1

Dijous, 17 de juny del 997

L’Edgar va comprovar que no era gens fàcil aguantar tota una nit despert, encara que fos la nit més important de la seva vida.

Havia estès la capa sobre els joncs del terra, i ara hi estava estirat, amb la túnica de llana bruna que li arribava als genolls posada, l’únic que duia a l’estiu, nit i dia. A l’hivern s’embolcava amb la capa i dormia a la vora del foc. Però ara feia bo: faltava una setmana per al dia del solstici d’estiu.

L’Edgar sempre sabia quan eren les dates assenyalades. La majoria de la gent les havia de preguntar als sacerdots, que dominaven els calendaris. El germà gran de l’Edgar, l’Erman, una vegada li havia dit: «Com t’ho fas, per saber quan és Pasqua?», i ell havia contestat: «Ho sé perquè és el primer diumenge després de la lluna plena, passat el vint-i-unè dia de març, és clar». Havia estat un error afegir l’«és clar», perquè l’Erman li havia engegat un cop de puny a l’estómac pel sarcasme. D’allò ja feia anys, va ser quan l’Edgar era petit. Ara era adult. Faria divuit anys tres dies després del dia del solstici, i els germans ja no li clavaven cops de puny.

Va sacsejar el cap. Li venien pensaments a l’atzar que l’endormiscaven. Per procurar estar incòmode i no quedar-se adormit, es va repenjar sobre el puny.

Es preguntava quanta estona més hauria d’esperar encara.

Va girar el cap per mirar al voltant, a la claror del foc. Casa seva era gairebé com totes les altres cases de la vila de Combe: parets de taulons de roure, teulada de palla i un terra piconat, cobert en part amb joncs collits a la vora del riu proper. No tenia finestres. Al mig d’una estança única hi havia un requadre de pedres que envoltava la llar de foc. Damunt del foc reposava un trespeus on es podien penjar olles i perols per cuinar, les potes del qual projectaven ombres en forma d’aranya al sostre. Per totes les parets, uns penjadors de fusta servien per posar-hi roba, estris de cuina i les eines per construir vaixells.

L’Edgar no estava segur de si era gaire avançada la nit, perquè potser s’havia endormiscat, i potser més d’una vegada. Feia unes hores havia parat l’orella als sorolls de la població quan s’acostava la nit: un parell de borratxos que cantaven una cançó obscena, les amargues acusacions d’una baralla marital en una casa veïna, una porta que picava fort, un gos bordant i, en algun lloc, a prop, una dona plorant i sanglotant. Però ara no se sentia res, tret de la suau remor de les onades en una platja arrecerada. Va mirar de fit a fit en direcció a la porta, cercant la indicació d’alguna ratlla de claror en el contorn, però només hi va veure foscor. Això significava que la lluna s’havia amagat, i que era avançada la nit, o que el cel estava ennuvolat, i en aquest cas no li revelava res.

La resta de la família estava estirada per tota l’estança, a prop de les parets, on hi havia menys fum. El pare i la mare estaven d’esquena l’un a l’altre. De vegades es despertaven a mitja nit i s’abraçaven, xiuxiuejaven i es movien junts, fins que es deixaven anar, panteixant; però ara dormien profundament, i el pare roncava. L’Erman, el germà gran, de vint anys, era a prop de l’Edgar, i l’Eadbald, el del mig, es trobava al racó. L’Edgar sentia la seva respiració calmada i constant.

Per fi va tocar la campana de l’església.

Hi havia un monestir, a l’altra punta de la vila. Els monjos disposaven d’un sistema per mesurar les hores nocturnes: feien uns ciris grans graduats, que els marcaven el pas del temps a mesura que es fonien. Una hora abans que despuntés el dia tocaven la campana, i llavors es llevaven per cantar l’ofici de matines.

L’Edgar es va quedar ajagut a terra una mica més. La campana potser havia despertat la mare, que tenia un son lleuger. Li va deixar temps perquè tornés a agafar un son profund. Llavors, per fi, es va llevar.

Sense fer soroll, va agafar la capa, les sabates i el cinturó amb la daga enfundada que hi duia penjada. Va travessar l’espai descalç, evitant els mobles: una taula, dos tamborets i un banc. La porta es va obrir silenciosament. L’Edgar havia greixat generosament les frontisses de fusta el dia abans amb greix d’ovella.

Si algú de la família es despertava ara i li deia alguna cosa, li respondria que sortia a fer un riu, però esperava que no es fixessin que duia les sabates a la mà.

L’Eadbald va deixar anar un so gutural. L’Edgar es va aturar en sec. S’havia despertat, l’Eadbald, o només havia fet un soroll adormit? No ho sabia. Però l’Eadbald era el germà més passiu de tots tres, sempre preferia evitar els conflictes, com també feia el pare. Ell no li donaria problemes.

L’Edgar va sortir a fora i va tancar la porta amb compte.

La lluna s’havia amagat, però el cel era clar i la llum dels estels il·luminava la platja. Entre la casa i la marca de la marea alta hi havia la drassana. El pare era mestre d’aixa, i els seus tres fills treballaven amb ell. Era un bon artesà però mal negociant, per això la mare prenia totes les decisions relacionades amb els diners, sobretot el difícil càlcul del preu que s’havia de demanar per una feina tan complicada com la construcció d’una barca o un vaixell. Si un client intentava regatejar el preu, el pare hauria cedit de seguida, mentre que la mare el feia mantenir ferm.

L’Edgar va donar una ullada al pati mentre es cordava les sabates i el cinturó. Hi havia tan sols una nau en construcció, una barca petita per remar riu amunt. Al costat de la barca hi tenien una bona pila de fusta, d’un gran valor, troncs partits pel mig i en quarts, a punt per donar-los la forma de les diferents parts d’una embarcació. Un cop al mes, si fa no fa, tots els membres de la família anaven al bosc i talaven un roure vell. El pare i l’Edgar començaven, brandant alternativament unes destrals de mànec llarg, i tallaven un tascó del tronc, exactament com el volien. En acabat descansaven, mentre l’Erman i l’Eadbald continuaven. Quan l’arbre queia, en pelaven el tronc i després el feien baixar surant pel riu fins a Combe. Havien de pagar, és clar: el bosc era del thane Wigelm, el baró, a qui la major part dels habitants de Combe pagava l’arrendament, i que els demanava dotze penics de plata per cada arbre.

A banda de la pila de fusta, al pati hi havia una bota de brea, un rotlle de corda i una pedra d’esmolar. Tot plegat ho guardava un mastí fermat amb una cadena que es deia Grendel, negre amb el morro gris, massa vell per fer gaire mal als lladres, però que encara podia bordar per donar l’alarma. El Grendel ara estava callat, guaitava l’Edgar encuriosit, amb el cap descansant sobre les potes del davant. L’Edgar es va agenollar al seu costat i li va amoixar el cap.

—Adeu, gos vell —va murmurar, i el Grendel va remenar la cua, sense posar-se dret.

Al pati també hi tenien una nau acabada, que l’Edgar considerava com seva. L’havia construït ell mateix, amb un disseny original basat en el d’un vaixell viking. De fet, no n’havia vist mai cap —els vikings no havien assaltat mai Combe, en tota la seva vida—, però dos anys enrere havia arribat a la platja una embarcació naufragada, buida i ennegrida pel foc, amb el mascaró de proa mig destrossat, segurament arran d’una batalla. L’Edgar va quedar embadalit amb aquella bellesa mutilada: corbes gràcils, una proa llarga i serpentina, i un buc esvelt. El que més l’havia impressionat era la gran quilla, molt sortida, posada al llarg de la nau, la qual —va comprendre després de rumiar-hi força— proporcionava l’estabilitat que permetia als vikings travessar els mars. L’embarcació de l’Edgar n’era una versió reduïda, amb dos rems i una vela quadrada petita.

Ell sabia que tenia talent. Ja era més bon constructor que els seus germans grans, i no trigaria gaire a superar el pare. Sols amb la intuïció, sabia fer encaixar formes diferents per obtenir una estructura estable. Uns anys enrere havia sentit com el pare deia a la mare: «L’Erman aprèn a poc a poc, i l’Eadbald de pressa, però l’Edgar sembla com si ho entengués abans que les paraules em surtin de la boca». Era veritat. Hi ha homes que agafen un instrument musical que no han tocat mai, com una flauta o una lira, i te l’afinen en un tres i no res, i l’Edgar tenia aquest instint amb els vaixells, i també amb les cases. Deia: «Aquest vaixell escorarà a estribord» o «En aquella teulada s’hi faran goteres», i sempre l’encertava.

Ara va deslligar la seva barca i la va empènyer cap a l’aigua. El lleu soroll que feia el buc en lliscar damunt la sorra era esmorteït pel xiuxiueig de les onades quan trencaven a la platja.

El va sobresaltar una rialleta juvenil. Amb la claror dels estels va veure una dona nua estirada a la sorra, i un home damunt seu. L’Edgar segurament els coneixia, però no els veia bé les cares, i de seguida va mirar a un altre costat perquè no volia saber qui eren. Va suposar que els havia enxampat en una cita furtiva. La dona semblava jove, i potser l’home era casat. El clergat condemnava aquestes aventures, però la gent no sempre seguia les normes. Ell va fer cas omís de la parella i va avarar la barca.

Va fer una llambregada a casa seva, i de sobte va sentir recança, no sabia si la tornaria a veure mai. Era l’única llar que recordava. Sabia, perquè l’hi havien dit, que havia viscut en una altra ciutat, a Exeter, on el pare havia treballat per a un mestre d’aixa; després, quan l’Edgar encara era un nadó, la família s’havia traslladat i havien format una llar aquí, a Combe, on el pare havia muntat el seu propi negoci a partir d’un encàrrec d’una barca de rems. Però l’Edgar no en recordava res, de tot allò. Aquesta era l’única llar que coneixia, i l’abandonava per sempre.

Havia tingut la sort de trobar feina en un altre lloc. El negoci havia afluixat d’ençà de la represa dels atacs vikings al sud d’Anglaterra, quan l’Edgar tenia nou anys. Era perillós comerciar i pescar, quan els saquejadors eren a prop. Només els més valents compraven vaixells.

Ara hi havia tres naus al port, segons va veure a la claror dels estels: dos pesquers d’arengades i un vaixell mercant dels francs. A la sorra s’hi veia un grapat d’embarcacions més petites, que havien arrossegat cap a fora de l’aigua, barques de riu i de cabotatge. Ell havia ajudat a construir un dels pesquers, però recordava una època en què al port sempre hi havia una dotzena de vaixells o més.

Va sentir una brisa fresca del sud-est, el vent predominant allà. La seva barca tenia una vela —petita, ja que eren molt cares: una dona trigava quatre anys a fer una vela gran per a un vaixell de navegació marítima—. Però no pagava la pena desplegar-la per al curt trajecte que suposava travessar la badia. Va començar a remar, cosa que no li costava gaire. L’Edgar estava molt musculat, com un ferrer. El pare i els germans també. Tot el dia, sis dies a la setmana, treballaven amb la destral, l’aixa i el barrobí, donant forma als cintons de roure que formaven els bucs dels vaixells. Era una feina feixuga, que enfortia els homes.

Es va sentir molt animat. S’havia escapat sense que ningú el veiés. I ara es trobaria amb la dona que estimava. Els estels brillaven; la platja resplendia, blanca, i quan els rems van rompre la superfície de l’aigua, l’escuma arrissada tenia el mateix caient que els cabells d’ella sobre les seves espatlles.

Es deia Sungifu, nom que li solien abreujar en Sunni, i era excepcional en tots els sentits.

D’allà estant, l’Edgar veia els coberts al llarg de la línia de la platja, la major part dels quals eren tallers dels pescadors i comerciants: la farga d’un llauner que feia peces resistents a la corrosió per a embarcacions; el pati allargat on un corder trenava les cordes, i el forn enorme d’un fabricant de brea que rostia troncs de pi per obtenir el líquid enganxós amb el qual els constructors calafatejaven les embarcacions. El poble sempre semblava més gran des de l’aigua: acollia centenars de persones, la majoria de les quals vivien, directament o indirecta, del mar.

Va llucar a l’altre costat de la badia, cap al seu destí. Amb la foscor no hauria pogut veure la Sunni, encara que ella hi hagués estat, i sabia que no hi era, ja que havien convingut de trobar-se a punta de dia. Tanmateix, no podia evitar de guaitar amb anhel l’indret on aviat ella apareixeria.

La Sunni tenia vint-i-un anys, era tres anys més gran que l’Edgar. Li havia cridat l’atenció un dia que ell estava assegut a la platja amb els ulls clavats en el vaixell viking naufragat. Ja la coneixia de vista, és clar —coneixia tota la gent del poble—, però fins llavors no s’hi havia fixat en particular, i no recordava res de la família d’ella. «Et va portar el mar, com les restes del vaixell? —li va dir ella—. Estaves assegut tan quiet que m’he pensat que eres una fusta que havien arrossegat les onades.» Ell es va adonar que la noia devia tenir imaginació, per dir una cosa així sense rumiar-ho, tal com li va rajar; l’Edgar li va explicar que el fascinaven les línies del vaixell, perquè tenia la sensació que ella l’entendria. Van parlar durant una hora, i se’n va enamorar.

Llavors la Sunni li va dir que era casada, però ja era massa tard.

El seu marit, en Cyneric, tenia trenta anys. Ella s’hi havia casat als catorze. L’home tenia un petit ramat de vaques lleteres, i la Sunni portava la vaqueria. Era llesta, i feia molts diners per al marit. No tenien fills.

L’Edgar aviat va saber que la Sunni odiava en Cyneric. Cada nit, després de munyir les vaques, ell se n’anava a una taverna, The Sailors, i s’emborratxava. Mentre era allà, la Sunni es podia esquitllar cap al bosc per trobar-se amb l’Edgar.

Tanmateix, d’ara endavant no s’amagarien més. Avui s’escaparien junts, o per ser més exactes, se n’anirien amb la barca. A l’Edgar li havien ofert feina i casa en un poble de pescadors, a vuitanta quilòmetres d’allà, a la costa. Havia tingut la sort de trobar un mestre d’aixa que buscava personal. No tenia diners —no n’havia tingut mai, la mare deia que no en necessitava—, però tenia les eines en un compartiment que havia fet dins la barca. Començaria una nova vida.

Tan bon punt tothom s’adonés que se n’havien anat, en Cyneric es consideraria lliure de tornar-se a casar. Quan una esposa fugia amb un altre home, a la pràctica era com si es divorciés. A l’Església potser no li agradava, però era el costum. Al cap de poques setmanes, va dir la Sunni, en Cyneric se n’aniria al camp i trobaria una família pobra de solemnitat, amb una filla bonica de catorze anys. L’Edgar es va preguntar per què devia voler una muller, aquell home, si no li interessava gaire el sexe, segons la Sunni. «Li agrada tenir algú a qui intimidar», havia respost ella. «El meu problema és que m’he fet prou gran per menysprear-lo.»

En Cyneric no els aniria a buscar, encara que descobrís on eren, cosa que era improbable, si més no durant un quant temps. «Si ens equivoquem en això, i en Cyneric ens troba, li fotré un jec d’hòsties», havia dit l’Edgar. Per la cara que va fer la Sunni es va adonar que allò era faronejar estúpidament, i sabia que ella tenia raó. Es va afanyar a afegir: «Però segurament això no passarà».

Va arribar a l’altre costat de la badia, llavors va treure la barca cap a la sorra i la va lligar en una roca.

Sentia el cant dels monjos que resaven. El monestir era a prop, i la casa d’en Cyneric i la Sunni es trobava a sols uns centenars de metres més enllà.

Es va asseure a la sorra, amb els ulls posats en el mar fosc i el cel nocturn, pensant en ella. Es podria esquitllar tan fàcilment com ell? I si en Cyneric es despertava i no la deixava marxar? Hi podia haver una baralla, i podia ser que ell la pegués. De cop i volta es va sentir temptat de canviar els plans, aixecar-se de la sorra i anar a buscar-la a casa seva.

Va haver de fer un esforç per reprimir l’impuls. Se’n sortiria millor ella sola. En Cyneric devia estar adormit, borratxo, i la Sunni es mouria com un gat. Ella tenia pensat d’anar-se’n al llit portant al coll l’única joia que tenia, un medalló de plata amb un gravat intricat, que penjava d’un cordó de pell. A la bossa del cinturó hi duria una agulla, que feia molt servei, fil i la cinta de lli per al cap que es posava en ocasions especials. Com l’Edgar, podia ser fora de casa en pocs segons, i sigil·losament.

Aviat la tindria allà, amb els ulls brillants de l’emoció i aquell cos flexible delerós del seu. S’abraçarien, s’estrenyerien fort l’un a l’altre i es besarien apassionadament; llavors ella pujaria a la barca, i ell l’empenyeria per ficar-la dins l’aigua i salpar cap a la llibertat. Remaria fins un tros endins, i llavors li faria un altre petó, va pensar. Podrien fer l’amor gaire aviat? Ella n’estaria tan impacient com ell. Podia remar fins passat la punta rocosa, i llavors llançar la roca lligada amb una corda que feia servir d’àncora. Aleshores es podrien estirar a la barca, sota les bancades; hi estarien una mica incòmodes, però i què, tant se valia, oi? La barca es gronxaria suaument damunt les onades, i ells sentirien l’escalfor del sol naixent damunt la pell nua.

Ben mirat, però, potser seria més prudent desplegar la vela i eixamplar la distància entre ells i el poble, abans d’arriscar-se a fer una parada. A ple dia, l’Edgar volia ser ben lluny, ja. Seria difícil resistir la temptació tenint-la tan a prop, mirant-lo i somrient tota contenta, però era més important assegurar-se el futur.

Havien decidit que quan arribessin a la nova llar dirien que ja eren casats. Fins ara no havien passat mai una nit sencera al llit. A partir d’avui soparien junts cada vespre, i serien l’un als braços de l’altre tota la nit, i al matí es mirarien fent un somriure murri.

L’Edgar va veure una claror molt dèbil a l’horitzó. Estava a punt de trencar el dia. La Sunni arribaria d’un moment a l’altre.

Se sentia trist tan sols quan pensava en la família. Podria viure tranquil i content sense els seus germans, que encara el tractaven com un marrec estúpid, i feien com si no fos més llest que tots dos. Trobaria a faltar el pare, que durant tota la vida li havia dit coses que no oblidaria mai, com ara: «Per molt bé que acoblis dos taulons, la junta sempre serà la part més feble». I només de pensar que s’allunyava de la mare li pujaven les llàgrimes als ulls. Era una dona forta. Quan anaven mal dades, no perdia el temps planyent-se del seu destí, sinó que es posava a resoldre el problema. Tres anys enrere, el pare havia agafat unes febres i va anar de poc que no es morís, i la mare s’havia fet càrrec de la drassana —havia dit als tres nois què havien de fer, havia cobrat els deutes i s’havia assegurat que els clients no cancel·lessin les comandes—, fins que el pare s’havia recuperat. Ella era un cabdill, i no tan sols de la família. El pare era un dels dotze savis de Combe, però va ser la mare la que va encapçalar la gent del poble alçats en protesta quan en Wigelm, el baró, havia intentat apujar l’arrendament a tothom.

La idea d’anar-se’n hauria estat insuportable, si no hagués estat per la joiosa perspectiva d’un futur ple de la Sunni.

A la tènue claror, l’Edgar va entrellucar una cosa estranya a l’aigua. Tenia bona vista, i estava acostumat a albirar vaixells a la llunyania, des de molta distància, i distingia la forma d’un buc de la d’una onada alta o un núvol baix, però ara no estava segur de què era allò que guaitava. Va parar atenció per sentir algun so distant, però l’únic que li va arribar a les orelles va ser la remor de les onades a la platja, davant seu.

Al cap d’uns instants li va semblar veure el cap d’un monstre, i li va venir una esgarrifança de la basarda. Davant la lleu resplendor del cel, li va semblar percebre unes orelles en punxa, unes barres enormes i un coll llarg.

Llavors va comprendre que estava guitant una cosa encara pitjor que un monstre: era un vaixell viking, amb un cap de drac a la punta de la llarga proa corbada.

Tot seguit en va aparèixer un altre, després un tercer i un quart. Tenien les veles inflades per una brisa del sud-oest que els empenyia, i aquelles naus lleugeres avançaven rabents per damunt de les onades. L’Edgar es va posar dret d’un bot.

Els vikings eren lladres, violadors i assassins. Atacaven al llarg de la costa i aigües amunt dels rius. Calaven foc als pobles, robaven tot el que es podien endur i assassinaven tothom, tret dels joves, a qui capturaven per vendre’ls com a esclaus.

Va dubtar uns instants.

Ara va veure deu vaixells. Això significava cinc-cents vikings, pel cap baix.

Segur que eren vaixells vikings? Altres constructors n’havien adoptat les innovacions i havien copiat els seus dissenys, com el mateix Edgar. Però ell els sabia distingir: en els vaixells escandinaus s’apreciava una amenaça oculta que cap imitador no havia aconseguit reproduir.

D’altra banda, qui, si no, s’atansaria en un grup tan nombrós a punta de dia? No, no n’hi havia cap dubte.

L’infern arribava a Combe.

Havia d’avisar la Sunni. Si la trobava a temps, encara es podien escapar.

Aleshores, colpit per un sentiment de culpa, es va adonar que primer de tot havia pensat en ella, i no en la seva pròpia família. Els havia d’alertar, també. Però ells eren a l’altra punta de poble. Primer aniria a buscar la Sunni.

Es va girar i va arrencar a córrer per la platja, atent al camí per si hi havia obstacles mig amagats. Al cap d’un minut va parar per donar una ullada a la badia. Es va quedar esgarrifat en veure amb quina celeritat havien avançat els vikings. Ja s’albiraven torxes enceses que s’atansaven de pressa, algunes reflectides en l’aigua en moviment, i altres que avançaven clarament per la sorra. Ja estaven desembarcant!

Però eren molt sigil·losos. Encara sentia els monjos resant, aliens tots ells al destí que els esperava. Els havia d’avisar, també. Però no podia avisar a tothom!

O potser sí. Mirant la torre de l’església dels monjos retallada contra el cel que ja clarejava, va trobar una manera d’avisar la Sunni, la seva família, els monjos i tot el poble.

Va tombar bruscament cap al monestir. Una tanca baixa s’alçava en la foscor. La va saltar per sobre sense alentir el pas. En caure a l’altre costat va ensopegar, però va recuperar l’equilibri i va continuar corrent.

Quan va arribar a la porta de l’església va fer una llambregada cap enrere. El monestir es trobava en un petit turó, des d’on la vista abraçava tot el poble i la badia. Centenars de vikings sortien de l’aigua poc fonda cap a la platja i pujaven cap al poble. Va observar com un sostre de palla, ressec de l’estiu, era abrandat per les flames; després un altre sostre, i un altre. Coneixia totes les cases del poble, i el seus amos, però en aquella mitja claror no distingia quina casa era quina, i es preguntava angoixat si la seva no es devia estar cremant, ja.

Va obrir la porta de l’església d’una revolada. La nau estava il·luminada per la llum inquieta dels ciris. El cant dels monjos es va desmarxar quan alguns el van veure córrer cap al peu de la torre. Ell va clissar la corda que penjava, la va engrapar i la va estirar avall. Va quedar consternat, perquè la campana no va emetre cap so.

Un dels monjos va sortir del grup i se li va atansar a grans gambades. Tenia la coroneta afaitada, envoltada de cabells blancs rinxolats, i l’Edgar va reconèixer el prior Ulfric.

—Surt d’aquí, capsigrany! —va dir el prior, indignat.

L’Edgar no es podia entretenir a donar explicacions.

—He de tocar la campana! —va dir atribolat—. Què li passa?

L’ofici s’havia interromput, i ara tots els monjos els miraven. Se li va atansar un altre monjo: el cuiner, en Maerwynn, un home més jove, no tan pretensiós com l’Ulfric.

—Què passa, Edgar? —va preguntar.

—Els vikings són aquí! —va exclamar ell. Va tornar a estirar la corda. Mai no havia intentar fer tocar la campana d’una església, i no s’esperava que pesés tant.

—Oh, no! —va cridar el prior Ulfric. L’expressió li va mudar de censuradora a esglaiada—. Que Déu ens guardi!

—N’estàs segur, Edgar? —va preguntar en Maerwynn.

—Els he vist des de la platja!

En Maerwynn va córrer a la porta i va mirar a fora. En va tornar ben blanc.

—És veritat —va dir.

—Correu, tots! —va cridar l’Ulfric.

—Espereu! —va dir en Maerwynn—. Edgar, continua estirant la corda. S’ha d’estirar amb força uns quants cops, perquè toqui. Salta i queda-t’hi penjat. Els altres, tenim encara uns quants minuts fins que no arribin. Agafeu alguna cosa abans de sortir corrent: primer els reliquiaris amb les restes dels sants, després els ornaments amb joies, i els llibres, i llavors fugiu cap al bosc.

Aferrat a la corda, l’Edgar va deixar que el pes de la campana l’alcés del terra, i al cap d’un moment va sentir com sonava el dong de la gran campana.

L’Ulfric va engrapar una creu de plata i va sortir corrent, i els altres monjos el van seguir, alguns recollint amb calma objectes valuosos, i d’altres cridant, morts de por.

La campana es va començar a balancejar i llavors va tocar seguit. L’Edgar estirava la corda frenèticament, valent-se del pes del seu cos. Volia que tothom sabés de seguida que allò no era un toc per als monjos adormits, sinó un senyal d’alarma per a tot el poble.

Al cap d’un minut, va estar segur que ja havia fet prou soroll. Va deixar la corda penjant i va sortir de l’església cames ajudeu-me.

La fortor acre de palla cremada li feia coïssor al nas: la brisa fresca del sud-oest estenia les flames amb una rapidesa que feia feredat. Al mateix temps s’anava fent de dia. Al poble, la gent sortia corrents de les cases, amb els nadons a coll i les criatures ben agafades, i portant el que tenien de valor: eines, pollastres, bosses de cuir amb monedes. Els més ràpids ja travessaven els camps en direcció al bosc. Alguns s’escaparien, va pensar l’Edgar, gràcies a la campana.

Ell anava a contracorrent, esquivant amics i veïns, en direcció a casa de la Sunni. Va veure el forner, que devia ser al forn ben d’hora, i ara sortia corrents de casa seva amb un sac de farina a l’esquena. A la taverna The Sailors no s’hi sentia res, els ocupants trigaven a llevar-se fins i tot amb el toc d’alarma. En Wyn, el joier, va passar muntat en el seu cavall, amb una arca lligada a l’esquena; el cavall envestia la gent presa del pànic, i ell anava agafat fort al coll, aferrant-s’hi desesperat. Un esclau que es deia Griff portava una dona gran a coll, la seva mestressa. L’Edgar estudiava totes les cares que li passaven pel costat, per si entre elles hi veia la de la Sunni, però no la va veure.

Aleshores va topar els vikings.

L’avantguarda de la tropa estava formada per una dotzena d’homes corpulents i dues dones que feien esfereir, tots vestits amb gipons de cuir i armats amb llances i destrals. No portaven casc, va veure l’Edgar, i mentre la por li pujava per la gola com un vòmit, va comprendre que no necessitaven gaire protecció, davant dels inofensius vilatans. N’hi havia que ja portaven un botí: una espasa amb el puny enjoiat, clarament fabricada per ostentar, més que no pas per lluitar; una bossa amb diners; una túnica de pell; una costosa sella amb l’encast dels arreus de bronze daurat. Un duia un cavall blanc que l’Edgar va reconèixer: era del propietari d’un pesquer d’arengades; un altre portava una noia carregada a l’espatlla, però l’Edgar va veure, alleujat, que no era la Sunni.

Se’n va apartar, però continuaven venint més vikings, i no podia fugir perquè havia de trobar la Sunni.

Uns quants homes valerosos del poble presentaven resistència. Estaven d’esquena a l’Edgar, així que ell no hauria sabut dir qui eren. Alguns brandaven destrals i punyals, i un tenia un arc i fletxes. Durant uns instants, l’Edgar se’ls va quedar mirant, paralitzat per la imatge de les fulles metàl·liques que s’enfonsaven en la carn humana, pel soroll dels homes ferits que udolaven com animals i per la fortor d’un poble en flames. L’única violència que havia vist fins en aquell moment havien estat les baralles a cops de puny entre nois agressius o entre homes borratxos. Això era nou: sang brollant a raig, budells sortint dels ventres i xiscles agònics i de terror. La por l’havia paralitzat.

Els comerciants i els pescadors de Combe no es podien enfrontar amb aquells atacants que tenien la violència com a mitjà de vida. La gent del poble va ser reduïda en cosa de moments, i els vikings van avançar, seguits per altres que venien darrere dels cabdills.

L’Edgar es va refer de l’ensurt i es va escapolir cap a la part del darrere d’una casa. Havia de fugir dels vikings, però no estava prou espantat per no recordar-se de la Sunni.

Els atacants avançaven pel carrer principal, empaitant la gent que fugia per aquell mateix carrer; però al darrere de les cases no hi havia vikings. Cada casa tenia mig acre de terra, si fa no fa; la majoria dels habitants de Combe hi tenien arbres fruiters i un hort, i els més rics, un galliner o una cort de porcs. L’Edgar va córrer d’un pati a l’altre amb la intenció d’anar a casa la Sunni.

Ella i en Cyneric vivien en una casa com qualsevol altra, llevat de la vaqueria, un cobert adossat fet de tàpia, una barreja de sorra, pedres, argila i palla, amb un sostre de teules de llosa prima, tot pensat per mantenir l’interior fresc. L’edifici s’alçava a la vora d’un petit camp on feien pasturar les vaques.

L’Edgar va arribar-hi, va obrir la porta d’una estirada i hi va entrar corrents.

Va veure en Cyneric a terra, un home baix i cepat de cabells negres. Els joncs del seu voltant eren xops de sang, i estava estès completament immòbil. La ferida oberta entre el coll i l’espatlla ja no li sagnava, i l’Edgar no va tenir cap dubte que era mort.

La gossa de color castany i blanc de la Sunni, la Taques, era en un racó, tremolant i panteixant, com solen fer els gossos quan estan aterrits.

Però on era ella?

A la part del darrere de la casa hi havia una porta que donava a la vaqueria. La porta era oberta, i quan l’Edgar s’hi va atansar, va sentir cridar la Sunni.

Va entrar a la vaqueria. Va veure l’esquena d’un viking molt alt de cabells ben rossos. Algú s’hi barallava: una galleda de llet s’havia tombat al terra de pedra i havia caigut la llarga menjadora on posaven el farratge de les vaques.

Una fracció de segon després, l’Edgar es va adonar que l’oponent del viking era la Sunni. La cara d’ella, colrada pel sol, tenia un aire sever per la ira, amb la boca oberta, ensenyant les dents blanques, i amb els cabells foscos esvalotats. El viking tenia una destral en una mà, però no la feia servir. Amb l’altra mà intentava fer caure la Sunni a terra, mentre ella li llançava ganivetades amb un ganivet gros de cuina. Era evident que l’home la volia capturar, no matar, ja que una dona jove i sana podia tenir un gran valor com a esclava.

Cap dels dos no va veure arribar l’Edgar.

Abans que ell es pogués moure, la Sunni va fer un tall a la cara del viking amb el ganivet, i ell va bramar de mal, mentre del tall de la galta li brollava la sang a raig. Enfurismat, l’home va deixar anar la destral, va subjectar la dona per totes dues espatlles i la va llançar a terra. Ella va caure enrere de mala manera, i l’Edgar va sentir un cop sord esgarrifós quan el cap li va picar amb el graó de pedra del llindar. Es va quedar esglaiat, perquè semblava que la Sunni s’havia quedat inconscient. El viking va posar un genoll a terra, es va ficar una mà dins del gipó i en va treure un tros de cordó de cuir, sens dubte amb la intenció de lligar-la.

Va girar lleument el cap, i llavors va clissar l’Edgar.

El seu rostre va reflectir l’ensurt, i va allargar la mà cap a l’arma que havia deixat anar a terra, però era massa tard. L’Edgar va recollir la destral un moment abans que el viking hi pogués posar la mà a sobre. Era una arma com qualsevol de les eines que l’Edgar emprava per talar arbres. Va empunyar el mànec, i des d’un racó obscur de la ment, va notar que el mànec i la fulla estaven molt ben equilibrats. Va recular perquè el viking no el pogués abastar. L’home es va començar a aixecar.

L’Edgar va moure la destral descrivint un gran cercle.

La va fer tornar cap a darrere, llavors la va alçar per damunt del cap i per fi la va fer baixar, rabent, amb força i precisió, en una corba perfecta. L’esmolada fulla va anar a parar exactament a sobre del cap de l’home. Li va tallar cabells, pell i crani, i s’hi va clavar a fons, fent-ne saltar el cervell i tot.

L’Edgar va quedar esborronat, perquè el viking no va caure mort a l’instant, sinó que durant un moment va semblar que feia equilibris per aguantar-se dret; aleshores se li va escapar la vida, igual com la llum desapareix d’una espelma quan l’apaguem, i va caure a terra fet un garbuix d’extremitats flàccides.

L’Edgar va deixar anar la destral i es va agenollar al costat de la Sunni, que tenia els ulls oberts i miraven fixament. L’Edgar va murmurar el seu nom.

—Parla’m —va dir. Li va agafar la mà i li va alçar el braç. Estaven inerts. Li va fer un petó a la boca i va notar que no en sortia l’alè. Li va posar la mà sobre el cor, just a sota de la corba del pit suau que tant li agradava. L’hi va deixar quieta, anhelant desesperadament notar-hi un batec, i es va posar a sanglotar quan es va adonar que no se’n sentia cap. La Sunni se n’havia anat, i el cor no li tornaria a bategar mai més.

La va mirar de fit a fit un llarg moment, no se’n sabia avenir, i llavors, amb una tendresa infinita, li va tocar les parpelles amb la punta dels dits —suaument, com si tingués por de fer-li mal—, i li va aclucar els ulls.

A poc a poc es va deixar anar endavant, fins que el cap li va reposar sobre el pit d’ella, i les llàgrimes van mullar la llana bruna del vestit teixit a casa que duia la noia.

Al cap d’un moment es va tornar boig de ràbia contra l’home que havia pres la vida a la Sunni. Es va aixecar d’un bot, va agafar la destral i va començar a clavar cops a la cara morta del viking: li va destrossar el front, li va tallar els ulls i li va esberlar la barbeta.

El rampell li va durar tan sols uns instants, fins que es va adonar que allò que feia era escruixidor i del tot inútil. Quan va parar, va sentir cridar a fora en un idioma semblant al que ell parlava, però no ben bé igual. Allò li va fer recordar de sobte el perill que corria. Potser estava a punt de morir.

«M’és igual, moriré», va pensar; però aquesta sensació li va durar tot just uns segons. Si trobava un altre viking, potser li partiria el cap igual com el tenia l’home que ara estava estès als seus peus. Malgrat el dolor que l’afligia, també va sentir terror, en pensar que el podien matar a destralades.

Però què havia de fer? Tenia por que el trobessin a la vaqueria, amb el cadàver de la seva víctima clamant venjança; però si sortia a fora, de ben segur que el capturarien i el matarien. Va fer llambregades al seu voltant: on es podia amagar? Tot d’una, va posar els ulls en la menjadora caiguda, un compartiment tosc fet de fusta. Tal com estava, de cap per avall, la canal semblava prou gran per amagar-s’hi.

Es va ajeure sobre el terra enllosat i va estirar la menjadora cap a sobre seu per tapar-se. A l’últim moment, va recordar la destral, va alçar una mica el caire de la menjadora, va engrapar l’eina i la va estirar cap a ell per tenir-la a mà.

Per les escletxes que quedaven entre els taulons de la menjadora li entrava una mica de claror. Es va quedar quiet, escoltant. La fusta esmorteïa una mica els sorolls, però així i tot sentia molts crits i xiscles a fora. Va esperar atemorit: en qualsevol moment podia entrar un viking que fos prou curiós per mirar a sota de la menjadora. Si això passava, l’Edgar va decidir que intentaria matar l’home amb la destral a l’instant; però estaria en un greu desavantatge, estirat a terra i amb l’enemic dret davant seu.

Va sentir ploriquejar un gos, i va comprendre que la Taques devia estar al costat de la menjadora bolcada.

—Ves-te’n —li va dir fluixet. El so de la seva veu encara va fer angoixar més la gossa, que es va posar a gemegar més fort.

L’Edgar va maleir en veu alta, i tot seguit va aixecar la vora de la menjadora, va treure la mà i va estirar la gossa cap a ell. La Taques es va ajeure, arraulida al seu costat, i va callar.

L’Edgar va esperar, escoltant els sorolls horribles de la matança i la destrucció.

La Taques va començar a llepar les miques de cervell del viking que havien quedat a la fulla de la destral.

No sabia quanta estona feia que eren allà. Va començar a sentir calor, i va suposar que el sol ja devia ser ben enlaire. Al final, el soroll de fora havia anat minvant, però no tenia pas la certesa que els vikings se n’haguessin anat, i cada vegada que es plantejava de mirar a fora, decidia de no arriscar la vida, encara. Llavors li venien al cap imatges de la Sunni i es posava a plorar un altre cop.

La Taques estava endormiscada al seu costat, però de tant en tant gemegava i es posava a tremolar, adormida. L’Edgar es preguntava si els gossos devien tenir malsons.

Ell de vegades en tenia: es trobava en un vaixell que s’enfonsava, o bé queia un roure i ell no podia apartar-se’n, o bé fugia d’un bosc que es cremava. Quan es despertava d’aquests somnis, tenia una sensació d’alleujament tan forta que li venien ganes de plorar. Ara no parava de pensar que l’atac viking podia ser un malson, del qual es despertaria en qualsevol moment, i veuria la Sunni encara viva. Però no es va despertar.

Al final va sentir veus que parlaven un anglosaxó planer. Encara va dubtar. Per la manera com enraonaven, estaven preocupats, però no morts de por; tristos, més que patint per la seva vida. Sens dubte, allò devia significar que els vikings se n’havien anat, va deduir.

Quants dels seus amics s’havien emportat per vendre’ls com a esclaus? Quants cadàvers dels seus veïns havien deixat enrere? Encara tenia família, ell?

La Taques va fer un soroll gutural, com esperançat, i va intentar posar-se dreta. No podia, dins d’aquell espai tan exigu, però era evident que ara se sentia segura per moure’s.

L’Edgar va aixecar la menjadora. La Taques en va sortir de seguida. Ell va rodolar cap a fora, amb la destral vikinga a la mà, i va tornar a deixar la menjadora repenjada a terra. Es va posar dret, amb les cames adolorides del confinament tan prolongat, i es va penjar la destral al cinturó.

Tot seguit va treure el nas per la porta de la vaqueria.

El poble havia desaparegut.

Al primer moment tan sols va quedar desconcertat. Com podia haver desaparegut Combe? Però prou que ho sabia, és clar. Gairebé totes les cases havien quedat reduïdes a no res pel foc. Algunes encara fumejaven. Aquí i allà hi quedaven estructures dretes fetes d’obra, però va trigar una mica a identificar-les. El monestir tenia dos edificis de pedra, l’església i una edificació de dues plantes amb el refetor a la planta baixa i un dormitori a dalt. Hi havia dues esglésies també de pedra. Va tardar més a identificar la casa d’en Wyn, el joier, que necessitava obra de pedra al seu negoci per protegir-se dels lladres.

Les vaques d’en Cyneric havien sobreviscut, estaven agrupades, espantades, al mig del prat tancat; les vaques eren valuoses, va reflexionar l’Edgar, però eren massa voluminoses i massa geniüdes per fer-les pujar als vaixells: com tots els lladres, els vikings preferien els diners o bé objectes petits i de valor, com joies.

Els habitants del poble contemplaven les ruïnes atordits, gairebé sense dir res, emetent monosíl·labs de pena, esgarrifor i perplexitat.

A la badia estaven ancorades les mateixes naus, però els vaixells vikings se n’havien anat.

Al final, es va permetre mirar els cadàvers de la vaqueria. El viking amb prou feines si es reconeixia com a ésser humà. A l’Edgar se li va fer estrany pensar que allò ho havia fet ell. Costava de creure.

La Sunni es veia estranyament plàcida. No tenia cap senyal visible de la ferida al cap que li havia causat la mort. Tenia els ulls mig oberts, i ell els hi va tancar de nou. Es va agenollar i la va palpar cercant un altre cop un batec, sabent que era absurd. El seu cos ja era fred.

Què havia de fer? Potser podria ajudar la seva ànima a arribar al cel. El monestir encara era dret. L’havia de portar a l’església dels monjos.

La va agafar a coll. Li va costar aixecar-la, més del que s’imaginava. La Sunni era prima, i ell era fort, però el cos inert d’ella li va fer perdre l’equilibri, i mentre intentava no caure, la va haver de prémer fort contra el seu pit, més del que hauria volgut. El fet de subjectar-la abraçant-la tan rudement, sabent que no li feia mal, va accentuar cruelment l’absència de vida en ella, i el va fer plorar una altra vegada.

Va passar per l’interior de la casa, pel costat del cos d’en Cyneric, i en va sortir per la porta principal.

La Taques el va seguir.

Semblava que era mitja tarda, encara que feia de mal dir: hi havia cendra suspesa en l’aire, a més del fum de les brases i una fortor nauseabunda de carn humana cremada. Els supervivents miraven al seu voltant confosos, com si no es poguessin fer la idea del que havia passat. També hi havia gent que tornava del bosc, alguns portant bestiar.

L’Edgar es va encaminar al monestir. La Sunni li començava a pesar, portant-la als braços, però al contrari del que es podria pensar, agraïa aquell dolor. Tanmateix, a la Sunni els ulls no se li quedaven tancats, cosa que angoixava l’Edgar. Volia que semblés que estava adormida.

Ningú no li parava gaire atenció: tothom tenia les seves pròpies tragèdies. Va arribar a l’església i hi va entrar.

No era l’únic que havia tingut aquella idea. Hi havia cadàvers estesos al llarg de tota la nau, i gent agenollada o dreta al seu costat. El prior Ulfric es va atansar a l’Edgar, amb cara d’atribolat, i va dir peremptòriament:

—Viva o morta?

—És la Sungifu, és morta —va respondre ell.

—Els morts, a la punta de llevant —va dir l’Ulfric, massa atrafegat i atabalat per ser amable—. Els ferits, a la nau.

—Resareu per la seva ànima, si us plau?

—Rebrà el mateix tracte que els altres.

—Jo vaig donar l’alarma —va protestar l’Edgar—. Potser us he salvat la vida. Si us plau, reseu per ella.

L’Ulfric se’n va anar apressat, sense respondre.

L’Edgar va veure que el germà Maerwynn atenia un home ferit, li embenava una cama, mentre l’home gemegava del mal. Quan en Maerwynn per fi es va aixecar, l’Edgar li va dir:

—Resareu per l’ànima de la Sunni, si us plau?

—Sí, i tant —va dir en Maerwynn, i va fer el senyal de la creu al front d’ella.

—Gràcies.

—De moment, deixa-la a la punta de llevant de l’església.

L’Edgar va enfilar per la nau, fins al darrere de l’altar. Al fons de l’església, vint o trenta cadàvers descansaven en files ben ordenades, amb parents afligits que els miraven fixament. L’Edgar va deixar la Sunni a terra amb compte. Li va posar les cames rectes, li va encreuar les mans damunt del pit i tot seguit li va arreglar els cabells amb els dits. Hauria volgut ser capellà per ocupar-se de la seva ànima ell mateix.

Es va quedar agenollat molta estona, observant la cara immòbil d’ella, intentant fer-se a la idea que ella ja no el tornaria a mirar mai més amb un somriure.

Al final, els pensaments sobre els vius s’hi van interposar. Eren vius, els pares? I els germans, se’ls devien haver emportat com a esclaus? Feia tan sols unes hores havia estat a punt d’abandonar-los per sempre. Ara els necessitava. Sense ells, estaria sol al món.

Es va quedar amb la Sunni un minut més, i llavors va sortir de l’església, seguit per la Taques.

A fora, va dubtar de per on començar. Va decidir anar a casa. La construcció devia haver desaparegut, segur, però potser hi trobaria la família, o alguna pista del que els havia passat.

El camí més ràpid era per la platja. Mentre es dirigia al mar, esperava veure la seva barca a la sorra. L’havia deixada a certa distància de les cases més properes, de manera que hi havia força possibilitats que no l’haguessin cremat.

Abans d’arribar al mar ja va trobar la mare, que tornava al poble des del bosc. Quan va veure els seus trets forts i decidits, i que caminava amb pas ferm, va respirar tranquil, però es va sentir tan feble que per poc no cau a terra. La mare portava un perol de bronze, potser l’únic que havia rescatat de casa. Tenia el rostre demacrat per la pena, però la simple ratlla que eren els seus llavis li donaven un aire sever i decidit.

En veure l’Edgar, l’alegria li va fer mudar l’expressió del rostre. El va envoltar amb els braços i li va prémer la cara sobre el pit, sanglotant:

—Oh, el meu nen, el meu Eddie, gràcies a Déu.

Ell la va abraçar amb els ulls aclucats, més agraït de tenir-la del que mai s’hi havia sentit.

Al cap d’un moment, va guaitar per sobre de l’espatlla de la dona i va veure l’Erman, de cabells foscos com la mare, però obstinat, més que decidit, i l’Eadbald, que era ros i pigat, però no va trobar el pare.

—On és el pare? —va dir.

—Ens ha dit que fugíssim corrent —va respondre l’Erman—. Ell s’ha quedat a casa per salvar la drassana.

L’Edgar hauria volgut respondre: «I l’hi has deixat?», però no era moment per recriminacions i, de tota manera, ell també havia marxat.

La mare el va deixar anar.

—Tornem a casa —va dir—. Al que en quedi.

Van enfilar cap a la platja. La mare caminava a pas viu, impacient per saber la veritat, fos bona o dolenta.

—Has marxat molt de pressa, germanet —va dir l’Erman en un to acusador—. Per què no ens has despertat?

—Sí que us he despertat —va dir ell—. He tocat la campana del monestir.

—No és veritat.

Era molt propi de l’Erman intentar començar una baralla en un moment com aquest. L’Edgar va girar els ulls i no va dir res. Tant li feia, el que pensés el seu germà.

Quan van arribar a la platja, l’Edgar va constatar que la seva barca no hi era. Els vikings se l’havien endut, és clar. Sabien reconèixer una bona embarcació. I devia ser fàcil de transportar: només els calia lligar-la a la popa d’un dels seus vaixells i arrossegar-la.

Era una gran pèrdua, però no li va doldre: era un fet trivial, en comparació amb la mort de la Sunni.

Caminant per la platja van trobar la mare d’un noi de la seva edat morta a la sorra, i es va preguntar si no la devien haver mort quan intentava impedir que els vikings s’emportessin el seu fill per fer-lo esclau.

Uns quants metres enllà hi havia un altre cadàver, i després encara d’altres. L’Edgar va mirar totes les cares, i tots eren amics i veïns, però el pare no era entre ells. I, amb reserva, va començar a tenir esperances que hagués sobreviscut.

Van arribar a casa. L’únic que en quedava era la llar de foc, amb el trespeus de ferro encara dret a sobre.

En un costat de les restes de l’edifici hi havia el cos del pare. La mare va deixar anar un crit d’horror i pena, i va caure de genolls a terra. L’Edgar es va agenollar al seu costat i li va posar un braç sobre les espatlles, que se li sacsejaven del plor.

Al pare li havien seccionat el braç dret a prop de l’espatlla, probablement amb la fulla d’una destral, i semblava que havia mort dessagnat. L’Edgar va pensar en la força i l’habilitat que tenia aquell braç, i va vessar llàgrimes de ràbia pel que s’havia malaguanyat i perdut.

Va sentir que l’Eadbald deia:

—Mireu la drassana.

L’Edgar es va aixecar i es va eixugar els ulls. Al principi no estava segur del que veia, i se’ls va tornar a fregar.

La drassana s’havia cremat. La nau en construcció i la pila de fusta havien quedat reduïts a cendra, juntament amb la brea i la corda. L’únic que quedava era la pedra d’esmolar que feien servir per esmolar les eines. Entre les cendres, l’Edgar va distingir uns ossos carbonitzats massa petits per ser humans, i va suposar que el pobre Grendel havia mort cremat, ja que estava fermat amb la cadena.

Tot el patrimoni de la família era en aquella drassana.

No havien perdut tan sols la drassana, va comprendre l’Edgar, sinó també el seu mitjà de vida. Encara que un client volgués encarregar un vaixell a tres aprenents, no tenien fusta per construir-lo, ni eines per modelar la fusta, ni diners per comprar el que necessitaven.

La mare segurament tenia uns quants penics de plata a la bossa, però la família mai no havia tingut gaires diners de sobres, i el pare sempre feia servir qualsevol romanent per comprar fusta. La fusta bona era millor que la plata, li agradava dir, perquè costava més de robar.

—No tenim res, ni tampoc cap mitjà per guanyar-nos la vida —va dir l’Edgar—. Què diantre farem ara?

2

Dissabte, 19 de juny del 997

El bisbe Wynstan, de Shiring, va estirar les regnes del seu cavall per fer-lo aturar al cim d’un promontori i va contemplar Combe. No quedava gran cosa del poble: el sol d’estiu brillava damunt d’un erm gris.

—Això és pitjor del que m’esperava —va dir.

Al port hi havia alguns vaixells i barques intactes, l’únic senyal d’esperança.

El seu germà Wigelm va arribar on era ell.

—Hauríem de rostir vius tots els vikings —va dir.

Era baró, membre de l’elit terratinent. Tenia trenta anys, cinc menys que en Wynstan, i tenia un geni viu.

Però aquesta vegada, en Wynstan hi va coincidir:

—A foc lent —va reblar.

El seu germanastre gran els va sentir. Com era costum, els tres germans tenien noms amb un so semblant, i el més gran era en Wilwulf, de quaranta anys, a qui solien dir Wilf. Era l’ealdorman, o comte, de Shiring, i governava una part de l’est d’Anglaterra, que comprenia Combe.

—Vosaltres no havíeu vist mai una població després d’una incursió vikinga. Així és com queden —va sentenciar.

Van baixar fins a la població assolada, seguits per un reduït seguici d’homes armats. Eren una imatge imponent, en Wynstan ho sabia: tres homes alts, vestits amb roba costosa i muntats en uns cavalls esplèndids. En Wilf duia una túnica blava que li arribava als genolls i botes de pell; en Wigelm, una vestimenta semblant però de color vermell, i en Wynstan portava una túnica negra, llisa, llarga fins als turmells, com corresponia a un sacerdot, però era d’una tela teixida finament. Una gran creu de plata li penjava del coll amb un cordó de cuir. Cada un dels germans duia un bigoti clar frondós, però sense barba, a l’estil que estava de moda entre els anglesos acabalats. En Wilf i en Wigelm tenien uns cabells clars espessos; en Wynstan duia tonsura, és a dir, duia la clepsa afaitada, com tots els sacerdots. Tenien l’aspecte d’homes rics i importants, i ho eren.

La gent del poble es movia desconsolada entre les runes, furgant a terra, cavant i fent petites piles patètiques amb les pertinences que recuperaven: peces retorçades dels estris de cuina de ferro, pintes d’os ennegrides pel foc, olles esquerdades i eines malmeses. Els pollastres espicossaven per terra i els porcs ensumaven arreu, cercant qualsevol cosa comestible. Surava una fortor desagradable de socarrat, i en Wynstan es va adonar que respirava amb alenades curtes i poc fondes.

Quan els germans es van atansar, els vilatans se’ls van quedar mirant amb els rostres il·luminats per l’esperança. Molts coneixien els germans de vista, i els que no els havien vist mai, de la planta que tenien en deduïen que eren homes poderosos. Alguns els van saludar a crits, altres els victorejaven i aplaudien. Tota la gent va deixar estar el que feia i els va seguir. Segur, deia l’expressió d’alguns dels vilatans, que aquests homes poderosos els podrien salvar d’alguna manera, oi?

Els germans van fer aturar els cavalls en un espai de terreny obert entre l’església i el monestir. Quan van desmuntar, els nois del poble es disputaven els cavalls, per subjectar-los. El prior Ulfric va sortir a saludar-los. Tenia brosses de sutge negre entre els cabells blancs.

—Senyors, el poble necessita la vostra ajuda desesperadament —va dir—. El poble…

—Espereu! —va dir en Wynstan, amb una veu que va arribar a tota la munió de gent que els envoltava. Els germans no es van sorprendre: en Wynstan els havia avisat de la intenció que tenia.

Els vilatans van callar.

En Wynstan es va despenjar la creu del coll, la va alçar per damunt del cap i tot seguit es va girar i es va encaminar cap a l’església amb passes lentes i cerimonioses.

Els seus germans el van seguir, i després, tota la gent.

En Wynstan va entrar a l’església i va avançar lentament per la nau, fixant-se en les files de ferits estesos a terra, però sense girar el cap. Els que podien, s’inclinaven o s’agenollaven quan ell passava, encara alçant la creu ben enlaire. Va veure més cossos a l’altra punta del temple, però aquells eren morts.

En arribar a l’altar es va prostrar, s’hi va quedar completament immòbil, de bocaterrosa damunt el paviment de terra, amb el braç dret estirat cap a l’altar, aguantant la creu ben enlaire.

S’hi va estar un llarg moment, mentre la gent l’observava en silenci. Tot seguit es va agenollar. Va estendre els braços en un gest de súplica i va dir amb veu forta:

—Què hem fet?

De la multitud va sorgir un so, com un sospir col·lectiu.

—En què hem pecat? —va declamar—. Què hem fet per merèixer això? Ens podeu perdonar?

Va continuar en aquest to. Era una mitja pregària mig sermó. Necessitava explicar a la gent com era que allò que els havia passat era la voluntat de Déu. El raid viking havia de ser considerat com un càstig per haver pecat.

Ara bé, hi havia tasques concretes per fer, i això tan sols era la cerimònia preliminar, així que va ser breu.

—Quan comencem la tasca de reconstruir el nostre poble —va dir a tall de conclusió—, ens comprometem a redoblar els nostres esforços per ser cristians temorosos de Déu, humils i devots, en nom de Jesús Nostre Senyor. Amén.

—Amén —va dir la congregació.

Es va posar dret i es va girar, mostrant la cara bruta a la multitud. Es va tornar a penjar la creu al coll.

—I ara, davant dels ulls de Déu, insto el meu germà, l’ealdorman Wilwulf, a rebre la gent en audiència.

En Wynstan i en Wilf van avançar per la nau de costat, seguits per en Wigelm i l’Ulfric. Van sortir a fora, i la gent els va seguir.

En Wilf va donar un cop d’ull al voltant.

—Donaré audiència aquí mateix.

—Molt bé, senyor —va dir l’Ulfric. Va fer esclafir els dits de cara a un monjo—. Porta la cadira gran. —Es va tornar a girar cap a en Wilf—. Voldreu tinta i pergamí, ealdorman?

En Wilf sabia llegir, però no escriure. En Wynstan sabia llegir i escriure, com la majoria dels alts clergues, i en Wigelm era analfabet.

—Dubto que haguem d’escriure res —va respondre en Wilf.

A en Wynstan el va distreure una dona alta d’uns trenta-cinc anys que duia un vestit vermell esparracat. Era atractiva, malgrat la taca de cendra que tenia en una galta. Se li va adreçar en veu baixa, però ell li va copsar la desesperació en el to de veu.

—M’ha d’ajudar, senyor bisbe, us ho suplico —va dir.

—No em diguis res, meuca estúpida —va dir en Wynstan. La coneixia. Era la Maegenswith, coneguda com «la Mags». Vivia en una casa gran amb deu o dotze noies més, algunes esclaves i altres voluntàries, totes les quals tenien sexe amb homes per diners. El bisbe li va parlar sense mirar-la—. No pots ser tu la primera persona de Combe de qui em compadeixi —va dir fluix però en to urgent.

—Però els vikings se m’han endut totes les noies i també els diners!

Ara totes eren esclaves, va pensar en Wynstan.

—Ja en parlarem després —va murmurar. Llavors va apujar la veu perquè el sentís la gent que tenia a prop—. Fuig de davant meu, fornicadora fastigosa!

La dona va recular immediatament.

Dos monjos van portar una gran cadira de fusta de roure i la van posar al mig d’aquell espai obert. En Wilf s’hi va asseure, en Wigelm es va situar a la seva esquerra, i en Wynstan, a la dreta.

Mentre els vilatans s’aplegaven al seu voltant, els germans van mantenir una conversa en veu baixa, amoïnats. Tots tres cobraven rendes de Combe. Era la segona població més important del comtat, després de la ciutat de Shiring. Cada casa pagava un tribut a en Wigelm, que compartia els ingressos amb en Wilf. La gent també pagava delmes a les esglésies, les quals els compartien amb el bisbe Wynstan. I en Wilf també recaptava drets de duana sobre les importacions i les exportacions que passaven pel port. En Wynstan rebia una renda del monestir. En Wigelm venia la fusta del bosc. Des de feia dos dies, tota aquella afluència de riquesa s’havia estroncat.

—Passarà molt temps fins que algú del poble pugui pagar alguna cosa —va dir en Wynstan en un to sever. Hauria de reduir les despeses. Shiring no era una diòcesi rica. «En canvi —va pensar—, si fos l’arquebisbe de Canterbury, no m’hauria d’amoïnar mai: tindria sota el meu control tota la riquesa del sud d’Anglaterra.» Però com a simple bisbe de Shiring, estava limitat. Va rumiar què podria retallar. No suportava haver de renunciar a cap plaer.

En Wigelm es va mostrar despectiu.

—Tota aquesta gent tenen diners. Els trobaràs quan els obris la panxa.

—No siguis ximple —va fer en Wilf movent el cap. L’hi deia sovint, a en Wigelm—. La majoria ho han perdut tot —va continuar—. No tenen menjar, ni diners per comprar-ne, ni cap mitjà per guanyar diners. Quan arribi l’hivern, hauran d’anar a buscar glans per fer sopa. Els que han sobreviscut als vikings, els afeblirà la fam. Les criatures es posaran malaltes i moriran; els vells cauran i es trencaran els ossos, i els joves i els forts se n’aniran.

—Així, què podem fer? —va inquirir en Wigelm, amb posat arrogant.

—El més assenyat serà que reduïm les exigències.

—No els podem pas deixar viure de franc!

—Els morts no paguen rendes, carallot. Si uns quants supervivents poden tornar a pescar, a produir coses i a comerciar, potser ens podran tornar a pagar la propera primavera.

En Wynstan hi va estar d’acord. En Wigelm no, però no va dir res més: en Wilf era el gran, i tenia un càrrec superior al seu.

—Bé, prior Ulfric, expliqueu-nos què va passar —va demanar en Wilf quan tothom va estar a punt.

L’ealdorman començava així a donar audiència.

—Fa dos dies, els vikings van arribar a punta de dia, quan tothom dormia —va explicar l’Ulfric.

—Per què no els vau repel·lir, covards? —va preguntar en Wigelm.

En Wilf va alçar una mà per demanar silenci.

—D’un en un —va dir. Es va girar cap a l’Ulfric—. És la primera vegada que els vikings han atacat Combe, que jo recordi. Sabeu d’on procedia, aquest grup en concret?

—Jo no, senyor. Potser algun dels pescadors havia vist la flota vikinga en alguna travessia?

—No els havíem vist mai, senyor —va dir un home cepat amb barba grisa.

En Wigelm, que coneixia millor la gent del poble que els seus germans, va aclarir:

—Aquest és en Maccus. Té el vaixell de pesca més gran del poble.

—Creiem que els vikings tenen port a l’altre costat del Canal, a Normandia —va continuar en Maccus—. Diuen que s’aprovisionen allà, després venen a fer raids en aquest costat del Canal i se’n tornen per vendre el botí als normands. Que Déu maleeixi les seves ànimes immortals.

—És plausible, però no ens fa gaire servei —va dir en Wilf—. Normandia té una costa llarga. Suposo que Cherbourg deu ser el port més proper, oi?

—Diria que sí —va contestar en Maccus—. Tinc entès que és una punta de terra llarga que sobresurt cap dins del Canal. Jo no hi he estat mai.

—Jo tampoc —va reconèixer en Wilf—. Algú de Combe hi ha estat mai?

—Temps enrere, potser sí —va apuntar en Maccus—. Avui dia no ens aventurem fins tan lluny. El que volem és evitar els vikings, no trobar-los.

A en Wigelm l’impacientava, aquesta conversa.

—Hauríem de reunir una flota, salpar cap a Cherbourg i cremar la ciutat, igual com ells han fet amb Combe! —va saltar, i alguns dels xicots joves d’entre la gent van fer crits a favor de la seva proposta.

—El qui vol atacar els normands és que no en sap res, d’ells —va dir en Wilf—. Són descendents dels vikings, recordeu-ho. Potser són civilitzats, però no per això són menys perillosos. Per què creieu que els vikings ens ataquen a nosaltres i als normands no?

En Wigelm va quedar abatut.

—Tant de bo sabés més coses de Cherbourg —va fer en Wilf.

—Jo hi vaig anar, una vegada —va saltar un jove d’entre la multitud.

En Wynstan el va esguardar amb interès.

—Qui ets?

—Soc l’Edgar, el fill del mestre d’aixa, senyor bisbe.

En Wynstan va estudiar el noi. Era d’estatura mitjana però musculós, com solien ser els constructors de vaixells. Tenia els cabells castanys clars i tan sols un fi borrissol a la barba. Parlava educadament, però sense por, gens intimidat per l’alt estatus dels homes a qui s’adreçava.

—I com és que vas anar a Cherbourg? —va voler saber en Wynstan.

—M’hi va portar el pare. Hi va anar a lliurar un vaixell que havíem construït. Però això va ser fa cinc anys. La ciutat potser ha canviat.

—Qualsevol informació és millor que res —va replicar en Wilf—. Què en recordes?

—Tenen un bon port, força gran, amb espai de sobres per a uns quants vaixells grossos i barques més petites. El comandava el comte Hubert, i segurament encara el porta ell. L’home no era vell.

—Res més?

—Recordo la filla del comte, la Ragna. Una noia pèl-roja.

—Els nois se’n solen recordar, d’això —va comentar en Wilf.

Tothom va esclafir a riure, i a l’Edgar li van pujar els colors.

—I hi havia una torre de pedra —va afegir el xicot, alçant la veu per damunt de les riallades.

—Què t’he dit? —va etzibar en Wilf a en Wigelm—. No és fàcil atacar una població amb fortificacions de pedra.

—Potser puc fer un suggeriment… —va intervenir en Wynstan.

—És clar —va dir el seu germà.

—Podríem fer amistat amb el comte Hubert? Potser el podríem convèncer que els normands cristians i els anglesos cristians haurien d’unir esforços per derrotar els assassins vikings, adoradors d’Odin. —Els vikings que s’havien establert al nord i a l’est d’Anglaterra generalment s’havien convertit al cristianisme, tal com li constava a en Wynstan, però els homes de mar encara s’aferraven als seus déus pagans—. Tu saps ser convincent, quan vols una cosa, Wilf —va dir fent un somriure burleta.

Era veritat: en Wilf tenia carisma.

—No ho sé pas… —va dubtar en Wilf.

—Ja sé què estàs pensant —va apuntar en Wynstan de seguida. Va abaixar la veu per parlar de qüestions que eren massa complicades per a la concurrència—. No tens clar què li semblaria això al rei Etelred. La diplomàcia internacional és una prerrogativa reial.

—Justa la fusta!

—Això, deixa-m’ho a mi. Ja ho arreglaré jo, amb el rei.

—He de fer alguna cosa abans que aquests vikings em destrossin el comtat —va advertir en Wilf—. I aquesta és la primera proposta pràctica que he sentit.

La gent es bellugava als seus llocs i començava a murmurar. En Wynstan va comprendre que el comentari de fer amistat amb els normands era massa teòric. La població necessitava ajuda de seguida, i esperava que els tres germans els en proporcionessin. La noblesa tenia el deure de protegir el poble —això era el que justificava el seu estatus i les seves riqueses—, i els tres germans no havien garantit la seguretat de Combe. Ara la gent esperava que hi fessin alguna cosa.

En Wilf va seguir aquest fil.

—Passem a qüestions pràctiques —va dir—. Prior Ulfric, de què s’alimenta la gent?

—De les reserves del monestir, que no van ser espoliades —va respondre l’Ulfric—. Els vikings no van fer cas del peix ni dels llegums dels monjos, es van estimar més robar or i plata.

—I on dormen?

—A la nau de l’església, on estan estirats els ferits.

—I els morts?

—A l’extrem de llevant de l’església.

—Em permets, Wilf? —va fer en Wynstan.

En Wilf va assentir amb el cap.

—Gràcies. —En Wynstan va alçar la veu perquè tothom el sentís—. Avui, abans de la posta de sol, celebraré un ofici col·lectiu per les ànimes de tots els difunts, i donaré permís per fer una tomba col·lectiva. Amb el bo que fa, correm perill que els cadàvers provoquin un brot d’alguna malaltia, de manera que vull veure tots els cadàvers sota terra abans no acabi el dia de demà.

—Així ho farem, senyor bisbe —el va elogiar l’Ulfric.

En Wilf va observar la munió de gent i va arrufar les celles.

—Aquí hi deu haver un miler de persones. La meitat de la població ha sobreviscut —va dir—. Com pot ser que tanta gent s’hagi escapat dels vikings?

—Un xicot que s’havia llevat d’hora els va veure arribar, va córrer al monestir a avisar-nos, i vam tocar la campana —va respondre l’Ulfric.

—Bona pensada —va dir en Wilf—. Qui va ser?

—L’Edgar, el que ara ha parlat de Cherbourg. És el petit dels tres fills del constructor de vaixells.

«Un noi brillant», va pensar en Wynstan.

—Vas fer ben fet, Edgar —va dir en Wilf.

—Gràcies.

—Què fareu ara, la teva família i tu?

L’Edgar va procurar fer-se el valent, però en Wynstan va copsar que el futur li feia por.

—No ho sabem —va contestar l’Edgar—. M’han mort el pare, i hem perdut les eines i la reserva de fusta.

—Ara no podem entrar a parlar de les famílies una per una —va etzibar en Wigelm, impacient—. Hem de decidir què li passarà a tot el poble.

En Wilf va assentir, hi estava d’acord.

—La gent ha d’intentar reconstruir les cases abans que arribi l’hivern —va afirmar—. Wigelm, renunciaràs a les rendes que t’han de pagar el dia del solstici. —Les rendes normalment es pagaven quatre vegades l’any, els dies dels solsticis: el dia del solstici d’estiu, que era el vint-i-quatre de juny; per Sant Miquel, el vint-i-nou de setembre, per Nadal, el vint-i-cinc de desembre i per l’Anunciació, el vint-i-cinc de març.

En Wynstan va fer una llambregada a en Wigelm. Se’l veia contrariat, però no va badar boca. Era una estupidesa enfadar-se per això: la gent no tenien mitjans per pagar les rendes, de manera que en Wilf no regalava res.

—I la renda de Sant Miquel, si us plau, senyor — va cridar una dona d’entre la gentada.

En Wynstan la va mirar. Era una dona baixeta d’aspecte fort, d’uns quaranta anys.

—Quan arribi Sant Miquel, ja veurem com esteu —va respondre en Wilf, astutament.

—Necessitarem fusta per reconstruir les cases, però no la podem pagar —va comentar la mateixa dona.

En Wilf es va girar cap a en Wigelm.

—Qui és, aquesta?

—La Mildred, la dona del mestre d’aixa —va respondre en Wigelm—. És una busca-raons.

En Wynstan va tenir una idea.

—Potser et podré deslliurar d’ella, germà —li va mormolar.

—Sí, potser és una busca-raons, però té raó —va dir en Wilf fluixet—. En Wigelm els haurà de permetre que agafin fusta de franc.

—Molt bé —va acceptar en Wigelm, de mal grat. Amb veu més forta, va anunciar a la gernació—: Fusta de franc, però només per als vilatans de Combe, únicament per bastir cases, i solament fins a Sant Miquel.

En Wilf es va posar dret.

—Això és tot el que podem fer, de moment —va dir, i es va girar cap en Wigelm—. Parla amb aquell home, en Maccus. Demana-li si em portaria a Cherbourg, què voldria com a retribució, quant pot durar el viatge i totes aquestes coses.

Els vilatans murmuraven, estaven descontents. Els havien decebut. Aquest era l’inconvenient del poder, va pensar en Wynstan; la gent esperava miracles. Uns quants dels assistents es van avançar en tropell per reclamar algun tracte especial. Els homes d’armes es van posar en moviment per mantenir l’ordre.

En Wynstan se’n va apartar. A la porta de l’església va trobar la Mags una altra vegada. Ella havia decidit de canviar de to, i en comptes de fer la desesperada, ara el volia entabanar.

—Us agradaria que us xumés la cigala darrere de l’església? —li va dir—. Sempre dieu que ho faig millor que les noies joves.

—No siguis estúpida —li va engegar en Wynstan. A un mariner o a un pescador potser no li feia res qui el veiés quan li feien una mamada, però un bisbe havia de ser discret—. Ves al gra —li va dir—. Quant necessites?

—Què voleu dir?

—Per substituir les noies —va contestar ell. Havia passat bones estones a casa de la Mags, i esperava passar-n’hi més—. Quants diners necessites que et deixi?

La Mags estava acostumada a reaccionar de seguida als canvis d’humor dels homes, i va tornar a ajustar l’actitud, posant-se seriosa.

—Si són joves i noves, al mercat de Bristol les esclaves valen una lliura cada una, si fa no fa.

Ell va assentir amb el cap. A Bristol, a uns quants dies de viatge de Combe, s’hi feia un gran mercat d’esclaus. Es va decidir de pressa, com sempre.

—Si et presto deu lliures avui, me’n podràs tornar vint d’aquí a un any?

A ella se li van il·luminar els ulls, però va fingir que dubtava.

—No sé pas si els clients tornaran tan aviat.

—Sempre tindràs mariners de pas. I les noies noves atrauran més homes. En la teva feina, de clients no en falten mai.

—Doneu-me divuit mesos.

—Paga’m vint-i-cinc lliures per Nadal de l’any vinent.

La Mags va posar cara d’amoïnada, però va dir:

—D’acord.

En Wynstan va fer avisar en Cnebba, un home corpulent amb un casc de ferro que era el guardià dels diners del bisbe.

—Dona-li deu lliures —va ordenar.

—El cofre és al monestir —va dir en Cnebba a la Mags—. Acompanya’m.

—I no l’enredis —va dir en Wynstan—. Hi pots cardar, si vols, però dona-li les deu lliures, totes.

—Que Déu us beneeixi, senyor bisbe —li va dir la Mags.

En Wynstan li va tocar els llavis amb un dit.

—Ja em donaràs les gràcies després, quan es faci fosc.

Ella li va agafar la mà i li va llepar el dit amb lascívia.

—Ho esperaré impacient.

En Wynstan se’n va anar abans no els veiés ningú.

Va estudiar la multitud. Estaven desconsolats i ressentits, però en això no hi podia fer res. Va clissar el fill del mestre d’aixa mirant-lo, i en Wynstan li va fer un senyal. L’Edgar es va dirigir a la porta de l’església amb una gossa bruna i blanca trepitjant-li els talons.

—Ves a buscar la mare —li va dir en Wynstan—. I els teus germans. Potser us puc ajudar.

—Gràcies, senyor! —va dir l’Edgar, entusiasmat—. Voleu que us fem un vaixell?

—No.

L’Edgar es va quedar pansit.

—Què voleu, doncs?

—Ves a buscar la mare i us ho diré.

—Sí, senyor.

L’Edgar se’n va anar i va tornar amb la Mildred, que va sotjar en Wynstan amb recel, i amb dos xicots que sens dubte eren els seus germans, tots dos més grans que l’Edgar, però mancats del seu aire d’intel·ligència i curiositat. Tres nois forts i una mare valenta: una bona combinació per al que en Wynstan havia rumiat.

—Sé d’una casa de pagès que està desocupada.

En Wynstan faria un favor a en Wigelm, si li treia del davant la rebel Mildred.

L’Edgar es va quedar consternat.

—Som constructors de vaixells, no camperols!

—Tanca la boca, Edgar —va dir la Mildred.

—Pots portar un mas a pagès, vídua? —li va preguntar en Wynstan.

—Vaig néixer a pagès.

—Aquesta casa és al costat d’un riu.

—Però quanta terra hi ha?

—Trenta acres. En general, es considera suficient per alimentar una família.

—Això depèn del tipus de terra.

—I de la família.

La Mildred no es deixaria enredar.

—Com és la terra?

—Tal com voldries que fos: una mica entollada a la vora del riu, i lleugera i margosa més amunt. I ara hi ha civada sembrada, que just acaba de néixer. L’únic que heu de fer és segar-la, i estareu proveïts per a l’hivern.

—Algun bou?

—No, però no us caldrà. Amb aquella terra tan flonja no es necessita una arada feixuga.

Ella va entretancar els ulls.

—Com és que està desocupada?

Era una pregunta intel·ligent. La veritat era que l’últim arrendatari no havia pogut treure prou d’aquella terra pobra per alimentar la família. La dona i tres fills petits havien mort, i l’home havia fugit. Però aquesta família era diferent, amb tres bons treballadors i només quatre boques per alimentar. Així i tot no seria fàcil, però a en Wynstan li feia l’efecte que se’n sortirien. Malgrat tot, no els pensava dir la veritat.

—L’arrendatari va morir d’unes febres, i la dona se’n va tornar amb la seva mare —va mentir.

—Així és un lloc insalubre.

—En absolut. És un llogaret amb una canònica. Una canònica és una església servida per una comunitat de religiosos que viuen junts i…

—Ja sé què és una canònica. És com un monestir, però no tan estricte.

—El meu cosí Degbert n’és el degà, i també l’amo del llogaret i de la casa de pagès.

—Quins edificis hi ha, a la finca?

—Una casa i un estable. I l’arrendatari anterior hi va deixar les eines.

—Quina renda es paga?

—Haureu de donar quatre porcells a en Degbert per Sant Miquel, per a la cansalada dels capellans. Res més!

—Com és que és tan baixa?

En Wynstan va somriure. Aquella dona era una garsa desconfiada.

—Perquè el meu cosí és un bon home.

Ella va deixar anar un esbufec amb escepticisme.

Es va fer un silenci. En Wynstan l’observava. La dona no volia la casa de pagès, prou que ho veia, ell; no se’n refiava. Però li veia la desesperació als ulls, perquè no tenia res més. Ho acceptaria. Per força.

—On és, aquest lloc? —va inquirir ella.

—A un dia i mig d’aquí riu amunt.

—Com es diu?

—Dreng’s Ferry.

3

Finals de juny del 997

Van caminar durant un dia i mig seguint un viarany que ben just es veia al costat del riu que serpentejava; tres xicots, la mare i una gossa bruna amb taques blanques.

L’Edgar se sentia desorientat, confós i angoixat. Havia planejat una nova vida per a si mateix, però no aquesta. El destí havia fet un gir del tot inesperat, i ell no havia tingut temps de preparar-ho. En tot cas, ell i la seva família encara no sabien ben bé què els esperava més endavant. No sabien gairebé res del lloc anomenat Dreng’s Ferry, és a dir, el Pas d’en Dreng. Com devia ser? La gent desconfiaria dels nouvinguts, o els rebrien bé? I la casa de pagès? La terra seria lleugera, fàcil de conrear, o seria una argila dura i recalcitrant? Hi hauria pereres, ànecs salvatges que nyequejarien o cérvols cautelosos? La família de l’Edgar creia en els plans. El pare sovint deia que havies de construir tot un vaixell amb la imaginació abans d’agafar el primer tauló de fusta.

Hi hauria molta feina per fer, per tornar a posar en marxa una casa de pagès abandonada, i a l’Edgar li costava posar-hi entusiasme. Això era el funeral de les seves esperances. Mai no tindria la seva pròpia drassana, ni construiria vaixells. I estava segur que no es casaria tampoc.

Va procurar interessar-se per l’entorn. Mai no havia arribat tan lluny. Una vegada havia viatjat moltes milles per mar, fins a Cherbourg i tornar, però pel trajecte no havia vist altra cosa que aigua. Ara, per primera vegada, descobria Anglaterra.

Hi havia molt bosc, igual com aquell on la família havia talat arbres des que se’n recordava. Els boscos eren interromputs per pobles, i per algunes finques grans. El paisatge s’havia fet més ondulat, a mesura que s’endinsaven cap a l’interior. Els boscos es feien més espessos, però encara hi havia construccions: una cabana de caçadors, un pou de calç, una mina d’estany, una barraca de caçadors de cavalls, una petita família de carboners, una vinya en un coster orientat al sud o un ramat d’ovelles pasturant dalt d’un turó.

Van trobar pocs viatgers: un capellà gras muntat en un poni prim; un ferrer ben vestit amb quatre escortes, d’aire sorrut; un granger corpulent que duia una truja negra grossa al mercat, i una vella geperuda amb ous rossos per vendre. Tots s’aturaven i parlaven entre ells, intercanviant notícies i informació sobre el que trobarien més endavant, pel camí.

A tothom a qui trobaven els havien d’explicar l’atac viking a Combe: així és com a la gent els arribaven les notícies, a través dels viatgers. La mare donava una versió curta a la majoria de la gent, però als indrets pròspers, s’asseia i els explicava tota la història, i a canvi, els donaven menjar i beure a tots quatre.

Saludaven amb la mà les barques que passaven. No hi havia ponts, i tan sols un gual, en un cruïlla anomenada Mudeford Crossing. Podien haver passat la nit a la taverna, però feia bo, i la mare va decidir que dormirien al ras per estalviar diners. Això no obstant, van fer el jaç prou a prop de l’edifici perquè els sentissin de dins si cridaven.

El bosc podia ser perillós, va dir la mare, i va avisar els nois que estiguessin alerta, cosa que va fer augmentar la sensació que tenia l’Edgar de trobar-se en un món de sobte sense regles. Allà els malfactors tenien una vida molt dura i robaven als viatgers. En aquella època de l’any, aquesta mena de gent es podien amagar fàcilment entre la frondosa vegetació estival i sortir-ne inesperadament.

Ell i els seus germans se’n podien defensar, es va dir a si mateix. Encara portava la destral que havia pres al viking que havia mort la Sunni. I tenien la gossa. La Taques no serviria de res, en una baralla, com havia demostrat durant el raid viking, però sí que podia ensumar un lladre amagat en una bardissa i avisar-los bordant. I una cosa més important, cap dels quatre no tenia gran cosa de valor que els poguessin robar, evidentment: ni bestiar, ni espases elegants, ni cap cofre recobert de ferro que pogués contenir diners. Ningú robava als pobres, va pensar ell. Però ni tan sols estava segur d’això.

Mentre caminaven la mare marcava el pas. Era forta. Poques dones vivien fins a la seva edat, ja tenia quaranta anys. La majoria morien durant els anys més fèrtils, entre que es casaven i mitjans dels trenta. Amb els homes era diferent. El pare en tenia quaranta-cinc, i hi havia molts homes encara més grans.

La mare era ella mateixa quan s’ocupava dels problemes pràctics, quan prenia decisions i donava consells, però durant les llargues caminades que van fer en silenci, l’Edgar veia com la tristesa l’anava consumint. Quan es pensava que no la mirava ningú, abaixava la guàrdia, i la pena li feia mudar l’expressió. Havia passat més de mitja vida amb el pare. A l’Edgar li costava imaginar que alguna vegada ells haguessin experimentat la tempesta de passió que ell i la Sunni sentien l’un per l’altre, però va suposar que sí. Havien tingut tres fills, i els havien pujat junts. I després de tots aquells anys, encara es despertaven per abraçar-se a mitja nit.

Ell no viuria mai una relació així amb la Sunni. Mentre la mare plorava pel que havia perdut, l’Edgar estava afligit pel que mai no tindria. No es casaria mai amb la Sunni, ni tindria fills amb ella, ni es despertaria a mitja nit per tenir sexe, quan tinguessin més anys; no tindrien temps per acostumar-se l’un a l’altre, per caure en rutines, per donar per segur que estarien l’un amb l’altre; i es va sentir tan trist que gairebé no ho podia suportar. Havia trobat un tresor enterrat, una cosa més valuosa que tot l’or del món, i després l’havia perdut. La vida s’estenia ben buida, davant seu.

Durant la llarga marxa, quan la mare estava sumida en el dol, a l’Edgar l’assaltaven flaixos de violència extrema. L’abundància i ufanor de les fulles de carpins i roures que l’envoltaven semblava que s’esfumava. Al seu lloc, veia el trau al coll d’en Cyneric, com si fos un tros de carn sobre la fusta d’un carnisser; notava el cos suau de la Sunni refredant-se, ja mort, i s’horroritzava una vegada i una altra pel que li havia fet al viking: havia convertit aquella cara nòrdica amb barba rossa en una massa sangonosa, desfigurada per ell mateix, empès per un rampell incontrolable d’odi i bogeria. Veia el camp de cendres allà on abans hi havia un poble, els ossos recremats del vell mastí Grendel i el braç seccionat del pare a la platja, com un objecte arrossegat pel mar. Va pensar en la Sunni, que ara descansava en una tomba comuna al cementiri de Combe. Malgrat que sabia que la seva ànima era amb Déu, li resultava horrible pensar que el cos que estimava estava enterrat sota la terra freda, amuntegat entre centenars de cossos més.

El segon dia, quan per casualitat l’Edgar i la mare caminaven a uns cinquanta metres per davant dels altres, ella va dir, pensarosa:

—És evident que eres força lluny de casa, quan vas veure els vaixells vikings.

L’Edgar ja s’ho esperava. L’Erman li havia fet preguntes, tot intrigat, i l’Eadbald s’imaginava que feia alguna cosa clandestina, però l’Edgar no volia donar-los explicacions. Tanmateix, amb la mare era diferent.

De tota manera, tampoc no sabia per on començar, de manera que tan sols va dir:

—Sí.

—Suposo que anaves a veure alguna noia.

Es va sentir avergonyit.

—No veig cap altre motiu perquè haguessis de sortir d’amagat de casa a mitja nit —va continuar dient la mare.

Ell va arronsar les espatlles. Sempre li havia costat, amagar coses a la mare.

—Però per què ho tenies en secret? —volia saber ella, seguint el fil de la lògica—. Ja ets prou gran, per festejar. No cal pas avergonyir-se’n, d’això. —Va callar un moment—. Tret que ella ja fos casada.

Ell no va dir res, però va notar com les galtes se li enrojolaven.

—Passa endavant, pigot —li va dir ella—. Ja pots estar avergonyit, ja.

La mare era estricta, i el pare hauria dit el mateix. Creien que s’havia d’obeir les regles de l’Església i les del rei. L’Edgar també ho creia, però s’havia dit a si mateix que l’afer amb la Sunni era una cosa excepcional.

—Ella odiava en Cyneric —va dir.

La mare no s’ho empassaria.

—Et penses que els manaments diuen: «No cometràs adulteri, tret que la dona odiï el marit»? —va replicar ella en un to sarcàstic.

—Ja sé què diu el setè manament. El vaig incomplir.

La mare no va estar al cas d’aquella confessió. El cap li continuava rumiant.

—La dona es devia morir durant l’atac —va dir—. Si no, no hauries vingut amb nosaltres.

Ell va assentir movent el cap.

—Suposo que era la dona de la vaqueria. Com es deia…? Sungifu.

Ho havia endevinat tot. L’Edgar es va sentir estúpid, com un nen a qui han enxampat amb una mentida.

—Tenies pensat de fugir aquella nit?

—Sí.

La mare el va agafar pel braç, i va fer una veu més suau.

—Bé, vas escollir bé, això ho he de reconèixer. Em queia bé, la Sunni. Era llesta i molt treballadora. Em sap greu que es morís.

—Gràcies, mare.

—Era una bona dona. —La mare li va deixar anar el braç, i la veu li va tornar a canviar—. Però era la dona d’un altre.

—Ja ho sé.

Ella no va dir res més. La consciència de l’Edgar ja el jutjaria, prou que ho sabia, ella.

Es van aturar al costat d’un rierol per beure aigua fresca i descansar. Feia hores des que havien menjat alguna cosa, però en aquell moment no tenien res.

L’Erman, el germà gran, estava tan deprimit com l’Edgar, però no tenia prou seny per guardar-s’ho per a ell.

—Soc un artesà, no un camperol ignorant —va remugar quan van reprendre la marxa—. No sé per què vaig a aquella casa de pagès.

La mare no tenia gaire paciència per al qui es queixava.

—I quina alternativa tens, doncs? —li va etzibar, interrompent els seus planys—. Què hauries fet, si jo no t’hagués fet emprendre aquest viatge?

L’Erman no tenia cap resposta, per descomptat. Va mormolar que hauria esperat a veure què li sortia.

—Ja et diré jo què t’hauria sortit —va dir la mare—. L’esclavitud. Aquesta era l’alternativa. Això és el que els passa a la gent quan es moren de gana.

Les seves paraules anaven adreçades a l’Erman, però a qui més van colpir va ser a l’Edgar. No se li havia acudit que es podia enfrontar a la perspectiva de ser esclau. Sols de pensar-hi es posava neguitós. Era aquest el destí que esperava a la família si no se’n sortien de tirar endavant la casa de pagès?

—A mi ningú no em farà esclau —va afirmar l’Erman amb arrogància.

—No —va dir la mare—. T’hi oferiries voluntari.

L’Edgar havia sentit parlar de gent que es lliurava a l’esclavitud, malgrat que no coneixia ningú que ho hagués fet. Havia conegut un munt d’esclaus a Combe, naturalment: una persona de cada deu, si fa no fa, ho era. Noies i nois joves i atractius es convertien en una joguina per als rics. Els altres estiraven una arada, els assotaven quan es cansaven i passaven les nits encadenats com gossos. La majoria eren britons, gent dels confins bàrbars de la civilització: gent de Gal·les, Cornualla i Irlanda. De tant en tant, aquests pobles feien incursions a Anglaterra, que era més rica, per robar bestiar, gallines i armes, i els anglesos els castigaven atacant-los al seu torn, els cremaven els pobles i els feien els seus esclaus.

L’esclavitud voluntària era diferent. Existia un ritual establert, i la mare el va descriure en to burleta a l’Erman.

—T’agenolles davant d’un home o una dona nobles amb el cap cot, suplicant —va dir—. El noble et pot rebutjar, és clar. Però si la persona et posa les mans damunt del cap, passes a ser-ne l’esclau de per vida.

—M’estimaria més morir-me de gana —va replicar l’Erman, a tall de desafiament.

—No, i ara —va oposar la mare—. No, tu no has passat mai gana ni durant un dia. El teu pare se’n va assegurar, que no passéssiu gana, ni quan ell i jo havíem d’estar sense menjar per alimentar-vos a vosaltres. No saps el que és no menjar res durant una setmana. Acotaries el cap de seguida, ni que només fos pel primer plat de menjar. Però llavors hauries de treballar la resta de la vida només per guanyar-te els aliments.

L’Edgar dubtava de si creure la mare o no. Li semblava que ell s’estimaria més morir-se de fam.

—La gent pot sortir de l’esclavitud —va deixar anar l’Erman, sorrut, en un to desafiant.

—Sí, però no veus com n’és, de difícil? Pots comprar la llibertat, sí, però d’on trauries els diners? La gent de vegades dona una propina als esclaus, però no gaire sovint, i no els donen gaires diners. Com a esclau, l’única esperança real que tens és que, si l’amo és bo, faci un testament en el qual et doni la llibertat. I llavors tornes a ser allà on vas començar, sense casa i en la indigència, però vint anys més gran. Aquesta és l’alternativa, capsigrany. Ara digue’m que no vols ser granger.

L’Eadbald, el germà del mig, es va aturar en sec, arrugant el front pigat.

—Crec que ja hi som —va dir.

L’Edgar va mirar a l’altra banda del riu. A la riba nord hi havia un edifici que semblava una taverna: era més gran que una casa normal, amb una taula i bancs a fora, i una amplia extensió d’herba on pasturaven una vaca i dues cabres. A prop d’allà hi havia amarrada una barca tosca. Un sender molt fressat pujava costa amunt des de la taverna. A l’esquerra del camí hi havia cinc cases més de fusta. A la dreta s’alçava una església petita de pedra, una altra casa gran i un parell d’annexos que podien ser estables o graners. Més enllà, el camí es perdia de vista dins del bosc.

—Una barca de passatge, una taverna i una església —va dir l’Edgar, amb una exaltació creixent—. Crec que l’Eadbald té raó.

—Comprovem-ho —va dir la mare—. Feu-los un crit.

L’Eadbald tenia una veu forta. Va ajuntar les mans davant de la boca per fer botzina, i el crit va ressonar fins a l’altre costat del corrent d’aigua.

—Ei! Ei! Que hi ha algú? Hola? Hola?

Van esperar la resposta.

L’Edgar va fer una llambregada riu avall i va observar que el corrent es partia al voltant d’una illa que semblava que feia poc menys de mig quilòmetre de llarg. Era coberta d’un bosc espès, però entre els arbres va distingir el que semblava que era un edifici de pedra. Es va preguntar, molt encuriosit, què podia ser allò.

—Torna a cridar —va dir la mare.

L’Eadbald va repetir els crits.

La porta de la taverna es va obrir i en va sortir una dona. Llucant de l’altra banda del riu, a l’Edgar li va semblar que era poc més que una nena, segurament tenia quatre o cinc anys menys que ell. Ella va mirar cap aquest costat del riu, en direcció als nouvinguts, però no els va fer cap gest per indicar que els veia. Portava una galleda de fusta i es va atansar sense pressa a la vora de l’aigua, va buidar la galleda al riu, la va esbandir i se’n va tornar cap a dins de la taverna.

—Haurem de travessar nedant —va dir l’Erman.

—Jo no sé nedar —va objectar la mare.

—Aquella nena ens ha volgut dir alguna cosa —va dir l’Edgar—. Ens ha donat a entendre que és una persona superior, no una serventa. Portarà la barca quan li vagi bé, i esperarà que nosaltres li estiguem agraïts.

L’Edgar tenia raó. La nena va tornar a sortir de la taverna. Aquesta vegada es va encaminar, amb el mateix pas tranquil, cap on estava amarrada la barca. Va deslligar la corda, va agafar un sol rem, va pujar a la barca i la va empènyer des de la riba del riu. Remant a una banda i l’altra, es va endinsar en el corrent. Pels moviments que feia, es veia que hi tenia pràctica, i semblava que no li costava gens.

L’Edgar va estudiar la barca consternat. Era un tronc d’arbre buidat per dins, molt inestable, malgrat que era evident que la nena hi estava acostumada.

La va examinar mentre se’ls atansava. Tenia un aspecte normal i corrent, cabells castanys ni clars ni foscos i la pell pigada, però no va poder evitar de fixar-se que de cos era rodoneta, i va apujar el càlcul de la seva edat a quinze anys.

La noia va fer cap a la riba sud i va aturar la canoa hàbilment a pocs metres de la riba.

—Què voleu? —va preguntar.

La mare va respondre amb una pregunta.

—Quin lloc és aquest?

—La gent en diu Dreng’s Ferry.

«Així que aquesta és la nostra nova llar», va pensar l’Edgar.

—I tu et dius Dreng? —va preguntar la mare a la noia.

—No, Dreng és el meu pare. Jo em dic Cwenburg. —Va mirar amb interès els tres nois—. Qui sou, vosaltres?

—Som els nous masovers de la casa de pagès —li va dir la mare—. Ens ha enviat el bisbe de Shiring.

La Cwenburg no es va deixar impressionar.

—Ah, sí?

—Ens pots dur a l’altre costat?

—És un quart de penic per cap, i no cal que regategeu.

L’única moneda que encunyava el rei era el penic de plata. Com que li interessaven aquestes coses, l’Edgar sabia que un penic pesava una vintena part d’una unça. Una lliura eren dotze unces, de manera que una lliura equivalia a dos-cents quaranta penics. El metall no era pur: trenta-set parts de quaranta eren plata, i la resta, coure.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X