1

Tiffy

Una cosa sí que té la desesperació: et fa ser molt més obert de ment.

Realment, puc veure uns quants aspectes positius en aquest pis: la floridura en tecnicolor de la paret de la cuina es pot fregar, i desapareixerà, almenys a curt termini. El matalàs fastigós el pots canviar per quatre rals. I podria dir-se que els fongs que proliferen darrere la tassa del vàter infonen una sensació de frescor natural a la cambra.

La Gerty i en Mo, però, no estan desesperats i no miren de ser positius. Podria descriure la cara que fan com «horroritzada».

—No hi pots viure, aquí.

Així és la Gerty. S’està plantada amb les botes de taló ben juntes i els colzes replegats amb fermesa per ocupar el mínim espai possible, com a protesta per ser en aquest lloc. Duu els cabells recollits amb una agulla, en un monyo baix, per posar-se fàcilment la perruca d’advocada al jutjat. La seva expressió resultaria còmica si no fos perquè estem parlant de la meva pròpia vida.

—Deu haver-hi un altre lloc que encaixi amb el teu pressupost, Tiff —diu en Mo, que torna preocupat de revisar l’armari de l’escalfador. Se’l veu més malgirbat que mai, ara que té una teranyina penjant de la barba—. Aquest pis encara és pitjor que el que vam veure ahir al vespre.

Busco l’agent immobiliari; afortunadament no pot sentir-nos perquè està fumant a la «terrassa» (la teulada enfonsada del garatge del veí, que decididament no està pensada per passejar-hi).

—No penso anar a veure cap més antre com aquest —diu la Gerty donant una ullada al rellotge. Són les vuit; a les nou ha de ser al jutjat de Southwark Crown—. Segur que hi ha altres opcions.

—I si l’entaforem al nostre? —suggereix en Mo per cinquena vegada des de dissabte.

—Francament, podries deixar-ho córrer? —li etziba la Gerty—. No és una solució a llarg termini. I hauria de dormir dreta per cabre-hi. —Em fa una mirada exasperada—. No podries ser una mica més baixa? Si fessis menys de metre vuitanta podríem posar-te sota la taula del menjador.

Faig cara de disculpa, però preferiria quedar-me aquí que en el pis en miniatura en què van invertir en Mo i la Gerty el mes passat, que em fa saltar les llàgrimes de tan car com és. Fins ara no havien viscut mai junts, ni tan sols quan anàvem a la universitat. Em preocupa que això pugui posar en perill la seva amistat. En Mo és desendreçat, distret, i té la insòlita capacitat d’ocupar una gran quantitat d’espai, encara que sigui relativament petit. En canvi, la Gerty s’ha passat els últims tres anys vivint en un pis tan net que no era normal i tan perfecte que semblava generat per ordinador. No sé ben bé com es conjuminaran els dos estils de vida sense que esclati la zona oest de Londres.

El principal problema és que, si m’instal·lo al pis d’algú, és més fàcil que torni amb en Justin. Però a les onze de la nit de dijous passat vaig decidir formalment que ja no em podia permetre aquesta opció. Necessito fer un pas endavant i comprometre’m a viure en un altre lloc per no tenir la temptació de tornar.

En Mo es frega el front i s’enfonsa en el sofà llardós de pell.

—Tiff, et podria fer un préstec...

—No vull que em deixis diners —li dic més bruscament del que hauria volgut—. Aviam, de debò que vull solucionar el tema aquesta setmana. O em quedo això, o comparteixo pis.

—Comparteixes llit, deus voler dir —intervé la Gerty—. Es pot saber per què ha de ser ara? No és que no m’agradi la idea. Però l’última vegada que et vaig veure estaves arrupida en aquell pis esperant que «l’innombrable» es dignés a fer-hi acte de presència.

Faig un gest de sorpresa. No perquè em sàpiga greu —a en Mo i a la Gerty no els ha agradat mai en Justin, i no poden sofrir que encara visqui al seu pis, encara que ell no hi sigui gairebé mai—, sinó perquè no m’acostumo al fet que la Gerty l’anomeni directament. Després del sopar que vaig organitzar per fer les paus, en el qual tots quatre vam acabar embolicats en una bona bronca, vaig deixar de procurar fer que tothom s’avingués i vaig decidir no tornar a parlar d’ell amb la Gerty i en Mo.

Els vells hàbits no moren mai, i fins i tot després de la separació esquivem el tema.

—I per què ha de ser tan barat? —continua burxant la Gerty, ignorant la mirada d’advertència d’en Mo—. Ja sé que guanyes una misèria, Tiffy, però és impossible viure a Londres amb només quatre-centes lliures al mes. T’ho has pensat bé? Has tingut en compte tots els pros i els contres?

M’empasso la saliva. En Mo em contempla detingudament. És la pega de tenir un amic psicòleg: en Mo té el do de llegir-te la ment, i mai no desconnecta els seus superpoders.

—Tiff? —fa amablement.

Ai, quina merda, els ho hauré d’ensenyar. No hi ha altre remei. S’ha de fer de cop, és la millor manera; com arrencar-se una tireta, ficar-se a l’aigua freda o dir a la mare que s’ha trencat una figura de la vitrina de la sala d’estar.

Agafo el mòbil i busco el missatge de Facebook.

Tiffy,

Estic molt decebut amb el teu comportament d’ahir a la nit. Estaves completament histèrica. És el meu pis, Tiffy, i puc estar-m’hi sempre que vulgui i amb qui em doni la gana.

M’esperava que estiguessis més agraïda per haver-te deixat quedar. Sé que la nostra separació ha estat difícil per a tu i que no estàs preparada per marxar. Però si creus que pots començar a «establir normes», ja és hora que em paguis els tres mesos de lloguer que em deus. I si continues així, a partir d’ara hauràs de pagar el lloguer sencer cada mes. La Patricia diu que t’estàs aprofitant de mi, vivint a casa meva gairebé de franc; tot i això, davant seu sempre t’he defensat, però després del numeret d’ahir no puc evitar pensar que potser té raó.

Petons,

Justin

Se’m recargolen els budells quan torno a llegir la frase «t’estàs aprofitant de mi», perquè aquesta no ha estat mai la meva intenció. Simplement, quan va marxar no em pensava que aquesta vegada ho faria de debò.

En Mo és el primer d’acabar de llegir.

—Va «aparèixer» una altra vegada dijous? Amb la Patricia?

Aparto la mirada.

—Fins a cert punt té raó. S’ha portat molt bé deixant que em quedés al pis tant de temps.

—És curiós —fa la Gerty lúgubrement—, sempre he tingut la impressió claríssima que li agradava que t’hi quedessis.

Sembla estrany el que diu, però jo també he tingut sempre la mateixa sensació. Si m’estic a l’apartament d’en Justin és una mica com si no haguéssim trencat del tot. Vull dir que les altres vegades ha acabat tornant. Però... dijous vaig topar la Patricia. La dona de carn i ossos, tremendament atractiva i, de fet, prou agradable, per la qual en Justin m’ha abandonat. Mai no hi havia hagut cap altra dona.

En Mo m’agafa una mà; la Gerty m’agafa l’altra. Ens quedem així, ignorant l’agent immobiliari que fuma a la terrassa, i em permeto plorar un segon, només una llàgrima gruixuda a cada galta.

—Bé, sigui com sigui —faig més animada, enretirant les mans per eixugar-me els ulls—, necessito mudar-me. Ara mateix. Encara que m’hi volgués quedar i arriscar-me que en Justin torni a casa amb la Patricia, no puc pagar-li el lloguer; li dec molts calés, i no vull demanar-ne a ningú. Em poso malalta si no puc pagar les coses, sincerament, així que... sí. O aquest pis o el pis compartit.

En Mo i la Gerty bescanvien una mirada. La Gerty tanca els ulls amb penosa resignació.

—Doncs està clar que no pots viure aquí. —Obre els ulls i m’allarga una mà—. Torna’m a ensenyar l’anunci.

Li passo el mòbil, després de fer lliscar amb el dit el missatge d’en Justin fins que trobo l’anunci de Gumtree d’un pis compartit.

Habitació doble amb llit de matrimoni en pis assolellat a Stockwell, 350 lliures mensuals, despeses incloses. Disponible immediatament, amb un contracte mínim de sis mesos.

El pis (i l’habitació i el llit) es comparteix amb ATS especialista en cures pal·liatives de vint-i-set anys que treballa al torn de nit i és fora de casa els caps de setmana. Només és al pis de 9 h a 18 h, de dilluns a divendres. Fora d’aquest horari, el pis és tot teu! Perfecte si tens una feina de 9 h a 17 h.

Per veure el pis, contacta amb L. Twomey (informació de contacte més avall).

—No sols es tracta de compartir el pis, Tiff, és compartir el llit. I compartir el llit és estrany —diu en Mo, preocupat.

—I si L. Twomey és un home? —pregunta la Gerty.

Però ja tinc la resposta a punt.

—M’és igual —contesto amb calma—. No serem al llit alhora, ni tan sols al pis.

Aquest argument s’assembla molt al que vaig fer servir el mes passat per justificar que em quedava a casa d’en Justin, però tant me fa.

—Dormiràs amb ell, Tiffany! —protesta la Gerty—. No saps que la primera norma per compartir casa és no dormir amb el company de pis?

—Crec que no es refereix a aquest tipus d’acord —contesto irònicament—. Saps, Gerty, de vegades, quan la gent diu «dormir junts», el que vol dir realment és...

La Gerty em fa una mirada llarga i penetrant.

—Sí, gràcies, Tiffany.

La rialleta d’en Mo s’atura en sec quan el fulmina una llambregada de la Gerty.

—Jo diria que la primera norma per compartir pis és assegurar-te que t’avens amb la persona en qüestió abans de mudar-t’hi —diu ell dirigint sàviament la mirada cap a mi—. Sobretot en aquestes circumstàncies.

—És evident que primer he de conèixer aquest o aquesta L. Twomey. Si no ens avenim, no agafaré el pis.

Al cap d’un moment en Mo assenteix i em prem l’espatlla. Ens quedem tots tres immersos en un d’aquells silencis que segueixen després de tocar un tema espinós; mig agraïts d’haver acabat, mig alleugerits d’haver superat el tràngol.

—Molt bé —diu finalment la Gerty—. Fes el que hagis de fer. Qualsevol cosa serà millor que viure en la misèria. —I surt del pis girant-se a l’últim moment per adreçar-se a l’agent immobiliari, que treu el cap per la terrassa—: I vostè —li diu ben fort perquè la senti—, és una xacra per a la societat!

Quan tanca la porta de cop, l’agent parpelleja. Es fa una pausa llarga, incòmoda.

Llavors apaga la cigarreta.

—Així, no hi està interessada? —em pregunta.

Arribo d’hora a la feina i m’enfonso a la cadira. Ara com ara, la taula és el lloc que s’assembla més a la meva llar. És un refugi amb objectes mig artesans, coses que pesen massa per dur a l’autobús i testos amb plantes, col·locats de manera que veig quan s’acosta algú abans que sàpiga si hi soc. Els empleats més joves consideren aquest racó amb plantes un model de disseny d’interiors inspirador. (Només es tracta de triar plantes del mateix color que els teus cabells —vermelles, en el meu cas— i escapolir-te discretament o sortir corrents si algú se t’acosta.)

La primera tasca del dia és reunir-me amb la Katherin, una de les meves autores preferides. La Katherin escriu llibres sobre punt de mitja i ganxet. Els compra un públic molt concret, però aquesta és la gràcia d’Edicions Pocatraça: ens encanta el públic especialitzat. Ens dediquem als llibres d’artesania i de bricolatge. Tenyir els llençols amb estampats psicodèlics, confeccionar els propis vestits, teixir pantalles de ganxet, fer-se els mobles amb escales de fusta... Aquesta mena de coses.

M’encanta treballar aquí. Per això soc assistent editorial des de fa tres anys i mig, cobro un sou per sota del salari mínim necessari per viure a Londres i no em prenc la molèstia d’intentar canviar la situació, per exemple, buscant feina en alguna editorial que tingui beneficis. La Gerty em diu que no tinc ambició, però no és ben bé això. És que realment m’agrada. Quan era petita, em passava els dies llegint o fent canvis a les joguines segons el meu gust: feia metxes californianes a la Barbie o tunejava el camió JCB. I ara llegeixo i faig manualitats per guanyar-me la vida.

Bé, no per guanyar-me la vida exactament, sinó a canvi de prou diners per pagar els impostos.

—Ja veuràs, Tiffy, com d’aquí a poc temps el ganxet tindrà tant d’èxit com els quaderns per pintar —em diu la Katherin un cop instal·lada a la millor sala de reunions i després d’explicar-me el projecte del seu proper llibre. Jo contemplo el dit que branda en la meva direcció. Duu un fotimer d’anells a cada mà, però encara no he pogut esbrinar si algun és de casament o de compromís. M’imagino que en deu tenir més d’un, en cas afirmatiu.

La Katherin és al límit acceptable de l’excentricitat: porta una trena de color palla, un bronzejat d’aquells que envelleixen bé i explica històries interminables sobre ocupacions de propie­tats als anys seixanta i com se’n fotien de tot. A la seva època va ser una rebel de cap a peus. Avui dia encara rebutja els sostenidors, tot i que els d’ara són prou còmodes i que la majoria de les dones hem deixat de lluitar contra el poder, perquè la Beyoncé ja ho fa per nosaltres.

—Això estaria bé —dic jo—. Potser podríem afegir-hi un títol amb la paraula «consciència». Perquè és fet a consciència, no trobes? O bé amb inconsciència?

La Katherin riu, tirant el cap enrere.

—Ai, Tiffy. La feina que fas és absurda. —Em dona un copet a la mà afectuosament i agafa la bossa—. Saps aquest noi, en Martin? —afegeix—. Li dius que només faré la sessió del creuer si hi vaig acompanyada d’una assistent jove i amb glamur.

Faig un gemec. Sé on vol anar a parar. A la Katherin li agrada arrossegar-me a actes com aquest; aparentment necessita models per ensenyar la gent a prendre mides quan fa un patró, i una vegada, com que no trobava ningú més, vaig cometre l’error imperdonable d’oferir-me jo mateixa per a la feina. Ara soc la seva opció més recurrent. El Departament de Comunicació està tan desesperat perquè la Katherin participi en aquesta mena d’actes que ara també comença a empaitar-me a mi.

—És massa lluny, Katherin. No t’acompanyaré a cap creuer.

—Però si és de franc! La gent paga milers de lliures per aquestes coses, Tiffy!

—Només vas a fer la volta a l’illa de Wight —li recordo. En Martin ja me n’ha fet cinc cèntims—. I és un cap de setmana. Jo no treballo els caps de setmana.

—Però si no és feina —insisteix la Katherin, arreplegant les notes i ficant-les a la bossa en un ordre totalment aleatori—. És una escapada meravellosa un dissabte per navegar amb una de les teves amigues. —Fa una pausa—. Servidora —aclareix—. Perquè som amigues, oi?

—Soc la teva editora —li dic mentre la faig sortir rabent de la sala de reunions.

—Pensa-t’ho bé, Tiffy! —crida ella per sobre l’espatlla sense immutar-se.

Aleshores veu en Martin, que li obre pas cap a la impremta.

—No penso fer-ho si ella no ve, Martin, rei! Has de parlar amb ella!

I se’n va; les ronyoses portes de vidre del despatx es gronxen darrere seu.

En Martin es tomba cap a mi.

—M’agraden les teves sabates —em comenta amb un som­riure encisador.

Jo tremolo. No suporto en Martin del Departament de Comunicació. Diu coses com ara «engeguem-ho» a les reunions i fa petar els dits per cridar en Ruby, que és un executiu de Màrqueting que ell considera el seu secretari. Només té vint-i-tres anys, però ha decidit que la seva despietada recerca de graus d’antiguitat millorarà si sembla més gran del que és, així que sempre fa aquesta veu pretesament graciosa tan horrible i fa tots els possibles per parlar de golf amb el director general.

Les sabates són genials, però. Són unes botes d’estil Doctor Martens de color porpra, amb lliris blancs pintats a mà, que em van tenir ocupada quasi tot el dissabte. Des que en Justin em va abandonar ha augmentat considerablement la meva feina artesanal i de customització.

—Gràcies, Martin —li contesto procurant escapolir-me furtivament cap a la seguretat de la meva taula.

—La Leela m’ha comentat que busques pis —fa ell.

Em quedo de pedra. No sé on vol anar a parar. I tinc la sensació que, sigui el que sigui, no serà res de bo.

—La Hana i jo —es refereix a una noia de Màrqueting que sempre fa mofa dels meus gustos a l’hora de vestir— tenim una habitació lliure. Ho deus haver vist a Facebook, però he pensat que t’ho havia de dir en persona, saps? És un llit individual, però; en fi, suposo que ara això ja no t’amoïna. Com que som amics, la Hana i jo hem decidit que podríem deixar-te-la per cinc-centes lliures al mes, despeses a part.

—Sou molt amables! —li responc—. Però, mira, acabo de trobar un lloc.

Bé, no és ben bé així. Però gairebé. Ai, Déu meu, si L. Twomey no em vol a casa seva, hauré de viure amb en Martin i la Hana? Vull dir, passo els dies feiners amb ells, i francament ja és una dosi de Martin i de Hana massa gran per a mi. No estic segura (però ja tremolo) de si la decisió de deixar el pis d’en Justin pot resistir la idea d’en Martin empaitant-me per cobrar el lloguer, i de la Hana veient-me cada matí amb el pijama de dibuixos animats de Temps d’aventura tacat de porridge.

—Ah, doncs, molt bé. Haurem de trobar algú altre, llavors. —L’expressió d’en Martin es torna maliciosa. Ha ensumat el meu sentiment de culpa—. Podries compensar-m’ho anant amb la Katherin a...

—No.

Fa un sospir exagerat.

—Òndia, Tiffy. És un creuer de franc! No vas a creuers contínuament!

Jo anava amb creuer cada dos per tres, quan el meu meravellós exnòvio m’hi duia. Navegàvem d’illa caribenya en illa caribenya en una nebulosa assolellada de romàntica felicitat. Exploràvem les ciutats europees i després tornàvem al iot per gaudir fins al límit fent l’amor a la nostra minúscula llitera. Ens atipàvem en bufets de «menja fins que rebentis» i després ens arrepapàvem a la coberta a contemplar els cercles que dibuixaven les gavines al cel mentre parlàvem mandrosament dels fills que tindríem.

—Els creuers s’han acabat per a mi —dic agafant el mòbil—. I ara, si em disculpes, he de fer una trucada.

2

Leon

Sona el telèfon mentre la doctora Patel prescriu uns medicaments a la Holly (una nena que té leucèmia). És un mal moment. Molt mal moment. La doctora Patel no suporta la interrupció i ho demostra clarament. Sembla que hagi oblidat que jo també —soc infermer de nit— hauria d’haver marxat a casa a les vuit del matí, però encara soc aquí batallant amb gent malalta i amb especialistes rondinaires com la doctora Patel.

Penjo la trucada, com és natural. Prenc nota mentalment d’escoltar la bústia de veu i de canviar el to de les trucades per un altre de més agradable (aquest es diu «Jive» i és massa funky per a un centre de cures pal·liatives. No és que el funk no tingui cap paper en el tractament de la malaltia, però no sempre és adequat).

Holly: Per què no contestes? No és de mala educació? I si és la teva nòvia, la dels cabells curts?

Doctora Patel: El que és de mala educació és deixar el mòbil amb el so activat durant la ronda de guàrdia. Tot i que em sorprèn que hi hagi algú que el truqui a aquestes hores.

Em fa una mirada mig empipada, mig divertida.

Doctora Patel: Ja et deus haver adonat que en Leon no és gaire xerraire, Holly.

S’inclina amb complicitat.

Doctora Patel: Un dels residents té una teoria. Diu que en Leon té un nombre limitat de paraules per fer servir en cada torn, i que quan arriba aquesta hora del dia, ja s’ha quedat sense.

No la recompenso amb cap resposta.

Parlant de nòvies amb els cabells curts: encara no he explicat a la Kay el tema de l’habitació. No he tingut temps. A més a més, eludeixo un conflicte inevitable. Però, tant sí com no, he de trucar-li al llarg del matí.

La nit ha anat bé. El dolor del senyor Prior ha minvat prou perquè comenci a parlar de l’home de qui es va enamorar a les trinxeres: un ésser encantador de cabells foscos que es deia Johnny White, amb la mandíbula cisellada d’una estrella de Hollywood i els ulls brillants. Van passar un estiu intens, romàntic, devastat per la guerra, i després els van separar. A en Johnny White el van ingressar a l’hospital per estrès posttraumàtic. Mai no es van tornar a veure. El senyor Prior devia viure moltes dificultats (l’homosexualitat ofenia la classe militar).

Estava cansat, el cafè m’esperava, però m’he quedat amb el senyor Prior després de l’ingrés. L’home no rep mai visites i li agrada parlar sempre que pot. No he pogut escapolir-me de la conversa sense acabar emportant-me’n una bufanda (la catorzena que m’ha regalat el senyor Prior). Només sé dir que no algunes vegades, però el senyor Prior fa mitja tan de pressa que em pregunto per què algú es va molestar per endegar la Revolució Industrial. De ben segur que ell és més ràpid que qualsevol màquina.

Escolto la bústia de veu després de menjar saltat de pollastre perillosament reescalfat davant de l’últim episodi de Masterchef.

Bústia de veu: Hola, que hi és L. Twomey? Merda, no pots contestar... Sempre faig el mateix amb les bústies de veu. D’acord, doncs, assumeixo que ets L. Twomey i continuo. Em dic Tiffy Moore i truco per l’anunci de Gumtree sobre una habitació. Mira, els meus amics pensen que és estrany que compartim llit, tot i que sigui en horaris diferents, però a mi no em molesta si a tu no et molesta, i, per ser sincera, faria qualsevol cosa per tenir un pis al centre de Londres a on em pugui traslladar de seguida i per aquest preu. [Pausa.] Ai, redéu, no vull dir qualsevol cosa. Hi ha un munt de coses que no faria. No soc com... No, Martin, ara no, no veus que soc al telèfon?

Qui és en Martin? Un nen? Aquesta dona que divaga tant, amb accent d’Essex, vol portar un nen al pis?

Bústia de veu (continuació): Ho sento, és un company de feina; vol que vagi a un creuer amb una dona de mitjana edat per fer una xerrada sobre ganxet davant d’un grup de jubilats.

No era l’explicació que m’esperava. És millor, certament, però fa que em plantegi un munt de preguntes.

Bústia de veu (continuació): Mira, torna’m la trucada o envia’m un missatge si l’habitació encara està disponible. Soc su­perendreçada, no et molestaré gens i encara tinc el costum de cuinar racions dobles per sopar; si t’agrada el menjar casolà, te’n puc deixar les sobres.

Diu en veu alta el seu número. Penso a apuntar-lo just a temps. Aquesta dona és molt empipadora. I és una dona, cosa que pot molestar la Kay. Però fins ara només han trucat dues persones: una em va preguntar si em molestaven els eriçons com a animals de companyia (resposta: no, tret que visquin a casa meva), i l’altra de ben segur que era un camell (no és que ho critiqui, és que em va oferir drogues durant la trucada). Necessito tres-centes cinquanta lliures extres cada mes si he de continuar pagant en Sal sense l’ajut de la Kay. Aquest és l’únic pla viable.

A més, no veuré mai aquesta dona empipadora. Quan jo sigui a casa, la dona empipadora serà fora.

Li envio un missatge de text.

Hola, Tiffy. Gràcies pel teu missatge. M’encantaria coneixe’t

i parlar de les condicions del pis. Dissabte al matí et va bé?

Salut, Leon Twomey.

Missatge correcte, d’una persona normal. Resisteixo l’impuls de preguntar-li sobre el pla del creuer d’en Martin, tot i que tinc una certa curiositat.

Em contesta gairebé a l’instant.

Hola! Fantàstic. A les 10 del matí

ens veiem al pis, doncs? Un petó.

Quedem a les 9 h, o cauré adormit!

Fins aleshores. L’adreça és a l’anunci.

Salut, Leon.

Ja està. Fet. Fàcil: tres-centes cinquanta lliures al mes quasi a la butxaca. Ara l’hi he de dir a la Kay.

3

Tiffy

Com és natural, tinc curiositat i el busco a Google. Leon Twomey és un nom molt poc corrent; el trobo a Facebook sense haver de fer servir les repugnants tècniques d’assetjament que reservo per als nous escriptors que intento captar d’altres editorials.

És un descans veure que no és el meu tipus, gens ni mica, fet que simplifica les coses; així, si en Justin el topa, no el veurà com una amenaça. Té la pell tirant a bruna i els cabells espessos i arrissats, prou llargs per posar-se’ls darrere les orelles, i un aspecte massa desmanegat per al meu gust. És d’aquests que són tot coll i colzes. Però fa una pinta agradable; a les fotos mostra un somriure dolç i esbiaixat que no sembla esgarrifós ni homicida, tot i que, de fet, si mires una foto amb aquesta idea al cap, tothom sembla un assassí d’aquells que porten destral, així que procuraré apartar aquest pensament del cap. Sembla inofensiu i amable. I això és positiu.

Dit això, no hi ha dubte que és un home.

Estic disposada a compartir el llit amb un home? Fins i tot compartir-lo amb en Justin era bastant desagradable de vegades, i això que teníem una relació. La seva banda del matalàs s’enfonsava pel mig, i no sempre es dutxava quan arribava a casa del gimnàs, abans d’anar-se’n a dormir, de manera que la seva part de l’edredó feia una mena de... tuf de suat. Sempre havia d’anar amb compte de posar-lo de la mateixa banda perquè no em toqués a mi la part suada.

Però tot i així... Tres-centes cinquanta lliures al mes. I ell no serà mai a casa.

—Tiffany!

Aixeco el cap d’una revolada. Merda, és la Rachel; ja sé què vol. Vol el manuscrit d’aquest coi de llibre, Pasta i tasta el pastisser, que he estat ignorant tot el dia.

—No intentis esquitllar-te a la cuina o fer veure que parles per telèfon —diu ella per damunt del mur de plantes. Aquest és el problema de tenir amigues a la feina: els explico els trucs quan ens emborratxem al pub, i després em quedo sense defenses.

—Has canviat de pentinat! —li responc. És una estratègia desesperada per redirigir la conversa quan encara hi som a temps, però, certament, avui duu els cabells sensacionals. Els porta trenats, com sempre, però aquesta vegada les trenetes van lligades entre si amb llaços de color turquesa brillant, com si fossin les vetes d’una cotilla.

—Com t’ho fas per fer-te aquestes trenes?

—No em distreguis del tema magistral que m’ocupa, Tiffany Moore —diu la Rachel teclejant amb unes ungles perfectament esmaltades amb llunes—. Quan em passaràs el manuscrit?

—Només necessito... una mica més de temps... —Poso la mà sobre els papers que tinc a la taula, perquè no pugui veure el número de pàgina, que només té una xifra.

Ella acluca els ulls.

—Dijous?

Assenteixo amb entusiasme. I tant, per què no? Vull dir, és totalment inassequible en aquest moment, però proposar divendres sona molt millor quan ho anuncies dijous, així que ja l’hi diré aleshores.

—I si anem a fer una copa demà al vespre?

M’aturo a pensar. Volia portar-me bé i no gastar ni un cèntim aquesta setmana, tenint en compte el deute que m’amenaça, però sortir de nit amb la Rachel sempre és fantàstic, i francament em convé una mica d’esbarjo. A més a més, si dijous té ressaca, no podrà discutir amb mi sobre el manuscrit.

—Fet.

El Borratxo 1 és del tipus expressiu. La mena de borratxo a qui li agrada llançar-se endavant amb els braços oberts, sense tenir en compte el que pugui tenir a dreta o a esquerra (fins ara, això inclou una gran palmera artificial, una safata plena de xopets de sambuca i una model ucraïnesa relativament coneguda). Tots els moviments que fa són exagerats, fins i tot els passos bàsics per caminar, és a dir, peu esquerre endavant, peu dret endavant, i repetim. El Borratxo 1 fa que caminar sembli el ball del pasito p’alante, pasito p’atrás.

El Borratxo 2 és un farsant de mena. Quan t’escolta, ho fa amb el rostre tranquil, com si la seva falta d’expressió deixés clar com n’està, de sobri. De tant en tant assenteix, d’una manera prou convincent, però no parpelleja gaire. Els seus intents per mirar-me els pits són molt menys subtils del que ell es pensa.

Què deuen pensar de la Rachel i de mi? Han posat la directa cap a nosaltres, però d’aquesta iniciativa no se’n pot treure cap conclusió rotunda. Quan estava amb en Justin i sortia amb la Rachel i anàvem a la disco, ell sempre em recordava que molts homes, quan veien una «noia poc convencional», pensaven que era una noia «fàcil» i que estava «desesperada». Com sempre, tenia tota la raó. No sé si és més fàcil muntar-s’ho amb una «noia poc convencional» o amb una alegre animadora: ets més accessible i ningú no s’imagina que ja tens nòvio. Probablement, pensant-hi una mica, aquesta és una altra raó per la qual en Justin no era fan de les meves nits amb la Rachel.

—Així que llibres per fer pastissos? —pregunta el Borratxo 2 demostrant les seves aptituds de comprensió oral i la solemnitat ja esmentada. (Francament. Quin interès té prendre xopets de sambuca si vols fer veure que no has begut en tota la nit?)

—Sííí! —contesta la Rachel—. I per fer prestatges, i roba, i... i... què t’agrada fer a tu?

Està prou trompa per trobar atractiu el Borratxo 2, però sospito que només intenta distreure’l per deixar-me el camp lliure i que ataqui el Borratxo 1. Si he de triar-ne un dels dos, prefereixo el primer, òbviament; per començar, és bastant alt. Aquest és el primer repte. Faig més de metre vuitanta, i encara que tant me fa sortir amb homes més baixos que jo, sembla que s’ofenen si els passo cinc o deu centímetres. A mi ja m’està bé; no tinc interès en aquells que es preocupen per coses com aquesta. És un filtre molt útil.

—Que què m’agrada fer? —repeteix el Borratxo 2—. M’agrada ballar amb dones boniques en bars molt cars i de mala reputació. —Fa un somriure sobtat, com un flaix, que, tot i que és una mica més lent i esbiaixat del que m’imagino que volia fer, resulta bastant atractiu.

Veig que la Rachel pensa el mateix. Em llança una mirada calculadora —no està tan perjudicada com em pensava—, i dedueixo que està avaluant la situació entre el Borratxo 1 i jo.

Jo també miro el Borratxo 1 i faig la meva pròpia estimació. És alt, amb les espatlles amples i ben formades, i els cabells li grisegen una mica a les temples, cosa que li dona un aire força interessant. Deu tenir uns trenta i tants, i s’assembla prou al Clooney dels noranta, si acluques una mica els ulls o esmorteixes els llums.

M’agrada? Si m’agradés, podríem anar al llit. Quan no tens parella pots fer coses d’aquestes.

Que estrany.

No havia pensat a dormir amb ningú després d’en Justin. Tens molt temps lliure quan no tens parella ni relacions sexuals; no sols el temps real de tenir-les, sinó el de depilar-te les cames, comprar roba interior atractiva, preguntar-te si totes les dones es depilen els engonals, etcètera. És un gran avantatge. Per descomptat, hi ha l’absència abassegadora d’un dels aspectes més importants de la vida adulta, però aconsegueixes administrar-te millor.

És clar que ja sé que vam separar-nos fa tres mesos. I que, en teoria, puc tenir relacions sexuals amb altres persones. Però... no puc evitar pensar què diria en Justin. Com s’emprenyaria. Tècnicament, m’està permès, però jo no... ja saps. Permís permès. Però no dins del meu cap, encara no.

La Rachel ho capta.

—Perdona, maco —diu donant-li uns copets al braç al Borratxo 2—. Vull ballar amb la meva amiga. —Gargoteja el seu número en un tovalló (a saber d’on ha tret el bolígraf; aquesta dona fa màgia), i aleshores, en un tancar i obrir d’ulls, tinc la mà dins la seva i serpentegem totes dues fins al centre de la pista, on la música em colpeja el cervell per tots els costats i fa que els timpans quasi em rebentin.

—Quina mena de borratxa ets? —em pregunta la Rachel, mentre ballem de qualsevol manera un clàssic de Destiny’s Child.

—Soc una mica... reflexiva —li dic a crits—. Massa analítica per muntar-m’ho amb aquell bon jan.

Agafa un got de la safata d’una d’aquelles senyores que es passegen pel local demanant que abonis més del compte per qualsevol beguda, i li paga en efectiu.

—Aleshores no estàs prou trompa —diu mentre m’acosta la beguda—. Potser ets editora, però cap noia que estigui trompa treu a relluir la paraula «analítica».

—Assistent editorial —li recordo, i m’empasso el còctel. Un Jägerbomb. És estrany com una cosa bàsicament tan repugnant, que l’endemà et deixa un regust que et fa venir ganes de vomitar, pot tenir un gust tan deliciós en una pista de ball.

La Rachel m’infla de beguda durant tota la vetllada, flirteja amb qualsevol tio que tingui a la vista i engega tots els homes atractius cap a la meva direcció. Per molt que ella ho negui, estic ben bufada, però no l’hi tinc en compte; és una amiga fantàstica. La nit transcorre girant enmig d’una aglomeració de dansaires i de begudes de colors llampants.

Només quan arriben en Mo i la Gerty començo a plantejar-me de què va aquesta nit.

En Mo té tot l’aspecte d’un home que ha estat citat amb poca antelació. Sembla que porti la barba una mica torta, com si hi hagués dormit a sobre d’una manera estranya, i duu una samarreta atrotinada, que crec que recordo de la uni —tot i que ara li va una mica més justa. La Gerty està guapa d’una manera insolent, com sempre, sense maquillatge, amb els cabells recollits en un monyo de ballarina; és difícil de dir si ho tenia previst, perquè mai va maquillada i, sigui com sigui, vesteix de manera impecable en qualsevol moment. A l’últim minut deu haver-se posat unes sabates amb talons alts per dur amb els texans ajustats.

Travessen la pista de ball. La meva sospita que en Mo no tenia planejat venir es confirma; no està ballant. Quan en Mo va a alguna discoteca, sempre hi ha ballaruca. Així doncs, per què apareixen un dimecres a la nit que surto per casualitat amb la Ra­chel? Ni tan sols la coneixen gaire, només s’han vist de tant en tant en festes d’aniversari o inauguracions. De fet, la Gerty i la Rachel tenen un constant enfrontament de baix nivell com a llobes alfa que són i, quan ens trobem tots, sempre acaben discutint.

Deu ser el meu aniversari? M’ho pregunto en plena borratxera. Hi ha alguna novetat emocionant?

Miro la Rachel.

—Què...?

—La taula —diu ella assenyalant els reservats del fons de la discoteca.

La Gerty fa un esforç poc productiu per amagar la seva irritació en ser desviada just quan s’obria camí cap al centre de la pista.

M’arriben males vibracions. Justament em trobo en el moment més alegre de l’embriaguesa, però estic disposada a eliminar els pensaments negatius amb l’esperança que hagin vingut per dir-me que m’han tocat unes vacances de quatre setmanes a Nova Zelanda o alguna cosa per l’estil.

Però no.

—Tiffy, no sabia com dir-t’ho —em confessa la Rachel—, així que aquest és el millor pla que se m’ha acudit. Emborratxar-te feliçment, recordar-te com és flirtejar i després avisar el teu equip de suport. —S’acosta per agafar-me les dues mans—. Tiffy, en Justin s’ha compromès.

4

Leon

La conversa sobre el pis no ha anat com jo havia previst. La Kay estava emprenyada, cosa que en ella no és normal. Devia estar molesta per la idea que algú dormi al meu llit, a part d’ella? Però ara mai no s’hi deixa caure. No suporta les parets de color verd ampolla ni els veïns de la tercera edat. La frase «passes massa temps amb la gent gran» forma part del seu discurs. Sempre som a casa seva (parets de color gris clar, veïns joves i moderns).

La discussió acaba en un esgotador cul-de-sac. Ella vol que tregui l’anunci i anul·li la cita amb la dona d’Essex, però jo no canvio d’opinió. És la millor idea que he tingut per aconseguir diners fàcils cada mes, a part de treure la grossa a la loteria, que no es pot considerar un pla financer.

No vull tornar a demanar-li les tres-centes cinquanta lliures. Va ser la Kay qui ho va dir: no seria bo per a la nostra relació.

És ella qui ha arribat fins aquí. Ja se li passarà.

És una nit tranquil·la. La Holly no pot dormir; juguem a dames. Abans de tocar una fitxa, aixeca els dits i els fa ballar pel taulell com si fes un encanteri. Sembla un joc psicològic: fa que l’altre jugador miri per on va, en comptes de pensar en el pròxim moviment. On ha après una nena de set anys aquesta mena de jocs psicològics?

L’hi pregunto.

Holly: Ets molt naïf, Leon, oi que sí?

Ho pronuncia com nabí. Segurament no ho havia dit mai en veu alta; ho deu haver llegit en algun llibre.

Jo: Soc endeví, gràcies, Holly.

Em fa una mirada condescendent.

Holly: Sí, Leon. I massa bo. M’hi jugo el que vulguis que la gent et trepitja com si fossis una estora.

Això ho ha tret d’algun lloc, segur. Probablement del seu pare, que la visita cada setmana. L’home duu un elegant vestit gris, li porta quatre dolços i fa olor de tabac.

Jo: Ser bo està molt bé. Pots ser fort i bona persona. No has de ser una cosa o l’altra.

Una altra vegada la mirada condescendent.

Holly: Mira. És com si... La Kay és forta, i tu ets bo.

Desplega les mans com si volgués dir «així és la vida». Em quedo garratibat. No sabia que ella conegués el nom de la Kay.

En Richie truca just quan arribo. He de fer un esprint per agafar el telèfon —sé que serà ell, sempre ho és— i topo amb el llum de la cuina, que penja massa baix. És una de les coses que menys m’agrada d’aquest pis fantàstic.

Em frego el cap. Tanco els ulls. Escolto atentament la veu d’en Richie per si noto vacil·lacions o alguna pista que em digui com està, i també per sentir un Richie de debò, viu, que respira i que no té problemes.

Richie: Explica’m alguna història.

Tanco més fort els ulls. Si diu això és perquè no ha estat un bon cap de setmana per a ell. Els caps de setmana són dolents, els deixen a la cel·la més estona. Dedueixo que està deprimit pel seu accent a l’hora de parlar, i que alhora és tan característic de tots dos. Normalment és mig londinenc, mig irlandès; quan està trist, sona més irlandès, del comtat de Cork.

Li parlo de la Holly. La seva habilitat amb les dames. Que m’ha qualificat de nabí. En Richie m’escolta i em diu:

Richie: Que es morirà?

Fa de mal dir. A la gent li costa veure que no es tracta de morir; aquest centre no és un lloc on desapareixes a poc a poc. Als pavellons hi ha més gent que sobreviu i que se’n va, que no pas que mor. Es tracta d’adaptar-se mentre dura el tractament, que és necessari i dolorós. De posar bona cara al mal temps.

Però la Holly... potser es morirà. Està molt malalta. És encantadora i precoç, però està molt malalta.

Jo: Les estadístiques de la leucèmia són bastant favorables per a criatures de la seva edat.

Richie: Jo no vull estadístiques, tio. Vull alguna història.

Somric, recordo quan érem nens i representàvem el guió de la sèrie Veïns durant el mes que vam tenir la tele espatllada. A en Richie li agradaven les històries.

Jo: Es curarà. Creixerà i serà programadora. Programadora professional. Utilitzarà totes les seves aptituds amb les dames per desenvolupar menjar generat digitalment, que farà que ningú passi gana i que en Bono es quedi sense feina quan arribi el Nadal.

En Richie fa una rialla. Només una, però n’hi ha prou perquè se m’afluixi el nus de preocupació que tinc a l’estómac.

Un moment de silenci. Que potser fa companyia o potser és una mera absència de paraules prou expressives.

Richie: Això és l’infern, tio.

Les paraules em sacsegen els budells. L’any passat vaig tenir sovint aquesta sensació, aquest puny tancat a la panxa. Sempre en ocasions com aquesta, en què la realitat m’ataca després d’uns dies d’inacció.

Jo: No falta gaire per a l’apel·lació. Ja gairebé hi som. En Sal diu...

Richie: Ep, en Sal diu que vol pagar. Conec el marro, Lee. I no es pot fer una altra cosa.

Fa una veu lenta, pesant, arrossegant les paraules gairebé.

Jo: Què vol dir això? Que potser has perdut la confiança en el teu germà gran? Sempre em deies que seria multimilionari!

Noto un somriure reticent.

Richie: Ja has fet prou coses per a mi.

Mai. Impossible. Mai no faré prou coses per a ell, tot i que moltes vegades he desitjat canviar-li el lloc per evitar-li aquest tràngol.

Jo: Tinc un pla. Un pla per fer diners. T’entusiasmarà.

Se sent una escaramussa.

Richie: Ei, tio, dona’m un seg...

Veus esmorteïdes. El cor em batega més de pressa. Quan soc al telèfon amb ell, m’és fàcil imaginar que és en un lloc segur i tranquil, on només hi ha la seva veu i la meva. Però és allà, al pati, amb una cua de presos darrere d’ell, i ha de triar si fa servir la mitja hora que té fora de la cel·la per fer una trucada o aprofitar l’única possibilitat que té de dutxar-se.

Richie: He de penjar, Lee. Cuida’t.

Es talla la trucada.

Dos quarts de nou de dissabte. Encara que surti ara, ja faig tard. I no surto ara, és clar. Segons la doctora Patel, cal canviar els llençols bruts al pavelló Dorsal, i la infermera de guàrdia del pavelló Coral diu que s’ha de treure sang al senyor Prior; la doctora Socha, la metgessa en pràctiques, necessita ajuda amb el pacient que s’està morint al pavelló Varec.

Guanya la Socha. Truco a la Kay mentre hi vaig corrents.

Kay, al telèfon: Encara ets a la feina, oi?

No tinc alè per trobar una resposta adequada. Els pavellons són massa lluny per atendre les urgències. La junta de l’hospital hauria d’invertir per fer uns passadissos més curts.

Kay: Molt bé. Ja aniré jo a veure la noia.

Gairebé ensopego. Estic sorprès. Li volia demanar el favor, és clar; per això he trucat a la Kay i no a la dona d’Essex directament per anul·lar la cita. Però... ha estat massa fàcil.

Kay: Mira, no m’agrada el pla que comparteixis pis, però sé que necessites els diners, i n’aconseguiré. Sigui com sigui, si vull que això no m’afecti, haurà de passar per les meves mans. Aniré a veure la Tiffy aquesta, faré les gestions que calgui, i així no hauràs de tractar amb una desconeguda que dormirà al teu llit. D’aquesta manera no em sentiré tan malament, i tu no hauràs de fer res, cosa que, siguem sincers, tampoc no tenies temps de fer.

Sento un espasme d’amor. Podria ser una punxada, és clar, fa de mal saber en aquesta etapa de la relació, però...

Jo: N’estàs... segura?

Kay, amb fermesa: Sí. Aquest és el pla. I que no treballis els caps de setmana. D’acord? Els caps de setmana són meus.

Sembla raonable.

Jo: Gràcies. Gràcies. I t’importaria dir-li...

Kay: Ja, ja li explicaré que hi ha un friqui al cinquè pis i l’avisaré que hi ha aquelles guineus.

Espasme d’amor claríssim.

Kay: Ja sé que penses que no t’escolto, però sí que ho faig.

Encara he de córrer un minut abans d’arribar al pavelló Varec. No m’he mogut al ritme adequat. Error de principiant. Em sorprèn la terrible urgència d’aquest torn, amb tota la gent moribunda que hi ha, i les llagues que se’ls fan perquè estan massa temps quiets al llit, i els pacients complicats amb demència... Amb tot, estic descuidant les normes bàsiques de supervivència a l’hospital: anar de pressa, sense córrer. Mirar sempre el rellotge. No perdre el bolígraf.

Kay: Leon?

M’havia descuidat de parlar amb veu alta. Només esbufegava. Segurament de manera sinistra.

Jo: Gràcies. T’estimo.

5

Tiffy

Estic sospesant si portar ulleres de sol, però al final decideixo que em faria semblar una mica diva, ja que som al febrer. I ningú vol una diva com a companya de pis.

La pregunta, sens dubte, és si prefereixen una diva o el naufragi emocional d’una dona que s’ha passat plorant els dos últims anys.

Em recordo a mi mateixa que no és una situació ideal per a un company de pis. En Leon i jo no necessitem avenir-nos per viure junts, és clar que no, només haurem d’ocupar el mateix espai a diferents hores. No és cap molèstia per a ell si em passo el temps lliure plorant, oi que no?

—La jaqueta —m’ordena la Rachel mentre me la

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X