Tornar a casa

Yaa Gyasi

Fragmento

9788415631842-1

Contingut

Portada

Dedicatoria

Lema

PRIMERA PART

Effia

Esi

Quey

Ness

James

Kojo

Abena

SEGONA PART

H

Akua

Willie

Yaw

Sonny

Marjorie

Marcus

Agraïments

Crèdits

9788415631842-2

Per als meus pares i els meus germans

9788415631842-3

Abusua te sε kwaε: sε wo wε akyire a wo hunu sεεbom; sε wo bεn ho a na wo hunu sε nnua no bia sisi ne baabi nko.

«Una família és com un bosc: des de fora sembla impenetrable; des de dins, veus que cada arbre ocupa la seva posició.»

9788415631842-4

PRIMERA PART

9788415631842-5

Effia

La nit que l’Effia Otcher va néixer enmig de la calor fragant del país dels fantis, un incendi va arrasar els boscos del voltant del complex del seu pare. Les flames avançaven a tota velocitat, ja feia diversos dies que s’obrien camí. S’alimentaven de l’aire, dormien a les coves i s’amagaven als arbres. L’incendi va cremar-ho tot de dalt a baix, aliè a la devastació que deixava al seu pas, fins a arribar a un poblet aixanti. I allà va desaparèixer com si se l’hagués empassat la nit.

El pare de l’Effia, en Cobbe Otcher, va deixar la seva primera dona, la Baaba, amb el nadó acabat de néixer per anar a avaluar els danys als seus camps de nyam, un cultiu valuosíssim que, com tothom sabia, alimentava la majoria de famílies. En Cobbe havia perdut set nyams i va sentir la pèrdua de cadascun com un atac contra la seva pròpia família. Llavors ja sabia que el record d’aquell foc que ho cremava tot i que s’amagava el perseguiria, a ell, els seus fills i els fills dels seus fills, mentre durés el seu llinatge. Quan va tornar a la cabana de la Baaba, l’Effia, la filla del foc de la nit, xisclava amb totes les seves forces. En Cobbe va mirar la seva dona i li va dir: «Mai més no parlarem del que ha passat avui.»

La gent del poble va començar a dir que aquell nadó era fill del foc i que per això la Baaba no tenia llet. A l’Effia la va alletar la segona dona d’en Cobbe, que havia tingut un fill feia només tres mesos. Però l’Effia no s’agafava al pit i, quan finalment ho va fer, les seves genives afilades van esquinçar la pell del voltant dels mugrons de la dona, fins al punt que aquesta va tenir por de donar-li el pit. Per això l’Effia estava cada cop més prima, era una pelleringa sobre uns ossos d’ocellet, amb una boca com un forat negre immens, que plorava de fam amb uns brams que se sentien per tot el poble, fins i tot els dies en què la Baaba feia el que podia per ofegar-los, cobrint els llavis de la criatura amb el palmell aspre de la mà esquerra.

«Estima-la», li ordenava en Cobbe, com si l’amor fos un acte tan senzill com agafar el menjar d’una plata i ficar-lo entre els llavis de l’altre. De nit, la Baaba somiava que abandonava el nadó en la foscor del bosc, perquè el déu Nyame en fes el que volgués.

L’Effia es va anar fent gran. L’estiu després del seu tercer aniversari, la Baaba va tenir el seu primer fill. Li van posar Fiifi i estava tan gras que, de vegades, quan la Baaba no mirava, l’Effia el feia rodar per terra com una pilota. El primer dia que la Baaba va deixar que l’Effia l’agafés, l’hi va caure sense voler. La criatura va picar de cul a terra, va rebotar i va quedar estesa de boca terrosa. Llavors va mirar a tothom, com si no sabés si havia de plorar o no. Al final va decidir que no, però la Baaba, que estava remenant el banku, va alçar l’espàtula i va fuetejar l’esquena nua de l’Effia. Cada vegada que la fusta picava el cos de la nena hi deixava grumolls calents i enganxifosos de banku que li cremaven la pell fins a la carn. Quan la Baaba va haver acabat, l’Effia estava coberta de nafres, bramava i plorava. Des de terra, girant d’un costat a l’altre sobre la panxa, en Fiifi es mirava l’Effia amb uns ulls com unes taronges, però no va dir ni piu.

Quan va tornar a casa, en Cobbe va trobar les seves altres dones curant les ferides de l’Effia i de seguida va entendre què havia passat. Ell i la Baaba van estar discutint fins molt tard. L’Effia els sentia a través de les parets de la cabana, que eren molt primes, estirada a terra, entrant i sortint d’un son febril. En el seu somni, en Cobbe era un lleó i la Baaba era un arbre. El lleó arrencava l’arbre i el llançava per terra. L’arbre estirava les branques per protestar, però el lleó les hi arrencava totes, una darrere l’altra. L’arbre, estirat (en horitzontal), plorava formigues vermelles que anaven baixant per les esquerdes de l’escorça i formaven un bassal sobre la terra flonja, al voltant de l’extrem superior de l’arbre.

I així va ser com va començar el cicle. La Baaba apallissava l’Effia i en Cobbe, la Baaba. Quan ja tenia deu anys, l’Effia podia narrar la història de les ferides del seu cos. L’estiu del 1764 la Baaba li havia trencat diversos nyams sobre l’esquena. La primavera del 1767 la Baaba li havia esclafat el peu esquerre amb un roc i li havia trencat el dit gros, que ara mirava sempre cap enfora. Per cada ferida sobre el cos de l’Effia n’hi havia una de bessona al de la Baaba, però això no impedia que la mare apallissés la filla, ni que el pare apallissés la mare.

La bellesa creixent de l’Effia va fer que la situació empitjorés encara més. Quan tenia dotze anys li van aparèixer els pits, dos bonyets al tòrax, flonjos com la polpa de mango. Els homes del poble sabien que aviat sagnaria per primera vegada i esperaven l’ocasió per poder demanar la seva mà a la Baaba i en Cobbe. Van començar a arribar regals. Un home feia el vi de palma més bo de tot el poble, però n’hi havia un altre que sempre tenia algun peix a les xarxes de pesca

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos