Temps boig (Viceqüestor Rocco Schiavone 3)

Antonio Manzini

Fragmento

9788415631408-4

Dilluns

El llamp va esquinçar la nit i va immobilitzar en un flaix fotogràfic la furgoneta blanca que corria per la carretera de Saint-Vincent a Aosta.

—Ara plourà —va dir l’italià que conduïa.

—Vés més a poc a poc —va respondre el que tenia accent estranger.

Primer el tro i després la pluja, que va arribar com una cubellada al parabrisa. L’italià va engegar l’eixugaparabrises, però sense reduir-ne la velocitat. Es va limitar a posar els llargs.

—Es mulla asfalt i carretera torna sabó —va dir l’estranger mentre es treia el mòbil de la butxaca de la caçadora.

Però l’italià no va afluixar.

L’estranger va desplegar un paperet i va començar a marcar un número.

—I per què no te’ls poses a contactes, els números? Com tothom?

—No hi ha contactes. Ple. I cuida’t de tu —va contestar marcant el número. La furgoneta va trobar un clot i tots dos van fer un bot.

—Ara vomito! —va dir l’home de l’accent estranger quan s’acostava el mòbil a l’orella.

—A qui truques?

Però l’altre no va respondre. Va sentir un «Digui... qui és?», somnolent. Va fer una ganyota i va penjar.

—Equivocat —va murmurar remenant nerviosament les tecles del vell mòbil brut de pintura.

Quan va acabar es va tornar a guardar el mòbil a la butxaca i va mirar per la finestreta. La carretera feia moltes giragonses i els senyals blancs i negres que avisaven de l’arribada d’un revolt no sorgien fins a l’últim moment. El motor desconjuntat i el tub d’escapament foradat sonaven com ferralla deixada caure per un tram d’escala. Al darrere la caixa d’eines no parava de passejar-se d’una banda a l’altra seguint les brandades de la furgoneta.

—Ha començat el diluvi universal, amic meu!

—No sóc amic teu —va contestar l’estranger.

Fins i tot amb els llargs, la carretera de Saint-Vincent a Aosta era invisible. I l’italià continuava passant les marxes, rascant i pitjant l’accelerador.

—Per què no vas més a poc a poc?

—Perquè de seguida clarejarà. I quan claregi jo vull ser a casa! Fuma un cigarret i no em toquis els pebrots, Slawomir.

L’estranger es va gratar la barba.

—No em dic Slawomir, imbècil, Slawomir és un nom polonès i jo no sóc polonès.

—Polonès, serbi, búlgar... jo a tots us veig iguals.

—Ets idiota.

—Per què, que no és veritat? Tots una merda de gent. Lladres i gitanos. —I encara va afegir—: Que et fan por els revolts? —I va riure per sota el nas—. Eh, gitano? Et fan por?

—No, em fa por que no condueixes bé. I no sóc gitano.

—Què passa, que t’has emprenyat? Quin mal hi ha a ser gitano? No t’ha de fer vergo...

Un esclat sobtat el va interrompre. La furgoneta es va desviar cap al lateral.

—Merda!

Va clavar un cop de volant intentant redreçar el vehicle.

L’estranger va udolar, va udolar l’italià i també van udolar els tres pneumàtics que encara aguantaven. Almenys fins que també va rebentar el segon i la furgoneta va fer un bot endavant. Va envestir una barana de fusta, va plegar el pal del límit de velocitat i es va aturar contra dos pins del costat de la calçada. El parabrisa va explotar, els eixugaparabrises es van doblegar i el motor es va apagar.

L’estranger i l’italià estaven quiets, amb la mirada vítria clavada en un punt llunyà mentre els sortia sang per la boca i per les òrbites dels ulls. Amb el coll trencat, informes com dos titelles abandonats. Un altre llamp i el flaix va fixar la instantània de les dues cares apagades amb les pupil·les de gel.

La pluja insistia a martellejar amb el seu ritme furiós la planxa del sostre. La furgoneta estavellada amb els llums encara encesos ballava en un equilibri precari sobre les arrels que sobresortien de terra. Amb un últim sotrac es va assentar bé i va fer saltar al seient els cossos sense vida dels dos homes.

Des que la primera roda s’havia rebentat i la furgoneta s’havia estavellat contra els troncs dels arbres havien passat tres segons.

Tres segons. No res. Un sospir.

Tres segons va trigar en Rocco Schiavone a entendre on era. Una estona infinita.

Havia obert els ulls i no havia reconegut les parets, les portes ni l’olor de casa seva.

«On sóc?», pensava, mentre la seva mirada somnolenta navegava per l’espai del voltant. La penombra de l’habitació no l’ajudava. Era en un llit que no era el seu en una habitació que no era la seva en un pis que no era el seu. I molt probablement tampoc no era al seu edifici. Esperava que almenys la ciutat sí que fos la mateixa d’ahir, la ciutat on feia temps que vivia, on expiava el seu error des de ja feia nou mesos: Aosta.

El va ajudar a refer el trencaclosques la visió del cos de dona que tenia al costat. Dormia tranquil·la. Amb els cabells negres estesos sobre el coixí. Els ulls tancats li tremolaven una mica rere les parpelles. Obria una mica els llavis i semblava que, dormint, fes un petó a algú. Una cama destapada i un peu que penjava fora del matalàs.

S’havia adormit a casa de l’Anna! Què li passava? Quin error! Un primer pas equivocat, risc tangible d’agafar un costum! El perill d’una integració no volguda amb la ciutat i els seus habitants el va espantar fins a l’arrel dels cabells i el va fer redreçar de cop al matalàs. Es va fregar la cara.

«No, no pot ser», va pensar. Feia nou mesos que no havia dormit ni una vegada fora de casa. Es comença així, ho sabia... i després era un segon. Es passava a anar als bars, a fer amistat amb el verdulaire i l’estanquer, fins i tot amb el quiosquer, i s’arribava a la fatídica frase del cambrer: «Dottore, com sempre?», i ja estaves cardat. Et converties automàticament en un ciutadà d’Aosta.

Va posar els peus a terra. Calent. Pelut. Moqueta. Es va aixecar i en la penombra d’una alba lívida com la panxa d’un peix es va aventurar fins a una cadira que acollia un piló de roba, la seva. Un cop sec als dits dels peus li va il·luminar el cervell; el va envair un llampec de dolor.

Mut, es va deixar caure de nou al llit aguantant-se el peu esquerre, que havia envestit el cantó d’alguna cosa. En Rocco ho sabia, que era un d’aquests mals horrorosos i brutals que gràcies a Déu tenen la prerrogativa de durar poc. Només calia estrènyer les dents uns quants segons i passava. Va renegar en silenci, no volia despertar la dona. No pas perquè respectés el seu son, simplement perquè hauria hagut d’afrontar una discussió i no tenia temps ni en tenia ganes. Ella va mastegar alguna paraula misteriosa entre dents i tot seguit es va girar per continuar dormint. El mal al peu, agut i despietat, anava marxant, ja començava a ser només un record. Ara despert del tot, el viceqüestor es va posar les mans a la cara i els fotogrames de la vigília li van passar pel davant ben bé com si els ulls se li haguessin transformat en un projector de diapositives.

Trobada casual amb l’Anna, l’amiga de la Nora Tardioli, que a hores d’ara era la seva examant, al Cafè Central. Els habituals somriures per part d’ella, les habituals mirades felines, amb els ulls allargats pel maquillatge de gata assassina, l’habitual aspecte de femme fatale de províncies. La copa de vi. La conversa.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos