Sumari

Portada

Pròleg

Indonèsia

Indonèsia

Indonèsia

L’oceà Índic

L’oceà Índic

El Congo

Corea del Nord

Estats Units, Corea del Nord

L’oceà Índic

L’oceà Índic

Tanzània

Corea del Nord

Corea del Nord

Corea del Nord

Corea del Sud

Corea del Nord

Estats Units

Suïssa, Estats Units

Corea del Nord

Corea del Nord

Estats Units

Estats Units

Estats Units

Estats Units, Suècia

Suècia

Indonèsia

Suècia

Suècia

Suècia

Estats Units

Suècia

Rússia

Suècia, Alemanya

Alemanya

Dinamarca, Suècia

Rússia

Suècia

Suècia

Suècia

Suècia

Suècia

Suècia

Suècia

Suècia

Rússia

Suècia

Suècia

Suècia

Suècia

Suècia

Suècia

Suècia

Suècia

Suècia

Suècia

Suècia

Suècia

Suècia

Suècia, Dinamarca

Rússia

Dinamarca

Suècia

Dinamarca, Suècia, Alemanya

Alemanya

Rússia

Tanzània

El Congo

Tanzània

Tanzània, Kenya

Tanzània, Kenya

Kenya

Kenya

El Congo

Kenya

Kenya

Indonèsia

Kenya, Alemanya

Kenya

Kenya, Madagascar

Kenya, Alemanya

Alemanya

Kenya

Suècia

Madagascar, Corea del Nord, Austràlia, Estats Units, Rússia

Suècia, Estats Units, Rússia

Kenya

Un agraïment especial a:

Crèdits

Pròleg

Em dic Jonas Jonasson i us vull donar explicacions.

Mai no m’havia passat pel cap escriure la seqüela de la història de l’avi de cent anys que es va escapar per la finestra. Molta gent m’ho demanava, sobretot el protagonista, l’Allan Karlsson, que no parava de papallonejar dins el meu cap i em reclamava atenció sempre que li venia de gust.

«Senyor Jonasson», em deia, sense que vingués a tomb, mentre jo estava ocupat en les meves coses. «Que ja ha canviat d’opinió, senyor Jonasson? No li ve de gust un segon assalt abans que em faci vell de veritat?»

Doncs no, no em venia de gust. Ja havia explicat tot el que podia explicar sobre el que, possiblement, havia estat el segle més depriment de la història. Vaig escriure aquella novel·la amb la idea que, si recordàvem entre tots els errors comesos al llarg del segle XX, potser tindríem més memòria i menys tendència a reincidir, com a mínim en aquells errors en particular. Vaig acompanyar el missatge de tendresa i humor. Aviat el llibre es va esbombar pel món.

Però no va aconseguir que el món es convertís en un lloc millor, ni de conya.

El temps va anar passant. El meu Allan interior va deixar de donar senyals de vida. Mentrestant, la humanitat continuava avançant, i no necessàriament cap endavant. Amb cada esdeveniment m’envaïa la sensació que el món era més incomplet que mai. I durant tot aquell temps, jo em limitava a mirar-me’l de lluny.

De mica en mica, vaig tornar a sentir la necessitat d’alçar la veu. O la de l’Allan. Un dia em vaig sorprendre preguntant-li directament si encara hi era.

—Sí, soc aquí —va fer l’Allan—. Què li ronda pel cap, senyor Jonasson, després de tant de temps?

—El necessito —li vaig dir.

—Per què?

—Per explicar les coses tal com són i, de passada, com haurien de ser.

—Ho vol explicar tot?

—Sí, més o menys.

—Senyor Jonasson, és conscient que l’esforç serà inútil, oi?

—Sí, en soc conscient.

—Perfecte. Compti amb mi, doncs.

•

Ah, sí. Una altra cosa. Aquesta novel·la aborda fets recents i actuals. En la trama hi faig aparèixer figures públiques, tant polítics com persones del seu entorn immediat. La majoria dels personatges del llibre conserven el seu nom real. D’altres, me’ls he estalviat.

Com que aquests líders acostumen a mirar la resta de persones amb desdeny en comptes d’admirar-les, em sembla just fer-los una mica la punyeta. Però això no els fa menys humans i, com a tals, mereixen una quantitat de respecte relativa. A tots aquests alts càrrecs m’agradaria dir-los: «Ho sento.» I: «Posin-s’hi fulles. Hauria pogut ser pitjor.» I també: «I què, si realment fos pitjor?»

JONAS JONASSON

Indonèsia

Una vida de luxe en una illa del paradís hauria de resultar satisfactòria per a qualsevol. Tot i això, l’Allan Karlsson mai no havia estat un qualsevol i no tenia intenció de començar a ser-ho en el seu cent unè any de vida.

Durant una temporada, allò d’ajeure’s en una gandula sota un para-sol i que li anessin servint begudes de coloraines sempre que ho demanés li havia semblat magnífic, especialment tenint al costat el seu millor i únic amic, el lladregot incorregible Julius Jonsson.

Però aviat el vell Julius i l’encara més vell Allan es van atipar de no fer res més que malgastar els milions del maletí que havien carregat des de Suècia per una estranya casualitat.

Malgastar no tenia res de dolent, però tot plegat s’havia tornat massa monòton. En Julius, fins i tot, havia llogat un iot de quaranta-cinc metres d’eslora amb tota la tripulació a bord, només perquè ell i l’Allan poguessin seure a proa, amb les canyes de pescar a les mans. I s’ho haurien passat d’allò més bé si els hagués agradat la pesca. O, no cal dir, si, com a mínim, els hagués agradat el peix. Però, al final, en les seves sortides amb iot acabaven fent el mateix que havien après a fer a la platja, és a dir, res de res.

I parlant de tenir molts diners i poca feina, l’Allan s’havia entestat que en Harry Belafonte agafés un avió des dels Estats Units per cantar tres cançons el dia de l’aniversari d’en Julius. En Harry també s’havia quedat a sopar, malgrat que no li havien donat propina per fer-ho. Entre naps i cols, aquella nit havien aconseguit sortir de la rutina.

A l’hora d’explicar per què havia triat en Belafonte en comptes de qualsevol altre músic, l’Allan puntualitzava que en Julius tenia debilitat per aquell estil modern i juvenil. En Julius, però, havia agraït el detall sense matisar que l’artista havia deixat de ser jove cap al final de la Segona Guerra Mundial, tot i que al costat de l’Allan, és clar, era un xaval.

La visita de l’estrella a Bali va aportar una mera espurna de color a una existència altrament avorrida i grisa, però va tenir un efecte crucial en el futur de la vida de l’Allan i en Julius. No pas pel que en Belafonte va cantar, ni de bon tros, sinó per un objecte que l’home havia dut i en el qual va centrar tota l’atenció durant l’esmorzar previ a la tornada al seu país. Es tractava d’una espècie d’eina, una cosa negra i plana. En una banda, hi tenia una poma mig mossegada i, en l’altra, una pantalla que s’il·luminava quan la tocaves. I en Harry no parava de tocar-la; i no parava de remugar. Després feia una rialleta neguitosa, però de seguida tornava a remugar. L’Allan mai havia estat especialment tafaner, però ja n’hi havia prou.

—Segurament no tinc cap dret a ficar el nas en els assumptes privats del jove Belafonte, i perdoni la meva insolència, però em podria explicar què fa...? Hi passa res, dins d’aquest... ? Bé, dins d’això?

En Harry Belafonte va entendre que l’Allan mai no havia vist una tauleta tàctil i va estar encantat de fer-li una demostració. La tauleta tenia la capacitat de retransmetre tot el que passava al món en aquell precís instant, com també el que havia passat. Una mica més i ensenyava el que estava a punt de passar. Segons per on la toquessis, hi apareixien fotos i vídeos de totes les coses imaginables. I algunes d’inimaginables. En prémer certs botons, sonava música, mentre que uns altres feien que la tauleta parlés. Pel que semblava, era dona i es deia Siri.

Havent esmorzat, i després de la classe sobre aquell artefacte, en Belafonte va recollir la seva maleta petita i la tauleta negra i va marxar cap a l’aeroport per tornar a casa. L’Allan, en Julius i el director de l’hotel li van fer adeu amb la mà. El taxi de l’artista amb prou feines havia desaparegut de la vista que l’Allan es va adreçar al director i li va demanar que li proporcionés una tauleta del mateix model que la d’en Harry Belafonte: els continguts que oferia l’havien entretingut d’allò més, i ja era més del que es podia dir de la majoria de coses.

El director acabava de tornar d’un congrés d’hostaleria a Jakarta, on havia après que el major deure del personal d’un hotel no consistia a satisfer la clientela sense més, sinó a cobrir-la de capritxos. I si hi afegim que els senyors Karlsson i Jonsson eren dos dels millors clients de la història del turisme balinès, ningú s’hauria d’estranyar pel fet que l’endemà mateix el director tingués a punt una tauleta per a en Karlsson, juntament amb un telèfon mòbil, com a extra.

L’Allan no volia quedar com un desagraït, de manera que es va estar de dir que un mòbil no li serviria per a res: totes les persones a qui hauria pogut trucar feia com a mínim cinquanta anys que criaven malves, llevat d’en Julius, és clar, tot i que ell no tenia cap aparell que servís per contestar. Però aquell obstacle en particular es podia remeiar fàcilment.

—Té —va dir l’Allan al seu amic—. El director me l’ha regalat a mi, però a banda de tu no tinc a qui trucar, i fins ara no tenies manera de contestar-me.

En Julius li va agrair el gest. I va decidir no esmentar que ell i l’Allan continuaven sense poder-se trucar, però aquell cop pel motiu contrari.

—Ni se t’acudeixi perdre’l —va dir l’Allan—. Sembla car. M’agradava més abans, quan els telèfons estaven lligats a la paret amb un cable i sempre sabies on trobar-los.

•

La tauleta negra es va convertir en el bé més preuat de l’Allan. A més a més, fer-la servir no li costava ni un cèntim: el director de l’hotel havia donat instruccions al personal de la botiga d’informàtica de Denpasar perquè li configuressin la tauleta i el telèfon amb tota la parafernàlia possible, cosa que incloïa, entre d’altres, carregar el cost de les targetes SIM a l’hotel, que va veure com es duplicaven les despeses de telèfon sense que ningú hi trobés una explicació. Així que l’avi de cent anys va aprendre a fer funcionar aquella andròmina extraordinària, l’encenia just després de despertar-se per veure què havia passat durant la nit. Allò que més el divertia eren les notícies breus amb històries curioses sortides de cada racó de món, com aquella que parlava d’un centenar de metges i infermeres de Nàpols que havien fet torns per fitxar a la feina de tal manera que cap no anava a treballar però tots continuaven cobrant. O aquella altra, vinguda de Romania, que deia que hi havia tants funcionaris engarjolats per corrupció que ja no cabien a les presons del país. I la solució que havien proposat els funcionaris amb càrrecs pendents era la següent: legalitzar la corrupció, i així no caldria construir més presons.

L’Allan i en Julius van desenvolupar una nova rutina matinal. Abans de tenir la tauleta, l’Allan atacava l’esmorzar entre renecs que culpaven els roncs del seu amic, capaços de travessar la paret. A partir d’aquell moment, van continuar fent el mateix, però incorporant els comentaris de l’Allan sobre tot el que havia descobert a la tauleta des de l’últim cop que s’havien vist. Al principi, a en Julius li encantaven aquells recopilatoris de notícies breus, bàsicament perquè d’aquesta manera els seus roncs deixaven de ser el centre d’atenció. Es va mostrar entusiasmat per la mesura proposada a Romania sobre legalitzar allò il·legal. Que fàcil que seria la vida per a un lladregot roí, en una societat com aquella!

Tot i això, de seguida l’Allan li va treure la idea del cap, i és que si els robatoris roïns es tornessin legals, el concepte de robatori desapareixeria. En Julius, que havia estat a punt de proposar que abandonessin Bali i es mudessin a Bucarest, es va desinflar a l’acte: la font de plaer principal d’un lladre de pa sucat amb oli rau en l’engany, el fet de prendre alguna cosa a algú altre, en el millor dels casos a algú que s’ho mereixi o que com a mínim no en surti massa perjudicat. Si una estafa deixava de considerar-se com a tal, quina era la gràcia?

L’Allan el va consolar informant-lo que els romanesos havien sortit en tromba a protestar contra els plans de polítics i funcionaris: els romanesos de carrer no tenien tantes inclinacions filosòfiques com aquells que ocupaven càrrecs de poder. Ja fossin homes o dones, opinaven que els lladres s’havien d’engarjolar, independentment del títol o la posició, hi hagués lloc a les presons o no.

A l’hora de l’esmorzar, a l’hotel de Bali, cada vegada parlaven més sovint de traslladar-se a una nova destinació, ara que la seva vida s’havia tornat tan monòtona. Un bon dia, l’Allan va llegir la notícia que la temperatura del pol nord era vint graus més alta que normalment i va ser quan es va preguntar si havien de sospesar l’opció.

En Julius es va omplir la boca de fideus passats per la paella, va acabar de mastegar i va dir que el pol nord no li semblava un indret adequat, ni per a l’Allan ni per a ell. Sobretot tenint en compte que el gel estava a punt de fondre’s. En Julius es refredava només de mullar-se els peus, i, més a més, hi havia ossos polars, i l’únic que en Julius sabia sobre aquestes bèsties era que semblava que cada matí es llevessin de mala lluna, des que naixien fins que es morien. Com a mínim les serps de Bali eren tímides.

L’Allan va dir que no era estrany que els ossos polars perdessin els estreps, considerant que el terra se’ls fonia sota els peus. Si tot plegat se n’anava en orris, probablement el millor que podien fer era traslladar-se a terra ferma mentre encara hi fossin a temps. En aquell cas, la millor alternativa seria anar-se’n al Canadà, perquè als Estats Units hi tornava a haver un nou president. Ja ho havia comentat a en Julius? I, caram, aquell paio no estava disposat a permetre que tothom que volgués travessés la frontera.

Sí, en Julius n’havia sentit a parlar, de Trump. Així se’n deia, el president. Els ossos polars ja podien ser blancs, que per damunt de tot eren estrangers. Valdria més que no es fessin gaires il·lusions.

A la tauleta negra de l’Allan, les notícies importants i les que no ho eren tant tenien el costum curiós d’aparèixer totes juntes. Les grans predominaven, cosa que resultava força molest. L’Allan buscava les més breus i entranyables, però les altres se li colaven igualment: el bosc no li deixava veure les estrelles.

En els seus primers cent anys de vida, l’Allan mai no havia reflexionat sobre l’estat general de la situació, però de cop i volta aquella nova joguina li explicava que el món es trobava en unes condicions lamentables: un recordatori del motiu pel qual temps enrere havia pres la decisió encertada de donar-li l’esquena i mirar-se només el melic.

Va recordar els seus primers anys com a mosso dels encàrrecs a la fàbrica de pólvora de Flen. Allà, la meitat dels treballadors dedicaven el temps lliure a esperar una revolució roja, mentre l’altra meitat vivia aterrida davant l’amenaça de la Xina i el Japó. La idea que tenien del «perill groc» es nodria de novel·les i fullets que pintaven un escenari en què el món blanc era devorat pel món groc.

L’Allan no prestava atenció a aquestes nimietats, i va seguir pel mateix camí després de la Segona Guerra Mundial, quan els camises brunes van fer que el marró es convertís en el color més lleig de tots. Es va adonar tan poc del que passava com la següent vegada que la gent va convergir entorn d’una expressió ideològica. Aquell cop es tractava més aviat del desig d’apropar-se els uns als altres que no pas d’allunyar-se’n. La pau, les furgonetes Volkswagen florejades i sovint l’haixix van irrompre a la Terra. Tothom estimava tothom, excepte l’Allan, que no estimava ningú ni res, llevat del seu gat. No estava pas amargat: ell era així.

L’era floral de la vida va durar fins que Margaret Thatcher i Ronald Reagan van ascendir al poder a les seves nacions respectives. A ells els semblava més pràctic estimar-se a si mateixos i els seus èxits individuals. Però si t’entestaves a odiar algú, l’única opció eren els russos, i és que suposaven l’única amenaça. Quan Reagan va fer caure el comunisme soviètic només traient el tema de llançar míssils des de l’espai, la pau i la felicitat van estendre’s a tothom, excepte a la meitat de la humanitat que no feia un àpat diari i als milers de miners britànics que s’havien quedat sense feina. Des d’aquesta nova perspectiva, ningú tenia raons per preocupar-se del seu veí. N’hi havia prou a tolerar-lo, i això era el que feia la gent, com a mínim mentre no tornessin a bufar vents de canvi.

D’una manera potser una mica inesperada, la ideologia dels camises brunes va tornar. Aquell cop no va ser cosa dels alemanys, si més no en primera instància. Ni tan sols en segona instància. Ni en una instància intermèdia. Però es va estendre per diversos països. I malgrat que els Estats Units tampoc no n’havien estat la nació impulsora, aviat es van posicionar al centre gràcies al president que acabava de guanyar les eleccions. Era impossible determinar fins a quin punt ell mateix s’ho creia: semblava que cada dia tingués un parer diferent. De sobte, el vell refrany de «si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit» ja no era suficient: havia arribat el moment de fer cas a les amenaces externes que feien perillar la vida blanca occidental que tots ens mereixem viure.

L’Allan, per descomptat, volia fer servir la seva tauleta negra com una eina de pur entreteniment, però li costava molt protegir-se de certs contextos més amplis que començava a albirar. Va pensar a desar la tauleta. No la tocaria durant un dia sencer. O dos. Però va acabar admetent que ja era massa tard. Així doncs, l’home que havia aconseguit preocupar-se menys que ningú per l’estat de la qüestió començava a preocupar-se per l’estat de la qüestió.

—He begut oli —va remugar per a si mateix.

—Com dius? —va preguntar en Julius.

—Res. Només el que he dit.

—Que has begut oli?

—Això mateix.

Indonèsia

Un cop l’Allan va acceptar el seu relatiu nou interès envers la resta de la humanitat, la tauleta negra el va ajudar a recuperar el temps perdut. El va rebre amb la notícia d’un noruec que era propietari d’un llac sencer on engreixava madrilletes i besucs amb boletes farcides de carotè: quan els lluços del llac es menjaven els peixos que s’havien empassat aquelles boletes, la seva carn adquiria un to rosat i llavors el noruec els pescava, els filetejava i els venia com si fossin salmó. Minimitzava els riscos del seu frau exportant el lluç només a Namíbia, on (qui ho havia de dir!) vivia un inspector de sanitat d’Oslo jubilat. L’inspector va fer saltar l’alarma, al noruec el van engarjolar i al sud-oest de l’Àfrica el salmó va tornar al preu de sempre.

I com això, mil coses. La tauleta negra va ajudar l’Allan a tornar a gaudir de la vida. Amb tot, en Julius no aconseguia sortir del seu estat de frustració: feia mesos que no emprenia ni una sola escomesa deshonrosa. En els seus darrers anys com a delinqüent, a Suècia, s’havia dedicat en cos i ànima a mercadejar amb una versió més discreta d’aquell negoci de lluços convertits en salmó: importava verdures de països llunyans, les tornava a empaquetar i les revenia com si fossin d’origen suec. Amb això guanyava veritables fortunes. El clima fred del nord, combinat amb el sol que mai no s’hi arriba a pondre del tot, fa que els tomàquets i els cogombres madurin a poc a poc i desenvolupin un gust únic al món. O, tal com va escriure el poeta del segle XIX Carl Jonas Love Almqvist: «Només a Suècia hi ha groselles sueques.»

A en Julius, les groselles no li interessaven especialment; a més a més, no tenien gaire demanda. A diferència dels espàrrecs verds: entre el final de la primavera i el principi de l’estiu, la gent estava disposada a pagar quatre o cinc vegades el preu normal d’un manat d’espàrrecs, sempre que fossin suecs.

A aquestes altures, cal puntualitzar que els espàrrecs suecs d’en Julius Jonsson arribaven amb vaixell des del Perú. El negoci va rutllar bastant temps, fins que un dels seus intermediaris es va deixar endur per l’avarícia i va començar a vendre espàrrecs de Gotland a la plaça de Hötorget, a Estocolm, unes cinc setmanes abans que a Gotland brotessin els primers espàrrecs. Allò va alçar rumors de frau i les autoritats alimentàries del país van començar a moure fils. De cop i volta, apareixien controls on ningú s’ho esperava i quan ningú s’ho esperava. En poc temps, en Julius va perdre tres càrregues peruanes, totes requisades i destruïdes en nom de la llei. A més a més, van engarjolar tots els intermediaris, i en Julius, en canvi, se’n va salvar. Aquesta és la pega de l’intermediari.

Tot i que semblava que la llei era incapaç d’arribar al cervell d’aquella estratègia, en Julius ja hi havia perdut l’interès. Estava fart de l’obsessió sueca per mantenir l’ordre a qualsevol preu. Mai ningú s’havia mort per menjar espàrrecs peruans, oi?

No, el millor que podien fer els lladres de pacotilla amb una engruna de dignitat era deixar d’emprenyar. Per tant, en Julius va decidir apartar-se del mig. Més endavant es va dedicar a destil·lar alcohol il·legalment, practicar la caça furtiva d’ants per aquí i per allà, punxar sense permís l’electricitat del veí... i poca cosa més. Fins que un avi de cent anys havia trucat a la seva porta inesperadament. L’avi s’havia presentat amb el nom d’Allan i carregava una maleta robada que van obrir després d’un sopar d’allò més agradable acompanyat de vodka. Havia resultat que era plena de milions.

Així doncs, una cosa va portar a l’altra, i aquesta altra a la tercera: en Julius i l’Allan es van espolsar del damunt tots els individus entestats a recuperar els diners i van acabar a Bali, on s’ho estaven fonent tot com si no hi hagués demà.

L’Allan va veure que en Julius pesava figues. Va intentar inspirar el seu amic avorrit llegint-li notícies que parlaven de diferents categories d’immoralitat en diversos llocs del món. Romania, Itàlia i Noruega ja estaven cobertes. A Sud-àfrica, el president Zuma s’havia acabat l’esmorzar sense remordiments el matí que va sortir a la llum que s’havia fet construir una piscina privada i un teatre amb els diners dels contribuents. Una sueca, l’estrella d’una companyia de ball, havia acaparat l’atenció merescuda per haver intentat colar com a «viatge de negocis» a la declaració de la renda la compra de set vestits i divuit parells de sabates.

Però les capcinades seguien. Si no volia acabar deprimit de veritat, en Julius havia de fer alguna cosa.

L’Allan, que no s’havia permès preocupar-se absolutament per res en cent anys, no estava tranquil veient com el seu amic perdia la il·lusió. Segur que existia alguna cosa amb què pogués engrescar en Julius.

Fins allà havien arribat les seves reflexions quan hi va intervenir l’atzar. Tot va passar una nit després que l’Allan s’hagués ficat al llit. En Julius va sentir l’impuls d’ofegar les penes. Es va acomodar al bar de l’hotel i va demanar una copa de l’àrac local. Estava fet d’arròs i de canya de sucre, tenia gust de rom i era tan fort que feia plorar els ulls. En Julius havia après que la primera copa difuminava els problemes i la segona els esborrava. Per estar-ne més segur, acostumava a prendre’s la tercera abans d’anar a dormir.

Amb la primera del vespre ja buida i la segona a mig beure, els sentits d’en Julius es van aguditzar prou per fer-li notar que no estava sol al bar: tres cadires més enllà hi havia un asiàtic de mitjana edat, també amb el seu àrac a la mà.

—Salut —li va dir en Julius, alçant la copa.

L’home va respondre amb un somriure i, tot seguit, els dos homes van prendre un glop llarg i van fer una ganyota amb la boca.

—Ja ho veig tot amb uns altres ulls —va dir l’home, amb els ulls negats de llàgrimes, igual que en Julius.

—Primera o segona? —va preguntar en Julius.

—Segona —va respondre l’home.

—Jo igual.

Es van acostar i van decidir prendre una tercera copa del mateix.

Van xerrar una estona abans que l’home es presentés:

—Simran Aryabhat Chakrabarty Gopaldas —va dir—. Encantat!

En Julius es va mirar l’home que acabava de recitar el seu nom. Tenia la quantitat justa d’àrac en sang per parlar-li sense embuts:

—Hauria d’estar prohibit posar aquest nom a una persona.

Doncs no estava prohibit, això segur. Sobretot si aquesta persona era d’origen indi. En Simran Etcètera Etcètera havia anat a petar a Indonèsia després d’un incident desafortunat amb la filla d’un home despietat.

En Julius va assentir amb el cap. Els pares amb filles eren les persones més despietades del món. Però això era motiu per tenir un nom tan llarg que requeria tot un matí per presentar-se?

L’home batejat d’aquella manera mostrava una actitud pragmàtica envers la seva identitat. O potser simplement tenia sentit de l’humor.

—Com creu que m’hauria de dir?

A en Julius li havia caigut bé, l’indi exiliat, però si pretenien fer amistat, aquella tirallonga de noms seria una murga. Havia d’aprofitar l’oportunitat.

—Gustav Svensson —va dir—. És un nom com cal: fàcil de pronunciar, fàcil de recordar...

L’home va dir que mai li havia costat recordar Simran Aryabhat Chakrabarty Gopaldas, però va coincidir que Gustav Svensson sonava bé.

—Suec, oi? —va preguntar.

Sí. Així ho va confirmar en Julius. No es podia ser més suec que allò.

I en aquell moment, en aquell bar, dins el seu cap va començar a germinar una nova idea de negoci.

•

En Julius Jonsson i en Simran Dallonses van començar a congeniar de veritat quan la tercera copa d’àrac va fer efecte. Abans de donar la nit per acabada ja havien quedat per a l’endemà, a la mateixa hora i el mateix lloc. A més a més, en Julius també havia decidit que a partir d’aquell moment l’home del nom impossible es diria Gustav Svensson. En Simran Aryabhat Chakrabarty Gopaldas hi havia estat d’acord. El seu nom de naixement no li havia portat gaire sort, que diguéssim.

Els dos vells van continuar amb la mateixa dinàmica diverses nits seguides. L’indi es va acostumar al seu nou àlies, li agradava.

S’havia registrat a l’hotel amb el nom anterior, la nit que s’havien conegut, i va continuar allotjant-s’hi mentre planificava amb en Julius la seva futura societat. Quan el director de l’hotel li va reclamar, amb un volum de veu creixent, l’ingrés per la seva estada, en Gustav va comunicar a en Julius que es disposava a abandonar el lloc de manera permanent. Sense pagar. I sense comunicar les seves intencions. Al cap i a la fi, la direcció mai entendria que ell, en Gustav, no es podia encarregar de la factura d’en Simran.

En Julius sí que ho entenia. Quan tenia previst marxar, en Gustav?

—Preferiblement, en els propers quinze minuts.

Allò també ho va entendre, en Julius. Però com que no volia perdre el seu nou amic, abans que se n’anés li va donar el telèfon que l’Allan li havia regalat.

—Amb això em podré posar en contacte amb tu. Et trucaré des de l’habitació. Ara ves-te’n. Passa pel mig de la cuina, és el que faria jo.

En Gustav va seguir el consell d’en Julius i se’n va anar. Més tard, al vespre, el director de l’hotel va aparèixer després d’haver anat d’una banda a l’altra com a mínim una hora a la recerca del seu hoste indi desaparegut.

En Julius i l’Allan contemplaven la posta de sol des de la platja, acomodats en unes gandules i amb una beguda cadascun. El director es va disculpar per la intromissió, però tenia una pregunta:

—Senyor Jonsson, per casualitat ha vist el nostre client, el senyor Simran Aryabhat Chakrabarty Gopaldas? M’he adonat que en els darrers dies han passat força temps junts al nostre establiment.

—Simran què? —va fer en Julius.

•

A partir d’aquell dia, en Gustav Svensson i en Julius Jonsson es van veure obligats a veure’s fora de l’hotel per parlar de negocis. El director no podia culpar en Jonsson de la desaparició del seu hoste, però, sense poder-ho evitar, va començar a mirar-se els dos suecs amb una mica més de suspicàcia. En el seu cas, hi havia molts més diners a deure. D’acord, fins llavors sempre havien pagat, però a aquelles altures la factura pujava més del que és habitual, i semblava aconsellable procedir amb cautela.

Les trobades de Jonsson i Svensson van passar a celebrar-se en un bar ronyós del centre de Denpasar. Va resultar que en Gustav era gairebé tan lladregot com en Julius. A casa seva, l’Índia, havia viscut a cos de rei durant anys gràcies a un mètode que consistia a llogar cotxes, canviar-los el motor i tornar-los. Sovint la companyia de lloguer trigava mesos a descobrir que el vehicle en qüestió havia envellit set anys i llavors era impossible esbrinar quin dels centenars de clients que l’havien llogat en tenia la culpa, llevat que fos algú de la mateixa plantilla.

En aquella època, els cotxes elegants formaven part de la vida quotidiana d’en Gustav. Arran d’això va comprovar que, com més bonic fos el cotxe, més possibilitats tenia d’atreure una noia bonica. Per culpa d’aquella regla de tres es va ficar en més d’un embolic, fins al punt que va acabar arribant a la conclusió que el millor era allunyar-se de la indústria automobilística, de la noia i de l’Índia, perquè ella s’havia quedat embarassada. Havia resultat que el pare, a més de ser membre del Parlament, era militar. Quan en Gustav li havia demanat la mà de la filla, per raons estratègiques, l’home li havia respost amb l’amenaça d’enviar-li el setè de cavalleria.

—Quin fill de puta rondinaire —va dir en Julius—. No podia haver fet el millor per a la seva filla?

En Gustav hi va estar d’acord. De tota manera, un petit incident havia embolicat la troca: el pare havia descobert que el seu BMW de sis cilindres havia passat a tenir-ne quatre mentre era de viatge de negocis a Singapur.

—I te’n carregava les culpes?

—Sí. Sense tenir-ne proves.

—I eres innocent?

—Aquí ja no hi entro.

En conclusió, en Gustav va dir que li semblava bé oblidar-se d’en Simran Aryabhat Chakrabarty Gopaldas.

—Però és una llàstima que no hagi pogut passar comptes amb l’hotel. En fi, brindem per tu, amic meu.

•

Al cap d’un temps d’aquella feliç coincidència al bar, en Julius Jonsson i el seu nou soci, en Gustav Svensson, amb l’ajuda d’un percentatge substancial dels diners que quedaven al maletí, van adquirir un conreu d’espàrrecs a la muntanya. En Julius va agafar les regnes del negoci, en Gustav feia de supervisor sobre el terreny i un fotimer de balinesos sense recursos es deixava l’esquena als camps.

Amb l’ajuda dels seus antics contactes a Suècia, en Julius i el seu nou soci es van dedicar a exportar els «espàrrecs de cultiu local Gustav Svensson» en uns manats preciosos lligats amb una cinta blava i groga. En Julius i l’home que fins feia poc havia tingut un altre nom no declaraven enlloc que els espàrrecs fossin suecs. L’únic que tenien de suec era el preu i el nom del seu cultivador indi. A diferència del projecte del Perú, aquell negoci no era tan il·legal com a en Julius li hauria agradat, però a la vida no es pot tenir tot. A més a més, ell i en Gustav van aconseguir crear una línia de negoci suplementària, de naturalesa més tèrbola: aprofitant la fama internacional dels espàrrecs suecs, la varietat balinesa d’en Gustav s’enviava amb vaixell a Suècia, on es distribuïa en caixes, i tot seguit s’exportava a hotels de luxe de cada racó de món. A Bali, per exemple. Allà, els hotels d’alta gamma tenien una reputació internacional que calia mantenir i els valia la pena gastar aquelles rupies de més si així evitaven servir als seus clients la varietat tova que es cultivava al país.

L’Allan s’alegrava que el seu amic Julius tornés a ser el mateix. Amb allò, la vida s’hauria convertit en una festa un cop més, tant per a en Julius com per al seu amic centenari i la seva tauleta negra, si no hagués estat perquè el maletí amb diners que no s’esgotaven mai començava a buidar-se. Els ingressos que els proporcionaven els cultius de les muntanyes eren generosos, però la vida a l’hotel de luxe on tots dos amics residien era de tot menys gratuïta. Fins i tot els espàrrecs suecs d’importació del restaurant costaven un ronyó.

Feia temps que en Julius volia abordar el tema de les finances amb l’Allan, però no havia trobat el moment de fer-ho. Aquell matí, a l’hora de l’esmorzar, es va produir l’ocasió adient. L’Allan s’havia presentat amb la seva tauleta negra, com sempre, i la notícia del dia versava sobre una retorçada història d’amor fraternal: el líder de Corea del Nord, Kim Jong-un, havia fet enverinar el seu germà en un aeroport de Malàisia. L’Allan va dir que no li estranyava gens: ell mateix havia tractat el pare de Kim Jong-un. I el seu avi.

—De fet, tant el pare com l’avi van intentar treure’m la vida —va recordar—. Ara tots dos són morts i jo encara bellugo. Així és la vida.

En Julius s’havia acostumat que l’Allan deixés anar aquella mena de reflexions sobre el seu passat i ja no se sorprenia. El més probable era que ja hagués sentit aquella història i que se n’hagués oblidat.

—Vas conèixer el pare del líder de Corea del Nord? I també el seu avi? Però quants anys tens?

—Cent. Gairebé cent un —va dir l’Allan—. Per si de cas t’havia passat per alt. Es deien Kim Jong-il i Kim Il-sung. El primer era tot just un marrec, però tenia molta ràbia al cos.

En Julius es va resistir a la temptació de seguir indagant. En comptes d’allò, va derivar la conversa cap al tema que pretenia encarar des d’un bon principi.

El problema, tal com havia insinuat en Julius anteriorment, era que el maletí dels diners s’estava transformant a marxes forçades en un maletí sense diners. I que ja havien passat dos mesos i mig des de l’última vegada que havien passat comptes amb l’hotel: en Julius no volia ni pensar a quant devia ascendir la factura.

—Doncs no hi pensis —va suggerir l’Allan, i va agafar una cullerada del seu nasi goreng lleugerament especiat.

Encara més urgent era l’assumpte amb el propietari dels vaixells de lloguer, que s’havia posat en contacte amb ells per comunicar-los que havia reduït la línia de crèdit de la seva empresa i que estava disposat a fer el mateix amb els senyors Karlsson i Jonsson si no liquidaven el deute en una setmana.

—El propietari dels vaixells de lloguer? —va preguntar l’Allan—. Hem llogat un vaixell?

—El iot de luxe.

—Ah, d’acord. O sigui que això compta com a vaixell, eh?

Llavors en Julius li va confessar que havia estat planejant una sorpresa per al seu cent unè aniversari, però que la seva situació financera era tan llastimosa que no es podria permetre res com allò d’en Harry Belafonte.

—Bé, a aquest ja el vam conèixer —va dir l’Allan—. I mai m’he acabat d’avenir amb les meves festes d’aniversari, o sigui que no t’hi amoïnis gens.

Però en Julius sí que n’estava, d’amoïnat. Volia que l’Allan sabés que li agraïa el gest d’en Belafonte. Havia estat excessiu. Malgrat que en Julius no era precisament un nen, en tota la seva vida ningú havia tingut un detall tan bonic com aquell.

—Però si ni tan sols et vaig cantar la cançó —va dir l’Allan.

En Julius va afegir que celebrarien una festa fos com fos: ja havia encarregat el pastís a l’única pastisseria que s’havia mostrat disposada a fiar-los. Després els esperava un passeig amb globus aerostàtic, sobrevolant la preciosa illa verda, acompanyats del pilot i dues ampolles de xampany.

L’Allan va pensar que el pla del passeig amb globus sonava bé. Potser podien prescindir del pastís, si estaven pelats. Només les cent una espelmes devien costar una fortuna.

Però, segons en Julius, el seu capital conjunt no depenia de cent una espelmes d’aniversari. La nit anterior havia examinat el maletí per fer una estimació aproximada de quant els quedava; tot seguit n’havia fet una altra, descomptant el que calculava que devien deure a l’hotel. Respecte al iot, no li havia calgut fer cap estimació perquè el de l’empresa havia tingut l’amabilitat de dir-li la quantitat exacta.

—Em sap greu dir-te que estem en números vermells. Ens falten, com a mínim, cent mil dòlars —va anunciar en Julius.

—Amb les espelmes o sense?

Indonèsia

L’home centenari sempre havia tingut un efecte assossegador entre aquells que l’envoltaven, excepte en certs moments aïllats de la història, en què havia fet que certes persones traguessin foc pels queixals sense raó aparent. Li havia passat en conèixer Stalin el 1948, cosa que li havia costat cinc anys en un gulag. I pocs anys més tard havia resultat que a Corea del Nord tampoc queia gaire bé, que diguéssim.

Bé, tot allò era cosa del passat. El més important era que acabava de convèncer en Julius que primer celebrarien els seus cent un anys tal com estava planejat (ja que en Julius en tenia tantes ganes) i després ja s’asseurien a resoldre les seves finances. Tot aniria bé. Amb una mica de sort, potser apareixeria un altre maletí ple de diners.

Òbviament en Julius no ho creia, tot i que en companyia de l’Allan tot era possible. Malgrat la seva pèssima situació econòmica, havia acceptat la proposta de l’ancià que al globus aerostàtic hi hagués quatre ampolles de xampany en comptes de dues. Potser tindrien algun moment de calma absoluta, dalt del cel, i en aquest cas caldria entretenir-se d’alguna manera.

—Potser també ens hauríem d’endur sandvitxos —va murmurar en Julius.

—Per què? —va preguntar l’Allan.

El director de l’hotel ja no els perdia de vista, ni al vell ni al seu amic encara més vell. Els seus comptes pendents de pagament ja sobrepassaven els cent cinquanta mil dòlars. Allò amb prou feines representava una petita part del que el mateix director havia ingressat l’any anterior amb aquell parell d’escandinaus de mà foradada, però igualment suposava una quantitat massa elevada per permetre que quedés sense pagar, de manera que ja havia pres mesures: pocs dies abans (o més ben dit, poques nits abans) havia col·locat un home davant del bungalou de luxe que els homes compartien perquè els vigilés discretament, només per si de cas se’ls acudia saltar per una de les finestres sense vidre i escapar-se.

Tanmateix, la relació del director amb els senyors Jonsson i Karlsson implicava una bona dosi de gratitud. El primer havia suggerit, d’una manera força convincent, que abans d’acabar la setmana tindria els diners. Al capdavall, tampoc era la primera vegada que el senyor Jonsson s’aferrava a la seva fortuna una mica més del compte. Potser només era una qüestió d’amor als bitllets. A qui no li passava?

En resum, al director li va semblar prudent i estratègicament intel·ligent no aixecar sospites i sumar-se a la festa d’aniversari del més vell dels dos que se celebrava a la platja, amb pastís inclòs. Triaria les seves paraules amb cura.

•

A més de l’homenatjat, d’en Julius i del director de l’hotel, a la festa hi havia el pilot del globus. A en Gustav Svensson li hauria encantat assistir-hi, però va tenir el seny de no fer-ho.

El globus estava inflat i a punt. Només una àncora clàssica subjectada a una palmera li impedia enlairar-se. Qui regulava la potència de l’aire del globus era el fill del pilot, de nou anys, que estava emmurriat perquè hauria preferit ser al costat del pastís, a pocs metres de distància.

L’Allan contemplava les cent una espelmes, tan innecessàries. Quina manera de malgastar els diners. I el temps! En Julius va trigar una bona estona a encendre-les totes, amb l’ajuda de l’encenedor d’or del director (que va acabar a la butxaca del mateix Julius).

Com a mínim, el pastís era bo i el xampany era xampany, malgrat que no estava a l’altura del grog. L’Allan va pensar que tot hauria pogut ser pitjor.

I, de sobte, tot va empitjorar. I és que el director de l’hotel va fer dringar la copa amb la intenció de pronunciar un discurs:

—Estimat senyor Karlsson —va dir.

L’Allan el va interrompre.

—Molt ben dit, senyor director. Veritablement emotiu. Però no ens podem quedar aquí plantats fins al meu proper aniversari. No creu que ja és hora d’enlairar-nos?

El director de l’hotel es va quedar sense paraules i en Julius va fer un gest amb el cap al pilot del globus, que va deixar anar immediatament el seu tros de pastís. Al cap i a la fi, era allà per feina.

—Rebut! Trucaré al servei meteorològic de l’aeroport. Només em vull assegurar que el vent no hagi canviat. Torno d’aquí a no res.

Havien esquivat el perill del discurs. Per fi havia arribat el moment de pujar a bord. Enfilar-se a la cistella era fàcil, fins i tot per a algú de cent un anys. Hi havia una escala portàtil de sis graons a l’exterior de la cistella i, per dins, una versió més petita, amb tres graons.

—Hola, xaval —va dir l’Allan, despentinant l’ajudant de nou anys.

Aquest va respondre amb un «bon dia» tímid. Sabia quin era el seu lloc i tenia traça per a la feina. Amb el pes afegit d’aquells estrangers, l’àncora havia deixat de fer servei.

En Julius va demanar al nen que li fes una demostració, i així va aprendre que la temperatura del globus, i com a conseqüència l’altitud del vol, es controlaven per mitjà de la palanca vermella que hi havia al capdamunt del tub del gas. Per enlairar-se, només calia girar-la cap a la dreta i, per aterrar, tornar-la a girar cap a l’esquerra.

—Primer a la dreta, després a l’esquerra —va repetir en Julius.

—Això mateix, senyor —va dir el noiet.

I llavors van passar tres coses simultàniament, en pocs segons.

Una: l’Allan es va fixar en les mirades afamades que el nen dirigia al pastís i li va proposar que arrenqués a córrer i se’n servís una porció. A la taula ja hi havia plats i coberts. No va caldre dir-li-ho dues vegades. El nen va saltar de la cistella abans que l’Allan acabés de parlar.

Dues: en Julius va provar la palanca vermella, ara cap a l’esquerra, ara cap a la dreta, però la va fer girar tan fort que la va arrencar.

Tres: el pilot del globus va sortir de l’hotel amb cara de pomes agres i va dir que el viatge hauria d’esperar, perquè aviat vindria vent del nord. El globus no estava capacitat per aguantar un vent d’aquelles característiques.

Tot seguit, van passar tres coses més, també simultàniament.

Una: el pilot del globus va veure el seu fill de nou anys amb el nas enfonsat en el pastís i el va renyar per haver abandonat el lloc.

Dues: en Julius va maleir la palanca vermella que s’havia desencaixat. De sobte la flama ascendia a tota potència cap al globus, que...

Tres: va començar a alçar el vol.

—Parin! Què fan? —va bramar el pilot.

—No soc jo, és aquesta maleïda palanca —va contestar en Julius.

El globus es trobava a tres metres sobre terra. I a quatre. I a cinc.

—Visca! —va dir l’Allan—. Això sí que és una festa!