Adéu a l'Eddy Bellegueule

Édouard Louis

Fragmento

9788415630869-5

Topada

De la infantesa, no en tinc cap bon record. No vull pas dir que, tots aquells anys, no hagués sentit mai felicitat o alegria. Només que el sofriment és totalitari: fa desaparèixer tot el que no entra en el seu sistema.

Al passadís van aparèixer dos nens, el primer, alt, pèl-roig, i l’altre, baix, encorbat. L’alt pèl-roig va escopir Entoma això.

El gargall em va baixar lentament per la cara, groc i espès, com els mocs sonors que obstrueixen la gola de les persones grans o de la gent malalta, d’una olor forta i nauseabunda. Les rialles agudes, estridents, dels dos nens Mira com en té els morros plens, aquest fill de puta. Em baixa de l’ull cap als llavis, fins a ficar-se’m a la boca. No m’atreveixo a eixugar-lo. Ho podria fer, només caldria que em fregués amb la màniga. Només caldria una fracció de segon, un gest minúscul per tal que el gargall no entrés en contacte amb els meus llavis, però no el faig, per por que s’ofenguin, per por que encara s’empipin més.

No m’imaginava que ho farien. La violència, tanmateix, no m’era desconeguda, al contrari. Sempre, des que tinc ús de raó, havia vist el meu pare borratxo barallar-se en sortir del bar amb altres homes borratxos, trencar-los el nas o les dents. Homes que havien mirat la mare amb massa insistència i el pare, sota els efectes de l’alcohol, que etzibava un Per qui t’has pres per mirar la meva dona així, bord de merda. La mare que mirava de calmar-lo Tranquil, amor, calma’t, però inútilment. Els amics del pare, que en un moment donat ineluctablement acabaven ficant-s’hi, era la regla, era això també ser un amic de debò, un bon col·lega, ficar-se a la baralla per separar el meu pare i l’altre, la víctima de la seva trompa, que ja tenia la cara com un mapa. Veia el pare, quan una de les gates de casa havia parit, posar els gatets acabats de néixer en una bossa de plàstic del supermercat i amb la bossa picar contra un cantó de ciment fins que la bossa s’omplia de sang i es deixaven de sentir miols. L’havia vist degollar porcs al pati, beure la sang encara calenta que en treia per fer-ne botifarres (sang als llavis, al mentó, a la samarreta) No hi ha res tan bo com aquesta sang, just acabada de sortir de la bèstia que la dinya. Els crits del porc agonitzant quan el pare li seccionava la tràquea se sentien a tot el poble.

Jo tenia deu anys. Era nou a l’institut. Quan van aparèixer al passadís no els coneixia. N’ignorava fins i tot el nom, cosa gens freqüent en aquell petit centre educatiu de dos-cents alumnes escassos on tothom es coneixia de seguida. Avançaven a poc a poc, somreien, no desprenien cap mena d’agressivitat, de manera que d’entrada em vaig pensar que em venien a conèixer. Però per què els grans venien a parlar amb mi, que era nou? El pati funcionava igual que la resta del món: els grans no es feien amb els petits. La meva mare ho deia quan parlava dels treballadors Els petits no interessem a ningú, i menys que a ningú als de casa bona.

Al passadís em van preguntar qui era, si era jo el Bellegueule de qui tothom parlava. Em van fer aquesta pregunta que després em vaig repetir, incansablement, mesos i anys:

Ets tu el marieta?

Pel sol fet de pronunciar-la, me la van deixar gravada per sempre com un estigma, aquestes marques que els grecs feien amb un ganivet o un ferro roent als cossos dels individus anormals, perillosos per a la comunitat. La impossibilitat de desfer-me’n. La primera impressió va ser de sorpresa, tot i que no era la primera vegada que em deien una cosa així. No t’acostumes mai als insults.

Un sentiment d’impotència, de pèrdua d’equilibri. Vaig somriure, i la paraula marieta, que em ressonava, que m’explotava dins del cap, em bategava dins meu al mateix ritme que el cor.

Era prim, devien considerar que la meva capacitat per defensar-me era minsa, quasi nul·la. A aquesta edat els pares sovint em deien Esquelet i el pare repetia sempre les mateixes bromes Podries passar per darrere d’un cartell clavat a la paret sense desenganxar-lo. Al poble, el pes era una qualitat valorada. El pare i els meus dos germans eren obesos, i unes quantes dones de la família, i era normal dir Val més no deixar-se morir de gana, és un bon mal.

(L’any següent, cansat dels sarcasmes de la família, vaig decidir engreixar-me. Quan sortia de l’escola, em comprava bosses de patates fregides amb els diners que demanava a la tia —els pares no haurien pogut donar-me’n— i me n’atipava. Jo, que fins aleshores m’havia negat a menjar els plats massa greixosos de la mare, precisament per por de tornar-me com el pare i els meus germans —cosa que a ella l’exasperava: No et moriràs pas d’un mal de ventre—, de cop vaig començar a engolir tot el que em trobava al davant, com aquests insectes que es desplacen en núvols i fan desaparèixer tot el paisatge. En un any em vaig engreixar vint quilos.)

Primer em van empènyer amb la punta dels dits, sense gaire brutalitat, encara rient, encara amb el gargall a la cara, després cada cop més fort, fins a fer-me picar amb el cap contra la paret. Jo no deia res. Un em va agafar els braços mentre l’altre em clavava puntades de peu, cada cop menys somrient, cada cop més seriós, amb una expressió cada cop més concentrada de ràbia, d’odi. Recordo els cops a la panxa, el mal en envestir la paret de totxos amb el cap. És un element en el qual no es pensa, el mal, el cos que tot d’una pateix, masegat, ferit. Es pensa —davant d’aquest tipus d’escenes, vull dir: amb una mirada exterior— en la humiliació, en la incomprensió, en la por, però no es pensa en el mal.

Els cops al ventre em tallaven la respiració, m’ofegava. Obria la boca tant com podia per deixar penetrar l’oxigen, inflava el pit, però l’aire no volia entrar; la sensació que els pulmons de sobte se m’havien emplenat d’una saba compacta, de plom. Tot d’una els sentia pesants. El cos em tremolava, semblava que ja no fos meu, que no respongués a la meva voluntat. Com un cos que envelleix i s’emancipa de l’esperit, que l’abandona, que es nega a obeir-lo. El cos que esdevé una càrrega.

Reien quan la cara se’m posava vermella per culpa de la falta d’oxigen (amb la naturalitat de les classes populars, la simplicitat de la pobra gent a qui li agrada riure, la gent de vida). Les llàgrimes em pujaven als ulls, mecànicament, la vista se m’enterbolia com passa quan t’ennuegues amb la saliva o amb un tros de menjar. Ells no sabien que era l’ofec, que em provocava les llàgrimes, s’imaginaven que plorava. S’impacientaven.

Vaig sentir el seu alè quan se’m van acostar, una olor de llet agra i d’animal mort. Les dents, igual que jo, probablement no se les havien rentat mai. Les mares del poble no donaven gaire importància a la higiene dental de les criatures. El dentista era car i la falta de diners sempre acabava transformant-se en una elecció. Les mares deien De totes maneres a la vida hi ha coses més importants. Ara encara pago amb dolors terribles, amb nits sense son, aquesta negligència de la meva família, de la meva classe social, i anys més tard, quan arribi a París, a l’Escola Normal, sentiré els companys que em pregunten Però per què no et van portar a l’ortodontista els teus pares? Mentides. Els respondré que els pares, intel·lectuals una mica massa bohemis, estaven tan capficats amb la mev

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos