Pròleg

1 de setembre de 1989

«… el servei de trànsit recomana a tots els conductors que evitin les carreteres principals entre les deu i les sis de la tarda. Diumenge s’esperen retencions importants.

»Fets diversos: encara no s’ha trobat cap rastre dels bessons de Piolenc, els dos nens d’onze anys van desaparèixer dissabte passat durant la festa de l’all, que, com cada any, se celebra en aquesta localitat l’últim cap de setmana d’agost. La propera batuda de la policia d’Orange està prevista per demà al matí a partir de les deu. El nostre enviat especial a la Provença, Matthieu Boteau, ha pogut recollir el testimoniatge de diversos veïns que participaran en la recerca.»

11 de novembre de 1989

«… Gràcies, Olivier Yann i Bertrand Corte, per aquestes imatges. En aquesta ocasió, Antena 2 emetrà un documental d’arxius que rememoren les diferents etapes de la construcció del mur de Berlín seguit d’una emissió especial en què intentarem explicar-los els reptes polítics i econòmics als quals Alemanya haurà de fer front a partir d’ara.

»Sense transició, fets diversos: aquest matí el cas dels bessons de Piolenc ha fet un gir tràgic. En efecte, el cos de la petita Solène ha estat trobat al cementiri de la capella de Saint-Michel de Castellas, prop d’Uchaux, és a dir, a menys d’una desena de quilòmetres del lloc on havia estat vista per darrera vegada. Segons les primeres indagacions de la policia, la nena hauria mort unes vint-i-quatre hores abans. Hem pogut parlar amb el jardiner de la parròquia que ha fet la macabra troballa. Encara molt torbat, l’home ha comparat la petita Solène amb un àngel. Duia un vestit blanc i una corona de flors als cabells. Tenia un aspecte tan serè que, malgrat el fred que feia, al principi s’havia pensat que dormia abans de reconèixer el rostre de la nena desapareguda. El seu retrat havia estat difós àmpliament pel territori. De moment, el seu germà bessó continua desaparegut, però és evident que aquesta terrible troballa torna a accelerar la investigació, tot esperant que es puguin utilitzar nous elements.»

1 de gener de 1990

«… s’han comptat fins a cent noranta-set vehicles incendiats en aquest departament. No obstant això, la prefectura de policia destaca que és una xifra lleugerament inferior a la del darrer any.

»Un altre acte vandàlic que cal esmentar durant la nit de Cap d’Any, però amb un objectiu que no té res a veure ni amb la festa ni amb l’alcohol: els habitants de Piolenc, un poble situat a Vaucluse, han pogut llegir unes inscripcions de caràcter rancorós a la façana del seu ajuntament. Les paraules, escrites de color vermell sang, acusaven les autoritats de no afanyar-se prou en la recerca d’en Raphaël, el bessó de Piolenc que encara està desaparegut. La investigació sobre l’assassinat de la seva germana continua oberta, però la policia d’Orange confessa a mitja veu el seu pessimisme sobre un possible desenllaç feliç per a aquest noi de, recordem-ho, tan sols onze anys.»

14 de febrer de 1996

«… Aquesta festa, molt popular a l’altra banda de l’Atlàntic, crea debat a casa nostra, a França. Efectivament, tot i que la idea d’un sopar romàntic o d’un detallet no sembla molestar el gènere femení, l’enquesta realitzada al carrer que veuran a continuació els descobrirà que els homes no comparteixen del tot aquest punt de vista i consideren que aquesta festa de l’amor és, per damunt de tot, una estratègia comercial…

»Gràcies, Alain Faure, per les imatges. Tornem, ara, al tema de què us parlàvem a l’inici de la setmana. Dilluns vinent, Victor Lessage presentarà un requeriment amb l’objectiu que es torni a obrir la investigació sobre l’assassinat de la seva filla Solène i la desaparició del seu fill Raphaël. Set anys després dels fets, l’home està preparat per exhumar el cos de la seva filla amb l’objectiu d’extreure’n l’ADN. Val a dir que aquesta tècnica és, des de fa tan sols un any, una de les més utilitzades per la policia i ha permès resoldre un gran nombre de casos en poc temps. Amb nosaltres, al plató, Michel Chevalet, que intentarà explicar-nos en què consisteix la tècnica de l’ADN mitocondrial (espero haver-ho pronunciat correctament) i dir-nos per què aquesta tècnica és una revolució en el camp judicial.»

31 d’agost de 2009

«… Amb tan sols dos mesos que fa que ocupa el càrrec, el ministre d’Educació preveu una tornada una mica agitada. D’altra banda, el senyor Luc Chatel serà al nostre plató demà al matí per explicar-nos amb quines novetats es trobaran els nostres fills durant aquest curs i per respondre les preguntes dels oients.

»Avui, a les tres de la tarda, tindran lloc les exèquies per a Luce Lessage, la mare dels bessons de Piolenc. Luce Lessage es va suïcidar el dimecres passat, al seu domicili, just vint anys després de la desaparició dels seus fills. Recordem que el cos de la petita Solène va ser descobert dos mesos i mig més tard i que encara no s’han aclarit les circumstàncies del seu assassinat. En canvi, el seu germà Raphaël encara no ha estat trobat. Una marxa blanca tindrà lloc al poble de Piolenc just després de la cerimònia. Els organitzadors esperen més de deu mil persones, és a dir, el doble de la població de Piolenc i, d’aquesta manera, volen posar l’accent en aquest obscur cas que ningú de la zona no vol oblidar. Està previst que Victor Lessage, el pare dels bessons, encapçali la marxa.»

21 de juny de 2018

«… Malgrat els dispositius desplegats per les forces de l’ordre els últims dos dies, encara no hi ha rastre de la petita Nadia Vernois. Aquesta nena d’onze anys ha estat vista per darrera vegada davant l’escola La Ròca, a Piolenc. La Nadia, que normalment tornava a casa seva acompanyada de dues amigues, va dir que havia d’anar a veure el metge i va marxar en la direcció oposada. Des de llavors, ningú més no ha tingut notícia de la nena. Fem notar que aquesta desaparició revifa records dolorosos per als habitants del poble. Efectivament, fa més o menys vint-i-nou anys de la desaparició dels bessons de Piolenc, la Solène i en Raphaël. Esperem que la petita Nadia no tingui la mateixa fi que la Solène, l’assassinat de la qual encara no ha estat resolt i que prescriurà el mes vinent.

»En fi, per acabar en un to alegre o quasi alegre, sàpiguen que aquesta trenta-sisena edició de la festa de la música estarà passada per aigua per a la majoria dels francesos. Però això no és motiu suficient per frenar els joves músics en potència, com ens explicarà Florent Thomas. Florent, ara et toca…»

1

Mentre esperava una explicació que no acabava d’arribar, en Jean no apartava la mirada del damunt d’en Victor Lessage. Els seus excompanys de la comissaria d’Orange li havien fet un bon favor deixant-lo seure davant d’aquell home que coneixia des de feia quasi trenta anys i que ara estava en detenció preventiva. En Victor mateix havia reclamat la seva presència. Després de tants anys, el pare dels bessons encara tenia confiança en ell, però en Jean no estava segur de merèixer-la.

—Digue’m que no tens res a veure amb la desaparició de la petita Nadia.

—Com goses fer-me aquesta pregunta? —va respondre amb desànim.

En Jean no li coneixia aquella actitud. Era nova. Des de feia tres dècades, en Victor Lessage era, per damunt de tot, un home furiós, un home enrabiat, provocador, fins i tot de vegades acusador, però mai un home desanimat. A en Jean li va saber greu haver fet aquella pregunta, però els indicis l’assenyalaven a ell i ignorar-ho no l’hauria ajudat.

—Per què m’has trucat?

—Saps perfectament que no m’escoltaran. Soc el sospitós perfecte. Fa mesos que lluito perquè l’assassinat de la Solène no prescrigui i vet aquí que ha desaparegut una altra nena just abans de la data fatídica. Els investigadors hauran de reobrir el meu cas. Encara que els teus companys no siguin llumeneres, no cal anar gaire lluny. Jo soc el primer de beneficiar-me del crim. Al seu lloc, jo també em detindria a mi mateix.

En Jean va somriure. Des que es coneixien, en Victor mai no havia amagat el seu menyspreu pels uniformes i no li ho podia retreure. Els seus dos fills havien desaparegut, la filla per sempre i el fill segurament també, i ningú no n’hi havia pogut donar ni la més mínima explicació. L’única cosa que no podia entendre era per què en Jean Wimez, encarregat de la investigació en el moment dels fets, sempre havia tingut dret a una mica més de simpatia.

—Tenen altres proves —va continuar en Jean a contracor—, han trobat un passador dels cabells de la nena al menjador de casa teva.

—La Nadia em venia a veure de tant en tant.

—Què? Et venia a veure? Des de quan? N’has parlat amb els meus companys?

—Perquè, a més a més, em prenguin per un vell verd? No, gràcies.

—Digue’m per què la Nadia et venia a veure! —va insistir en Jean, incòmode.

—No t’embalis, Jeannot, no és el que et penses. No hi havia res de malaltís. Probablement un psicòleg de divan et diria que estava fent una projecció en la nena, però t’asseguro que no era el cas. La Nadia estava al corrent de la nostra història i més aviat estava interessada en el tema. Havia decidit fer una presentació oral sobre la Solène. Un treball que havia de presentar a final de curs. M’entens? Un treball d’aquells que has d’explicar davant de tota la classe. Se li havia ficat al cap que tots els nens de la seva edat havien de saber què li havia passat a la meva família. Un treball de memorització, a la seva manera. Era una bona noia, m’entens, i molt madura!

—Per què en parles en passat? —el va interrompre en Jean en un to més brusc del que hauria volgut.

—Tens raó —va dir, esbufegant, en Victor—, realment dec estar fent una projecció. Escolta, Jean, no sé què li ha passat a aquesta nena, però et juro que, si em deixeu sortir d’aquí, seré el primer de posar-me a buscar-la. No et pensis que em sentiré més acompanyat si li ha passat alguna cosa. La pena no és una cosa que es comparteixi. Ho he acabat entenent.

En Jean observava aquell home que sempre havia admirat en secret. Al llarg de tots aquells anys, en Victor havia lluitat com una fera per aconseguir que es fes justícia, perquè no s’oblidessin ni d’ell ni dels seus fills. Ni tan sols el suïcidi de la seva dona no havia aconseguit estroncar la seva ànsia de veritat. En Victor Lessage havia dedicat tot el seu temps a buscar la falla que li permetria desencadenar el sisme. Llegia totes les revistes científiques, a l’aguait d’una nova tecnologia que els investigadors poguessin aplicar al seu cas. Va ser així com va tenir la idea del test de l’ADN mentre que a la comissaria tot just temptejaven el tema. Per desgràcia, l’exhumació de la seva filla no va servir de res. El test no havia sigut concloent i, una vegada més, en Victor havia hagut de frenar. Havia creat una associació per a la memòria de la Solène que, durant els primers anys, havia tingut força adherents, però el temps els havia acabat allunyant. Quan va aparèixer el Facebook, en Victor de seguida es va comprar un ordinador per obrir un compte. Des de feia temps havia entès l’impacte que podien tenir els mitjans de comunicació. El seu cop d’efecte a l’Ajuntament, retransmès per la televisió feia gairebé trenta anys, li havia proporcionat el suport d’un gran nombre de desconeguts escampats per tot França. Després en Victor va utilitzar les noves eines que tenia a la seva disposició, les xarxes socials. El seu perfil tenia més de cinc mil «amics». No en coneixia cap personalment, però això no li impedia de sol·licitar-los cada vegada que havia de recordar a les autoritats que el seu cas encara no havia estat arxivat. Fins llavors, però, cap dels seus esforços no s’havia vist recompensat, i en Jean l’admirava sobretot per aquest motiu. Aquell vidu, ara sense fills, no abandonaria mai.

—Els companys m’han dit que no tenies coartada per al moment de la desaparició —va insistir al cap d’una estona.

—Quan deixaràs d’anomenar-los «companys»? —va replicar en Victor—. Fa gairebé deu anys que vas penjar els hàbits.

—Ja saps què diuen: qui és policia en néixer…

—No ho havia sentit dir mai!

—Potser m’ho he inventat —va admetre en Jean, de bon humor—. Però tornem a la teva coartada, d’acord?

—Què vols que et digui que no els hagi dit abans? Era a casa. Tot sol. Com cada dia de la setmana des que la Luce va decidir posar-se la soga al coll.

—Ningú no et va veure, aquell dia?

—Quina és la paraula que no entens de la frase «tot sol»?

—No facis bromes, si us plau. Potser vas fer alguna trucada o et vas descarregar alguna pel·lícula?

—Al migdia?

—Fes un esforç, Victor! No sé si has entès que intento ajudar-te.

Va semblar que en Victor reflexionava més seriosament sobre el tema, però va acabar fent que no amb el cap.

—Sol i mandrós. El culpable perfecte!

—Em sembla que no t’adones de la gravetat de la situació! —va dir, exasperat, en Jean.

—Al contrari —va respondre fredament en Victor—. Si hi ha algú que se n’adoni, aquest soc jo! Mentre nosaltres la fem petar i els teus companys, com tu els anomenes, acumulen proves falses sense mirar prim, ningú no busca la petita Nadia.

—És mentida! No ho diguis, això. Tothom es mou. Casa teva i el teu jardí ja han estat escorcollats, i mentre parlem estan fent una batuda per les teves vinyes.

—Doncs que Déu protegeixi aquesta nena, Jean, perquè ningú més no ho farà!

2

Feia dues hores que en Jean intentava obtenir més informació d’en Victor Lessage sense obtenir cap resultat. L’home, assegut davant seu, ara semblava resignat. «El maleït de Piolenc», com alguns vilatans l’havien batejat, ja no reaccionava a les provocacions de l’expolicia. En Jean Wimez tampoc no esperava cap confessió. En cap moment no havia cregut en la seva culpabilitat. No, allò que esperava era més aviat una reacció, un pretext, fos quin fos, que li permetés deixar sortir en Victor d’allà.

Ell mateix s’hauria estimat més allunyar-se uns quants quilòmetres. El cas dels bessons de Piolenc havia estat el «seu» cas o, més ben dit, el seu desastre, la seva maledicció. Tot just després de ser promogut, amb trenta-cinc anys s’havia trobat al capdavant d’una cèl·lula de crisi totalment superada. Diuen que, després de la desaparició d’un infant, les primeres quaranta-vuit hores són crucials. En Jean va entendre massa tard l’encert d’aquestes estadístiques.

L’expolicia encara recordava el matí de l’11 de novembre de 1989. Com tants d’altres, no havia dormit gaire, però, per una vegada, no era per culpa de la investigació. Les imatges de la caiguda del mur de Berlín, difoses en directe feia vint-i-quatre hores, l’havien hipnotitzat. Rostropóvitx i el seu violoncel l’havien emocionat fins a entelar-se-li els ulls. Allò, però, no es podia comparar amb el que havia sentit unes hores més tard.

La Solène i el seu vestit de la primera comunió. La corona de flors blanques als cabells. El seu cos menut estirat delicadament sobre la molsa humida, una mà sobre l’altra al nivell del cor. Ell també compartia l’opinió del jardiner que l’havia trobada. La Solène semblava un àngel.

L’autòpsia havia demostrat que la nena no havia estat maltractada ni havia sofert agressions sexuals. Era un consol dèbil, però tota la població s’hi havia aferrat. La Solène havia mort asfixiada. Com que no havien trobat cap fibra a la tràquea, la tesi sostinguda era que l’assassí l’havia ofegat obstruint-li les vies respiratòries amb les mans. El seu rostre era tan petit! No devia haver costat gaire impedir-li agafar aire.

El vestit que portava no era seu. Com que li anava just a la mida, es deduïa que l’assassí l’havia comprat especialment per a ella. Era el primer indici que trobaven en tres mesos. Els investigadors havien regirat totes les botigues de roba de nens de la zona, també les modistes i les cosidores, però no havia servit de res.

Després de moltes setmanes de recerca, les forces de la policia van haver de rendir-se a l’evidència: el descobriment del cos de la Solène no havia fet avançar la investigació. La seva mort encara era un misteri i ningú no esperava trobar el seu germà viu. Només en Jean Wilmez continuava creient-hi. I en Victor Lessage, evidentment. D’aquesta esperança en comú va néixer aquesta mena d’amistat o, com a mínim, de respecte.

—Que heu mirat al cementiri?

La frase d’en Victor va sorprendre en Jean. Des que havien entrat en aquella sala d’interrogatoris, havia estat ell qui havia fet les preguntes.

—El cementiri de Saint-Michel?

—És clar! Quin, si no?

—Victor, de moment no hi ha cap prova que relacioni la desaparició de la Nadia amb la de la Solène.

—I la d’en Raphaël.

—Com?

—He dit «i la d’en Raphaël»! —va repetir en Victor, a desgrat—. Ningú no sembla recordar que el meu fill continua desaparegut en algun lloc.

En Jean no va respondre res. Què hi hauria pogut afegir sinó que el nen en qüestió, si és que encara era viu, avui dia tenia quaranta anys i sens dubte no tenia res en comú amb el fill que en Victor venerava?

—No sé si hi han anat —va reconèixer finalment—, però els ho proposaré.

—Gràcies.

—No me les donis, Victor. Mentre et considerin culpable, no sé si m’escoltaran.

—Però tornaran a obrir el meu cas, oi?

—Si jo fos tu, no hi comptaria gaire. Una vegada més, ets el principal sospitós, i la majoria dels policies d’aquesta comissaria acabaven de néixer quan els teus bessons van desaparèixer. Ja sé que no és el que vols sentir, però a hores d’ara la Solène i en Raphaël no són la seva prioritat.

—La mateixa edat, la mateixa escola, gairebé la mateixa data. No em diguis que encara creus en les coincidències!

—L’edat, t’ho admeto. Sobre l’escola, em sap greu no estar-hi d’acord, la meitat dels nens de Piolenc van a La Ròca. Respecte al període, ets tu qui s’ho fa venir bé. Som al juny, els teus fills van desaparèixer a finals d’agost.

—I el fet que precisament la petita Nadia s’interessés per la Solène?

—Tu mateix m’has dit que no n’havies parlat amb la policia, cosa que em sembla un error, si vols saber la meva opinió.

En Jean va percebre un canvi en l’actitud d’en Victor. Una espurna a la mirada, un posat rígid, com si estigués preparat per tornar al combat.

—Fes venir el cretí que es fa passar pel teu cap! —va ordenar en Victor en un to decidit.

—Es diu Fabregas i està molt lluny de ser un cretí.

—Si tu ho dius…

Content d’haver pogut fer entrar en raó el seu interlocutor, en Jean es va dirigir cap a la porta, però aquesta es va obrir amb violència i va estar a punt de fracturar-li el nas.

Va aparèixer un sergent jove. En Jean no en sabia el nom, però recordava haver-lo vist al costat d’en Fabregas a la primera roda de premsa.

—Ha arribat just a temps, sergent! Pot dir a l’inspector Fabregas que el senyor Lessage està disposat a parlar?

El sergent va fer una pausa abans de donar explicacions.

—Precisament és ell qui m’envia, inspector.

—Ja no soc inspector, sergent.

El jove va fer que sí ràpidament amb el cap, demostrant que havia enregistrat la informació, però igualment va transmetre el seu missatge.

—L’hem trobada, senyor.

En Jean i en Victor es van mirar, desconcertats. Com que el sergent no deia res més, l’expolicia el va encoratjar a donar més detalls amb un gest de la mà.

—És que no sé si puc dir-ho davant del detingut.

—Me’n faig al càrrec, sergent. Digui’ns, com a mínim, si és viva.

—Sí, senyor. Els seus pares ens han trucat per dir-nos que la Nadia havia tornat a casa.

—Es tractava d’una fuga? —va preguntar en Victor amb una barreja d’alleujament i fatiga.

—Encara no ho tenim clar —va respondre el sergent—. Segons els seus pares, la noia té un aspecte diferent.

—Què vol dir, diferent? —va preguntar en Jean.

—No ha dit res des que ha tornat.

—I això és tot? —va insistir en Jean, endevinant que el sergent es reservava informació.

—La manera com anava vestida, senyor…

—Què li passa a la manera com anava vestida?

—No portava la mateixa roba que el dia de la desaparició.

El sergent va observar en Victor durant uns instants abans de continuar, visiblement incòmode.

—Portava un vestit blanc i una corona de flors als cabells.

3

En Victor donava voltes com un lleó engabiat. Ara que la Nadia havia tornat sana i estàlvia, esperava que el posessin en llibertat immediatament, però les ordres eren clares. Mentre la nena no digués ni piu, la seva detenció preventiva es mantindria intacta, com a mínim dins d’un termini legal de trenta-dues hores més.

En Jean Wimez havia intentat defensar-lo davant d’en Fabregas, però el vestit blanc que duia la Nadia havia fet augmentar les sospites que pesaven sobre en Victor Lessage. En comptes de convertir-lo en innocent, aquest fet assenyalava inevitablement el cas dels bessons de Piolenc i, per tant, el pare quedava al centre de l’afer.

Al costat de la nena hi havia una psicòloga infantil que treballava sovint amb les forces de seguretat i que havia vingut expressament des d’Avinyó. De la poca informació que en Jean havia pogut copsar, n’extreia que la Nadia, després de mitja hora de consulta, encara no havia emès cap so.

En Victor s’enfilava per les parets. Segons la seva opinió, si algú es mereixia fer preguntes a la nena era precisament ell. Hauria donat qualsevol cosa per poder estar al seu davant. A partir d’aquell moment, la Nadia representava una font inesgotable de respostes amb les quals ell s’havia de sadollar.

—Que no ho entens, Jean? Ella ha vist el segrestador dels meus fills!

—No ho sabem. Tot això pot formar part d’un muntatge.

—Com pots estar-ne segur?

—N’he vist molts, de sonats, al llarg d’aquests trenta anys. M’explicaven com havien segrestat els teus fills o que havien denunciat els veïns. Vaig comprovar totes aquestes pistes, l’una rere l’altra. I saps quin punt en comú tenien? Els retalls de premsa. Tots els testimonis que han travessat la porta del meu despatx col·leccionaven aquells maleïts retalls de premsa. I ningú no es pot imaginar quants n’hi va arribar a haver, durant aquella època. No te’n recordes? Aquella pila d’articles que descrivien amb tots els ets i uts com avançava la investigació. El cos de la teva Solène, com havia estat trobat, com anava vestida, fins i tot què havia sopat la nit abans. No hi faltava cap detall. Semblava que els periodistes haguessin dormit al seu llit. Sense parlar del forense, que, tot just un any després, li va semblar bé de fer una classe magistral sobre aquest tema mentre la instrucció encara estava en curs. Després vam bloquejar la comunicació, vam aprendre les lliçons dels nostres errors, però a quin preu?

—Em vols fer creure que un boig s’ha divertit segrestant la Nadia només per fer-nos pam i pipa? No diguis bestieses, home!

—L’única cosa que et vull fer entendre, Victor, és que fins ara no sabem res i que no m’agradaria que, per dir-ho d’alguna manera, et fessis il·lusions.

—Només vull que em deixeu parlar amb ella.

—És impossible.

—Doncs ves-la a veure. Estic segur que a tu et deixaran acostar-t’hi.

En Jean Wimez tenia menys esperances que en Victor sobre aquell tema, però ell també se sentia frustrat per la situació. Malgrat tot, potser aquella nena tenia la clau de l’enigma. Quan es va jubilar, en Jean esperava deixar enrere tots els vells dimonis, però saltava a la vista que, després de tants anys, el cas dels bessons de Piolenc encara el turmentava.

Va haver de negociar durament amb en Fabregas abans que aquest accedís a la seva demanda. En Jean havia jugat totes les cartes. L’antiguitat, la legitimitat, però també l’afecte. En Fabregas havia estat sota les seves ordres des que amb prou feines havia sortit de les aules, i en Jean l’havia ajudat a escalar posicions. En Fabregas era un bon tipus, molt capacitat, però sabia perfectament que sense l’ajuda d’en Jean la seva carrera no hauria estat la mateixa. Ara bé, en Fabregas era un home d’honor i l’expolicia va saber recordar-li-ho.

Finalment, en Jean va ser autoritzat a presentar-se a casa els pares de la petita Nadia, però amb una consigna clara: podia assistir a l’entrevista entre la psicòloga i la nena però no tenia permís per intervenir-hi. Li hauria agradat poder aconseguir una mica més, és clar. Ara bé, en Jean sabia que havia d’acceptar aquesta condició si volia continuar dins de la investigació.

Assegut en una de les butaques de la sala d’estar, en Jean observava la Nadia amb atenció. Només havia vist la fotografia de classe que, des de feia quaranta-vuit hores, havia estat difosa massivament. El seu somriure i el seu posat entremaliat havien emocionat tot França. En aquell moment tenia al davant una altra criatura. La mirada ombrívola, els llavis premuts, la Nadia semblava haver envellit uns quants anys. La seva cara encara tenia la fisonomia d’una nena d’onze anys, però alguna cosa havia canviat. Els seus ulls. En Jean intentava saber què expressaven en aquell moment, tristor o duresa, no ho podia discernir. En canvi, sabia que aquell parell de dies havien esborrat, en aquell rostre, qualsevol rastre de l’inexplicable frescor dels infants.

En Jean escoltava atentament les preguntes de la psicòloga. Li hauria agradat concentrar-se en les respostes de la Nadia, però la nena continuava callada. La mare, que havia quedat apartada, contenia les llàgrimes com podia. En Jean entenia la seva angoixa. Fins i tot la podia viure.

Després d’una hora de monòleg, la doctora Florent va proposar a tothom fer una pausa. En Jean havia quedat impressionat per la paciència de la psicòloga. Durant tota la sessió, la seva veu s’havia mantingut suau, però era evident que necessitava agafar aire abans de continuar. El mutisme de la Nadia hauria desarmat qualsevol persona; malgrat això, la doctora Florent no semblava desanimar-se. No obtenir les respostes esperades devia ser habitual, va pensar en Jean, confiat i frustrat alhora.

Va ser una estratègia per part de la doctora o una simple coincidència? Quan els adults havien començat a moure’s per sortir de l’habitació, la veu de la Nadia es va deixar sentir per primera vegada.

—Vostè és amic del senyor Lessage, oi?

En Jean es va girar i es va mirar la nena sense gosar respondre. La pronunciació freda, gairebé clínica, de la Nadia l’havia paralitzat. Ara que estava disposada a parlar, en Jean temia instintivament allò que estava a punt de dir.

—És el seu amic o no?

El seu to havia passat a ser impacient.

—D’alguna manera, suposo que sí —va respondre en Jean, incòmode.

—Tinc un missatge per a ell.

— Un missatge? De part de qui?

—Digui-li només que la Solène el perdona.

4

«Digui-li només que la Solène el perdona.»

Una frase, una simple frase havia estat suficient per desencadenar tot un tsunami que en aquells moments queia sobre en Victor Lessage. Ell per damunt de tot desitjava que s’interessessin pel seu cas, i ara ja era cosa feta.

En Fabregas havia canviat el motiu de la detenció preventiva. A partir d’aleshores, en Victor seria interrogat com a principal sospitós de l’assassinat de la Solène i del segrest del seu germà, en Raphaël. Una vegada més.

Trenta anys abans, la policia l’havia interrogat durant dies, fins a fregar l’assetjament. Les estadístiques demostraven que en aquests casos l’entorn pròxim sovint estava implicat en l’afer i, a falta de res millor, en Victor representava un culpable ideal. Ara bé, en Victor tenia una coartada. El dia que els seus fills van desaparèixer, ell i la seva dona havien posat una parada a la festa de l’all, però només la Luce Lessage havia pogut afirmar que el seu marit no s’havia mogut d’allà durant tota la tarda. Hi havia altres testimonis. Tots coincidien a dir que en Victor havia estat a la parada. Era impossible, però, afirmar que no se n’havia mogut

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X