1

Berta

Quan arribo al pavelló, que s’aixeca impertèrrit enmig de la fosca de la nit, em sento més sola que mai. A la butxaca duc les claus que he agafat d’estranquis a la Terrats (com que em sento una mica malament, no m’atreveixo a dir-li tieta) i, a la motxilla, una ampolla de ginebra i una de rom mig plenes. I dic mig plenes i no mig buides perquè, tot i que les vaig comprar fa gairebé tres mesos, estan quasi intactes. Durant l’estiu no n’he begut perquè no he sortit de festa, amb prou feines he estat amb les meves amigues del Minerva. Potser ho hauria de posar entre cometes, així: «amigues».

Baixo de la bicicleta, l’aparco a la tanca de sempre i hi passo el cadenat. Hauria d’haver inflat les rodes abans de sortir de casa, però no ho he fet perquè no entrava dins dels meus plans, i fer-ho era acceptar la meva derrota. Mentalment, afegeixo una accepció a l’entrada del diccionari:

Bicicleta f. 1. Vehicle lleuger de dues rodes. 2. Símbol patètic del meu fracàs.

I si això confirma la imatge que teniu de mi, de rata de biblioteca i de dramàtica, m’és ben igual. Resulta que soc així, i cada intent de canviar-ho em retorna com un bumerang a la casella d’inici.

El cas és que jo tenia un pla, tot calculat i pautat, per al que havia de ser el millor estiu de la meva vida. M’havia tret el batxillerat amb matrícula d’honor i a la tardor començaria la carrera de Medicina, com sempre havia somiat. Podia ser el parèntesi ideal que posaria punt final a la meva adolescència de manera clara, concisa, neta. El meu informe mental era convincent i només tenia una nota a peu de pàgina:

Seria fàcil dir que tinc altres motius per considerar aquest estiu el punt àlgid de la meva vida: hem salvat l’equip d’hoquei del qual soc capitana, la meva tieta ha estat escollida presidenta del club i la meva mare ha sortit del centre de salut mental on residia i ha tornat a casa. Però calcular les variables de tots aquests valors és una tasca massa complexa (havia apuntat «complexa» després de ratllar «dolorosa» i «contradictòria»), així que les he ignorat convenientment a l’hora de traçar el meu full de ruta.

La primera fase d’aquest pla perfecte consistia a treure’m el carnet de conduir. Semblava fàcil, oi? Quin percentatge de joves de divuit anys es deuen treure el carnet cada any? Doncs bé, aquest és el meu fracàs i el motiu pel qual segueixo anant pel món amb bicicleta.

Començava l’estiu i jo ho tenia clar: si em treia el carnet, l’horitzó de possibilitats s’expandiria com un big-bang. Podríem fer mil i una excursions amb les del Minerva sense dependre dels cotxes dels pares i les mares, del pèssim transport públic o de fer malabarismes per traslladar-nos totes amb moto. Perquè la gent de ciutat no n’és conscient, però ser adolescent en un poble converteix qualsevol escapada en una autèntica gimcana, i jo ja n’estava cansada.

No volia més trajectes eterns amb busos que fan zigazagues per carreteres secundàries ni dependre de ningú perquè em portés. Si em treia el carnet, podria portar l’Emma, la Laila, la Raquel i la Gina amb mi. La Lorena ens seguiria amb la moto, amb la Flor de paquet. Ja ens imaginava, l’equip al complet en direcció a la platja per passar el dia estirades a la sorra com sargantanes, capbussar-nos i fer tombarelles dins del mar, jugar a cartes tot menjant meló i patates de bossa. I després, en el trajecte de tornada, inventant-nos la lletra de la música que sona a la ràdio del cotxe, que fa interferències mentre canvia d’una emissora local a una altra; i l’Emma queixant-se que estiguem escoltant la ràdio, quan ella té una llista de cançons a l’Spotify que és brutal; i la Raquel lamentant-se de no haver-se posat més crema protectora, perquè li han quedat les galtes i el nas cremat, tot i que al meu parer això encara la fa més adorable.

I també podríem anar juntes al riu, aparcar a la devesa i caminar amunt fins a aquella gorga que la Lorena sempre ens diu que ens vol ensenyar; i jo em quedaria asseguda a la roca calenta amb els peus dins l’aigua gelada mentre observo com la Flor convenç la Laila per tirar-se juntes fent la bomba, i se m’escaparia un crit de fàstic quan la Lorena se m’acostés rient amb un grapat de fulles i branquillons coberts d’aquella molsa llefiscosa que sap que no suporto. I, com que hi estaríem pràcticament soles, m’animaria a fer topless com la Gina, perquè no tindria vergonya dels meus mugrons, que no són tan petits i rosadets com m’agradaria. Ella em diria que no entén com això em pot fer sentir insegura, a mi, que vaig tenir la valentia i la seguretat de penjar fotos a l’Instagram reivindicant el meu cos, però jo li contestaria que ser valenta i estar segura de si mateixa no sempre és equivalent.

Com que sempre he sigut molt conscient del perill de fer-se il·lusions abans d’hora (quan era petita em van regalar el conte de la lletera i m’encantava que la mama me’l llegís abans d’anar a dormir i em digués que jo era tan bonica com la nena de les il·lustracions), vaig apuntar-me ràpidament a l’autoescola. El fet que només n’hi hagi una en tot el poble va facilitar bastant la meva elecció. El monopoli indiscutible de l’Autoescola Marginedes li ha permès quedar-se ancorada al passat sense que la seva clientela davallés. És com un peix que es mossega la cua: si vols anar a alguna altra autoescola has de desplaçar-te als pobles veïns, però aquesta no és una opció gaire viable si no pots conduir ni ningú t’hi pot portar. Així que et conformes amb la Marginedes i vas a classes del teòric en una aula on els pupitres tenen gravades dates de fa dues dècades i practiques exàmens de tipus test en un ordinador que encara funciona amb Windows XP.

Mentre feia el curs intensiu per treure’m l’examen teòric, em vaig adonar que passar hores en aquella autoescola no em desagradava del tot. Aquesta sensació de viure en una dimensió paral·lela, on el temps s’havia aturat en un punt inconcret de principis dels 2000, em permetia aïllar-me de la realitat, gairebé com si fes vacances de les vacances. Des que havia acabat l’institut i la temporada d’hoquei, havia començat a passar moltes més hores a casa i havia anat prenent consciència de com canviarien les coses un cop nasqués la criatura de la tieta i passéssim a conviure quatre persones en lloc de les dues que havíem sigut en els últims anys. Estava molt acostumada que fóssim només la tieta i jo, que ens coneixem molt bé i sabem perfectament l’espai que hem de deixar l’una a l’altra. Som persones independents i ens agrada fer la nostra, però alhora sabem trobar moments per estar juntes i fer-nos costat. Ara que la mama havia tornat a viure amb nosaltres i la tieta estava prenyada, era inevitable que la dinàmica familiar es capgirés per complet. El més estrany serien aquests primers mesos, avançant a cegues mentre ens inventaríem a empentes i rodolons els fonaments de la nostra nova llar.

Jutgeu-me, si voleu, per dir que preferia passar els dies a l’autoescola del poble en lloc de ser a casa amb la meva mare. Penseu el que us doni la gana, però heu de saber que jo la mama me l’estimo per sobre de totes les coses i que només vull el millor per a ella. I a vegades dubto si això comporta que visqui amb nosaltres, quan portem un ritme de vida tan diferent al que ella està acostumada. I no negaré que per a mi també és estrany, perquè conec la mama de la meva infància i la mama de les visites del cap de setmana, però a vegades no sé què dir a la mama dels esmorzars de bon matí i els zàpings davant de la tele a mitja tarda. Però sé que si li explico que aviat m’examinaré del teòric perquè quan faig testos sempre em surten menys de dos errors, ella estarà orgullosa de mi. I, en el fons, explotar el meu perfil de bona estudiant per enorgullir la gent que estimo és el truc més vell que conec.

Soc prou bona dissimulant, però la Júlia Terrats em coneix gairebé tant com si m’hagués parit i va adonar-se que alguna cosa no acabava de rutllar. Una nit, havent sopat, quan jo ja m’havia tancat a l’habitació com una ermitana i sota la llum del portàtil buscava quina sèrie mediocre podia començar a endrapar, va irrompre al meu cau sense ni trucar a la porta. Vaig sobresaltar-me. Ella es va quedar tallada.

—T’estaves tocant?

—Tieta!!!

—Què? Fas cara com si t’hagués agafat in fraganti.

—No m’estava tocant.

—Has abaixat la pantalla del portàtil de cop.

Era veritat. De sobte m’havia fet molta vergonya haver d’explicar a la meva tieta que, durant les nits de batxillerat, quan ja tenia el cervell fregit de tant estudiar i els apunts gravats amb foc a les retines, m’havia tornat experta en telenovel·les coreanes i programes de true crime. A aquestes alçades hi estava tan enganxada que, si a partir de les deu de la nit alguna de l’equip proposava anar a prendre alguna cosa al bar del poble, preferia quedar-me davant la pantalla. La meva tieta té massa pocs miraments perquè res de tot això la preocupi, però en aquell moment em vaig veure a través dels seus ulls, mal asseguda dins del llit amb una samarreta del campus d’hoquei de fa tres anys, i em vaig sentir com una loser. Gairebé hauria preferit estar-me tocant.

—Passa res?

La tieta es va acostar al llit i va asseure’s al meu costat. Va posar aquella cara que posa quan vol fer explícit que no s’està dirigint a la seva neboda, sinó a una igual, d’adulta a adulta, amb qui pot parlar francament.

—Berta, saps que passo moltes hores al pavelló. Entre les sessions de físio i que m’he de posar al dia amb tots els embolics de la presidència… Sento que no estic prou pendent de l’Olga.

—Ja… Jo tampoc he estat gaire per casa —comento distretament, com si no sabés perfectament que és d’això, del que vol parlar.

—Pensava que estaria bé si poguessis guardar-te un matí o una tarda per fer alguna cosa especial amb la teva mare. —Posa èmfasi en la paraula mare mentre m’espolsa un cabell que se m’ha enganxat a la samarreta—. Encara que sigui anar a la piscina. A ella segur que li faria molta il·lusió.

Sé que té raó i assenteixo. El curs passat, la profe de català ens va explicar que el motiu pel qual hi ha tantes llengües que tenen una paraula similar per dir «mare» és perquè provenen d’una hipotètica llengua extingida anomenada protoindoeuropeu. Mare, madre, mère, mãe, mother, Mutter, moeder, motina, majka. Mentre escrivia aquesta llista als meus apunts, el sentit de «mare» va anar buidant-se de significat com un xiclet barat que perd el gust i la textura elàstica després d’una estona de mastegar-lo. Se’m feia estrany a la boca. Vaig subratllar-ho amb el meu retolador blau fluorescent i em va impressionar que unes síl·labes poguessin capturar una idea tan universal i alhora tan fugissera.

El dia següent era la revetlla de Sant Joan i em vaig fer una llista amb tot el que havia de fer: al matí, anar a la piscina amb la mama; havent dinat, preparar-me la motxilla per anar a passar el Sant Joan a l’apartament de la Raquel a Llafranc; a les 17.40 h sortir de casa per trobar-me amb la Gina a la parada del bus a les 17.55 h i agafar-lo juntes a les 18.10 h. Només sortia un autobús de bon matí i aquest altre a mitja tarda, així que no tenia gaire més opcions. Era un pal, però em feia il·lusió pensar que potser seria l’última vegada que em menjaria les ungles tot esperant un bus atrotinat que arriba tard. Aviat tindria carnet de conduir i tot seria diferent.

La mama estava encantada. No sé què li va fer més il·lusió: que li proposés fer una cosa nosaltres dues juntes, que ens remulléssim els peus assegudes a la vora de la piscina mentre preníem el sol tranquil·lament i ella m’explicava com feien curses de crol amb la tieta quan eren petites o que estiguéssim una bona estona fent petar la xerrada amb la Gina, que treballava de socorrista durant l’estiu. La mama va voler comprar gelats per a totes tres al bar de la piscina i ens va deixar una estona soles. La Gina es va treure les ulleres de sol amb lents amb forma d’estrella per deixar al descobert una cara de ressaca espaterrant.

—Tia, tinc un mal de cap que em vull morir. Ahir vam quedar amb les de l’assemblea feminista per parlar de com organitzàvem el Punt Lila de la Festa Major, però al cap d’una estona una va arribar amb les cerveses i… He arribat a casa a dos quarts de cinc.

—No pares, eh? I ja aguantaràs avui a la nit?

—Avui?

—A Llafranc, amb les minerves.

—Ai, sí, sí… Doncs no ho sé segur, la veritat… És que estic feta un cromo.

—Va, que és Sant Joan!

—Bé, sí, però només és Sant Joan… Queda tot l’estiu per endavant, hi haurà moltes altres nits de festa!

La mama va arribar amb tres gelats de cucurutxo i, una mica per deixar treballar la Gina i una mica perquè m’havia dolgut el seu comentari sobre Sant Joan, vam tornar cap a les nostres tovalloles.

—Menja-te’l abans que es fongui! —em va animar la mama quan va veure que el gelat de vainilla començava a regalimar-me braç avall.

Li vaig fer cas, és clar, sobretot perquè m’encanta la vainilla i ella se n’havia recordat. Estava sent un matí esplèndid. Jo m’havia endut el llibre de l’autoescola per repassar una estona si m’avorria en qualsevol moment, però encara no l’havia tret de la bossa. Em sentia com al paradís i ni tan sols em molestava la cridòria i el xipolleig de la canalla que jugava a la piscina petita. Fins i tot m’havia oblidat del comentari de la Gina, que en una altra ocasió m’hauria pogut esguerrar el matí. Però aquell era un dia especial, vaig pensar mentre observava la mama. S’havia posat un banyador blau marí de la tieta que no era de la seva talla i no l’afavoria gaire, però a mi em semblava que estava preciosa. No sé si és un adjectiu que la gent fa servir per a la seva pròpia mare o si és més adient per parlar d’una dona que coneixes del poble de tota la vida però amb qui no has parlat mai gaire. Potser l’Olga era totes dues coses alhora.

—Berta, la coca de Sant Joan t’agrada més amb fruita confitada o sense?

La mama es llepava els dits de gelat de xocolata i tenia la mirada abstreta, d’aquella manera que no saps si ha desconnectat o està barrinant alguna cosa.

—Millor sense fruita. Les cireres confitades tant me fan, però no suporto la taronja. I allò verd em fa una mica de fàstic, no entenc què se suposa que és.

—La de crema i pinyons és la meva preferida.

Feia temps que no menjava coca per Sant Joan. La nostàlgia, dolça i melosa com la crema, em va amorosir els llavis. Vaig pensar que cap de les minerves hauria pensat a comprar coca o que, encara que hi haguessin pensat, els faria pal portar-la fins a l’apartament de la Raquel. Ja és un pal anar-hi sense coca, perquè està una mica apartat del centre del poble, a dalt de tot d’una pujada molt forta. Si hi hagués anat amb la Gina encara hauria pogut ser un trajecte divertit, però ara que tot apuntava que l’hauria de fer sola…

—Per què no anem a la pastisseria Vives, agafem una coca i preparem alguna cosa ben bona per sopar?

Potser era perquè l’havia dita al moment oportú i al lloc oportú, però la proposta de la mama era d’allò més temptadora, i vaig estar a punt de dir que sí sense ni tan sols pensar-m’ho. Però no soc d’aquest tipus de persones. Abans de poder obrir la boca, se’m desplega dins del cervell un complex mapa conceptual: el que he dit que faria, el que hauria de fer, el que voldria fer, el que l’altra gent voldria que fes, el que esperen de mi, el que jo espero de la situació. Responsabilitats, compromisos, expectatives. Dins del meu cap, sentia el mateix zumzeig apocalíptic que fa l’ordinador quan tinc tantes pestanyes obertes al navegador que ja no puc distingir les unes de les altres. Zzzzz… BUM!

—Em sembla molt bona idea —vaig contestar-li somrient, en un rampell d’adrenalina.

Em sabia greu no anar a Llafranc, però segur que les altres entendrien que la meva situació a casa era diferent i que, per tant, em feia il·lusió celebrar el Sant Joan amb la meva mare, amb qui no convivia des de feia anys, i amb la meva tieta, que, a més, estava embarassada. Dit així, fins i tot em sentia malament de no haver-ho pensat abans. Que jo hagués tingut aquella epifania just el dia de la revetlla era mala sort, però no era la primera vegada ni seria l’última que alguna de nosaltres canviava de plans en el darrer minut. Precisament jo era sempre la més complidora del grup i la mateixa Gina ho havia dit: hi hauria moltes més nits de festa.

L’estiu s’estirava com una migdiada mandrosa. Jo seguia anant a l’autoescola i vaig aprovar el teòric a la primera. Per celebrar-ho, la tieta i la mama van fer-me paella i ens vam servir uns plats ben contundents. Mentre endrapàvem al voltant de la taula, me les imaginava a elles dues tallant verdura i vigilant el foc i rient mentre deien alguna cosa com «no canviaràs mai!», perquè la tieta sempre ho ha volgut controlar tot i, en canvi, per a la mama, els petits errors sempre seran grans aventures. Em va fer feliç pensar que jo havia propiciat aquesta estona de complicitat entre germanes i vaig escurar tant el plat que em vaig haver de descordar el botó dels pantalons.

La calor començava a ser insuportable, però jo ja havia assolit el meu primer objectiu. Vaig fer saber la bona notícia pel grup de WhatsApp de l’equip:

Tiesssss!!!! He aprovat el teòric!!!

I ARA, EL PRÀCTIC!

No és que m’esperés una resposta instantània. És estiu, tothom té la seva vida i, a més a més, des del Sant Joan fallit ens havíem anat distanciant. La Flor i la Gina es passaven el dia treballant i la Lorena era a l’altra punta del món, completament desconnectada. Jo dividia el meu temps entre l’autoescola i casa i em preguntava què devien estar fent la Raquel, l’Emma i la Laila. A mesura que passaven els minuts i ningú contestava els meus whatsapps, vaig començar a posar-me nerviosa. Quina excusa tenien aquelles tres? Havien aplaudit les meves propostes d’excursions a la platja i al riu, però cap m’havia demanat com portava el tema del carnet o si necessitava un cop de mà per aprendre’m la velocitat màxima a què pot circular un turisme quan porta un remolc lleuger. Jo ja pensava en la soledat de la capitana quan van començar a arribar els missatges:

GINA: Berta, ets una crac!

EMMA: Uaaauu!!! JA???

EMMA: Si et vas apuntar a l’autoescola fa súper poc!!!

LORENA:

LORENA: On vas? A la marginedes?

On si no?

Merci guapes

RAQUEL: Ànims amb les pràctiques!

FLOR: Daleeeeee

EMMA: No atropellis ningú

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales