braç sobre les espatlles de la Robin i se la va endur cap a la gentada expectant.

Tal com l’Strike esperava d’un hotel rural d’aquella categoria, els serveis dels homes eren absolutament inodors i estaven immaculats. Li hauria agradat emportar-se una cervesa al reservat fresc i silenciós del lavabo, però això potser hauria reforçat la impressió que era un alcohòlic de mala reputació al qual havien pagat la fiança perquè pogués sortir de la presó i assistir al casament. Tal com havia anat la cosa, el personal de recepció ja havia reaccionat amb un escepticisme velat quan ell havia assegurat que formava part del convit nupcial dels Cunliffe-Ellacott.

Fins i tot sense estar ferit, l’Strike tendia a intimidar, atès que era corpulent, fosc de pell i d’aspecte sever per naturalesa, i lluïa un perfil de boxejador. Avui, semblava que acabés de baixar del ring. Tenia el nas trencat, lila i botit, dos cops més gros que de costum; els dos ulls inflats i esgarrapats, i una orella inflamada amb punts negres recents. Almenys, la ferida d’arma blanca que li creuava el palmell de la mà quedava tapada sota l’embenat, però el conjunt d’americana i pantalons més bo que tenia es veia arrugat i tacat de vi de l’última ocasió que se l’havia posat. El millor que es podia dir del seu aspecte era que, abans de sortir per anar cap a Yorkshire, havia aconseguit trobar dues sabates aparellades.

Va badallar, va tancar els ulls adolorits i va descansar el cap un moment sobre l’envà de separació. Estava tan cansat que s’hauria pogut adormir fàcilment allà mateix, assegut al vàter. Havia de localitzar la Robin a pesar de tot, i demanar-li (implorar-li, en cas necessari) que el perdonés per haver-la acomiadat i que tornés a la feina. Li semblava haver copsat un cert delit en la seva expressió quan a l’església s’havien mirat un moment als ulls. I no hi havia dubte que li havia somrigut quan havia sortit cap a fora de bracet amb en Matthew, i per això havia tornat apressat al cementiri i li havia demanat al seu amic Shanker (que ara dormia a l’aparcament dins el Mercedes que havia manllevat per a aquest viatge) que seguís els minibusos que portaven la gent al banquet.

No tenia ganes de quedar-se a dinar i a escoltar discursos: no havia respost a la invitació que havia rebut abans d’acomiadar la Robin, tal com se li requeria. Només volia parlar amb ella un parell de minuts, però fins aleshores li havia resultat impossible. L’Strike havia oblidat com eren els casaments. Mentre buscava la Robin enmig de la gentada, a la terrassa, l’havia incomodat adonar-se que era el centre d’atenció de centenars d’ulls encuriosits. Refusant el xampany, que no li agradava, s’havia apartat al bar a la recerca d’una pinta de cervesa. Un xicot de cabells foscos que tenia una retirada a la Robin, sobretot per la boca i el front, l’havia seguit juntament amb una trepa de jovent que li anava al darrere, i tots estaven tan excitats que ben just ho dissimulaven.

—Tu ets l’Strike, no? —li va dir el noi.

El detectiu va assentir.

—Martin Ellacott —es va presentar el xicot—. El germà de la Robin.

—Com va’ixò? —va replicar l’Strike, alçant la mà embenada per ensenyar-li que no podia encaixar sense patir—. On és ella, ho saps?

—S’estan fent les fotos —va contestar en Martin. Va assenyalar l’iPhone que sostenia a l’altra mà—. Surts a les notícies. Vas atrapar l’Esbudellador de Shacklewell.

—Ah —va exhalar el detectiu—. Sí.

A pesar de les ferides recents al palmell i a l’orella, tenia la impressió que els successos violents de dotze hores abans havien transcorregut ja feia molt de temps. El contrast entre el cau sòrdid on havia arraconat l’assassí i aquell hotel de quatre estrelles era tan dissonant que semblaven realitats paral·leles.

Llavors va arribar al bar una dona amb un barret turquesa que li tremolava sobre els cabells ros platí. Ella també tenia un mòbil als dits, i movia els ulls amunt i avall ràpidament, comparant l’Strike de carn i ossos amb una imatge seva a la pantalla (n’estava segur).

—Disculpa’m, he de fer un riu —va comentar el detectiu a en Martin, fent via abans que se li acostés algú altre.

Després de passar per davant de les mirades inquisitives del personal de recepció, s’havia refugiat al bany.

Va mirar el rellotge, badallant un cop més. La Robin a hores d’ara segurament ja havia enllestit les fotografies. L’Strike es va aixecar amb una ganyota de dolor, perquè l’efecte dels calmants que li havien donat a l’hospital ja s’havia esvaït feia estona; després va obrir la porta i va tornar cap a la gernació de desconeguts bocabadats.

Havien situat un quartet de corda al fons del menjador desert. Va començar a tocar mentre la gent del convit s’organitzava espontàniament en una fila per rebre els nuvis, i la Robin va suposar que ho devien haver acordat en algun moment durant els preparatius de la boda. Havia eludit tantes responsabilitats sobre l’organització d’aquell dia que sovint li sobrevenien sorpreses com aquella. Havia oblidat, per exemple, que havien acceptat fer les fotos a l’hotel en comptes de fer-les a l’església. Si almenys no haguessin marxat apressadament amb el Daimler tot seguit després de la cerimònia, podia haver tingut ocasió de parlar amb l’Strike i demanar-li (implorar-li, si era necessari) que la tornés a admetre. Però el detectiu se n’havia anat sense parlar amb ella, i l’havia deixat amb el dubte de si tindria prou coratge, o humilitat, per trucar-li després d’això i suplicar que la tornés a admetre a la feina.

Venint dels jardins inundats de sol, la sala semblava fosca. Les parets estaven revestides de fusta, amb cortines brocades i pintures a l’oli amb marcs daurats. La fragància dels centres florals es percebia intensament en l’atmosfera, i el cristall i la coberteria de plata brillaven sobre les estovalles blanques com la neu. El quartet de corda, que sonava fort dins la caixa de ressonància de la sala folrada de fusta, va quedar ofegat pel xivarri dels convidats que pujaven les escales de fora i s’aplegaven al vestíbul, xerrant i rient, ja força carregats de xampany i cervesa.

—Au, som-hi, doncs! —va rugir en Geoffrey, que semblava gaudir de la diada més que ningú—. Que vinguin!

La Robin dubtava que en Geoffrey hagués pogut expressar-se de manera tan exultant, si la mare d’en Matthew encara hagués estat viva. La difunta senyor Cunliffe gastava moltes mirades fredes de reüll i copets de colze, i reprovava constantment qualsevol signe d’emoció desenfrenada. La germana de la senyora Cunliffe, la Sue, era de les primeres a la fila de recepció, i emanava un aire gèlid perquè volia seure a la taula presidencial i li havien negat el privilegi.

—Com estàs, Robin? —li va preguntar fent un petó a l’aire, a tocar de l’orella de la núvia. Deprimida, decebuda i sentint-se culpable perquè no era feliç, la Robin es va adonar de sobte que aquella dona, la seva nova tieta política, no li agradava gens—. Un vestit encantador —va apuntar la tieta Sue, tot i que ja mirava en Matthew, sempre tan atractiu.

»Com m’agradaria que la teva mare... —va començar a dir-li, i llavors, sospirant, va enterrar la cara en un mocador que ja tenia a punt a la mà.

Van continuar entrant més amics i parents, somrient entre petons i encaixades. En Geoffrey continuava al capdavant de la fila, obsequiant abraçades d’os a tothom que no s’hi resistia decididament.

—Ha vingut, doncs —va apuntar la Katie, la cosina preferida de la Robin.

Hauria fet de dama d’honor si no hagués estat prenyada com una mala cosa. Avui sortia de comptes. La Robin es meravellava que encara fos capaç de caminar. Quan es va inclinar per fer-li un petó, va notar que tenia la panxa dura com una síndria.

—Qui ha vingut? —li va preguntar la Robin, mentre la Katie feia un pas al costat per abraçar en Matthew.

—El teu cap. L’Strike. En Martin li feia un discurs fa un moment allà a...

—Em sembla que ets allà, Katie —la va interrompre en Matthew, indicant una taula al mig de la sala—. Segur que vols seure, deu ser pesat amb aquesta calor, suposo...

La Robin ben just si va parar atenció en les salutacions de diversos convidats més, seguint la fila. Responia a les felicitacions a l’atzar, desviant constantment els ulls cap a l’entrada per la qual desfilaven tots els convidats. Realment la Katie havia volgut dir que l’Strike, fet i fet, era a l’hotel? L’havia seguit des de l’església? Estava a punt d’aparèixer? On s’havia amagat? L’havia buscat pertot amb la mirada: a la terrassa, al vestíbul, al bar... L’esperança només sorgia per tornar a decaure. Potser en Martin, famós per la seva falta de tacte, l’havia impulsat a marxar? Llavors va recordar que el detectiu no era pas una criatura tan delicada, i l’esperança va tornar a bombollejar; i mentre la seva entitat interior sofria aquests pelegrinatges d’expectació i temor, li resultava impossible simular les emocions d’un dia de noces convencional, l’absència de les quals, li constava, en Matthew percebia i lamentava.

—Martin! —va exclamar la Robin alegrement, quan el seu germà, ja amb tres pintes i empitjorant, va aparèixer amb els seus companys.

—Suposo que ja ho saps... —va remugar en Martin, donant per fet que sí.

Duia el mòbil a la mà. La vigília, havia dormit a casa d’un amic, perquè poguessin oferir la seva habitació a uns parents del sud.

—Què sé?

—Que ahir a la nit va atrapar l’Esbudellador.

En Martin va aixecar la pantalla per ensenyar-li la notícia. Ella va quedar atònita en veure la identitat de l’Esbudellador. La ferida que aquell home li havia infligit encara li bategava a l’avantbraç.

—Encara és aquí? —va preguntar la Robin, llançant el fingiment al vent—. L’Strike, vull dir. T’ha dit si es quedava, Mart?

—Per l’amor de Déu —va mormolar en Matthew.

—Ho sento —va apuntar en Martin, adonant-se de la irritació d’en Matthew—. Estic bloquejant la cua.

Es va esmunyir. La Robin es va girar per mirar en Matthew i, com en una imatge tèrmica, va copsar la culpa resplendint dins d’ell.

—Tu ho sabies —va rondinar la núvia, donant la mà distreta a una bestia que s’inclinava endavant, esperant un petó.

—Què sabia? —li va etzibar ell.

—Que l’Strike havia atrapat...

Però ara l’atenció de la Robin la reclamaven en Tom, vell amic i company de la universitat d’en Matthew, i la seva promesa, la Sarah. La Robin ben just si va sentir una sola paraula del que deia en Tom, perquè tota l’estona mirava la porta amb l’esperança de veure-hi l’Strike.

—Ho sabies —va repetir ella, quan en Tom i la Sarah van haver marxat. Es va produir un altre parèntesi. En Geoffrey saludava un cosí del Canadà—. Eh que sí?

—He sentit el final del cas a les notícies d’aquest matí —va murmurar en Matthew. Va endurir l’expressió en adonar-se que la Robin inclinava el cap en direcció a l’entrada—. Bé, aquí el tens. Ja s’ha complert el teu desig.

La Robin es va girar. L’Strike acabava de treure el cap a la sala, amb un ull entre el gris i el porpra, una barba incipient, una orella botida i uns quants punts. Quan van establir contacte visual, va aixecar una mà embenada i va intentar un somriure penedit, que va acabar en una ganyota de dolor.

—Robin —va mormolar en Matthew—. Escolta’m, necessito...

—D’aquí a un minut —el va interrompre ella, amb una alegria que, de manera ostensible, no havia mostrat en tot el dia.

—Abans que parlis amb ell, t’he d’explicar...

—Matt, sisplau, no pot esperar?

Ningú de la família volia entretenir l’Strike, que amb aquella mà igualment no podria encaixar amb ningú. Amb la mà embenada al davant, el detectiu avançava de costat i arrossegant els peus cap al final de la filera. En Geoffrey se’l va mirar amb duresa, i fins i tot la mare de la Robin, a la qual havia caigut simpàtic l’única vegada que s’havien vist, va ser incapaç d’insinuar un somriure quan ell la va saludar pel nom. S’hauria dit que tots els convidats l’observaven a ell.

—No cal que siguis tan dramàtic —li va dir la Robin somrient quan per fi va tenir al davant la cara inflada de l’Strike. Ell va correspondre al somriure, tot i que li resultava dolorós: el viatge de tres-cents vint quilòmetres que havia fet menyspreant les conseqüències havia valgut la pena, al capdavall, per veure la Robin dedicant-li aquell somriure—. Entrant d’estampida a l’església. Em podies haver trucat simplement.

—Sí, em sap greu haver-me entrebancat amb les flors —va remugar l’Strike, incloent en la disculpa en Matthew, obertament molest—. T’he trucat, però...

—He tingut el mòbil apagat, aquest matí —va admetre la Robin, conscient que bloquejava la cua però sense fer-ne cas—. Passa pel costat —va dir alegrement a la cap d’en Matthew, una dona alta de cabells rogencs.

—No, vaig trucar... fa dos dies, em sembla —va precisar l’Strike.

—Com?! —va exclamar la Robin, mentre en Matthew mantenia una conversa convencional amb la Jemima.

—Un parell de cops —va insistir l’Strike—. Et vaig deixar un missatge.

—No vaig rebre cap trucada teva —va assegurar la Robin—. Ni cap missatge.

Tot d’una, la xerradissa, dringadissa i repicadissa d’un centenar de convidats, i la melodia delicada del quartet de corda, van semblar que s’amortien, com si una densa bombolla l’hagués aïllada de tot.

—Quan vas...? Què vas...? Dos dies, fa?

Des que havia arribat a casa dels pares, havia estat ocupada sense descans amb totes les tedioses tasques del casament, i malgrat tot s’ho havia manegat per mirar el mòbil sovint, discretament, confiant que l’Strike li hagués trucat o li hagués enviat un missatge. Sola al llit a la una de la matinada, havia repassat tot l’historial de trucades amb l’esperança vana de trobar-hi una comunicació perduda, però havia descobert que l’historial s’havia esborrat. Com que feia dues setmanes que gairebé no dormia, havia acabat pensant que, exhausta com estava, s’havia equivocat, havia pitjat el botó que no tocava i l’havia eliminat accidentalment...

—No em vull quedar —va remugar l’Strike—. Només et volia dir que ho sento, i demanar-te que vinguis...

—T’has de quedar —va protestar ella, allargant una mà i agafant-lo del braç com si cregués que podia escapar-se.

El cor li bategava tan de pressa que li faltava l’aire. Era conscient que s’havia quedat blanca quan la sala li va començar a girar al voltant.

—Queda’t, sisplau —li havia demanat, sense deixar-li anar el braç, i ignorant en Matthew, que s’eriçava com un gat just al seu costat—. Necessito... He de parlar amb tu. Mare? —va interpel·lar-la.

La Linda va sortir de la fila de recepció. Aparentment, estava esperant que la cridessin, i no se la veia gens contenta.

—Podries afegir en Cormoran a una taula, sisplau? —li va comentar la Robin—. Potser el podries posar amb l’Stephen i la Jenny...

La Linda, sense ni una insinuació de somriure, es va endur l’Strike. Encara quedaven uns quants convidats esperant per saludar i felicitar els nuvis. La Robin ja no podia suportar més somriures i trivialitats.

—Per què no vaig rebre les trucades d’en Cormoran? —va preguntar a en Matthew, mentre un home d’edat avançada marxava a poc a poc cap a les taules, sense benvinguda ni salutació.

—He intentat explicar-t’ho...

—Per què no vaig rebre les seves trucades, Matthew?

—Robin, no en podem parlar després?

La veritat li va esclatar a la cara de sobte i va obrir un pam de boca de l’esglai.

—Vas esborrar-me el registre de trucades —va remugar, mentre mentalment saltava d’una deducció a la següent—. Em vas demanar la contrasenya quan vaig tornar dels serveis en aquella gasolinera. —Els dos últims convidats van mirar primer la núvia i després el nuvi, i es van afanyar a passar enllà sense saludar-los—. Em vas prendre el mòbil. Vas dir que era per una cosa de la lluna de mel. Vas escoltar el missatge d’en Cormoran?

—Sí —va admetre en Matthew—. El vaig esborrar.

El silenci que semblava haver-la envaït s’havia convertit en un gemec agut. Se sentia el cap buit. Es trobava allà amb aquell immens vestit de puntes que no li agradava, el vestit que havia demanat que li retoquessin perquè el casament s’havia ajornat un cop, que havia de dur a causa de les obligacions cerimonials. A la perifèria del seu camp de visió, copsava un centenar de cares borroses gronxant-se. Els convidats tenien gana i estaven expectants.

Amb la mirada, va localitzar l’Strike, que li donava l’esquena, esperant al costat de la Linda que posessin un cobert extra a la taula de l’Stephen, el germà gran de la núvia. La Robin es va imaginar que anava fins a ell apressadament i li deia: «Fotem el camp d’aquí.» Què respondria ell, si ho fes?

Els seus pares s’havien gastat milers de lliures per celebrar aquell casament. La sala, atapeïda, esperava que la núvia i el nuvi ocupessin els seus seients a la taula principal. Més pàl·lida que el vestit nupcial, la Robin va seguir el seu flamant marit cap allà mentre tot el menjador esclatava a aplaudir.

Aquell cambrer meticulós semblava determinat a prolongar l’engavanyament de l’Strike. No tenia més remei que quedar-se dret a la vista de tothom, mentre esperava que disposessin un cobert de més. La Linda, uns trenta centímetres més baixa que el detectiu, s’estava dreta vora el seu colze, mentre el jove cambrer es dedicava a retocar de manera imperceptible la forquilleta de les postres i a girar el plat per tal que el dibuix quedés alineat amb els dels comensals del costat. L’Strike només podia veure una fracció petita de la cara de la Linda dessota el barret platejat, però semblava enrabiada.

—Moltes gràcies —va dir per fi, mentre el cambrer s’apartava del mig, però quan el detectiu agafava la cadira per darrere, la Linda li va posar una mà etèria sobre la màniga. Aquell contacte delicat podia haver estat igual al d’una manilla, ja que l’acompanyava una aura de maternitat ofesa i hospitalitat indignada. S’assemblava a la seva filla de mala manera. Els cabells descolorits de la Linda també eren d’un daurat rogenc, i el barret platejat li ressaltava els ulls d’un color gris blau.

—Què hi fas tu aquí? —li va demanar entre les dents serrades, mentre els cambrers formiguejaven al voltant, començant a servir. Almenys la teca havia distret els altres convidats, que es van posar a parlar entre ells així que l’atenció de tothom es va centrar en el menjar, que havien esperat tanta estona.

—He vingut a demanar a la Robin que torni a treballar amb mi.

—La vas acomiadar. Li vas trencar el cor.

L’Strike li podia haver contestat moltes coses, però va decidir no dir res per respecte al que devia haver patit la Linda en veure aquella ferida d’un pam a l’avantbraç de la seva filla.

—L’han atacat tres vegades, treballant per a tu —va replicar la Linda, cada cop més vermella—. Tres vegades.

L’Strike, sense faltar a la veritat, podia haver aclarit a la Linda que només acceptava la responsabilitat de la primera d’aquelles agressions. La segona s’havia produït perquè la Robin havia menystingut les seves instruccions precises, i la tercera com a conseqüència no sols d’una altra desobediència, sinó d’haver posat en perill una investigació sobre assassinat i fins i tot tota l’agència.

—Fa dies que no dorm. L’he sentit de nit...

A la Linda, els ulls li resplendien. Va deixar anar la màniga, però va xiuxiuejar:

—Tu no tens cap filla. No pots comprendre que malament que ho hem passat.

Abans que l’Strike pogués recobrar les seves facultats, exhaustes, la senyora ja havia marxat cap a la taula presidencial. Ell va captar la mirada de la Robin davant del primer plat sense tocar. La noia va revelar una expressió d’angoixa, com si li fes por que ell se n’anés. Ell va aixecar les celles lleument i, finalment, es va deixar caure sobre la cadira.

Una figura grossa a mà esquerra es va moure amenaçadora. L’Strike es va girar i va topar amb uns altres ulls com els de la Robin, damunt d’una mandíbula agressiva i sota unes celles eriçades.

—Tu deus ser l’Stephen —va apuntar l’Strike.

El germà gran de la Robin va grunyir, travessant-lo encara amb la mirada. Tots dos homes eren corpulents; junts com estaven, en agafar la pinta, el colze de l’Stephen va fregar el de l’Strike. La resta de comensals d’aquella taula miraven el detectiu fixament. Ell va aixecar la mà dreta en una mena de salutació vaga, i no va recordar que la duia embenada fins que la va veure i va pensar que encara atreia més l’atenció.

—Hola, em dic Jenny, soc la dona de l’Stephen —li va dir la morena d’espatlles amples que seia a l’altre costat del germà de la Robin—. Em sembla que això t’anirà bé.

Per sobre del plat de l’Stephen, li va passar una pinta per començar. L’Strike l’hi va agrair tant que li podia haver fet un petó i tot. Per respecte a la mala cara de l’Stephen, es va conformar amb un «gràcies» molt sincer, abans d’empassar-se’n la meitat d’un glop. De cua d’ull, va copsar la Jenny murmurant alguna cosa a l’orella de l’Stephen. El germà de la Robin va observar l’Strike deixant la cervesa sobre la taula, es va escurar la gola i, bruscament, li va dir:

—Suposo que t’he de felicitar.

—Per què? —va replicar l’Strike en blanc.

L’expressió de l’Stephen va perdre un grau de ferocitat.

—Perquè vas atrapar aquell assassí.

—Ah, sí —va exclamar l’Strike, agafant la forquilla amb la mà esquerra i punxant el salmó dels entrants. Fins que no se’l va haver empassat del tot i no es va adonar que la Jenny reia, no se li va ocórrer que l’havia d’haver tractat amb més educació—. Perdoneu —va mormolar—. Estic afamat.

Ara l’Stephen el contemplava amb una lluïssor aprovadora.

—Amb això no fem res, eh que no? —va remarcar, abaixant la mirada cap a la mousse—. Pràcticament tot és aire.

—Cormoran —va intervenir la Jenny—, et faria res saludar en Jonathan, l’altre germà de la Robin? És allà.

L’Strike va mirar en la direcció indicada. Un noi esvelt amb el mateix color de pell que la Robin agitava una mà tot entusiasmat des de la taula contigua. El detectiu el va saludar un segon tímidament.

—Així que vols que la Robin torni, eh? —li va disparar l’Stephen.

—Sí —va corroborar l’Strike—. I tant.

No l’hauria sorprès una resposta enutjada, però l’Stephen es va limitar a sospirar profundament.

—Suposo que me n’hauria d’alegrar. No l’havia vist mai tan feliç com quan treballava amb tu. Quan érem petits, sempre em burlava d’ella perquè deia que volia ser policia —va afegir—. Tant de bo no ho hagués fet —va reprendre, acceptant una pinta plena del cambrer i engolint-ne després una quantitat impressionant abans de continuar—. Vist amb perspectiva, érem uns imbècils amb ella, i ella... Bé, ara sap defensar-se una mica millor.

L’Stephen va mirar cap a la taula dels nuvis, i l’Strike, que quedava d’esquena, també va considerar justificat donar una ullada a la Robin. Se la veia en silenci; ni menjava ni mirava en Matthew.

—Ara no, company —va sentir que deia l’Stephen, i quan es va tombar va veure que allargava un braç rabassut per formar una barrera entre l’Strike i un dels amics d’en Martin, que s’havia aixecat i ja s’inclinava per preguntar alguna cosa al detectiu. El noi es va retirar, avergonyit.

—Salut —va mormolar l’Strike, abans d’acabar-se la pinta que li havia donat la Jenny.

—Acostuma-t’hi —va dir-li l’Stephen, cruspint-se la mousse d’un sol mos—. Vas atrapar l’Esbudellador de Shacklewell. Et faràs famós, amic meu.

La gent deia que, després d’un xoc, ho veies tot borrós durant una estona, però per a la Robin no era pas així. La sala on es trobava era massa visible i tot, podia distingir-ne perfectament cada detall: els quadrats brillants de llum que queien a través de les cortines de les finestres; la resplendor esmaltada del firmament blau cel més enllà dels vidres; les estovalles adomassades que enfosquien tot de colzes i copes desordenades; les galtes dels convidats, que s’anaven enrojolant a mesura que devoraven i engolien; el perfil patrici de la tieta Sue, a la qual no suavitzava ni tan sols la conversa dels seus veïns de taula; l’estúpid barret groc de la Jenny, tremolant mentre feia broma amb l’Strike. La Robin va veure l’Strike. Els ulls li anaven tan sovint cap a la seva esquena que hauria pogut dibuixar amb precisió les arrugues de la jaqueta, els rínxols foscos i espessos al darrere del cap, i la diferència de gruix que se li veia a les orelles per la ferida de ganivet que tenia a l’esquerra.

No, el xoc que li havia causat el que havia descobert a la fila de recepció no li havia difuminat l’entorn. Però sí que li havia afectat la percepció tant del so com del temps. En un moment determinat, es va adonar que en Matthew li havia dit que mengés, però ella no ho havia captat fins que un cambrer sol·lícit s’havia emportat el plat intacte, perquè qualsevol cosa que li diguessin havia de filtrar-se a través dels murs gruixuts que l’havien reclòs, després de la patacada que li havia provocat en Matthew quan havia admès la seva perfídia. Dins la cel·la invisible que l’aïllava per complet de la resta de persones presents a la sala, l’adrenalina la va travessar com un llampec, i la urgia un cop i un altre i encara un altre a aixecar-se i fotre el camp.

Si l’Strike no hi hagués anat avui, potser ella no hauria entès mai que ell volia que tornés al despatx, i que es podia estalviar la vergonya, l’emprenyada, la humiliació i el ressentiment que l’havien sacsejat des de la nit horrorosa en què ell l’havia acomiadat. En Matthew havia intentat negar-li allò que la podia haver salvat, allò per què havia plorat a altes hores de la matinada, quan tots els altres dormien: la restauració de l’orgull propi; d’una professió que per a ella ho era tot; d’aquella amistat que no sabia que era un dels tresors de la seva existència fins que l’hi havien arrabassat. En Matthew havia mentit i continuava mentint. Ell reia i somreia, mentre ella s’arrossegava pels dies anteriors al casament, esforçant-se per fingir que era feliç, perquè havia perdut una vida que adorava. L’havia enganyat, ella, a en Matthew? De debò es creia que estava contenta d’haver liquidat la seva relació professional amb l’Strike? Si era així, s’havia casat amb un home que no la coneixia en absolut, i si no...

Van retirar finalment les postres, i la Robin va haver de forçar un somriure quan el cambrer li va preguntar si podia portar-li alguna altra cosa, perquè era el tercer plat que li treia intacte.

—No deus tenir pas una pistola carregada, oi? —li va preguntar la Robin.

El to seriós va enganyar el cambrer, que primer va somriure i després es va mostrar confós.

—No passa res —va dir ella—. Deixa-ho córrer.

—Per l’amor de Déu, Robin —va exclamar en Matthew, i ella es va adonar, amb un accés de fúria i plaer, que al seu marit li agafava pànic, que tenia por del que ella podia fer i del que succeiria a continuació.

Els van portar el cafè en gerres esveltes de plata. La Robin observava els cambrers que el servien, veia les safatetes de rebosteria posades damunt les taules. Va veure la Sarah Shadlock, amb un vestit cenyit turquesa sense mànigues, travessant apressada la sala cap als serveis abans dels discursos; va observar la Katie, prenyada fins al límit, amb sabates planes, botida i cansada, amb aquella panxa enorme destacant al davant, i, un cop més, els ulls de la Robin van anar a parar a l’esquena de l’Strike. Parlava amb l’Stephen mentre es cruspia les pastetes. Estava contenta que haguessin posat el detectiu al costat de l’Stephen. Sempre havia pensat que s’avindrien.

Llavors es va sentir una petició de silenci, seguida d’un gran renou de gent i cadires. Totes les persones que eren d’esquena a la taula principal es giraven per veure els parlaments. Els ulls de la Robin van coincidir amb els de l’Strike. No era capaç de llegir-li l’expressió. Ell no va apartar la mirada fins que el pare de la núvia es va aixecar, es va posar bé les ulleres i va començar a parlar.

L’Strike es moria de ganes d’estirar-se o, si més no, de tornar al cotxe amb en Shanker, on almenys podria reclinar el seient. Els darrers dos dies, només havia dormisquejat un parell d’hores escasses, i la mescla de calmants forts i ara ja quatre pintes de cervesa l’havia deixat tan ensonyat que no parava de pesar figues, amb el cap recolzat a la mà, fins que la templa se li esmunyia dels artells i es despertava.

No havia preguntat mai a la Robin què feien els seus pares per guanyar-se la vida. Si durant el discurs en Michael Ellacott s’havia referit a la seva professió, a l’Strike li havia passat per alt. Era un home afable de mitjana edat, gairebé amb aires de professor, i unes ulleres amb muntura de banya. Tots els seus fills eren alts com ell, però només en Martin n’havia heretat els cabells foscos i els ulls color avellana.

Havia escrit el discurs, o potser l’havia reescrit, quan la Robin no tenia feina. Amb amor i admiració evidents. En Michael va remarcar les qualitats personals de la Robin, la seva intel·ligència, resiliència, generositat i amabilitat. Es va haver d’aturar i escurar la gola quan va començar a parlar de l’orgull que sentia per la seva única filla, però hi va haver un blanc en l’espai on havien d’aparèixer els assoliments de la núvia, un buit en referència a allò que havia fet o viscut de manera concreta. És clar que algunes de les experiències a què la Robin havia sobreviscut no eren aptes per ser relatades en aquesta immensa capsa de puros, ni tampoc per ser escoltades per aquelles convidades amb plomes i convidats amb flors al trau de la solapa. En opinió de l’Strike, però, el sol fet d’haver sobreviscut era la prova més fefaent de les qualitats esmentades, i, atordit per la son com estava, li semblava que se li havia d’haver reconegut de manera explícita.

No ho creia ningú més, aparentment. Fins i tot va percebre un cert alleujament general quan en Michael va arribar al final sense fer cap al·lusió ni a ganivets ni a cicatrius, ni a màscares de goril·la ni a passamuntanyes.

Havia arribat el moment del discurs del nuvi. En Matthew es va aixecar enmig d’aplaudiments encomiàstics, mentre les mans de la Robin seguien a la falda i ella mirava cap a la finestra oposada, on ara el sol ja era baix en un cel sense núvols i projectava tot d’ombres llargues damunt la gespa del jardí.

En un algun lloc de la sala, brunzia una abella. Molt menys preocupat per si ofenia en Matthew del que ho havia estat respecte d’en Michael, l’Strike es va acomodar sobre la cadira, va plegar els braços i va tancar els ulls. Va escoltar el nuvi un parell de minuts, mentre explicava que ell i la Robin es coneixien des de la infantesa, però que fins a sisè no s’havia adonat de com n’era, de bonica, aquella noieta que un dia l’havia derrotat en una carrera amb una cullera i un ou...

—Cormoran!

Es va despertar sobresaltat i, per la mullena que es notava al pit, va saber que li havia caigut la bava. Amb posat exhaust, va mirar al voltant fins que va veure l’Stephen, que li havia clavat un copet de colze.

—Estaves roncant —va murmurar l’Stephen.

Abans de poder contestar, la sala va tornar a retrunyir entre aplaudiments. En Matthew s’asseia sense somriure.

Segur que ja estaven acabant... però no: el padrí d’en Matthew s’aixecava. Ara que tornava a estar despert, l’Strike s’havia adonat que tenia la bufeta a vessar. Confiava per la creu de Crist que aquell paio parlés de pressa.

—En Matt i jo ens vam conèixer jugant a rugbi —va encetar, i una de les taules del fons va explotar entre visques borratxos.

—A dalt —va dir la Robin—. Ara.

Eren les primeres paraules que dirigia al seu marit des que s’havien assegut a la taula principal. Els aplaudiments pel discurs del padrí ben just s’apagaven. L’Strike estava dret, però la núvia va comprendre que només volia anar als serveis, perquè va veure que aturava un cambrer i li demanava que l’orientés. Fos com fos, ara ella sabia que ell volia que tornés a l’agència, i estava convençuda que es quedaria prou estona per sentir-la contestar que sí. La mirada que havien intercanviat durant els entrants li havia revelat si més no això.

—D’aquí a mitja hora vindrà la banda —va replicar en Matthew—. Se suposa que nosaltres...

Però la Robin va marxar en direcció a la porta, emportant-se aquella cel·la d’aïllament invisible que l’havia mantingut freda i sense llàgrimes durant el discurs del seu pare, durant el quequeig nerviós d’en Matthew, durant el tedi de les antigues anècdotes del club de rugbi que havia regurgitat el padrí. La Robin tenia la vaga impressió que la seva mare intentava aturar-la mentre s’obria pas entre els convidats, però no en va fer cas. S’havia quedat asseguda molt obedient durant l’àpat i els discursos. L’univers li devia un interludi de privadesa i llibertat.

Va enfilar escales amunt, agafant-se el vestit per no trepitjar-lo amb aquelles sabates xarones, i després va seguir un corredor amb una catifa luxosa sense saber ben bé on anava, mentre en Matthew seguia apressat els seus passos.

—Disculpa’m —va dir a un adolescent amb armilla que empenyia un cove de roba amb rodes que havia tret d’un armari—. On és la suite nupcial?

El xicot se la va mirar, va mirar en Matthew i va somriure, sorneguer.

—No siguis imbècil —li va etzibar la Robin en un to glacial.

—Robin! —va exclamar en Matthew, mentre l’adolescent es posava vermell.

—Cap allà —va indicar-li el xicot en un to aspre.

La Robin va tirar endavant. Li constava que en Matthew tenia la clau. En Matthew havia dormit a l’hotel la nit anterior igual que el padrí, tot i que no a la suite nupcial.

Quan en Matthew va obrir la porta, ella va entrar precipitadament, i va fixar-se en els pètals de rosa sobre el llit, el xampany dins la glaçonera i un sobre gran adreçat al senyor i la senyora Cunliffe. Alleujada, va veure la bossa de viatge que tenia previst emportar-se com a equipatge de mà a aquella lluna de mel misteriosa. Va obrir-ne la cremallera, hi va enfonsar a dins el braç sa i va trobar l’embenatge tubular que s’havia tret per fer les fotos. Quan se’l va haver posat altre cop a l’avantbraç adolorit, amb la ferida a mig cicatritzar, es va arrencar del dit l’anell matrimonial nou i el va deixar damunt la tauleta de nit amb un cop sorollós, al costat del refredador del xampany.

—Què fas? —va exclamar en Matthew, en un to de veu espantat i agressiu alhora—. Què... Vols deixar-ho córrer? No vols estar casada?

La Robin el va mirar de fit a fit. Confiava a sentir-se alleujada quan estiguessin sols i pogués parlar lliurement, però l’enormitat del que havia fet en Matthew ridiculitzava les seves temptatives per manifestar-ho. Als ulls frenètics d’en Matthew, en les seves espatlles quadrades, la Robin va copsar el temor que li inspirava el seu silenci. Conscientment o no, s’havia situat justament entre ella i la porta.

—D’acord —va admetre ell amb veu forta—. Ja sé que hauria d’haver...

—Sabies de sobres què significava per a mi aquella feina. Ho sabies.

—No vull que hi tornis, d’acord? —va cridar en Matthew—. Et van atacar i et van apunyalar, Robin!

—Va ser culpa meva!

—I ell et va acomiadar, collons!

—Perquè vaig fer una cosa que m’havia dit que no fes...

—Ja sabia que el defensaries, mecàgon cony! —va tronar en Matthew, perdent el control per complet—. Ja veia a venir que si parlaves amb ell t’afanyaries a tornar-hi com un gosset falder dels collons!

—Tu no pots prendre aquesta mena de decisions per mi! —va xisclar ella—. Ningú té dret a interceptar les meves putes trucades ni a esborrar-me els missatges, Matthew!

La contenció i el posat havien desaparegut. Se sentien l’un a l’altra tot just per accident, durant les breus pauses per respirar, mentre tots dos udolaven de ressentiment i aflicció a través de l’habitació, com llances flamejants que es consumien en la pols abans d’encertar l’objectiu. La Robin gesticulava frenètica, i va grinyolar de dolor quan va sentir una forta punxada al braç, i en Matthew va remarcar amb la ràbia dels puritans que aquella cicatriu la duria sempre més per la seva tossuderia estúpida de treballar amb l’Strike. No en van treure res, ningú va perdonar res ni es va disculpar de res: les discussions que havien tingut al llarg dels darrers dotze mesos els havien portat de dret a aquesta conflagració, un d’aquells enfrontaments fronterers que presagien la guerra. A l’altra banda de la finestra, la tarda es dissolia ràpidament en el vespre. A la Robin li bategaven les temples, se li regirava l’estómac, i una sensació d’ofec amenaçava de desmaiar-la.

—Detestaves que anés a treballar fora d’hores... No t’importava un rave que aquella feina em fes feliç per primera vegada a la vida, i per això vas mentir! Sabies què significava per a mi, i per això vas mentir! Com vas poder carregar-te l’historial de trucades del mòbil, com vas poder esborrar els missatges de la bústia de veu...?

Tot d’una es va asseure en un butaca tova amb serrell, amb el cap a les mans, marejada per la força de la ràbia i el xoc amb l’estómac buit.

En algun lloc, en el silenci encatifat i llunyà dels corredors de l’hotel, es va tancar una porta i una dona va esclafir un enfilall de rialletes.

—Robin —va dir en Matthew en un to aspre.

Ella va sentir que se li acostava, però va estirar un braç per mantenir-lo a distància.

—No em toquis.

—Robin. No ho hauria d’haver fet, ja ho sé. No volia que tornessis a prendre mal.

Ella ben just si el va sentir. No estava enrabiada amb en Matthew només, sinó també amb l’Strike. L’Strike l’havia d’haver tornat a telefonar. Ho hauria d’haver intentat una vegada i una altra. «Si ho hagués fet, potser ara no seria aquí, jo.»

Aquella idea la va espantar.

«M’hauria casat amb en Matthew, si hagués sabut que l’Strike volia que tornés al despatx?»

Va sentir el fregadís de la jaqueta d’en Matthew i va endevinar que mirava el rellotge. Potser els convidats que s’esperaven a baix pensaven que havien desaparegut per consumar el matrimoni. Ja s’imaginava en Geoffrey fent acudits verds sobre la seva absència. Devia fer una hora que la banda estava a punt. Va recordar de nou que tot això costava molts diners als seus pares. Va recordar de nou que ja havien perdut dipòsits pel fet d’haver ajornat el casament.

—D’acord —va rondinar, en un to de veu sense color—. Tornem a baix i ballem.

Es va aixecar, allisant-se la faldilla amb gest automàtic. En Matthew se la mirava desconfiat.

—N’estàs segura?

—Hem de passar el dia com sigui —va decidir ella—. Hi ha gent que ha vingut de molt lluny. Els meus pares s’han gastat molts diners.

Agafant-se la faldilla altre cop, es va encaminar cap a la porta de la suite.

—Robin!

Ella es va girar, esperant que li digués «t’estimo», o que somrigués, o implorés, o li reclamés una reconciliació una mica més veritable.

—Val més que et posis això —va dir en Matthew, donant-li l’anell de casament que s’havia tret, amb una expressió tan gèlida com la d’ella.

• • •

Com que tenia intenció de quedar-se fins que hagués pogut parlar amb la Robin, l’Strike no havia estat capaç de trobar una manera de procedir més bona que continuar bevent. S’havia alliberat de la protecció de l’Stephen i la Jenny, conscient que ells havien d’anar a la seva i gaudir de la companyia d’amics i parents, i havia reprès el mètode amb el qual normalment repel·lia la curiositat dels desconeguts: la intimidació de la seva corpulència i de la seva expressió adusta. Es va instal·lar una estona a l’extrem de la barra, amb una cervesa als dits, i després va accedir a la terrassa, on es va quedar apartat dels altres fumadors, contemplant el capvespre clapejat i respirant la fragància suau dels prats sota un cel de corall. Fins i tot en Martin i els seus amics, ara carregats d’alcohol igual que ell i fumant en cercle com adolescents, no van demostrar prou coratge per interpel·lar-lo.

Al cap d’una estona, amb molta habilitat, els convidats van ser envoltats i acompanyats en bloc cap a la sala revestida de fusta, la qual, en la seva absència, s’havia transformat en una pista de ball.

Havien tret la meitat de les taules i havien arrambat les altres a les parets. Darrere els amplificadors, la banda estava a punt, però els nuvis continuaven absents. Un home que l’Strike va deduir que era el pare d’en Matthew, un home suat, enèrgic i caravermell, ja havia arriscat unes quantes bromes sobre què devien fer els nuvis mentrestant, quan l’Strike es va trobar que se li adreçava una dona amb un vestit cenyit color turquesa, l’adorn amb plomes del qual li va fer pessigolles al nas quan ella se li va acostar per encaixar.

—Vostè és en Cormoran Strike, oi? —va dir la dona—. Quin honor! Em dic Sarah Shadlock.

L’Strike ho sabia tot sobre la Sarah Shadlock. S’havia enrotllat amb en Matthew a la universitat, quan ell mantenia una relació a distància amb la Robin. Un cop més, l’Strike va assenyalar la bena per mostrar per què no li podia donar la mà.

—Ai, pobret!

Darrere la Sarah, va aparèixer un home tirant a calb que probablement era més jove del que semblava.

—Tom Turvey —va dir, mirant fixament l’Strike amb els ulls desenfocats—. Una feina collonuda. Molt ben fet, amic meu. Una feina collonuda.

—Fa anys que el volíem conèixer —va afirmar la Sarah—. Som amics d’en Matthew i la Robin des de fa molt de temps.

—Això de l’Esbudell... de l’Esbudellador de Shacklewell —va insistir en Tom, amb un lleu sanglot—. Una feina collonuda.

—Miri com està, pobret! —va repetir la Sarah, tocant el bíceps de l’Strike, mentre somreia observant-li la cara esgarrapada—. No va ser ell qui li va fer això, espero?

—Ho vol saber tothom —va intervenir en Tom, amb un gran somriure cansat—. Els costa molt de retenir-se. Tu hauries d’haver fet un discurs, en comptes d’en Henry.

—Ha, ha —va esclafir la Sarah—. L’últim que vostè voldria fer, suposo. Deu haver vingut cap aquí directament després de capturar aquell... Bé, no ho sé pas, és clar... Ho he endevinat?

—Ho sento —es va disculpar l’Strike amb posat seriós—. La policia m’ha demanat que no comenti res sobre el cas.

—Senyores i senyors —va dir el mestre de cerimònies atabalat, a qui l’entrada discreta d’en Matthew i la Robin a la sala havia agafat per sorpresa—, donem la benvinguda, sisplau, al senyor i la senyora Cunliffe!

Mentre els nuvis es dirigien al centre de la pista de ball sense ni una insinuació de somriure, tothom menys l’Strike es va posar a aplaudir. El cantant solista de la banda va agafar el micròfon de mans del mestre de cerimònies.

—Aquesta és una cançó del seu passat que per a en Matthew i la Robin significa molt —va anunciar el cantant, mentre en Matthew passava una mà per la cintura de la Robin i amb l’altra li agafava la seva.

El fotògraf del casament va sortir d’entre les ombres i va començar a disparar novament, arrufant una mica les celles en adonar-se que la núvia s’havia tornat a posar la bena tubular al braç.

Van sonar els primers compassos acústics de «Wherever You Will Go» de The Calling. La Robin i en Matthew, sense mirar-se a la cara, van començar a girar sense moure’s de lloc.

So lately, been wondering,

Who will be there to take my place

When I’m gone, you’ll need love

To light the shadows on your face...¹

«Que estrany que hagin triat aquesta com “la seva cançó”», es va dir l’Strike... però mentre els observava, va adonar-se que en Matthew s’acostava una mica més a la Robin i que l’estrenyia per la cintura de vespa, mentre inclinava el rostre, francament atractiu, per dir-li alguna cosa a cau d’orella.

Una descàrrega elèctrica en un punt a prop del plexe solar va escombrar la boirina d’esgotament, alleujament i alcohol que durant tot el dia havia velat a l’Strike el veritable significat d’aquell casament. Ara, mentre veia els nuvis girant sobre la pista de ball, la Robin amb el vestit blanc llarg i una diadema de roses als cabells, en Matthew amb el conjunt fosc i el rostre a frec de la galta de la núvia, l’Strike es va veure obligat a reconèixer durant quant temps i amb quina intensitat havia desitjat que la Robin al final no es casés. Volia que ella fos lliure, lliure per ser el que havien estat tots dos junts. Lliure per tal que, si les circumstàncies canviaven... i es presentava l’oportunitat... Lliure per tal que un dia potser poguessin descobrir què més podien ser l’un per a l’altre.

«A la merda.»

Si volia parlar amb ell, li hauria de trucar, la Robin. Va deixar el got buit a l’ampit d’una finestra i es va obrir camí entre els altres convidats, que s’arrambaven per deixar-lo passar, de la cara de tres déus que feia.

Mentre girava, mirant al seu voltant, la Robin va veure l’Strike que marxava. La porta es va obrir. Ja no hi era.

—Deixa’m anar.

—Com?

La núvia es va deixar anar, es va arromangar el vestit de nou per tenir més llibertat de moviments i, mig caminant mig corrent, va abandonar la pista de ball, tan apressada que de poc no xoca contra el seu pare i la tieta Sue, que valsejaven serenament allà al costat. En Matthew es va trobar sol al mig de la sala mentre la Robin feia via entremig de la gent, que la miraven estupefactes, cap a la porta que s’acabava de tancar.

—Cormoran!

El detectiu ja era a la meitat de les escales, però en sentir el seu nom es va tombar. Li agradava com li quedaven els cabells, a la Robin, deixats anar en ones soltes sota la diadema de roses Yorkshire.

—Felicitats.

Ella va baixar un parell de graons més, barallant-se amb el nus que es notava a la gola.

—De debò vols que torni?

Ell va forçar un somriure.

—He conduït una animalada d’hores amb en Shanker en un cotxe que sospito que és robat. És clar que vull que tornis.

La Robin va esclafir a riure, tot i sentir que les llàgrimes li afloraven als ulls.

—En Shanker és aquí? L’havies d’haver fet entrar!

—A en Shanker? Aquí dins? Hauria repassat les butxaques de tothom i després hauria buidat la caixa de recepció.

Ella va tornar a riure, però les llàgrimes se li van desbordar i li van saltar galtes avall.

—On dormiràs?

—Al cotxe, mentre en Shanker em porta a casa. Em cobrarà una fortuna per aquest servei. Tant és —va afegir en un to aspre, quan ella tornava a obrir la boca—. Haurà valgut la pena si tu tornes. L’haurà valgut, i molt.

—Aquesta vegada voldré un contracte —va aclarir la Robin, tot i que l’expressió dels seus ulls desmentia la severitat del to—. Un contracte com cal.

—Fet.

—D’acord, doncs. Bé, ja ens veurem...

Quan el tornaria a veure?, es va preguntar. Se suposava que se n’anava dues setmanes de lluna de mel.

—Ja em diràs alguna cosa —va dir l’Strike.

Es va girar i va seguir escales avall.

—Cormoran!

—Què?

Ella s’hi va acostar fins que va ser només un graó més amunt. Els ulls els quedaven al mateix nivell.

—Vull que m’ho expliquis tot, vull saber com el vas atrapar i tota la pesca.

El detectiu va somriure.

—Això pot esperar. Sense tu no me n’hauria sortit, de totes maneres.

Ni ell ni ella no haurien sabut dir qui havia fet el primer moviment, o si havien actuat simultàniament. Abans fins i tot d’adonar-se’n, es van trobar abraçats fortament l’un contra l’altra, la galta de la Robin sobre l’espatlla de l’Strike, i la cara d’ell entre els cabells de la noia. Ell feia olor de suor, cervesa i alcohol sanitari, i ella, de roses i d’aquell perfum tènue que ell havia enyorat tant quan la Robin ja no anava a l’agència. La sensació de tenir-la entre els braços era nova i familiar alhora, com si ja l’hagués abraçat feia molt de temps, com si l’hagués trobat a faltar durant anys sense ni tan sols ser-ne conscient. A través de la porta tancada de dalt, se sentia la banda que seguia tocant:

I’ll go wherever you will go

If I could make you mine...²

Amb la mateixa precipitació amb què s’havien agafat, es van separar. Les llàgrimes rodolaven per les galtes de la Robin. Durant un moment de bogeria, l’Strike va sentir l’impuls de dir-li: «Vine amb mi», però hi ha paraules que no es poden retirar mai i tampoc no es poden oblidar, i li constava que aquelles tres eren d’aquestes.

—Ja em diràs alguna cosa —va repetir.

Va intentar un somriure, però li feia mal la cara. Fent adeu amb la mà embenada, va continuar baixant les escales sense mirar enrere.

Ella es va quedar mirant com se n’anava, eixugant-se les llàgrimes roents de la cara amb gest frenètic. Sabia que si ell li hagués dit «vine amb mi», ho hauria fet... però, i després què? Empassant-se la saliva, netejant-se el nas amb el dors de la mà, la Robin es va girar, es va agafar la faldilla un cop més, i a poc a poc va pujar les escales en direcció al seu marit.

UN ANY DESPRÉS

1

He sentit a dir que vol ampliar el negoci... que busca un ajudant competent.

HENRIK IBSEN, Rosmersholm

El desig de ser famós és tan universal que aquelles persones que l’assoleixen per accident o sense voler acaben esperant la compassió en va.

Moltes setmanes després de la captura de l’Esbudellador de Shacklewell, l’Strike encara temia que el seu màxim triomf com a detectiu no hagués clavat un cop fatal a la seva carrera. La publicitat que la seva agència havia atret fins al moment ara semblava les dues immersions prèvies al descens definitiu cap a les profunditats d’un home que s’ofega. L’empresa per la qual havia fet tants sacrificis, i havia treballat tant, es fonamentava en bona part en la seva habilitat per passar desapercebut als carrers de Londres, però amb la captura d’un assassí en sèrie s’havia instal·lat en l’imaginari de la gent; una raresa sensacional; una broma a part als concursos de preguntes; una curiositat encara més fascinant perquè ell es negava a satisfer-la.

Després d’esprémer fins a l’última gota d’interès l’enginy de l’Strike a l’hora d’atrapar l’Esbudellador, els diaris van desenterrar la seva història familiar. Deien que era «acolorida», malgrat que per a ell era una massa interior lumpen que havia arrossegat tota la vida i que preferia no explorar: el pare, una estrella de rock; la mare, una grupie ja morta; i la carrera militar, que havia acabat després de perdre la meitat de la cama dreta. Tot de periodistes somrients proveïts de talonaris s’havien abalançat damunt de l’única germana amb qui havia compartit la infantesa, la seva germanastra Lucy. Algunes coneixences de l’exèrcit ha-vien improvisat comentaris que, un cop nets del que l’Strike sabia que era humor barroer, denotaven enveja i menyspreu. El seu pare, a qui l’Strike només havia vist dues vegades i el cognom del qual no utilitzava, havia deixat entendre a través d’unes declaracions fetes a un periodista que ells dos mantenien una relació amistosa lluny d’ulls xafarders, cosa absolutament falsa. Les rèpliques sísmiques de la captura de l’Esbudellador s’havien succeït en la vida de l’Strike al llarg d’un any, i encara no estava segur que s’haguessin acabat.

És clar que haver-se convertit en el detectiu privat més conegut de Londres també tenia una cara positiva. Després del terratrèmol del judici, havien acudit tants clients nous a veure l’Strike que era físicament impossible que ell i la Robin s’encarreguessin sols de tots els casos. Tenint en compte que a l’Strike li convenia mantenir un perfil baix durant una temporada, s’havia quedat tancat a l’oficina durant mesos i havia subcontractat empleats (sobretot expolicies i militars, la majoria provinents del món de la seguretat privada) perquè s’ocupessin del gros de la feina, mentre ell s’encarregava del torn de nit i de la paperassa. Després d’un any de treballar en tots els casos que l’agència, ara més gran, podia gestionar, l’Strike havia aconseguit apujar el sou a la Robin, a qui devia un augment feia temps, liquidar els deutes més importants que li quedaven i comprar-se un BMW sèrie 3 de tretze anys.

En veure el cotxe i els nous empleats, la Lucy i les seves amistats van pensar que l’Strike havia assolit per fi un estat financer sòlid i pròsper. En realitat, però, un cop havia pagat el cost exorbitant d’un garatge al centre de Londres i havia satisfet els salaris, a l’Strike gairebé no li quedava res per a despeses personals, i continuava vivint en un apartament de dues habitacions sobre el despatx i cuinant en un fogó d’una sola resistència.

Els requeriments administratius que feien els treballadors per compte propi i la qualitat deficient dels homes i les dones que l’agència podia llogar representaven un maldecap constant. L’Strike només havia trobat un individu a qui mantenia en nòmina de manera més o menys permanent: l’Andy Hutchins, un expolicia prim i taciturn deu anys més vell que el seu nou cap. L’hi havia recomanat emfàticament un amic seu de la policia metropolitana de Londres, l’inspector Eric Wardle. En Hutchins s’havia retirat prematurament arran d’un atac sobtat de semiparàlisi a la cama esquerra, seguit d’una diagnosi d’esclerosi múltiple. Quan havia demanat feina a l’Strike, en Hutchins ja l’havia advertit que potser no estaria sempre en condicions; la seva malaltia, segons li havia explicat, era imprevisible, però no havia patit cap recaiguda en tres anys. Seguia una dieta especial baixa en greixos que l’Strike considerava clarament un càstig: res de carn vermella, res de formatge ni xocolata, ni res fregit amb massa oli. L’Andy era metòdic i pacient, i es podia confiar que enllestís la feina sense necessitat d’una supervisió constant, que era més del que es podia dir dels altres empleats de l’Strike a part de la Robin. Amb tot, encara li semblava increïble que la noia hagués entrat a treballar temporalment amb ell com a secretària per convertir-se en sòcia i col·lega principal.

Si encara eren amics, tanmateix, ja era tota una altra qüestió.

Dos dies després del casament de la Robin amb en Matthew, quan la premsa ja l’havia forçat a marxar del pis i mentre encara resultava impossible engegar la tele sense sentir el seu nom, a pesar de les invitacions de diversos amics i de la seva germana l’Strike havia buscat refugi en un Travelodge a prop de l’estació de Monument. Allà havia trobat la soledat i la privacitat que desitjava; allà podia dormir durant hores sense interrupcions, i allà havia buidat fins a nou llaunes de cervesa, amb més ganes de parlar amb la Robin cada vegada que, amb punteria minvant, les llançava al cubell d’una punta a l’altra de l’habitació.

No havien tingut cap més contacte després de l’abraçada a les escales, la qual els dies posteriors l’Strike recordava tot sovint. Estava segur que la Robin travessava un mal moment, reclosa a Marsham mentre maldava per decidir si encarar-se a un divorci o una anul·lació del matrimoni, a més de gestionar la venda del pis i suportar els problemes amb la premsa i amb la família. Què li diria exactament quan aconseguís parlar amb ella, l’Strike encara no ho sabia. Només sabia que volia sentir la seva veu. Va ser en aquell moment, mentre amb mans de borratxo regirava la bossa, quan va descobrir que a l’hora de marxar del pis, amb les presses i l’insomni, s’havia descuidat d’agafar el carregador del mòbil, que s’havia quedat sense bateria. Sense immutar-se, havia telefonat al servei d’informació telefònica i, després que li demanessin repetidament que parlés més clar, havia aconseguit establir connexió amb el domicili dels pares de la Robin.

Havia contestat el pare.

—Hola, puc parla’mb la Robinsisplau?

—La Robin? Em sembla que és de lluna de mel.

Van transcórrer uns moments de confusió fins que l’Strike va comprendre el que li acabaven de dir.

—Que em sents? —havia dit en Michael Ellacot i, tot seguit, va deixar anar, tot enfadat—: Segur que ets un altre periodista. La meva filla és a l’estranger, i us agrairia que deixéssiu de trucar a casa meva.

L’Strike havia penjat, i havia continuat bevent fins a perdre la consciència.

L’enrabiada i la decepció li havien durat dies, i no ho alleujava gens el fet de saber que molta gent diria que no tenia cap dret a ficar-se en la vida privada de la seva empleada. La Robin no era pas la dona que ell s’havia imaginat, si havia pogut agafar un avió resignadament amb un home al qual ell, mentalment, es referia com «aquell imbècil». Fos com fos, alguna cosa semblant a la depressió l’apesarava, mentre seia al Travelodge amb un carregador nou de trinca i amb més capacitat, esperant que el seu nom desaparegués de les notícies.

Buscant conscientment maneres de distreure’s per no pensar en la Robin, havia interromput el seu aïllament voluntari acceptant una invitació que en circumstàncies normals hauria rebutjat: un sopar amb l’inspector Eric Wardle, la seva esposa April i la seva amiga Coco. L’Strike sabia perfectament que li paraven una trampa. La Coco havia intentat descobrir prèviament si era solter, a través d’en Wardle.

La noia era menuda, esvelta i molt guapa, amb els cabells vermells com un tomàquet; una artista dels tatuatges per ofici i ballarina de cabaret a temps parcial. L’Strike havia d’haver copsat els senyals de perill. La noia era riallera i una mica histèrica fins i tot abans de començar a xumar. Se la va endur al llit del Travelodge de la mateixa manera que s’havia begut nou llaunes de Tennent’s.

La Coco havia encaixat més d’un no les setmanes següents. A l’Strike li sabia greu, però un avantatge d’amagar-se de la premsa era que a les relacions d’una nit els resultava molt més difícil localitzar-te.

Al cap d’un any, l’Strike no tenia ni idea de per quin motiu la Robin havia escollit continuar amb en Matthew. Suposava que els seus sentiments respecte d’en Matthew eren tan profunds que no li deixaven veure què era en realitat. L’Strike també havia iniciat una relació, ara. Ja feia deu mesos que durava, la més llarga des que s’havia separat de la Charlotte, l’única dona amb la qual s’havia arribat a plantejar el matrimoni.

La distància emocional entre els socis de l’agència havia esdevingut un simple fet de l’existència diària. L’Strike no podia criticar la professionalitat de la Robin. Acomplia totes les tasques que se li assignaven de manera diligent i meticulosa, amb iniciativa i enginy. A pesar de tot, li havia descobert una mirada tensa que no li havia vist mai anteriorment. Hauria dit que estava més nerviosa del normal, i, mentre ell distribuïa la feina entre la seva sòcia i el personal subcontractat, un parell de vegades li havia clissat una expressió en blanc, desorientada, que l’havia preocupat. El detectiu coneixia alguns símptomes de la confusió que provocava l’estrès posttraumàtic, i ella ja havia sobreviscut a dos atacs gairebé fatals. Just després del trauma de perdre la meitat de la cama a l’Afganistan, l’Strike també havia sofert accessos de dissociació, durant els quals, abruptament i sobtadament, era arrencat del lloc on era per tornar a aquells pocs segons de terror i desastre precedents a la desintegració del Viking on anava assegut, d’una part del seu cos i de la seva carrera militar. Tot plegat l’havia deixat amb el disgust profund de necessitar algú que conduís per ell, i, encara actualment, amb malsons de sang i agonia que a vegades el despertaven xop de suor.

Fos com fos, quan havia intentat parlar amb la Robin sobre la seva salut mental, amb calma i en el to responsable del cap de l’empresa, ella l’havia tallat amb una decisió i un ressentiment que, segons li semblava a ell, eren conseqüència de l’acomiadament. A partir d’aleshores, havia notat que la Robin s’oferia voluntàriament per als encàrrecs nocturns més perillosos, i li havia costat més d’un maldecap arranjar la feina de manera que no semblés que intentava (com efectivament feia) donar-li els casos menys arriscats i més trivials.

Es mostraven educats, formals i amables recíprocament, i parlaven d’aspectes privats de la vida de cadascú amb pinzellades de traç gruixut, i encara quan només era necessari. La Robin i en Matthew acabaven de traslladar-se de pis, i l’Strike havia insistit perquè ella s’agafés tota una setmana de festa. La noia havia oposat una certa resistència, però l’Strike s’havia imposat. La Robin s’havia agafat molt pocs dies lliures al llarg d’aquell any, tal com ell li va recordar, en un to que no acceptava rèplica.

El dilluns, l’últim dels subcontractats sapastre de l’Strike, un ex-Gorra Vermella cregut que no havia conegut a l’exèrcit, havia incrustat la moto contra el darrere del taxi que en teoria havia de seguir. A l’Strike li havia agradat fotre’l al carrer. Li havia donat l’oportunitat de descarregar en algú la ràbia que acumulava, perquè resulta que el propietari del local havia escollit just aquella setmana per comunicar-li que, tal com havien fet gairebé tots els propietaris de locals d’oficines del carrer Denmark, havia venut aquell bloc a un promotor. I ara li queia al damunt l’amenaça de perdre tant l’oficina com l’apartament.

Per posar la cirereta a uns dies especialment merdosos, la treballadora que havia llogat temporalment per enllestir les feines administratives més bàsiques i contestar al telèfon durant l’absència de la Robin era la dona més irritant que havia conegut mai. La Denise parlava pels descosits, amb una veu nasal i ploramiques que se sentia fins i tot des de dins del seu despatx amb la porta tancada. Últimament, l’Strike havia recorregut a escoltar música amb auriculars, per això ella havia hagut de trucar a la porta repetidament i cridar abans que la sentís.

—Què hi ha?

—Acabo de trobar això —va dir la Denise, agitant una nota gargotejada davant d’ell—. Hi diu «clínic»... i llavors hi ha una paraula que comença amb «V»... La cita és d’aquí a mitja hora... L’hi havia d’haver recordat abans?

L’Strike va veure la cal·ligrafia de la Robin. La primera paraula, efectivament, era il·legible.

—No —va contestar—. Llença-la i punt.

Mig esperançat que la Robin estigués buscant discretament ajuda professional pel problema mental que pogués patir, l’Strike es va tornar a posar els auriculars i va reprendre la lectura de l’informe de torn, però li costava concentrar-se. Per això va decidir marxar aviat cap a l’entrevista que tenia concertada amb un possible treballador. Més que res per allunyar-se de la Denise, havien quedat al seu pub preferit.

L’Strike havia hagut d’evitar anar al Tottenham durant mesos, després de l’enrenou provocat per la captura de l’Esbudellador de Shacklewell, perquè s’havia escampat el rumor que era client habitual del pub i els periodistes s’hi havien emboscat per enxampar-lo. Encara avui, havia recorregut amb la mirada tot el local abans de decidir que podia acostar-se a la barra sense risc, demanar la seva pinta de Doom Bar com de costum i anar a seure en un racó.

En part perquè havia fet l’esforç de deixar les patates rosses, un component important en la seva dieta, i en part perquè anava ofegat de feina, l’Strike s’havia aprimat aquest darrer any. La pèrdua de pes havia alleugerit la pressió sobre la cama amputada, així que tant l’esforç com l’alleujament d’asseure’s no eren tan notoris. Va fer un xarrup de cervesa, estirant el genoll per la força del costum i gaudint de la relativa facilitat amb què ho feia, i tot seguit va obrir la carpeta de cartó que duia a les mans.

Les notes que hi havia les havia escrit l’idiota que havia xocat amb la moto contra el darrere d’un taxi, i eren tirant a escasses. L’Strike no es podia permetre perdre aquest client, però ell i en Hutchins ja anaven de bòlit intentant ocupar-se de la resta de feines. Necessitava llogar algú amb urgència, i malgrat tot no estava segur que l’entrevista que estava a punt de fer fos una idea intel·ligent. No havia consultat la Robin abans de decidir assumir el risc d’anar a buscar un home a qui no havia vist des de feia cinc anys, i en el mateix moment que la porta del Tottenham s’obria per deixar entrar en Sam Barclay, puntual com un clau, l’Strike encara es preguntava si no estava a punt de cometre un error descomunal.

Hauria reconegut aquell paio de Glasgow com un exsoldat gairebé arreu, amb la samarreta de màniga curta sota el jersei prim de coll en V, els cabells arranats i uns texans cenyits amb unes vambes blanquíssimes. Mentre l’Strike s’aixecava i allargava la mà per encaixar, en Barclay, que aparentment l’havia reconegut amb la mateixa facilitat, va somriure dient:

—Ja’stem bevent, eh?

—En vols una? —li va preguntar l’Strike.

Mentre esperaven la cervesa d’en Barclay, va observar l’exescopeter al mirall del fons del bar. En Barclay devia tenir poc més de trenta anys, però ja començava a tenir els cabells grisos. A part d’això, era exactament com el detectiu el recordava. Tenia les celles gruixudes, uns ulls grans rodons de color blau i una mandíbula prominent, i les faccions d’un mussol afable. A l’Strike, en Barclay sempre li havia caigut bé, fins i tot quan treballava per portar-lo davant d’un tribunal militar.

—Encara fumes? —li va demanar l’Strike, després de donar-li la cervesa i asseure’s.

—Ara vaporejo —va replicar en Barclay—. Hem tingut una criatura.

—Felicitats —va apuntar l’Strike—. Mirant de fer salut, doncs?

—Psí, una cosa per l’estil.

—Trafiques?

—Jo no traficava i ho saps de sobres —va exclamar en Barclay amb vehemència—. Només ús recreatiu, company.

—On la compres ara?

—Online —va respondre en Barclay, fent un xarrup de cervesa—. Fàcil. La primera vegada’m vaig dir: ’xò no’nirà pas bé, collons. Però iavors vaig pensar: «Què cony, serà una’ventura». T’ho envien dissimulat en paquets de cigarrets i coses així. Hi ha tot un menú per triar. Internet és un gran invent.

Va esclafir una rialla i va dir:

—Així, doncs, què passa? No’sperava pas tenir notícies teves tan aviat.

L’Strike va dubtar.

—Estava pensant oferir-te feina.

Es va produir un compàs d’espera mentre en Barclay el mirava fixament, després va tirar el cap enrere i va deixar anar una riallada estrepitosa.

—Collons —va exclamar—. Per què no m’ho dius tal com raja, eh?

—A tu què et sembla?

—No’m col·loco pas cada nit —va replicar en Barclay vehement—. De debò que no. A la dona no li’grada.

L’Strike mantenia la mà tancada sobre l’informe, reflexionant.

S’ocupava d’un cas de drogues a Alemanya quan havia topat amb en Barclay. Dins l’exèrcit britànic, es venien i compraven drogues igual que en qualsevol altre estrat de la societat, però havien cridat la Divisió d’Investigacions Especials perquè s’encarregués del que aparentment era una operació molt més professional que la majoria. Havien assenyalat en Barclay com un element clau, i la descoberta entre les seves pertinences d’una peça d’un quilo d’haixix marroquí de primera qualitat justificava un interrogatori de totes totes.

En Barclay va insistir a dir que l’havien incriminat, i l’Strike, que era present a l’interrogatori, s’inclinava a creure-ho, entre altres motius perquè l’escopeter semblava prou intel·ligent per trobar un amagatall més bo per al seu haixix que el cul del seu sac militar. D’altra banda, hi havia proves sobrades que feia temps que en prenia, i més d’un testimoni que afirmava que el seu comportament cada dia era més erràtic. L’Strike tenia la impressió que havien utilitzat en Barclay com a cap de turc, i havia decidit indagar una mica els fets pel seu compte.

Això va treure a la llum informació molt interessant sobre comandes de materials de construcció i subministraments d’enginyeria que es repetien una vegada i una altra amb una freqüència absolutament inconcebible. Tot i que no era pas la primera vegada que l’Strike havia destapat un cas de corrupció d’aquesta mena, es donava la circumstància que dos oficials encarregats d’aquests components d’alt valor que desapareixien misteriosament eren els mateixos homes que s’entestaven a presentar càrrecs contra en Barclay davant d’un tribunal militar.

Durant una entrevista a soles amb l’Strike, en Barclay va quedar estupefacte quan va descobrir que el sergent de la Divisió d’Investigacions Especials, de sobte, mostrés interès no ja en l’haixix, sinó en les anomalies relacionades amb els contractes de construcció. Cautelós d’entrada, i convençut que no el creuria ningú per la situació en què es trobava, en Barclay finalment va admetre que no sols s’havia adonat del que altres oficials no havien sabut veure, o havien preferit no investigar, sinó que també havia començat a prendre notes i documentar amb exactitud tot el que robaven aquells oficials. Desgraciadament per a ell, als oficials en qüestió els havia arribat el rumor de l’interès que ell sentia per les seves activitats, i poc després havia aparegut el quilo d’haixix entre els efectes d’en Barclay.

Quan en Barclay va mostrar a l’Strike el registre que portava (el bloc de notes era en un amagatall molt més intel·ligent que l’haixix), l’Strike va quedar impressionat pel mètode i la iniciativa que mostrava, tenint en compte que en Barclay no havia rebut mai entrenament en tècniques d’investigació. Quan li va preguntar per què havia iniciat la investigació sense que ningú l’hi pagués, a part dels problemes que li havia portat, en Barclay només va arronsar les espatlles, francament amples, i va dir:

—No’stà bé, eh que no? És a l’exèrcit a qui roben. S’embutxaquen els calés dels contribuents, collons.

L’Strike havia posat moltes més hores en aquell cas de les que els seus col·legues consideraven necessàries, però al final, gràcies a les seves investigacions addicionals per donar més consistència al cas, el dossier que en Barclay havia compilat sobre les activitats dels seus superiors va desembocar en una condemna ferma. La Divisió d’Investigacions Especials va endur-se’n el mèrit, evidentment, però l’Strike es va assegurar que les acusacions que requeien contra en Barclay es desestimessin discretament.

—Quan dius «feina» —li va preguntar en Barclay alçant la veu, perquè al pub el xivarri era considerable—, et refereixes a fer com de detectiu?

L’Strike es va adonar que la idea l’atreia.

—Sí —va corroborar l’Strike—. Què has fet des de l’últim cop que ens vam veure?

La resposta va ser depriment, però no pas inesperada. Els primers dos anys fora de l’exèrcit, a en Barclay li havia costat trobar feina o mantenir-ne una de manera estable, i havia començat a fer feinetes de pintor i decorador a l’empresa del seu cunyat.

—La dona entra la major part dels calés —va reconèixer—. Té una bona feina, ella.

—D’acord —va resoldre l’Strike—. Em sembla que per començar et puc donar un parell de dies a la setmana. Facturaràs com a treballador autònom. Si no funciona, qualsevol dels dos ho pot deixar córrer quan vulgui. Et sembla bé?

—Sí —va grunyir en Barclay—, sí, em sembla bé. Quant pagues tu més o menys?

Van parlar de diners durant cinc minuts. L’Strike li va explicar que els seus altres empleats eren treballadors per compte propi, i que tots els rebuts i altres despeses professionals s’havien de remetre a l’agència perquè els hi reemborsessin. Finalment, va obrir la carpeta i la va fer lliscar per sobre la taula per ensenyar-ne el contingut a en Barclay.

—Necessito que segueixis aquest individu —va puntualitzar, assenyalant la fotografia d’un tio jove i rabassut de cabells arrissats—. Vull fotografies de la gent amb qui es troba i saber què porta entre mans.

—Sí, d’acord —va replicar en Barclay, agafant el mòbil per fotografiar les imatges i l’adreça de l’objectiu.

—Avui el vigila el meu altre home —va declarar l’Strike—, però demà a les sis del matí has de ser davant de casa seva.

Li va agradar veure que en Barclay no es queixava d’haver d’engegar tan d’hora.

—Què se’n va fer, d’aquella mossa, parlant de tot? —li va preguntar en Barclay mentre es tornava a ficar el mòbil a la butxaca—. La que sortia als diaris amb tu.

—La Robin? —va exhalar l’Strike—. És de vacances. Torna la setmana que ve.

Es van acomiadar amb una encaixada, mentre l’Strike gaudia d’un moment d’optimisme passatger, abans de recordar que ara hauria de tornar al despatx, i per tant a prop de la Denise, amb la seva xerrameca de cotorra, aquell hàbit de parlar amb la boca plena i la incapacitat per recordar que ell detestava el te amb llet.

Per tornar a l’oficina, va haver de buscar una ruta per entre les interminables obres que hi havia al capdamunt de Tottenham Court Road. Quan va haver superat el tram més sorollós, va trucar a la Robin per comunicar-li que havia llogat en Barclay, però li va saltar directament la bústia de veu. En recordar que en aquell moment ella devia ser a la clínica misteriosa, va tallar la connexió sense deixar cap missatge.

Tot caminant, de cop i volta el va assaltar una idea. Havia donat per fet que la clínica estava relacionada amb la salut mental de la Robin, però, i si...?

El telèfon va sonar quan el tenia a la mà: el número del despatx.

—Sí?

—Senyor Strike? —va preguntar la Denise amb un xiscle aterrit—. Senyor Strike, pot venir de pressa, sisplau? Sisplau... hi ha un senyor... el vol veure immediatament...

L’Strike va sentir de fons un cop fort i un home cridant.

—Sisplau, torni tan de pressa com pugui! —va xisclar la Denise.

—Ja vinc! —va contestar ell també cridant, mentre es posava a córrer amb moviments maldestres.

2

... no sembla la mena d’home al qual s’hauria d’admetre aquí.

HENRIK IBSEN, Rosmersholm

Panteixant i amb el genoll adolorit, l’Strike es va agafar a la barana per impulsar-se amunt i superar els últims graons de l’escala metàl·lica que duia a la seva oficina. Dues veus fortes ressonaven a través de la porta de vidre, una de masculina i l’altra estrident, espantada i femenina. Quan el detectiu va entrar, la Denise, arraconada contra la paret, va exhalar:

—Ai, gràcies a Déu!

L’Strike va calcular que l’home que hi havia al centre de la sala devia ranejar els vint-i-cinc anys. Al voltant d’una cara prima i bruta dominada per uns ulls enfonsats i encesos, li queien flocs de cabells foscos despentinats. Duia una samarreta de màniga curta, uns texans i una dessuadora amb caputxa atrotinats i llardosos, i la sola d’una de les seves vambes es desenganxava del cuir. La pudor d’un animal brut va impactar contra els narius del detectiu.

Que aquell desconegut era un malalt mental era indiscutible. Cada deu segons, si fa no fa, es tocava primer la punta del nas, que de tant fregar-se-la tenia vermella; després, amb un retruc sord i tènue, la part central de l’estèrnum, i finalment deixava caure la mà al costat. Gairebé immediatament, la mà volava cap a la punta del nas un cop més. Era com si hagués oblidat com persignar-se, o com si ho hagués simplificat per guanyar velocitat. Nas, pit, la mà al costat; nas, pit, la mà al costat; contemplar aquell moviment mecànic resultava exasperant, i encara més pel fet que ell ben just si semblava conscient de fer-lo. Era una d’aquelles persones malaltes i desesperades que es veuen a la capital i que sempre són problema dels altres, com aquells viatgers del metro amb qui ningú vol establir contacte visual o la dona que xerra i crida en una cantonada i a qui la gent esquiva travessant el carrer, fragments d’humanitat esmicolada massa comuns per impactar gaire estona en la imaginació dels altres.

—Tu’ts ell? —va exclamar l’home dels ulls abrandats, tocant-se altre cop el nas i després el pit—. Tu’ts l’Strike? El detectiu?

Amb la mà que no anava constantment del nas al pit, de cop i volta es va tibar la bragueta. La Denise va gemegar, com si tingués por que li ensenyés el membre, cosa que, efectivament, semblava perfectament possible.

—Soc l’Strike, sí —va replicar el detectiu, movent-se fins a situar-se entre el desconegut i la treballadora de l’agència—. Estàs bé, Denise?

—Sí —va xiuxiuejar ella, encara encastada d’esquena a la paret.

—He vist com mataven un nen —va declarar el desconegut—. Estrangulat.

—D’acord —va replicar l’Strike com si res—. Per què no entrem aquí?

Li va indicar que passés cap a dins el seu despatx.

—Necessito pixar! —va tronar l’home, tibant-se altre cop la bragueta.

—Per aquí, doncs.

L’Strike li va ensenyar la porta del bany, just a tocar de l’oficina. Quan la porta va retrunyir darrere seu, l’Strike va tornar amb calma a parlar amb la Denise.

—Què ha passat?

—Volia veure’l a vostè. Li he dit que no era aquí i s’ha enrabiat i ha començat a clavar cops de puny a tort i a dret!

—Truca a la policia —va indicar-li l’Strike tranquil·lament—. Digue’ls que tenim a l’oficina un home molt desequilibrat. Possiblement psicòtic. Però espera que el tingui dins el meu despatx.

La porta dels serveis es va obrir amb un cop. El desconegut duia la bragueta oberta. Aparentment no duia calçotets. La Denise va tornar a ploriquejar mentre ell es tocava el nas i el pit, el nas i el pit, com un maníac, sense adonar-se que ensenyava un tou considerable de pèl púbic.

—Cap aquí —li va dir l’Strike amablement.

L’home va entrar arrossegant els peus, i la pudor que feia es va multiplicar per dos després d’aquell breu respir.

Quan el detectiu el va convidar a asseure’s, el desconegut va apuntalar el cul al caire de la cadira dels clients.

—Com et dius? —li va preguntar l’Strike, asseient-se a l’altra banda de la taula.

—Billy —va contestar el xicot, mentre la mà li volava tres vegades del nas al pit en una successió especialment ràpida. El tercer cop que li va caure la mà al costat, se la va agafar ben fort amb l’altra.

—Així que vas veure com estrangulaven un nen, Billy? —va insistir l’Strike, mentre a la sala contigua la Denise barbotejava:

—Policia, de pressa!

—Què ha dit ella? —va demanar en Billy, amb aquells ulls enormes enfonsats a la cara, mentre mirava nerviós cap a la sala de recepció, aferrant-se encara una mà amb l’altra i debatent-se per reprimir aquell tic.

—No té importància —va contestar l’Strike com si res—. Tinc uns quants casos diferents en marxa. Explica’m això d’aquest nen.

L’Strike va agafar paper i bolígraf, movent-se sempre lentament i amb cautela, com si en Billy fos un ocell espantadís.

—Ell el va estrangular. Allà a prop del cavall.

La Denise ara xerrava en veu alta per telèfon a l’altra banda d’un envà prim com el paper.

—Quan va passar això? —va preguntar l’Strike, sense deixar d’escriure.

—Una eternitat... Jo era un nen. Ella era una nena, però després van dir que era un nen. En Jimmy era allà, diu que jo no ho vaig pas veure, però és mentida. Vaig veure’l quan ho feia. Estrangulat. Ho vaig veure.

—I això va ser a prop del cavall, oi?

—Ben bé a tocar del cavall. Però no va ser pas allà, on la van enterrar. A ell. Va ser a la fondalada, vora la casa del pare. Els vaig veure quan ho feien, et puc ensenyar el lloc. Ella no m’hauria deixat cavar, però a tu sí.

—I ho va fer en Jimmy, no?

—En Jimmy no ha estrangulat mai ningú! —va exclamar en Billy, enrabiat—. En Jimmy ho va veure amb mi. Diu que no va passar però és mentida, ell també era allà. Té por, en Jimmy, ho entens?

—Ho entenc —va mentir l’Strike, sense deixar de prendre notes—. En fi, necessitaré la teva adreça, si ho he d’investigar.

No l’hauria sorprès gaire una certa resistència, però en Billy va agafar amb delit el bolígraf i el bloc de notes que li oferia. Una altra bafarada de tuf corporal va impactar l’Strike. En Billy va començar a escriure, però tot d’una va semblar que s’hi repensava.

—No vindràs al lloc on viu en Jimmy, de totes maneres. Ell em mataria a cops, collons. No pots venir al lloc on viu en Jimmy.

—No, no —va intervenir l’Strike tranquil·litzador—. Només necessito la teva adreça per als informes.

A través de la porta, els va arribar la veu aspra de la Denise.

—Necessito que vingui algú més de pressa, està molt alterat!

—Què diu aquesta dona? —va preguntar en Billy.

Amb gran disgust de l’Strike, en Billy de sobte va estripar el full del capdamunt del bloc, el va arrugar i va reprendre el moviment de tocar-se el nas i el pit, amb el full dins el puny.

—No et preocupis per la Denise —va rondinar l’Strike—. Ara atén un altre client. Vols beure alguna cosa, Billy?

—Beure què?

—Te? O cafè?

—Per què? —va preguntar-li en Billy. Era com si l’oferiment encara li hagués augmentat les sospites—. Per què em vols fer beure alguna cosa?

—Només si et ve de gust. Si no vols, no passa res.

—No necessito medicines!

—No tinc cap medicina per donar-te —va aclarir l’Strike.

—No estic malament del cap! Ell va estrangular el nen i el van enterrar, a la fondalada vora la casa del pare. Embolicat en una manta. Una manta ro

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X