La música que sona quan acaba la cançó

Marta Grau

Fragmento

musica-1

I

Memòria de tu i de mi

i de tantes preguntes

sense resposta.

 

Ballen les hores a ritme

de rumba i s’oblida

tanta tristesa i el record...

MONTSERRAT ABELLÓ

musica-2

Berta

L’àvia Lluïsa va parir per últim cop l’any 1949. El bateig de la mare va ser auster, com tot en aquella època. L’avi era alt i prim —tothom era prim llavors—. Tenia els ulls enfonsats i una mirada profunda. L’àvia, en canvi, tenia la mirada ferma, com tot el seu cos, a pesar d’haver infartat tres vegades. No es podia permetre el luxe de tornar-se flonja, perquè, si consentia que defallís alguna part del seu cos, tota ella defalliria.

Després de néixer la criatura li havien hagut d’extreure la matriu. Va ser la primera vegada que havia donat a llum en una institució sanitària. A casa, no ho hauria resistit. Les veïnes i la comadrona, sense els coneixements ni les eines necessàries, s’haurien desbordat amb tota aquella sangarrera que li havia brollat del cos després d’expulsar el nadó. La recent nascuda bramava com si fos conscient de la tragèdia, dels tolls vermells a terra. Però mare i filla se’n van sortir i la nena ja no va plorar mai més. L’àvia havia de donar gràcies a Déu perquè li havia donat un tercer infant al seu home. Gràcies a Déu, una nova nineta. Gràcies a Déu, un nou dia en vida. Així havia viscut fins aleshores i així va viure fins a l’últim moment, donant gràcies a Déu. I amén.

Havia tornat al Pirineu a cuidar la seva mare malalta —si més no, aquesta era la versió oficial— i allà es va instal·lar amb un home que el primer cop que el va veure li va semblar sortit literalment d’una pel·lícula. I no n’havia vist gaires, ella, de pel·lícules. Va pensar que tenia al davant ben bé el mateix galant de la sessió de tarda del cine de Terrassa. Hi havia anat amb la seva germana Teresa, el dia que lliuraven de servir. Tres vidas de mujeres, es titulava. I la protagonitzava en Humphrey Bogart. A la butaca, quatre pessetes, i a la tribuna, un duro. Anys després, i ja de bracet del seu marit, havia vist Casablanca i des d’aleshores havia volgut anar a París. Jo li deia, amb pantalons curts i genolls plens de crostes, àvia, quan sigui gran, jo t’hi portaré. Hi anirem totes dues. I passejarem per París en blanc i negre. Però els anys van anar passant, i jo me n’he fet un fart, d’anar a la capital francesa, però en cap dels viatges m’he fet acompanyar per l’àvia. Ara em sento descarada comprant una postal a Les Halles per escriure-li un «àvia, aviat París per a totes dues, t’estima, Berta». Segell amb la mirada llarga de Charles de Gaulle i a travessar la frontera pels Pirineus. No sé quina cara deuries posar en rebre aquella correspondència, en constatar que jo viatjava i incomplia els nostres pactes i les meves promeses. Potser em vas maleir, però potser no, perquè no crec que en sabessis. Volia proposar-t’ho el dia de la festa, però no sé quina reacció hauries tingut. Anava tard, tardíssim, tens raó. Sempre a destemps. Potser ja se t’havien oblidat del tot, a t

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos