1

Li feien mal els peus.

Se li encartonaven les cames.

No li importava caminar. El cansament s’acumulava de mica en mica fins a arribar al final. Els músculs no s’adormien, es mantenien actius. Però estar dret, quiet, immòbil, o a tot estirar fent un parell de passes amunt i avall, el matava.

I començava a estar mort.

Cap bar a prop, per vigilar còmodament assegut i, a més, prenent alguna cosa calenta.

—Maleït sigui, Fortuny...

Va fer espetegar la llengua. En el fons, la culpa no era pas del seu nou amic, company, soci, com volgués dir-ne. La culpa era seva, per haver acceptat la feina de fals detectiu. Seva i de la Patro, que l’animava «perquè fes alguna cosa», «perquè no li caigués la casa al damunt», «per guanyar uns diners extres», «per ajudar el pobre David, que encara s’estava recuperant de l’atropellament que havia patit a l’octubre».

Quina xerrera que tenia, en Fortuny.

La Patro, una santa.

Va mirar el marge de la vorera. Sempre era una opció. Però el fet que un senyor s’hi assegués estava mal vist. Es notava massa. Sempre apareixia una senyora bondadosa preguntant si es trobava bé. Aixecar-se era un altre problema, sobretot si estava assegut molta estona i se li adormia una cama.

Decididament, la feina de detectiu era una llauna.

Quan era inspector de policia, abans de la guerra, també feia de tant en tant alguna vigilància, i ja no diguem durant els seus anys d’agent. Però en el primer cas, sent inspector, estava còmodament assegut al cotxe, i en el segon, sent policia de peu, era més jove.

Molt més jove.

—La feina de detectiu és fantàstica! —deia en David Fortuny—. Llibertat, anar d’un lloc a l’altre, res d’estar-se tot el dia assegut darrere una taula, bons dinerons...! Què més pot demanar, home?

Doncs no, els diners no sempre compensaven.

A més, els clients d’un detectiu deixaven molt a desitjar. Si no anaven a la policia, sempre era per algun motiu, i, a vegades, aquest motiu era obscur. Per això acceptaven les tarifes d’un investigador privat sense queixar-se. O queixant-se però amb resignació. Les pel·lícules americanes havien posat en valor la figura del detectiu. En Bogart i companyia, però sense rosses vampiresses i assassinats rere cada porta. A Espanya s’havia legalitzat com a feina aquell mateix any.

Es va moure.

Unes quantes passes amunt, unes quantes passes avall.

Molta humitat.

El fred sobtat que anunciava l’hivern.

—Vinga, senyora, que és per a avui! —va dir al quiet portal de l’altra banda del carrer.

Des del juny, en David Fortuny havia irromput en la seva vida com un elefant en una terrisseria, i ho havia posat tot de cap per avall amb la seva xerrameca i el seu dinamisme emprenedor. Després del naixement de la Raquel al març, en Miquel creia que la vida s’apaivagaria al seu voltant. La calma de la «jubilació». Prou d’embolics. Prou de problemes. Prou de casos inesperats. Prou d’investigacions ajudant un amic o per una necessitat forçada, com quan es van endur la Patro per obligar-lo a resoldre un crim comès dotze anys abans. Però resultava que no, que de calma, res. Al juny en Fortuny havia reaparegut en la seva ja pacífica existència, ressorgint de les cendres del passat, per ajudar-lo a provar la seva innocència després d’haver estat acusat d’assassinar aquell maleït pederasta. Després ell li havia tornat el favor a en Fortuny a començaments d’octubre, quan el van atropellar perquè no investigués una complicada trama, i va agafar-ne el relleu fins a descobrir no solament la veritat, sinó evitant que el causant de l’atropellament el rematés a l’hospital.

Ja feia un mes i mig, d’això.

En David Fortuny encara ranquejava una mica.

Així doncs, ara, ell, en Miquel Mascarell, exinspector de la República, que va patir les represàlies de Franco, condemnat a mort, captiu vuit anys i mig al Valle de los Caídos i alliberat per un estrany atzar el juliol del 47, exercia de detectiu.

Increïble.

Detectiu al costat d’un paio omnipresent, xerraire, «simpàtic»... i del bàndol contrari.

Excombatent amb els nacionals.

Feixista per conveniència... o, més aviat, supervivent per necessitat, amb la barra més gran del món i el braç esquerre lleugerament paralitzat per merèixer els honors d’un «heroi de guerra». La llicència per actuar com a detectiu no era res més que això, una prebenda pels «serveis prestats».

Fins i tot a la Patro li queia bé i reia amb ell!

—On anirem a parar... —va remugar a sota veu.

Els seus nous amics eren l’amo d’un bar, en Ramon, i el vell expispa redimit d’abans de la guerra, en Lenin.

Ara s’hi sumava en David Fortuny.

Tots tres, a més, tenien la mateixa característica: parlaven pels descosits.

Un dels problemes de fer guàrdia era precisament aquest: tenir massa temps per pensar. És clar que també ho feia a casa, sol, o mirant la Raquel adormideta al bressol. Fins i tot abraçat a la Patro.

Pensar, recordar, sempre el mateix.

Va aclucar els ulls.

I quan els va tornar a obrir, la va veure.

Finalment, ella sortia de casa seva.

Va agrair el fet de poder posar-se en moviment d’una vegada. Va enfonsar les mans a les butxaques de l’abric i va començar a caminar fent veure que mirava el terra, tot i que en realitat el que feia era procurar no perdre-la de vista. El pas de la dona era viu. Duia sabates amb talons i lluïa un bonic abric que ja hauria volgut ell per a la Patro. Amb els cabells perfectament pentinats, aparentava menys edat dels cinquanta que li havien dit que tenia. Anava discretament maquillada, o almenys això li va semblar des de l’altra banda del carrer.

El seguiment va ser intens.

El dia abans no havia passat gran cosa, per no dir res. La dona que seguia havia anat al cinema. Si tornava a fer el mateix, serien dues tardes perdudes. Naturalment va entrar a la sala, per veure si es trobava amb algú, però no va ser el cas. La dona es va asseure a la fila set, sense ningú al costat, i no va fer altra cosa que mirar la pel·lícula i plorar. En Miquel gairebé s’havia adormit de tan dolenta que era. Una porqueria patriòtica de to religiós titulada La señora de Fátima. No estava pas per a miracles. A més era d’estrena, al Cine Fémina, a sis pessetes. Les despeses les pagava el marit que la feia seguir, és clar. I tot perquè ella sortia cada tarda i a vegades tornava amb objectes o detalls insòlits, i ell no s’atrevia a preguntar-li d’on treia els diners per adquirir tot allò ni per què es comprava tantes coses inútils.

Si eren regals d’un amant...

Tot i que els amants regalaven altres coses.

Un marit tímid i insegur era el pitjor.

La dona va mantenir el pas viu mentre baixava pel carrer Aribau en direcció a la plaça de la Universitat. Un cop allà va passar a l’altra banda i, a l’inici del carrer Pelai, va entrar als magatzems El Águila. No hi havia gaire gent, però en Miquel no se la va jugar i gairebé va estalonar-la. Ella no semblava pas que busqués res en concret. Mirava. A vegades agafava alguna cosa, o acaronava una roba, però res més. A la Patro li encantava anar «a veure aparadors». Rarament entrava a les botigues per fer-hi alguna cosa més concreta. S’acontentava a observar el que no compraria o a somiar que ho comprava. Potser la dona que estava seguint era diferent.

Va arribar a la secció de perfumeria.

Allà ell era l’únic home.

No li treia els ulls de sobre, i gràcies a això se’n va adonar.

Perquè va ser molt ràpida.

Va agafar una ampolleta de perfum i se la va amagar a l’abric.

En Miquel va obrir els ulls.

Ningú se n’havia adonat. El moviment va ser ràpid i perfecte. A més, dissimulava bé. Actuava sense presses, esperant el moment, assegurant-se que ningú es fixés en ella. Era una dama, pentinat precís, abric car, maquillatge elegant, mans cuidades. Una dama curiosa i res més.

El recorregut pels magatzems va continuar.

El delicte següent el va perpetrar a la secció de mocadors.

Mateix sistema, mateix procediment. En va tenir prou amb una mirada circular, mentre acaronava un petit xal de seda, per estrènyer-lo amb la mà i emportar-se’l a les profunditats de l’abric.

Va seguir caminant, sense immutar-se.

En Miquel la va contemplar, mig fascinat mig impressionat.

Una dona casada, de mitjana posició, guapa i elegant, es dedicava a robar en uns grans magatzems de manera compulsiva? I el seu marit pensava que gastava innecessàriament?

No hi va haver més robatoris, però va estar a punt d’endur-se un encenedor a la secció de fumadors. La va frenar l’aparició d’un dependent que se li havia acostat per preguntar-li si buscava un regal per al seu marit. Ella li va respondre de manera negativa, amablement, amb un somriure, i va continuar caminant.

Quan va sortir al carrer, va alçar la barbeta al cel i va somriure.

Triomfadora.

El nou seguiment va dur en Miquel a la plaça de Catalunya i el passeig de Gràcia, si bé ja no va ser gaire llarg. La perseguida va entrar al Saló Rosa, es va orientar i hi va trobar el que buscava: una taula ocupada per unes altres tres dones tan mimèticament elegants com ella. Era evident que havia quedat amb les amigues, ja que es van saludar efusivament, fent-se petons a les galtes amb cura per no fer malbé els maquillatges. Tan bon punt va seure a la cadira lliure, els va ensenyar el perfum i el mocador de seda. Parlaven en veu alta, de manera que en Miquel va poder sentir-la perfectament.

—Mireu què acabo de comprar!

—Oh, és preciós!

—Sí, quin color més bonic!

—I el perfum! M’encanta aquesta olor!

Va ser suficient.

Quatre dones prenent un berenar al selecte Saló Rosa. Evidentment en tenien per a estona.

No hi havia amant.

—Senyor?

Estava dret, com un estaquirot, amb el seu abric de segona mà de l’hivern del 47 i la seva cara de sorpresa. El cambrer que acabava d’interpel·lar-lo esperava.

—Oh, perdoni! —Va sortir del pas amb una excusa trivial—. Havia quedat, però no veig la persona.

—Si vol una taula i s’hi espera assegut...

—No, no. Vaig a fer un encàrrec i torno.

El va deixar amb la seva cara circumspecta i el seu aire distingit, uniformat, amb els cabells brillants i les maneres refinades pròpies del lloc. Per alguna cosa era en un dels centres de la nova i selecta burgesia catalana.

S’hi podia quedar i esperar. Podia seguir-la quan tornés a casa per assegurar-se que la dona no feia res més. Però ja era suficient. No hi havia cas. La dona del client que els havia contractat no era res més que una cleptòmana amb habilitat i sort. Una cleptòmana que, a més, exhibia els seus trofeus amb la ingenuïtat d’una nena.

En Miquel va buscar un taxi.

No tenia cap sentit agafar l’autobús o el metro pagant com pagava les despeses el marit de la interessada.

2

Al despatx no hi havia ningú, de manera que va pujar al pis. No li va estranyar gens sentir la franca rialla de l’Amalia abans de trucar a la porta. La nòvia d’en Fortuny passava més temps allà que a casa seva. És clar que, des de l’atropellament, tenia un motiu: cuidar el seu home. I el detectiu bé prou que es deixava cuidar.

L’estranya parella.

Bé, la Patro i ell, en el fons, també ho eren. Ella, tot just encetant la trentena, amb un gairebé vell xaruc de seixanta-sis anys.

Seixanta-set al desembre.

La Patro ho acceptava tot, sense prejudicis, i aquesta era una de les seves qualitats més notables. No valorava pas la gent pel que havia estat o era, pel fet de tenir més o menys, sinó simplement pel seu caràcter, per si li queien bé o malament. I, en general, tothom li queia bé. No havia conegut cap persona més positiva, mai. En lloc d’odiar a tothom, pel que havia patit durant la guerra i el que havia hagut de fer en la postguerra per poder menjar, traspuava bondat. La senzillesa de veure-ho tot pel millor dels costats.

La Patro deia que ell l’havia salvat.

Però era ella qui l’havia salvat a ell.

Va tocar el timbre.

—Deu ser el meu soci —va sentir que deia en Fortuny a l’altra banda.

Soci?

O no escoltava, o feia l’orni, o no es volia donar per entès.

La porta es va obrir i pel marc va aparèixer l’exuberància vital de l’Amalia. No anava en combinació ni res d’això. Vestida. La major part de les vegades no feia compliments. Avantatges de ser una dona ja feta. Les vergonyes les havia perdut en un altre temps. El que sí que anava era lleugerament despentinada, senyal que en David Fortuny li havia estat acaronant el cap per sota els cabells, fent-li massatges al clatell.

El seu «soci» no perdia mai el temps.

—Hola, Amalia.

La vídua comunista nòvia del pseudofeixista David Fortuny li va somriure, com feia sempre, i, també com feia sempre, li va estampar dos petons a les galtes.

Feia bona olor.

—Hola, Miquel.

Li deia pel nom des dels incidents d’octubre, res de «senyor Mascarell». Ells dos, en canvi, utilitzaven el cognom, com en els vells temps.

En Fortuny estava estirat al sofà. Ni tan sols es va moure. En Miquel va entrar i va anar de dret a la butaca més propera.

—Ha tornat d’hora —va dir el detectiu.

—Sí.

—Com ha anat?

En Miquel va fer un esbufec en caure a pes a la butaca.

—Deixi’m que m’assegui, home.

—Cansat?

—A vostè què li sembla? —va respondre ell, travessant-lo amb una de les seves mirades intimidadores, tot i sabent que a en David Fortuny li relliscaven.

—Au, vinga, no n’hi ha per a tant. Seguir una senyora...

La mirada, més accentuada, aquest cop va fer efecte.

Va aconseguir que callés.

Tres segons.

—Li juro que, quan em deixi de fer mal el cos, això ho faré jo i les feines fàcils seran per a vostè.

—Com li haig de dir que no hi ha feines fàcils? Mai n’hi ha.

—És un exagerat.

—I vostè fa una comèdia...

—Caram, li juro que encara em fa mal tot —es va defensar ell, i tot seguit buscar el suport de la seva nòvia—. Oi, reina?

Per una vegada, ella no li va fer costat.

—Doncs al llit no ho sembla pas. T’hi mous d’una manera que fa goig veure’t.

—Dona! —va dir ell, gairebé posant-se vermell.

En Miquel va fer un altre esbufec i es va repenjar al respatller. Ni tan sols s’havia tret l’abric. Els següents deu segons van quedar amanits pels comentaris d’ells dos sobre el que feien al llit, a més de dormir. Va arribar a tancar els ulls, cosa que no va impedir que els continués sentint igualment.

Al final va dir:

—També és mala sort que li quedés un braç mig paralitzat en comptes de la llengua.

L’Amalia va esclafir una riallada.

Es va plantar davant d’en Miquel just quan obria els ulls i li va fer un petó al front.

—Ei, que soc gelós! —va protestar en Fortuny.

La seva nòvia ni tan sols li va contestar. Es va adreçar a en Miquel.

—La Patro sempre em diu que té un sentit de l’humor molt especial.

—Que jo tinc sentit de l’humor? —va dir ell, alçant les celles.

—Sí —va insistir ella—. Molt seu, molt àcid, però en té. Abans de la guerra devia ser un fenomen.

—Això, posa’l sobre el pedestal —va rondinar el detectiu—. Quin parell que us heu ajuntat!

—Em dona un got d’aigua? —li va demanar en Miquel.

L’Amalia es va dirigir a la cuina. La seva absència va deixar un buit enorme entre tots dos. Va ser el moment d’intercanviar una mirada i recordar què hi feien, allà, sobretot el nouvingut.

—Au, expliqui-m’ho —es va interessar en Fortuny—. Què li ha semblat la senyora Cruells?

L’hi va deixar anar sense més ni més.

—És cleptòmana.

—Què?

—Tal com ho sent.

—De debò?

—L’he vista jo mateix en acció. Ha entrat als magatzems El Águila i ha robat una ampolleta de perfum i un mocador de seda. També hauria pispat un encenedor si no l’hagués interromput un dependent. Després ha anat al Saló Rosa i s’ha reunit amb unes amigues, i els ha ensenyat el que havia robat dient que ho acabava de comprar. Final de la història.

—No foti! —li va dir ell, esclatant a riure.

L’Amalia va tornar amb el got d’aigua. L’hi va allargar a en Miquel i es va asseure al sofà, al costat del seu nòvio. L’assedegat visitant gairebé se’l va beure sencer abans de seguir parlant.

—Digui al seu client que la seva dona no es gasta els diners en bagatel·les ni té cap amant que li faci regals. Ho roba tot.

—Increïble! Que n’és, de rara, la gent!

—I ho diu vostè? —el va punxar en Miquel.

En Fortuny no en va fer cas. Pensava en com seria de minsa la factura pels serveis prestats.

—Doncs sí que ho hem resolt de pressa! —es va plànyer.

—No pluralitzi.

—D’acord, home —va replicar ell, arrossegant la «o» de la primera paraula—. Però tampoc és que s’hagi de posar una medalla, eh? Com si hagués resolt un assassinat!

—Escrigui l’informe. Ahir, cinema. Avui, robatori i berenar. No crec que hi hagi res més.

—I si la seguim una altra tarda?

—Deu voler dir si la segueixo.

—I si la segueix una altra tarda? —va rectificar el detectiu, evitant més discussions.

—No. Cas tancat. No hi ha res més, ja hi pot pujar de peus —va reblar ell, ficant-se la mà a la butxaca—. Aquí té l’entrada del cinema d’ahir i els comprovants dels taxis, per a la factura de despeses.

En David Fortuny es va resignar.

—Ho hauré de fer ara —va dir—. Demà tenim una altra feina.

En Miquel es va encarcarar.

—Una altra?

—I sembla seriosa —va apuntar en Fortuny, que ja no s’ho prenia de broma.

—Què vol dir?

—M’ha trucat una dona, mig espantada mig preocupada. Diu que el seu marit està rebent amenaces de mort. Hem quedat demà, a baix, al despatx.

—Li vaig dir que res de matinar.

—La una del migdia no és matinar, home.

—Si és una cosa urgent, per què no ha vingut aquesta tarda?

—Perquè no sabia pas a quina hora tornaria vostè.

—O sigui, que em necessita.

—És clar que sí.

—Això no és ajudar-lo de tant en tant en algun cas, o si se li acumulen.

—Vinga, Mascarell, no sigui així. L’assumpte promet.

En Miquel va mirar l’Amalia. Ara estava seriosa i no s’hi ficava.

—Li ha dit res més?

—No.

—Valga’m Déu —va sospirar.

—Què l’amoïna?

—Amenaces de mort? Per què no ha anat a la policia? Jo, d’això, no en diria pas «un assumpte que promet».

—És increïble! —es va desesperar en Fortuny—. Quan es tracta de seguir algú, es cansa! Quan resol un tema en un tancar i obrir d’ulls, com el de la senyora Cruells, resulta que és avorrit per a la seva il·lustre ment de rastrejador! I ara que és possible que ens encarreguin un cas amb pedigrí, es queixa igualment! Vostè és d’allò que no hi ha, Mascarell!

—Fortuny, ja sap que ni tan sols sé què hi faig, aquí, fingint que soc detectiu.

—Fa el que sempre ha fet! I a més és bo, el millor! Es queixa d’esma!

—Ja no recorda el que li vaig dir i li vaig deixar ben clar? No em puc relacionar amb res que sigui polèmic, no em puc ficar en embolics, no puc anar fent de detectiu per aquests mons de Déu!

—No es pot ficar en embolics i des que va sortir de la presó no ha parat de fer-ho! —va exclamar en Fortuny, obrint bé els braços.

—Casualitats i mala sort!

—No és mala sort! Vostè duu el segell de policia enganxat al front! Ha nascut per a això! Li recordo com em vaig quedar d’impressionat amb allò del juny, quan el van acusar d’assassinat? Ho va resoldre amb dos parells de...! El que estic fent jo és donar-li l’oportunitat de ser feliç! Digue-l’hi, Amalia!

—Ja l’hi dic, ja l’hi dic —va assentir ella en to burleta.

—És un enredaire —va replicar l’exinspector, movent el cap d’un costat a l’altre.

—I vostè, un rondinaire! Li sortiran arrugues fins i tot a l’ànima! —Es va calmar una mica—. Mascarell, en el pitjor dels casos vostè és amic meu i jo li he demanat un favor, res més. No permetré pas que l’enviïn de nou al Valle de los Caídos o li engeguin un tret, i tampoc el deixaré amb el cul a l’aire.

—Molt gràfic.

—Parlo seriosament!

—Segueixo pensant que si mai un cas se’ns torça i la policia hi fica el nas...

—M’ho diu a cada moment. I també que no hi ha investigació petita o casos menors. Només per això ens quedarem quiets? On és el seu esperit justicier?

La mirada d’en Miquel hauria fos una pedra.

En David Fortuny l’hi va aguantar impertèrrit.

—Au, Mascarell —va insistir el seu inesperat nou amic—. La seva dona em va explicar allò de l’espia russa, allò dels quadres del nazi, allò del paio que el va obligar a buscar la tomba del seu nebot, allò del complot contra Franco, allò del cas no resolt del 38... Ara em vindrà amb miraments?

Matava la Patro?

—Tot això em va caure al damunt sense buscar-ho. Ara és diferent: m’he fet detectiu. Els problemes me’ls busco jo —va aclarir ell, exhalant una glopada d’aire—. I, de passada, ja que sap tantes coses de mi gràcies al fet que la meva dona sigui tan xerraire, per què no ho anuncia a La Vanguardia?

—Oh, si em deixés, és clar que hi posaria un anunci. Ens faríem d’or!

Era suficient. Estava cansat per l’espera a la porta de la senyora Cruells i després el passeig per El Águila, el carrer Pelai i el final de festa al Saló Rosa. Volia anar a casa i jugar amb la Raquel.

—Ara no s’enfadi amb la seva dona —li va advertir l’Amalia. En acabat es va adreçar al seu nòvio i li va etzibar—: I tu per què xerres tant?

—Caram, però si la Patro està orgullosa d’ell!

—Això és veritat —va corroborar l’Amalia, tornant a mirar en Miquel—. Ha tingut una sort increïble amb aquesta noia. Jove, guapa, enamorada...

—I tu no has tingut sort? —es va preocupar en Fortuny.

La mirada de l’Amalia no va tenir res a envejar a la d’en Miquel un moment abans.

—Ells estan casats —li va engegar—. Tu i jo, no.

El detectiu va comprendre que acabava d’entrar en un terreny relliscós. Per si de cas discutien, en Miquel es va posar dret per anar-se’n. Enfonsat a la butaca, li va costar força agafar l’embranzida adequada.

—Fins demà —es va acomiadar.

—L’acompanyo a la porta —es va oferir en Fortuny aixecant-se del sofà.

—Em pensava que li feia mal el cos.

—No sigui dolent, home.

Van anar a la porta. El detectiu la va obrir. En Miquel es va aturar al llindar.

—Casi’s —va ser directe.

—Un altre cop? Però quina mania que li ha agafat amb això! —va xiuxiuejar en Fortuny.

—La perdrà.

—Que no!

—Cap dona aguanta sense un compromís, i més una vídua de guerra en els seus millors anys. Ja s’ho farà —va dir ell, sortint al replà—. Fins demà. Arribaré abans que la clienta, tranquil.

—Mascarell —el va aturar.

—Digui.

A vegades en Fortuny perdia el seu natural cinisme de supervivent, la ironia amb què ho embolcallava tot o el seu fals bon humor, i es transformava en un ésser humà racional.

—Gràcies.

En Miquel no va dir res. Simplement va fer que sí amb el cap.