1

El meu pare m’havia explicat que, abans que jo nasqués, tenia per ofici caçar mosques amb un arpó. Aquell dia em va ensenyar l’arpó i una mosca aixafada.

—Vaig plegar perquè era difícil i estava molt mal pagat —em va dir mentre desava aquell material de treball vell en un estoig lacat—. Ara em dedico a obrir tallers; és una feinada, però ho paguen molt bé.

En tornar a l’escola, les primeres hores en què fèiem les presentacions, jo els vaig parlar, no exempt d’orgull, d’aquells oficis seus, però em vaig guanyar una amable reprimenda i burles a dojo.

—La veritat està mal pagada, per una vegada que era estranya com una mentida... —em vaig lamentar.

En realitat, el meu pare era home de lleis.

—És gràcies a la llei que tenim un plat a taula! —exclamava pixant-se de riure mentre s’omplia la pipa.

No era ni jutge, ni diputat, ni notari, ni advocat, no era res de tot això. Si exercia la seva activitat era gràcies al seu amic senador. Com que disposava d’informació de primera mà de les noves disposicions legislatives, s’havia bolcat a exercir una nova professió, creada nova de trinca pel senador. Normes noves, ofici nou. Així va ser com es va convertir en «obridor de tallers». Per garantir un parc mòbil assegurat i en bon estat, el senador havia decidit imposar controls tècnics a tothom. D’aquesta manera, els amos de tartanes, limusines, utilitaris i carraques de tota mena estaven obligats a portar el seu vehicle perquè li fessin la revisió mèdica per evitar accidents. Tant se valia ric que pobre, tothom havia de passar per l’adreçador. I, esclar, com que era obligatori, el meu pare facturava car, molt car. Els facturava l’anada i la tornada, la revisió i la contrarevisió, i pels tips de riure que se’n feia, diries que n’estava ben satisfet.

—Salvo vides jo, salvo vides! —deia rient, amb el nas enfonsat entre els extractes del banc.

En aquella època, salvar vides va resultar molt lucratiu. Després d’haver obert moltíssims tallers, els va vendre a un competidor, cosa que va ser tot un descans per a la mama, que no veia amb bons ulls allò de salvar vides, perquè al pare li suposava molta feina i pràcticament no li vèiem el pèl.

—Faig feina fins tard per poder deixar-ho aviat —li contestava ell, una idea que em costava d’entendre.

Molt sovint jo no l’entenia, el pare. Amb el pas dels anys el vaig entendre una mica més, però no del tot. Ja m’estava bé així.

M’havia dit que ho tenia de naixement, però no vaig trigar gens a saber que l’osca cendrosa, un pèl abotifarrada, de la part dreta del llavi inferior, que li conferia un somriure atractiu un xic tort, era deguda a la pràctica assídua de la pipa. El tall de cabells que duia, amb la clenxa al mig i les petites ondulacions a banda i banda, em recordava el pentinat del cavaller prussià del quadre del rebedor. Fora del cas del prussià o del seu, no havia vist mai ningú que es pentinés d’aquella manera. Les òrbites dels ulls una mica enfonsades i aquells ulls blaus una mica sortints li feien un mirada curiosa. Profunda i circular. En aquella època sempre el veia feliç; és més, molt sovint el senties dir:

—Sóc un cretí feliç!

I la mare sempre li responia:

—Et creiem a ulls clucs, Georges, et creiem a ulls clucs!

Es passava el dia entonant cançons, i malament. De tant en tant es posava a xiular, igual de malament, però, com tot el que es fa amb bona voluntat, es deixava sentir. Explicava històries boniques i, les comptades ocasions en què no teníem convidats, feia cap al meu llit, doblegava el seu cossot brusc i s’esperava allà fins que m’adormís. Amb un gir d’ulls, un bosc, un cabirol, un follet, un taüt, em feia passar la son de cop. El més habitual era que jo acabés enriolat, saltant a sobre el llit o amagat darrere les cortines, mort de por.

—Són contes per dormir dret —deia abans de sortir de l’habitació.

I quan deia allò també te l’havies de creure a ulls clucs. Els diumenges a la tarda, per eliminar els excessos de la setmana, feia peses. Davant del mirall gros, el del marc amb bany d’or rematat amb un nus gran i majestuós, amb el pit nu i la pipa a la boca, aixecava unes manuelles diminutes mentre sentia jazz. En deia «fer el gimtònic», perquè, de tant en tant, s’aturava per fer uns glops generosos del seu gintònic i declarava a la mare:

—Hauries de provar de fer esport, Marguerite. Et ben asseguro que t’ho passes bé i després et sents de conya!

I ma mare, que, amb la llengua falcada entre les dents i un ull tancat, intentava punxar l’oliva del martini amb una ombrel·la en miniatura, li contestava:

—Doncs tu hauries de tastar el suc de taronja, Georges, i et ben asseguro que després l’esport et semblaria molt menys divertit! I fes-me el favor de deixar de dir-me Marguerite; busca’m un altre nom o em sentiràs bramar com un vedellet!

No he entès mai per què, però el pare no feia servir mai el mateix nom amb la mare més de dos dies seguits. Encara que hi hagués noms que li duraven menys que d’altres, a la mare aquell hàbit li feia molta gràcia i cada matí, a la cuina, la veia que observava el pare, el seguia amb la rialla als ulls, el nas al bol o el mentó a les mans, esperant el veredicte.

—Ah, no, això no m’ho pots fer! No, Renée, avui ni parlar-ne! Que aquest vespre tenim gent a sopar! —La mare es pixava de riure i, en acabat, tombava el cap en direcció al mirall i saludava la nova Renée amb una ganyota, la nova Joséphine assumint un posat digne o la nova Mary­lou inflant les galtes.

—Però si no tinc res de Renée a l’armari!

Hi havia un únic dia l’any en què la mare tenia un nom inamovible. El 15 de febrer es deia Georgette. No era així com es deia, però l’endemà de Sant Valentí se celebrava Santa Geòrgia, és a dir, Georgette. Als pares, allò d’entaular-se en un restaurant envoltats d’a­mors forçats i amb els cambrers enfeinats els semblava molt poc romàntic. Per això cada any celebraven Santa Georgette aprofitant que el restaurant era desert i que els cambrers els atenien en exclusiva. Fos com fos, el papa creia que una festa romàntica només podia dur nom de dona.

—Reserveu-nos la millor taula a nom de Georgette i de Georges, si us plau. Perquè em quedi tranquil: oi que no us en queden, d’aquests pastissos espantosos en forma de cor? No! Gràcies a Déu! —deia quan reservava la taula d’un restaurant elegant.

Per a ells, Santa Georgette era qualsevol cosa menys la festa dels enamorats.

Després d’aquell romanço dels tallers, al pare no li va caldre més aixecar el cul de la cadira per portar-nos un plat a taula, així que va començar a escriure llibres. A totes hores, i molt. Es quedava dret al seu gran escriptori, davant del full, i escrivia, reia escrivint, escrivia el que li feia riure, tornava a omplir la pipa, el cendrer, l’estança de fum i el full de tinta. Les úniques coses que es buidaven eren les tasses de cafè i les ampolles de líquids barrejats. Però la resposta dels editors era sempre la mateixa: «Està ben escrit, és divertit, però això no té ni cap ni peus.» Per consolar-lo després d’aquelles negatives, la mare li deia:

—On s’ha vist que un llibre tingui un cap i uns peus?

Allò ens feia riure de valent.

De la mare, el pare deia que tutejava les estrelles, cosa curiosa, perquè ella tractava tothom de vostè, a mi i tot. Fins i tot tractava de vostè la grua damisel·la, aquell ocell elegant i espaterrant que vivia a casa nostra i que es passejava ondulant aquell coll negre llarg, els plomalls blancs i els ulls d’un vermell encès, d’ençà que els pares l’havien portat d’un viatge vés a saber on, durant la seva vida anterior. Nosaltres li dèiem «senyoreta Supèrflua» perquè no servia per a res, només per xisclar ben fort sense motiu, deixar unes piràmides rodones sobre el terra de fusta o venir a despertar-me en plena nit picant a la porta de l’habitació amb aquell bec taronja i verd oliva. La Senyoreta era com els contes del pare: dormia dreta, amb el cap amagat sota l’ala. Moltes vegades, de petit, volia imitar-la, però no hi havia manera humana de sortir-me’n. A la Senyoreta li encantava quan la mare llegia estirada al sofà i li acaronava el cap hores seguides. Li agradava la lectura com a qualsevol ocell savi. Un dia la mare va voler-se endur la senyoreta Supèrflua al centre per anar a comprar; per poder-ho fer, li va confeccionar una corretja de perles preciosa, però a la Senyoreta li va fer por la gent i a la gent li va fer por la Senyoreta, que xisclava una cosa mai vista. Fins i tot va haver-hi una senyora gran amb gos salsitxa inclòs que li va dir que era inhumà i perillós passejar un ocell lligat per la vorera.

—Ves quina diferència, tenir plomes o pelatge! La Senyoreta no ha mossegat mai ningú i la trobo molt més elegant que aquest munt de pèl seu! Vine, Senyoreta, tornem-nos-en a casa, que aquesta gent és ordinària i grollera!

Va tornar al pis força alterada i, quan es posava d’a­quella manera, se n’anava a veure el pare i a explicar-­li-ho tot fil per randa. Sempre passava el mateix: no tornava a fer bona cara fins que havia acabat de buidar el pap. S’enfadava amb facilitat, però mai gaire estona, la veu del pare li servia de calmant. La resta del temps s’extasiava per qualsevol cosa, el progrés del món li semblava una cosa esbojarradament entretinguda i ella l’acompanyava fent saltirons d’alegria. No em tractava ni com un adult ni com una criatura, sinó més aviat com un personatge de novel·la. Una novel·la que s’estimava molt, amb tendresa, on es capbussava sempre que podia. No volia sentir a parlar de neguits ni de tristeses.

—Quan la realitat sigui banal i trista, inventi’s una història bonica. Té vostè molta traça mentint, seria una llàstima que no ho aprofités.

Aleshores jo li explicava el meu dia imaginari i ella es picava les mans amb frenesí ofegant el riure:

—Però quin dia, estimat fill meu, quin dia! Me n’alegro molt per vostè, s’ho deu haver passat d’allò més bé!

I després m’omplia de petons. Ella en deia «espicossar-me», i a mi m’encantava que m’espicossés. Cada matí, un cop batejada amb el seu nou nom, em confiava un guant de vellut dels seus acabat de perfumar i així la seva mà em guiava tot el dia.

«Per determinats trets de la seva fesomia li intuïes un capteniment infantil: les galtes boniques i plenes i els ulls verds, espurnejant-li, plens d’irreflexions. Els fermalls nacrats i colorits que s’enfilava, sense cap coherència particular, per domar la seva cabellera lleonina, li conferien una insolència agosarada d’estudiant ressaguera. Però els llavis molsuts, de vermell carmí, subjectaven en suspensió miraculosa uns cigarrets blancs prims, i les celles llargues, que judicaven l’existència, certificaven a l’observador que s’havia fet gran. Les maneres un pèl extravagants i molt elegants, o si més no algun aspecte de la seva composició, demostraven a les mirades inquisitives que havia viscut, que ja tenia una edat.»

Aquestes paraules les va escriure el pare en el seu quadern secret que vaig acabar llegint més endavant, després. I si tot allò no tenia peus, com a mínim tenia cap, fos de qui fos.

Els pares ballaven sempre, pertot arreu. Amb els amics, de nit; ells dos, al matí i a la tarda. De vegades jo també ballava amb ells. Ballaven amb estils realment increï­bles, topaven amb tot el que es trobaven pel davant; el pare llançava la mare enlaire i l’enxampava amb les ungles després d’una pirueta, de vegades dues, tres i tot. La gronxava sobre les cames, la feia volar al seu voltant com un penell i, quan se li escapava sense voler, la mare acabava de cul a terra i amb el vestit cap per amunt, com una tassa sobre un platet. Sempre que ballaven, es preparaven uns còctels demencials, amb ombrel·les, olives, culleres i col·leccions d’ampolles. A la còmoda de la saleta, davant d’un negatiu enorme en blanc i negre de la mama saltant a una piscina amb un vestit de nit, hi tenien un tocadiscos molt maco i antic que sempre tocava el mateix vinil de Nina Simone i la mateixa cançó: «Mister Bojangles.» Era l’únic disc que tenia dret de fer voltes en aquell aparell, la resta de melodies es veien obligades a refugiar-se en un equip de música més modern i una mica deslluït. Aquella música era veritablement una bogeria, era trista i alegre alhora, i sempre sumia la mare en el mateix estat. Durava molta estona, però sempre s’aturava massa de pressa i la mare cridava: «Tornem a posar en Bojangles!», picant de mans amb delit.

Llavors calia agafar el braç i retornar el diamant al principi. Una música com aquella només la podia donar un diamant.

Per poder rebre tanta gent com fos possible, el nostre pis era d’allò més gran. Al terra del rebedor, les grans lloses blanques i negres formaven un joc de dames gegantí. El pare havia comprat quaranta coixins blancs i negres, i els dimecres a la tarda hi jugàvem partides eternes, sota l’esguard del cavaller prussià que ens feia d’àrbitre, però que no deia mai ni piu. De tant en tant, la senyoreta Supèrflua se’ns acostava a fer nosa, perquè empenyia els coixins blancs amb el cap o els picava amb el bec, sempre els blancs, perquè no li agradaven o és que li agradaven massa, no ho sabíem, mai no n’hem sabut el perquè, la Senyoreta tenia els seus secrets, com tothom. En un racó del rebedor, hi havia una muntanya de correu que els pares havien format llançant-hi, sense obrir, totes les cartes que rebien. La muntanya era tan imponent que m’hi podia llançar de cop sense fer-me mal; era una muntanya alegre i esponjosa que formava part del mobiliari. De vegades el pare em deia:

—Si no et portes bé, et faré obrir el correu i destriar-lo!

Però no m’ho va fer fer mai, no era mala persona.

La saleta era una cosa al·lucinant. Hi havia dues butaques poltrona de color sang, pensades perquè els pares beguessin còmodament, una taula de vidre amb sorra de tots colors a dins, un sofà blau immens capitonat on s’aconsellava saltar, i la recomanació venia de la mare. Moltes vegades saltava ella amb mi, saltava tan alt que tocava l’esfera de cristall de l’aranya de les mil espelmes. El pare tenia raó: si li venia de gust, la mare era capaç de tutejar les estrelles. Davant del sofà, en un bagul vell de viatge ple d’adhesius de capitals, hi havia un petit televisor florit que ja no anava gaire bé. A totes les cadenes hi veies imatges de formiguers grisos

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X