Contingut
Portada
Dedicatoria
Definició
Lema
Pròleg
Smita
Giulia
Sarah
Smita
Giulia
Sarah
Smita
Giulia
Sarah
Smita
Giulia
Sarah
Smita
Giulia
Sarah
Smita
Giulia
Sarah
Smita
Giulia
Smita
Sarah
Giulia
Smita
Giulia
Sarah
Epíleg
Agraïments
Crèdits
A l’Olivia
A les dones valentes
Trena f. Entreteixit fet amb tres badies de cabells, de fils o de qualsevol altre material, fet entrecreuant-les alternativament per sota i per sobre.
... Simone, hi ha un gran misteri al bosc dels teus cabells.
RÉMY DE GOURMONT
Una dona lliure és exactament el contrari d’una dona fàcil.
SIMONE DE BEAUVOIR
Pròleg
És l’inici d’una història.
Una història nova cada vegada.
Pren vida aquí, sota els meus dits.
Primer de tot, hi ha el bastidor.
L’estructura ha de ser prou sòlida per suportar el conjunt.
La seda o el cotó, per a la ciutat o l’escenari. Depèn.
El cotó és més resistent,
la seda, més fina i més discreta.
Calen un martell i claus.
Cal anar a poc a poc, sobretot.
Després ve el tissatge.
És la part que prefereixo.
Al teler que tinc al davant,
tres fils de niló tensats.
Agafar els fils, del rodet, de tres en tres,
nuar-los sense trencar-los.
I tornar a començar,
milers de vegades.
M’agraden aquestes hores solitàries, aquestes hores durant les quals les meves mans dansen.
Els meus dits executen un ballet estrany.
Escriuen una història de trena i arabescs.
És la meva història.
Tot i que no em pertany.
Smita
Poble de Badlapur, Uttar Pradesh, Índia
La Smita es desperta amb una sensació estranya, una urgència plaent, una papallona desconeguda a la panxa. Avui és un dia que recordarà tota la vida. Avui, la seva filla començarà l’escola.
Ella no n’ha trepitjat mai cap, d’escola. Aquí a Badlapur, la gent com ella no hi va. La Smita és una dàlit. Una intocable. Una d’aquestes persones que Gandhi anomenava «els fills de Déu». Sense casta, fora del sistema, fora de tot. Una espècie a part, considerada massa impura per barrejar-se amb les altres, un rebuig indigne que s’ha d’apartar curosament, igual com se separa el gra de la palla. Com la Smita, hi ha milions de persones que viuen fora dels pobles, de la societat, a la perifèria de la humanitat.
Cada matí, toca el mateix ritual. Com si fos un disc ratllat repetint a l’infinit una simfonia infernal, la Smita es desperta a la barraca que li fa de casa, a prop dels camps dels jats. Es renta la cara i els peus amb l’aigua que el dia abans ha portat del pou, de l’únic al qual tenen dret. Ni pensaments de tocar l’altre, el de les castes superiors, que tanmateix és més a prop i és més accessible. Hi ha hagut qui ha mort per molt menys. Es prepara, pentina la Lalita, fa un petó a en Nagarajan. Després agafa el cistell de jonc, el cistell que la seva mare ja duia abans que ella i que li fa venir arcades només de veure’l, un cistell d’olor tenaç, acre i indeleble que ha de portar tot el dia com qui porta una creu, una càrrega vergonyosa. Aquest cistell és el seu calvari. Una maledicció. Un càstig. En una vida anterior devia haver fet alguna cosa que havia de pagar, expiar; al capdavall aquesta vida no té més importància que les anteriors, ni que les següents, és simplement una vida entre les altres, deia la seva mare. És així, aquesta és la seva.
És el seu dharma, el seu deure, el seu lloc al món. Un ofici que es transmet de mares a filles des de fa generacions. Scavenger, en anglès el terme vol dir «extractor». Una paraula púdica per designar una realitat que no ho és gens. No hi ha cap paraula per descriure el que fa la Smita. Recull la merda dels altres directament amb les mans, tot el dia. Tenia sis anys, l’edat que ara té la Lalita, quan la seva mare se la va endur per primer cop. Mira, després ho faràs tu. La Smita recorda l’olor que li havia saltat a sobre, amb tanta violència com un eixam de vespes, una olor insuportable, inhumana. Havia vomitat al costat del carrer. Ja t’hi acostumaràs, havia dit la mare. Era mentida. És impossible acostumar-s’hi. La Smita va aprendre a aguantar-se la respiració, a viure en apnea. S’ha de respirar, va dir el metge del poble, miri com tus. S’ha de menjar. Fa temps que la Smita va perdre la gana. Ja no se’n recorda, de com és, tenir gana. Menja poc, el que és estrictament necessari, cada dia s’imposa un grapat d’arròs deixatat amb una mica d’aigua encara que no li vingui de gust.
I això malgrat la promesa del Govern de vàters per a tot el país. Malauradament, fins aquí no hi van arribar. A Badlapur, com en altres llocs, la gent defeca a l’aire lliure. El terra pertot és brut, igual que les rieres, els rius, els camps, tot contaminat per tones d’excrements. Les malalties corren com una guspira per la pólvora. Els polítics ho saben: el que el poble reclama, abans que les reformes, abans que la igualtat social, fins i tot abans que feina, són vàters. El dret a defecar dignament. Als pobles, les dones han d’esperar que es faci fosc per anar als camps, cosa que les exposa a moltes agressions. Els més afortunats han habilitat un racó al pati o al fons de casa seva, un simple forat a terra que púdicament anomenen «vàter sec», unes latrines que les dones dàlits van a buidar cada dia amb les mans. Dones com la Smita.
Cap a les set del matí comença el seu recorregut diari. Agafa el cistell i l’escombreta de joncs. Sap que cada dia ha de buidar vint cases, no pot perdre el temps. Camina pel costat de la carretera, amb la mirada baixa i la cara dissimulada sota un mocador. En alguns pobles, els dàli