1

Quatre sardines en
una llauna de Xerracar

#MillorRobarElCarroALaCibelesQueTornarABcnAmbUnBlaBlaCar

—De debò que cantaràs aquesta merda de cançó tot el viatge?

Ha estat la primera pregunta que he fet a la nostra conductora, con un par, poc després que les altres dues noies que també venen a Barcelona hagin pujat al carro. Començo a desplegar bon rotllo, la meva especialitat.

M’han retirat el carnet.

No puc conduir. És just la setmana de la vaga de transports públics a Madrid, i tot aquest drama m’ha enxampat enmig de la Gran Vía; no la de les Corts punt Cat, sinó la de la Villa y Corte.

Si m’hagués apostat la casa que mai faria servir un BlaBlaCar, ara viuria en un càmping.

Així que soc aquí, a les set de la tarda, en un cotxe immaculat, blanquíssim, asseguda rere una conductora amb síndrome de Rosa León.

—Una sardina, dos sardinas, tres sardinas y un gato...

Miro al cel, controlant la impaciència, i després al meu voltant. Comparteixo el sentiment de sardines en llauna amb tres dones de la meva edat. Al meu costat, una dona una mica grassoneta. De copilot, una noia de negre. La conductora em somriu pel retrovisor. Li torno la mirada, no el somriure, i esclato:

—De debò que cantaràs aquesta merda de cançó tot el viatge?

Aquesta soc jo, la antiguai, com diu la meva gent.

Enmig del soroll dels llums d’emergència, que encara no ha tret des que ha arrencat, em replica la mestressa del cotxe, amb un fil de veu:

—Com he llegit a la sol·licitud a l’app que totes tres sou de mar, i jo soc de Madrid, he pensat que era una cançó adient. Només vull compartir una estoneta entretinguda...

I jo dic:

—No, si compartir, ja compartim despeses... No cal compartir res més, noia.

La conductora cantaire em clava els ulls des del mirall, ara sense dientes, dientes. En aquest moment, he donat gràcies als inventors del carregador de mòbils del cotxe, trasto que, com sabeu, ara ocupa el lloc de l’encenedor, utensili que, si encara fos vigent, segur que li hauria encantat apagar-me’l a la mà...

Comencem bé! No hi ha millor carta de presentació que una opinió impopular, en un to desagradable, dins d’un cotxe que no conduiré i amb tres persones que no m’interessarà conèixer. Si jo fos un setter irlandès, o un mussol pirinenc, creurien que ho faig per marcar territori, però, com que soc un ésser humà, crec que l’única cosa que he aconseguit és caure malament.

No m’importa, estic acostumada a caure malament. La cançó és una merda; és el que penso i no puc evitar dir el que penso.

A veure què pensa la gent sobre el BlaBlaCar, o Xerracar, com en dic jo? Obro Twitter:

#MillorRobarElCarroALaCibelesQueTornarABcnAmbUnBlaBlaCar

Enviat! A veure què em responen.

Pels que no em coneixeu o no em seguiu, soc @laprimerapedra.

Comentem el que vulgueu. Si preferiu que ho podem fer per e-mail: laprimerapedra@hotmail.com. Us respondré encantada.

Ni em vaig adonar que hi hauria vaga, ni hi vaig pensar; no tenia altre remei que anar a Madrid. Podria haver dormit en un hotel i tornar demà, però a primera hora haig de ser a la feina, m’han convocat a plató molt aviat. Això del BlaBlaCar ha estat l’única esperança de poder tornar a Barna a temps, encara que el tema no m’agrada gens, perquè la gent no para de xerrar; no suporten els silencis al cotxe, i parlen de bajanades. He vingut a la capital del reino per fer el càsting. El càsting del segle, digne de la portada de l’Hola.

Bé, hem vingut jo i unes dues-centes actrius més. Es tracta d’una sèrie de dones, una superproducció, de les d’èxit garantit. Ara tot va de dones; hem d’estar alerta, noies, no deixem que només sigui una moda. No voldria que les dones ens convertíssim en les muscleres dels vuitanta. No hi va haver boom més fashion. Algú en porta avui dia? Doncs això.

Hi haig de ser. M’han d’agafar. No m’ho vull prendre com la darrera oportunitat, a la desesperada, que no soc de desesperar-me, jo, però necessito un paper, un personatge que em torni al meu somni, a la meva passió. Sí, soc actriu. No, no exerceixo.

Treballo a la tele, soc col·laboradora d’un programa de màxima audiència. Em guanyo molt, però que molt bé, la vida. És un programa de xafarderies i crítiques, un veritable escorxafamosos. Desmuntem tot i tothom sense pietat. Em van donar la feina perquè jo venia del camp de la interpretació i podia fer el paper de dona sense escrúpols; en aquest món, no tenir escrúpols és la drecera a l’èxit. La meva mala llet em va de perles. No faig d’actriu, jo soc així, i dic el que em sembla. Poso veu als pensaments de molta gent que mira el programa i que comparteix la meva opinió. Trio una celebrity, una víctima, innocent o culpable, estigui o no de moda, la popularitat és que parlin de tu, i la sotmeto a un anti wellness: una abraonada cataracta, amb diferents temperatures, de graus mordaços, cruels i punyets. Programa a programa allonguem el martiri, fins a deixar totalment esgarbissat l’equilibri entre l’estat mental i emocional de la presa.

Tothom mira aquest programa. De fet, va tenir tanta acollida que també es va adaptar a la ràdio matinal, i jo en soc la presentadora. ¿No querías piedra? ¡Pues doble piedra! El programa es diu La primera pedra, perquè ningú és lliure de culpa. Com que tenim menys censura, aprofitem les ones per esmicolar encara més del que ens permeten a la tele, i s’ha convertit en l’hora més escoltada del dia.

La gent em tem o m’odia per igual. I, no ens enganyem, si no he deixat aquesta feina és pel nivell de vida que em permet, però cada cop el cabotatge s’allunya més i no sé si tornaré a tenir la força per agafar embranzida a la passarel·la del moll estable i fer un sal que em retorni al port on vaig deixar la meva vocació en almívar. No vull que ser actriu sigui només un record entre la bromera.

Soc neta de la Rosalía de Castro, potser? Deixem la poesia i mirem literatura actual... Llegirem algunes respostes al meu hashtag del robatori del carro:

@maneaurralde5:

No, dona, no, fas quilòmetres i faràs amics.

Sí, ja, és clar, hem fet tres quilòmetres i ja tinc tres enemigues. La història de la meva vida.

@cristiansol:

BlaBlaCar no vol dir que no els puguis dir que callin.

Aquest és dels meus.

Estimats lectors, followers i haters, si no us sap greu, us miraré pel retrovisor; així no m’haig de girar, que ja no tinc les cervicals per al Dragon Khan. M’estic imaginant que tots vosaltres, lectors, lectores i followers, aneu al maleter d’aquest enorme Volvo de família sueca reconstituïda i poliamorosa amb el qual fem el Madrid-Barcelona. Quan parli amb vosaltres també us ho diré pel mirall... O per les xarxes socials, que tinc els polzes d’un millenial.

La conductora kumbaià i neo-EGB és una noia curiosa. I dic curiosa per no dir llondra, tot i que llondra la defineix molt millor. El cotxe té un maleter com la platea d’un teatre, però tot i així les normes del viatge són les següents: No s’admet cap animal de companyia (o sigui, no admetria el meu pop), no es permet fumar (ja em va bé, pel drama de l’encenedor absent que us he explicat), i només podeu portar una bossa petita o equipatge de mà.

Perdona? M’ho dius de veritat?

En aquest maleter hi cabria el rei Baltasar, el meu preferit (soc de la generació en què teníem reis preferits, ara ja no es porta) assegut al tron amb tots els seus patges llançant caramels, acompanyats per la banda i les majorets de la cavalcada!

Val, la banda no, però no descarto un parell de timbalers. I els Gegants de Reus!

És una llàstima que aquest maleter tan formós estigui tan desaprofitat; així que he considerat que és el millor lloc perquè vosaltres, lectors, visqueu de ben a prop aquesta aventura del Xerracar.

Ah. Jo també us poso una norma, només una: el que canti Una sardina, dos sardinas..., o Tigres, leones..., o similar, salta amb el cotxe en marxa, per molts likes que m’hagi dedicat...

Bé. Després de la meva darrera intervenció, sobre compartir despeses i no amor i pau al món, decideixo millorar una mica l’ambient ja que encara no tinc tendències suïcides, i deixar anar una pregunta molt adient. Estiro l’esquena, obro la boca en pla Jack Nicholson (en qualsevol pel·li, no només fent de Joker), giro en diagonal el cap, en senyal ancestral d’indefensió, i parlo.

—Com us dieu? —pregunto.

El meu to ha estat un pèl més adorable i conciliador que en les meves primeres intervencions. Però no obtinc resposta. Glups. Silenci de gel. Les meves companyes d’aventures ni es mouen. Ni em miren. Ni parlen. Això no sembla un Xerracar!

Bé, ho puc fer millor, ja ho veureu. Pujo els aguts i somric:

—Com us dieu, noies?

Cap resposta. Sento el soroll d’uns grills... Cri, cri, cri.

Els grills no són la banda sonora del meu èxit social; són el so dels missatges del mòbil de la bufoneta conductora cantora. La llondra.

Sabeu què penso, lectors meus, segrestats (amb carinyo) al maleter? Que serà interessant apuntar notes al meu mòbil sobre aquesta experiència. Sempre m’ha agradat escriure; tinc una mirada peculiar de la realitat, peculiar perquè és la meva mirada, i és la meva realitat.

Soc antipàtica però sensible, què passa? Durant un temps m’expressava amb la poesia i ningú del meu entorn em prestava gens d’atenció, deien que era molt complicada, difícil d’entendre. Com que no se’m va acudir rapejar els meus escrits o dir-me Alejandro Sanz o Rozalén, vaig momificar els meus versos dins dels mítics temples de color blau granota de mecànic amb gometes, altrament dit la carpeta, vaja, aquelles de cartró, clàssiques de tota la vida, i vaig abocar la meva inspiració (i la meva mala llet, que ja despuntava llavors) en els monòlegs d’humor. Aquesta experiència de convivència tipus Big Sister road trip em pot servir per als meus escrits; a més, jo he crescut amb els llibres de l’Enid Blyton, l’autora de «Los cinco»: no es pot desaprofitar cap pista, i és del tot cert que el resultat d’aquest viatge és tot un misteri...

2

Com ens diem, com som

Demà ja hauré oblidat els seus noms; només els els pregunto per si els haig de demanar que desbloquegin les finestres o que parin per fer un riu.

—Em dic Valentina —insisteixo, tot establint un vincle humà—. Perdoneu els comentaris d’abans, eren una broma... Sense gràcia, desafortunada, inoportuna, com jo mateixa...

Acabo amb un rictus que simula penediment del de debò. Soc una gran actriu. Ara sí, totes tres em miren amb cara inexpressiva. Després es miren entre elles.

Socors? Auxili? Lectors? ¿Hay alguien ahí?

—Sou mudes o què? —esclato, desesperada.

L’una només canta i les altres no parlen?

—Soc la Dolors. —La del meu costat respira! És una dona grassoneta, rossa, ros groc. De fet, és un grog gastat, quasi vermell, cremat... Com de barret de palla fosca.

—Lola? —ha preguntat la sòmines de la conductora cantaora. No ha dit Dolors, la Dolors? Per què li vols canviar el nom? Em dic Marta. Ah, vols dir Carolina. El meu nom és Sílvia. Oh, encantada, Rebeca. Perdona?

Oi que no ho fem, això? Doncs per què, si el seu nom és Dolors, li has de preguntar si es diu Lola? Gràcies per fer desaparèixer els encenedors, desconegut i possiblement milanès dissenyador de cotxes; ara l’hauria utilitzat jo just en el seu clatell.

La interpel·lada es toca els cabells mentre respon, una vegada i una altra, com si volgués assegurar-se de la seva forma arrodonida, i avança el cos, clavant-se una mica el cinturó de seguretat, perquè la conductora vegi més bé el seu somriure. O la seva submissió, diria jo.

—Sí, Lola; també em podeu dir Lola, si us va bé, o no... Com vulgueu...

El seu somriure ho impregna tot fins que es clava a la meva mirada i es queda uns instants com congelat; els meus ulls tenen el mateix efecte que l’arròs un minuto, li descongela el rictus i li deixa una rialla ben bullida.

A mi no em fa cap gràcia que ens hagi tocat una insegura. De fet, ja m’hi he fixat a l’hora de seure, que no sabia si posar-se darrere del seient del conductor o darrere del del copilot. Ha optat per seure darrere de la copilot, però també ocupa part del meu seient. Sí, és veritat, tampoc hi ajuda que la Dolors tingui un volum físic superior al meu i al de la conductora juntes... Posaré la seva bossa al mig, amb delicadesa extrema, per no carregar-me el fràgil moment que estem creant... Si és que, quan m’hi poso, m’hi poso!

Bé, lectors, ja veieu. Tenim la conductora cantora, la insegura Dolors, i a veure que ens oferirà el destí amb la tercera, la copilot, que parla sense deixar de mirar per la finestra.

—Sasa.

—Com?

—Em dic Sasa. —Gira una mica el cap cap a la seva esquerra, donant per fet que així la sentirem millor—. En realitat el meu nom és Tomasa; és una tradició familiar, però em faig dir Sasa, que m’agrada més.

—No m’estranya! —dic. La Tomasa es gira del tot per mirar-me. Té les vèrtebres millor que jo.

—Totes les dones de la meva família es diuen Tomasa; no ens cal pensar en altres noms. Els Egido som molt pragmàtics —diu.

Quin caràcter, tu; o ens portarem molt bé, o haurem de lluitar al fang (o a la sorra del Grec, molt més finament) pel paper de la borde del xerragrup! Tot i que, almenys, ella es posa en la pell de tot aquell que hagi de passar la vergonya de cridar-la pel nom, i ens facilita la vida als altres amb un hipocorístic. Un nom curt i afectuós, com Pep o Muntsa, o Cari... Cari!! Va, home, va!! No puc amb les parelles que es diuen «Cari» entre elles, ni amb les que vesteixen amb xandall i vambes a joc.

Per cert, com es diu la kumba que tenim al volant?

—Jo em dic Victòria! —Ara sí que us aviso pel retrovisor, us ho dic a vosaltres, seguidors i seguidores: qui digui «Viki» baixa!—. I no... —segueix parlant la Victòria—. No em podeu dir Viki, em dic Victòria.

Mira, ja em cau bé! Molt grossa l’hauria de dir per perdre punts.

—Victòria, tot senceret, com les pel·lis Víctor, Victòria; Evasió o victòria...

Perduts! Els punts estan perduts, per antiga, antiga i llondra. Si perd els punts del carnet de conduir amb la mateixa rapidesa que els que jo li concedeixo, haurem d’arribar a Barcelona a peu.

—I ets de Madrid? —demano. En realitat, la seva procedència m’és indiferent, però algú li ha de dir amb el màxim de delicadesa que porta els intermitents posats des del punt de trobada—. Madrid capital? I treu els llums d’emergència, noia, que vas una miqueta despistada!

Algú de vosaltres, els del maleter em podria estirar els pòmuls enrere per fingir un somriure, a veure si a la conductoreta li semblo més humana i em fa cas? Vigileu, però, la brillantor de la meva més falsa rialla podria il·luminar el vostre amagatall escandinau, lectors.

—Ai... És veritat! ¡Qué tontita! No els havia tret. —Sembla que reacciona, prem el botó més gran del cotxe, i apaga els llums d’emergència—. Sí, soc de Madrid, del barri de Salamanca; tinc uns localets al barri de Las Letras, però com que el meu color preferit, de sempre, és el rosa, els meus pares, que són un cielo, em van voler muntar una botigueta de roba de babies, de nens i de nenes, i jo els vaig dir que la volia al Bulevard Rosa, que és ideal, ideal, molt cuco, i, és clar, el teniu a Barcelona. —Calla per respirar. Riu. Té un riure de nena petita, bleda, figa, que no sé si em fa gràcia, si em fa por o si em fa parar a comprar una pala i enterrar-la als Monegros, després de passar per Saragossa—. Vaig venir a viure a Barcelona fa anys.

Fa una altra pausa. Digerim tanta informació, que no és gens fàcil donar rèplica. I emeto el primer pensament no assassí que em creua les neurones.

—I no era millor obrir una botiga que es digués Bulevard Rosa a Madrid? Dic jo, eh!

S’ha creat un silenci esgarrifós; la Sasa i la Lola ni es mouen. No són elles, soc jo. Tinc aquesta influència atmosfèrica. La conductora condueix i sospira. Sort que li he fet la pregunta enmig de l’autopista, on només ha d’anar en línia recta; si li pregunto en un revolt potser ens estimbem... Perdoneu, followers; la «dama de rosa» segueix sense respondre. Potser he estat massa agosarada amb aquest comentari per a coeficients sobrenaturals? Què me’n dieu? Us heu quedat sense hashtags, followers?

Mireu, la Viki encara continua pensant... Sembla el meu ordinador quan es penja. Ei, ja parla...

—A Madrid? Ah! Doncs no em va passar pel cap. Hagués estat tot més econòmic. La boutique, buscar un pis, la mudança, l’escola de català... Sort que ja estiuejava a Catalunya. —Riu i canvia de tema; ha decidit sobreviure a aquest viatge sense deixar-me tirada a la cuneta—. Noies boniquetes! Quan vulgueu parar per fer pipí, cafè o bocadillets, m’ho dieu.

Bocadillets? Que va estiuejar a Catalunya, un cap de setmana? En fi... Crec que les normes no escrites de l’small talk aconsellarien ara dir d’on soc jo. Som-hi.

—Doncs jo soc de Barcelona, tot i que tinc...

—Tens una veu que em resulta familiar, crec.

No li penso fer cap mena de cas, a la insegura; no vull que es pensin que demà les criticaré al programa, ni vull que em facin allò tan típic de «Saps de qui hauries de parlar? D’aquest, o d’aquella; em cauen molt malament...». Així que segueixo.

—... Tot i que tinc casa a l’Empordà, i em considero mig i mig.

—Preciós, l’Empordà! —diu la Susa, Sesi? Sasi? Sosa...? Sasa! Potser és més fàcil Tomasa—. Vaig pensar de buscar una casa allà, al final me la vaig comprar a Barcelona, però jo també soc de fora.

—Ah, sí? —Ho hem dit totes alhora. Per favor! Què som? Adolescents?

Vosaltres, els del maleter, torneu a riure i estripo els fulls que ja porto d’aquesta apassionant història, així sabreu què és veritablement un atac d’adolescència!

—Sí, soc del País Basc —diu la Sasa—. Vaig venir per un home, un home que treballava a Tarragona; després ell va trobar feina a Navarra i va marxar cap allà amb la seva secretària... Les seves paraules de comiat: «Sasa, costa molt trobar secretàries que sàpiguen fer la feina ben feta».

—Serà cabró! —Tal com ho he pensat ho he dit, al meu estil.

—Malgrat tot, tenim bona relació. No ho va fer per ferir-me, va pensar en la seva felicitat, com tothom.

—La feina ben feta de la secre, ja —insisteixo.

—I la secre és la meva cosina. En fi, jo em recupero ràpid, els Egido som així —conclou girant la cara cap a la carretera. El paisatge no pot ser més fred: autopista grisa, muntanyes borroses a la distància, un rètol, un altre. Un quilòmetre, un altre. Soroll d’altres cotxes. Ni sol ni pluja. Núvols apagats. Un magnífic ciclorama en el qual projectar records tristos en blanc i negre.

Ai, pobra... Ara m’ha fet una mica de llàstima la sosa Tomasa.

—Que fort! Jo tampoc soc catalana...

Fort? Fort és que anem a noranta per l’autopista, això és fort. A veure d’on és la indecisa de la Dolors?

—Jo soc gallega, però visc a Barcelona des de fa molt de temps... Soc galaicocatalana. Es diu així, oi? O no? O m’ho he inventat? O només ho deia el Pepe Rubianes?

Mira que bé! Una gallega, una basca, una madrilenya i una catalana.

Què és això? Un acudit dels dolents?

—Sí que es pot dir, sí. Visca el Rubianes! Què, noies, viatgeu molt amb BlaBlaCar? —intervé la Rosa León.

Què és aquesta pregunta? Segur que abans d’acceptar-nos com a viatgeres ja ha vist si som principiants, avançades o passatgeres freqüents.

Ara que ho dic, jo no ho he mirat. Descobrim amb qui viatgem, lectors. Obro l’app al mòbil, semidissimuladament...

Minibiografies:

DOLORS: Em dic Dolors Castro, visc a Barcelona, soc amable i respectuosa.

M’agrada parlar si em sento còmoda, i parlo si la resta vol conversa; si no, no. No m’agrada molestar.

No té cap amic que li digui que ha de canviar aquest escrit? Destil·la inseguretat. Bé, de fet, hauria de canviar moltes coses. Com el tall de cabells estil Colom, horrorós i antic, que porta. Amb aquest color ros rovellat, gairebé taronja. A qui es vol assemblar? Al ninotet de Cruzcampo?

I què me’n dieu del seu vestit jaqueta gris i camisa de mitja màniga, de recepció de clínica carca?

Si no us la imagineu, no feu esforços; no és una imatge agradable.

Jo no tinc més remei, perquè la duré al costat més de sis-cents quilòmetres...

VICTÒRIA: Boniques i bonics, soc la Victòria Pañalón. M’encanta conduir per compartir petites aventures i «ratitos» especials. Professionalment, soc del ram de la moda.

Es pot ser més fleuma? I no entenc aquestes dones guapíssimes, com és el seu cas, que s’entesten a disfressar la seva bellesa natural rere l’estil hippy, quan en realitat es veu a quilòmetres que és una pija. Amb aquests ulls tan grossos que té, alta com un far, amb una cabellera negra espectacular, tipus Sofía Vergara, i em porta una camisa de fil de coloraines que no lliguen per res amb els colors de la faldilla llarga fins a les sandàlies de cuir de postal d’apòstol. Què es pensa? Que el fet de portar molts colors genera bon rollito? Pinta mandales si vols colorins, però vesteix bé, coi, que ofens...

TOMASA: Tomasa Egido, puntual, seriosa, discreta. Mai no em va interessar treure’m el carnet de conduir. Això és veritat.

Però si sembla una esquela! Els Egido et recorden...

Us haig de dir que de totes, aquesta sí que em fa una mica de respecte.

Morena, cabells curts, vestida de negre, amb pantaló i samarreta. Porta una ronyonera negra. Gens femenina. Una mica Amparo Baró de jove.

Segurament deu ser creient; té un bony entremig dels pits, alguna cosa que du lligada al coll amb una cadeneta i que protegeix sota la samarreta, com una creu de fusta o algun tipus d’amulet gran, o potser és el seu equipatge de mà, com que la llondra no ens deixa dur maleta... Queden restes d’haver-se fet una petita ratlleta negre als ulls i una mica de màscara de pestanyes, però suposo que no li agrada maquillar-se.

Ah! Per si no us hi heu fixat, jo soc castanya clara, amb els cabells llargs, no tant com la Sofía. Alta, no tant com la Sofía; vesteixo amb pocs colors, no tants com la Sofía, ni tan pocs com l’Amparo, texans i botes, tal com m’agrado a mi mateixa. Jo no ho sé veure, però em diuen que tinc un què de la Sandra Bullock. Em giraré en càmera lenta, perquè em veieu bé, tot fent un porque yo lo valgo. Seguidors, podeu picar de mans, però ben fluixet...

Per resumir, tindríem al cotxe (si no les coneixeu, les busqueu, per l’amor de Déu, tothom té internet al mòbil, avui dia): una Sofía Vergara (la de la sèrie Modern Family) versió hippy-pija; una Amparo Baró de jove; la Cruzcampo, i jo, la Sandra Bullock, si la Sandra Bullock fos antipàtica.

Visca el Xerracar!

Tot això a primera vista. A primer olfacte..., la Victòria porta un perfum que recorda una guarderia a primera hora del matí; la Dolors fa olor d’herbolari; jo porto un perfum subtil de cítrics, i l’aroma de la Sasa és Brummel, fijo.

Seguim. No cal que tireu enrere per recordar la pregunta, haters, que sou uns mandrosos, ja faig un copy-paste.

—Viatgeu molt amb BlaBlaCar? —pregunta la conductoreta, àlies Rosa León, àlies la Vergara hippy-pija.

—Jo sí —diu la Dolors—, vaig molt a Galícia, i de tornada m’aturo a veure amigues a Madrid. Com que soc una mica hipocondríaca, els transports públics em fan mania i angúnia. És més net el cotxe. Millor virus de quatre o cinc que de seixanta. Ui! Només de dir això ja m’agafen esgarrifances. Voleu líquid desinfectant? —Treu de seguida una ampolleta de la seva gran bossa grisa de pell; l’obre i es frega les mans amb el gel, una vegada, una altra... I repetimos! Fa un gest com quan els esquirols mengen una gla, ho heu vist mai? Són iguals! Entre aquest moviment obsessiu i l’olor d’hospital, em quedo una mica hipnotitzada—. Agafeu, agafeu-ne, si en voleu, eh! Si no, no; no insinuo que necessiteu desinfectant, no us penseu...

—Tranquil·la, Lola, que jo tinc el cotxe molt netet, el porto al túnel cada setmana i el faig perfumar amb ambientador de rosa, ho noteu, oi? —La Viki-Rosa inspira amb força, i després sospira de felicitat—. Ah, a mi m’encanta —especifica.

Estem d’acord que no es pot ser més bledeta, oi? Totes tres, hem assentit, d’acció i de paraula: «Sí, és veritat, sí, sí, ho notem, vaja, ui, sí, és clar... Absolutament deliciós, una passada, sembla talment sant Jordi aquí dins...».

Tot mentida, unes hipòcrites, el seu perfum de bebè fa d’enfonyall al subtil bouquet rosé de la Provence d’un, n’estic segura, caríssim ambientador de cotxe. No es pot dir que aquest Volvo no estigui molt cuidat. Ni la neu més verge de l’excursió que havíem de fer amb els del programa a Grandvalira (no, no la vam fer; finalment vam decidir no sortir de Caldea) devia ser tan blanca i tan sense estrenar com aquest cotxe per fora. Per dins, no s’ha vist cosa igual: accessoris niquelats, mai millor dit; tapisseria de color camel de pell impol·luta; ja m’agradaria tenir la meva cara tan hidratada. Automàtic. Cinc portes. La Victòria ha obert la guantera només arrancar per agafar el cable del carregador del mòbil, i jo crec que ella mateixa s’ha enlluernat amb l’ordre dels papers del vehicle, i això l’ha distret i ha provocat el bucle infinit dels llums d’emergència. Segur que si ens tingués més confiança ens faria posar sabatilles de tovallola d’hotel, per protegir les estores. Hippy-pija total.

A la Dolors li ha tocat la grossa amb aquesta amfitriona tan neta i polida.

Decideixo tornar a ser jo mateixa:

—Reconec que, en la meva llista de les deu coses que cal fer abans de morir, no hi ficaria mai anar amb un BlaBlaCar, però així és la vida; els camins de la casualitat són inescrutables.

La conductoreta enllaça el tema amb habilitat de presentadora de telenotícies i aprofita per dir:

—I la sortida següent a la que has d’abafar quan la teva està en obres també és inescrutable... Crec que m’he perdut, boniquetes, buscant una parada per fer benzina i per moure les cametes.

3

La pròxima sortida és tan inescrutable
com el cervell d’algunes persones

Que s’ha perdut? Figaflor, bleda i fava! Que tothom tregui navegadors, GPS, mapes, el que sigui! Que som al segle XXI! No vull estar perduda amb aquestes friquis!

I mira que jo no soc gens de GPS; no vaig tenir una bona experiència.

Us ho explico només a vosaltres mentre trobem una àrea de servei, lectores i lectors, followers i haters; que el coti no surti del maleter ni d’aquesta edició.

Us ho podeu imaginar, una història vella com la humanitat: el Gerard, la meva primera parella seriosa, la que ja pots presentar com a nòvio, em va deixar per la Tomi, un Tom Tom Go.

El Geri, com que no sabia si Gerard s’escrivia amb erra, de o te final, es feia dir així, argumentant que era l’idioma del carrer; l’idioma d’idiota natiu és el que era, no sé com no me’n vaig adonar abans, havent crescut amb l’Enid Blyton. Bé, al començament, ell ni l’escoltava, al Tom Tom, ella li deia: «Gire a la izquierda», i ell, a la dreta, dient: «Ara sabrà aquesta màquina on viuen els meus pares millor que jo, que hi he viscut trenta anys!». Però a poc a poc li anava donant més confiança: «En la autopista, manténgase en el carril derecho», i ell, submís, obeïa. De la confiança van anar passant a les brometes. «Què fas fumant? —li deia jo—, si tu no fumes!». «M’ho ha dit ella, ¡A doscientos metros, cigarrito!», i jo: «Que t’ha dit: “¡Siga recto!”». I el beneit del meu nòvio i la Tomi reien amb complicitat home-màquina...

«Tome la primera salida; en la rotonda, tome la segunda salida», seguia la bitxa. Molt sortida, la veia jo... No me’n vaig poder estar més i vaig preguntar al col·lega si sentia una atracció perversa per la maquineta portallocs, perquè comences amb les GPS i acabes amb nines robòtiques japoneses, i

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X