El perquè d’aquest llibre

Quan gairebé totes les persones a qui estimes i que t’estimen et diuen per activa i per passiva que s’ha de ser molt burro, un inconscient o un suïcida, o totes tres coses alhora, per publicar aquest llibre, només puc respondre que tenen tota la raó del món. «Tornaràs a la presó», «Seguiran anant a per tu», «En aquest país no pots explicar la veritat», «De debò que et creus que servirà d’alguna cosa el teu llibre?», «Nomes et fas mal a tu mateix»... són algunes de les reaccions dels meus amics i amigues quan els explicava que volia fer el llibre que ara tu tens entre mans.

En llegir-lo comprovareu dues coses: la primera és que aquest llibre no és cap obra d’art, ni que passarà a la història de la literatura, i la segona, que, en ser un bolcat dels fets, les experiències, les reflexions, els pensaments i els mals pensaments, els somnis i els malsons que vam tenir durant 645 dies i nits, molt sovint no trobareu connexió ni continuïtat en les explicacions, i sí, en canvi, repeticions del que en aquell dia concret succeïa.

Comprovareu que en tot el llibre no hi ha cap opinió ni cometari negatiu sobre les persones amb qui vaig coincidir dins de la presó. Alguns innocents i altres inqüestionablement culpables, que es mereixen ser on són, però tots, persones amb els seus sentiments. Persones amb les quals vaig compartir els gairebé dos pitjors anys de la meva vida, i amb qui, innocents o culpables, em vaig recolzar per passar els moments de més feblesa personal que he viscut; per tant, només puc ser agraït amb tots ells, i és clar, molt especialment amb el més innocent de tots ells i amic per sempre, el Joan Besolí.

Com que els llibres gairebé sempre es dediquen a algú, aquest m’agradaria dedicar-lo a tots aquells funcionaris honestos de l’Estat, jutges, fiscals, policies, funcionaris de presons o inspectors d’Hisenda Pública. N’hi ha més dels que ens podem pensar, però menys dels desitjables en un estat teòricament democràtic. Dedicat molt especial als jutges honestos, ja que són l’última esperança que tenim de viure en una societat justa. Nosaltres vam tenir la sort de trobar tres jutges honestos a la Sala Primera de l’Audiència Nacional i tres més a la Sala d’Apel·lacions, al final d’un túnel on mai arribava la llum. És una llàstima, però, que haguem hagut de recórrer a la sort per tornar a creure mínimament en la justícia d’aquest país.

De totes les experiències dolentes, com és la presó, se’n poden treure coses bones. Una d’aquestes ha estat conèixer el Paulino, capellà de la presó de Soto del Real durant els últims vint-i-cinc anys. Ell dedica la seva vida, dia rere dia, a assistir moralment i espiritual tots aquells presos que ho necessiten. Ell coneix de prop les injustícies. Per aquest motiu, els drets d’autor que generi aquest llibre seran donats principalment a la seva fundació, i ell els dedicarà a contractar advocats per defensar els presos preventius innocents sense recursos. El Paulino sabrà a qui assignar-ho.

Vull donar les gràcies a tots els que m’heu ajudat a fer possible aquest llibre: l’Andrés Maluenda, la Gleva Bernet, el Jaume Rosell, el Lluís Foix, la Núria Puyuelo, el Santi Nolla, el Xavier Bosch i a tot l’equip de l’editorial, liderat pel Carlos Martínez.

El títol del llibre descriu, simplement, allò que més anheles dins la presó quan et priven de llibertat. No hi ha res que necessitis més que... una forta abraçada.

Maig del 2017

ESCORCOLL I DETENCIÓ

Són les set del matí del dimarts, 23 de maig de 2017. Estic fent spinning al gimnàs de casa, al barri de les Corts a Barcelona. El gimnàs és al soterrani. Normalment no vaig al gimnàs tan d’hora, però el dia abans havíem arribat d’un viatge a la Xina de presentar al govern xinès un projecte de formació de futbol per a les escoles xineses, del qual ja havíem signat el preacord amb ells, i tenia una mica de jet lag i, per tant, m’havia llevat més d’hora de l’habitual.

De sobte, rebo un whatsapp d’un amic, que em pregunta si la notícia que surt en un diari digital és veritat. Li pregunto que quina notícia, i em respon que la Policia Nacional i la Guàrdia Civil estan escorcollant casa meva i les meves oficines per un presumpte cas de blanqueig de diners a escala internacional. Li dic si s’ha tornat boig, que moltes vegades la premsa menteix i que jo soc al gimnàs tranquil·lament a casa.

Començo a sentir sorolls a la porteria de casa i trec el cap pel vidre del gimnàs des d’on es pot veure el carrer. Sorpresa, veig desenes de càmeres de televisió i fotògrafs ocupant literalment el carrer. Començo a preocupar-me, però segueixo fent spinning.

Mentre pedalo, el soroll exterior va pujant. Decideixo parar i pujar amb l’ascensor cap a casa. La meva sorpresa és que tan bon punt s’obre la porta veig un munt de policies amb la típica armilla groga que porten quan van de paisà, i la Marta, la meva dona, està enmig d’ells. En veure’m la Marta li diu al que sembla el cap: «Ho veu, com el meu marit no s’ha fugat? Aquí el té». Sembla que des de la nostra arribada a Barcelona de la Xina el dia abans ens havien fet un seguiment per controlar que no marxàvem enlloc i s’havien passat la nit davant de casa per comprovar que aquell matí hi seríem. Per això quan van pujar a casa i no m’hi van trobar es van tornar literalment bojos, fins que vaig aparèixer. De seguida penso que com pot ser que la premsa arribi abans que la policia a casa d’algú per fer el que sigui. Qui els ha avisat i amb quin interès?

Noto com el cap de la Guàrdia Civil es relaxa. M’explica que venen a fer un escorcoll autoritzat per la jutgessa de l’Audiència Nacional Carmen Lamela. Li pregunto de què es tracta, i em diu que és d’alguna cosa relacionada amb uns negocis que vaig fer fa onze anys al Brasil, amb una empresa que es deia Uptrend. Li pregunto que qui m’ha denunciat, i ell respon que creu que la fiscalia de l’Audiència Nacional d’ofici; no hi ha denúncia de cap particular. No entenc res.

Però de seguida dubto de mi mateix. Penso que potser he fet alguna cosa molt grossa, sense saber ben bé què. També els dic que poden començar l’escorcoll, però que vull avisar el meu advocat de capçalera. Truco al José Luis Martínez Maluquer, que ve al cap de mitja hora. Quan arriba em diu que hem de demanar l’assistència d’un advocat penalista. Li dic que truqui al Pau Molins, un conegut advocat penalista de Barcelona a qui conec bé, que es presenta a casa mitja hora més tard. Comencen a escorcollar tota la casa, des de la cuina fins a les nostres habitacions.

La nostra filla Maria ha de marxar perquè justament avui té un examen final de la universitat. Els policies no ho tenen clar perquè n’hi ha alguns que la volen retenir aquí, però finalment deixen que se’n vagi. Penso com li anirà l’examen amb tot aquest merder a casa.

Al cap d’una estona tres policies ens diuen que la Marta se’n va amb ells a la residència que tenim a l’Empordà, perquè també l’han d’escorcollar. Marxen.

Mentrestant, jo, conjuntament amb els advocats, ens quedem com a testimonis de l’escorcoll a casa amb la secretària judicial, que va prenent nota de tot el que s’emporten.

UN SOBRE SOSPITÓS

Se m’apropa un dels policies i em diu que hem de comprovar el contingut d’un armari junts, quan fins aleshores tot l’escorcoll l’han fet sense mi. No ho entenc, però li faig cas. El policia obre l’armari i va directament a un abric de la Marta i d’una de les butxaques en treu un sobre amb una inscripció que diu «RT» i «5K». Li dic que aquest sobre no és meu, i ell em respon que aleshores deu ser de la meva dona. Li dic que no, que no és ni meu ni d’ella, que aquest matí aquest sobre no era allà. Intueixo que són diners en metàl·lic, i li explico que els diners en metàl·lic a casa els guardem en una petita caixa forta que tenim, que després l’hi ensenyaré.

UNA CONSPIRACIÓ?

De seguida el meu cervell es gira i dic als meus advocats que em fa la sensació que tot això és una conspiració, però de qui? I per què? No ho sé. Tots dos em miren com aquell que mira un boig. Des que he entrat a casa fins a aquest moment, durant prop de dues hores, he dubtat de mi, però ara ja no. El senyal del sobre de diners em fa canviar radicalment el pensament. En aquell moment el dubte que hauria pogut fer alguna cosa malament, sense ser-ne conscient, s’esvaeix del tot.

Mentrestant el cap crida el policia que ho escorcolla tot amb una càmera de televisió perquè faci una presa dels bitllets que hi ha dins del sobre. Els bitllets estan estesos sobre la taula d’un petit despatx que tenim a l’habitació i el cap li indica a la secretària judicial que anoti a la llista de l’escorcoll la «troballa». Aleshores és quan m’emprenyo, i molt, i li dic al cap que allò que estan fent és molt lleig. Li dic que el sobre no és meu, que intueixo que ell ho sap perfectament i que ho estan gravant tot per filtrar les imatges a la premsa, ja que quan ensenyes diners en metàl·lic en un escorcoll, la gent de seguida pensa que aquella persona investigada és un delinqüent. Estic convençut que amb aquesta gravació ja comencen l’operació de convertir-me en el dolent de la pel·lícula davant l’opinió pública.

BITLLETS AMB NÚMEROS CORRELATIUS

Quan m’encaro al cap i li torno a dir que el que estan fent és molt lleig, m’adono que tots els bitllets —cinquanta bitllets de 100 euros, és a dir, 5.000 euros, o els «5K» manuscrits al sobre— són nous i correlatius en el número de sèrie. Aleshores li faig veure al policia el detall dels números correlatius mentre li comento que qui hagi posat aquells diners allà és molt burro. L’hi dic literalment i explícitament, entenent que no es pot molestar, perquè se suposa que no ha estat ell. Li demano al meu advocat que els gravi amb el seu telèfon, ja que jo en aquell moment no tenia el meu iPhone perquè ja me l’havien confiscat, i que gravi sobretot els números de sèrie. Li explico al policia que ho gravem per quan sigui el moment fer un seguiment de la sèrie des de la Casa de la Moneda y el Timbre al banc que hagi anat a parar i després potser podríem identificar qui va retirar aquells diners per finestreta. Si ara per treure 2.000 euros del teu compte corrent et pregunten fins i tot la marca de calçotets que portes, segur que podríem saber qui va retirar els 5.000 euros.

El fet que fóssim nosaltres els que gravéssim els bitllets va fer molt efecte en el policia, perquè va passar d’estar molt tranquil amb les meves queixes anteriors a posar-se molt nerviós, a suar —encara que feia força calor, no era tan intensa per suar—, i el més curiós de tot, va demanar a la secretària judicial que tragués de les seves anotacions els diners «trobats». Ho va justificar dient que jo era un empresari conegut i que era normal i legal que tingués 5.000 euros en metàl·lic a casa.

Aleshores va passar una escena del tot kafkiana: el policia que havia trobat els diners va començar a indicar a la secretària judicial que no calia anotar a l’escorcoll els diners que poc abans havia demanat d’incloure a l’acta i, contràriament, jo anava demanant que quedés ben escrit que declarava que no eren meus ni de la meva dona, i que hi llistessin tots els bitllets, amb els números de sèrie. Al final, després de la intervenció dels meus advocats, la secretària judicial va deixar constància de tot plegat, com nosaltres reclamàvem. Imagino que algú dels que eren allà, de la Policia Nacional, la Guardià Civil o funcionaris del jutjat, enmig de la confusió, havia posat el sobre dins l’armari just abans de l’escorcoll.

No havia esmorzat i tenia molta gana. Li demano a la Lourdes, una senyora d’Equador que fa vint anys que treballa amb nosaltres i que considerem un membre més de la família, que em prepari un entrepà. En aquell moment penso que tots aquells policies estan fent el que estan fent ordenats per algú, i per tant no són culpables directes de la suposada conspiració. Per això ofereixo a tots els policies, homes i dones, si em volen acompanyar a menjar alguna cosa. Ja feia unes tres o quatre hores que havia començat el xou. Uns quants policies s’hi van apuntar i la Lourdes ens va preparar uns quants entrepans de pernil dolç.

MÉS ESCORCOLLS

Poc després l’escorcoll continua a les oficines de les meves empreses, que estan situades al mateix edifici de la casa familiar, a les plantes inferiors. L’autorització judicial era per escorcollar-ho tot: la meva vida privada, la casa i les meves empreses, les de la meva família i les que havien sigut meves. A les oficines hi ha el Juan Carlos Páramo, la persona que durant els últims anys m’ha fet de mà dreta i esquerra administrant els meus negocis. Ens saludem i li dic que no estic entenent res del que està passant. Després d’un altre escorcoll a fons i de la confiscació de molts arxius i de tots els ordinadors de l’empresa, el cap m’informa oficialment que estic detingut per la policia les properes setanta-dues hores.

De seguida que els escorcolls del nostre edifici del carrer Déu i Mata acaben, sortim en un cotxe policial cap a les oficines de FAR, una empresa patrimonial familiar dels meus pares i els quatre germans, situada al barri de Sarrià. En sortir, el cap em diu que com que creu que no fugiré, no em posarà les manilles. Les manilles?, penso jo, per què m’ha de posar manilles? No he matat ningú. Em fa la sensació que les manilles són per la policia com una pilota en un partit de futbol. Entrem al cotxe, davant de desenes, potser més de cent, periodistes, fotògrafs i càmeres de televisió que fan guàrdia des que algú «secretament» els ha avisat que aquest matí hi hauria moguda en un carrer del barri de les Corts.

A FAR ens espera la meva germana petita, la Laura, amb un policia que fa una estona ha anat a buscar-la i que, en aquell moment, és dins de les oficines per comprovar que no crema, destrueix, elimina o es menja algun document interessant per a la investigació. Curiosament, la meva germana també ha fet anar a comprar al Foix de Sarrià uns croissants per si algú té gana. Penso que això del menjar i compartir-lo amb qui sigui, fins i tot la policia, és l’herència de la meva mare Los, que sempre té el rebost i la nevera plens per a la família i els amics que puguin aparèixer inesperadament.

Al cap d’una hora, no han trobat res de res que pugui ser interessant per a ells. D’allí anem cap a l’antiga seu de BSM, una empresa de màrqueting esportiu que va ser meva, que en aquest moment és una empresa liquidada. Fa sis anys la vaig vendre al meu bon amic Shahe Ohannessian, amb qui vaig estudiar la carrera d’ESADE. Un gran amic, d’origen armeni, extraordinària persona. Alguns periodistes encara ens segueixen. Al Shahe també l’han detingut aquell matí, a casa de la seva parella, l’Esther, i ens trobem en el quart escorcoll del dia. Tampoc hi troben res d’interessant.

Ja són les cinc de la tarda. Amb dos cotxes de la policia, un amb el Shahe i l’altre amb mi, anem fins a la seu d’uns trasters que el Shahe havia contractat per guardar tota la informació i els arxius de BSM, fins a la seva liquidació, tal com diu la llei, que t’obliga a guardar-los durant els quatre o cinc anys posteriors al tancament de l’empresa. Allà, la policia, quan veu aquella gran quantitat de papers, ho confisca tot, però no s’emporta res, perquè tot està molt ben endreçat i organitzat i, si els cal, els serà fàcil trobar qualsevol document. Sí que s’emporten uns ordinadors nous tancats en caixes, per estrenar, cosa que no acabem d’entendre perquè si són nous no contenen cap tipus d’informació.

A LES DEPENDÈNCIES POLICIALS

Ja són vora les set de la tarda quan enfilem cap a la comissaria de la Guàrdia Civil de travessera de Gràcia. Quan hi arribem, el comandant César —parla català, i això m’alegra— em saluda, em cau bé, i el primer que em diu és que el sobre de diners que han «trobat» a casa meva no l’han amagat ells... Per què em diu això tan bon punt arribo a la caserna? Que estrany! Tot i que no em sorprèn aquella reacció defensiva.

També m’explica que la Unidad Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil és molt lenta investigant, però molt segura i molt professional, que «són com gossos», que quan mosseguen la presa no la deixen anar, referint-se a la meva investigació, i que finalment han aconseguit trobar tota la informació d’Uptrend, com si haguessin trobat informació encriptada. Tan fàcil com era demanar a l’Agència Tributària tota la informació fiscal i la descripció de negoci que hi ha als seus arxius, perquè vaig declarar-ho tot en el seu moment. Suposo que és el que havien fet...

Baixem als calabossos de la caserna, al soterrani, i ens prenen les dades al Shahe i a mi, amb la corresponent fitxa policial amb fotos de tres perfils diferents. Ens tanquen a dos calabossos separats. Al cap de poca estona ens venen a buscar per «sopar»: un entrepà i aigua. Només agafem l’aigua. Al cap de poc surten de dos calabossos més l’Andreu Ramos, un germà per a mi, que vaig conèixer a la Seu d’Urgell quan vaig anar a fer el servei militar l’any 1987, i el Joan Besolí, el seu cunyat, que gràcies a la proximitat que ells dos sempre han tingut també vam establir una relació extraordinària d’amistat que dura fins ara. Ens abracem tots quatre i ens mirem al·lucinats de la situació. Tots ens preguntem què ha passat i què hi fem, aquí. L’Andreu ens explica que hi havia més de vint policies a casa seva amb gossos buscant diners com bojos pertot arreu, però que no han trobat res de res, perquè l’Andreu té tots els diners invertits en vaques Angus que estan pasturant per les muntanyes del voltant. El Joan ens explica que l’han detingut sortint del petit apartament que amb la seva dona Carmen té a la Seu d’Urgell.

Tots estem trasbalsats. Al cap d’una hora el guàrdia civil ens diu que hem de tornar a entrar als calabossos. Entrem cadascú al seu i intentem relaxar-nos una mica. Per fi, és un moment de calma tensa, poca calma i molt tensa. Començo a pensar que no pot ser que una administració organitzi una moguda tan gran si no hi ha al darrere un fet delictiu.

PER QUÈ SOC AQUÍ

Potser era perquè vam posar les quatre barres a la samarreta del Barça? O perquè vam deixar passar la Via Catalana pel Camp Nou? O perquè vam deixar celebrar el Concert de la Llibertat? Potser era perquè havíem contractat el Neymar en contra de la voluntat d’un altre equip? O que havíem venut els drets de televisió del Barça a Telefónica en lloc de fer-ho a Mediapro? O potser perquè havia estat president del FC Barcelona? O la barreja de tot plegat? L’única certesa que tenia era que no seria fàcil descobrir el motiu ocult de la meva detenció, ni qui hi havia realment al darrere.

M’estiro a l’espècie de llit fet d’obra. A sobre hi ha un matalàs molt prim de pell artificial. Fa molta calor. Intento dormir, però ni els pensaments ni el material del matalàs m’ho faciliten perquè començo a suar moltíssim. Al final m’adormo.

PRIMERES DECLARACIONS

L’endemà dimecres a les vuit del matí ens treuen del calabós. Ja estàvem tots desperts. Ens donen un cafè amb llet i un croissant.

A les nou el Shahe puja a declarar davant la policia, però s’acull al dret de no declarar, no sap sobre què ha de dir. Després el Joan i l’Andreu, però tampoc declaren, tampoc ho saben. Finalment pujo jo i en arribar a les oficines em trobo la Marta. Ens fem un petó i una abraçada com feia temps que no ens fèiem, amb molt d’amor. «T’estimo». «Jo també». Molt emocionant.

M’ha portat una maleteta amb camises, calçotets i mitjons, perquè tot indica que ens portaran a Madrid i podem estar-hi un parell de dies. Li dic que només agafo les coses d’higiene personal i els calçotets, perquè no crec que hi sigui més de vint-i-quatre hores. «Declararé davant la jutgessa, per veure quina confusió hi ha, i cap a casa...», li dic.

La policia avisa la Marta que ha de marxar i se’n va. Ens fem un altre petó i una abraçada igual d’emotiva que l’anterior.

Cap a les onze és el meu torn i responc amb molt de detall totes les preguntes que un policia nacional i un guàrdia civil em fan, en presència del Pau Molins. Ens deixen corregir les paraules que en una segona llegida no ens agraden i preferim unes altres per millorar la descripció dels fets. Em fa patir tanta amabilitat.

Efectivament em pregunten per uns contractes que fa onze anys vaig fer amb Uptrend, una societat gestionada des d’Andorra, però regularitzada a l’Agència Tributària Espanyola, en nom d’un grup empresarial de l’Aràbia Saudita, ISE (International Sport Events), per fer d’intermediari en la compra dels drets de televisió i organització dels partits amistosos de la selecció brasilera de futbol. Dintre meu penso quin problema hi ha si tothom va quedar molt satisfet d’aquella operació, i què hi deu tenir a veure la justícia espanyola amb uns negocis que van tenir lloc a l’estranger i que es van fer amb diners privats.

En acabar, cap a la una, torno a baixar als calabossos. Per dinar, un entrepà de «xopet». Hi faig dues mossegades, però és immenjable.

ENS TRASLLADEN A MADRID

Entrem als calabossos a l’espera de marxar cap a Madrid. Cap a les quatre de la tarda ens posen en un furgó (conegut com la lechera) que té cinc places al darrere posades perpendiculars a la direcció de circulació, seients de ferro i sense cinturons de seguretat. Cap a Madrid.

Durant el camí, tenim un accident. Al conductor, de la Guàrdia Civil, li agafa un atac d’epilèpsia i comencem a donar cops contra la tanca de l’autovia cap a la dreta. Amb molta habilitat el seu company controla el volant del cotxe i acciona el fre de mà.

Cap a les deu de la nit ells paren a sopar. A nosaltres ens deixen morts de calor, tancats al furgó, suant com pollastres. A dos quarts de dotze de la nit arribem a les dependències de la Guàrdia Civil de Tres Cantos a Madrid. Entreguem les pertinences i anem directes a dormir als calabossos. Dormim.

ENS ENVIEN A LA PRESÓ

Ens desperten a dos quarts de vuit del matí. Apareixen davant nostre cinc guàrdies civils, que ja no són tan amables com a Barcelona, i ens posen manilles a tots quatre. Són rígides i me les posa el més baixet de tots, que és el que té més mala llet. És la primera vegada a la meva vida que em posen manilles i m’impressiona. D’allà ens transporten a tots quatre en un furgó cap als calabossos de l’Audiència Nacional. Hi entrem després que ens llegeixin els drets i omplim uns formularis. Els calabossos de l’Audiència Nacional són en un soterrani, tot de ciment, molt depriment, i on tot és molt fred. A les deu m’avisen per anar a declarar. Abans parlo amb el Pau Molins i em dona ànims. Entro a la Sala Tercera, on hi ha la jutgessa Carmen Lamela, el fiscal i la secretària judicial (la mateixa que va venir a casa durant l’escorcoll). Comencen les preguntes i tant el fiscal com la jutgessa ens fan preguntes amb molta agressivitat. Responc la veritat a tot, malgrat que em costa recordar coses de l’any 2006. El secret de sumari no està oficialment obert; per tant, ens trobem indefensos, perquè ells tenen tota la informació i nosaltres no. Això és una irregularitat per part de la jutgessa. El fiscal demana mesures cautelars. El Pau fa una exposició final extraordinària, però ens adonem que abans de declarar ja està tot decidit i escrit.

Després és el torn del Shahe, el Joan i l’Andreu. El fiscal i la jutgessa també els tracten amb el mateix to i de males maneres. En la declaració del Joan, el Pau Molins li demana a la jutgessa Lamela que entengui la situació en la qual es troba el Joan, amb el fill postrat en un llit de l’hospital de la Vall d’Hebron, amb les cames paralitzades a causa de l’accident que va patir feia quinze dies portant un tractor, i que no li apliqui mesures cautelars tan bèsties com la presó preventiva per risc de fuga, perquè un pare o una mare mai fugirien i deixarien el seu fill en cap situació, però encara menys en aquesta. El Pau aleshores li diu que ho sap per experiència pròpia perquè un dels seus fills també va patir una paralització, no per accident, sinó per un ictus a la medul·la. La resposta de la Lamela és: «Señor Molins, no haga teatro». El Pau, molt ofès, plora de ràbia per dintre en record del seu fill Ignacio i del Genís, el fill del Joan. A continuació, declara la Marta, que ha vingut aquest mateix matí des de Barcelona amb el Pau Molins.

A les quatre de la tarda ens comuniquen que l’Andreu i el Shahe queden en llibertat provisional amb càrrecs, així com la Marta, i al Joan i a mi ens decreten presó provisional comunicada sense fiança, per risc de fuga. En el meu cas, sospito que m’envien a la presó per haver estat president del Barça, però no entenc per què el Joan no queda en llibertat.

SOTO DEL REAL

A les sis marxem amb el Joan de l’Audiència Nacional cap a Soto del Real. Compartim el furgó amb dos presumptes gihadistes, o això ens sembla. Un em reconeix i està al·lucinat de compartir el furgó amb l’expresident del Barça.

Coincidim a ingressos de Soto del Real amb altres encausats que arriben d’altres jutjats. Som uns deu. Ens fan la fitxa penitenciària amb la foto. Ens donen un NIS, que és el DNI penitenciari. El Joan té el 2017007210, i jo, el 2017007212 (2017 és l’any d’ingrés i el 7210 i el 7212, els números d’interns espanyols d’aquell any).

Ens donen una bossa negra de brossa amb llençols, tovallola, mitjons (marca España amb la bandera), condons, vaselina, paper de vàter, raspall de dents i pasta, pinta, got i esponja. No entenem per què ens donen condons i vaselina. L’hi pregunto al funcionari i em respon: «Con el tiempo, ya lo sabrán». Després fem una dutxa de desinfecció davant del funcionari, i un cop dutxats ens donen i ens posem uns calçotets de mala qualitat, una samarreta blanca i un mono blanc (com els monos taronges de Guantánamo). Ens posen junts en una cel·la del mòdul d’ingressos, on només dormirem una nit.

A les vuit del vespre ens porten una bossa de plàstic transparent a la cel·la amb mandonguilles dintre, un tros de pa, melmelada i mantega. No menjo res, em fa fàstic. Ens fem el llit amb uns matalassos podrits i trencats, plens de verdet. Ens posem a dormir com podem i ens tranquil·litzem una mica.

L’endemà fem més tràmits d’ingrés a la presó de Soto del Real. Ens posen a tots els que vam arribar el dia anterior en un petit pati al descobert. Per ordre alfabètic, fem trobades de cinc minuts amb la infermera, l’educador, l’orientador o treballador social i el metge. Jo prego a l’educador que ens mantinguin junts amb el Joan a la cel·la, ara i després, perquè crec que el Joan necessita estar amb algú conegut, jo també, perquè porta la càrrega afegida de l’accident que va tenir el seu fill Genís fa quinze dies amb el tractor a l’hípica on treballa i que l’ha deixat paraplègic. L’educador em diu que ho entén i que farà tots els possibles.

PRIMERA TRUCADA A CASA

Ens deixen fer una trucada de cinc minuts que paga la presó des d’un telèfon fix molt vell. El Joan truca a la Carmen, i jo, a la Marta. Per sort, recordo el seu número, perquè, excepte el telèfon de casa dels meus pares, no en recordo cap més. A la trucada, la Marta m’omple d’orgull perquè em transmet molta força, justament quan jo em sento trontollar.

M’avisen que els meus advocats, Pau Molins i José Ángel Cabello, company de despatx del Pau, ens estan esperant als locutoris. Tenim una reunió que jo considero excel·lent perquè ja veuen clar que «només» cal demostrar l’origen lícit dels diners dels contractes i que hi va haver una feina real, i no unes comissions per una «no feina», tal com diu l’escrit d’acusació, que per primera vegada puc veure a través del vidre de separació que hi ha als locutoris. La comunicació és a través d’un intèrfon. Hem de demostrar que hi va haver una feina d’intermediació real i lícita entre l’empresa saudita ISE i la Confederació Brasilera de Futbol (CBF), feta per l’empresa Uptrend, compartida al 50% pel Joan i per mi, i gestionada des d’Andorra.

El Pau també em deixa veure i llegir un missatge molt emotiu escrit pels pares i els meus germans, la Mariona, la Laura i el Sergi, en què em diuen que m’estimen molt i que estan al meu costat.

MÒDUL 4

A la tarda ens venen a buscar per portar-nos al que serà el nostre mòdul assignat: el 4. Ho recollim tot i baixem. La meva única preocupació en aquests moments és que ens posin junts amb el Joan.

Quan arribem, el mòdul és buit, a les zones comunes. De cop se sent l’obertura de les portes de ferro que tanquen les cel·les amb pany i forrellat, mai millor dit. Deixem les bosses de plàstic negre amb les quatre coses que ens han donat a la recepció del mòdul. Els interns del mòdul baixen i de seguida ens trobem de cara el Jordi Pujol Ferrusola. Es mostra molt atent, amable, i ens ofereix la seva ajuda en tot el que puguem necessitar. Ens presenta a tothom. Molts dels interns se’ns presenten i ens expliquen que són del Barça i que estan contents de saludar-nos. Molts em diuen «presi». Hi ha molts marroquins. Passem la tarda preparant escrits per demanar la compra de l’aparell de televisió de l’economat i informant dels tres números de telèfon als quals volem trucar. En arribar pots demanar tres números sense haver de demostrar de qui són, i abans d’un mes pots demanar-ne deu, però llavors has de demostrar de qui són amb factures oficials de les diferents companyies de telefonia. Jo dono els telèfons de la Marta, els meus pares i el Pau Molins.

El Jordi Pujol Júnior truca a la seva filla perquè truqui a la Marta, li digui que estem junts al mòdul 4 i li expliqui que quan em donin els telèfons d’alta ja li trucaré, perquè aquest tràmit pot trigar un o dos dies.

ECONOMAT

Fem la primera compra a l’economat a través d’una targeta tipus VISA amb els diners del Joan, perquè jo no portava cap euro quan vam arribar. És el peculi. En aquesta targeta cada setmana ens ingressaran 100 euros o la diferència fins a 100 euros, sempre que tinguem saldo en els diners dipositats per les nostres famílies a la presó. Comprem patates fregides Lay’s, dues llibretes, dos bolígrafs, fulls de paper, pernil dolç, formatge, pasta de dents, Nivea, Mimosín, tovalloletes humides i Wipp Express.

A l’hora de sopar ens posen en una taula de quatre amb el José Antonio (company de cel·la del Jordi Pujol Júnior), un búlgar (el Kolio), el Joan i jo. El José Antonio ens ofereix tot el que té en una caixa penjada sota la taula, on la gent es guarda coses comprades a l’economat per condimentar el menjar, com ara oli d’oliva, sal, mostassa, quètxup, panets cruixents amb tomàquet sec...

CEL·LA 13

Després de sopar pugem a la cel·la i ens deixen escollir quina volem entre les que estan buides al segon pis. Escullo la 13 perquè és un número que sempre m’ha agradat. Va ser el dia que es van casar els meus pares i, amb aquest número, evidentment van trobar lloc a tot arreu per casar-se on van voler. Ens posem tots dos —tot i que lidera el Joan— a netejar amb xafarranxo de combat la cel·la, utilitzant llegiu que ens han donat, amb un cubell i un pal de fregar, a tort i a dret. També ens han donat una escombra i un recollidor, tot de segona mà, o de tercera o de quarta...

Per fi, des de la detenció, vaig a cagar, davant del Joan, perquè no m’aguanto més —fora de la presó es diu «anar de ventre» però a la presó es diu «cagar»—. El fàstic que feien les diferents tasses dels calabossos per on hem passat no ajudava gens. Perdo les manies davant del Joan i descarrego.

UNA CURA D’HUMILITAT

Fem els llits. Els matalassos estan plens de pixats. Intentem cobrir-los al màxim amb els llençols de molt mala qualitat que ens han donat. No hi ha coixins. Els demanem a l’ordenança, un intern que fa com de cap del mòdul, i molt amablement ens en porta dos, usats també. Ho netegem tot. Jo mai de la vida havia dedicat tant de temps a netejar, i encara menys havia posat les mans dintre d’una tassa per treure’n la merda enganxada. Bona cura d’humilitat, penso. Algú m’està fent una prova d’humilitat o de realitat...

Ordenem la poca roba que tenim en unes prestatgeries fetes de ciment. Ens mengem unes Lay’s amb aigua. Abans de dormir ens dutxem, sense cortines. A la finestra tampoc n’hi ha, però sí que té els barrots típics d’una presó. Penso que la llum ens despertarà, però en aquell moment no m’importa.

A la nit ens llevem a fer pipí, fa molta calor. Quan ens llevem a mitja nit no sabem l’hora que és, perquè no tenim rellotge, i això ens produeix una angoixa bestial. No sabem si és la una, les tres o les cinc de la matinada. Mai m’hauria imaginat la mala passada que és no saber l’hora quan a mitja nit et lleves per anar a pixar.

UNA INSTÀNCIA RERE L’ALTRA

L’endemà ens volem dutxar, però les dutxes no funcionen. No m’estranya perquè tota la instal·lació té vint-i-cint anys d’antiguitat i es veu que no hi ha hagut renovació i cura per mantenir-la al dia. De fet, en tots els llums, les caixes dels fluorescents estan plenes, molt plenes, d’escarabats morts. En alguns fins i tot ni es veu la llum perquè està cobert per una manta de cossos negres.

Fem la cua per entrar a esmorzar. Tot a partir d’ara són cues. Cues per esmorzar, dinar i sopar, per a instàncies, per a la infermeria, per al metge, per recollir el correu, per sortir al poliesportiu, per anar a missa... per tot, absolutament per tot. Avui la cua és de files d’un, però de vegades són de dos o de quatre. Tot depèn del funcionari i els seus gustos... Recordo que quan estava fora de la presó sempre li deia a la Marta que no anéssim enlloc —ni restaurants, ni cines, ni teatres ni espectacles— on haguéssim de fer cua. Odio les cues! I penso: «No volies caldo, doncs dues tasses».

Ens fem un entrepà de pernil dolç i formatge, comprat el dia anterior a l’economat. Un home peruà ens ha donat un tomàquet per sucar el pa a la catalana. Després de menjar tan malament els darrers dies, aquest entrepà em sembla el menjar més bo del món.

El Jordi Pujol ens explica com fer les instàncies per canviar els matalassos fastigosos i pixats on dormim. A partir d’ara tot ho haurem de demanar a través d’instàncies, que es presenten a les set de la tarda i et responen quan volen, si és que et responen.

També entreguem una instància per poder sortir al poliesportiu i fer activitats esportives. I també en presentem una altra per veure si encara som a temps de demanar un vis-a-vis íntim el dia 31 de maig. També n’he de fer una per informar que serà la Marta la persona que em carregarà els 100 euros setmanals a la targeta del peculi. I també per demanar poder entrar les lentilles i el líquid de les lentilles, i una altra per al vis-a-vis familiar, i una altra perquè pugui venir a parlar amb mi al locutori l’Emili Sabadell, amb qui col·laboro en alguns projectes, que m’ha de posar al dia del que ha passat amb tot plegat.

Cada instància té tres còpies, i quan s’acaben els formularis (molt sovint), les instàncies s’han de fer per duplicat escrites a mà, perquè evidentment no hi ha fotocopiadora.

Li explico al Jordi Pujol Júnior l’angoixa que passem a les nits amb el tema de no saber l’hora i de seguida m’ofereix el seu rellotge Swatch negre, dient que ell, mentre no ens el portin a nosaltres, pot mirar l’hora al rellotge del seu company de cel·la. Li agraeixo el favor. El pipí de mitja nit ja no serà un trauma.

Amb el Joan fem una llista de productes i de roba urgent que necessitem per dir-ho a la Carmen i la Marta. Estem autoritzats a rebre un paquet cada quinze dies que no pesi més de cinc quilos i que no contingui res metàl·lic, ni electrònic, ni vidre, ni perfums ni tampoc llibres amb tapa dura. La roba no pot ser d’un color similar a l’uniforme dels funcionaris. Dins de la cel·la no pots tenir més de 25 quilos de material.

DEU QUILÒMETRES AL DIA

Cada dia ens autoobliguem a caminar un mínim de 10 quilòmetres pel pati. Com que el terra és de ciment, això fa que les sabatilles es consumeixin moltíssim. Les sabatilles —ho vaig aprendre quan treballava a Nike— estan dissenyades per ser utilitzades una mitjana de 500 quilòmetres el parell, encara que la població les allarga fins a una mitjana de 1.000 quilòmetres. Tanmateix penso que no caldrà canviar-les perquè sortirem de seguida d’aquí, un cop haguem aclarit l’error judicial. Cada volta que fem al pati són uns 120 o 125 metres, segons els nostres càlculs, perquè fa una mica més que un camp oficial d’handbol (40 x 20 metres). Calculem que per fer 10 quilòmetres cada dia hem de fer unes vuitanta voltes al pati. Són com les voltes que fa un lleó a la gàbia d’un zoològic. Anem canviant de direcció, perquè, com que les cantonades de la pista són tan properes, acabes notant la càrrega als turmells. De moment anem amb les sabatilles que ens han deixat. Jo en porto unes, sense marca, que m’ha deixat el Jordi Pujol. Quan acabem de caminar anem a l’economat i ens comprem una Sandy Buckler (una cervesa 0,0% —òbviament l’alcohol està prohibit— amb llimonada, una clara). Els pantalons que porto són els mateixos del dia de la detenció, i el Jordi Pujol me’n deixa uns de curts amb ratlles grogues i negres. Penso que se’m deu veure com l’abella Maia, però aquí no m’importa gens. La caminada diària és una obligació autoimposada per mantenir-nos en forma i que no se’ns en vagi l’olla. És la premissa de «mens sana in corpore sano» —penso en la marca ASICS, sempre m’ha encantat el significat de la marca nipona: Anima Sana In Corpore Sano.

NOUS CONEGUTS

Coneixem un peruà, un xilè i un madrileny, i ens expliquen les seves feines fora de la presó. L’un transporta droga, l’altre rebenta caixes fortes i l’altre furta empreses. Tota una nova visió laboral per a nosaltres. Hem rigut per primera vegada.

Coneixem un funcionari molt professional —em sorprèn perquè és advocat i parla molt bé l’anglès— que es diu Don Alberto. Aquí, als funcionaris, se’ls diu per «Don» i el nom. Un altre que ens agrada molt és Don Guillermo, per la seva empatia i tracte personal.

El Jordi Pujol Júnior em proposa fer una conferència sobre futbol per als companys del mòdul.

PARTITS DE FUTBOL

Al pati s’organitzen partidets de futbol sala. Demano de jugar-hi, el terra és de ciment i la pilota està desgavellada. Hi jugo, malgrat el risc de fer-se mal. Recordo que des de petit al carrer no havia jugat a futbol amb condicions tan pèssimes, però m’agrada molt jugar-hi, i les ganes em guanyen. Quan es marca un gol, es fa canvi d’equip.

FINAL DE LA COPA DEL REI

Parlo amb uns marroquins i pregunten moltes

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X