Aquesta és la història gairebé completa, però no del tot, d’una nena eixerida i extraordinària que es deia Mary. Tot el que us explicaré aquí va començar una tarda que la Mary va sortir a caminar pel seu jardí.

La Mary era una mica més alta que les altres nenes de la seva edat i tenia els cabells bruns i arrissats. Era força prima, ja que no sempre tenia prou per menjar. Li agradava la mel, xiular, el color blau i descobrir coses.

Vivia en una ciutat plena de gent de tota mena. Aquesta gent de tota mena feia que la ciutat fos un lloc meravellós, ple de cançons i d’històries interessants, de menjars, de roba i de converses. Tot i així, a la gent que manava a la ciutat no li agradava gaire l’altra gent, i per això alguns dels pisos on vivia la gent de tota mena sovint eren secs allà on haurien de ser humits, o humits allà on haurien de ser secs, o només eren freds i foscos i els arribava una electricitat especialment lànguida. Per poder gaudir del cel, que era de franc per a tothom i tan vast com es pugui imaginar, la gent de les cases humides i seques feia volar estels des dels terrats. Alguns estels semblaven ocells del paradís, alguns semblaven peixos i alguns semblaven serps meravelloses.

Altres cases —com ara les de la gent que manava a la ciutat— eren luxoses i s’enfilaven cap al cel amb unes torres esplèndides molt més altes que els estels. En aquests pisos hi havia unes piscines molt maques per nedar-hi o per tenir-hi peixos, o potser unes cisternes enormes amb grans rèptils com ara cocodrils i iguanes blaves. I tenien uns rebosts tan grans com sales d’estar, unes sales d’estar tan grans com prats, i segurament uns prats als soterranis que eren tan grans com províncies petites, amb muntanyes russes plenes de joies i camps de golf fets de pastís.

La Mary sabia tot això. Sabia tota mena de coses i era molt llesta. Plantada al seu jardí —que era en una teulada i era una mica més gran que unes tovalles grans— podia mirar cap a un cantó i veure les nombroses casetes tristes de la gent enxubada. Si mirava cap a l’altre cantó, veia els edificis alts i resplendents plens de prats i cocodrils. L’edifici on vivia era només una mica enxubat. I a les canonades només hi havia fuites els dilluns, els dimecres i els caps de setmana, i quan n’hi havia la seva mare posava palanganes metàl·liques sota els degotalls, i aquells atuells repicaven com si fossin campanetes —o, per ser més exactes, com si fossin campanetes humides— quan l’aigua hi tocava.

El pis de la Mary tenia la mida justa per a la seva mare, el seu pare i ella —que eren tots els qui hi vivien—. De vegades la Mary volia un germanet o una germaneta per jugar-hi, però després es recordava que una germaneta potser tindria gelosia de la seva intel·ligència, o potser li interessaria el ballet i llavors faria molt soroll, o les escultures de fusta i llavors ho deixaria tot fet un desastre. La Mary dormia en una habitació que en teoria era un rebost, i si l’havia de compartir amb una germana quedaria massa plena. I potser la nova germana roncaria, o tindria uns peus molt llargs que no pararia de moure mentre dormís.

Un germà petit es faria gran i deixaria de dormir al bressol movent els dits, i segurament voldria córrer amunt i avall —i el jardí era massa petit per córrer amunt i avall—. La gent que manava a la ciutat i a qui no li agradava gaire l’altra gent no havia fet cap parc perquè els nens hi juguessin, ni perquè els adults hi poguessin seure a menjar gelat i a parlar dels fills tan meravellosos que tenien (o dels fills tan terribles que tenien, depenent dels casos). La Mary pensava que a la gent que manava a la ciutat segurament no li interessava els parcs, perquè ja tenien les seves cascades i potser podien nedar amb els seus cocodrils i fer gronxadors i cases als arbres en els boscos espessos de les teulades que veia si mirava concentrada des del seu jardí cap a les torres resplendents.

La gent que venia a visitar la ciutat en parlava de la manera com els adults parlen davant els nens, dient el primer que els passava pel cap i imaginant que algú tan petit com la Mary no era capaç d’entendre’ls ni de parar atenció. Deien:

—Aquesta ciutat és molt interessant, però no hi ha flors per olorar, i això ens cansa.

O bé:

—Aquí les coses són molt cares i no podem comprar entrades per sentir gent que canta, o per escoltar música i ballar. I ens sorprèn el preu dels entrepans grossos.

O bé coses com ara:

—Aquesta ciutat sembla que vulgui ocells en lloc de persones. Està coberta de cornises i sortints i de forats i foradets perquè els ocells es diverteixin, i plena de bocinets de menjar tan petits que es poden agafar amb el bec. La van construir persones, però s’estimaria més acollir ocells.

I això passa sovint amb les ciutats. Calen persones per construir-les, però elles s’estimen més acollir ocells. Això les pot convertir en uns llocs tristos.

La Mary pensava que els visitants haurien d’anar a casa seva per sopar amb els seus pares i ensumar l’aroma de la sopa —o bé sortir al jardí i olorar les roses—. També podrien parlar amb la senyora de la fleca, que xiulava i taral·lejava mentre donava rosegons als ocells i també alimentava la gent amb pa perquè li agradaven tant els ocells com la gent. També podrien contemplar la bonica dansa dels estels. O també podrien escoltar el senyor que es passava gairebé tot el diumenge cantant i que vivia a l’altra banda del carrer de la Mary i que a l’estiu duia samarreta en lloc de camisa. Llavors, qualsevol visitant sensat i perspicaç veuria que es trobava en una ciutat agradable, plena de coses bones i de felicitat.

A la Mary li agradaven la ciutat i el seu jardí. Podia recórrer el jardí a l’ample amb exactament sis passes llargues, o amb deu passes llargues si el creuava al llarg. Algunes tardes feia passes molt curtes, i això feia que semblés el doble de gran i molt més bonic del que era en realitat. Els adults a qui ho explicava quedaven confosos.

Li deien:

—Per més passes que hi facis, el jardí continua tenint la mateixa mida.

Ella els responia:

—De cap manera. Com més trigo a travessar el jardí, més gran i més meravellós és, de la mateixa manera que el gelat és molt més esplèndid quan te’l menges molt a poc a poc amb una cullereta.

Tal com he dit, la nena era molt llesta.

—Llavors el gelat se’t fondrà —deien els grans.

I la Mary feia que no amb el cap i es posava a saltar a corda i a taral·lejar una cançó en veu baixa, perquè els grans esperen que els nens facin aquestes coses i els agraden molt més que no pas les preguntes que no saben respondre. La Mary no els deia que, si es quedava ben quieta, el jardí durava per sempre perquè no arribava mai al final. Si ho hagués dit, els grans haurien arrufat les celles.

De fet, això convertia els grans en just el contrari de la nena.

Sigui com sigui, tal com he dit al principi, si ho recordeu, un dia aquesta nena que es deia Mary caminava pel seu jardí. Pensava que era seu perquè li encantava. Pensava que estimar una cosa hauria de convertir-la en una part de tu, tal com els peus formen part d’un mateix. (I, evidentment, s’ha de ser molt beneit per no estimar els teus peus —en el cas que en tinguis—, perquè poden ser molt útils.)

Aquella tarda en concret, que era la tarda d’un diumenge d’hivern, la nena feia unes passes extracurtes perquè el jardí durés molts quilòmetres, gairebé fins a arribar a altres països. Això convertia els quatre rosers en quatre rosers gegants, els tres parterres en uns prats immensos i l’estanyol en un mar interior d’unes dimensions impressionants. Malauradament, encara no hi havia cocodrils.

La nena es va ficar les mans a les butxaques per escalfar-se-les, perquè s’estimava més fer això que portar guants. No ho feia pas perquè hagués perdut els guants, com la seva mare havia donat a entendre. La nena també observava com el seu alè apareixia en forma de nuvolets vaporosos que s’enlairaven, com si el seu cos estigués cremant les fulles seques de la tardor, o potser rentant un gran nombre de llençols i traient vapor com una bugaderia. Estava del tot absorta en el que feia, i per això va trigar una mica a adonar-se que tenia un turmell una mica diferent de l’altre.

Quan va mirar avall cap a l’esquerra, va veure que tenia una argolla daurada perfectament arrapada al voltant del mitjó sargit. A l’argolla hi havia dues joies que lluïen, i de tant en tant la mateixa argolla semblava resplendir, gairebé com si es bellugués.

Era immensament bonica.

Ho va saber perquè l’argolla l’hi va dir. Com que era molt sensata, la nena encara no havia agafat l’estúpid costum de parlar només amb les persones, i estava encantada d’adreçar-se als objectes i als animals que semblava que necessitessin conversa o companyia.

—Déu del cel! —va dir a l’argolla. I llavors—: D’on has sortit? —I després—: Hola.

—Hola —va respondre l’argolla—. Soc immensament bonica.

—Oh —va fer la nena—. Hola, senyora Immensament Bonica.

L’argolla li va lliscar al voltant del turmell i va brillar, i les dues joies van centellejar com dues pedres d’atzabeja o potser com dos robins molt foscos.

—No, no. No em dic Immensament Bonica: aquesta només és una de les moltes qualitats que tinc. Soc bonica, espavilada i àgil. També tinc una veu molt maca. I soc rapidíssima.

En aquest moment, la Mary va pensar que l’argolla també era força vanitosa i la va interrompre, si bé era cert que tenia una veu molt maca.

—Com et dius, doncs? I a mi no em sembles pas tan ràpida...

—Ah, no? —L’argolla va desaparèixer a l’instant.

Va marxar tan de pressa que la Mary encara sentia aquella veu tan encisadora que reia tota sola i s’havia quedat enrere quan el cos ja era més enllà. Va haver de buscar-la una mica abans de veure-la penjada a la branca d’un roser.

—Potser no hauries de fer-ho, això. Pot ser que al roser no li agradi.

—Oh, al roser tant li fa —va dir l’argolla, fent una rialleta i gronxant-se lleument—. Mary, soc la cosa més ràpida que veuràs mai a la vida —li va confessar l’argolla, altre cop enrotllada al seu turmell i sense panteixar gens ni mica.

—És impressionant —va reconèixer la Mary.

—Ja ho sé.

—Però com et dius?

—Potser t’ho diré d’aquí a una estona. Sempre has d’anar amb compte de donar el teu nom a algú, i no fer-ho de seguida.

—Bé, si no em vols dir com et dius, quina mena de braçalet ets? —La Mary es va asseure amb molt de compte sota un roser per mirar de més a prop aquell nou amic tan xerraire.

—No soc cap braçalet.

L’argolla es va desenrotllar i, ben de pressa, però no prou perquè la Mary no pogués veure-la, va moure la seva forma daurada fins que va quedar uns quants cops cargolada al canell de la nena, com si en realitat fos un braçalet.

—Ah —va fer la Mary—. Ja ho veig.

Llavors, l’argolla va lliscar, es va retòrcer i li va fer unes quantes pessigolles fins que va quedar ben posada al palmell de la Mary, que va veure que els dos esquitxos de color que s’havia pensat que eren joies la miraven des d’un cap fi i daurat.

Les joies vermelles van parpellejar com si fossin uns ulls llestos i diminuts. Això va ser així perquè, en efecte, eren uns ulls llestos i diminuts.

—Sí —va dir la serp—, soc una serp. —Va somriure un moment, tant com pot somriure algú sense llavis, va treure una llengua elegant, d’un vermell brillant, que es bifurcava a la punta, i va llepar l’aire que l’envoltava—. Fas gust de caramels, de sabó i de ser una

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X