Penjat

Daniel Cole

Fragmento

cap-0

Pròleg

Dimecres, 6 de gener de 2016

9.52 h

—Déu no existeix.

La inspectora en cap Emily Baxter va observar el seu reflex a les parets emmirallades de la sala d’interrogatoris. Amb aquella frase demolidora, que no agradava a ningú, esperava fer reaccionar el selecte públic que s’amagava darrere d’una pantalla de vidre.

Però no en va treure cap reacció. Només el reflex d’una dona espatllada. Mare meva, si semblava que en tingués cinquanta en comptes de trenta-cinc. Uns punts de sutura negres mantenien el llavi superior unit i cada vegada que enraonava no només l’hi tibava sinó que li recordava totes aquelles coses que li agradaria oblidar, les velles i les noves. Les esgarrapades del front es negaven a marxar i un esparadrap mantenia els dos dits trencats sobre una fèrula; sota la roba humida, encara tenia un bon grapat de lesions.

Amb una cara de fastigueig deliberada, es va girar per mirar els dos homes que tenia asseguts al davant. No va parlar. Va badallar i començà a joguinejar amb els seus cabells llargs i castanys, utilitzant els dits sans per desenredar un manyoc desllustrat, conseqüència de tres dies de torturar-los amb un xampú en sec. Tant li feia si l’última resposta havia ofès clarament l’agent especial Sinclair, l’americà prepotent, el del cap pelat, que en aquells moments prenia notes en un full blanc.

L’Atkins, l’enllaç a la Policia Metropolitana de Londres (Met), era ben poca cosa al costat de l’elegància de l’estranger. La Baxter havia dedicat els primers cinquanta minuts de l’interrogatori a intentar determinar en quin moment la camisa d’aquell home havia començat a adquirir un beix esgrogueït. Duia la corbata afluixada al coll, com si el nus fos obra d’un botxí amateur, i l’extrem que li ballava no aconseguia dissimular una taca de quètxup recent. A l’últim, l’Atkins va interpretar aquell silenci com si li donés pas perquè parlés:

—Deus haver tingut converses molt interessants sobre aquest tema amb l’agent especial Rouche —va suggerir.

La suor li regalimava per la templa d’un cap afaitat arran, cortesia dels llums del sostre i del radiador del racó, que escampava ones d’aire calent i havia transformat els quatre parells de petjades de neu en una pasta fangosa sobre el terra sintètic.

—Què vols dir? —va preguntar la Baxter.

—Que segons l’expedient que tenim de l’agent Rouche…

—A la merda el seu expedient! —l’interrompé en Sinclair—. Jo vaig treballar amb en Rouche i sé amb certesa que era un cristià devot.

L’americà va recórrer amb els dits una carpeta de separadors i en va treure un document escrit amb la lletra de la Baxter.

—Com vostè. Almenys això és el que diu el formulari que va omplir per optar al lloc que ocupa ara.

Va mirar la Baxter fixament, rabejant-se en el fet que la dona bel·ligerant s’acabava de contradir. Com si el món acabés de recuperar l’equilibri gràcies a ell, que havia demostrat que ella compartia les conviccions d’en Rouche i que amb la seva frase demolidora —«Déu no existeix»— només buscava provocar-lo. La Baxter, però, semblava igual de fastiguejada.

—Cada vegada tinc més clar que, en general, la gent és burra —va dir ella—. Hi ha qui té la idea equivocada que ser devot vol dir comptar amb una moral que et guia pel bon camí. Bàsicament, jo el que volia era un augment de sou.

En Sinclair va sacsejar el cap amb cara de fàstic, com si no pogués creure el que acabava de sentir. —O sigui que va mentir? No troba que dir mentides no obeeix gaire a aquesta moral? —Va somriure per sota el nas i va escriure més notes.

La Baxter es mostrà indiferent:

—Però diu molt sobre la devoció cega. —El somriure d’en Sinclair es va estroncar—. Em vol convertir per algun motiu en concret? —va preguntar ella, que no es va poder estar de burxar el seu interrogador i de fer-lo aixecar de la cadira.

—Inspectora, tenim un home mort! —va cridar abraonant-se contra ella.

La Baxter no es va immutar.

—I més gent morta que tenim… després del que ha passat… —va murmurar, abans de ser encara més punyent—. I pel que sembla tots plegats esteu decidits a fer perdre el temps a tothom preocupant-vos per l’única persona que s’ho mereixia!

—T’ho preguntem —va intervenir l’Atkins, intentant rebaixar la tensió—, perquè al costat del cos s’han trobat proves… de naturalesa religiosa.

—Que les hi hauria pogut deixar qualsevol —va dir la Bax­ter.

Els dos homes es van mirar, i ella es va adonar aleshores que tenien més informació que no compartien amb ella.

—Sap per on es bellugava últimament l’agent especial Rouche? —l’interrogà en Sinclair.

La Baxter va esbufegar.

—Jo l’únic que sé és que l’agent Rouche és mort.

—De debò vol que juguem al gat i la rata?

—Jo l’únic que sé és que l’agent Rouche és mort —repetí la Baxter.

—O sigui que va veure el seu cad…

La doctora Preston-Hall, l’especialista en psiquiatria de la Policia Metropolitana i la quarta persona que seia a la petita taula d’acer, es va escurar la gola sorollosament. En Sinclair va captar la indirecta i va callar en sec. Va seure un altre cop a la cadira i va fer un gest cap a la finestra emmirallada. L’Atkins va escriure quatre gargots a la seva llibreta rebregada i la va fer lliscar per la taula fins a la doctora Preston-Hall.

La psiquiatra —seixanta anys, bona presència— s’havia ruixat profusament amb un perfum car i en aquells moments simplement era un ambientador floral que no aconseguia emmascarar el baf insuportable de les sabates humides. Imposava per si mateixa, no li calia forçar un aire autoritari, i havia deixat prou clar que posaria punt final a l’interrogatori a la mínima que considerés que podia resultar contraproduent per a la recuperació de la seva pacient. A poc a poc, va agafar la llibreta tacada de cafè i va llegir el missatge, talment com una mestra d’escola que acabés d’interceptar una nota secreta.

Si no havia dit pràcticament res en tota una hora, menys necessitat tenia de trencar el seu silenci, per això es va limitar a respondre la nota que li havia passat l’Atkins amb un simple gest de cap: «No».

—Què hi diu? —va preguntar la Baxter.

La doctora va fer com si no la sentís.

—Què hi diu? —va tornar a preguntar. Es va girar i va mirar en Sinclair—. Què vol saber?

En Sinclair semblava indecís.

—Dispari —insistí la Baxter.

—Emily! —va cridar la doctora—. Ni parlar-ne, Sinclair!

—Només ho ha de dir i ja està —el reptà la Baxter, amb una veu que omplia el reduït espai—. L’estació de metro? Vol saber què va passar a l’estació de metro?

—Aquest interrogatori ja s’ha acabat —va anunciar la doctora Preston-Hall, aixecant-se del lloc.

—Pregunti-m’ho! —el va reptar la Baxter.

Amb la sensació que era l’última oportunitat que tenia per obtenir respostes, en Sinclair es va estimar més tirar endavant amb les preguntes i preocupar-se després per les conseqüències:

—Segons la seva declaració, l’agent especial Rouche estava entre les víctimes.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos