Contingut

Portada

Dedicatoria

Lema

PRIMERA PART

Effia

Esi

Quey

Ness

James

Kojo

Abena

SEGONA PART

H

Akua

Willie

Yaw

Sonny

Marjorie

Marcus

Agraïments

Crèdits

Per als meus pares i els meus germans

Abusua te sε kwaε: sε wo wε akyire a wo hunu sεεbom; sε wo bεn ho a na wo hunu sε nnua no bia sisi ne baabi nko.

«Una família és com un bosc: des de fora sembla impenetrable; des de dins, veus que cada arbre ocupa la seva posició.»

PRIMERA PART

Effia

La nit que l’Effia Otcher va néixer enmig de la calor fragant del país dels fantis, un incendi va arrasar els boscos del voltant del complex del seu pare. Les flames avançaven a tota velocitat, ja feia diversos dies que s’obrien camí. S’alimentaven de l’aire, dormien a les coves i s’amagaven als arbres. L’incendi va cremar-ho tot de dalt a baix, aliè a la devastació que deixava al seu pas, fins a arribar a un poblet aixanti. I allà va desaparèixer com si se l’hagués empassat la nit.

El pare de l’Effia, en Cobbe Otcher, va deixar la seva primera dona, la Baaba, amb el nadó acabat de néixer per anar a avaluar els danys als seus camps de nyam, un cultiu valuosíssim que, com tothom sabia, alimentava la majoria de famílies. En Cobbe havia perdut set nyams i va sentir la pèrdua de cadascun com un atac contra la seva pròpia família. Llavors ja sabia que el record d’aquell foc que ho cremava tot i que s’amagava el perseguiria, a ell, els seus fills i els fills dels seus fills, mentre durés el seu llinatge. Quan va tornar a la cabana de la Baaba, l’Effia, la filla del foc de la nit, xisclava amb totes les seves forces. En Cobbe va mirar la seva dona i li va dir: «Mai més no parlarem del que ha passat avui.»

La gent del poble va començar a dir que aquell nadó era fill del foc i que per això la Baaba no tenia llet. A l’Effia la va alletar la segona dona d’en Cobbe, que havia tingut un fill feia només tres mesos. Però l’Effia no s’agafava al pit i, quan finalment ho va fer, les seves genives afilades van esquinçar la pell del voltant dels mugrons de la dona, fins al punt que aquesta va tenir por de donar-li el pit. Per això l’Effia estava cada cop més prima, era una pelleringa sobre uns ossos d’ocellet, amb una boca com un forat negre immens, que plorava de fam amb uns brams que se sentien per tot el poble, fins i tot els dies en què la Baaba feia el que podia per ofegar-los, cobrint els llavis de la criatura amb el palmell aspre de la mà esquerra.

«Estima-la», li ordenava en Cobbe, com si l’amor fos un acte tan senzill com agafar el menjar d’una plata i ficar-lo entre els llavis de l’altre. De nit, la Baaba somiava que abandonava el nadó en la foscor del bosc, perquè el déu Nyame en fes el que volgués.

L’Effia es va anar fent gran. L’estiu després del seu tercer aniversari, la Baaba va tenir el seu primer fill. Li van posar Fiifi i estava tan gras que, de vegades, quan la Baaba no mirava, l’Effia el feia rodar per terra com una pilota. El primer dia que la Baaba va deixar que l’Effia l’agafés, l’hi va caure sense voler. La criatura va picar de cul a terra, va rebotar i va quedar estesa de boca terrosa. Llavors va mirar a tothom, com si no sabés si havia de plorar o no. Al final va decidir que no, però la Baaba, que estava remenant el banku, va alçar l’espàtula i va fuetejar l’esquena nua de l’Effia. Cada vegada que la fusta picava el cos de la nena hi deixava grumolls calents i enganxifosos de banku que li cremaven la pell fins a la carn. Quan la Baaba va haver acabat, l’Effia estava coberta de nafres, bramava i plorava. Des de terra, girant d’un costat a l’altre sobre la panxa, en Fiifi es mirava l’Effia amb uns ulls com unes taronges, però no va dir ni piu.

Quan va tornar a casa, en Cobbe va trobar les seves altres dones curant les ferides de l’Effia i de seguida va entendre què havia passat. Ell i la Baaba van estar discutint fins molt tard. L’Effia els sentia a través de les parets de la cabana, que eren molt primes, estirada a terra, entrant i sortint d’un son febril. En el seu somni, en Cobbe era un lleó i la Baaba era un arbre. El lleó arrencava l’arbre i el llançava per terra. L’arbre estirava les branques per protestar, però el lleó les hi arrencava totes, una darrere l’altra. L’arbre, estirat (en horitzontal), plorava formigues vermelles que anaven baixant per les esquerdes de l’escorça i formaven un bassal sobre la terra flonja, al voltant de l’extrem superior de l’arbre.

I així va ser com va començar el cicle. La Baaba apallissava l’Effia i en Cobbe, la Baaba. Quan ja tenia deu anys, l’Effia podia narrar la història de les ferides del seu cos. L’estiu del 1764 la Baaba li havia trencat diversos nyams sobre l’esquena. La primavera del 1767 la Baaba li havia esclafat el peu esquerre amb un roc i li havia trencat el dit gros, que ara mirava sempre cap enfora. Per cada ferida sobre el cos de l’Effia n’hi havia una de bessona al de la Baaba, però això no impedia que la mare apallissés la filla, ni que el pare apallissés la mare.

La bellesa creixent de l’Effia va fer que la situació empitjorés encara més. Quan tenia dotze anys li van aparèixer els pits, dos bonyets al tòrax, flonjos com la polpa de mango. Els homes del poble sabien que aviat sagnaria per primera vegada i esperaven l’ocasió per poder demanar la seva mà a la Baaba i en Cobbe. Van començar a arribar regals. Un home feia el vi de palma més bo de tot el poble, però n’hi havia un altre que sempre tenia algun peix a les xarxes de pescador. La família d’en Cobbe celebrava banquets gràcies a la feminitat en flor de l’Effia. Mai no tenien les mans ni l’estómac buits.

El 1775, l’Adwoa Aidoo es va convertir en la primera nena del poble a rebre una proposta de matrimoni per part d’un dels soldats britànics. La noia tenia la pell clara i la llengua esmolada. Cada matí, després de banyar-se, s’untava tot el cos, també sota els pits i entre les cuixes, amb mantega de karité. L’Effia no la coneixia gaire, però l’havia vista nua una vegada, quan la Baaba li havia demanat que dugués oli de palma a la cabana de la noia. Tenia la pell llisa i lluent, i una cabellera majestuosa.

Quan l’home blanc va venir per primera vegada, la mare de l’Adwoa va demanar als pares de l’Effia que li ensenyessin el poble mentre l’Adwoa s’arreglava per a ell.

—Que puc venir? —va preguntar l’Effia, corrent darrere dels seus pares. Va sentir el «no» de la Baaba en una orella i el «sí» d’en Cobbe a l’altra. L’orella del seu pare va acabar guanyant, i ben aviat l’Effia es va trobar davant del primer home blanc que havia mai vist.

—S’alegra molt de coneixe’t —va dir l’intèrpret a l’Effia, mentre l’home blanc li allargava la mà. Però ella no la hi va estrènyer, sinó que es va amagar darrere de la cama del seu pare i se’l va quedar mirant.

L’home duia una jaqueta amb una filera de botons daurats al centre. La tela li tibava sobre la panxa. Tenia la cara colrada, com si el seu coll fos un tronc en flames. Era gras pertot arreu i suava moltíssim, amb unes gotes enormes que li regalimaven pel front i pel llavi superior. L’Effia va començar a veure’l com un núvol de pluja: grisenc, humit i sense forma.

—I ara, sisplau, voldria veure el poble —va dir l’intèrpret, i es van posar tots en marxa.

En primer lloc es van aturar al complex de l’Effia.

—Aquí és on vivim —va dir l’Effia a l’home blanc, i aquest va esbossar un somriure embadalit, amb els seus ulls verds enterbolits.

No entenia què volia dir. Fins i tot després que l’intèrpret hagués traduït les seves paraules, ell seguia sense entendre-la. En Cobbe va agafar l’Effia de la mà mentre ell i la Baaba guiaven l’home blanc a través del complex.

—Aquí, en aquest poble —va explicar en Cobbe—, cada dona té la seva pròpia cabana, que comparteix amb els seus fills. I el marit, la nit que ha de dormir amb ella, s’està a la cabana de la dona.

A mesura que rebia la traducció d’aquelles paraules, a l’home blanc se li va anar aclarint la mirada i tot d’una l’Effia es va adonar que l’home ho veia tot a través d’uns ulls nous: l’argila de les parets, la palla del sostre... Finalment els veia.

Van continuar caminant pel poble i van mostrar a l’home blanc la plaça i les barquetes de pescadors fetes amb troncs d’arbre buits, que els homes carregaven al llarg dels pocs quilòmetres que els separaven de la costa. L’Effia es va obligar a veure les coses a través d’uns ulls nous, també. Va sentir l’olor de sal de la brisa que li acaronava els pèls del nas, va palpar l’escorça d’una palmera, rugosa com una esgarrinxada, i es va fixar en el vermell intens, intensíssim, de tota l’argila que els rodejava.

—Baaba —va preguntar l’Effia aprofitant que l’home s’havia avançat unes passes—, per què s’ha de casar amb aquest home, l’Adwoa?

—Perquè ho diu la seva mare.

Unes setmanes més tard, l’home va tornar a presentar els seus respectes a la mare de l’Adwoa, i l’Effia i la resta del poble es van reunir per veure quines ofrenes els havia dut. Hi havia quinze lliures, el preu que la família demanava per la núvia. Hi havia tots els béns que havia dut des del castell, carregats sobre les espatlles d’homes aixanti. En Cobbe no va deixar que l’Effia se separés del seu costat mentre els criats anaven entrant amb les teles, el mill, l’or i el ferro.

Quan van tornar al seu complex, en Cobbe es va endur l’Effia a un costat i va deixar que les seves dones i la resta de fills entressin a les cabanes abans que ells.

—Entens el que acaba de passar, oi? —li va preguntar.

En la distància, la Baaba va donar la mà a en Fiifi. El germà de l’Effia tot just havia fet onze anys, però ja era capaç d’enfilar-se pel tronc d’una palmera servint-se només de mans i peus.

—L’home blanc ha vingut per endur-se l’Adwoa —va dir l’Effia.

El seu pare va fer que sí amb el cap.

—Els homes blancs viuen al castell de la Costa del Cap. Allà intercanvien béns amb la nostra gent.

—Com el ferro i el mill?

El pare li va posar una mà sobre l’espatlla i li va fer un petó al front, però quan es va tornar a apartar, la seva mirada era tèrbola i distant.

—Sí, ells ens porten ferro i mill, però nosaltres els hem de donar coses a canvi. Aquest home ha vingut de la Costa del Cap per casar-se amb l’Adwoa, i en vindran més com ell per endur-se les nostres filles. Però per a tu, filla meva, tinc plans més ambiciosos que deixar que et converteixis en l’esposa d’un home blanc. Tu et casaràs amb algú del poble.

En aquell precís instant, la Baaba es va tombar i l’Effia va caçar la seva mirada. La Baaba va arrufar el front. L’Effia es va girar cap al seu pare per veure si ell se n’havia adonat, però en Cobbe no va dir res.

L’Effia ja sabia qui volia com a marit, i esperava amb totes les seves forces que els seus pares triessin el mateix home. L’Abeeku Badu era l’hereu immediat del cabdill del poble. Era alt, amb la pell com el pinyol d’un alvocat i uns dits llargs i prims, que movia com si fossin llampecs sempre que parlava. El noi havia visitat el seu complex quatre vegades el darrer mes, i aquella mateixa setmana ell i l’Effia dinarien junts.

L’Abeeku va dur una cabra. Els seus criats van dur nyams i peix i vi de palma. La Baaba i la resta d’esposes van atiar els seus focs i van escalfar l’oli. Tot feia molt bona olor.

Aquell matí, la Baaba havia trenat els cabells de l’Effia: dues trenes llargues a cada costat, que li donaven aspecte de cabra salvatge, forta i obstinada. L’Effia s’havia untat el cos nu amb oli i s’havia cobert les orelles d’or. Es va asseure davant de l’Abeeku mentre dinaven, agraïda de les seves mirades furtives.

—Vas anar a la cerimònia de l’Adwoa? —li va preguntar la Baaba quan van haver servit tots els homes i les dones van començar finalment a menjar.

—Sí, hi vaig anar, però només una estona. És una llàstima que l’Adwoa marxi del poble. Hauria estat una bona esposa.

—Treballaràs per als britànics quan siguis el nostre cabdill? —li va preguntar l’Effia.

En Cobbe i la Baaba la van travessar amb la mirada i ella va acotar el cap, però quan el va tornar a alçar va veure que l’Abeeku somreia.

—Treballem amb els britànics, Effia, no pas per a ells. El comerç és això. Quan sigui el cabdill del poble continuarem fent el que hem fet fins ara, facilitant el comerç entre els aixantis i els britànics.

L’Effia va fer que sí amb el cap. No estava segura de què volia dir, allò, però per les mirades dels seus pares va interpretar que era millor que tingués la boca tancada. L’Abeeku Badu era el primer home que havien dut perquè la conegués. L’Effia es moria de ganes que ell la volgués, però encara no sabia quina mena d’home era, ni tampoc quina mena de dona necessitava. A la seva cabana, l’Effia podia preguntar al seu pare i a en Fiifi tot el que volia. Era la Baaba qui practicava el silenci i preferia que l’Effia fes el mateix, la mateixa Baaba que li havia clavat una bufetada quan li havia preguntat per què no l’havia duta a beneir, com feien la resta de mares amb les seves filles. Només quan l’Effia no feia preguntes ni la qüestionava, quan es feia petita, podia notar l’amor de la Baaba, o alguna cosa de semblant. Potser l’Abeeku volia el mateix.

Havent dinat, l’Abeeku va donar la mà a tots els membres de la família i es va aturar davant de la mare de l’Effia.

—Avisa’m quan estigui a punt —li va dir.

La Baaba es va dur una mà al pit i va assentir sòbriament. En Cobbe i els altres homes van acompanyar l’Abeeku mentre la resta de la família li deia adeu des de la cabana.

Aquella nit, la Baaba va despertar l’Effia, que dormia al terra de la cabana. L’Effia va notar l’alè calent de la seva mare a l’orella, mentre aquesta li parlava.

—Quan arribi la sang, Effia, ho has d’amagar. M’ho has de dir a mi i a ningú més —li va dir—. M’has entès? —Li va donar unes frondes de palma amb què havia fet unes compreses suaus, flonges—. Posa-te-les a dins i comprova-les cada dia. Quan surtin vermelles, m’ho has de dir.

L’Effia es va quedar mirant les frondes de palma que hi havia a les mans obertes de la Baaba. D’entrada no les va agafar, però quan va tornar a alçar la vista, als ulls de la seva mare hi va veure alguna cosa pròxima a la desesperació. I com que aquella mirada suavitzava l’expressió de la Baaba, i l’Effia coneixia també la desesperació, aquell fruit del desig, va fer el que li demanava. Cada dia, l’Effia comprovava si les compreses sortien vermelles, però sempre tenien el mateix to verd blanquinós. A la primavera, el cabdill del poble es va posar malalt i tothom va fixar-se en l’Abeeku per veure si estava a punt per assumir el càrrec. Durant aquells mesos s’havia casat amb dues dones, l’Arekua la Sàvia i la Millicent, la filla mestissa d’una dona fanti i un soldat britànic. El soldat havia mort a causa d’unes febres i havia deixat a la dona i els seus dos fills una gran riquesa perquè l’administressin com volguessin. L’Effia desitjava que arribés el dia en què tots els habitants del poble l’anomenessin Effia la Bella, tal com l’havia anomenada l’Abeeku en les comptades ocasions en què li havien permès parlar amb ella.

La mare de la Millicent havia rebut un nom nou del seu marit blanc. Era una dona rodanxona i molsuda, amb unes dents que brillaven sobre la nit de la seva pell. Després de la mort del seu marit havia decidit abandonar el castell i tornar al poble. Com que en els seus testaments els homes blancs no podien llegar diners a les seves esposes i fills fanti, els llegaven a altres soldats i amics, i aquests amics pagaven a les esposes. La mare de la Millicent havia heretat prou diners per tornar a començar, i també una parcel·la de terra. Ella i la Millicent visitaven sovint l’Effia i la Baaba, ja que, com ella mateixa deia, aviat serien de la mateixa família.

La Millicent era la dona amb la pell més clara que l’Effia havia vist mai. La cabellera negra li arribava a mitja esquena i als seus ulls hi havia un toc de color verd. No somreia gairebé mai i parlava amb una veu aspra i un estrany accent fanti.

—Com era la vida al castell? —va preguntar la Baaba a la mare de la Millicent un dia, mentre les quatre dones, assegudes, compartien uns cacauets i trossos de plàtan.

—Estava bé, molt bé. Aquells homes sí que et cuiden! És com si no haguessin estat mai amb una dona. No sé pas què devien fer, les seves dones britàniques. Només et diré que el meu marit em mirava com si jo fos aigua i ell fos foc, i cada nit l’hagués d’apagar.

Les dones van riure. La Millicent va dirigir un somriure furtiu a l’Effia, que hauria volgut preguntar-li com li anava amb l’Abeeku, però no va gosar. La Baaba es va inclinar cap a la mare de la Millicent, però l’Effia la va sentir igualment:

—I paguen un bon preu per la núvia, oi?

—Oi tant! Fixa’t, el meu marit va pagar deu lliures a la meva mare. I estem parlant de fa deu anys! Sí, germana, paguen molt bé, però, si t’he de ser franca, m’alegro que la meva filla s’hagi casat amb un fanti. Per molt que un soldat m’oferís vint lliures, la meva filla ja no podria ser la dona d’un cabdill. I, encara pitjor, hauria de viure en aquell castell, lluny de mi. No, no, és molt millor que es casin amb algú del poble i que puguin quedar-se a prop teu.

La Baaba va fer que sí amb el cap i es va tombar cap a l’Effia, que va apartar ràpidament la mirada.

Aquella nit, tot just dos dies després de fer els quinze anys, va arribar la sang. No van ser les poderoses onades oceàniques que l’Effia s’esperava, sinó més aviat un degoteig, com gotetes de pluja que anessin caient del mateix punt de la teulada d’una cabana. Es va netejar i va esperar que el seu pare marxés del costat de la Baaba per dur-li la notícia.

—Baaba —va dir llavors, mostrant-li les frondes de palma tacades de vermell—. Ja m’ha vingut la sang.

La Baaba li va posar una mà sobre els llavis.

—Qui més ho sap?

—Ningú —va fer l’Effia.

—Així és com ha de ser. M’has entès? Si algú et pregunta si ja ets una dona, els contestes que no.

L’Effia va fer que sí. Es va tombar per marxar, però tenia una pregunta que li cremava com carbó roent a la boca de l’estómac.

—Però, per què? —va preguntar finalment.

La Baaba va ficar la mà dins de la boca de l’Effia, li va treure la llengua i la hi va pessigar amb les ungles afilades.

—Qui t’has pensat que ets, per qüestionar-me, eh? Si no fas el que t’he dit, m’asseguraré que no tornis a parlar mai més. Ho has entès?

Llavors li va deixar anar la llengua, i durant la resta de la nit l’Effia va notar el sabor de la seva pròpia sang.

La setmana següent el vell cabdill va morir. La notícia del funeral va arribar a tots els pobles del voltant. Els actes fúnebres durarien tot un mes i es clourien amb la cerimònia de proclamació de l’Abeeku com a nou cabdill. Les dones del poble es van dedicar a preparar menjar de sol a sol; es van fabricar tambors amb la millor fusta i van cridar els millors cantants perquè alcessin la veu. Els assistents al funeral van començar a ballar el quart dia de la temporada de pluges, i no van descansar fins que la terra es va assecar.

Al final de la primera nit sense pluja, l’Abeeku va ser coronat Omanhin, cabdill del poble fanti. Anava vestit amb roba sumptuosa i tenia les seves dues dones al costat. L’Effia i la Baaba s’ho miraven juntes, mentre en Cobbe anava i venia entre la multitud. De tant en tant, l’Effia el sentia murmurar que ella, la seva filla, la dona més bonica de tot el poble, també hauria de ser allà dalt.

Com a nou cabdill, l’Abeeku volia fer alguna cosa important, que atragués l’atenció sobre el seu poble i el convertís en una potència que els altres no poguessin ignorar. Després de només tres dies en el càrrec, va reunir tots els homes del poble al seu complex. Els va donar menjar durant dos dies seguits i els va emborratxar amb vi de palma fins que des de totes les cabanes del poble es van sentir les seves riallades estridents i els seus crits exaltats.

—Què faran? —va preguntar l’Effia.

—No és cosa teva —va respondre la Baaba.

Feia dos mesos que l’Effia havia començat a sagnar i des d’aquell moment la Baaba havia deixat de pegar-li. La compensava pel seu silenci. De vegades, mentre preparaven àpats per als homes, o quan l’Effia tornava amb l’aigua que havia anat a buscar i veia com la Baaba hi remullava les mans, pensava que finalment actuaven com se suposava que havien de fer-ho, com a mare i filla. Però alguns dies la Baaba tornava a fer cara llarga i l’Effia s’adonava que aquella placidesa fins aleshores desconeguda de la seva mare era només temporal, que la seva ira era una bèstia salvatge, domesticada només momentàniament.

En Cobbe va tornar de la reunió amb un matxet llarguíssim. Tenia el mànec d’or gravat amb unes lletres que ningú no va entendre. Estava tan borratxo que totes les seves dones i els seus fills es van col·locar en cercle al seu voltant, a mig metre de distància, mentre ell trontollava, brandant l’arma d’aquí cap allà.

—Farem el poble ric en sang! —va cridar.

Llavors va arremetre contra en Fiifi, que havia quedat dins del cercle, però el nen, més prim i més àgil que quan era un nadó rodanxó, va fer girar els malucs i va esquivar la punta del matxet per només uns centímetres.

En Fiifi havia estat l’home més jove de la reunió. Tothom sabia que un dia seria un bon guerrer, es notava per com s’enfilava a les palmeres i per com duia el seu silenci com una corona d’or.

Després que el seu pare marxés, i quan va estar segura que la seva mare dormia, l’Effia es va acostar silenciosament fins on dormia en Fiifi.

—Desperta —li va xiuxiuejar, però ell la va apartar amb una empenta. Fins i tot adormit era més fort que ella. L’Effia va caure d’esquena, però va tornar a posar-se dreta amb elegància felina—. Desperta —li va tornar a dir.

En Fiifi va obrir els ulls.

—No m’empipis, germana —li va dir.

—Què passarà? —li va preguntar.

—Això és cosa d’homes —va respondre en Fiifi.

—Tu encara no ets un home —va dir l’Effia.

—I tu encara no ets una dona —li va etzibar en Fiifi—. Si ho fossis, aquesta nit hauries estat a casa de l’Abekku com a esposa seva.

A l’Effia li van començar a tremolar els llavis i va girar cua per tornar a la seva part de la cabana, però en Fiifi la va agafar pel braç.

—Col·laborarem amb els britànics i els aixantis en els seus negocis.

—Ah —va fer l’Effia. Era la mateixa història que havia sentit explicar al seu pare i a l’Abeeku feia uns mesos—. Vols dir que donarem or i teixits aixanti als homes blancs?

En Fiifi la va agafar amb més força.

—No siguis ruca —li va dir—. L’Abeeku ha fet una aliança amb un dels pobles aixanti més poderosos. Els ajudarem a vendre els seus esclaus als britànics.

I així va ser com els homes blancs van arribar al poble. Grassos i prims, vermells i morens. Es presentaven d’uniforme, amb l’espasa penjant i sempre mirant de reüll, cautelosos en tot moment. Anaven al poble per donar el vistiplau als béns que l’Abeeku els havia promès.

Durant els dies posteriors a la cerimònia de coronació, en Cobbe es va mostrar cada vegada més nerviós per la promesa trencada sobre la feminitat de l’Effia, amoïnat per si l’Abeeku s’oblidava d’ella i triava alguna de les altres dones del poble. En Cobbe sempre havia dit que volia que la seva filla fos la primera esposa, la més important, però, de sobte, fins i tot que pogués arribar a ser la tercera, li semblava una esperança remota.

Cada dia preguntava a la Baaba què passava amb l’Effia, i cada dia la Baaba li responia que encara no estava preparada. Desesperat, va decidir permetre que la seva filla visités el complex de l’Abeeku, acompanyada per la Baaba, un cop a la setmana, perquè el cabdill la veiés de tant en tant i recordés fins a quin punt s’havia quedat corprès per la seva cara i la seva figura.

Una d’aquelles nits, l’Arekua la Sàvia, la primera esposa de l’Abeeku, els va donar la benvinguda.

—Endavant, Mama —va dir a la Baaba—. No us esperàvem aquesta nit. Els homes blancs són aquí.

—Podem marxar —va dir l’Effia, però la Baaba la va engrapar pel braç.

—Si no et fa res, ens estimaríem més quedar-nos —va dir la Baaba, i l’Arekua li va dirigir una mirada estranya—. Si tornem massa aviat, el meu marit s’enfadarà —va afegir la Baaba, com si amb allò quedés tot explicat.

L’Effia sabia que mentia. En Cobbe no les havia enviades allà, aquella nit. Era la Baaba qui, després de sentir que els homes blancs hi serien, havia insistit que anessin a presentar els seus respectes. L’Arekua va compadir-se d’elles i va anar a preguntar a l’Abeeku si s’hi podien quedar.

—Menjareu amb les dones i, si els homes entren, no direu res —els va dir quan va tornar.

Les va conduir a l’interior del complex. L’Effia es va fixar en totes les cabanes que anaven passant, fins que van entrar en una on s’havien reunit totes les dones per menjar. Es va asseure al costat de la Millicent, a qui ja començava a notar-se-li el ventre prenyat: no més gran que un coco i més aviat baix. L’Arekua havia cuinat peix estofat amb oli de palma, i van estar menjant fins que van tenir els dits tacats de color taronja.

Tot d’una, una criada que l’Effia no havia vist fins llavors va entrar a la sala. Era una nena, una criatura, i no va alçar els ulls de terra en cap moment.

—Sisplau, Mama —va dir a l’Arekua—. Els homes blancs volen visitar el complex. El cabdill Abeeku diu que us assegureu que esteu presentables per a ells.

—Porta’ns aigua, de pressa —va dir la Millicent, i quan la criada va tornar amb un cubell d’aigua, totes les dones s’hi van netejar les mans i els llavis. L’Effia es va arreglar els cabells, es va llepar els palmells de les mans i va fregar amb els dits els rinxolets que sobresortien pels costats. Quan va haver acabat, la Baaba li va dir que es posés entre la Millicent i l’Arekua, davant de les altres dones, i l’Effia va fer un esforç per semblar més petita i no cridar l’atenció.

Al cap de poca estona van entrar els homes. L’Abeeku tenia tot l’aspecte que ha de tenir un cabdill, va pensar l’Effia, fort i poderós, com si pogués aixecar deu dones per damunt del cap i oferir-les al sol. Darrere seu hi anaven dos homes blancs. N’hi havia un que, per la manera com l’altre el mirava abans de moure’s o de dir res, l’Effia va pensar que devia ser el seu cabdill. El cabdill blanc duia la mateixa roba que la resta, però encara lluïa més botons daurats a la part central de la jaqueta i damunt de les espatlles. Semblava més vell que l’Abeeku, tenia clapes grises als cabells castanys, però caminava molt dret, com ha de fer un líder.

—Vet aquí les meves dones. Les meves dones i fills, les mares i les germanes —va anunciar l’Abeeku.

L’altre home blanc, més menut i tímid, el va observar mentre deia aquelles paraules, i tot seguit es va tombar cap al cabdill blanc i tots dos van dir alguna cosa en la seva estranya llengua. El cabdill blanc va fer que sí amb el cap i els va dedicar un somriure a totes, mirant atentament cada dona i dient-li «hola» amb un fanti macarrònic.

Quan va dir el seu «hola» a l’Effia, la noia no va poder evitar que se li escapés una rialleta. Les altres dones la van fer callar i una foguerada de vergonya li va encendre les galtes.

—Encara n’estic aprenent —va dir el cabdill blanc, amb els ulls fixos en l’Effia, i el seu fanti, amb aquells sons tan horrorosos, li va ressonar a les orelles. L’home li va sostenir la mirada durant el que van semblar diversos minuts, i l’Effia va notar com la pell li cremava encara més a mesura que aquella mirada anava pujant d’intensitat. Als iris d’aquell home blanc hi havia uns cercles marrons que semblaven cassoles prou grans perquè s’hi pogués ofegar un nen, i així era justament com mirava l’Effia: com si volgués retenir-la allà, ofegant-la als seus ulls. Ben aviat, l’home es va posar vermell. Llavors es va tombar cap a l’altre home blanc i li va dir alguna cosa.

—No, ella no és dona meva —va fer l’Abeeku després que l’intèrpret traduís aquelles paraules, sense ni tan sols intentar dissimular la ràbia.

L’Effia va acotar el cap, avergonyida d’haver humiliat l’Abeeku, avergonyida que no pogués reclamar-la com a esposa. Avergonyida, també, perquè no l’havia anomenat pel seu nom: Effia la Bella. Tot d’una es moria de ganes de trencar la promesa que havia fet a la Baaba i de presentar-se com la dona que ja era, però abans que pogués obrir la boca els homes van marxar i el seu valor es va esvair quan el cabdill blanc la va mirar per damunt de l’espatlla i va somriure.

L’home es deia James Collins i era el nou governador del castell de la Costa del Cap. Una setmana més tard va tornar al poble per demanar a la Baaba la mà de l’Effia. La fúria d’en Cobbe davant d’aquella proposició va omplir totes les habitacions com si fos vapor d’aigua.

—Però si està pràcticament promesa a l’Abeeku! —va cridar a la Baaba quan aquesta li va dir que estava sospesant la proposta.

—Sí, però l’Abeeku no s’hi podrà casar fins que arribi la sang, i ja fa anys que esperem. Fes-me cas, marit: aquell foc va maleir la teva filla, és un dimoni que mai no es convertirà en dona. Pensa-hi. Quin sentit té, una criatura tan bonica a qui ningú no pot tocar? Tots els símptomes de la feminitat hi són presents, però res més. L’home blanc acceptarà casar-s’hi de totes maneres, no té ni idea de què s’endú.

Unes hores abans, l’Effia havia sentit com l’home blanc parlava amb la seva mare: l’home li pagaria trenta lliures per avançat i vint-i-cinc xílings mensuals en espècies com a regal nupcial, més del que fins i tot l’Abeeku podia oferir, més del que havia ofert mai ningú per una dona fanti d’aquell poble o del poble veí.

L’Effia va sentir com el seu pare es passava la nit caminant amunt i avall. L’endemà al matí la va despertar aquell mateix so, el ritme constant de les seves passes sobre la terra.

—Hem de fer que l’Abeeku es pensi que la idea ha estat seva —va dir finalment.

Així doncs, van demanar al cabdill que els anés a veure al seu complex. Aquest es va asseure al costat d’en Cobbe mentre la Baaba li exposava la seva teoria que el foc que havia destruït gran part dels béns de la família havia destruït també la seva filla.

—Té cos de dona, però alguna cosa maligna sotja el seu esperit —va dir la Baaba, escopint a terra per donar més èmfasi a les seves paraules—. Si t’hi cases, mai no et donarà fills. Si s’hi casa l’home blanc, en canvi, tindrà el poble en més alta estima i això farà prosperar els teus negocis.

L’Abeeku es va gratar la barba, pensarós.

—Porteu-me la Bella —va dir finalment.

La segona esposa d’en Cobbe va acompanyar l’Effia fins a l’habitació. Tremolava com una fulla i li feia tant de mal l’estómac que per un instant va pensar que buidaria els budells allà mateix, davant de tothom.

L’Abeeku es va aixecar i se li va posar al davant. Va passar els dits pel paisatge del seu rostre, els pujols dels pòmuls, les coves dels forats del nas.

—No hi ha hagut mai una dona més bonica —va dir finalment. Llavors es va tombar cap a la Baaba—. Però ara m’adono que tens raó. Si l’home blanc la vol, que se la quedi. Molt millor per als nostres negocis amb ells. Molt millor per al poble.

Tot i que era un tros d’home, en Cobbe es va posar a plorar obertament, però la Baaba va dreçar encara més l’esquena. Quan l’Abeeku va haver marxat, es va acostar a l’Effia i li va entregar un penjoll amb una pedra negra que brillava com si estigués recoberta amb pols d’or. El va deixar a les mans de la seva filla i va apropar-se-li fins a tocar-li l’orella amb els llavis.

—Emporta-t’ho quan marxis —va dir la Baaba—. És un record de la teva mare.

Quan finalment la Baaba es va apartar, l’Effia va percebre una mena d’alleujament darrere del seu somriure.

L’Effia havia passat per davant del castell de la Costa del Cap una sola vegada, un dia que ella i la Baaba havien sortit del poble per anar a la ciutat, però el dia del seu casament hi va entrar per primera vegada. Hi havia una capella a la planta baixa, i a ella i en James Collins els va casar un capellà que li va demanar que repetís unes paraules que no sabia què volien dir en una llengua que no entenia. No hi va haver ball, ni banquet, ni colors llampants, ni cabells lluents, ni dones velles amb els pits nus i arrugats llançant monedes i agitant mocadors. Ni tan sols els familiars de l’Effia van assistir a la cerimònia: després que la Baaba els convencés que la noia era un mal auguri, cap d’ells no va voler saber-ne res més. Aquell matí, abans que ella marxés cap al castell, en Cobbe li va fer un petó al cap i li va dir adeu, conscient que la premonició de la dissolució i la destrucció de la seva família, la premonició que havia tingut la nit de l’incendi, començava en aquell precís instant, amb la seva filla i aquell home blanc.

Per la seva part, en James havia fet tot el possible perquè l’Effia estigués a gust. La noia es va adonar que s’havia pres moltes molèsties. Li havia demanat al seu intèrpret que li ensenyés més paraules en fanti per poder-li dir que la trobava preciosa i que la cuidaria tan bé com sabés. I la va anomenar com solia fer-ho l’Abeeku: Effia la Bella.

Un cop casats, en James va acompanyar l’Effia a fer una visita pel castell. A la planta baixa de la muralla nord hi havia els apartaments i els magatzems. El centre estava ocupat per la plaça d’armes, les estances dels soldats i el calabós. També hi havia un corral, un estany i un hospital, una fusteria, una forja i una cuina. El castell era un poble en si mateix. L’Effia caminava al costat d’en James, astorada, passant les mans pels mobles elegants, fets d’una fusta del color de la pell del seu pare, i pels tapissos, d’una seda tan fina com un petó.

Es va amarar de tot i es va aturar a la plataforma d’armament, on hi havia uns canons negres immensos que apuntaven cap al mar. Volia descansar una mica abans que en James l’acompanyés per la seva escalinata privada, de manera que va recolzar un instant el cap en un d’aquells canons. Tot d’una va sentir una brisa que sortia d’uns foradets que hi havia a terra i li acaronava els peus.

—Què hi ha, aquí sota? —va preguntar a en James, que va respondre amb una paraula fanti deformada: «Mercaderia».

Llavors el vent li va fer arribar un gemec dèbil, tan dèbil que l’Effia va pensar que se l’estava imaginant, fins que finalment es va acotar i va enganxar l’orella a la reixa.

—James, hi ha persones aquí baix? —va preguntar.

En James es va acostar ràpidament a ella. La va aixecar de terra i la va agafar per les espatlles, mirant-la fixament als ulls.

—Sí —va dir amb veu ferma. Era una de les paraules fanti que sabia pronunciar.

L’Effia es va apartar i li va tornar la mirada, escrutant aquells ulls penetrants.

—Però, com els podeu tenir aquí baix, plorant? Digues! —li va etzibar—. Maleïts blancs, el meu pare ja em va advertir de com éreu. Porta’m a casa. Porta’m a casa ara mateix!

No es va adonar que cridava fins que va notar la mà d’en James sobre la boca, cobrint-li els llavis com si volgués obligar-la a empassar-se aquelles paraules. La va retenir així durant molta estona, fins que ella es va haver calmat. No sabia si ell l’havia entesa, però sentint la lleu pressió d’aquells dits sobre els seus llavis es va adonar que en James era un home capaç de fer mal, i que havia d’estar contenta de trobar-se d’aquest costat de la seva maldat i no de l’altre.

—Vols tornar a casa? —va preguntar en James. Tot i ser confús, el seu fanti era ferm—. Casa teva no és pas millor.

L’Effia li va apartar la mà de la boca i se’l va quedar mirant una bona estona. Va recordar la felicitat de la seva mare en veure-la marxar i es va adonar que en James tenia raó: no podia tornar a casa. Va fer que sí amb el cap, gairebé imperceptiblement.

En James la va fer pujar ràpidament per les escales. Al pis de dalt de tot hi havia les seves estances. Des de la finestra l’Effia veia el mar. Els vaixells de càrrega, com brosses de pols sobre l’ull blau, llagrimós, de l’Atlàntic, s’estenien fins tan lluny que es feia difícil saber a quina distància del castell es trobaven. Alguns potser eren a tres dies de viatge, d’altres, a tot just una hora.

Quan ella i en James van ser finalment a la seva habitació, l’Effia es va fixar en un d’aquells vaixells. L’espurneig d’una llum groga anunciava la seva presència a l’aigua i permetia a l’Effia distingir tot just la silueta de l’embarcació, llarga i corbada com la closca buida d’un coco. Volia preguntar a en James què transportava el vaixell, i si marxava o arribava, però estava cansada d’intentar desxifrar el seu fanti.

En James li va dir alguna cosa. Va acompanyar les seves paraules d’un somriure, com una ofrena de pau. Les comissures dels llavis li van tremolar de manera gairebé imperceptible. Ella va brandar el cap, intentant dir-li que no l’entenia, i finalment ell va assenyalar el llit que hi havia al racó de l’esquerra de l’habitació. L’Effia s’hi va asseure. Aquell matí, abans de marxar de casa per anar al castell, la Baaba li havia explicat què s’esperava d’ella la nit de noces, però semblava que ningú no ho havia explicat a en James. Quan ell se li va acostar, li tremolaven les mans i l’Effia es va adonar que començava a suar-li el front. Va ser ella mateixa qui es va estirar al llit, ella qui es va aixecar la faldilla.

Van continuar així durant setmanes, fins que, finalment, el consol de la rutina va començar a atenuar el dolor que li provocava l’enyor de la seva família. En James tenia alguna cosa, no sabia què, que la calmava. Potser era la manera com li responia sempre totes les preguntes que ella li feia, o l’afecte que li demostrava. Potser era el fet que no tenia altres esposes a qui atendre i, per tant, que totes les nits estava amb ella. L’Effia havia plorat la primera vegada que ell li havia fet un regal: havia agafat la pedra que li havia donat la Baaba i hi havia posat una cadeneta perquè la pogués dur penjant del coll. Acaronar aquella pedra li suposava sempre un gran consol.

L’Effia sabia que no havia d’agafar-li afecte a en James i no podia treure’s del cap les paraules del seu pare, que sempre havia volgut que fos alguna cosa més que la dona fanti d’un home blanc. També recordava que havia estat a prop, molt a prop, de ser realment algú. Durant tota la vida, la Baaba li havia pegat i l’havia fet sentir poca cosa, i ella havia contraatacat amb la seva bellesa, una arma silenciosa però molt poderosa, que l’havia duta fins als peus del cabdill del poble. Però al final la seva mare havia guanyat i l’havia expulsada, no només de casa, sinó del poble, de tal manera que ara les úniques dones fanti que veia eren les dones dels altres soldats.

Havia sentit que els anglesos no les anomenaven «esposes», sinó «concubines». «Esposa» era una paraula reservada per a la dona blanca que els esperava a l’altra banda de l’Atlàntic. Una «concubina», en canvi, era tota una altra cosa, una paraula que els soldats feien servir per mantenir les mans netes i no tenir problemes amb el seu déu, un ésser format per tres entitats però que als homes només els permetia casar-se una vegada.

—Com és, ella? —va preguntar l’Effia a en James un dia.

Havien estat intercanviant idiomes. A primera hora del matí, abans de marxar a supervisar les tasques del castell, en James li ensenyava anglès, i a la nit, quan es ficaven al llit, ella li ensenyava fanti. Aquella nit, ell li acaronava la clavícula amb un dit i l’Effia li cantava una cançó que la Baaba solia cantar de nit a en Fiifi, mentre ella escoltava arraulida en un racó, fent veure que dormia, fent veure que no li importava sentir-se sempre exclosa. A poc a poc, en James havia començat a significar més per a ella del que se suposava que un marit havia de significar per a la seva esposa. El primer que ell havia volgut aprendre a dir havia estat «t’estimo», i li ho deia cada dia.

—Es diu Anne —va respondre, traslladant el dit de la clavícula de l’Effia als seus llavis—. Fa molt temps que no la veig. Ens vam casar fa deu anys, però la major part d’aquest temps l’he passat fora. Pràcticament no la conec.

L’Effia sabia que en James tenia també dos fills a Anglaterra, l’Emily i en Jimmy. Tenien cinc i nou anys, i havien estat concebuts durant els pocs dies que havia tornat a casa de permís i havia pogut estar amb la seva dona. El pare de l’Effia tenia vint fills. El vell cabdill n’havia tingut prop de cent. A l’Effia no li cabia al cap que un home pogués ser feliç amb tan poc. Es preguntava quin aspecte devien tenir els seus fills. També es preguntava què devia escriure, l’Anne, en aquelles cartes que enviava a en James. Arribaven a intervals imprevisibles, ara quatre mesos, ara només un. En James les llegia al seu escriptori, de nit, mentre l’Effia feia veure que dormia. No sabia què deien les cartes, però cada vegada que en James en llegia una, després tornava al llit i s’estirava tan lluny d’ella com podia.

En aquell moment, però, sense cap carta que el mantingués allunyat, en James tenia el cap recolzat damunt del seu pit esquerre. Quan va parlar, el seu alè va recórrer com un vent càlid el ventre de l’Effia i es va perdre entre les seves cames.

—Vull tenir fills amb tu —va dir, i l’Effia es va encongir, preocupada per si no era capaç de fer realitat el seu desig i preocupada també per si, pel fet dâ

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X