El ball de les boges

Victoria Mas

Fragmento

cap

1

3 de març del 1885

—Louise. És l’hora.

La Geneviève aparta amb una mà la manta que amaga el cos adormit de l’adolescent, arraulida sobre el matalàs estret; els seus cabells foscos i tofuts li cobreixen part del rostre i la superfície del coixí. Amb la boca entreoberta, la Louise ronca suaument. No sent al seu voltant, al dormitori, les altres dones que ja s’han llevat. Entre les fileres de llits de ferro, les figures femenines s’estiren, es recullen els cabells en un monyo, es corden els vestits foscos sobre les fines camises de dormir, després s’encaminen a pas monòton cap al menjador, davant de l’atenta mirada de les infermeres. Tímids rajos de sol penetren a través de les finestres entelades.

La Louise és l’última de llevar-se. Cada matí, una interna o una alienada ve per arrencar-la del son. L’adolescent acull el crepuscle amb alleujament i es deixa caure en nits tan profundes que no somia. Dormir permet deixar de preocupar-se pel que ha passat, de neguitejar-se pel que passarà. Dormir és el seu únic respir després dels incidents de fa tres anys que la van conduir aquí.

—Aixeca’t, Louise. T’esperem.

La Geneviève sacseja el braç de la noia, que acaba obrint un ull. La Louise, d’entrada, es queda meravellada en veure aquella a qui les alienades anomenen la Veterana esperar al peu del seu llit, i després exclama:

—Tinc classe!

—Prepara’t, ja has dormit prou.

—Sí!

La noia salta del llit amb els peus junts i agafa d’una revolada el seu vestit de llana negra, penjat d’una cadira. La Geneviève fa un pas al costat i l’observa. Espia els seus gestos precipitats, els moviments de cap erràtics, la respiració accelerada. Ahir, la Louise va patir una altra crisi: no és qüestió que en tingui cap altra abans de la classe d’avui.

L’adolescent s’afanya a cordar-se el coll del vestit i es dirigeix a l’encarregada. Sempre dreta amb la seva bata blanca, els cabells rossos recollits en un monyo alt, la Geneviève la intimida. Amb els anys, la Louise ha hagut d’aprendre a afrontar la rigidesa de la Veterana. No se la pot acusar de ser injusta o malintencionada; simplement, no inspira afecte.

—Així, Madame Geneviève?

—Deixa-te’ls lliures, els cabells. El metge ho prefereix.

La Louise alça els braços molsuts cap al seu monyo fet a correcuita i executa l’ordre. És adolescent encara que no ho vulgui. Als setze anys, el seu entusiasme és infantil. El cos li ha crescut massa de pressa; els pits i els malucs, apareguts als dotze anys, no van advertir-la de les conseqüències d’aquesta sobtada voluptat. La innocència ha abandonat una mica els seus ulls, però no del tot; això és el que permet esperar un futur per a ella.

—Estic nerviosa.

—Deixa’t anar i tot anirà bé.

—Sí.

Les dues dones travessen un passadís de l’hospital. La llum matinal de març entra per les finestres i es reflecteix en les rajoles —una llum suau, anunciadora de la primavera i del ball de la Mitja Quaresma, una llum que fa venir ganes de somriure i esperar poder sortir d’aquí aviat.

La Geneviève nota que la Louise està nerviosa. L’adolescent camina amb el cap cot, els braços caiguts al llarg del cos, la respiració accelerada. Les noies del servei sempre estan ansioses quan s’han de trobar amb en Charcot en persona —i més encara quan les han designat per participar en una classe. És una responsabilitat que les supera, una atenció sobtada que les trasbalsa, un interès tan poc familiar per a aquestes dones que la vida no ha situat mai en primera línia que se senten completament desorientades, altra vegada.

Uns quants passadissos i portes batents més tard, entren al vestidor que hi ha al costat de l’auditori. Un grapat de metges i interns masculins esperen. Amb quaderns i plomes a la mà, amb els bigotis pessigollejant-los el llavi superior, amb cossos estrictes enfundats en jaquetes negres i camises blanques, es giren alhora cap a l’objecte d’estudi del dia. El seu ull mèdic escruta la Louise: semblen veure-hi a través del seu vestit. Aquestes mirades impúdiques acaben per fer abaixar els ulls de la jove.

Només li resulta familiar un rostre: el d’en Babinski, l’assistent del metge, que avança cap a la Geneviève.

—La sala aviat estarà plena. Començarem d’aquí deu minuts.

—Necessita alguna cosa en concret per a la Louise?

En Babinski es mira l’alienada de dalt a baix.

—Ja està bé així.

La Geneviève abaixa el cap i es dirigeix a la porta. La Louise marca un pas ansiós darrere seu.

—Em tornarà a buscar, oi, Madame Geneviève?

—Com cada vegada, Louise.

Entre bastidors, la Geneviève observa l’auditori. Un ressò de veus greus s’alça dels bancs de fusta i omple la sala. Sembla més un museu que una sala hospitalària, o fins i tot un gabinet de curiositats. Les parets i el sostre estan decorats amb pintures i gravats on es poden observar anatomies i cossos, escenes en què persones anònimes es barregen, nus o vestits, inquiets o perduts; a prop dels bancs, unes sòlides vitrines que el temps fa cruixir mostren darrere de les seves portes de vidre tot el que un hospital pot conservar com a records: cranis, tíbies, húmers, pelvis, dotzenes de palanganes variades, bustos de pedra i un poti-poti d’instruments. Només per la seva atmosfera, aquesta sala promet a l’espectador un moment ben especial.

La Geneviève observa el públic. Alguns rostres són familiars, reconeix metges, escriptors, periodistes, interns, personatges polítics, artistes, tots encuriosits, ja convertits o més aviat escèptics. Se sent orgullosa. Orgullosa que un sol home a París aconsegueixi despertar un interès tan gran que ompli els bancs de l’auditori cada setmana. Tot d’una, apareix a l’escenari. La sala queda en silenci. En Charcot imposa de manera natural la seva figura massissa i greu davant d’aquest públic de mirades fascinades. El seu perfil allargat recorda l’elegància i la dignitat de les estàtues gregues. Té l’esguard precís i impenetrable del metge que, des de fa anys, estudia dones rebutjades per la seva família i la societat en la seva vulnerabilitat més profunda. És conscient de l’esperança que desperta en aquestes alienades. Sap que tothom a París coneix el seu nom. Han reconegut la seva autoritat i ell l’exerceix amb la convicció que se li va atorgar per un sol motiu: el seu talent farà avançar la medicina.

—Senyors, bon dia, gràcies per haver vingut. La sessió següent és una demostració d’hipnosi en una pacient que pateix una histèria severa. Té setze anys. Des que va arribar a la Salpêtrière, fa tres anys, hem comptabilitzat dos-cents atacs d’histèria. Induir-la a hipnosi ens permetrà recrear aquestes crisis i estudiar-ne els símptomes. Al seu torn, aquests símptomes ens ensenyaran més coses sobre el procés fisiològic de la histèria. Gràcies a pacients com la Louise, la medicina i la ciència poden avançar.

La Geneviève apunta un somriure. Cada vegada que el veu dirigint-se a aquests espectadors àvids de la pròxima demostració, ella pensa en els inicis del doctor al servei. Ella el va veure estudiar, prendre notes, tractar, buscar, descobrir el que ningú no havia descobert abans, pensar com ningú no havia pensat

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos