Divendres

Eren dies de març, dies que regalen llampades de sol i promeses de la primavera que vindrà. Rajos encara tebis, potser fugaços, però que acoloreixen el món i donen pas a l’esperança.

Però no pas a Aosta.

Havia plogut tota la nit i les gotes d’aigua barrejada amb neu havien martellejat la ciutat fins a les dues de la matinada. Després, la temperatura, que havia baixat bastants graus, havia deixat el camp lliure a la neu, i els flocs que havien caigut fins a les sis havien omplert carrers i voreres. A l’alba la llum que havia despuntat, diàfana i febrosa, havia trobat la ciutat emblanquinada, mentre els últims flocs tardans voleiaven i queien torniolant a les voreres. Els núvols encaputxaven les muntanyes i la temperatura era d’uns quants graus sota zero. Aleshores, tot d’una, s’havia alçat un vent dolent que havia envaït els carrers de la ciutat com una horda de cosacs borratxos i havia bufetejat homes i coses.

Al carrer Brocherel només coses, perquè era desert. El senyal de prohibit aparcar es gronxava i les branques dels arbrissons plantats a l’asfalt gemegaven com els ossos d’un malalt d’artrosi. La neu que encara no s’havia atapeït s’alçava en petits remolins i algun porticó mal tancat petava repetidament. Dels teulats de les cases, en queien esquitxotades de polsim glaçat escombrat pel vent.

La Irina va girar la cantonada del carrer Monte Emilus per agafar el carrer Brocherel i va rebre una plantofada d’aire a la cara.

Els cabells lligats en una cua li van volar cap enrere i els ulls blaus se li van encongir una mica. En una foto en primer pla treta de context hauria pogut semblar una boja sense casc anant amb moto a cent vint per hora.

Però aquell mastegot glaçat i imprevist li va fer l’efecte d’una carícia. No es va ni apujar el coll de l’abric de llana gris. Per a una dona nascuda a Lida, a pocs quilòmetres de Lituània, aquell vent era poca cosa més que una agradable brisa primaveral. Si el març Aosta encara estava immersa en l’hivern, a casa seva, a Bielorússia, es movien submergits en el gel a deu graus sota zero.

La Irina caminava de pressa amb les seves vambes Hogan d’imitació que centellejaven a cada pas i llepava un caramel de mel que havia comprat al bar després d’esmorzar-hi. Si hi havia una cosa que adorava d’Itàlia eren els esmorzars. Caputxino i croissant. El soroll de la màquina que escalfa la llet i fa pujar l’escuma blanca, que després es barreja amb el negre del cafè, i al final l’empolvorada de cacau. I el croissant, calent, cruixent i dolç que es desfà a la boca. Si pensava en els esmorzars de Lida! Farinetes immenjables d’ordi o de civada i cafè amb gust de terra. I després els cogombres, aquell gust agre de bon dematí que ella no havia suportat mai. El seu avi se’ls cruspia amb aiguardent, mentre que el seu pare es menjava la mantega directament del platet com si fossin unes postres dolces. Que quan ho havia explicat a l’Ahmed, de poc no s’havia vomitat a sobre de tant riure. «La mantega? A cullerades?», li havia preguntat. I reia ensenyant unes dents blanquíssimes que la Irina li envejava. Ella les tenia grisenques. «És el clima —li havia contestat l’Ahmed—. A Egipte fa calor i les dents són més blanques. Com més fred fa més negres es tornen. Just al contrari de la pell. És per culpa de la falta de sol. I si a sobre us mengeu la mantega a cullerades...!» I vinga riure. La Irina l’estimava. Li agradava l’olor que feia quan tornava del mercat, aquella olor de pomes i d’herba. Li agradava quan resava de cara a la Meca, quan li feia pastes de mel, quan feien l’amor. L’Ahmed era amable i atent i no s’emborratxava mai i l’alè li feia olor de menta. Només de tant en tant bevia cervesa, tot i que deia que «el Profeta no ho permetria». Però la cervesa li agradava. La Irina el mirava i pensava en els homes del seu país, en tot l’alcohol que bevien, en el seu alè pudent i en la fortor que els feia la pell. Una barreja de suor, aiguardent i tabac. Però l’Ahmed també tenia resposta per a aquesta diferència substancial. «A Egipte ens rentem més perquè per resar a Al·là has d’anar net. I com que fa calor ens eixuguem de seguida. Al teu país hi fa fred i no t’eixugues mai. Això també és culpa del sol —li deia—. I de totes maneres nosaltres no ens mengem la mantega a cullerades»; i vinga riure un altre cop. Ara la relació amb l’Ahmed havia arribat a una cruïlla. Ell li havia fet la proposta.

Casar-se.

Hi havia problemes d’ordre tècnic. Per casar-se, la Irina hauria hagut d’abraçar la religió islàmica, o bé ell l’ortodoxa. I la cosa no s’aguantava. Ella, d’islàmica, no se’n podia fer. No pas per cap qüestió religiosa. Creia tant en Déu com en la possibilitat de guanyar la rifa, però era el fet de pensar en els seus pares el que la frenava per convertir-se. A Bielorússia, la seva família era ortodoxa i creient. El pare Aleksei i la mare Ruslava, els seus cinc germans, les ties i sobretot el cosí Fiodor, que s’havia casat amb la filla d’un popa. Com podia dir-los: «Hola. A partir de demà a Déu li diré Al·là»? I l’Ahmed igual, no podia trucar al seu pare allà al Faium i dir-li: «Saps, papa, a partir de demà seré ortodox!» A part que, a més, dubtava molt que el seu pare sabés què era un ortodox, segur que es pensaria que era una malaltia contagiosa. De manera que la Irina i l’Ahmed pensaven en una unió civil. Dirien alguna mentida i anirien fent. Almenys mentre visquessin a Aosta. Després, Déu, Al·là o qui fos ja trobaria alguna solució

Havia arribat davant del número 22. Va treure les claus i va obrir el portal. Quin edifici més maco! Amb les escales de marbre i el passamà de fusta. No com el seu, que tenia les rajoles de terra escantonades i taques d’humitat al sostre. I a més aquest tenia ascensor. Casa seva, no. Els quatre pisos els havies de fer a peu. I cada tres graons n’hi havia un de trencat, o que ballava, o un altre que no hi era. Per no parlar de la calefacció, amb una estufa que xiulava i no tornava a funcionar fins que clavaves un cop a la porta. Somiava poder viure en un lloc així. Amb l’Ahmed i el seu fill Helmi, que ara ja tenia divuit anys i no sabia ni una paraula d’àrab. En Helmi. La Irina havia provat d’estimar-se’l. Però el noi se’n fotia. «No ets la meva mare! Cuida’t de tu!», li cridava. La Irina tirava coll avall i aguantava. I pensava en la mare d’aquell noi. Que se n’havia tornat a Egipte, a Alexandria, a treballar a la botiga dels seus pares i que no havia volgut saber res més del marit i del fill. Helmi vol dir «calma i tranquil·litat». A la Irina se li escapava el riure només de pensar-hi: cap nom se li hauria pogut adir menys. En Helmi semblava una pila sempre encesa. Sortia, no tornava a dormir, un desastre amb els estudis i a casa escopia al plat. «Mort de gana! —li deia al seu pare—. Jo no penso acabar venent fruita al mercat com tu! Primer em follo els vells!» «Ah sí? I què faràs? Guanyaràs el Nobel? —cridava l’Ahmed ironitzant amb les notes catastròfiques del fill—. Faràs d’aturat, això és el que faràs. Però no és cap ofici, saps?» «És millor que no anar a vendre pomes pel carrer o anar a netejar pisos com aquesta minyona que t’has posat a casa. —I assenyalava amb menyspreu la Irina—. Faré calés i et vindré a veure a l’hospital quan t’hi tanquin! Però no pateixis, que la caixa te la regalaré jo.»

Normalment aquestes discussions entre l’Ahmed i en Helmi s’acabaven amb un bolet del pare i un cop de porta del fill, amb la consegüent ampliació de l’esquerda de la paret, que ara ja arribava al sostre. La Irina estava convençuda que a la pròxima baralla paret i sostre s’ensorrarien, i seria pitjor que el terratrèmol de Vílnius del 2004.

Les portes de l’ascensor es van obrir i la Irina va girar de seguida a l’esquerra, cap a la porta 11.

El pany es va obrir amb una sola volta. «Estrany, molt estrany», va pensar la Irina. Aquell pany sempre el tancaven amb tres voltes. Anava a casa els Baudo tres dies per setmana i mai, ni un sol cop des de feia un any, els hi havia trobat. El marit a les deu del matí ja feia estona que era a la feina, el divendres, a més, sortia de matinada perquè primer anava a entrenar amb la bicicleta; la senyora, en canvi, tornava de comprar a les onze en punt; si la Irina hagués volgut posar el rellotge a l’hora, ho hauria pogut fer amb ella. Potser la senyora Ester havia agafat la passa de panxa que estava fent més víctimes a Aosta que una epidèmia medieval de pesta. La Irina va entrar al pis acompanyada per l’aire de neu.

—Senyora Ester, sóc la Irina! Fa un fred a fora... És a casa senyora? —va cridar mentre tornava les claus a la bossa—. No ha sortit a comprar? —La seva veu rogallosa, regal dels vint-i-dos cigarrets al dia, rebotava als vidres fumats de la porta corredissa de l’entradeta—. Senyora?

Va fer lliscar el plafó per la guia i va entrar a la sala.

Desordre. A la tauleta baixa de davant de la tele encara hi havia la safata amb les restes del sopar. Ossos de pollastre, una llimona espremuda i unes coses verdoses. Espinacs, potser. Rebregada sobre el sofà, una manta de color verd maragda i al cendrer, una dotzena de burilles. La Irina va pensar que la senyora segurament devia ser al llit amb febre i que davant de la tele la nit anterior només hi devia haver en Patrizio, el marit, mirant el futbol. Si no, de safates, n’hi hauria hagut dues, la seva i la de la senyora Ester. Les pàgines del Corriere dello Sport estaven repartides uniformement per la catifa i un got havia deixat dues marques a la tauleta antiga de fusta clara. La Irina s’hi va acostar brandant el cap per endreçar-ho i amb un peu va envestir una ampolla buida de vi que va començar a girar sobre ella mateixa. La Irina la va recollir i la va deixar sobre la taula. Tot seguit va agafar el cendrer i va abocar les burilles al plat amb les sobres.

—Senyora? És aquí? És al llit?

Cap resposta.

Amb les mans ocupades per la safata damunt la qual duia en equilibri precari l’ampolla de merlot, va obrir la porta de la cuina amb un cop de maluc. Però no hi va entrar. Es va quedar parada al pas de la porta, mirant.

—Però què...? —va mastegar.

Les portes dels armaris estaven obertes de bat a bat. Plats i gots estaven per terra al costat de paquets de pasta i llaunes de tomàquet. Draps, coberts i tovallons de paper escampats per terra. Hi havia taronges que havien rodolat fins a sota la nevera mig oberta. Les cadires tombades, la taula desplaçada fins quasi arran de paret i el túrmix trencat a terra treia de l’estómac fils i peces elèctriques.

—Què ha passat aquí?! —va cridar la Irina.

Va deixar la safata i es va girar cap al passadís.

—Senyora Ester! —va tornar a cridar.

Cap resposta.

—Senyora Ester, què ha passat?

Va entrar a l’habitació esperant trobar-hi la senyora. El llit estava desfet. Llençols i edredó apilonats en un racó. L’armari obert. Va recular cap a la cuina.

—Però què...? —va trepitjar un objecte, va mirar a terra.

Un mòbil fet miques.

—Lladres! —va cridar, i com si algú li hagués posat la fulla freda i amenaçadora d’un ganivet entre els omòplats, es va encarcarar i va arrencar a córrer. La vella catifa afgana amb les puntes reveixinades li va fer la traveta. Va caure i va picar amb el genoll a terra.

Patam!

Un soroll sord de la ròtula, seguit d’un dolor lancinant que li va arribar fins al cervell.

—Aaah! —va cridar entre dents, i es va posar dreta aguantant-se el genoll.

Va anar de dret cap a la porta corredissa de l’entradeta segura que al darrere ja hi tenia un parell d’homes amenaçadors amb les cares amagades sota uns passamuntanyes negres, amb les dents esmolades dels animals salvatges. Amb l’espatlla va envestir el plafó de la porta, que va vibrar i va fer trontollar els vidres fumats, i una altra fiblada de dolor li va punxar la clavícula. Però aquesta la va sentir menys. Va aplegar tota l’adrenalina que tenia al cos i va coixejar fins a fora del pis dels Baudo. Es va afanyar a tancar la porta darrere seu. Panteixava. Ara al replà se sentia segura. Es va mirar el genoll. Se li havia foradat la mitja i unes gotes de sang li tacaven la pell blanca. Es va llepar dos dits i se’ls va passar per sobre la ferida. El dolor havia passat de ser agut a ser profund i insistent, però era més suportable. Aleshores es va adonar que allà al replà, de segura, no n’estava gens. Si els lladres realment eren al pis, què trigarien a obrir la porta i matar-la amb un ganivet o una pota de cabra? Va començar a baixar les escales coixejant i cridant:

—Auxili! Lladres! Lladres!

Va trucar a les portes del replà del segon, però no va sortir ningú.

—Auxili! Lladres! Obrin! Obrin!

Va continuar baixant. Hauria volgut saltar els graons de dos en dos, però amb aquell genoll no podia. S’agafava fort al passamà de fusta i donava gràcies a Déu d’haver-se posat les Hogan d’imitació comprades al mercat de sota de casa seva, que almenys tenien la sola de goma. Si no, amb les de cuir, per aquelles escales de marbre, encara hauria acabat baixant un parell de trams de cul. També va trucar a les portes del primer. Amb els punys, pitjant els timbres, a cops de peu, però no hi havia ningú. No obrien. L’única resposta van ser els lladrucs histèrics d’un gosset darrere una porta.

«Una casa de morts», va pensar.

Finalment havia arribat a la planta baixa. Va obrir el portal i es va precipitar al carrer. Desert. Ni una botiga ni un bar on poder entrar a avisar algú. Va mirar les cases del carrer Brocherel. Ningú a les finestres, ningú entrant ni sortint. El cel era gris plom i no hi havia ni un cotxe. A les deu del matí semblava que en aquell carrer el món s’hagués aturat, hagués quedat paralitzat, i que a part d’ella en aquell barri no hi visqués ningú.

—Auxili! —va cridar com boja.

Aleshores, com per miracle, a la cantonada va aparèixer un vell embolicat amb una gran bufanda que passejava un petaner. La Irina va córrer cap a ell.

L’alferes jubilat Paolo Rastelli, de la quinta del 1939, va quedar clavat a mitja vorera. Una dona sense abric, amb els cabells de punta, coixejant, amb un genoll ple de sang, se li acostava corrent i boquejant com un peix acabat de pescar. Cridava alguna cosa. Però l’alferes no la sentia. Només veia la boca oberta que semblava que mastegués aire. Va decidir connectar l’audiòfon Maico que duia a l’orella dreta i que sempre tenia apagat quan anava a passejar amb el Flipper. El Flipper, un encreuament de yorkshire i trenta-dues races més, era pitjor que una proveta de nitroglicerina. Una fulla empesa pel vent, el borbolleig d’una canal o simplement la seva imaginació de vell petaner de catorze anys era suficient per fer-lo bordar amb una veueta estrident i pesada que a l’exalferes Rastelli li feia venir més esgarrifances que el frec d’una ungla per una pissarra. Així que el va engegar, l’audiòfon li va enviar una descàrrega electrostàtica al cervell. Tot seguit, com era d’esperar, el soroll blanc es va convertir en el bordar agut del Flipper, que s’havia esverat, i finalment va poder percebre de la boca oberta de la dona unes paraules amb sentit:

—Auxili, socors! Lladres!

El Flipper, que havia perdut totes les diòptries de l’ull dret i tenia l’esquerre mort des de feia anys, no bordava a la dona, sinó a un senyal de circulació que el vent feia ballar a l’altra banda del carrer. En Paolo Rastelli tenia pocs segons per decidir-se. Va mirar endarrere però no hi havia ningú. De temps per agafar el mòbil i trucar a la policia no en tenia, ja tenia la dona a pocs metres i corria com una endimoniada sense parar de cridar: «Auxili! Senyor, socors!» Podia fugir d’aquella mena de fúria de cabells groc palla, però primer hauria hagut de convèncer el clau que tenia al fèmur i els pulmons al caire de l’emfisema. De manera que, igual que quan feia guàrdia al polvorí a l’època que era soldat ras, es va quedar clavat en posició de ferms, esperant que els problemes li caiguessin a sobre amb la inevitabilitat d’un mal fat, maldient el Flipper i les seves pixaradetes de mig matí que l’havien arrencat de la seva revista d’enigmística.

Eren les deu i deu del divendres 16 de març.

Quan havia sonat el despertador faltaven vint minuts per a les vuit. El viceqüestor Rocco Schiavone, destinat a Aosta des de feia uns quants mesos, s’havia llevat i com cada matí havia anat fins a la finestra de l’habitació. Amb la lentitud i la tensió d’un jugador de pòquer que destapa les cartes amb les quals s’ho ha de jugar tot, havia descorregut les cortines gruixudes per donar una ullada al cel amb la vana esperança de veure un raig de sol.

—Merda —havia murmurat.

Aquell divendres el cel tornava a estar tapat com una olla de pressió, amb la vorera blanca de neu i indígenes que caminaven de pressa tapats amb bufandes i barrets. «Si tenen fred ells —havia pensat en Rocco—, imagina’t jo.»

Les habituals accions quotidianes: dutxa, càpsula de cafè exprés a la màquina, barba. Davant de l’armari no havia tingut cap dubte sobre com vestir-se. Igual que ahir i que abans-d’ahir i que el dia abans i que qui sap quants dies més que vindrien. Pantalons de vellut marró, samarreta de cotó per dins i de llana per fora, mitjons de llana, camisa de franel·la de quadres, jersei de caixmir de coll de punxa, americana de vellut verd i les seves inseparables Clarks. Havia fet un ràpid càlcul mental: sis mesos a Aosta li havien costat nou parells de sabates. Potser era el moment de trobar una alternativa vàlida, però realment no s’hi veia. Feia dos mesos s’havia comprat unes botes Teva, quan havia hagut d’anar a les pistes de Champoluc, però córrer per la ciutat amb aquelles formigoneres ni boig. S’havia posat l’abric i havia sortit per anar a la feina. Com cada matí duia el mòbil apagat. Perquè el ritual quotidià no s’havia acabat després de vestir-se i sortir de casa. Li faltaven uns altres dos passos fonamentals abans de començar la jornada laboral. Anar al bar de la plaça a esmorzar i finalment asseure’s a la taula del despatx i cargolar-se el seu porro matutí.

L’entrada a la prefectura era el moment més delicat. Encara abismat en els pensaments nocturns i amb l’humor gris com el cel d’aquella ciutat, en Rocco entrava d’esquitllentes, ràpid i esmunyedís com una serp entremig de l’herba. Havia d’evitar de totes totes trobar l’agent D’Intino. A dos quarts de nou no, de bon dematí no. D’Intino: l’agent originari de la província de Chieti, que el viceqüestor odiava potser encara més que l’inhòspit clima de la Vall d’Aosta. Un home que amb la seva ineptitud era capaç de provocar accidents letals als seus companys però mai a ell mateix. Que feia una setmana havia enviat a l’hospital l’agent Casella perquè l’havia envestit reculant inútilment amb el cotxe a l’aparcament de la prefectura. Que havia aixafat una ungla del peu a en Rocco amb un calaix de ferro dels fitxers. I que, amb la seva mania d’endreçar les coses, de poc no havia enverinat en Deruta quan havia posat el lleixiu a l’ampolla d’aigua mineral. En Rocco la hi tenia votada i havia començat a pressionar el qüestor perquè li trobés una plaça en alguna comissaria dels Abruços, on seria molt més útil. Aquell matí, per sort, no havia topat amb ningú. L’únic que l’havia saludat era en Scipioni, que era a la porteria. S’havia limitat a fer-li un somriure fred i havia tornat a abaixar els ulls cap als papers que tenia al davant. En Rocco havia arribat al seu despatx, s’havia assegut a la taula i s’havia fumat un porro d’herba ben carregat i saludable. Quan l’havia apagat al cendrer, eren les nou tocades. Era el moment d’encendre el mòbil i començar el dia de feina. Un so de l’aparell de seguida el va avisar que tenia un missatge: «Algun dia et decidiràs a passar almenys una nit a casa meva?»

Era la Nora. La dona amb la qual intercanviava humors corporals des que l’havien traslladat de Roma a Aosta. Una relació superficial i d’ajuda mútua que ara ella estava fent arribar a un punt crític: la demanda d’estabilitat. Una cosa que en Rocco ni podia ni volia afrontar. A ell ja li anava bé tal com estava. No necessitava cap companya. La seva companya era i seria sempre la seva dona Marina. No hi havia lloc per a cap altra. La Nora era guapa i li feia més lleu la solitud. Però no podia resoldre les seves dificultats psicològiques. La gent que va a un psicoanalista ho fa perquè es vol curar. I en Rocco no hauria anat mai a veure’n cap. Ningú va amb una dona davant de l’altar com qui va a passeig. Si ho fa és perquè vol passar la vida al costat d’aquella altra persona. En Rocco aquell pas l’havia fet feia anys i amb les millors intencions del món. Realment hauria passat tota la vida amb la Marina, i això era tot. Però de vegades passa que les coses no van com haurien d’anar, s’espatllen, es trenquen i no es tornen a enganxar. Però això era un problema secundari. En Rocco era de la Marina i la Marina era d’en Rocco. La resta eren apèndixs, branques prescindibles, fulles de tardor.

Mentre en Rocco pensava en la cara de la Nora, en les seves corbes, en els seus turmells, va rebre un cop de maça al front. S’havia recordat del que la dona li havia dit la nit abans mentre estaven abraçats al llit. «Demà faig quaranta-tres anys i sóc la reina. O sigui que t’has de portar bé», i havia somrigut amb aquelles dents tan blanques i perfectes.

En Rocco havia continuat fent-li petons i masegant-li els pits grossos i carnosos sense contestar. Però mentre fruïa del cos de la Nora, sabia que l’endemà hauria de comprar-li un regal, fins i tot potser dur-la a sopar a algun lloc i perdre’s el Roma-Inter, avançat a divendres.

«Res de perfums —l’havia avisat—, odio els mocadors i les plantes. Arracades, polseres i collarets, me’ls compro jo, igual que els llibres. I no parlem dels CD. Així ara almenys saps quins regals no m’has de fer, fora que vulguis espatllar-me l’aniversari.»

Què quedava per fer un regal? La Nora l’havia posat en un mal pas. O més ben dit, l’estava obligant a pensar, a rumiar què havia de fer. Els regals, tant de Nadal com d’aniversari, eren de les coses que en Rocco odiava més. Hauria de perdre-hi temps, hauria de pensar alguna cosa, anar a mirar botigues com un imbècil sense tenir-ne ganes. Però si volia tornar a ficar-se sota els llençols i continuar recreant-se amb aquell cos, havia de tenir una idea. I l’havia de tenir avui mateix, perquè l’aniversari de la Nora era avui.

—Collons —havia dit a mitja veu just en el moment que trucaven a la porta.

En Rocco havia saltat a obrir la finestra per airejar el despatx, com un perdiguer havia ensumat fort un parell de cops per estar segur que ja no se sentia olor de cànnabis, i havia cridat: «Endavant!»

Havia entrat la inspectora Caterina Rispoli. Que havia començat a flairar l’aire amb una cara estranya.

—Què és aquesta olor?

—Em faig cataplasmes de romaní per al refredat! —havia contestat en Rocco.

—Però si no està refredat.

—Perquè em faig cataplasmes de romaní. Per això no ho estic.

—Cataplasmes de romaní? No ho havia sentit mai.

—Homeopatia, Caterina, poca broma.

—La meva àvia em va ensenyar a fer-me’n amb boles d’eucaliptus.

—El què?

—Els cataplasmes.

—A mi la meva àvia també em va ensenyar a fer-me cataplasmes.

—De romaní?

—No. Dels meus assumptes. Ara em dius per què ets aquí?

La Caterina havia esbatut les llargues pestanyes, i després, un cop recuperat el control, havia dit:

—Tenim una denúncia que potser ens hem de mirar bé... —I havia ensenyat un paper a en Rocco—: «Als jardinets de l’estació un home diu que cada nit és un no parar amunt i avall fins a les tres.»

—Meuques? —havia preguntat en Rocco.

—No.

—Droga?

—Jo diria que sí.

En Rocco havia fet un cop d’ull a la denúncia.

—Haurem de donar-hi curs... —i aleshores havia tingut una idea esplèndida que tota sola ja donava un altre sentit al dia—. Avisa ara mateix els cretins.

—Els què? —havia preguntat la Caterina.

—En D’Intino i en Michele Deruta.

La inspectora havia sortit del despatx assentint. En Rocco ho havia aprofitat per tancar la finestra. Gelava. Però l’excitació per la idea que acabava de tenir no li deixava sentir el fred que havia entrat al despatx. Menys de cinc minuts després en D’Intino i en Deruta havien entrat al despatx en companyia de la Caterina Rispoli.

—D’Intino i Deruta —havia dit molt seriós en Rocco—, m’heu de fer una cosa molt important. S’ha d’estar atent i tenir un gran sentit de la responsabilitat. Us hi veieu amb cor?

En Deruta havia somrigut i els seus cent deu quilos havien trontollat sobre els seus peuets del 38.

—I tant, dottore!

—Naturalment que sí! —havia corroborat en D’Intino.

—Doncs escolteu-me bé. Heu d’anar a fer una vigilància nocturna. —Tenia els dos agents penjats dels seus llavis—. Als jardinets de l’estació. Sospitem que s’hi ven droga. Heroïna o coca, no ho sabem.

En Deruta va mirar excitat en D’Intino. Finalment una missió a l’altura de les seves capacitats.

—Us busqueu un lloc on no crideu l’atenció. Demaneu que us donin una càmera de fer fotos i ho enregistreu tot. Vull saber què fan, la dimensió del tràfic, qui ven i sobretot vull noms. Podreu?

—I tant —havia dit en D’Intino.

—Jo, però, tinc la fleca de la dona —havia objectat en Deruta—. Vostè sap que li dono un cop de mà fins a l’alba. Ahir a la nit també...

En Rocco es va aixecar esbufegant i va interrompre l’agent.

—Michele! Està molt bé que donis un cop de mà a la teva dona al forn i que et matis fent dues feines. Però primer de tot ets policia, òndia! No flequer!

En Deruta havia fet que sí.

—Coordina la inspectora Rispoli.

En Deruta i en D’Intino havien encaixat la notícia com un xarop amarg.

—Per què ella? Sempre coordina ella! —havia tingut el valor de dir en D’Intino.

—Primer, perquè ella és inspectora i vosaltres no. Segon, és una dona i no la vull enviar sobre el terreny a fer una feina dura com la que us acabo de demanar. I tercer, i fonamental, és que les coses es fan tal com dic jo, D’Intino, si no t’envio a puntades de peu al cul fins a Chieti. Queda prou clar?

En D’Intino i en Deruta van assentir a l’uníson.

—I quan hem de començar?

—Aquesta nit. Ara sortiu, que he de comentar un parell de coses amb la inspectora Rispoli.

La inspectora s’havia mantingut callada una mica enrere. Quan els dos agents sortien del despatx li havien clavat una mirada encesa.

—Dottore, així em posa en una situació ben difícil amb aquests dos.

—Tranquil·la, Rispoli, que ens els hem tret de sobre. Però ara necessito que em donis un consell. Seu!

La Caterina havia obeït.

—He de fer un regal.

—D’aniversari?

—Exacte. Et situo. Dona, quaranta-tres anys, en forma, ven vestits de núvia, és d’Aosta, té bon gust i econòmicament va tranquil·la.

La inspectora va reflexionar un moment.

—Amiga íntima?

—No n’has de fotre res.

—Rebut.

—Fora flors, mocadors, plantes, collarets, llibres, perfums i CD.

—He de saber més coses. És la Nora Tardioli? La que té la botiga al centre?

En Rocco va fer que sí en silenci.

—Enhorabona, dottore, bona peça.

—Gràcies, però tampoc n’has de fotre res.

—Vol anar gaire lluny?

—No. Més que res es tracta de mantenir un estatus. Per què?

—Perquè, si no, un regal podria ser un anell amb un brillant.

—Això no és anar lluny. Això és lliurar-se a l’enemic lligat de peus i mans.

La Caterina havia somrigut.

—Deixi’m pensar. Té algun hobby?

—Que jo sàpiga? Li agrada anar al cine, però val més evitar els DVD. Va a nedar dos cops per setmana i tres cops al gimnàs. Fa esquí de fons. I em sembla que també va amb bicicleta.

—Qui és? La Josefa Idem?

—Ara... —En Rocco s’havia mirat el rellotge—. Ara és un quart d’onze. Et sembla que a migdia em podràs donar una idea?

—Ho intentaré!

En aquell moment va entrar obrint de bat a bat la porta l’agent Italo Pierron, l’únic a més de la Rispoli que en Rocco considerava digne de ser membre de la policia. Ell tenia permís per entrar al despatx del viceqüestor sense trucar i per tractar-lo de tu fora de les quatre parets de la feina. Va saludar la Caterina amb els ulls.

—Dottore?

—Italo, què hi ha?

El jove agent tenia la cara blanca, alarmada.

—Una cosa urgent.

—Digues.

—Ha arribat una trucada. Sembla que al carrer Brocherel uns rebentapisos s’han atrinxerat a casa d’en Patrizio i l’Ester Baudo.

—Atrinxerat?

—Això ha dit el senyor Paolo Rastelli, exalferes jubilat

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X