Dilluns

AOSTA, L’OMBRA DE LA ’NDRANGHETA
RERE ELS USURERS

Deixaven diners a empresaris i particulars a tipus d’interès astronòmics per acabar apropiant-se béns i comptes bancaris. Aquesta era l’activitat de Domenico Cuntrera, originari de Soverato, amb antecedents penals, arrestat per la policia gràcies a les investigacions per l’assassinat de Cristiano Cerruti, braç dret del constructor Pietro Berguet, president de la societat Edil.ber.

El qüestor Andrea Costa durant la conferència de premsa ha afirmat: «Hem anat directament al cor de l’organització gràcies a les investigacions minucioses dutes a terme pels meus homes, però no puc afegir res més perquè estem segurs que això és la punta de l’iceberg.»

«És indubtable que les organitzacions mafioses fa anys que s’han assentat al territori de la vall i crec que aquest últim cas que la prefectura d’Aosta ha tret a la llum n’és una prova concloent», ha comentat el comandant dels carrabiners Gabriele Tosti, de la Direcció Antimàfia de Torí.

«Estem davant d’un atac a la part sana del país. Hem de pensar a no deixar l’empresariat a la mercè d’aquestes organitzacions mafioses», clama el jutge Baldi des de la fiscalia.

Domenico Cuntrera, inculpat per l’homicidi de Cristiano Cerruti, va ser detingut a la frontera suïssa després d’haver abandonat precipitadament la pizzeria Posillipo d’Aosta, de la qual era propietari. En possessió de l’acusat, probablement vinculat a una família mafiosa, es van trobar nombrosos documents que actualment estan essent examinats. La detenció d’aquest home podria ser el primer èxit de l’Estat en la lluita contra la delinqüència organitzada al nostre territori.

Giampaolo Gagliardi

En Rocco va sentir una vaga satisfacció pel fet que a l’article no hi apareixia el seu nom. Però això no era suficient per alleugerir l’estat de prostració en què es trobava. Feia tres dies que no sortia de l’hotel apartament. Feia tres dies que no engegava el mòbil, que no veia el despatx ni els companys, que no anava a esmorzar a la plaça Chanoux, que no fumava cap porro, que no veia l’Anna. A part de les passejades amb la Lupa per fer pipí, es quedava sol a l’habitació de l’hotel Vieux Aosta mirant la televisió o el sostre, i sovint trobava el sostre molt més interessant. Semblava que a la Lupa li agradava aquella nova vida feta de llargues dormides al llit al costat del seu amo, bons tiberis i corregudetes pel centre històric per digerir una mica. Era comprensible. Havia estat abandonada a la neu i havia viscut dies vagant per boscos i prats jugant-s’hi la vida qui sap quantes vegades. Poder estar-se ara ben calenta en un lloc segur, sobre d’un edredó flonjo i acollidor, sense neguits ni patiments ni por que l’esclafés cap camió, li semblava un somni. I assaboria aquella escalforeta i aquella seguretat segon a segon.

En Rocco, amb el diari a la mà, va girar full.

L’ASSASSÍ DEL CARRER PIAVE
ENCARA SENSE NOM

Encara no s’han pogut posar nom ni cara a l’home que la nit de dijous va entrar al pis del viceqüestor Rocco Schiavone, al carrer Piave, i va disparar vuit trets de pistola a Adele Talamonti, de 39 anys, veïna de Roma, amiga i confident del viceqüestor. Segons les últimes revelacions, la dona es trobava a Aosta de visita. El cos de la víctima va ser traslladat a la capital i ha trobat sepultura al poble de Montecompatri, als afores de Roma, d’on és originària la família. Però al voltant de l’homicidi queden encara moltes preguntes sense resposta. L’objectiu de l’homicida era realment ella o en realitat era el viceqüestor, que la nit de l’homicidi no era al seu pis?

A la prefectura callen com morts i a la fiscalia hi regna un silenci eixordador. La sensació és que als despatxos fan pinya al voltant del viceqüestor, de servei a Aosta des del setembre de l’any passat. Un policia eficient amb grans resultats al full de serveis, entre els quals destaca el descobriment d’una xarxa de la delinqüència organitzada dedicada a la usura. I nosaltres ens preguntem: ens trobem davant d’un sumari amb un alt risc de contaminació, o bé d’una aplicació de la llei del silenci a l’interior de les forces de l’ordre, ara que és un dels seus membres qui es troba a l’ull de l’huracà? Si fos així, hauríem de témer un greuge a la democràcia. Però confiem en les nostres forces de l’ordre i esperem amb optimisme.

Sandra Buccellato

—Vés a prendre pel cul! —En Rocco va rebotre el diari a terra—. Una merda de llei del silenci! —va cridar a les pàgines del diari escampades per terra.

Qui era la Sandra Buccellato? Què insinuava?

Era el segon article que la periodista escrivia amb aquell to sobre l’homicidi. L’«Adele Talamonti, de 39 anys, veïna de Roma» era la companya d’en Sebastiano, el seu millor amic de Roma. La «víctima» era una vella amiga estimada que ara reposava al cementiri de Montecompatri. Què coi era tot aquell verí que la periodista escopia a l’article?

La Sandra Buccellato al diari hauria hagut d’escriure: Senyor Schiavone! Han matat una amiga seva al seu pis i vostè, en comptes d’investigar, s’està tancat des de fa dies com un ós que hiberna? Què espera? Espavili’s i miri de treure’n l’aigua clara. Mentre vostè es llepa les ferides, aquest cabró volta en llibertat la mar de feliç. Reaccioni, Schiavone!

La veritat era que l’Adele havia mort en lloc d’en Rocco. Aquells vuit trets del calibre 6,35 que li havien disparat mentre dormia tranquil·lament al llit del carrer Piave, anaven destinats a ell. Només a ell. L’Adele era responsabilitat seva. L’enèsima.

Igual que la Marina.

Mirava com el dia es pansia igual que una flor tallada.

Algú va trucar a la porta. La Lupa, ajaguda sobre el llit desfet, va dreçar una orella. En Rocco no es va moure. Va esperar. Van tornar a trucar.

«Ara se n’anirà», va pensar.

Va sentir com els passos del visitant s’allunyaven passadís enllà. Va fer un sospir.

Aquell torracollons també se n’havia anat.

Lentament es va tornar a estirar al llit i es va enfonsar a l’edredó de plomes. La Lupa se li va arraulir sota l’aixella. Tots dos es van adormir, abraçats com dos nàufrags.

—Un tallat i un descafeïnat! —va cridar la Tatiana.

En Corrado Pizzuti no es va moure, amb la mirada perduda a la safata plena de tasses per ficar al rentaplats.

—Corrado, desperta’t, són les set del vespre! Un tallat i un descafeïnat!

En Corrado es va revifar i va mirar els dos clients de la barra. Eren en Ciro i en Luca, els guàrdies municipals de Francavilla al Mare.

—Que t’has clapat? —va fer en Ciro.

—Fote’t un cafè tu, també! —va afegir en Luca.

En Corrado va començar a trafeguejar al voltant de la màquina.

—Quin dia de sol més maco que ha fet, eh, Tatiana? Per què no anem a menjar peix, després?

Feia tres anys que en Luca tirava la canya a la Tatiana, la sòcia d’en Corrado. I encara no havia entès que la russa feia dos anys que s’havia casat amb el comptable De Lullo, vidu i sense fills.

—Porta-hi la teva dona, a menjar peix —va respondre la Tatiana amablement.

En Corrado amb prou feines va somriure. Sempre era amable, la Tatiana. Sempre positiva. Sempre somrient. Potser també era per això que feia tres anys li havia demanat si volia ser sòcia del bar. La Tatiana no hi havia posat diners, d’on els hauria tret? Però en Corrado necessitava tenir al costat una persona honrada, en qui pogués confiar, a qui pogués deixar el bar i la caixa si pel motiu que fos havia de marxar. Com li havia passat feia una setmana. Quan l’Enzo s’havia presentat a casa seva a la nit per endur-se’l per força a Aosta. Qui li devia haver donat a aquell malparit l’adreça de Francavilla? Com l’havia trobat? Sota les amenaces d’aquell assassí, no podia fer res més que obeir i esperar que desaparegués ràpidament de la seva vida.

—Què et passa? —li va xiuxiuejar la Tatiana.

En Corrado va somriure.

—Estàs preocupat.

Què li podia dir? Que els seus dies eren malsons inacabables? Que de bona gana hauria agafat el primer vol cap a qualsevol país de l’altra banda del món? En comptes d’això, va dir:

—Té, Luca! —I va allargar el cafè a l’altre guàrdia.

—Així què, Tatiana? Anem a menjar peix o no?

—Fes una cosa, Luca. Acaba’t el cafè, agafa en Ciro i continueu la ronda. Amb una mica de sort, abans que sigui hora de plegar encara podràs posar alguna multa!

En Ciro es va posar a riure i va clavar una manotada a l’espatlla del seu company.

—Ai, pobre Luca, que no tens cap esperança!

I els dos guàrdies van deixar el bar. A fora es van creuar amb la Barbara, que va entrar al Derby amb un somriure de trenta-dues dents.

—Corrado, em fas dos tes? Me’ls enduc!

—De seguida! —va respondre en Corrado.

Les dues propietàries de la llibreria del costat del bar el cohibien. No és que fossin severes ni autoritàries. La Barbara i la Simona venien llibres, i ell les trobava envoltades per un halo de misteri. De cafè i entrepans en compra tothom, però de llibres? I tanmateix el negoci funcionava. Com si fossin dues sacerdotesses d’un culte que ell desconeixia, les respectava i satisfeia tots els seus desitjos.

—Llimona, com sempre?

—Llimona, com sempre!

—Corrado, després dels tes encén els llums de fora que és hora... —va dir la Tatiana, i tot seguit va fer un gest a la llibretera, que la va seguir a fora del bar. Volia parlar-hi.

A la vorera es va encendre un cigarret. En va oferir un a la Barbara, que el va refusar.

—Què hi ha, Tatià?

—En Corrado està estrany. Fa quatre dies va tancar el bar. Va ser fora dues nits. No em va dir per què ni m’ha dit on va anar. Des d’aleshores... no ho sé, està pàl·lid, té el cap als núvols, i salta per no res.

—En què penses?

—No ho sé. Però no m’agrada.

Van mirar l’home que escalfava l’aigua del te en un pot d’alumini.

—En Corrado té un passat fosc, a Roma. Un dia em va dir que no hi podia tornar.

A la Barbara se li van encendre els ulls.

—Quina mena de passat?

Era una lectora impenitent de Le Carré i de P. D. James i veia complots i enigmes pertot arreu.

—Alguna cosa fosca, t’he dit. —I va afegir en veu baixa—: Va estar a la presó...

—I què vols dir amb això?

—No ho sé. Hi ha alguna cosa que no el deixa estar tranquil.

—El te està a punt! —va cridar en Corrado.

La Barbara va estrènyer el braç de la Tatiana en senyal de solidaritat i va entrar. La russa es va quedar a fora a acabar-se el cigarret mirant el cel. El mar continuava llançant les onades contra la platja i contra els esculls. Faltava poc perquè es fes de nit. La llibretera va passar pel costat de la Tatiana amb els dos tes.

—Després en parlem —li va xiuxiuejar, i se’n va anar cap a la botiga.

La russa va llençar el cigarret i va tornar a entrar al bar. En Corrado, recolzat a la màquina de cafè, mirava els sucs de fruita.

—Fes una cosa, Corrado, vés-te’n a casa. Ja tancaré jo.

—Què?

—Deia que te’n vagis a casa. Et fiques al llit o t’estires al sofà a mirar la televisió i descanses. De totes maneres ja tenim el dia fet.

En Corrado va assentir.

—Sí, sí... tens raó. Me’n vaig.

La dona va passar darrere de la barra.

—Estàs segur que no tens febre?

—Eh?

—Tens febre?

—No, no, què dius de febre —va respondre en Corrado—. Tancaràs tu?

—T’acabo de dir que ja ho faré jo.

L’home va enfonsar el cap entre les espatlles, va arreplegar l’anorac del penja-robes, va treure’n la gorra de la butxaca i se la va encasquetar.

—Doncs fins demà.

—Fins demà.

La Tatiana es va quedar mirant com se n’anava.

S’estava fent fosc. El mar aviat només seria una taca negra constel·lada dels llums de les barquetes de pesca. Va decidir anar cap a casa passant pel passeig marítim, per respirar una mica. Es va creuar amb dos nois que feien fúting i amb una dona que passejava el gos. Només van passar dos cotxes i un ciclomotor petarrellejant. Francavilla al Mare era un poble d’estiueig. Sobretot arran de mar gairebé totes les cases estaven tancades i barrades en espera dels propietaris, que vindrien els mesos d’estiu. En Corrado vivia en un carrer no gaire lluny de la platja, en una casa amb dues escales i dotze apartaments en què a part d’ell només hi vivien tres famílies.

No podia continuar així. Era una tortura infinita. Dormia poques hores, i encara eren hores cansades i agitades, grises, sense somnis.

«Totes les coses comencen i acaben», es repetia. «Per què a mi no se m’acaba mai?»

Quant de temps hauria d’expiar els seus errors? Era pitjor que una cadena perpètua. «Potser hauria valgut més acabar a la presó», es deia. Per què aquell policia, feia sis anys, no l’havia pelat juntament amb el seu còmplice? Ara es trobava encadenat, impotent, espantat i en mans d’un assassí.

—Això s’ha d’acabar! —va dir esbufegant mentre ficava la clau al pany de la porteta de ferro del pati.

Va anar cap a l’esquerra, cap a l’escala A. Va obrir el portal. Ell vivia a l’entresòl. Una sola volta de la clau i ja era a dins. Va encendre el llum. Es va treure la gorra i l’anorac i els va penjar al costat de la porta. Va respirar fondo i va entrar a la cuina. L’Enzo Baiocchi estava assegut a taula. Fumava mirant la televisió. Els porticons i les finestres estaven tancats i se sentia pudor de fum fred i de cafè vell. Se li va fer un nus a l’estómac.

—Benvingut —li va dir l’home.

En Corrado no va respondre. Va obrir la nevera, va agafar una ampolla d’aigua.

—No has nat a comprar ni una merda.

Amb prou feines el va mirar de cua d’ull mentre anava fins a l’escorreplats a buscar un got. Per acabar el malson n’hi hauria hagut prou amb un cop sec, fort i decidit al clatell amb aquella ampolla de vidre.

—No, no hi he anat.

—I io què coi halo avui?

Els cabells rossos oxigenats de l’Enzo, secs i durs, semblaven d’estopa. L’home va apagar el cigarret a la tassa.

—Guessis pogut dur un parell de panets del bar... un brioix... qui’t va parir!

—No hi he pensat.

—Doncs me’n vai a sopar a Pescara. Dóna’m pasta.

En Corrado va acabar de posar-se l’aigua al got. Va beure. El va deixar a l’aigüera.

—No —li va dir.

—No què?

—Que no et dono ni cinc, Enzo, ni cinc. Ja en tinc la pipa plena.

En Baiocchi es va girar lentament.

—Què dius?

—Que fa tres dies que ets aquí. Volies que et portés a Aosta, hi vam anar, ara cadascú a casa seva. —No ho sabia ni ell, d’on havia tret el valor. Però ho havia dit—. Quants dies t’has d’estar aquí, encara?

L’Enzo es va alçar a poc a poc.

—Tants com em roti. I tu no em toquis els ous. Sas per què?

En Corrado va fer que no amb el cap. L’Enzo es va ficar la mà a la butxaca. En va treure un rebut.

—Mira què he trobat a la butxaca del teu anorac. N’ets, d’imbècil! —i li va posar el paper davant dels ulls—. Ho veus? Sas què és? Hi ha el teu nom i cognom, de l’hotel a Pont-Saint-Martin on vas dormir i vas ensenyar el carnet. —Va somriure amb les seves dents grogues—. Imbècil! Amb això en tinc prou i de sobres. Recorda-te’n, Corrà, si caic jo, caus tu.

En Corrado es va apartar de l’aigüera.

—Per què no te’n tornes a Roma i em deixes en pau?

—Hi tornaré, no pateixis que hi tornaré. Quan s’hagin calmat les aigües. Però tu què saps?

—Que què sé? Què saps tu! —va exclamar en Corrado—. Mira com la vas cagar, que en comptes de carregar-te el policia vas disparar contra una tia que no hi pintava res! Que no t’hi veus!

L’Enzo no es va moure. Mirava en Corrado sense canviar d’expressió.

—Deu ser un problema de família, Enzo! Tu i el teu germà Luigi sempre us equivoqueu de blanc!

L’Enzo va saltar i li va fer envestir la paret. Li havia aparegut una navalla a la mà. La va posar al coll d’en Corrado.

—Vigila el que dius, desgraciat! Al meu germà no te’l poses a la boca!

La punta del ganivet va entrar a la pell del coll d’en Corrado, que va obrir la boca i va tancar els ulls. Una gota de sang va lliscar per l’acer.

—Recorda-te’n! Si caic jo, caus tu. —El criminal va deixar anar la presa i es va ficar ràpid el ganivet a la butxaca—. Afaita’t i renta’t, que fas pudor de cuina.

Dimarts

A la prefectura les coses continuaven rutllant encara que en Rocco no hi fos. L’agent Casella de guàrdia a la porta, en Deruta i en D’Intino buscant algun document perdut, la inspectora Caterina Rispoli al telèfon al despatxet de la planta baixa i l’Antonio Scipioni, l’agent mig sicilià mig de les Marques, enfeinat agafant denúncies. L’Italo Pierron semblava l’únic que trobava a faltar el seu superior. Al pas de la porta, mirava el despatx buit d’en Rocco. La taula, la finestra tancada, la prestatgeria amb els llibres de jurisprudència sense estrenar, el crucifix, la fotografia del president i el calendari. S’hi va fixar per primera vegada aquell dia de sol de primavera. Estava aturat al 8 de setembre de l’any anterior, el dia que en Rocco havia arribat destinat a la prefectura d’Aosta. El viceqüestor no se l’havia mirat mai. Havia dit moltes vegades que per a ell feia anys que tots els dies eren iguals. I a part de la calor o
el fred, no notava altres diferències substancials.

—Què tens sota el braç?

L’Italo es va girar de cop. Al mig del passadís hi havia la Caterina.

—Res, donava una ullada al despatx. —Va mirar-se la cartolina que tenia cargolada—. Això? Una cosa que volia penjar. Una broma.

La Caterina la va assenyalar, encuriosida.

—Què és?

—Ara ho veuràs.

Es va acostar a la paret, a la dreta de la porta del despatx del viceqüestor. Va descargolar la cartolina, de la butxaqueta de la camisa en va treure unes quantes xinxetes de colors. S’havia penjat un martell al cinturó dels pantalons. Va clavar la cartolina a la paret i es va allunyar per mirar l’obra.

—Està recta, et sembla?

La Caterina s’ho va mirar.

—Sí. Diria que sí. Però què és? —S’hi va acostar per llegir el que hi deia.

L’Italo havia dividit l’espai en cinc grans rectangles que representaven la classificació de les tocades de collons segons en Rocco Schiavone, del sisè al desè grau. A aquestes altures tots coneixien aquella escala. Començava a la sisena posició amb les murgues més lleugeres i arribava fins a la desena, a dalt de tot, on s’imposava, solitària i despietada, la pitjor tocada de collons: el cas per resoldre.

La Caterina es va posar a riure.

—Les saps totes?

—Sé les que hi he posat. A mesura que en descobrim més les afegirem fins que tinguem el quadre complet.

—Li has trucat?

—No contesta. No contesta a ningú.

—Has passat pel seu pis del carrer Piave?

—L’han desprecintat —va dir l’Italo—. Li he deixat l’encàrrec del qüestor. Diu que li ha trobat un pis al carrer Laurent Cerise. Però en Rocco l’hauria d’anar a veure.

—Tranquil. En aquesta època de l’any els pisos no marxen com pa beneit —va fer la Caterina—. I parlant de pa, en Deruta demana permís perquè aquesta nit diu que hauria d’anar a donar un cop de mà a la seva dona al forn.

La inspectora va començar a allunyar-se pel passadís.

—Caterina? Te’n recordes que demà anem a sopar a casa de la meva tia?

La Caterina va respondre sense girar-se.

—Demà al vespre tinc ioga! —I va alçar els ulls al cel. Va pensar en la llista del viceqüestor. Potser ella també se n’hauria de fer una, posaria «sopars amb parents» al novè nivell.

En Rocco, ajagut al llit, mirava la paret del davant. Tenia els ulls clavats en una taca del racó de dalt. Una taca grisa. Recordava la Gran Bretanya. O el perfil d’un home barbut que reia amb la boca molt oberta. La cua de la Lupa va cinglar l’aire. El gos va dreçar les orelles i va aixecar el nas. Tres segons després van trucar.

—Dottore? Dottore? Està bé?

Era la veu del porter de l’hotel apartament.

—Dottore, té una visita. Si us plau, obri. Contesti!

Havia d’obrir. Es va arrossegar fins a la porta. Va girar la clau i va obrir.

Acompanyava el porter un home immens. En Rocco el va reconèixer immediatament: el substitut de la judicial de Torí, en Carlo Pietra, de servei a Aosta des del dia que ell s’havia tancat en aquell hotel.

El viceqüestor va acabar d’obrir la porta.

—Passi... —va dir.

En Pietra amb prou feines va somriure, va passar per davant del porter i va entrar a l’habitació.

—Necessita res?

En Rocco no va respondre. Es va limitar a tancar la porta.

—Com va?

—Va.

En Carlo Pietra era una esfera que semblava omplir tot sol els trenta metres quadrats de l’habitació. Tenia els ulls blaus i alegres, duia la barba curta i els cabells llargs.

—Puc? —va preguntar a en Rocco indicant l’única butaca que hi havia.

—I tant, si us plau.

Es va asseure i el seient va grinyolar. Va mirar el viceqüestor, la seva barba d’uns quants dies, els cabells embullats. Va obrir la carpeta que tenia a la falda i va ficar-hi el nas.

—Sí que és trist aquí dins —va dir mentre fullejava els papers.

—No es pot dir que a casa meva sigui gaire millor. —En Rocco va obrir la nevereta—. Vol alguna cosa? A veure... tinc una Coca-Cola, sucs, i tres ampolletes d’un whisky desconegut.

—No, gràcies.

—Si no, li puc fer un cafè de càpsula. No estan malament.

—No, no, res. Vaig a sopar a fora i vull tenir lloc. —I es va tustar tres vegades l’estómac amb la mà.

En Rocco es va acostar al racó de la cuina. A ell li venia de gust el cafè.

—Digui, dottor Pietra, digui.

En Pietra es va treure un mocador i es va mocar.

—Escolti, fem una cosa abans que se’ns faci un nus a la llengua?

—És clar.

—Ens tractem de tu?

—Per què no?

El viceqüestor va prémer el piu i el cafè de seguida va començar a caure a la tasseta de ceràmica.

—Doncs digues, Rocco, et va bé fer un repàs ràpid de la situació?

—Endavant.

En Rocco va agafar el cafè i va anar a seure al llit. La Lupa s’havia tornat a adormir.

—A veure, tens alguna idea de qui podia ser la persona que el 10 de maig va entrar a casa teva i va disparar contra... —L’ull d’en Pietra buscava entre els papers de la carpeta.

—Adele Talamonti —va dir en Rocco—. Sí, l’Adele Talamonti era a casa meva. Era la companya d’en Sebastiano, un amic íntim. Havia vingut a amagar-se a casa meva perquè ell es tornés boig buscant-la. Sí, ja ho sé... —va acceptar en Rocco preveient la mirada escèptica d’en Pietra—, una collonada, però ella es pensava que així recuperaria l’interès i la passió del seu home. En resum, l’assassí es pensava que en aquell llit hi era jo i va disparar.

En Pietra va assentir.

—I no tens ni idea de qui podia ser?

—No.

En Carlo es va rascar el cap.

—Mira, Rocco, he llegit una mica el teu expedient. I diguem que... així, a primera vista, el teu passat és una mica complicat.

—Complicat és un eufemisme, Carlo.

—Per tant no serà fàcil anar-hi a furgar, però alguna sospita tens.

En Rocco ho va negar amb el cap.

—No, no en tinc cap. Només sé que qui sigui que va voler matar-me ho tornarà a provar.

En Carlo Pietra es va mirar l’habitació.

—I l’esperes aquí?

—No. Sóc aquí perquè m’he quedat sense pis. Així que en trobi un me’n vaig. Sobretot per ella. —I va assenyalar la Lupa—. Aquí li falta lloc.

Va semblar que en Pietra s’adonava aleshores de la presència del gos.

—No ho sé. Jo prefereixo els gats. —El substitut de la judicial va alçar la carcanada—. Doncs res, vaig a veure el qüestor. Li dono l’expedient en mà i me’n torno a Torí. Aquí ja no hi tinc res a fer. Quan tornaràs a la feina?

—Encara em queden unes quantes vacances.

—I les passaràs aquí?

—No tinc ganes d’anar enlloc.

—Ha estat un plaer. —En Pietra va allargar la mà i va encaixar amb en Rocco—. Com s’hi està a Aosta?

El viceqüestor es va quedar uns segons pensant-ho.

—Bon viatge.

Havia estat en Massimo, el seu amic de Viterbo, qui li havia aconsellat el millor pinso per a la Lupa. Te’n podies refiar, d’en Massimo. Criava gossos d’aigua tofoners i els ensinistrava com si fossin soldats. De manera que en Rocco havia fet una foto a la cadelleta i l’havia enviat pel mòbil al seu amic, que havia contestat: «Estimat amic Rocco, fa de mal dir de quina raça deu ser. Així a cop d’ull en veig tres: setter, bretó i alguna mena de pastor. En tot cas és maca i cuida-la bé.» Va recollir el plat brut i el va deixar a l’aigüera de la cuina. Va arreplegar el diari per rebregar-lo i llençar-lo. L’ull li va anar a parar a l’article de la Buccellato:

I nosaltres ens preguntem: ens trobem davant d’una investigació amb un alt risc de contaminació, o bé d’una aplicació de la llei del silenci a l’interior de les forces de l’ordre ara que és un dels seus membres qui es troba a l’ull de l’huracà?

En va fer una pilota i la va enviar a les escombraries.

—Set vertical, inhàbil, negat, sis lletres.

La Marina seu al llit, al costat de la Lupa. L’acaricia amb la dreta. Amb l’esquerra aguanta la revista d’enigmística.

—Pocatraça?

—Espera, acaba amb e.

—Maldestre?

—Rocco, he dit sis lletres.

Sis lletres...

—Una mica lleig, això...

—Sí.

—Home, no és que el pis del carrer Piave fos res de l’altre món.

—És veritat —contesto.

—Has de buscar casa.

—És inútil. —Hi penso—. Inútil?

—El què?

—La paraula que busques. Va bé inútil?

—T’he dit que acaba amb e. Espera, poso el dotze horitzontal... consentir... això és fàcil, acceptar... el pseudollibre d’Abdul Alhazred...

—Què?

—Necronomicon.

—Però com t’ho fas per saber aquestes coses?

—Les sé. O sigui que el set vertical era... inepte!

—Inepte?

—Exacte.

La miro.

—Estàs empipada amb mi? —És clar que està empipada amb mi. Una cosa és segura. La meva dona per dir una cosa sempre dóna més voltes que els anells de Saturn, però ja hi estic acostumat—. Estàs empipada? I per què no m’ho dius directament?

Deixa la revista, fa un petó a la Lupa al nas i se’n va al lavabo. S’atura al pas de la porta. Em mira amb ulls grossos.

—Fes alguna cosa, ostres!

I desapareix darrere de la porta.

Mira-te’ls tots, vinga voltar, parlant en veu baixa. Rucs. Només que els rucs giren per fer moure una sínia. En canvi aquestes desferres només gasten les soles de les sabates i l’herba del pati.

—S’ha acabat, tothom cap a dins! —va cridar un funcionari jove amb la barba curta i la cara encara granelluda. L’Agostino, àlies el Professor, es va alçar seguit de l’Oluwafeme, el gegant nigerià, i l’Erik el Roig. Un altre dia de merda, l’enèsim dia de merda. A poc a poc va passar la porta que donava a les escales de la galeria número 2 del centre de reclusió de Varallo. Va saludar amb un somriure el carceller pelat i va començar a pujar els graons. Ja no li feien efecte ni les mirades de respecte dels altres presoners. Ni les sol·licituds de justícia sumària que aquelles mans tremoloses li portaven durant la socialització, quan les portes de les cel·les estaven obertes i es podia voltar per la galeria recaptant cigarrets i deutes. Aquelles parets començaven a fer-li fàstic. Havia de canviar de lloc, havia de fer-se traslladar. Aire nou, vida nova, nova gent per sotmetre. Li hauria agradat endur-se l’Oluwafeme i l’Erik, vàlids, fidels i sobretot perillosos. I a més l’Erik cuinava de collons.

—Què tenim avui per sopar? —li va preguntar mentre franquejaven l’última porta abans del passadís de la galeria.

—Avui et faré carbonara. I pit de pollastre amb llimona.

L’Agostino va assentir.

—Hi poses olives al pollastre?

—Naturalment, Professor!

Va estrènyer les mans que li van oferir un parell d’interns i finalment va entrar a la cel·la. L’únic que no dormia en lliteres era ell. De seguida va notar que algú li havia tocat el coixí. El llençol estava mal doblegat. Va ficar la mà sota les flassades i en va treure un paperet, un tros de full arrencat d’una llibreta quadriculada.

«Demà!», hi deia.

L’Agostino va mirar l’Erik i el nigerià. Tot seguit es va posar el trosset de paper a la boca i va començar a mastegar.

—Què és? —li va preguntar l’Erik.

—L’aperitiu...

—Comissaria Colom, diguiiii...

—Passi’m en De Silvestri.

—De part de qui?

—Viceqüestor Schiavone.

Es va esperar. La seva antiga comissaria de Roma, on havia passat tants anys i on encara treballava en De Silvestri, el vell agent que l’havia vist debutar als òrgans de la policia, un home amb la memòria d’un ordinador i la intel·ligència d’un Nobel. Amb l’auricular del telèfon sense fil a la mà va mirar per la finestra. Temps gris i humit. Es podia posar a ploure en qualsevol moment. Però els vidres de la finestra no estaven entelats, senyal que la temperatura de fora finalment s’anava adequant a la primavera.

—Dottore? Però què ha passat? —va començar en De Silvestri amb la seva veu rogallosa.

—Ho has sentit?

—Per casualitat, al telenotícies comarques. El buscaven a vostè, oi que sí?

—Sí. Necessito un cop de mà, Alfredo.

—El que vostè digui.

—Algú que hagi sortit últimament?

—Algú qui?

—Algú que hagués fet tancar jo. No ho sé, algú que me la tingués jurada?

Va sentir que l’agent respirava fondo.

—Dottor Schiavone, em demana que li miri les pàgines grogues?

—Sí, però deixa estar les coses petites. Furts, estafes i collonades d’aquestes. Vés a les grosses.

—Quant de temps tinc.

—El que necessitis.

—Li trucaré jo.

En Rocco va penjar. Li havia entrat una mica de gana. Va despertar la Lupa.

—Sortim?

—Puc pujar a veure la Chiara? —va preguntar en Max.

—D’acord, però poca estona. Encara està cansada —va dir la Giuliana Berguet.

En Max va somriure amb les seves dents perfectes, es va arreglar la llarga cabellera rossa i va pujar l’escala que duia de la sala als dormitoris. Feia dies que no veia la seva xicota. No havia anat cap vegada a l’hospital a veure-la. A en Max els hospitals l’impressionaven. Només calia que mirés un malalt per començar a trobar-se malament. Una cama amputada, un infart, una apendicitis, no hi havia patologia que no se li encomanés com una mala olor que se’t fica al nas.

Li havia enviat dotzenes de missatges, però la Chiara sempre havia contestat amb frases breus i mitges paraules: «Estic bé, ens veiem aviat, no vinguis a l’hospital, records als de l’insti.» A més hi havia la història de la Filippa. Ell no en tenia la culpa, pràcticament se li havia tirat a sobre. Però ell estava amb la Chiara. Havia provat de parlar amb el seu pare, el doctor Turrini, metge en cap de l’hospital. Però l’home li havia somrigut i li havia dit: «Max, tens vint anys, ets guapo, tens bona salut. Carda i no pateixis. Ja tindràs temps de pensar en coses serioses.» Sí, és clar, les coses serioses. Però no podia fer-li aquesta putada a la Chiara, després de tot el que havia passat. Segrestada! En Max no hi podia ni pensar. Havia estat dies encaputxada en un garatge, abandonada a la muntanya, amb el fred, sense beure ni menjar. A més, aquells dos paios que l’havien agafat i que després s’havien mort en un accident, ell els havia conegut. Els havia venut una capsa sencera de Stilnox que havia pispat de l’armariet del seu pare. I ell ho sabia, per a què servia l’Stilnox: per col·locar qui volguessis. La droga del violador. La dónes a una noia i te la pots fotre, que ella ni se’n recorda. Això és el que havien fet a la Chiara? L’havien violat? Si era així, ell n’era responsable: era culpa seva? Però si aquella medecina no els l’hagués venut ell, als dos fills de puta, ho hauria fet algú altre.

Abans de trucar a la porta de l’habitació es va concentrar en un pensame

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X