Les aventures d'un faquir al país d'Ikea

Romain Puértolas

Fragmento

cap-1

El palau dels mil i un visos

Darrerament, una nova divinitat havia aparegut a la barriada de Kishalyogoor, al costat de Ganeix i Vixnu: era «Ikea el totpoderós», amb una clau Allen i un full d’instruccions de muntatge a cada mà (i en tenia vuit) i la seva omnipresència desplegada en una gran nau industrial de vint-i-cinc mil metres quadrats, divuit mil dels quals dedicats a la venda, amb pàrquing gratuït de vora vuit-centes places.

L’anomenaven el «palau dels mil i un visos».

En aquest petit racó del Rajasthan acabava d’aterrar un bocí d’Escandinàvia. Havien baixat quaranta graus de cop i havien guanyat cinc-cents llocs de treball. Llàstima que no eren suficients per treure la població de la pobresa, sinó més aviat perquè canviés de cara. Ara els pobres demanaven caritat amb un bol Färgrik o Smaska a la mà i no amb un tassó de llautó. La misèria resultava menys dura sota el sol, sobretot amb el palau dels mil i un visos (o cargols) al costat. La Rhemalasha Sidkaar tenia, de lluny, la casa més bonica del barri de barraques.

Per fora, la seva modesta casa d’onze metres quadrats tenia mal aspecte i s’assemblava a totes les altres barraques. Quatre parets de totxos amb dues obertures: la porta i la finestra, i un sostre de nyigui-nyogui que podia caure en qualsevol moment. Amb tot, quan entraves a casa la Rhemalasha, tota la màgia entrava en joc. Havia repintat les parets en tons pastel, guarnit el sostre amb motllures modernes, recobert el terra amb un parquet de pi escandinau i alçat sòcols blancs. Diversos cubs multicolors Lixhult penjaven a la paret en un ordre aparentment aleatori però ben estudiat, a diferents alçades, per crear un mosaic dispers de colors vius. A mà dreta, només d’entrar-hi, un canapè Knopparp taronja de coixins Gurli verds, que semblaven dues grans pastilles per a la tos, davant d’una taula baixa Tingby amb una safata de plàstic Smula al damunt que contenia els gots de te on sovint la Vakhnu, la vaca de la família, anava a refrescar-se la gola.

Imagineu-vos un showroom d’Ikea enmig d’un laberint de carrerons sòrdids i mal reputats i obtindreu una idea bastant fidel de la realitat. Ara bé, no és que a la dona no li haguessin insistit que marxés d’aquella barriada. Amb tots els diners que el seu fill li havia enviat després de l’èxit de la seva novel·la a Occident, la dona hauria pogut viure en una luxosa casa al sud de Kishalyogoor, o anar-se’n a la capital i envoltar-se d’una cort de servents amb corbatí i guants blancs, però la Rhemalasha no era d’aquesta mena. Ella preferia continuar al costat de la gent que s’estimava.

La casa de la Rhemalasha era com ella: vella i espatllada per fora; lluminosa i d’una gran bellesa per dins.

cap-2

El faquir que va comprar el Ferrari del monjo que es va vendre el Ferrari

Als antípodes de la constància i de la humilitat de la seva mare, als antípodes també de l’Índia, en Dhjamal Mekhan Dooyeghas vivia en un esplendorós pis de 237 metres quadrats en un dels barris més aburgesats de París. I el seu llit, de dos per dos metres, només acceptava llençols de seda tallats a mida, i no hi havia ni un sol clau.

Era tan ric que s’havia pogut comprar, per eBay, el Ferrari del monjo que es va vendre el Ferrari, un tal Julian Mantle, un advocat americà multimilionari que, després de patir un atac de cor, havia decidit deixar-ho tot de la nit al dia per anar-se’n a viure a la muntanya amb els monjos. El que no deia el llibre era que, quan es va adonar del que significava realment la vida monacal, s’havia estimat més recuperar l’home de negocis que havia estat i comprar-se un Porsche. I aleshores va escriure un nou llibre, L’home que es va vendre el Ferrari per comprar-se un Porsche, que li va permetre recuperar la fortuna d’altre temps.

De petit, en Dhjamal s’havia promès que un dia guanyaria prou diners per comprar-se un moble d’Ikea. En aquells moments, però, s’adonava que aquella ambició no tenia sentit. Quan ets ric, ja no compres mobles a Ikea.

Des que havia esdevingut un escriptor d’èxit, o més aviat d’un únic èxit, s’havia refugiat en la seva bombolla. No volia sentir parlar ni dels atemptats gihadistes, ni de la crisi, ni d’en Donald Trump, ni de totes les misèries que apareixen en bucle als informatius televisius i que ens fan pensar que vivim en un món molt lleig. Pensava que en Baixar al-Àssad era un personatge del Llibre de la selva; el Brexit, un model de sostenidors, i la independència catalana, unes postres. Ras i curt, en Dhjamal vivia feliç en un món meravellós.

Mentre els altres autors de renom es passaven el dia viatjant de fires del llibre a festivals literaris, de països a continents, ell no es bellugava de casa seva i seguia amb passió els programes matinals, l’única finestra que es permetia obrir sobre el món, i que només podien aprofitar un ínfim grapat de privilegiats de la societat francesa: les mestresses de casa amb més de cinquanta anys, els aturats i els escriptors. S’hi parlava de la vida, de la salut, de la cuina i de les relacions amoroses; en definitiva, de totes aquelles petites coses que en el seu país acostumaven a consultar a un faquir i per a les quals la gent estava disposada a pagar unes quantitats desorbitades: tres gallines, fins i tot quatre en els casos més desesperats.

Aquell matí, els presentadors i els seus convidats debatien sobre un tema cabdal per al bon funcionament de les relacions entre els éssers humans, sense tenir en compte ni la religió ni el partit polític, un tema que aplegava els pobles de la millor manera que s’hagi vist mai: l’erecció. A en Dhjamal el va sorprendre que cap dels metges presents al plató no esmentés, com a remei de la impotència, el mètode que consistia a clavar amb gran delicadesa una broqueta de barbacoa enfarinada de curri a la verga del pacient bo i repetir tres vegades «Aixeca’t i espavila’t». Aquest era l’únic mètode realment vàlid, tal com havia practicat Kama-su-tracs, l’eminent sexòleg del Rajasthan, i els seus avantpassats des de temps immemorial. Com a mínim des que s’havia inventat la barbacoa.

En comptes d’això, els tres metges (perquè aparentment en necessitaven molts per resoldre un problema tan senzill) recomanaven la ingesta d’unes petites píndoles blaves en forma de rombe anomenades Viagra, i que en Dhjamal va identificar amb la paraula vyãghrah en sànscrit, que vol dir «tigre». El miraculós medicament s’havia descobert als anys noranta per error. Si bé el seu objectiu era combatre l’angina de pit, els científics es van adonar que aquest tractament provocava unes potents i duradores ereccions als homes. Per favor, que poc seriós, tot plegat!

Una pastilleta blava! Allò era el súmmum! I, escarxofat davant del televisor, l’exfaquir va començar a aplaudir la farsanteria d’aquell trio de bruixots blancs.

Tot d’una, una ària de Vivaldi tocada amb sitar va ressonar al sumptuós saló. Amb un cop de telecomandament, en Dhjamal va abaixar el volum del televisor i va respondre al mòbil.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos