Dilluns

El llamp va esquinçar la nit i va immobilitzar en un flaix fotogràfic la furgoneta blanca que corria per la carretera de Saint-Vincent a Aosta.

—Ara plourà —va dir l’italià que conduïa.

—Vés més a poc a poc —va respondre el que tenia accent estranger.

Primer el tro i després la pluja, que va arribar com una cubellada al parabrisa. L’italià va engegar l’eixugaparabrises, però sense reduir-ne la velocitat. Es va limitar a posar els llargs.

—Es mulla asfalt i carretera torna sabó —va dir l’estranger mentre es treia el mòbil de la butxaca de la caçadora.

Però l’italià no va afluixar.

L’estranger va desplegar un paperet i va començar a marcar un número.

—I per què no te’ls poses a contactes, els números? Com tothom?

—No hi ha contactes. Ple. I cuida’t de tu —va contestar marcant el número. La furgoneta va trobar un clot i tots dos van fer un bot.

—Ara vomito! —va dir l’home de l’accent estranger quan s’acostava el mòbil a l’orella.

—A qui truques?

Però l’altre no va respondre. Va sentir un «Digui... qui és?», somnolent. Va fer una ganyota i va penjar.

—Equivocat —va murmurar remenant nerviosament les tecles del vell mòbil brut de pintura.

Quan va acabar es va tornar a guardar el mòbil a la butxaca i va mirar per la finestreta. La carretera feia moltes giragonses i els senyals blancs i negres que avisaven de l’arribada d’un revolt no sorgien fins a l’últim moment. El motor desconjuntat i el tub d’escapament foradat sonaven com ferralla deixada caure per un tram d’escala. Al darrere la caixa d’eines no parava de passejar-se d’una banda a l’altra seguint les brandades de la furgoneta.

—Ha començat el diluvi universal, amic meu!

—No sóc amic teu —va contestar l’estranger.

Fins i tot amb els llargs, la carretera de Saint-Vincent a Aosta era invisible. I l’italià continuava passant les marxes, rascant i pitjant l’accelerador.

—Per què no vas més a poc a poc?

—Perquè de seguida clarejarà. I quan claregi jo vull ser a casa! Fuma un cigarret i no em toquis els pebrots, Slawomir.

L’estranger es va gratar la barba.

—No em dic Slawomir, imbècil, Slawomir és un nom polonès i jo no sóc polonès.

—Polonès, serbi, búlgar... jo a tots us veig iguals.

—Ets idiota.

—Per què, que no és veritat? Tots una merda de gent. Lladres i gitanos. —I encara va afegir—: Que et fan por els revolts? —I va riure per sota el nas—. Eh, gitano? Et fan por?

—No, em fa por que no condueixes bé. I no sóc gitano.

—Què passa, que t’has emprenyat? Quin mal hi ha a ser gitano? No t’ha de fer vergo...

Un esclat sobtat el va interrompre. La furgoneta es va desviar cap al lateral.

—Merda!

Va clavar un cop de volant intentant redreçar el vehicle.

L’estranger va udolar, va udolar l’italià i també van udolar els tres pneumàtics que encara aguantaven. Almenys fins que també va rebentar el segon i la furgoneta va fer un bot endavant. Va envestir una barana de fusta, va plegar el pal del límit de velocitat i es va aturar contra dos pins del costat de la calçada. El parabrisa va explotar, els eixugaparabrises es van doblegar i el motor es va apagar.

L’estranger i l’italià estaven quiets, amb la mirada vítria clavada en un punt llunyà mentre els sortia sang per la boca i per les òrbites dels ulls. Amb el coll trencat, informes com dos titelles abandonats. Un altre llamp i el flaix va fixar la instantània de les dues cares apagades amb les pupil·les de gel.

La pluja insistia a martellejar amb el seu ritme furiós la planxa del sostre. La furgoneta estavellada amb els llums encara encesos ballava en un equilibri precari sobre les arrels que sobresortien de terra. Amb un últim sotrac es va assentar bé i va fer saltar al seient els cossos sense vida dels dos homes.

Des que la primera roda s’havia rebentat i la furgoneta s’havia estavellat contra els troncs dels arbres havien passat tres segons.

Tres segons. No res. Un sospir.

Tres segons va trigar en Rocco Schiavone a entendre on era. Una estona infinita.

Havia obert els ulls i no havia reconegut les parets, les portes ni l’olor de casa seva.

«On sóc?», pensava, mentre la seva mirada somnolenta navegava per l’espai del voltant. La penombra de l’habitació no l’ajudava. Era en un llit que no era el seu en una habitació que no era la seva en un pis que no era el seu. I molt probablement tampoc no era al seu edifici. Esperava que almenys la ciutat sí que fos la mateixa d’ahir, la ciutat on feia temps que vivia, on expiava el seu error des de ja feia nou mesos: Aosta.

El va ajudar a refer el trencaclosques la visió del cos de dona que tenia al costat. Dormia tranquil·la. Amb els cabells negres estesos sobre el coixí. Els ulls tancats li tremolaven una mica rere les parpelles. Obria una mica els llavis i semblava que, dormint, fes un petó a algú. Una cama destapada i un peu que penjava fora del matalàs.

S’havia adormit a casa de l’Anna! Què li passava? Quin error! Un primer pas equivocat, risc tangible d’agafar un costum! El perill d’una integració no volguda amb la ciutat i els seus habitants el va espantar fins a l’arrel dels cabells i el va fer redreçar de cop al matalàs. Es va fregar la cara.

«No, no pot ser», va pensar. Feia nou mesos que no havia dormit ni una vegada fora de casa. Es comença així, ho sabia... i després era un segon. Es passava a anar als bars, a fer amistat amb el verdulaire i l’estanquer, fins i tot amb el quiosquer, i s’arribava a la fatídica frase del cambrer: «Dottore, com sempre?», i ja estaves cardat. Et converties automàticament en un ciutadà d’Aosta.

Va posar els peus a terra. Calent. Pelut. Moqueta. Es va aixecar i en la penombra d’una alba lívida com la panxa d’un peix es va aventurar fins a una cadira que acollia un piló de roba, la seva. Un cop sec als dits dels peus li va il·luminar el cervell; el va envair un llampec de dolor.

Mut, es va deixar caure de nou al llit aguantant-se el peu esquerre, que havia envestit el cantó d’alguna cosa. En Rocco ho sabia, que era un d’aquests mals horrorosos i brutals que gràcies a Déu tenen la prerrogativa de durar poc. Només calia estrènyer les dents uns quants segons i passava. Va renegar en silenci, no volia despertar la dona. No pas perquè respectés el seu son, simplement perquè hauria hagut d’afrontar una discussió i no tenia temps ni en tenia ganes. Ella va mastegar alguna paraula misteriosa entre dents i tot seguit es va girar per continuar dormint. El mal al peu, agut i despietat, anava marxant, ja començava a ser només un record. Ara despert del tot, el viceqüestor es va posar les mans a la cara i els fotogrames de la vigília li van passar pel davant ben bé com si els ulls se li haguessin transformat en un projector de diapositives.

Trobada casual amb l’Anna, l’amiga de la Nora Tardioli, que a hores d’ara era la seva examant, al Cafè Central. Els habituals somriures per part d’ella, les habituals mirades felines, amb els ulls allargats pel maquillatge de gata assassina, l’habitual aspecte de femme fatale de províncies. La copa de vi. La conversa.

—Mira que la Nora espera que algun dia li truquis, Rocco.

—Doncs mira que no li trucaré.

—Mira que no us heu dit res des del seu aniversari.

—Doncs mira que ho faig a consciència.

—Mira, Rocco, que a ella li agrades.

—Doncs està amb l’arquitecte Pietro Bucci-no-sé-què.

Riallada de l’Anna. Una riallada rogallosa, corrosiva, de burla, amb la consegüent excitació d’en Rocco.

—Mira que arribes a anar errat. En Pietro Bucci Rivolta és cosa meva.

L’Anna que s’assenyala el pit i fa dringar el collaret de plata que li adorna l’escot.

—I per què t’interesses tant per la Nora i per mi?

—La fas patir.

—No puc fer-hi més. És evident que no sóc el que ella necessita.

—Que saps què necessita, tu, la Nora? Ben poca cosa, Rocco. La Nora no demana gaire res. En té prou amb les coses bàsiques.

L’Anna que demana dues copes més de vi.

I després dues més.

—Anem?

El carrer. Poca llum. El portal de l’Anna, no gaire lluny del d’en Rocco.

—Jo visc aquí a prop.

—Així de seguida hi seràs.

L’Anna que somriu amb els seus ulls negres i brillants. Sempre allargats pel maquillatge, sempre de gata assassina.

—No t’agrado gens, eh, Anna?

—No. No m’agrades. Home, físicament tampoc estàs del tot malament. El nas punxegut, els ulls penetrants de fals mascle llatí, ets alt, tens unes bones espatlles i tens molts cabells. Però, saps? Jo amb un home com tu no pujaria ni al telecabina de les pistes d’esquí. Esperaria el de després.

—Així no corres cap perill. No esquio. Ja ens veurem.

—Vés a saber... potser no.

Es tira sobre l’Anna. Directe a la boca. Ella el deixa fer. I amb la mà darrere l’esquena obre el portal.

Pugen.

Follen. Quaranta-cinc minuts, potser cinquanta. I per a en Rocco és un resultat per enregistrar als annals.

Els pits de l’Anna. Els seus cabells negres deixats anar. Les cames musculades.

—Faig pilates.

Els braços tornejats.

—També del pilates.

Cansats i suats sobre el llit.

—Nena, ja no tinc edat.

—Ni jo.

—I el pilates?

—No n’hi ha prou.

—Ets molt guapa.

—Tu no.

Riuen.

—Aigua?

—Aigua.

Ella que s’aixeca. Les natges sòlides. Ell que pensa: «També del pilates». Va a la cuina. En Rocco ho sap perquè sent el soroll de la nevera. Torna al llit.

—La pròxima vegada em lligaràs?

—Si de cas t’emmanillaré. És la meva feina.

En Rocco que s’amorra a l’ampolla d’aigua mineral. Ella que li ensenya els quadres que té penjats per tota la casa. Flors i paisatges. Que pinta ella, per emplenar infinites tardes de tedi. Ell s’adorm com un nen mentre ella li ensenya una marina toscana.

Es va vestir de pressa. Mitjons, pantalons, camisa, les Clarks, l’americana i amb pas silenciós va sortir del dormitori i de casa l’Anna.

L’aire era fred perquè, a més, tota la nit havia plogut i ara el sol encara no s’havia deixat veure. Però una claror anunciava que faria bon dia. Va alçar els ulls i va veure uns quants núvols pasturant pel cel.

Va agafar el mòbil i va mirar l’hora. Un quart de set.

Massa d’hora per anar a esmorzar però massa tard per tornar-se’n al llit. Les claus de casa li van dringar a la butxaca, com si li suggerissin una dutxa abans d’anar al bar de la plaça Chanoux.

Va caminar de pressa arran de les parets com un gat tardaner les dues cantonades que separaven el pis de l’Anna del seu i finalment va entrar-hi.

Tal com es podia esperar, estava desert. I no hi havia ni la Marina. No era al llit, no era a la sala mirant cap informatiu de primeríssima hora, ni al lavabo dutxant-se o a la cuina fent l’esmorzar. Com si ho hagués sentit. Com si la Marina ha­gués vist el llit sense desfer i hagués entès que en Rocco aquella nit no havia tornat. Per primera vegada després de tant de temps havia dormit fora de casa, i potser a ella no li havia agradat. S’havia ofès i no es deixava veure.

Sense alçar la mirada va entrar al lavabo i va engegar l’aigua calenta. Es va despullar i es va llançar sota la dutxa per rentar-se els cabells i tot, i va deixar que l’aigua li regalimés per sobre uns quants minuts. No en va sortir fins que el vapor no havia transformat el lavabo en un hammam. Va fregar el vidre del mirall amb la mà i va aparèixer tota la desolació de la seva cara. Les ulleres, les parpelles envermellides, les arrugues sobre els pòmuls. Va estirar els llavis per mirar-se les dents. Esperava que la Marina tragués el cap entre les capes de fum dens. Però no. Va agafar el sabó i va començar a afaitar-se.

A les vuit era al bar de la plaça, segona etapa obligada del matí. Després a peu fins a la prefectura. Tot això sense adonar-se que allà dalt de tot en comptes de núvols ara hi havia un magnífic cel blau.

Va entrar dissimuladament a la feina. Va evitar les preguntes de l’agent Casella, que feia guàrdia a la porta, i es va esquitllar pel passadís per no trobar en D’Intino ni en Deruta, els dos agents que ell havia batejat com «germans De Rege» en honor del duo còmic piemontès de feia molts anys, posats un altre cop de moda per Walter Chiari i Carlo Campanini a l’època que en Rocco mirava la televisió en blanc i negre arraulit a la sala que també servia de dormitori a l’àvia. Abans de començar el dia necessitava fumar, i per fer-ho s’havia d’arrepapar a la butaca del seu despatx, amb la porta tancada i en silenci. Un silenci total.

Hi va a entrar i va anar a asseure’s darrere la taula. Va agafar un porro. Una mica sec però faria el fet. Després de fer tres pipades les coses ja començaven a anar millor. Sí, la temperatura pujaria, i sí, només havia d’afrontar un dia tranquil a la feina.

Van trucar a la porta. En Rocco va alçar els ulls al cel. Va apagar la burilla al cendrer.

—Qui hi ha?

Cap resposta.

—He dit que qui hi ha?

Res. En Rocco es va aixecar, va obrir de bat a bat la finestra perquè marxés l’olor de cànnabis.

—Qui hi ha? —va tornar a bramar mentre anava cap a la porta, d’on continuava sense arribar cap resposta. Va obrir.

Era en D’Intino, l’agent abrucès, que s’esperava en silenci com un gos de guarda.

—D’Intino, et costa gaire dir el teu nom?

—No, per què?

—Perquè fa una hora que crido qui hi ha.

—Ah. L’he molestat?

—Ets tu que trucaves?

—Sí.

—I quan algú truca a la porta i a l’altra banda un altre pregunta qui hi ha, segons tu per què ho fa?

—No ho sé...

—Escolta, D’Intino, no vull espatllar un dia que em sembla que ha començat amb bon peu. O sigui que vull ser amable i mirar d’entendre què falla. Ho tornem a provar?

En D’Intino va fer que sí amb el cap.

—Ara jo tanco i tu tornes a trucar.

I això va fer. Va tancar la porta. Va esperar deu segons. No va passar res.

—D’Intino, has de trucar! —va cridar.

Al cap de deu segons més, en D’Intino va trucar a la porta.

—Bé. Qui hi ha? —va cridar en Rocco.

Cap resposta.

—He dit: qui hi ha?

—Jo.

—Jo, qui?!

—Jo.

En Rocco va tornar a obrir la porta. En D’Intino, tal com era d’esperar, continuava al mateix lloc.

—I jo, qui és?

—Però dottore, ja ho sabia que era jo.

Li va picar tres vegades l’esquena amb la mà oberta. En D’Intino va enfonsar el coll entre les espatlles i va rebre les manotades del seu superior protestant lleument.

—Sí, però jo he dit «jo» perquè vostè ja m’havia vist, no? I llavors m’he dit, perquè no...

—Prou! —va cridar en Rocco i amb la mà va tapar la boca del policia—. Ja n’hi ha prou, D’Intino. Hem aclarit que eres tu qui trucaves. Ara digues, què vols?

—Un accident lleig molt lleig a la nacional.

—I?

—Dos morts.

—I?

—Els de trànsit diuen que hi anem nosaltres.

En Rocco es va posar les mans a la cara. Tot seguit va cridar:

—Pierron!

Ja en tenia prou d’en D’Intino, necessitava parlar amb algú amb un quocient intel·lectual superior a l’orangutan.

Deu segons i la cara de l’Italo Pierron, el millor agent que tenia, va aparèixer per una porta lateral.

—Digui, dottore.

—Què és això d’aquest accident?

—A la nacional de Saint-Vincent... una furgoneta. Hi ha dos morts.

—Agafa en D’Intino i vés-hi, si us plau.

—Home jo... —va fer en D’Intino assenyalant-se el costat.

—Què passa?

—És que a mi encara em fan mal les costelles.

Feia un mes i mig havia patit una agressió de la qual havia sortit amb la fractura del septe nasal. Després, com si no en tingués prou, havia caigut al clot d’unes obres i s’havia trencat un parell de costelles, que encara li feien mal. El vídeo d’una càmera de seguretat que havia gravat l’escena d’aquella agressió a en D’Intino i en Deruta, l’agent de més de cent quilos que competia amb en D’Intino per ocupar el podi del més curt, havia voltat per tota la prefectura i la fiscalia. S’havia convertit en objecte de culte entre els policies i els jutges de la vall. Aquell enregistrament de pocs minuts, en el qual els dos ineptes miraven de detenir una parella de camells, era el remei que feien servir a les oficines cada vegada que algú tenia la moral baixa. El jutge Baldi el mirava contínuament; el jutge Messina, tres cops per setmana amb tota la família. A la prefectura, l’Italo Pierron i la inspectora Rispoli se’l posaven a l’oficina de passaports, que s’havia convertit en el lloc secret de les seves cites amoroses, i últimament, al públic de fans, s’hi havia afegit el qüestor Andrea Costa, a qui davant de les peripècies dels seus dos agents li saltaven les llàgrimes de tant riure. L’únic que semblava immune a la comicitat d’aquells tres minuts en blanc i negre sense so era el metge forense Alberto Fumagalli, que davant d’aquell curtmetratge s’entristia, gairebé plorava. Però no se li havia de donar importància. L’esfera emocional del patòleg havia quedat seriosament perjudicada per la freqüentació dels cadàvers i per una latent i perillosíssima patologia maniacodepressiva.

—Però i els de trànsit? —va preguntar en Rocco exasperat—. No són ells els que s’encarreguen dels accidents de trànsit?.—. Sí però són ells que han trucat. Perquè la furgoneta s’ha estavellat tota sola; no hi ha cap més cotxe involucrat en l’accident, però hi ha alguna cosa estranya i volen que hi anem.

—Quina merda! —va exclamar en Rocco mentre agafava l’abric verd del penja-robes. Se’l va posar i va tancar la porta—. D’Intino, si no ets apte per al servei, em dius què hi véns a fer a la prefectura?

—Despatxo els papers.

—Despatxa els papers —va repetir en veu baixa en Rocco—. Has vist? Ell despatxa els papers. Anem, Italo. O tu també tens algun mal que t’inhabilita?

—No, jo no. En canvi li recordo que la inspectora Rispoli és a casa a trenta-nou de febre. No hi podem comptar.

En Rocco el va mirar de cap a peus.

—I tu tampoc, no? O m’equivoco?

L’Italo es va posar vermell i va abaixar la mirada.

En Rocco, sense afegir res més, va anar cap a la sortida.

Encara no havia paït la història d’amor de l’Italo i la Caterina. Feia mesos que tenia clissada la inspectora Rispoli. I veure com un subordinat la hi pispava així havia afectat la seva autoestima.

Mentre es dirigia a grans gambades cap a la porta principal, es va girar a mirar l’Italo:

—A tu et diverteix o què enviar-me sempre en D’Intino?

—N’hi ha que al matí es fan un porro i d’altres que envien en D’Intino al despatx del superior, per començar el dia bé.

I va riure.

En Rocco va decidir que havia arribat el moment d’exercir les pressions necessàries per enviar en D’Intino a alguna comissaria de la Maiella. L’hi anava la salut.

Pel maig el món és bonic. Surten les primeres margaridoies, que posen notes blanques i grogues als prats, i dels balcons les flors vomiten colors com tubets aixafats de pintura.

I a Aosta també era així. En Rocco va alçar els ulls al cel. Semblava que els núvols finalment havien marxat a hivernar qui sap on mentre el sol acariciava les muntanyes i els planells i feia resplendir aquella paleta meravellosa. I l’humor d’en Rocco Schiavone hi guanyava. Feia temps que esperava aquell espectacle, des del final de setembre de l’any anterior, quan havia arribat amb tots els trastets a la prefectura d’Aosta traslladat per càstig des de la comissaria Cristòfol Colom, al barri EUR de Roma. Havien estat uns mesos de fred intens, de neu, de pluja i de gel que li havien costat deu parells llargs de Clarks, les úniques sabates que es posava. Mirant atentament, allà dalt de tot encara hi havia algun núvol. Però eren blancs, corrien i com a màxim s’aturaven a fer una paradeta entre els cims de les muntanyes. No eren preocupants.

—Has vist? —li va dir l’Italo, que quan estaven sols passava a tractar-lo de tu.

—Què?

—Que la primavera també arriba aquí a Aosta? Ja t’ho deia jo. M’havies de creure!

—És veritat. Ja havia desesperat. Tants colors... On s’havien ficat fins ahir?

L’Italo es va fer el longuis. En Rocco es va tocar les butxaques.

—Merda! —I va ficar una mà a les de l’agent. Va agafar el paquet de tabac. Chesterfield—. Estic segur que un dia d’aquests em sorprendràs i en comptes d’aquesta porqueria tindràs Camel.

—Treu-t’ho del cap —va dir l’Italo.

En Rocco va encendre un cigarret i va tornar el paquet a la butxaca d’en Pierron.

—Què me’n dius, Italo? Anem a dinar a la muntanya? —va proposar el viceqüestor.

—On?

—M’agradaria tornar a Champoluc, al Petit Charmant Hotel. S’hi menja de nassos.

—Per què no? A veure a quina hora acabem, no?

—Un accident serà poca cosa. Què vols que hi hagi de tan misteriós? Mira que tenen el cap dur, aquesta gent d’aquí. —I va fer una bona pipada.

Era realment bonic, el paisatge que es veia per la finestreta del cotxe de servei. Fins i tot els arbres feia l’efecte que somreien. Sense tots aquells quilos de neu al damunt que feien que semblessin vells de noranta anys esclafats a terra pel pes de l’edat. Ara s’alçaven nous i joves, frescos, altius i drets.

En Rocco va recordar la nit que acabava de passar amb l’Anna. Va sentir un pessigolleig entre les cames.

—Sí que és primavera! —va dir mentre apagava el cigarret al cendrer.

Per culpa de dos pneumàtics vells que havien rebentat de tan gastats, la furgoneta Fiat havia anat a estavellar-se contra els pins a la sortida d’un revolt. En Carlo Figus i en Viorelo Midea, els dos ocupants del vehicle, havien mort a l’acte. Dels dos cossos només en quedava el llençol tacat de sang amb el qual els havien tapat. En Rocco Schiavone i en Pierron xerraven amb l’agent de trànsit.

—Així, em diu què passa? Quina és aquesta cosa tan estranya? —va preguntar en Rocco.

—Més que estranya, és greu —va dir l’agent Berruti, ulleres de mirall i dents blanques, com si hagués sortit d’un capítol de CHiPs, la vella sèrie dels anys setanta.

—Què és?

—La matrícula de la furgoneta és robada. No és la seva.

En Rocco Schiavone va assentir. Va indicar a en Berruti que continués.

—Segons la documentació, la furgoneta és propietat d’en Carlo Figus, el que conduïa, però la matrícula que hi consta és diferent de la que duu.

Se’ls va acostar un altre agent de trànsit, una mica gras i de mirada desperta i atenta.

—Hola, Italo! —Coneixia en Pierron.

—Hola, Umberto.

—Sí, el 27 de febrer, a Torí, van denunciar la desaparició d’aquesta matrícula. És d’un tal Silvestrelli i hauria d’estar en un Mercedes Classe A, no pas en aquesta furgoneta Scudo Fiat. Aquesta furgoneta hauria de dur la matrícula AM 166 TT.

—I suposo que de l’AM 166 TT ni rastre.

—Imagini’s!

—Quina merda —va murmurar en Rocco alçant els ulls al cel.

—El què, dottore? —va preguntar sol·lícit en Berruti.

—Quina merda! —va repetir en Rocco mirant l’agent als ulls—. Quina merda! Anava massa bé, massa. Un accident, quatre paperots i au! I en canvi aquests dos carallots porten una matrícula robada. Que imbècils! —I clavant una puntada de peu a una pedreta va deixar els tres policies mirant-se als ulls.

—De les famílies, us n’encarregueu vosaltres? —va preguntar l’Umberto a l’Italo.

En Rocco, que era a pocs metres, es va girar:

—És clar que ens n’encarreguem nosaltres. Això no és un simple tràmit amb l’assegurança, hi ha un robatori i és assumpte nostre.

—Gràcies! —va fer l’Umberto, content—. Si podem ajudar amb alguna cosa...

—Vosaltres us quedeu aquí, empleneu tots els papers que hàgiu d’emplenar i desapareixeu. Jo he d’anar a veure en Fumagalli al dipòsit, hòstia puta! —I renegant com un carreter se’n va anar cap al cotxe.

Els dos agents de trànsit van mirar l’Italo.

—Sempre és així?

—No. Avui està tranquil. Si fos un homicidi aleshores sí que riuríem. Feu bondat. Adéu, Umberto! Em deus la revenja!

—Quan vulguis. A tres bandes o a la italiana?

—A tres bandes.

No veig res.

Encara tinc els ulls tancats?

Oberts. Els tinc oberts i no hi veig.

Encara dormo?

No dormo. Sé que no dormo. Em roda el cap, tot em roda. Em fan mal les temples. El negre s’està tornant gris. Ja no és fosc. Però encara no veig res. Què tinc a la cara? Què és? Una teranyina? No, les teranyines són transparents. En canvi això és un vel fosc. Fosc i fet de fils. Fils negres. Ecs. Quin fàstic. Si tanco els ulls tot em roda. Els he de tenir oberts i mirar aquest vel negre i fastigós que em tapa la cara.

Li costava arrossegar els pensaments, pesants i encara amarats de son i de mal de cap. Va provar d’apartar-se la roba que tenia davant dels ulls. Però les mans no se li movien. Bloquejades.

No se’m mouen. Les mans no se’m mouen. Tinc una roba negra a la cara i no me la puc treure perquè les mans no se’m mouen.

Va fer un esforç, va estirar, un, dos cops, però tenia els canells bloquejats.

M’he encastat al llit i he ficat el cap a la coixinera? Perquè m’he encastat al llit? Però què coi són aquestes idees? Potser encara dormo, a fora encara és fosc i d’aquí a una mica em despertaré i aniré a esmorzar.

Les temples li bategaven metòdicament com campanades a morts. Un dolor somort, continu i sord.

Deu ser de nit. No sento la carretera. Ni la Dolores que fa l’esmorzar ni el papa pel passadís.

Aquells eren els sorolls que li eren familiars. I allà només hi havia silenci.

Estic asseguda. Al llit?

Va intentar aixecar-se però no va poder.

Tinc l’esquena clavada a la paret? A un tauló?

Va provar de moure les cames.

No se’m mouen. Les tinc bloquejades igual que les mans, tinc els turmells lligats. És una paràlisi? Estic paralitzada? No, els dits els moc. I moc els peus. Però tinc els turmells lligats. Igual que els canells. És un malson? Ara em desperto, ara em desperto, ara em desperto.

Va provar de saltar agafant impuls amb el cul, però no va passar res.

Què coi hi tinc, a la cara? Un drap? Un drap, segur. I al darrere veig... què és? Hi ha una paret. Una paret grisa. No és la meva habitació. El meu dormitori és groc, aquí és gris. I on són els pòsters dels Coldplay i dels Alt-J? Aquí tot és gris. Gris i brut. Però hi veig. O sigui que és de dia. I si és de dia, per què no ve ningú a despertar-me?

—Mama? —va cridar. I el so de la seva veu la va espantar. Hi va tornar més fort—: Papa?

Cada cop li costava més respirar, hi havia poc aire. Aquella roba fastigosa davant de la cara no deixava passar l’aire i cada vegada que volia inspirar li tocava els llavis.

—Mama? Papa?

Inútil.

Estava desperta i no era a casa seva. No es podia moure, no veia res, feia pudor de resclosit i estava sola.

La Chiara es va posar a plorar.

L’última adreça coneguda d’en Carlo Figus era al carrer Chatelard. En Rocco hi havia enviat l’agent Scipioni per anar a donar la trista notícia i caçar algun parent per portar a la cambra mortuòria. En Rocco havia designat l’agent Antonio Scipioni simplement per necessitat, vist que la inspectora Caterina Rispoli era a casa a trenta-nou de febre i l’Italo Pierron buscava algun rastre d’en Viorelo Midea, l’altra víctima de l’accident. Per tant, al viceqüestor només li quedava l’agent Scipioni, destinat de servei a Aosta des del mes de desembre. El coneixia poc, però no era un totxo com en Deruta o en D’Intino o com un Casella. Sabia que era mig sicilià mig de les Marques, que li agradava la muntanya i sempre li havia semblat correcte, atent, i no li havia sentit a dir mai cap estupidesa. En Rocco esperava poder incloure en Scipioni a la llista d’agents vàlids de la prefectura. Un home de més sempre va bé.

Mentre el viceqüestor esperava a la porta del dipòsit fumant un cigarret, pels vidres esmerilats va veure venir la figura inconfusible de l’Alberto Fumagalli, el patòleg de Livorno. Com ja era costum des de feia nou mesos, no es van saludar. L’Alberto va mirar el cel, va torçar la boca, va grunyir alguna cosa i va fer un senyal a en Rocco.

—Entres quan hagis acabat?

—No. Espero un agent.

—Quin? Aquell que sempre vomita?

—L’Italo? No. Un altre. Porta un parent per identificar el cadàver.

L’Alberto el va mirar als ulls.

—Vols saber una cosa de seguida o vols esperar a acabar de fumar?

En Rocco va aspirar profundament.

—Digues.

—Ha mort content.

En Rocco es va acostar al metge.

—Què vols dir?

—Que l’italià s’ha mort content.

—I tu com ho saps? T’ho ha dit ell?

—És clar.

—Vés al gra. Avui no tinc el dia i no podria suportar una discussió amb tu.

—Entesos. Vols saber com m’ho ha dit? Vine, que t’ho ensenyo.

O sigui que li tocava empassar-se els dos cadàvers. Va llençar el cigarret i va seguir el metge.

A la sala d’autòpsies, l’habitual olor d’ous podrits barrejats amb menjar passat i aigua estancada de port. A les lliteres, els dos cossos. L’Alberto s’hi va acostar.

—No, avui els cadàvers te’ls estalvio. El que t’interessa més és aquí... al microscopi, vine.

I va indicar l’ocular. Va posar-hi l’ull i va regular l’objectiu. Aleshores, somrient, va deixar el lloc a en Rocco.

—Què hi veus?

—Jo què sé! Unes coses rodones, una mica blanques i una mica morades... no ho sé, sembla una taca d’aquelles que fan servir els psicòlegs...

—Es diuen taques de Rorschach i ens importen un rave. Això que veus al microscopi és una mostra que he extret de la pell del penis de l’italià.

—Carai...

—Sí, també es podria dir així. I saps què és això que observes?

—M’ho acabes de dir, no?

—No. Això que observes és la Gardnerella vaginalis.

—No sé què és però pel nom sembla que no s’hauria de trobar en un òrgan genital masculí, m’equivoco?

—Exacte! La gardnerel·la és un microorganisme, moltes dones hi conviuen. Però si prolifera massa dÃ

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X