Les tenebres i l'alba

Ken Follett

Fragmento

cap-2

1

Dijous, 17 de juny del 997

L’Edgar va comprovar que no era gens fàcil aguantar tota una nit despert, encara que fos la nit més important de la seva vida.

Havia estès la capa sobre els joncs del terra, i ara hi estava estirat, amb la túnica de llana bruna que li arribava als genolls posada, l’únic que duia a l’estiu, nit i dia. A l’hivern s’embolcava amb la capa i dormia a la vora del foc. Però ara feia bo: faltava una setmana per al dia del solstici d’estiu.

L’Edgar sempre sabia quan eren les dates assenyalades. La majoria de la gent les havia de preguntar als sacerdots, que dominaven els calendaris. El germà gran de l’Edgar, l’Erman, una vegada li havia dit: «Com t’ho fas, per saber quan és Pasqua?», i ell havia contestat: «Ho sé perquè és el primer diumenge després de la lluna plena, passat el vint-i-unè dia de març, és clar». Havia estat un error afegir l’«és clar», perquè l’Erman li havia engegat un cop de puny a l’estómac pel sarcasme. D’allò ja feia anys, va ser quan l’Edgar era petit. Ara era adult. Faria divuit anys tres dies després del dia del solstici, i els germans ja no li clavaven cops de puny.

Va sacsejar el cap. Li venien pensaments a l’atzar que l’endormiscaven. Per procurar estar incòmode i no quedar-se adormit, es va repenjar sobre el puny.

Es preguntava quanta estona més hauria d’esperar encara.

Va girar el cap per mirar al voltant, a la claror del foc. Casa seva era gairebé com totes les altres cases de la vila de Combe: parets de taulons de roure, teulada de palla i un terra piconat, cobert en part amb joncs collits a la vora del riu proper. No tenia finestres. Al mig d’una estança única hi havia un requadre de pedres que envoltava la llar de foc. Damunt del foc reposava un trespeus on es podien penjar olles i perols per cuinar, les potes del qual projectaven ombres en forma d’aranya al sostre. Per totes les parets, uns penjadors de fusta servien per posar-hi roba, estris de cuina i les eines per construir vaixells.

L’Edgar no estava segur de si era gaire avançada la nit, perquè potser s’havia endormiscat, i potser més d’una vegada. Feia unes hores havia parat l’orella als sorolls de la població quan s’acostava la nit: un parell de borratxos que cantaven una cançó obscena, les amargues acusacions d’una baralla marital en una casa veïna, una porta que picava fort, un gos bordant i, en algun lloc, a prop, una dona plorant i sanglotant. Però ara no se sentia res, tret de la suau remor de les onades en una platja arrecerada. Va mirar de fit a fit en direcció a la porta, cercant la indicació d’alguna ratlla de claror en el contorn, però només hi va veure foscor. Això significava que la lluna s’havia amagat, i que era avançada la nit, o que el cel estava ennuvolat, i en aquest cas no li revelava res.

La resta de la família estava estirada per tota l’estança, a prop de les parets, on hi havia menys fum. El pare i la mare estaven d’esquena l’un a l’altre. De vegades es despertaven a mitja nit i s’abraçaven, xiuxiuejaven i es movien junts, fins que es deixaven anar, panteixant; però ara dormien profundament, i el pare roncava. L’Erman, el germà gran, de vint anys, era a prop de l’Edgar, i l’Eadbald, el del mig, es trobava al racó. L’Edgar sentia la seva respiració calmada i constant.

Per fi va tocar la campana de l’església.

Hi havia un monestir, a l’altra punta de la vila. Els monjos disposaven d’un sistema per mesurar les hores nocturnes: feien uns ciris grans graduats, que els marcaven el pas del temps a mesura que es fonien. Una hora abans que despuntés el dia tocaven la campana, i llavors es llevaven per cantar l’ofici de matines.

L’Edgar es va quedar ajagut a terra una mica més. La campana potser havia despertat la mare, que tenia un son lleuger. Li va deixar temps perquè tornés a agafar un son profund. Llavors, per fi, es va llevar.

Sense fer soroll, va agafar la capa, les sabates i el cinturó amb la daga enfundada que hi duia penjada. Va travessar l’espai descalç, evitant els mobles: una taula, dos tamborets i un banc. La porta es va obrir silenciosament. L’Edgar havia greixat generosament les frontisses de fusta el dia abans amb greix d’ovella.

Si algú de la família es despertava ara i li deia alguna cosa, li respondria que sortia a fer un riu, però esperava que no es fixessin que duia les sabates a la mà.

L’Eadbald va deixar anar un so gutural. L’Edgar es va aturar en sec. S’havia despertat, l’Eadbald, o només havia fet un soroll adormit? No ho sabia. Però l’Eadbald era el germà més passiu de tots tres, sempre preferia evitar els conflictes, com també feia el pare. Ell no li donaria problemes.

L’Edgar va sortir a fora i va tancar la porta amb compte.

La lluna s’havia amagat, però el cel era clar i la llum dels estels il·luminava la platja. Entre la casa i la marca de la marea alta hi havia la drassana. El pare era mestre d’aixa, i els seus tres fills treballaven amb ell. Era un bon artesà però mal negociant, per això la mare prenia totes les decisions relacionades amb els diners, sobretot el difícil càlcul del preu que s’havia de demanar per una feina tan complicada com la construcció d’una barca o un vaixell. Si un client intentava regatejar el preu, el pare hauria cedit de seguida, mentre que la mare el feia mantenir ferm.

L’Edgar va donar una ullada al pati mentre es cordava les sabates i el cinturó. Hi havia tan sols una nau en construcció, una barca petita per remar riu amunt. Al costat de la barca hi tenien una bona pila de fusta, d’un gran valor, troncs partits pel mig i en quarts, a punt per donar-los la forma de les diferents parts d’una embarcació. Un cop al mes, si fa no fa, tots els membres de la família anaven al bosc i talaven un roure vell. El pare i l’Edgar començaven, brandant alternativament unes destrals de mànec llarg, i tallaven un tascó del tronc, exactament com el volien. En acabat descansaven, mentre l’Erman i l’Eadbald continuaven. Quan l’arbre queia, en pelaven el tronc i després el feien baixar surant pel riu fins a Combe. Havien de pagar, és clar: el bosc era del thane Wigelm, el baró, a qui la major part dels habitants de Combe pagava l’arrendament, i que els demanava dotze penics de plata per cada arbre.

A banda de la pila de fusta, al pati hi havia una bota de brea, un rotlle de corda i una pedra d’esmolar. Tot plegat ho guardava un mastí fermat amb una cadena que es deia Grendel, negre amb el morro gris, massa vell per fer gaire mal als lladres, però que encara podia bordar per donar l’alarma. El Grendel ara estava callat, guaitava l’Edgar encuriosit, amb el cap descansant sobre les potes del davant. L’Edgar es va agenollar al seu costat i li va amoixar el cap.

—Adeu, gos vell —va murmurar, i el Grendel va remenar la cua, sense posar-se dret.

Al pati també hi tenien una nau acabada, que l’Edgar considerava com seva. L’havia construït ell mateix, amb un disseny original basat en el d’un vaixell viking. De fet, no n’havia vist mai cap —els vikings no havien assaltat mai Combe, en tota la seva vida—, però dos anys enrere havia arribat a la platja una embarcació naufragada, buida i ennegrida pel foc, amb el mascaró de proa mig destrossat, segurament arran d’una batalla. L’Ed

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos