Dilluns, 10 de març

L’hotel és modern i l’habitació és confortable.

Ahir al vespre, acabat d’arribar, mentre desfeia les maletes, distribuïa les camises als calaixos, els pantalons als penjadors i els estris del necesser al lavabo, vaig tenir una sensació agradable: tenia per endavant una setmana llarga de solitud i de llibertat en un ambient diferent. Amb tot en ordre vaig baixar a la planta, vaig entrar als salons, al bar, al menjador, vaig prendre una copa de conyac assegut en un dels sofàs de pell, comodíssims, de la saleta, al costat dels vidres, mirant la piscina i el jardí. L’hotel quasi és buit, no vaig veure ningú, cap client, la temporada baixa és el millor temps per anar pels llocs i descansar. Després del conyac em vaig entretenir mirant les vitrines que hi ha a recepció, plenes de joies, figures i records. I quan em vaig cansar de passejar pels salons buits i de seure en un sofà i en un altre, com si els provés, vaig tornar a pujar, vaig engegar el televisor i em vaig avorrir canviant d’una cadena a l’altra, sentint tot d’idiomes diferents i només entenent de tant en tant alguna paraula. Després, amb un llibre a la mà, estirat al llit, em va mossegar una sospita, un temor: no sabria què fer. Pensava com ompliria les hores de tots aquests dies que tinc fins divendres, que ella arribarà. M’avorreix passejar, m’atiparé de mirar el mar, badallaré amb aquests quatre llibres que he portat. Començava a pensar que m’havia equivocat fent-li cas i venint, tant que li va costar de poder-me convèncer: aquella primera sensació de llibertat havia desaparegut. Em vaig desinflar. Cinc nits sol, vaig pensar, cinc dies abans que ella no vingui. Cinc dies sol, pensant, reflexionant, fent balanç de quinze anys de matrimoni... em va venir un ofec, una palpitació ràpida i dolorosa al costat del coll —sempre que m’espanto sento com si la sang se’m tornés més espessa i no em passés per la vena—. Vaig mirar la maleta buida i un moment se’m va ocórrer que la podia tornar a fer, de pressa, dir qualsevol excusa a recepció i tornar-me’n, però era massa tard, massa fàcil; he d’aguantar, he de fer veure que descanso, que medito, que no pateixo. Vaig agafar d’esma una revista de l’hotel; a sota hi vaig trobar papers de carta i uns quants sobres. Vaig passar els dits pel relleu de les lletres impreses del paper, vaig agafar un retolador, vaig mirar un moment l’habitació d’un cap a l’altre i vaig escriure, a dalt, en un racó del full:

«L’hotel és modern i l’habitació és confortable».

I em vaig veure salvat. Va ser un descobriment, una idea momentània que més tard, mentre em bevia un altre conyac al bar de l’hotel, va anar agafant força i fins i tot una mica d’urgència. Un moment em vaig mirar els pèls dels braços i els tenia de punta, electritzats; em sentia com si més que una decisió meva fos una ordre que rebés de fora. Em vaig posar al llit nerviós però esperançat: havia decidit que escriuria; no sabia encara què: només escrivint em veia capaç de resistir sol aquí aquests dies. Aquest matí m’he despertat molt aviat, amb la sensació de tenir pressa, de tenir feina; estava una mica inquiet perquè ja he perdut l’hàbit de tenir coses a fer.

Però no és tan fàcil. Ara, amb el paper al davant, fa estona que intento començar, i no puc. Fumo sense parar. He sortit al balcó com si a fora l’aire m’hagués de portar idees. Em falta concentració, el cor em va de pressa i les mans em suen tant que el paper queda tou i arrugat. No és tan fàcil: l’entusiasme d’ahir era excessiu. Però ahir, un moment abans d’adormir-me, tenia molt clar què havia d’escriure, quines coses havia d’explicar, com les havia de dir. Fins i tot en vaig escriure trossos mentalment. Ara és com si dormint tot s’hagués evaporat; dubto, em grato el cap, em sento com un estudiant que no sap res fent un examen. Tinc un desfici estrany. Voler escriure, dir coses, i no poder. Com un ferro que t’estreny la gola: aquesta és la sensació que tenia a les sessions, un ferro que em tapava la sortida de les paraules. Pensava: encara que poguessis dir res, només et sortirien sorolls. I ara igual, aquesta dificultat d’explicar coses. Amb la suor la tinta s’escampa. El que costa és començar; després, quan el primer tap és fora, la resta surt de seguida, tota. M’havia passat en algunes sessions, poques, que era capaç de dir una frase, qualsevol frase, i després d’aquella en sortien d’altres, moltes. El que passava era que tenia por de parlar, pensava que l’única manera de protegir-me era callant. Ara és diferent: això ho escric per a mi. A vegades les sessions em semblaven un joc. Quan vaig passar de la butaca al sofà, el doctor em deia:

—Digui tot el que se li ocorri, la primera cosa que li passi pel cap.

Però mai no li vaig dir la veritat, li deia sempre altres coses, sempre diferents de les que realment m’ocupaven en aquell instant el cervell: només d’estirar-me, el pensament em començava a saltar d’una cosa a l’altra: imatges, records; no podia explicar-les perquè sempre hi havia la meva mare i no li ho volia dir: he llegit moltes vegades les interpretacions que fan aquesta gent quan els dius que penses en la teva mare. La imatge de la meva mare donant el pit al meu germà era recurrent, només que m’ajeia la veia a la galeria amb el nen als braços. Callava, m’inventava coses, patia terriblement perquè ell no arribés a saber el que de veritat em passava pel cap. Tampoc no li vaig explicar mai que ella em salvava de tot, ni quan em va dir, aquell dia, directament: «quins records té, de la seva mare?». Li hauria hagut de confessar que ella em salvava de tot, que sentia el món en contra: els meus germans, el meu pare, la senyora Elvira, que venia a netejar a les tardes i que m’odiava, la mestra, els companys d’escola... Tot em semblava hostil: estava trist, i quan em cansava d’estar trist m’enfadava, tenia uns atacs d’ira violentíssims. Només la meva mare em salvava, em salvava de tot. Se me’n reien perquè tot el dia sospirava per estar enganxat a les seves faldilles i jo aguantava amb força indiferència les burles, perquè estar amb la meva mare em pagava de sobres la vergonya i la ràbia de sentir-me dir nena i faldilletes.

Recordo un migdia, arribant a casa, venint d’escola; devia tenir vuit anys: la meva mare era al llit, el pare ens va dir que tenia molt de mal de cap i que descansava. Em vaig quedar parat, quiet, mut, en un racó: el cap em xiulava, les parets donaven voltes, els genolls em tremolaven i les cames a penes m’aguantaven. La meva mare es moria, sabia que es moria; m’enganyaven perquè no patís. Va passar pel davant dels meus ulls tot: la mort, la meva mare estirada i quieta al llit, l’enterrament, tothom que m’estimava i em feia petons perquè no tenia mare i els feia pena. Per un moment aquesta visió em confortà: com que no tenia mare la gent era bona amb mi, feia les paus amb el món, hi tenia un lloc, m’hi sentia acollit. Però arribava a casa, amb el cor escalfat per les mostres d’afecte, i ella no hi era. Llavors xisclava, em donava cops a la paret, la cridava, la volia encara que si ella hi fos ningú més no m’estimés. Va passar tot aquest pensament pel meu davant mentre ningú de casa se n’adonava. De mica en mica em vaig anar assossegant: la meva mare no era morta, encara. Vaig enfilar el corredor sense fer soroll; volia entrar a la seva habitació, veure-la, assegurar-me que era viva. El meu pare em va trobar en el moment just que feia girar el pom i em va prohibir que entrés. A la tarda, a escola, em va tornar a venir el mateix pensament: es moria, estava molt trist perquè s’havia mort però a la vegada no podia evitar aquella escalfor, una mena de confort de veure que inspirava pietat a la gent; les dones, sobretot, em miraven amb els ulls endolcits, m’acariciaven els cabells, m’estrenyien contra els seus pits: tenia mil mares perquè havia perdut la meva de veritat. Vaig arribar a casa trasbalsat, espantat, amb el cor del revés. La meva mare, però, ens esperava amb el berenar a taula, amb un aspecte una mica cansat però amb ganes de sentir-nos explicar les coses que havíem fet durant el dia. Es va asseure al meu costat: li vaig agafar la mà, vaig ajuntar el seu palmell amb el meu, vaig tancar els ulls, i de mica en mica tota aquella meva fantasia anà passant cap a ella, a través de la pell; sense haver-li-ho de dir, li vaig fer saber que per un moment m’havia consolat la seva mort; li vaig explicar com me’n penedia, quina angoixa sentia, quins remordiments: tot li ho vaig dir a través de la suor que em sortia pels foradets del palmell. Ho va escoltar, ho va entendre, em va perdonar. Vaig sentir que deixava a la taula la tassa de cafè que prenia, que m’abraçava, que em besava els cabells... Em vaig tornar a sentir una altra vegada immensament segur.

He baixat a esmorzar al menjador. Totes les taules buides i jo assegut en un raconet, en una taula massa gran, servit per un cambrer que no m’ha tret els ulls de sobre. Si me’n recordo, demà demanaré que em pugin l’esmorzar a l’habitació i així m’estalviaré d’estar sol en un lloc tan buit. Estic segur que els cambrers i els recepcionistes es pregunten què hi faig, tot sol, en aquesta època. M’he arribat fins a la piscina, he creuat el jardí —un noi jove estava preparant una mànega llarguíssima per regar-lo— i he tornat a pujar. Tinc el balcó obert, veig el mar; hi ha una boira fina que desdibuixa una mica el paisatge.

Vaig ser un nen feliç. Em recordo feliç, de molt petit, quan al món no hi havia res més que la meva mare. La meva mare i jo: tota l’altra gent quedava llunyíssim, ni els sentia, ni els veia. A vegades em sorprenia la presència del meu pare: què hi feia, a casa, a prop nostre? M’oblidava que no érem sols. I vaig ser feliç, suposo, fins que va néixer el meu germà. No m’importava gens veure tothom qui venia a casa abocat a la cabassa, agafant-lo, dient-li coses i dient als meus pares que era preciós. Entenia que feien comèdia, perquè era un nen lleig. Però no podia resistir veure’l mamar. La meva mare li solia donar el pit a la galeria: abaixava les cortines, obria les finestres, creava un clima especial, fresc i fosc. Era l’estiu i la meva germana i jo corríem per casa tot el dia. M’amagava darrere la porta, m’ajupia sota la taula, espiava com la meva mare li donava el pit. El meu germà, a dintre la cabassa, rondinava sense acabar d’engegar el plor del tot i la meva mare li anava parlant, li deia coses sense sentit, coses que no volien dir res però el meu germà semblava que les entenia i li contestava amb sorolls modulats. Quan ho tenia tot a punt es descordava el vestit, es treia el pit a fora i l’agafava: el meu germà s’hi amorrava i ja no se’l sentia més. I en canvi la meva mare em sentia a mi. Em cridava fluix:

—Vine, vine’m a fer companyia.

M’hi acostava a poc a poc, avergonyit perquè sabia que la meva mare endevinava el meu desassossec, però una mica més calmat perquè veia que a pesar de tenir el nen enganxat al pit ella em veia i em parlava.

—Fes-li un petó —em deia, i jo m’ajupia i li feia un petó al cap i sentia l’olor que feia la meva mare.

—Quant tardaràs? —li preguntava, i en realitat li volia dir: «Quanta estona més t’ha de xuclar, aquest?»

Inevitablement havia de córrer cap al vàter. M’aguantava tant com podia perquè no volia deixar la meva mare sola amb el meu germà, volia veure-ho, volia mirar-li els pits fins al final. Però al cap d’un moment sentia una punxada al ventre, i després una altra, cada vegada més fortes i més seguides. Havia de córrer si volia arribar a temps al vàter. Desfet en aigües, no entenia per què cada vegada que mirava la meva mare com donava el pit tenia tant de mal de ventre. Normalment, quan tornava a la galeria el nen ja havia acabat i ella l’aguantava a la balconeta.

—Mira, et riu —em deia, però a mi em semblava que allò que feia era una ganyota horrible. Amb aquesta història del mal de ventre i d’haver d’anar al lavabo poques vegades vaig aconseguir veure de prop com deixava un pit i prenia l’altre i com, quan ja estava, la meva mare es cordava els sostenidors i es vestia.

No era gelosia; massa simple, massa clara, la gelosia: el que jo sentia era una altra cosa. Sentia que ho perdia tot, que em treien fora, m’arraconaven a la foscor i al fred. El meu cap era massa infantil per saber-ho explicar, només sentia que em moria, em moria veient el nen amorrat al seu pit. El mal de ventre era un avís, la mort era a prop, a tocar. Però era una mort lenta, era un caure en un pou profundíssim, inacabable: la meva mare, a dalt de tot, no em podia aguantar perquè portava el nen petit a coll. No era una simple gelosia, era sentir-me desterrat, m’ofegava de pena, em despertava al matí amb el desig intens que tot fos com abans, la meva mare meva i tota la gent molt lluny.

I llavors va venir aquella noia. Era molt jove, ajudava la meva mare a aixecar-nos i vestir-nos, ens duia a escola i ens recollia. M’hi vaig agafar com una salvació, vaig fer fora la meva germana i vaig crear un món nostre, d’ella i meu. Era molt jove, baixeta, portava sempre flors a l’escot de la brusa o als cabells. Era molsuda, m’agradava tocar-li els braços rodons, m’ajupia i jugant li tocava el ventre de la cama, li pessigava les galtes... tota ella era feta de carn forta. Li feia pessigolles, l’abraçava, li feia xuclets al coll, petons a la boca, li llepava l’orella...

—Prou, prou, prou...

I reia, rèiem tots dos; jo sentia una escalfor que m’agradava molt. Quan ella marxava, al vespre, el meu germà dormia i jo encara tenia una estona per estar amb la meva mare. A vegades havia sentit comentar a casa que estaven molt contents d’aquella noia i que li volien apujar el sou; en realitat no crec pas que mai l’hi arribessin a apujar, perquè van tardar poc a haver-la de fer fora: va ser alguns dies després d’aquella tarda.

Tornant d’escola, aquella tarda, la meva mare li va demanar que em banyés. Recordo que no em volia ensabonar, m’hauria estat tota la vida a dintre l’aigua jugant. Ella de tant en tant hi ficava la mà i si trobava que s’havia refredat n’hi afegia de calenta: jo tenia una sensació de benestar molt intensa. Quan va ser l’hora d’ensabonar-me es va treure el jersei i es va arromangar les mànigues de la brusa. Primer els cabells: «tanca els ulls fort», em deia; després el cos, l’esquena, els braços, les cames... La noia es va aturar mirant el meu membre aixecat, minúscul. El va mirar i va riure, i jo també, tots dos vam riure, jo una mica atabalat, ella burlant-se’n una mica:

—Ai, quan seràs gran...

I de cop li vaig dir, seriós:

—Si vols, només serà per a tu.

I ella s’ennuegava de tant de riure; la meva resposta, pels set o vuit anys que jo tenia, li devia semblar massa adulta, massa valenta la meva promesa de fidelitat. Però tal com estava, asseguda al cantó de la banyera, es va inclinar cap endavant i hi va fer un petó amb els llavis rodons. Vam sentir que algú s’acostava pel corredor i es va afanyar a esbandir-me. Aquella nit, abans que m’adormís, vaig tocar-me molta estona el punt just on ella hi havia posat la boca. Em sentia calent, excitat: sentia que ella era meva.

Al cap d’un parell de dies va demanar a la meva mare si em podia portar al parc, perquè s’hi havia de veure amb el seu promès, que feia el servei i només s’estava un dia i mig al poble. Em va portar al parc corrents, quasi arrossegant-me: jo intuïa que alguna cosa no anava bé. Ell ens esperava a la porta d’entrada i només de veure’l i de veure la cara d’ella vaig tornar a sentir una altra vegada aquella sensació de caure al pou. Vam passejar amunt i avall, ells dos junts, jo agafat fort de la mà d’ella, escoltant què deien, enfadat, cada vegada més enfadat. Tota la tarda, passejant o asseguts als bancs, ells parlant i jo avorrit, sense dir res. Tornàvem que era fosc, i a prop de casa es van parar i ell em va dir: «vés fins allà darrere i busca bé, que he sentit un gat petit». El gat no era enlloc i al cap d’un moment de buscar entre les herbes vaig sentir un soroll i vaig tenir por, vaig girar-me corrents i vaig tornar amb ells: estaven abraçats, estretament abraçats, ell li tenia una mà a sota les faldilles i l’altra a la cara. Tenien les llengües tretes i les boques obertes. Vaig buscar les mans d’ella i desapareixien a dintre els pantalons d’ell. Encegat, vaig cridar, me’ls vaig tirar a sobre, vaig mossegar el primer tros de carn que vaig tenir a la boca i vaig continuar mossegant fins que el noi em va estirar pels cabells i em va apartar. Vaig córrer sol fins a casa sanglotant i li vaig fer jurar a la meva mare que no em faria estar més amb ella.

No vam tornar a tenir cap altra mainadera. Durant molt de temps em vaig sentir traït; en el meu món de nen petit ella era meva i m’havia fallat, m’havia enganyat, no havia esperat que em fes gran. Si alguna vegada la veia pel carrer ningú no aconseguia que li digués res, la mirava amb els llavis estrets, abaixava els ulls i amb els peus anava apartant les pedres i aixecant pols de terra. Vaig tornar una altra vegada a la devoció per la meva mare: ella no m’abandonaria mai. Em delia per posar-me al seu llit quan el meu pare no hi era, per seure-li a la falda quan el nen dormia o corria pel pis fent tentines. Tothom em feia una nosa franca que no dissimulava gens. El meu pare, sobretot, m’era absolutament estrany. Quan va passar allò de l’hotel, més que estrany se’m va fer enemic, contrari. Encara ara em fa mal imaginar-me la sorpresa i el dolor de la meva mare, veient-lo que baixava les escales de l’hotel agafat de la mà d’una desconeguda i que ens mirava, glaçat, i no sabia què dir. La meva mare es devia penedir temps i temps d’haver tingut la innocent idea d’anar-lo a veure per sorpresa, carregada amb les criatures, perquè feia una setmana que ell era fora de casa, mesurant no sé qu

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X