Profes rebels

Cristian Olivé

Fragmento

cap-1

PRÒLEG

Ets profe per vocació?

Si hi ha una pregunta que ens han repetit de forma reiterada a aquells que ens dediquem a ensenyar és: «Ets profe per vocació?». Suposo que volen saber si ets com alguns dels profes que havien tingut i que passaven una mica de tot, o si, en canvi, ets dels que s’impliquen en allò que fan. Blanc o negre. Sovint no hi ha terme mitjà quan es parla de vocació. La majoria de la gent pensa que per dedicar-te a l’ensenyament ho has hagut de tenir clar des de ben petit. Jo no ho veig així.

Soc profe per vocació? Sí, no podria negar-ho ni que volgués. De fet, sempre recordaré la mestra que vaig tenir quan vaig començar el parvulari. Estic convençut que gràcies a ella he arribat on soc ara. No recordo res de les seves classes perquè era massa petit, però els meus pares sovint em diuen que anava tan content cap al col·legi que entrava corrent per la porta per ser dels primers de saludar la mestra. Es deia Alícia i era afable i propera amb nosaltres.

Han passat molts anys i no sé res d’ella. De tota manera, li vull escriure el missatge que tant de bo pugui llegir algun dia:

Sovint et topes amb persones que passen per la teva vida. A partir d’aquell dia, compartiu moments i estones de molts riures. Passat un temps, tot canvia perquè cadascú ha de fer el seu camí i marxeu per on havíeu arribat i al final no queda gairebé res. Però, en canvi, hi ha altres vegades que no saps ben bé per què però hi ha persones que passen per la teva vida, compartiu moments i estones de molts riures i, quan l’inexorable pas del temps us separa, et queda una petjada que mai s’esborra perquè ara ets com ets gràcies a aquella persona i seràs com seràs gràcies als moments i a les estones de molts riures que havíeu compartit. I saps que és encara més màgic quan estàs convençut que cap dels dos no ho preteníeu ni ho esperàveu.

Alícia, gràcies per convertir-me en el professor que avui soc.

Sí, és per vocació. Durant els estudis de primària, quan els meus companys es tancaven a l’habitació per jugar a coses pròpies de l’edat, jo buscava en el calaix el llibre rebregat de llengua i literatura del curs anterior, l’agafava com si fos el meu tresor i l’obria a la pàgina on havia deixat un bolígraf que feia de punt de llibre. Aleshores col·locava tots els coixins i els pocs peluixos que tenia al llit, com si fossin alumnes, i engegava el meu discurs de recordatori del que havia explicat a la darrera sessió. Jugava a ser professor i m’inventava llistes de noms i, si ho considerava adient, escridassava els peluixos que em semblava que es comportaven malament.

És ben curiós de quina manera els referents de què disposem poden influir-nos en un moment determinat. Recordo que durant aquella etapa vaig tenir mestres que, tot i que ens tractaven bé, s’emprenyaven com una mala cosa i ens escridassaven tan alt que la meva mare les sentia des del balcó de casa.

—Quins crits! Us deveu haver portat fatal... —em deia ma mare només veure’m.

—Jo no he fet res dolent.

Em defensava perquè era la veritat. Jo mai no feia res perquè s’enfadessin, però a la classe érem una pinya: si tot anava bé, era gràcies a nosaltres; però si anaven mal dades, també era culpa de tothom. En qualsevol cas, crec que durant els primers anys com a alumne i com a aspirant a futur professor vaig tenir una concepció bastant esbiaixada del tarannà que havia de tenir un docent. A partir dels meus models educatius, intuïa de manera equivocada que calia guanyar-se l’autoritat a cop de crits. I per aquest motiu, si els coixins i els peluixos em feien enfadar, descarregava tota la meva ràbia contra ells fins que els meus crits tronaven per tota la comunitat de veïns.

Durant l’educació secundària obligatòria vaig seguir jugant a ser professor, però ho feia d’amagat. Era bastant més complicat defensar aquesta modalitat de joc davant d’un entorn adolescent més hostil. Vaig tenir alguns referents educatius que he procurat imitar en certs moments, però de la majoria guardo un record que em costa decidir si és bo o no ho és. Em sabia molt de greu quan en alguns casos notava que feien la seva feina perquè no tenien cap altre remei.

He de dir que, quan em tocava un professor que traspuava passió a les seves classes, m’hi enganxava com una paparra perquè desitjava saber més sobre la seva feina. Els meus companys sovint em miraven malament i no entenien per què m’interessaven més els adults que els de la meva edat. Suposo que aleshores deuria pensar que d’uns en podria aprendre mil històries mentre que dels altres no en trauria gaire res. Qui m’havia de dir que anys més tard n’aprendria tant, dels adolescents!

Durant el batxillerat vaig tenir la sort de coincidir amb docents que em demostraven dia rere dia que la feina d’ensenyar és un regal perquè permet despertar l’emoció i la inquietud per no deixar mai d’aprendre. Ai, l’Àngels! Les seves classes de grec i llatí suposaven l’oasi de l’aprenentatge significatiu. Ens mostrava a cada minut el lligam de la cultura clàssica amb la nostra realitat més propera.

«La marca Nike és en realitat Niké, la deessa de la victòria. I el seu logo representa una de les ales de la divinitat. La lletra omega és també una marca de rellotges. I ja veieu que la lletra kappa du el mateix nom que la roba esportiva», ens explicava.

Vaja, enfocava els continguts com procuro fer-ho jo avui dia a les meves classes... Per això, si hi ha un tarannà educatiu que he volgut imitar sempre, sens dubte, és el seu. Tothom la respectava, perquè ens parlava des del cor i des de la comprensió, i donava sentit a tot el que ensenyava. Llençava la llavor per fer créixer l’emoció. Algun dia ho llegiràs i t’emocionaràs, Àngels. N’estic convençut.

Sí, és per vocació, però la vocació n’és només una part. L’important és el dia a dia. He tingut molts companys que mai de la vida s’haurien imaginat que serien professors. Ni tan sols se’ls havia passat mai pel cap que algun dia haurien de trencar-se les banyes per motivar grups d’adolescents que no sempre ho posen fàcil.

Aquests companys, però, fan la seva feina amb empenta, amb dedicació i amb passió. No van ser cridats per una vocació predestinada —com va ser el meu cas—, però puc assegurar que s’hi deixen la pell dia rere dia i que si ara algú els fes triar entre continuar ensenyant o dedicar-se a allò que havien somiat, triarien mil vegades la primera opció i sense dubtar-ho ni un segon.

Sí, és per vocació, però també vaig tenir pors. Al llarg de tota la meva vida acadèmica em vaig vanagloriar de saber de sobres a què em volia dedicar i no entenia com hi podia haver gent que no ho tingués tan clar. A la primària, els companys aspiraven a ser veterinaris, astronautes, bombers i... molt rics. A la secundària, deien que no tenien res gaire clar, però que volien ser... molt rics. Al batxillerat havien triat una branca acadèmica per eliminació i amb prou feines es plantejaven res més. I durant els estudis universitaris, tenia companys que ho acabaven deixant tot perquè s’havien equivocat en l’elecció de la carrera i d’altres que em deien «estic fluint», i fluïen durant quatre anys i continuaven fluint durant la realització dels estudis postuniversitaris sense una meta clara.

I de tenir-ho tot tan assumit

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos