Pròleg

Dimecres, 6 de gener de 2016

9.52 h

—Déu no existeix.

La inspectora en cap Emily Baxter va observar el seu reflex a les parets emmirallades de la sala d’interrogatoris. Amb aquella frase demolidora, que no agradava a ningú, esperava fer reaccionar el selecte públic que s’amagava darrere d’una pantalla de vidre.

Però no en va treure cap reacció. Només el reflex d’una dona espatllada. Mare meva, si semblava que en tingués cinquanta en comptes de trenta-cinc. Uns punts de sutura negres mantenien el llavi superior unit i cada vegada que enraonava no només l’hi tibava sinó que li recordava totes aquelles coses que li agradaria oblidar, les velles i les noves. Les esgarrapades del front es negaven a marxar i un esparadrap mantenia els dos dits trencats sobre una fèrula; sota la roba humida, encara tenia un bon grapat de lesions.

Amb una cara de fastigueig deliberada, es va girar per mirar els dos homes que tenia asseguts al davant. No va parlar. Va badallar i començà a joguinejar amb els seus cabells llargs i castanys, utilitzant els dits sans per desenredar un manyoc desllustrat, conseqüència de tres dies de torturar-los amb un xampú en sec. Tant li feia si l’última resposta havia ofès clarament l’agent especial Sinclair, l’americà prepotent, el del cap pelat, que en aquells moments prenia notes en un full blanc.

L’Atkins, l’enllaç a la Policia Metropolitana de Londres (Met), era ben poca cosa al costat de l’elegància de l’estranger. La Baxter havia dedicat els primers cinquanta minuts de l’interrogatori a intentar determinar en quin moment la camisa d’aquell home havia començat a adquirir un beix esgrogueït. Duia la corbata afluixada al coll, com si el nus fos obra d’un botxí amateur, i l’extrem que li ballava no aconseguia dissimular una taca de quètxup recent. A l’últim, l’Atkins va interpretar aquell silenci com si li donés pas perquè parlés:

—Deus haver tingut converses molt interessants sobre aquest tema amb l’agent especial Rouche —va suggerir.

La suor li regalimava per la templa d’un cap afaitat arran, cortesia dels llums del sostre i del radiador del racó, que escampava ones d’aire calent i havia transformat els quatre parells de petjades de neu en una pasta fangosa sobre el terra sintètic.

—Què vols dir? —va preguntar la Baxter.

—Que segons l’expedient que tenim de l’agent Rouche…

—A la merda el seu expedient! —l’interrompé en Sinclair—. Jo vaig treballar amb en Rouche i sé amb certesa que era un cristià devot.

L’americà va recórrer amb els dits una carpeta de separadors i en va treure un document escrit amb la lletra de la Baxter.

—Com vostè. Almenys això és el que diu el formulari que va omplir per optar al lloc que ocupa ara.

Va mirar la Baxter fixament, rabejant-se en el fet que la dona bel·ligerant s’acabava de contradir. Com si el món acabés de recuperar l’equilibri gràcies a ell, que havia demostrat que ella compartia les conviccions d’en Rouche i que amb la seva frase demolidora —«Déu no existeix»— només buscava provocar-lo. La Baxter, però, semblava igual de fastiguejada.

—Cada vegada tinc més clar que, en general, la gent és burra —va dir ella—. Hi ha qui té la idea equivocada que ser devot vol dir comptar amb una moral que et guia pel bon camí. Bàsicament, jo el que volia era un augment de sou.

En Sinclair va sacsejar el cap amb cara de fàstic, com si no pogués creure el que acabava de sentir. —O sigui que va mentir? No troba que dir mentides no obeeix gaire a aquesta moral? —Va somriure per sota el nas i va escriure més notes.

La Baxter es mostrà indiferent:

—Però diu molt sobre la devoció cega. —El somriure d’en Sinclair es va estroncar—. Em vol convertir per algun motiu en concret? —va preguntar ella, que no es va poder estar de burxar el seu interrogador i de fer-lo aixecar de la cadira.

—Inspectora, tenim un home mort! —va cridar abraonant-se contra ella.

La Baxter no es va immutar.

—I més gent morta que tenim… després del que ha passat… —va murmurar, abans de ser encara més punyent—. I pel que sembla tots plegats esteu decidits a fer perdre el temps a tothom preocupant-vos per l’única persona que s’ho mereixia!

—T’ho preguntem —va intervenir l’Atkins, intentant rebaixar la tensió—, perquè al costat del cos s’han trobat proves… de naturalesa religiosa.

—Que les hi hauria pogut deixar qualsevol —va dir la Bax­ter.

Els dos homes es van mirar, i ella es va adonar aleshores que tenien més informació que no compartien amb ella.

—Sap per on es bellugava últimament l’agent especial Rouche? —l’interrogà en Sinclair.

La Baxter va esbufegar.

—Jo l’únic que sé és que l’agent Rouche és mort.

—De debò vol que juguem al gat i la rata?

—Jo l’únic que sé és que l’agent Rouche és mort —repetí la Baxter.

—O sigui que va veure el seu cad…

La doctora Preston-Hall, l’especialista en psiquiatria de la Policia Metropolitana i la quarta persona que seia a la petita taula d’acer, es va escurar la gola sorollosament. En Sinclair va captar la indirecta i va callar en sec. Va seure un altre cop a la cadira i va fer un gest cap a la finestra emmirallada. L’Atkins va escriure quatre gargots a la seva llibreta rebregada i la va fer lliscar per la taula fins a la doctora Preston-Hall.

La psiquiatra —seixanta anys, bona presència— s’havia ruixat profusament amb un perfum car i en aquells moments simplement era un ambientador floral que no aconseguia emmascarar el baf insuportable de les sabates humides. Imposava per si mateixa, no li calia forçar un aire autoritari, i havia deixat prou clar que posaria punt final a l’interrogatori a la mínima que considerés que podia resultar contraproduent per a la recuperació de la seva pacient. A poc a poc, va agafar la llibreta tacada de cafè i va llegir el missatge, talment com una mestra d’escola que acabés d’interceptar una nota secreta.

Si no havia dit pràcticament res en tota una hora, menys necessitat tenia de trencar el seu silenci, per això es va limitar a respondre la nota que li havia passat l’Atkins amb un simple gest de cap: «No».

—Què hi diu? —va preguntar la Baxter.

La doctora va fer com si no la sentís.

—Què hi diu? —va tornar a preguntar. Es va girar i va mirar en Sinclair—. Què vol saber?

En Sinclair semblava indecís.

—Dispari —insistí la Baxter.

—Emily! —va cridar la doctora—. Ni parlar-ne, Sinclair!

—Només ho ha de dir i ja està —el reptà la Baxter, amb una veu que omplia el reduït espai—. L’estació de metro? Vol saber què va passar a l’estació de metro?

—Aquest interrogatori ja s’ha acabat —va anunciar la doctora Preston-Hall, aixecant-se del lloc.

—Pregunti-m’ho! —el va reptar la Baxter.

Amb la sensació que era l’última oportunitat que tenia per obtenir respostes, en Sinclair es va estimar més tirar endavant amb les preguntes i preocupar-se després per les conseqüències:

—Segons la seva declaració, l’agent especial Rouche estava entre les víctimes.

La doctora Preston-Hall es va endur les mans al cap, desesperada.

—No m’ha fet cap pregunta —va dir la Baxter.

—Va veure el seu cos?

Per primera vegada, en Sinclair veia que la Baxter vacil·lava, però en comptes d’alegrar-se’n, se sentí culpable. Els ulls se li van negar mentre la pregunta l’ensorrava indefectiblement i l’atrapava per uns instants en el passat.

—Si l’hagués vist, tampoc no ho hauria sabut, oi? —va respondre finalment amb la veu trencada.

Es va fer un altre silenci tens, un reflex evident de com n’era de pertorbadora, per a tothom, aquella frase tan directa.

—Com el veies? —L’Atkins va fer aquella pregunta enmig d’un silenci que s’havia fet insuportable.

—A qui?

—A en Rouche.

—En quin sentit? —va preguntar la Baxter.

—Emocionalment.

—Quan?

—L’última vegada que el vas veure.

La Baxter va reconsiderar la resposta un moment i finalment va esgrimir un somriure franc.

—Descansat.

—Descansat?

La Baxter assentí.

—Sembla que estiguis orgullosa d’ell —continuà l’Atkins.

—No ben bé. Era intel·ligent, sabia treballar en equip…, malgrat els seus defectes evidents —va afegir.

Els ulls grossos i marrons, ressaltats amb un to d’ombra d’ulls fosc, miraven en Sinclair buscant-hi una reacció. Ell es va mossegar el llavi i va tornar a dirigir la vista al mirall com si estigués maleint la persona que li havia assignat una feina tan complicada i s’amagava darrere del vidre.

L’Atkins va voler assumir la tasca de posar el punt final a l’interrogatori. Tenia unes rodanxes de suor intensa a les aixe­lles i no s’havia adonat que totes dues dones havien enretirat subtilment les cadires uns centímetres per fugir del tuf que feia.

—Vas enviar un equip a escorcollar la casa de l’agent Rouche —va dir.

—Sí, és cert.

—Que no hi confiaves?

—No.

—I no creus que sents una mica d’empatia per ell? Encara que només sigui una mica?

—Gens ni mica.

—Recordes què et va dir per última vegada?

La Baxter semblava neguitosa.

—Ja hem acabat?

—Gairebé. Contesta’m la pregunta, sisplau. —L’Atkins va seure amb el bolígraf a punt per prendre’n nota a la llibreta.

—Me’n vull anar —va dir la Baxter a la doctora.

—Cap problema —es va afanyar a respondre la doctora Preston-Hall.

—Hi ha algun problema que li impedeixi respondre abans de marxar aquesta pregunta tan senzilla? —Les paraules d’en Sinclair van caure com una acusació.

—Entesos. —La Baxter feia cara de pocs amics—. L’hi respondré. —Va rumiar la resposta i va inclinar el cos damunt la taula per mirar l’americà directament als ulls—. Déu… no… existeix —va dir amb un somriure de satisfacció.

L’Atkins va llançar el bolígraf a la taula mentre en Sinclair s’aixecava de la cadira metàl·lica i la tombava estrepitosament en sortir en tromba de la sala.

—Suposo que estàs satisfeta —va esbufegar l’Atkins—. Gràcies per la teva «col·laboració». Ja hem acabat.

Cinc setmanes abans…

1

Dimecres, 2 de desembre de 2015

6.56 h

El riu glaçat va cruixir i es va estremir com si s’acabés de despertar als peus de la metròpoli lluminosa. Diverses embarca­cions, encallades al gel, oblidades, desapareixien a poc a poc entre els cúmuls de neu mentre la terra ferma es tornava a reconciliar, per un temps, amb l’illa ciutat.

Mentre el sol s’enfilava per l’horitzó confús, i el pont es rendia a pler als tons taronges de l’alba, una ombra inhòspita es projectava sobre el riu de glaç. Entre els pilars d’una majestuosa arcada, un tramat de cables enfarinats de neu dibuixaven una teranyina d’acer que havia atrapat una presa nocturna. Com un borinot desllorigat i trinxat en l’afany desesperat d’alliberar-se, el cos desballestat d’en William Fawkes eclipsava el sol.

2

Dimarts, 8 de desembre de 2015

18.39 h

La nit guanyava terreny darrere les finestres de New Scotland Yard mentre una boirina difuminava els llums de la ciutat.

Excepte dues escapades al lavabo i una visita a l’armari del material d’oficina, des de primera hora del matí, la Baxter no havia sortit de la capsa de llumins que tenia per despatx a la Unitat d’Homicidis i Crims Greus. Va mirar la pila de paperassa que tenia a un marge de la taula, al caire de la paperera, i va haver de reprimir el que l’impuls li demanava per no fer una empenteta en la bona direcció.

Amb trenta-quatre anys, s’havia convertit en una de les inspectores en cap més joves que s’havien nomenat mai en el cos, tot i que aquest ascens meteòric ni s’esperava ni havia estat especialment ben rebut. Tant la vacant com la seva promoció directa al lloc només es podia atribuir al cas del Ragdoll i a la detenció de l’infame assassí en sèrie l’estiu de feia un any.

L’últim inspector en cap, en Terrence Simmons, s’havia hagut de jubilar pel seu estat de salut, que tothom sospitava que havia empitjorat després que el comissari l’amenacés de despatxar-lo si es negava a marxar pel seu propi peu; la reacció habitual per fer callar l’opinió pública, com qui sacrifica un innocent per satisfer la ira permanent dels déus.

La Baxter compartia la mateixa sensació que tenien els seus companys: indignació en veure que havien utilitzat el seu predecessor com a boc expiatori, i després, alleujament perquè no li havia tocat a ella el rebre. No s’havia ni plantejat presentar-se per a la plaça que acabava de quedar vacant fins que el comissari li havia dit que el lloc era seu si el volia.

Va donar un cop d’ull a la seva capsa de llumins, amb la moqueta rònega i l’arxivador abonyegat (ves a saber quina documentació important havia quedat sepultada al calaix de sota de tot que mai no havia estat capaç d’obrir), i es va preguntar en què devia estar pensant quan va acceptar el nou lloc.

Es van sentir crits d’alegria a l’oficina, però la Baxter ni es va immutar; estava massa enfeinada amb la queixa formal sobre un agent que es deia Saunders. L’acusaven d’haver fet servir paraules massa gruixudes per descriure el fill del denun­ciant. L’únic dubte que tenia la Baxter sobre la reclamació era la relativa docilitat de la paraula utilitzada. Va començar a escriure a màquina una resposta oficial, la va deixar a mitges, va rebregar la queixa i la va llançar directament a la paperera. Van picar tímidament a la porta abans no va entrar una policia retreta. La noia va recollir els intents d’encistellar fallits de la Baxter (els que havien quedat a prop i els més distants) i els va llançar a la paperera abans de fer gala de les seves habilitats (categoria olímpica) en el joc de la torre d’equilibri col·locant un altre document al capdamunt d’una pila de papers inestable.

—Perdoni si la molesto —va dir la noia—, però l’agent Shaw està a punt de parlar. He pensat que potser li agradaria ser-hi.

La Baxter va dir una paraulota en veu alta i va deixar caure el cap damunt la taula.

—Ja ho sé! —va rondinar; però el cert és que se n’havia oblidat totalment.

La policia, jove i nerviosa, esperava amb cara estranyada noves ordres. Després d’uns segons, i sense saber si la Baxter encara estava desperta, va abandonar el despatx en silenci.

Arrossegant els peus, la Baxter va sortir del despatx i es va dirigir a l’oficina central, on una munió d’agents s’havien arremolinat al voltant de la taula del sergent Finlay Shaw. A la paret hi havien penjat una garlanda que en Finlay mateix havia comprat feia vint anys per a un company que ja ningú no recordava:

ET TROBAREM A FALTAR

A la taula que l’agent tenia al costat hi havia un assortiment de dònuts de supermercat estovats; diversos adhesius de «preu reduït» certificaven que el contingut tenia com a mínim tres dies i el feia immenjable o, si més no, poc atractiu. Es van sentir tot de riures forçats davant l’amenaça de l’agent, amb marcat accent escocès, d’etzibar un últim cop de puny a en Saunders abans de jubilar-se. Ara tothom reia, però l’últim rampell del sergent havia acabat amb un nas reconstruït, dos processos disciplinaris i, per a la Baxter, hores perdudes omplint paperassa.

Ella odiava aquestes situacions: tan incòmodes, tan falses, un comiat tan decebedor després de dècades de servei, de salvar-se de miracle en repetides ocasions, d’endur-se a casa records terribles. La Baxter es va quedar en segon pla, somrient per donar suport al seu amic, observant en Finlay amb afecte. Era l’últim aliat que li quedava a la feina, l’única cara coneguda. Ara es jubilava i ella ni tan sols li havia comprat una postal.

El telèfon del seu despatx la va reclamar.

Va fer com qui sent ploure i es va quedar mirant com en Finlay no aconseguia fer el paperot per demostrar que el whisky que li havien regalat entre tots era el seu preferit.

El seu preferit era el Jameson, el mateix que el d’en Wolf.

El cap se li’n va anar en mil i un pensaments. Va recordar que l’última vegada que havien coincidit amb en Finlay en grup ella l’havia convidat a un beure. Havia passat ben bé un any des d’aquell dia. Ell li va explicar que mai no s’havia penedit de no ser més ambiciós. També li va advertir que el lloc d’inspectora en cap no estava fet per a ella, que s’avorriria, que acabaria frustrada. La Baxter no se l’havia escoltat, perquè el que en Finlay no podia entendre era que ella no és que busqués una promoció interna, sinó un canvi, distreure’s, evadir-se una mica.

El telèfon del despatx va tornar a sonar i aquesta vegada es va girar. En Finlay estava entretingut llegint les variants d’«Et trobarem a faltar» que els companys li havien escrit en una postal dels Minions, que algú havia tingut la mala pensada que n’era fan.

Va mirar l’hora. Per un dia necessitava plegar de la feina a una hora decent.

En Finlay va deixar la postal a un costat amb una rialleta i va començar el seu sentit comiat. Tenia decidit que durés el mínim de temps possible; mai no li havia agradat parlar en públic.

—De debò, gràcies. Des que es va inaugurar el nou i flagrant «New» Scotland Yard que rondo per aquesta casa… —Va fer un pas endavant, esperant que com a mínim una persona esclatés a riure. El seu discurs era un desastre i acabava de matar la millor broma que tenia amagada a la recambra. New Scotland Yard no tenia res de nou, a la policia londinenca l’anomenaven així des del 1890. Però, a pesar de tot, va continuar parlant, conscient que d’allà al final ja tot feia baixada—. Aquest lloc i la seva gent han acabat sent alguna cosa més que treball i companys de feina. Heu estat una segona família.

Una dona que se l’escoltava des de primera fila amb els ulls plorosos es ventava amb la mà. En Finlay va intentar de somriure-li com si busqués la complicitat d’aquell sentiment i li volgués demostrar que sabia qui era. Va mirar el públic, buscant-hi la persona a qui realment anava dirigit el seu missatge de comiat.

—He tingut el plaer de veure com alguns de vosaltres creixíeu al meu voltant, i com passàveu de ser uns passerells arrogants —aquesta vegada va notar una fiblada als ulls— a ser unes dones joves, fortes, autònomes, guapes i atrevides… i també homes —va afegir, conscient que se li acabava de veure el llautó—. El que vull dir és que ha estat un plaer treballar al vostre costat i que estic realment orgullós de vosaltres. Gràcies. Es va escurar la gola i va esgrimir un somriure als companys que l’aplaudien, i finalment va localitzar la Baxter. S’estava de peu dret al seu despatx, al costat de la taula, amb la porta tancada, i gesticulava exageradament mentre parlava per telèfon amb algú. Va tornar a somriure, aquesta vegada amb tristesa, mentre la multitud es dispersava, i el deixaven tot sol recollint les seves coses, i abandonava, definitivament, l’edifici. Els records van alentir la marxa mentre enretirava les fotografies que havien ocupat el seu espai de treball durant anys. Hi havia una imatge en particular, rebregada i descolorida pel temps, que li segrestava els pensaments: un sopar de Nadal de la feina. Una corona feta de paper arrissat cobria el cap pelat d’en Finlay, cosa que feia riure el seu amic Benjamin Chambers, que abraçava la Baxter; aquella fotografia devia ser l’única que existia en què se la veia amb un somriure. I a un extrem, intentant inútilment guanyar el repte que podia aixecar en Finlay de terra amb un braç, hi havia en Will… en Wolf. Mentre es ficava curosament aquesta fotografia a la butxaca de la jaqueta, va acabar de desar a la caixa les quatre coses que li quedaven.

Quan sortia de l’oficina, en Finlay va dubtar. La carta que havia trobat al fons del calaix del seu escriptori no era seva. S’havia plantejat deixar-la allà, o estripar-la, però al final la va llançar a la caixa d’objectes inútils i se’n va anar cap a l’ascensor.

Al capdavall, seria un secret més de tots els que havia de guardar.

A les 19.49 h, la Baxter encara seia a la seva taula. Havia estat enviant missatges de text cada vint minuts demanant disculpes per fer tard i fent promeses d’arribar tan aviat com li fos possible. Per culpa de la seva superior, no només s’havia perdut tot el discurs de comiat d’en Finlay sinó que ara li estava boicotejant la primera vegada que quedava amb algú des de feia mesos. Li havia dit a la Baxter que es quedés on era fins que ella arribés.

Les dues dones no es podien ni veure. La Vanita, la cara visible de la Policia Metropolitana davant dels mitjans de comunicació, s’havia oposat obertament a la promoció de la Bax­ter. Després d’haver treballat amb ella en els assassinats del Ragdoll, la Vanita havia advertit al comissari que la Baxter era de les que contestava, opinava i no tenia cap mena de respecte pels seus superiors, deixant de banda que la considerava responsable de la mort d’una de les víctimes. La Baxter tenia la Vanita per un escorpí que havia encolomat el mort a en Simmons més d’una vegada quan havien sorgit problemes.

Per si no fos prou, la Baxter tot just acabava d’obrir un correu que generava automàticament el servidor de l’arxiu policial i li recordava, per enèsima vegada, que en Wolf encara tenia pendent de tornar uns quants documents. Va examinar tota la llista, i hi va reconèixer dos casos…

Bennett, Sarah: la dona que havia ofegat el seu marit a la piscina. La Baxter es pensava que, gairebé segur, l’havia perdut darrere del radiador de la sala de reunions.

Dubois, Léo: l’apunyalament directe que s’havia anat com­plicant fins a convertir-se, amb els anys, en un d’aquells casos amb diverses ramificacions, en què es barrejaven el tràfic de drogues, la venda d’armes al mercat negre i el tràfic de per­sones.

Ella i en Wolf havien dedicat hores a aquest cas.

Va veure la Vanita entrant a l’oficina amb dues persones més al darrere; les seves esperances de sortir d’allà a les vuit del vespre es van esvair. No es va molestar a aixecar-se de la cadira quan la Vanita va entrar tranquil·lament i la va saludar amb una amabilitat tan estudiada que una mica més i se l’empassa.

—Inspectora Emily Baxter, li presento l’agent especial Elliot Curtis, de l’FBI —va anunciar la Vanita, sacsejant la cabellera negra enrere.

—És tot un honor —va dir la dona alta i de pell bruna, que allargava la mà a la Baxter. Portava un conjunt d’aire masculí i s’havia repentinat tant els cabells enrere que semblava que s’hagués afaitat el cap; en canvi, de maquillatge, en duia el mínim. Tot i que feia cara de tenir uns trenta anys, la Baxter s’imaginava que devia ser més jove.

La Baxter va encaixar amb l’agent Curtis sense desenganxar-se de la cadira mentre la Vanita li presentava un altre convidat, que semblava més interessat en l’arxivador abonyegat que en les presentacions.

—I ell és l’agent especial…

—Pots comptar que especials que són —va interrompre-la la Baxter amb sornegueria— si els tenim tots dos en aquest despatx miserable.

La Vanita no li va fer cap cas:

—Com deia, ell és l’agent especial Damien Rouche de la CIA.

—Rose? —va preguntar la Baxter.

—Roush? —va fer la Vanita, aquesta vegada també dubtosa de la seva pronúncia.

—Em sembla que és Rouche, com ara «Ruush» —va afegir amablement la Curtis, girant-se per buscar l’aprovació de l’agent de la CIA.

La Baxter semblava no entendre res mentre l’home d’aire distret reia per cortesia i feia amb ella un xoc de punys fugaç abans d’acomodar-se en una cadira sense badar boca. Li posava trenta anys llargs. Anava perfectament afaitat, tenia la pell pàl·lida i els cabells mig blancs amb un tupè al front una mica sobrepassat. Va mirar la muntanya de paperassa inestable que hi havia entre ells, i després la paperera que esperava els papers amb els braços oberts al dessota, i va fer una ganyota. Portava una camisa blanca amb els dos botons del coll descordats i un vestit blau marí que es veia una mica ratat però li esqueia.

La Baxter va mirar la Vanita i va esperar.

—Els agents Curtis i Rouche han arribat aquesta tarda dels Estats Units —va dir la Vanita.

—Ah, em sembla molt bé —va contestar la Baxter amb més comprensió de la que pretenia—. I ara, si no us fa res, tinc pressa…

—Si em permet, senyora —va demanar la Curtis a la Vanita amb la màxima educació abans de dirigir-se a la Baxter—. Inspectora, m’imagino que ha sentit parlar del cos que es va trobar fa vora una setmana. Doncs el cas és que… —La Baxter va arronsar les espatlles com si no tingués constància de res—. Ho sap, oi, això de Nova York? Del pont de Brooklyn —insistia la Curtis, estupefacta—. No sap res d’un home penjat? No ho ha vist a la televisió?

La Baxter va haver de sufocar un badall. En Rouche va començar a furgar la butxaca de l’abric. La Curtis esperava que hi tingués alguna informació útil, però només en va treure un paquet de gominoles de mida familiar i el va esquinçar per encetar-lo. L’agent de la CIA, en veure la cara empipada d’ella, n’hi va oferir una.

La Curtis el va ignorar i va treure un expedient de la seva bossa. A dins hi havia tot de fotos ampliades i les va plantar a la taula, davant de la Baxter.

La inspectora en cap va entendre a l’instant per què aquella gent havia creuat l’Atlàntic per veure-la. La primera foto era un contrapicat de la víctima, a contrallum, amb un refulgent skyline de Nova York de fons. Una teranyina de cables sostenia un cos a uns trenta metres de terra. Tenia les extremitats girades en una contorsió impossible.

—Encara no ho hem fet públic, però la víctima es diu William Fawkes.

La Baxter es va quedar sense alè. No feia gaire s’havia marejat —feia hores que no menjava—, però en aquells moments va tenir ganes de vomitar. Amb la mà trèmula, va resseguir la figura humana penjada en un marc emblemàtic, el pont de Brooklyn, sota l’atenta mirada dels altres agents. Potser ells posarien en dubte una altra vegada la inconsistent versió dels fets que ella havia donat sobre el dramàtic final dels assassinats del Ragdoll.

La Curtis se la mirava encuriosida però va continuar:

—No és aquest d’aquí. —Va allargar la mà i va escampar la pila de fotografies que hi havia sobre la taula fins que va trobar una imatge amb un pla tancat d’un cadàver nu, gras i sense identificar. La Baxter es va endur la mà a la boca, encara massa trasbalsada per respondre—. És aquest altre. Treballava per al banc d’inversions P. J. Henderson. Tenia dona, dos fills… La qüestió és que hi ha algú que ens està enviant clarament un missatge.

La Baxter havia recuperat prou forces per passar les altres fotografies, que mostraven el cadàver des de diversos angles. Un cos sencer sense sutures. Un home d’uns cinquanta anys, completament nu. El braç esquerre li penjava, i tenia la paraula «Esquer» gravada amb un objecte tallant al pit. Va examinar les altres fotografies per sobre i finalment les hi va tornar a la Curtis.

—Esquer? —va preguntar, mirant els dos agents.

—Ara entén, oi, per què necessitem la seva col·laboració? —va dir la Curtis.

—No s’ho pensi —va contestar la Baxter, que havia recuperat el seu estat normal.

La Curtis no entenia res, i es dirigí a la Vanita:

—Em pensava que la seva unitat, més que cap altra, voldria…

—Sap quants crims hi va haver l’any passat a Anglaterra que intentaven imitar el Ragdoll?

La Baxter la va interrompre.

—Set, que jo sàpiga, i no sap els esforços que haig de fer per mantenir-me’n al marge.

—I això no li preocupa? —va preguntar la Curtis.

La Baxter no veia per què hauria de dedicar més temps a aquella història macabra que als cinc casos que li havien aterrat damunt la taula aquell matí.

—Són friquis fent fricades —va dir arronsant les espatlles.

En Rouche gairebé s’ennuega amb una gominola de taronja.

—Mira, en Lethaniel Masse era un assassí en sèrie brillant, espavilat i prolífic. Aquests altres només són psicòpates que desfiguren els morts abans que la policia local els enxampi.

La Baxter va apagar l’ordinador i va guardar les coses a la bossa, preparada per marxar:

—Fa sis setmanes, sota l’amenaça del «truc o tracte», vaig donar a la porta de casa meva una bosseta de Smarties a un marrec disfressat del Ragdoll que no aixecava tres pams de terra. I no fa gaire, un artista il·luminat d’aquests que porten boina, va decidir cosir les diferents parts d’un animal esquarterat. Aquest nyap resulta que ara és l’última adquisició de la Tate Modern i la van a contemplar una xifra rècord de visitants igual d’il·luminats i amb boina, és a dir, il·luminats emboinats. —En Rouche va esclafir a riure—. I hi ha algun pertorbat mental —va continuar la Baxter— que fins i tot n’està fent un programa televisiu. El Ragdoll és al carrer, a tot arreu, i l’únic que podem fer és aprendre a viure amb això —va concloure. Es va girar i va mirar en Rouche, que tenia la mirada clavada en la bossa de gominoles—. Que no parla, aquest? —li va preguntar a la Curtis.

—S’estima més escoltar —va dir la Curtis amb cert ressentiment, com si comencés a estar una mica saturada del seu company estrany després d’una setmana de treballar plegats.

La Baxter va tornar a mirar en Rouche.

—Que les han canviat? —va murmurar ell amb la boca tenyida de mil i un colors. Va alçar el cap i es va adonar que totes tres dones estaven esperant la seva intervenció.

La Baxter es va estranyar que un agent de la CIA parlés amb un accent anglès impecable.

—Qui ha canviat què? —va preguntar la Baxter, escoltant-lo atentament per si el que buscava era provocar-la.

—Les gominoles —va dir assenyalant-se les dents—. Ja no tenen el gust d’abans.

La Curtis es fregava el front, avergonyida i frustrada. La Baxter va aixecar les mans i es va mirar la Vanita amb impa­ciència.

—Hauria de ser en un altre lloc —va etzibar la Baxter sense embuts.

—Inspectora, tenim motius per pensar que no es tracta d’un altre imitador qualsevol —insistí la Curtis, assenyalant les fotografies en un intent de tornar a reconduir la reunió.

—Té raó —va dir la Baxter—. No és ni això. No hi ha res cosit.

—Hi ha hagut un segon assassinat —va cridar la Curtis, abans de tornar al seu to professional—. Fa dos dies. Com a mínim el lloc era més… favorable. És a dir, que vam poder evitar la filtració als mitjans; si més no temporalment. Però, per ser realistes, no creiem que puguem ocultar gaire més temps al món un incident d’aquesta naturalesa —va mirar en Rouche buscant-hi un cop de mà, que no va arribar.

—… al món? —va preguntar la Baxter amb escepticisme.

—Li hem de demanar un petit favor —va dir la Curtis.

—I un de gran també —va afegir en Rouche, aquesta vegada més clarament perquè ja no tenia la boca plena.

La Baxter va mirar en Rouche estranyada, la Curtis va fer el mateix, i aleshores la Vanita va mirar punyentment la Baxter abans no tingués temps de protestar.

—Volem interrogar en Lethaniel Masse —li va deixar anar la Curtis.

—Ah, per això hi ha l’FBI i la CIA —va dir la Baxter—. Assassinat als Estats Units, sospitós a Anglaterra. Molt bé, endavant —va dir amb indiferència.

—Amb vostè present, esclar.

—Ni parlar-ne. No m’hi necessiteu per res. Sou prou grandets per llegir les preguntes que us escriuran en una targeta. Confio en vosaltres.

En Rouche va somriure pel seu sarcasme.

—Evidentment que estem encantats d’ajudar-los en tot el que necessitin, oi que sí, inspectora? —va dir la Vanita amb uns ulls colèrics—. L’amistat que mantenim tant amb l’FBI com amb la CIA és molt important…

—Collons! —va cridar la Baxter—. Entesos. Vindré i us agafaré de la maneta. I ara, quin era el petit favor?

En Rouche i la Curtis es van mirar, i la Vanita anava d’una punta a l’altra visiblement incomodada abans que s’atrevís a parlar algú.

—Aquest… era el petit favor —va dir la Curtis amb un fil de veu.

La Baxter feia cara d’estar a punt d’explotar.

—Ens agradaria que donessis una ullada a l’escena del crim amb nosaltres —continuà la Curtis.

—A les fotografies? —va preguntar la Baxter amb un murmuri forçat.

En Rouche va reprimir un somriure i va fer que no amb el cap.

—Ja he acordat el trasllat temporal a Nova York amb el comissari i ell ocuparà el teu lloc mentre siguis fora —l’informà la Vanita.

—Ves que no li vagi massa ample —va replicar bruscament la Baxter.

—Ja l’ajudaré… com pugui —va dir la Vanita, per uns moments sense la careta de professional imbatible.

—Tot plegat és una bestiesa! En què els puc ajudar, a l’altra punta del món, en un cas que no té cap relació amb els nostres?

—En res —va contestar en Rouche honestament, desarmant la Baxter—. És una pèrdua de temps…, la pèrdua més gran de tots els temps…, del temps de tots, eh?

La Curtis va agafar les regnes de la conversa:

—Crec que el meu company el que intenta dir és que l’opinió pública americana no veu aquest cas com nosaltres. La gent associarà les morts amb les dels assassinats del Ragdoll i estaran més tranquils si la persona que va atrapar l’assassí caça ara aquests nous monstres.

—Caçar monstres? —va preguntar la Baxter.

Aquesta vegada va ser en Rouche qui es va exasperar amb la Curtis. Havia xerrat més del compte.

—O sigui que això és només un exercici de diplomàcia? —va preguntar la Baxter.

—Sí, inspectora, però, fet i fet, quina diferència hi ha en el que ja fem cada dia? —va dir en Rouche amb sornegueria.

3

Dimarts, 8 de desembre de 2015

20.53 h

—Que hi ha algú? Ho sento, arribo tard —va cridar la Bax­ter des del passadís mentre es treia les botes amb un cop de peu i entrava a la sala d’estar. Un núvol de flaires delicioses emanava de la cuina a través del llindar de la porta, i per l’altaveu de l’iPod, a la cantonada, sonava la melodia inofensiva d’un cantautor que Starbucks havia promocionat aquella setmana.

La taula estava parada per a quatre i les espelmetes titil·lants impregnaven l’estança d’una llum ataronjada que ressaltava la cabellera pèl-roja de l’Alex Edmunds. El seu excompany mal girbat que no sabia ben bé què fer i tenia una cervesa buida a la mà.

Tot i que la Baxter era alta, va haver de posar-se de puntetes per fer-li un petó a la galta.

—On tens la Tia? —va preguntar al seu amic.

—Al telèfon amb la cangur… com sempre.

—Emi! Ja ets aquí? —cridava una veu perfectament impostada des de la cuina.

La Baxter va guardar silenci. Estava massa cansada per ajudar a preparar el sopar.

—Si vols vi aquí en tinc! —va afegir la veu, en to de broma.

La temptació la va arrossegar fins a una cuina de revista on una bateria de cassoles d’última generació borbollejaven en una llum tènue. Les orquestrava un home, amb camisa elegant sota un davantal llarg, que de tant en tant les remenava o les sotmetia a una flama més intensa. La Baxter va entrar i li va fer un petó breu als llavis.

—T’he trobat a faltar —va dir en Thomas.

—Havies dit que tenies vi? —li va recordar ella.

Ell va riure i n’hi va servir una copa d’una ampolla oberta.

—Gràcies. La necessitava —va dir la Baxter.

—No me les donis a mi. És cortesia de l’Alex i la Tia.

Tots dos van alçar les copes mirant l’Edmunds, que s’estava de peu dret a la porta. Després, la Baxter va seure al taulell d’un bot per observar com cuinava en Thomas.

S’havien conegut feia vuit mesos al metro de Londres, a l’hora punta, en una de tantes vagues que feien anar a tothom malament. En Thomas havia aparegut quan la Baxter intentava arrestar injustificadament un dels piquets que reclamava millores salarials i laborals. Si retenia el treballador del metro contra la seva voluntat, la va advertir en Thomas, i l’obligava a caminar deu quilòmetres amb ella fins a Wimbledon, tècnicament ella seria culpable de segrest. Per això, ella va acabar arrestant en Thomas en comptes del piquet.

En Thomas era un home amable i honest. Era guapo en el sentit més genèric de la paraula, com també ho eren els seus gustos musicals, i tenia deu anys més que ella. Era un home segur de si mateix. Sabia qui era i què volia: una vida endreçada, tranquil·la i còmoda. També era advocat. La Baxter reia només de pensar com l’hauria odiat en Wolf. De vegades es preguntava si era precisament allò el que l’havia atret d’ell a primera vista.

L’elegant casa que havia servit de punt de reunió per fer el sopar pertanyia a en Thomas. Feia dos mesos que ell demanava a la Baxter que s’hi traslladés a viure. I si bé ella havia començat a deixar-hi algunes coses personals, i fins i tot havien redecorat plegats l’habitació on dormien, s’havia negat en rodó a deixar el pis del carrer de Wimbledon. De fet, encara hi tenia el gat, l’Eco, l’excusa constant per passar per casa.

Els quatre amics van seure a taula i van gaudir del sopar en companyia, intercanviant històries que, amb l’edat, s’havien tornat menys precises però més divertides i expressaven un interès intens en les respostes a les preguntes més mundanes sobre la feina, la manera correcta de cuinar el salmó i la família. Agafat de la mà de la Tia, l’Edmunds havia explicat animadament com havia anat la seva promoció a Antifrau i va destacar en reiterades ocasions que ara podia passar més temps amb la família, que s’havia ampliat. Quan li van preguntar per la feina, la Baxter va ometre la visita dels companys de l’altra banda de l’Atlàntic i la feina gens envejable que hauria de fer l’endemà al matí.

A les 22.17 h la Tia s’havia quedat adormida al sofà, i en Thomas havia deixat que la Baxter i l’Edmunds xerressin mentre endreçava la cuina. L’Edmunds s’havia passat al vi i s’anaven omplint la copa mentre enraonaven a la llum d’unes espelmes que ja agonitzaven.

—I com va tot per Antifrau? —li va preguntar ella a sota veu, donant un cop d’ull al sofà per comprovar si la Tia ja dormia.

—Ja t’ho he dit… tot perfecte —va dir l’Edmunds.

La Baxter se’l mirava sense dir res.

—Què passa? Va tot bé —va dir ell a la defensiva, amb els braços plegats.

La Baxter continuava callada.

—Va tot bé. Què vols que digui?

I mentre ella encara es negava a acceptar la seva resposta, ell finalment va fer un somriure.

Ella el coneixia massa bé.

—Estic tan avorrit. No és que… No em penedeixo d’haver marxat d’Homicidis.

—Doncs ho sembla —va suggerir la Baxter. Cada vegada que es veien ella intentava convèncer-lo perquè tornés.

—Ara tinc vida. I puc veure la meva filla.

—És una pena —va dir la Baxter, i realment ho pensava. Oficialment, havia estat ella qui havia detingut el famós assassí del Ragdoll. Però extraoficialment havia estat l’Edmunds qui havia resolt el cas. Només ell havia estat capaç de veure-hi entre un garbuix de mentides i enganys que l’havien encegat a ella i tot el seu equip.

—Fem una cosa: dona’m una feina de nou a cinc i t’ho firmo ara mateix —va somriure l’Edmunds, conscient que la conversa s’havia acabat.

La Baxter es va tirar enrere i va fer un glop de vi, mentre en Thomas continuava fent enrenou a la cuina.

—Demà haig d’anar a visitar en Masse —li etzibà, com si anar a veure un assassí en sèrie fos simple rutina.

—Què? —L’Edmunds es va ennuegar amb un glop del sauvignon blanc d’oferta que havia portat ell mateix—. Com és això?

L’Edmunds era l’única persona a qui havia confiat la veritat de com havia estat la detenció d’en Lethaniel Masse. Havia rebut una pallissa gairebé mortal i, si el seu cervell psicòtic decidia recordar-la, podia arruïnar perfectament la vida a la Baxter. Per això ella sempre havia temut el dia que l’assassí en sèrie fes memòria.

La Baxter va explicar a l’Edmunds la conversa que havien tingut amb la Vanita i els dos agents «especials», a part d’anunciar-li que l’enviaven a Nova York amb ells per presenciar l’escena d’un crim. L’Edmunds l’escoltava atentament.

—Em pensava que el cas estava tancat —va dir ell amb neguit.

—I està tancat. Segur que és algú que l’imita, com ja ha passat.

Ell no les tenia totes.

—Què? —va preguntar la Baxter.

—Has dit que la víctima duia la paraula «Esquer» gravada al pit.

—Exacte. I?

—Per a qui és l’esquer? Em pregunto.

—Creus que és per a mi? —va preguntar la Baxter amb incredulitat, després d’interpretar el to de l’Edmunds.

—La víctima es diu com en Wolf i, de moment, ja ha aconseguit que vagis a Nova York. Quina casualitat, no trobes?

La Baxter va dirigir un somriure afectuós al seu amic.

—És un altre imitador. No t’has de preocupar per mi.

—Sempre em preocupo.

—Algú vol cafè? —va preguntar en Thomas, sorprenent-los a tots dos. Era a la porta i s’eixugava les mans amb un drap.

—Per a mi un cafè sol, sisplau —va dir l’Edmunds.

La Baxter no en volia. En Thomas se’n va tornar a la cuina.

—Tens res que em pugui ajudar? —va xiuxiuejar ella.

A l’Edmunds se’l veia incomodat. Amb la mirada fixa en la porta de la cuina oberta, va treure un sobre blanc de la butxaca de la jaqueta que tenia penjada al respatller de la cadira. El va deixar sobre la taula mentre intentava, per enèsima vegada, convèncer la Baxter que no l’agafés.

—Això no ho necessites.

La Baxter va allargar la mà per agafar-lo i ell l’hi va enretirar.

Ella va esbufegar.

—En Thomas és un bon home —va xiuxiuejar ell—. Pots confiar-hi.

—Tu ets l’única persona en qui confio.

—Si continues així, la vostra relació no serà mai autèntica.

Tots dos van mirar la porta mentre sentien de fons la repicadissa de tasses i plats de la cuina. La Baxter es va aixecar, li arrabassà el sobre de la mà i va seure al seu lloc abans que en Thomas entrés a la sala amb els cafès.

Poc després de les onze de la nit, l’Edmunds va despertar la Tia, que es va desfer en disculpes. Un cop a la porta de la casa, mentre en Thomas s’acomiadava de la Tia, l’Edmunds feia una abraçada a la Baxter.

—Fes-ho per tu. No l’obris —li va dir a cau d’orella.

Ella el va estrènyer entre els braços però no li va contestar.

Quan els convidats ja van ser fora, la Baxter va acabar de beure’s el vi i es va posar l’abric.

—No marxes, oi? —li va demanar en Thomas—. Si gairebé no ens hem vist.

—L’Eco deu estar mort de gana —va dir mentre es posava les botes.

—No et puc acompanyar amb el cotxe. He begut massa.

—Agafaré un taxi.

—Queda’t.

Amb la màxima cautela de mantenir els peus sobre l’estora de la porta per no embrutar el terra amb les botes molles, la Baxter va allargar el cos per acomiadar-se d’en Thomas amb un petó. Ell li va fer el petó i un somriure amarg.

—Bona nit.

Poc abans de la mitjanit, la Baxter va obrir la porta del seu pis. Com que no se sentia gens cansada, es va escarxofar al sofà amb una ampolla de vi negre. Va engegar el televisor, va fer zàping sense rumb fix pel menú de programes, i en veure que no feien res interessant va passar a la selecció de pel·lícules de Nadal que se li havien anat acumulant.

Finalment es va decidir per Sol a casa 2: Perdut a Nova York perquè tant li feia si s’adormia mentre la mirava. La primera era una de les seves pel·lícules preferides, però la segona era com una imitació poc inspirada en què havien caigut en la vella trampa de pensar que si traslladaven la mateixa història a Nova York, n’obtindrien una seqüela millorada.

Va abocar el cul de vi que li quedava a la copa mentre de reüll veia com en Macaulay Culkin feia una burlesca temptativa d’homicidi. La Baxter va recordar aleshores el sobre que s’havia ficat a la butxaca de l’abric, en va treure el paper doblegat mentre se li repetien al cap les paraules de l’Edmunds suplicant-li que no l’obrís.

Durant vuit mesos l’Edmunds havia posat en risc la seva carrera fent un ús abusiu de la seva posició a Antifrau. Pràcticament cada setmana havia facilitat a la Baxter un informe detallat dels moviments financers d’en Thomas, sotmetent els diversos comptes corrents que tenia a comprovacions rutinà­ries per activitat sospitosa i fraudulenta.

La Baxter sabia que li demanava massa. Sabia que l’Edmunds tenia en Thomas per amic i que sentia que el traïa. Però també sabia per què l’Edmunds li feia aquell favor i l’hi continuaria fent: la volia veure feliç. Des que ja no comptava amb en Wolf, la Baxter ja no confiava en ningú més; l’Edmunds sabia que ella renunciaria a un futur estable amb en Thomas si ell no li ratificava de tant en tant que l’advocat era una persona honrada.

Va deixar el sobre sense obrir sobre una tauleta auxiliar i va intentar concentrar-se mentre a un dels aspirants a lladre se li incendiava el cap amb un bufador de soldar. La Baxter podia sentir l’olor de carn rostida. Va recordar la rapidesa amb què es pot cremar la pell i arribar a morir, va reviure els crits de dolor mentre els extrems nerviosos es cremen…

L’home de la televisió va treure el cap de la tassa del vàter abans de continuar com si no hagués passat res.

Tot plegat era una farsa; realment, no es podia confiar en ningú.

Va acabar d’e

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X