Esperant a mister Bojangles

Olivier Bourdeaut

Fragmento

9788415631682-4

1

El meu pare m’havia explicat que, abans que jo nasqués, tenia per ofici caçar mosques amb un arpó. Aquell dia em va ensenyar l’arpó i una mosca aixafada.

—Vaig plegar perquè era difícil i estava molt mal pagat —em va dir mentre desava aquell material de treball vell en un estoig lacat—. Ara em dedico a obrir tallers; és una feinada, però ho paguen molt bé.

En tornar a l’escola, les primeres hores en què fèiem les presentacions, jo els vaig parlar, no exempt d’orgull, d’aquells oficis seus, però em vaig guanyar una amable reprimenda i burles a dojo.

—La veritat està mal pagada, per una vegada que era estranya com una mentida... —em vaig lamentar.

En realitat, el meu pare era home de lleis.

—És gràcies a la llei que tenim un plat a taula! —exclamava pixant-se de riure mentre s’omplia la pipa.

No era ni jutge, ni diputat, ni notari, ni advocat, no era res de tot això. Si exercia la seva activitat era gràcies al seu amic senador. Com que disposava d’informació de primera mà de les noves disposicions legislatives, s’havia bolcat a exercir una nova professió, creada nova de trinca pel senador. Normes noves, ofici nou. Així va ser com es va convertir en «obridor de tallers». Per garantir un parc mòbil assegurat i en bon estat, el senador havia decidit imposar controls tècnics a tothom. D’aquesta manera, els amos de tartanes, limusines, utilitaris i carraques de tota mena estaven obligats a portar el seu vehicle perquè li fessin la revisió mèdica per evitar accidents. Tant se valia ric que pobre, tothom havia de passar per l’adreçador. I, esclar, com que era obligatori, el meu pare facturava car, molt car. Els facturava l’anada i la tornada, la revisió i la contrarevisió, i pels tips de riure que se’n feia, diries que n’estava ben satisfet.

—Salvo vides jo, salvo vides! —deia rient, amb el nas enfonsat entre els extractes del banc.

En aquella època, salvar vides va resultar molt lucratiu. Després d’haver obert moltíssims tallers, els va vendre a un competidor, cosa que va ser tot un descans per a la mama, que no veia amb bons ulls allò de salvar vides, perquè al pare li suposava molta feina i pràcticament no li vèiem el pèl.

—Faig feina fins tard per poder deixar-ho aviat —li contestava ell, una idea que em costava d’entendre.

Molt sovint jo no l’entenia, el pare. Amb el pas dels anys el vaig entendre una mica més, però no del tot. Ja m’estava bé així.

M’havia dit que ho tenia de naixement, però no vaig trigar gens a saber que l’osca cendrosa, un pèl abotifarrada, de la part dreta del llavi inferior, que li conferia un somriure atractiu un xic tort, era deguda a la pràctica assídua de la pipa. El tall de cabells que duia, amb la clenxa al mig i les petites ondulacions a banda i banda, em recordava el pentinat del cavaller prussià del quadre del rebedor. Fora del cas del prussià o del seu, no havia vist mai ningú que es pentinés d’aquella manera. Les òrbites dels ulls una mica enfonsades i aquells ulls blaus una mica sortints li feien un mirada curiosa. Profunda i circular. En aquella època sempre el veia feliç; és més, molt sovint el senties dir:

—Sóc un cretí feliç!

I la mare sempre li responia:

—Et creiem a ulls clucs, Georges, et creiem a ulls clucs!

Es passava el dia entonant cançons, i malament. De tant en tant es posava a xiular, igual de malament, però, com tot el que es fa amb bona voluntat, es deixava sentir. Explicava històries boniques i, les comptades ocasions en què no teníem convidats, feia cap al meu llit, doblegava el seu cossot brusc i s’esperava allà fins que m’adormís. Amb un gir d’ulls, un bosc, un cabirol, un follet, un taüt, em feia passar la son de cop. El més habitual era que jo acabés enriolat, saltant a sobre el llit o amagat darrere les cortines, mort de por.

—Són contes per dormir dret —deia abans de sortir de l’habitació.

I quan deia allò també te l’havies de creure a ulls clucs. Els diumenges a la tarda, per eliminar els excessos de la setmana, feia peses. Davant del mirall gros, el del marc amb bany d’or rematat amb un nus gran i majestuós, amb el pit nu i la pipa a la boca, aixecava unes manuelles diminutes mentre sentia jazz. En deia «fer el gimtònic», perquè, de tant en tant, s’aturava per fer uns glops generosos del seu gintònic i declarava a la mare:

—Hauries de provar de fer esport, Marguerite. Et ben asseguro que t’ho passes bé i després et sents de conya!

I ma mare, que, amb la llengua falcada entre les dents i un ull tancat, intentava punxar l’oliva del martini amb una ombrel·la en miniatura, li contestava:

—Doncs tu hauries de tastar el suc de taronja, Georges, i et ben asseguro que després l’esport et semblaria molt menys divertit! I fes-me el favor de deixar de dir-me Marguerite; busca’m un altre nom o em sentiràs bramar com un vedellet!

No he entès mai per què, però el pare no feia servir mai el mateix nom amb la mare més de dos dies seguits. Encara que hi hagués noms que li duraven menys que d’altres, a la mare aquell hàbit li feia molta gràcia i cada matí, a la cuina, la veia que observava el pare, el seguia amb la rialla als ulls, el nas al bol o el mentó a les mans, esperant el veredicte.

—Ah, no, això no m’ho pots fer! No, Renée, avui ni parlar-ne! Que aquest vespre tenim gent a sopar! —La mare es pixava de riure i, en acabat, tombava el cap en direcció al mirall i saludava la nova Renée amb una ganyota, la nova Joséphine assumint un posat digne o la nova Mary­lou inflant les galtes.

—Però si no tinc res de Renée a l’armari!

Hi havia un únic dia l’any en què la mare tenia un nom inamovible. El 15 de febrer es deia Georgette. No era així com es deia, però l’endemà de Sant Valentí se celebrava Santa Geòrgia, és a dir, Georgette. Als pares, allò d’entaular-se en un restaurant envoltats d’a­mors forçats i amb els cambrers enfeinats els semblava molt poc romàntic. Per això cada any celebraven Santa Georgette aprofitant que el restaurant era desert i que els cambrers els atenien en exclusiva. Fos com fos, el papa creia que una festa romàntica només podia dur nom de dona.

—Reserveu-nos la millor taula a nom de Georgette i de Georges, si us plau. Perquè em quedi tranquil: oi que no us en queden, d’aquests pastissos espantosos en forma de cor? No! Gràcies a Déu! —deia quan reservava la taula d’un restaurant elegant.

Per a ells, Santa Georgette era qualsevol cosa menys la festa dels enamorats.

Després d’aquell romanço dels tallers, al pare no li va caldre més aixecar el cul de la cadira per portar-nos un plat a taula, així que va començar a escriure llibres. A totes hores, i molt. Es quedava dret al seu gran escriptori, davant del full, i escrivia, reia escrivint, escrivia el que li feia riure, tornava a omplir la pipa, el cendrer, l’estança de fum i el full de tinta. Les úniques coses que es buidaven eren les tasses de cafè i les ampolles de líquids barrejats. Però la resposta dels editors era sempre la mateixa: «Està ben escrit, és divertit, però això no té ni cap ni peus.» Per consolar-lo després d’aquelles negatives, la mare li deia:

—On s’ha vist que un llibre tingui un cap i uns peus?

Allò ens feia riure de

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos