Pròleg

No. No. No. No. La negror, no. La foscor asfixiant, no. La bossa de plàstic, no. El pànic la domina, l’aclapara i li treu tot l’aire dels pulmons. No puc respirar. No puc respirar. El regust metàl·lic de la por li puja per la gola. Ho he de fer. És l’única manera. Estigues quieta. Tranquil·la. Respira a poc a poc. Respira poc fondo. Com va dir ell. Aviat haurà passat, això. S’acabarà i llavors seré lliure. Lliure. Lliure.

Va. Ara. Corre, corre, corre. Va. Arrenca a córrer tant com pot, però no mira enrere. La por l’empeny endavant quan, intentant fugir, esquiva algunes persones que compren de nit, tard. L’acompanya la sort: les portes automàtiques són obertes. Passa rabent per sota dels adorns nadalencs cridaners i es dirigeix cap a l’entrada de l’aparcament. Corre sense parar. Passa entre els cotxes aparcats i s’endinsa al bosc. Corre per salvar la pell, baixa per un corriol entre esbarzers, i les petites branques li piquen a la cara. Corre fins que els pulmons li esclaten. Corre, corre, corre. No paris.

Fred, fred, massa fred. El cansament li enterboleix el cap. El cansament i el fred. El vent udola entre els arbres, entre la seva roba, i se li fica dins dels ossos. S’arrauleix a sota d’una bardissa i recull fulles seques per fer-se un niu amb les mans balbes. Dorm. Necessita dormir. S’estira al terra fred i dur, tan cansada que no té por ni ganes de plorar. Les altres. Es deuen haver escapat? Acluca els ulls. Es deuen haver escapat? Alliberar-les. Que no passin fred… Com hem acabat així?

Es desperta. Està ajaguda a terra entre llaunes llençades, embolicada amb diaris i cartrons. Tremola. Té molt fred, però se n’ha d’anar. Té una adreça. Dona les gràcies al Déu de la seva àvia per l’adreça. Desplega el paper amb dits tremolosos. Aquí és on ha d’anar. De seguida. De seguida. De seguida.

Primer un peu i després l’altre. Caminar. És l’únic que pot fer. Caminar. Caminar. Caminar. Dormir en un portal. Despertar-se i continuar caminant. Beu aigua de la pica del McDonald’s. El menjar fa una olor temptadora.

Té fred. La gana li tenalla l’estómac. Camina i camina, seguint el mapa. Un mapa robat. Robat en una botiga. Una botiga amb llums que feien pampallugues i música de Nadal. Aguanta el paper amb les escasses forces que li queden. Està rebregat i gastat d’haver-lo tingut tants dies amagat a la bota. Cansada. Molt cansada. Bruta. Va molt bruta, i té fred i por. Aquesta casa és la seva única esperança. Alça una mà tremolosa i pitja el timbre.

La Magda l’esperava. La seva mare li va escriure i l’hi va dir. La Magda la rep amb els braços oberts. I recula de seguida. «Déu meu, nena! Què t’ha passat? Em pensava que vindries la setmana passada!»

1

El sexe esporàdic: se’n pot dir molt a favor. Sense obligacions, expectatives ni decepcions; només m’he de recordar de com es diuen. Amb qui va ser, l’última vegada? La Jojo?, la Jeanne?, la Jody? Tant se val. Va ser un clau anònim, que gemegava molt tant a dins com a fora del llit. Estic estirat amb els ulls clavats en els reflexos ondulats del Tàmesi al sostre, no em puc adormir. Estic massa desvetllat per dormir.

Avui hi ha la Caroline. Ella no encaixa en la categoria de claus anònims. No hi encaixarà mai. En què coi pensava jo? Acluco els ulls, miro de fer callar la veueta fluixa que em qüestiona si té cap ni peus, haver-me’n anat al llit amb la meva millor amiga… una altra vegada. La Caroline dorm al meu costat, amb aquest cos esvelt banyat en la llum platejada de la lluna de gener, les llargues cames entrellaçades amb les meves i el cap posat sobre el meu pit.

Això és un error. Un gran error. Em frego la cara, intentant desfer-me del menyspreu que sento per mi mateix, i ella es belluga i es gira. S’ha despertat. Un dit amb una ungla de manicura impecable em baixa a frec de l’estómac, passa per sobre dels abdominals i em traça un cercle al voltant del melic. Percebo el seu somriure endormiscat mentre els seus dits em llisquen cap al pèl púbic. Li agafo la mà i me l’atanso als llavis.

—No hem fet prou mal per una nit ja, Caro?

Li faig un petó a cada dit per assuavir el rebuig. Estic cansat i desanimat per la desagradable i obstinada sensació de culpa que em rosega l’estómac. És la Caroline, per l’amor de Déu, la meva millor amiga i la dona del meu germà. L’exdona.

No. Exdona, no. La seva vídua.

És una paraula solitària i trista per a una situació solitària i trista.

—Oh, Maxim, sisplau. Fes-m’ho oblidar —xiuxiueja, i em fa un petó humit i càlid al pit. S’aparta els cabells clars de la cara i em mira entre les pestanyes espesses, amb els ulls lluents del dolor i la necessitat de mi.

Li agafo aquesta cara preciosa entre les mans i faig que no amb el cap.

—No ho hauríem de fer.

—No ho diguis. —Em posa els dits sobre els llavis per fer-me callar—. Sisplau. Ho necessito.

Faig un soroll gutural. Aniré a l’infern.

—Sisplau —em suplica.

Merda, ja hi soc, a l’infern.

I com que jo també pateixo, perquè també enyoro el meu germà, i la Caroline és el vincle que hi tinc, els meus llavis busquen els d’ella i l’empenyo suaument per fer-la estirar.

Quan em desperto, l’habitació està inundada d’una intensa llum del sol hivernal que em fa entretancar els ulls. Em giro i em quedo descansat en veure que la Caroline se n’ha anat, deixant darrere seu un persistent rastre de penediment, i una nota sobre el coixí:

Avui, sopar amb el pare i la Porcastra?

Vine, sisplau.

Ells també estan desfets.

TSMo X

Collons!

Això no és el que vull. Acluco els ulls, agraït d’estar sol al meu llit i, malgrat les activitats nocturnes, content que haguem decidit tornar a Londres dos dies després del funeral.

Com punyeta se’ns ha escapat tant de les mans, això?

«Només una última copa», va dir ella; jo la vaig mirar a aquells ulls blaus tan grossos, plens a vessar de tristor, i vaig saber què volia. Era la mateixa mirada que m’havia fet la nit que vam saber que en Kit havia tingut l’accident i, després, que s’havia mort. Una mirada que en aquell moment no vaig poder resistir. Ja havíem estat a punt de cedir a la temptació moltes vegades, però aquella nit em vaig abandonar al destí, i amb la sensació que allò era absolutament inevitable, em vaig follar la dona del meu germà.

I ara ho hem tornat a fer, només dos dies després d’haver enterrat en Kit.

Miro el sostre posant mala cara. Sens dubte, soc patètic, com a persona. De fet, però, la Caroline també. Ella almenys té una excusa: està de dol, el futur l’espanta i jo soc el seu millor amic. A qui podia recórrer, si no, quan més necessitava algú? I jo només em vaig excedir quan volia «consolar» la vídua afligida.

Amb les celles arrufades, rebrego la nota i la llenço al terra de fusta. Va a parar a sota del sofà que tinc ple de roba. Damunt meu floten unes ombres aquoses, com si la llum i la foscor es burlessin de mi. Acluco els ulls per foragitar-les.

En Kit era un bon paio.

En Kit. L’estimat Kit. El favorit de tothom, fins i tot de la Caroline. Al capdavall, el va escollir a ell. Sense voler, em ve al cap una imatge del cos trencat i desolat d’en Kit, estirat sota un llençol al dipòsit de cadàvers de l’hospital. Respiro fondo, procurant dissipar aquell record, mentre se’m fa un nus a la gola. Es mereixia alguna cosa millor que l’estimada Caro i jo…, aquest desastre de germà. No es mereixia aquesta… traïció.

Collons!

A qui vull enganyar?

La Caroline i jo som l’un per a l’altre. Ella em va fer un favor a mi, i jo a ella. Tècnicament, tots dos som adults lliures que actuen de comú acord. A ella li agrada. A mi també, i això és el que faig millor, follar dones atractives que se’n moren de ganes a la matinada. És la meva activitat de lleure preferida, i així tinc alguna cosa per fer…, i algú a qui fer-ho. Cardant em mantinc en forma, i enmig del foc i la passió, aprenc tot el que em cal saber sobre una dona: com fer-la suar, i si crida o plora quan hi arriba.

La Caroline és de les que ploren.

La Caroline acaba de perdre el marit.

Merda.

I jo he perdut el meu germà gran, l’únic far que em guiava els darrers anys.

Merda.

Si acluco els ulls veig la cara morta i blanca d’en Kit una altra vegada, i la seva pèrdua és un buit enorme dins meu.

Una pèrdua irreparable.

Per què coi va agafar la moto aquella nit rúfola i gèlida? Se m’escapa. En Kit és… era… el que tenia seny, la persona en qui pots confiar, el senyor Formal en persona. Entre ell i jo, era en Kit qui feia honor al cognom de la família, el que en mantenia la reputació i es comportava de manera responsable. Treballava a la City i dirigia l’important negoci familiar, també. No prenia decisions temeràries, i no conduïa com un boig. Era el germà assenyat. El que feia un pas quan calia, en lloc d’arronsar-se. No era un baliga-balaga ni un malbaratador, com soc jo. No, jo soc l’altra cara de la moneda d’en Kit. La meva especialitat és ser l’ovella negra de la família. Ningú no ha esperat mai res de bo de mi, prou que me n’he ocupat. Sempre.

M’assec al llit de mal humor, ja amb una claror forta del matí. És hora d’anar al gimnàs de la planta baixa. Córrer, follar i fer esgrima, amb això em mantinc en forma.

Amb música dance martellejant-me a les orelles i la suor que em cau per l’esquena, agafo aire a grans alenades. L’impacte dels peus a la cinta m’aclareix les idees, mentre estic concentrat a portar el meu cos al límit. Normalment, quan corro estic concentrat i agraït perquè per fi sento alguna cosa, ni que sigui només el mal dels pulmons, que m’esclaten, i de les cames. Avui no vull patir per res, després d’aquesta setmana tan horrible. L’únic que vull és el dolor físic de l’esgotament, i aguantar-lo. No el dolor de la pèrdua.

Corre. Respira. Corre. Respira.

No pensis en en Kit. No pensis en la Caroline.

Corre. Corre. Corre.

Mentre em relaxo, la cinta s’alenteix i troto els últims moments de l’esprint de vuit quilòmetres, permetent que tornin els pensaments febrils. Per primera vegada des de feia molt de temps, tinc moltes coses per fer.

Abans que morís en Kit, passava el dia recuperant-me de la nit abans i planejant com em distrauria la nit següent. I això era tot. És la vida que feia. No m’agrada treure a la llum la vacuïtat de la meva existència, però dins del meu cor sé prou bé que soc un tros d’inútil. El fet de tenir accés a un substanciós fons fiduciari des que vaig complir els vint-i-un anys ha suposat que no hagi treballat de debò ni un sol dia a la meva vida. A diferència del meu germà gran. Ell treballava de valent, però val a dir que no tenia cap altra opció.

Avui, en canvi, serà diferent. Soc el marmessor del testament d’en Kit, cosa que és una broma. Escollir-me a mi va ser la seva última broma, n’estic segur, però ara que està enterrat al panteó familiar, el testament s’ha de llegir i… bé, fer que es compleixi.

I en Kit ha mort sense deixar cap hereu.

Em ve una esgarrifança quan la cinta s’atura. No vull pensar en les implicacions. No estic preparat.

Agafo l’iPhone, em penjo una tovallola al coll i pujo corrent suau al meu pis, a la sisena planta.

Em trec la roba d’una esgarrapada, la deixo a l’habitació i entro al bany annex. Ja sota la dutxa, tot rentant-me el cap, rumio què he de fer amb la Caroline. Ens coneixem des que érem petits. Ens sentíem com ànimes bessones, cosa que ens va unir: dos interns de tretze anys, tots dos amb els pares divorciats. Jo era el noi nou, i ella em va acollir sota la seva protecció. Ens vam fer inseparables. Ella va ser, i sempre serà, el meu primer amor, el meu primer clau…, el meu desastrós primer clau. Anys més tard va escollir el meu germà, no a mi. Però malgrat tot, vam aconseguir continuar sent bons amics, i no posar-nos les mans l’un a sobre de l’altre… fins que en Kit s’ha mort.

Merda. Ho hem de parar, això. No vull complicacions, ni en necessito. Mentre m’afaito, uns ulls grisos solemnes em sotgen indignats. No ho fotis tot enlaire amb la Caroline. És una de les poques amigues que tens. És la teva millor amiga. Parla-hi. Raona amb ella. Sap prou bé que sou incompatibles. Assenteixo davant del meu reflex, ara ja més decidit pel que fa a ella, i m’eixugo l’escuma de la cara. Llenço la tovallola a terra i me’n vaig al vestidor. Agafo els texans negres, que són en una pila, en un dels prestatges, i em quedo tranquil quan veig una camisa blanca acabada de planxar i una americana negra sortida de la tintoreria. Avui tinc un dinar amb els advocats de la família. Em poso les botes i agafo un abric per protegir-me del fred de fora.

Merda, és dilluns.

M’he recordat que la Krystyna, la dona de fer feines polonesa que em ve a casa; vindrà a netejar més tard. Em trec la cartera i deixo diners a la consola del rebedor, connecto l’alarma i tot seguit surto decidit del pis. Tanco la porta amb clau, renuncio a l’ascensor i baixo per les escales.

Una vegada soc fora, a Chelsea Embankment, l’aire és net i fresc; només l’espatlla el baf que em surt de la boca quan respiro. Miro per sobre del gris i llòbrec Tàmesi a l’altra banda del carrer, en direcció a la Pagoda de la Pau, a la riba oposada. Això és el que vull, una mica de pau, però potser trigarà molt a arribar. Espero que tot dinant em responguin les preguntes que tinc. Alço un braç per aturar un taxi i demano al conductor que em porti a Mayfair.

Instal·lats en l’esplendor georgiana de Brook Street, el bufet Pavel, Marmont i Hoffman han estat els advocats de la família des del 1775.

—Hora de ser una persona adulta —em dic a mi mateix fluixet quan obro l’ornamentada porta de fusta.

—Bona tarda, senyor —diu la jove recepcionista somrient, alhora que la pell bruna se li enrojola. És bonica, té una bellesa discreta.

En circumstàncies normals, al cap de cinc minuts d’enraonar-hi ja tindria el seu número, però no he vingut per a això.

—Tinc una cita per veure el senyor Rajah.

—Com es diu?

—Maxim Trevelyan.

Els seus ulls repassen la pantalla de l’ordinador, llavors mou el cap i arrufa les celles. «Segui, sisplau». Fa un gest en direcció a dues butaques Chesterfield de pell marró que hi ha al vestíbul amb les parets de plaques de fusta. Em deixo caure en la de més a prop, i agafo l’edició del matí del Financial Times. La recepcionista enraona per telèfon amb un cert to d’urgència mentre jo tinc els ulls posats a la portada del diari, per bé que no se’m queda res del que hi diu. Quan els alço, veig que en Rajah em ve a saludar, entra amb passes llargues per les portes dobles, allargant la mà.

Em poso dret.

—Lord Trevethick, el meu sincer condol per la seva pèrdua —diu quan ens estrenyem la mà.

—Trevethick, sisplau —replico—. Encara m’he d’acostumar al títol del meu germà.

El meu títol… ara.

—És clar. —El senyor Rajah assenteix amb una deferència educada que em resulta molesta—. M’acompanya, sisplau? Estem dinant al menjador dels socis, i he de dir que tenim un dels cellers més selectes de Londres.

Com hipnotitzat, miro de fit a fit les flames que ballen a la llar de foc del meu club de Mayfair.

Comte de Trevethick.

Soc jo. Ara.

És impensable. Això m’aclapara.

Tant que envejava el títol del meu germà i la seva posició a la família quan era més jove. En Kit havia estat el fill preferit des que havia nascut, sobretot el de la mare, però, a més a més, era l’hereu, no el segon. Conegut com vescomte a de Porthtowan des que va néixer, en Kit s’havia convertit en el dotzè comte de Trevethick als vint-i-un anys, arran de la mort sobtada del pare. Als vint-i-vuit, jo soc l’afortunat tretzè. I malgrat que he cobejat el títol i tot el que comporta, ara que em pertany tinc la sensació que estic envaint els dominis del meu germà.

Et vas tirar la comtessa, ahir a la nit. Això és més que envair.

Faig un glop del Glenrothes que estic prenent i alço el got.

—Un brindis pel Fantasma —xiuxiuejo el brindis tradicional escocès, i somric per la ironia. El Glenrothes era el whisky preferit del pare i del meu germà, i a partir d’avui, aquesta anyada del 1992 serà meva.

No sabria concretar el moment en què vaig fer les paus amb l’herència que corresponia a en Kit i amb ell, també, però va ser cap al final de l’adolescència. Ell tenia el títol, s’havia quedat la noia, i ho vaig haver d’acceptar. Però ara tot és meu. Tot.

Fins i tot la teva dona. Bé, almenys ahir a la nit.

Però el que resulta irònic és que en Kit no ha estipulat res sobre la Caroline, al testament.

Res.

Això és el que ella temia.

Com va poder ser tan negligent, en això? Havia fet un altre testament quatre mesos enrere, però no hi havia inclòs cap provisió per a ella. Només feia dos anys que eren casats…

En què pensava, en Kit?

Naturalment, ella el pot impugnar. Qui l’hi podria retreure?

Em frego la cara.

Què he de fer?

Em vibra el mòbil.

ON ETS?

És un missatge de la Caroline.

Apago el mòbil i demano una altra copa. No la vull veure, aquesta nit. Em vull perdre en algú altre. Algú nou. Algú amb qui no tingui cap vincle. I crec que em fotré alguna ratlla, també. Trec el mòbil i obro Tinder.

—Maxim, tens un pis impressionant.

La noia mira cap a les aigües tèrboles del Tàmesi, que lluentegen amb la llum de la Pagoda de la Pau. Li agafo la jaqueta i la poso sobre el respatller del sofà.

—Una copa o alguna cosa més forta? —li proposo.

No ens hi estarem gaire, a la sala d’estar. Just en aquell moment, ella s’aparta els cabells negres lluents per sobre de l’espatlla. Els seus ulls de color avellana, perfilats en negre, em miren de fit a fit.

—Alguna cosa més forta? —diu després de llepar-se els llavis pintats i arquejant una cella, en to seductor—. Què beus, tu?

Bé…, no ha captat la insinuació, així que res de coca, però va molt per davant meu. M’hi atanso perquè hagi d’inclinar el cap per mirar-me. Vaig amb compte de no tocar-la.

—No tinc set, Heather —replico en veu baixa, content d’haver-me recordat de com es deia. Ella s’empassa la saliva i separa els llavis.

—Jo tampoc —xiuxiueja, i el somriure, ara provocador, li arriba als ulls.

—Què vols?

L’observo mentre abaixa la mirada cap a la meva boca. És una invitació. M’aturo un moment, només per assegurar-me que la interpreto bé, i tot seguit m’inclino i li faig un petó. És un contacte brevíssim: llavis sobre llavis, res més.

—Crec que ja saps què vull.

Alça la mà per passar-me els dits pels cabells, i m’empeny de nou cap a la seva boca càlida i complaent. Té gust de brandi, amb un lleu toc de tabac. Aquest gust em distreu. No recordo haver-la vist fumar al club. L’atrec amb fermesa cap a mi, amb una mà posada a la seva cintura alhora que li faig baixar l’altra per les seves corbes exuberants. Té la cintura estreta i uns pits ferms i grossos, que ella prem contra meu, incitant-me. Qui sap si seran tan bons de gust com ho són al tacte. Li faig baixar la mà suaument per l’esquena mentre aprofundeixo el petó, explorant-li la boca anhelant.

—Digues, què vols? —li mormolo sobre els llavis.

—A tu —fa amb veu fluixa i urgent.

Va calenta. I molt. Em comença a desbotonar la camisa. Em quedo quiet mentre me la treu per sobre de les espatlles i la deixa caure a terra.

Me la follo aquí o al llit? Guanya la comoditat, i li agafo la mà.

—Vine.

L’estiro amb suavitat i ella em segueix per la sala d’estar cap al passadís i fins a l’habitació.

La cambra està endreçada, tal com sabia que estaria.

Ets un sol, Krystyna.

Encenc els llums de les tauletes des de la paret i me l’enduc fins al llit.

—Gira’t. —La Heather fa el que li dic, però tentineja una mica, amb els talons alts—. No caiguis. —L’agafo per les espatlles, la premo contra el meu cos i li giro el cap en direcció a mi per veure-li els ulls. Els té clavats en els meus llavis, però els aixeca per mirar-me. Ulls lluents. Clars. Centrats. Força sobris. Li acaricio la nuca, i tasto la seva pell suau i fragant amb la llengua—. Crec que és hora que ens estirem. —Li abaixo la cremallera del vestit vermell curt que du i l’hi trec amb compte per sobre de les espatlles, parant quan deixo a la vista la part de dalt d’uns pits amagats sota uns sostenidors vermells. Passo el polze per damunt de la tela de licra. Ella gemega i arqueja l’esquena, prement els pits contra les meves mans.

Oh, sí.

Enfonso els polzes per sota de la delicada tela i els hi passo al voltant dels mugrons, que se li endureixen, mentre ella palpa darrere seu buscant el botó dels meus texans.

—Tenim tota la nit —murmuro, i la deixo anar abans de recular un pas, de manera que el vestit li llisca cos avall i se li queda al voltant dels peus.

Un tanga vermell deixa a la vista un cul ben format.

—Gira’t, et vull veure.

La Heather es fa passar els cabells per sobre de l’espatlla quan es gira, i em llaça una mirada ardent des de sota les pestanyes. Té uns pits fabulosos.

Somric. Ella somriu.

Això serà divertit.

Aixeca les mans, m’agafa per la cintura dels texans i m’estira bruscament, de manera que torno a tenir les seves magnífiques tetes premudes contra el pit.

—Fes-me un petó —mormola amb veu greu i anhelant. Em passa la llengua per sobre de les dents de dalt, i el meu cos hi respon, començo a trempar.

—Amb molt de gust, senyora.

Li agafo fort el cap, ficant-li els dits entre els cabells sedosos, i li faig un petó, aquesta vegada més rude. Ella respon, m’agafa els cabells a grapats mentre les nostres llengües s’ajunten. Ella para i em mira amb una lluïssor lasciva als ulls, com si per fi em veiés i li agradés el que veu. Llavors els seus llavis es posen sobre els meus encara més febrilment.

Hòstia, en té moltes ganes!

Uns dits hàbils troben el botó dels meus texans i l’estiren. Rient, li subjecto les mans, l’empenyo amb suavitat i tots dos caiem sobre el llit.

Heather. Es diu Heather, i està adormida profundament al meu costat. Dono un cop d’ull al rellotge de la tauleta; són les 5.15 h de la matinada. Quin clau, a fe de món! Però ara voldria que se n’hagués anat. Quanta estona m’hauré d’estar aquí estirat, sentint la suau remor de la seva respiració? Potser hauria d’haver anat al seu pis, en lloc de venir aquí, així hauria pogut marxar. Però el meu pis era més a prop… i tots dos estàvem impacients. Amb els ulls clavats al sostre, repasso mentalment el vespre, intentant recordar quines coses he esbrinat d’ella, si és que en sé cap. Treballa a la televisió —a la «tele», m’ha dit— i ha d’anar a treballar al matí, cosa que significa que se n’ha d’anar d’hora, oi? Viu a Putney. És molt sexi. I li va el sexe. Sí, li agrada molt. Li agrada estar de cara quan carda, no fa soroll quan s’escorre, i té una boca molt hàbil, que sap exactament com fer reviure un home esgotat. Se’m mou la cigala només de recordar-ho, i em plantejo de despertar-la per tornar-hi. Té els cabells foscos estesos sobre el coixí, i adormida té una expressió serena. No faig cas de l’enveja que em suscita aquesta serenitat, i em pregunto si, coneixent-la millor, podria trobar la mateixa pau.

Oh, qui l’ha parit. Vull que se’n vagi.

Tens problemes d’intimitat. La veu insistent de la Caroline em ressona dins del cap.

La Caroline. Merda.

Tres missatges en to ploramiques i unes quantes perdudes de la Caroline. Això m’emprenya. Tinc els texans a terra, fets un manyoc. De la butxaca de darrere recupero el mòbil. Guaito la forma adormida del meu costat —no, no s’ha bellugat—, i llegeixo els missatges de la Caroline.

ON ETS?

TRUCA’M!

Què coi li passa?

Ja sap quin és el tracte; em coneix des de fa prou temps. Una rebolcada ràpida entre els llençols no farà pas canviar el que sento per ella. L’estimo… a la meva manera, però com a amic, com un bon amic.

Poso cara d’empipat. No li he trucat. Ni vull trucar-li. No sé què dir-li.

Covard, em xiuxiueja la veu de la consciència. He de posar-hi remei. Damunt meu, els reflexos del Tàmesi capcinegen i s’ondulen, lliures i plàcids. Burletes. Em recorden el que he perdut.

Llibertat.

I el que tinc ara.

Responsabilitat.

Merda.

M’aclapara el sentiment de culpa. Un sentiment gens familiar i molest: en Kit m’ho ha deixat tot a mi. Tot. I la Caroline s’ha quedat sense cap propietat. És la dona del meu germà. I hem follat. És clar que em sento culpable. I en el fons sé que ella també se’n sent. És per això que se’n va anar a mitja nit, sense despertar-me, sense dir-me adeu. Tant de bo la noia que tinc al costat fes el mateix.

Escric un missatge a la Caro a correcuita.

Avui estic enfeinat. Estàs bé?

Són les cinc de la matinada. La Caroline deu estar dormint. No hi ha perill. Ja m’ocuparé d’ella més tard… o demà.

La Heather es belluga, parpelleja i obre els ulls.

—Hola. —Em somriu dubtant. Jo li torno el somriure, però el d’ella s’esvaeix—. Me n’hauria d’anar —diu.

—Sí? —El pit se m’infla d’esperança—. No cal, si no vols. —Aconsegueixo posar-hi un to sincer.

—Sí, he d’anar a la feina, i em sembla que el vestit vermell no quedaria bé, a l’oficina. —S’asseu al llit i agafa l’edredó de seda per amagar les corbes del seu cos—. Ha estat… bé, Maxim. Si et deixo el meu número, em trucaràs? M’estimaria més parlar per telèfon que no enviar-nos missatges per Tinder.

—És clar que sí —li menteixo hàbilment.

Li estiro la cara cap a la meva i li faig un petó afectuós. Fa un somriure tímid. En aixecar-se, s’embolica bé el cos amb l’edredó i comença a recollir la roba del terra.

—Et demano un taxi? —li pregunto.

—Ja el demano a Uber.

—Ja ho faig jo.

—D’acord, gràcies. Vaig a Putney.

Em dona l’adreça, m’aixeco, em poso els texans de terra i agafo el mòbil; surto de l’habitació perquè ella tingui una mica d’intimitat. És estrany com es comporten algunes dones l’endemà al matí: són tímides i callades. Ara ja no és la sirena ansiosa i lasciva d’ahir a la nit.

Un cop he demanat el taxi, m’espero contemplant l’altra banda del fosc Tàmesi. Quan per fi ve, em dona un paper.

—El meu número.

—Gràcies. —Me’l fico a la butxaca de darrere dels texans—. El taxi arribarà d’aquí a cinc minuts.

Està incòmoda, la timidesa postcoital l’està dominant. Mentre s’imposa el silenci entre nosaltres, la Heather estudia la sala, mira a tot arreu menys a mi.

—El pis és preciós. Molt espaiós —diu, i sé que hem recorregut a la conversa trivial per tapar la incomoditat. Llavors ella es fixa en la guitarra i el piano—. Els toques? —S’atansa al piano de mitja cua.

—Sí.

—Per això ets tan bo amb les mans —diu. De seguida arrufa les celles, com si s’hagués adonat que ho ha dit en veu alta, i a les galtes li puja un atractiu to rosat.

—I tu? Toques res? —pregunto, passant per alt el comentari.

—No… Mai no he passat del segon curs de flauta. —L’alleujament li suavitza els trets, segurament perquè he passat per alt el seu comentari sobre les mans—. I tot allò? —Assenyala les taules de mescles i l’iMac que tinc a l’escriptori, en un racó de la sala.

—Soc DJ.

—Vaja!

—Sí, punxo un parell de vegades al mes en un club de Hoxton.

—Per això tens tants vinils. —Dona una ullada a la paret coberta de prestatgeries que conté la meva col·lecció de discos.

Assenteixo amb el cap.

—I les fotografies? —Alça una mà en direcció als paisatges en blanc i negre en format gran que tinc penjats a la sala d’estar.

—Sí. I, de tant en tant, a l’altre costat de la càmera.

Posa cara de no entendre-ho.

—Com a model. Per a revistes i publicacions il·lustrades, bàsicament.

—Ah, és lògic. Realment, ets un home de moltes facetes. —Somriu, se sent una mica més segura. Ja se’n pot sentir. És una deessa.

—Soc un home de molts oficis —replico, amb un somriure crític amb mi mateix, i la rialla se li esvaeix, reemplaçada per una expressió de perplexitat.

—Et passa res? —pregunta.

Que si em passa res? De què punyeta parla?

—No. Res. —Em vibra el telèfon, és un missatge que m’informa que el seu cotxe ha arribat—. Et trucaré —li dic alhora que agafo la seva jaqueta i l’aguanto oberta perquè se la posi.

—No, no em trucaràs, però no t’amoïnis. Tinder és així, per a tu. M’ho he passat bé.

—Jo també. —No penso contradir-la.

La segueixo fins a la porta del pis.

—Vols que t’acompanyi a baix?

—No, gràcies. Ja soc prou gran. Adeu, Maxim. M’ha agradat coneixe’t.

—A mi també… Heather.

—Molt bé. —Fa una rialla ampla, contenta que m’hagi recordat de com es diu, i és impossible no tornar-li el somriure—. Així és millor —diu—. Espero que trobis el que busques.

S’estira amunt i em fa un petó cast a la galta. Es gira i s’encamina cap als ascensors amb passes insegures sobre els talons alts. Jo tinc les celles arrufades quan se’n va, em quedo mirant com se li mou el cul sota el vestit vermell.

Que trobi el que busco? Què collons vol dir?

Tinc tot això. T’he tingut a tu, i demà en tindré alguna altra. Què més necessito?

Per algun motiu que ignoro, aquest comentari m’empipa, però me’l trec del cap i me’n torno al llit, content que se n’hagi anat. Mentre em trec els texans i em fico entre els llençols, les seves paraules de comiat em ressonen al cap.

«Espero que trobis el que busques.»

D’on coi ho ha tret, això?

Acabo d’heretar una finca enorme a Cornualla, una altra a Oxfordshire, una altra a Northumberland, i una petita part de Londres…, però a quin preu?

La cara blanca i exànime d’en Kit m’aflora a la imaginació.

Merda.

Ara hi ha molta gent que depèn de mi, massa, moltíssima: arrendataris rurals, treballadors de les finques, el personal domèstic de quatre cases, els promotors de Mayfair…

Qui ho va parir.

Mecàgon tu, Kit. Mecàgon tu per haver-te mort.

Acluco els ulls per contenir les llàgrimes que no em cauen, i amb les paraules de comiat de la Heather al cap, em quedo endormiscat.

2

L’Alessia enfonsa més les mans a les butxaques del vell abric d’en Michal en un intent va d’escalfar-se els dits, que té glaçats. Embolcada en la bufanda, avança no sense esforç sota el gèlid plugim hivernal cap al bloc de pisos de Chelsea Embankment. Avui és dimecres, el segon dia que hi ve sense la Krystyna, i es dirigeix altra vegada al pis enorme del piano.

Malgrat el mal temps que fa, té una sensació d’haver-se’n sortit bé avui, perquè ha sobreviscut al trajecte dins d’un tren atapeït sense la sensació d’angoixa que sol tenir. Comença a entendre que Londres és així. Hi ha massa gent, massa soroll i massa trànsit. I el pitjor de tot és que ningú no parla amb ningú, si no és per dir «Perdó» quan li donen una empenta, o «Tiri cap avall, sisplau», quan és dins d’un vagó de tren. Tothom s’amaga darrere d’un diari gratuït o escolta música amb cascos o té els ulls clavats al mòbil o en un llibre electrònic, evitant sempre el contacte visual.

Aquest matí, l’Alessia ha tingut la gran sort de trobar un seient lliure al tren, però la dona del costat ha passat bona part del viatge parlant a crits pel mòbil sobre una cita de la nit anterior que se li va torçar. Sense fer-ne cas, s’ha posat a llegir el diari gratuït per millorar l’anglès, però hauria volgut poder escoltar música amb uns auriculars, en lloc de sentir aquella dona fent el ploricó. Quan ha acabat de llegir el diari ha tancat els ulls i ha somiat desperta en muntanyes majestuoses, esquitxades de neu i de prats verds, on l’aire estava perfumat per la farigola i ple del brunzit de les abelles. S’enyora de casa. Troba a faltar la pau i la quietud. Enyora la seva mare, i el piano.

Doblega els dits dins de les butxaques quan recorda la peça d’escalfament, sent les notes fortes i clares dins del cap i les veu de colors llampants. Quant de temps fa que no toca? L’emoció li creix per dins quan pensa en el piano que l’espera al pis.

Creua l’entrada del vell edifici, es dirigeix a l’ascensor, gairebé sense poder contenir l’entusiasme, i llavors puja al pis de dalt de tot. Durant unes hores, els dilluns, dimecres i divendres, aquest pis meravellós, d’estances espaioses, terra de fusta fosca i el piano de mitja cua, és tot seu. Obre la porta, i està a punt de desconnectar l’alarma, però se sorprèn en veure que no se sent el to d’avís. Potser el sistema s’ha espatllat, o no han connectat l’alarma. O… No! Es queda de pedra quan cau en el fet que el propietari deu ser a dins. Para les orelles, intentant sentir algun senyal de vida, dreta a l’ampli rebedor amb les parets decorades amb fotografies de paisatges en blanc i negre. No sent res.

Mirë.

No. «Bé.» En anglès. Pensa en anglès. Qui sigui que viu aquí se’n deu haver anat a treballar i s’ha descuidat de posar l’alarma. No ha vist mai l’home, però sap que té una bona feina, perquè el pis és enorme. Com se’l podria permetre, si no? Fa un sospir. Potser és ric, però és un tros de carallot. L’Alessia ja ha vingut tres vegades, dues amb la Krystyna, i cada vegada el pis estava fet un desastre, i hi ha hagut de passar hores netejant i endreçant.

La claror grisa s’escola per la claraboia del fons del vestíbul, així que l’Alessia pitja l’interruptor i el llum d’aranya del sostre cobra vida i il·lumina el rebedor. Es treu la bufanda i la penja amb l’abric a l’armari del costat de la porta d’entrada. De la bossa de plàstic de comprar treu unes sabatilles velles que la Magda li ha donat, i després de treure’s les botes i els mitjons molls, se les posa, agraïda perquè estan eixutes i se li escalfaran els peus, que té glaçats. El jersei prim i la samarreta que porta no l’abriguen prou, pel fred que fa. Es frega les mans enèrgicament per fer-les retornar, mentre travessa la cuina en direcció a la cambra de la rentadora. Agafa la bata de niló que li ha deixat la Krystyna, que li va baldera, i se la posa. Després s’ajusta un mocador blau cel al cap, procurant mantenir a lloc la gruixuda trena. De l’armariet de sota la pica treu el cistell amb els productes de neteja, i de damunt la rentadora agafa el cove de la roba bruta i se’n va de dret a l’habitació d’ell. Si s’afanya, haurà acabat de fer el pis abans que sigui l’hora de marxar, i aquella estona el piano serà seu.

Obre la porta però s’atura en sec allà mateix.

És aquí.

L’home!

Està ben adormit de bocaterrosa, estirat nu sobre aquest llit enorme. L’Alessia es queda atònita i alhora fascinada, i el contempla amb els peus com clavats al terra de fusta. L’home està ajagut al llarg del llit, embolicat amb l’edredó, però nu… Del tot nu. La seva cara està girada cap a ella, però tapada pels cabells castanys, escabellats. Té un braç a sota del coixí on recolza el cap, i l’altre estirat cap a ella. Se li veuen unes espatlles amples i ben definides, i als bíceps, un tatuatge en part amagat per la roba del llit. L’esquena està bronzejada fins a l’altura en què els malucs s’estrenyen, se li fan dos clotets i continuen en un cul ferm i blanc.

Cul.

Està nu!

Lakuriq!

Zot!

Les cames, llargues i musculoses, desapareixen sota un nus de l’edredó gris i del cobrellit de seda platejat, encara que al capdavall del matalàs li surt un peu. Es belluga; els músculs de l’esquena se li marquen, i les pestanyes aletegen i se li obren, mostrant uns ulls verds perduts però brillants. L’Alessia aguanta la respiració, convençuda que s’enfadarà perquè l’ha despertat. Es miren als ulls, però ell es mou i gira la cara cap a l’altre costat. Es queda quiet i es torna a adormir. Alleujada, ella deixa anar una gran alenada d’aire.

Shyqyr Zotit!

Enrojolada de la vergonya, se’n va de l’habitació de puntetes, s’esmuny passadís avall cap a la sala d’estar, on deixa el cistell de la neteja a terra i comença a recollir la roba escampada.

És aquí? Com pot ser que encara sigui al llit, a aquesta hora?

Segur que farà tard a la feina.

Dona una ullada al piano, sentint-se estafada. Avui era el dia que pensava tocar el piano. Dilluns no s’hi havia vist amb cor, i ara se’n mor de ganes. Avui hauria estat la primera vegada! Mentalment, sent el Preludi núm. 2 en do menor de Bach. Els seus dits teclegen les notes amb força, enrabiada, i la melodia li ressona dins del cap, en tons vermells vius, grocs i taronges, un acompanyament perfecte per al ressentiment que sent. La peça arriba al clímax i llavors va decreixent fins al final, mentre ella llança una de les samarretes escampades per la sala al cove de la roba bruta.

Per què coi ha de ser a casa?

Sap que l’enuig que sent és irracional. L’home és a casa seva. Però si se centra en l’enuig, es distreu i així no pensa en ell. És el primer home que ha vist mai despullat, un home despullat amb uns ulls de color verd intens, ulls del color de les aigües fondes i quietes del Drin en un dia d’estiu. Posa mala cara, no es vol recordar de casa seva. Ell l’ha mirat als ulls. Gràcies a Déu que no s’ha despertat. Agafa el cove de la roba bruta, s’atansa de puntetes al dormitori de l’home i s’atura a la porta, mig oberta, per veure si encara dorm. Sent el soroll de la dutxa a la cambra de bany.

Està despert!

Rumia si anar-se’n del pis o no, però rebutja la idea. Necessita aquesta feina, i si se n’anés, ell potser l’acomiadaria.

Amb molta cautela, obre la porta i escolta el cantusseig desafinat que ve del bany incorporat a l’habitació. Amb el cor bategant-li a mil, s’esquitlla cap a dins per recollir la roba que hi ha llançada per terra, i se’n torna a correcuita al rentador, preguntant-se per què té el cor tan desbocat.

Inspira fondo per calmar-se. Ha estat una sorpresa, trobar-lo adormit a casa. Sí. És això. Res més. No té res a veure amb el fet que l’hagi vist nu. No té res a veure amb aquella cara atractiva, el nas recte, els llavis molsuts, les espatlles amples… i els braços musculosos. Res. Ha estat l’ensurt. No s’esperava trobar el propietari del pis, i veure’l així l’ha torbat molt.

Sí, és atractiu.

De cap a peus. Els cabells, les mans, les cames, l’esquena…

És molt atractiu. I l’ha mirat directament als ulls amb aquells ulls verds i clars.

Li ve al cap un record més fosc. Un record de casa seva: uns ulls blaus com el gel endurits per la ira, i aquella ràbia queia de ple damunt seu.

No! No hi pensis!

S’alça les mans per davant de la cara i es frega el front.

No. No. No.

Va fugir. Ara és aquí. És a Londres. Està segura. No el tornarà a veure mai més.

S’agenolla, fica la roba bruta del cove a la rentadora, tal com la Krystyna l’hi va ensenyar. Comprova les butxaques dels texans negres i en treu el canvi i l’habitual condó, que, pel que es veu, l’home porta a tots els pantalons. A la butxaca de darrere hi troba un paper amb un número de telèfon i el nom de Heather anotat. Juntament amb el canvi, se’l fica a la butxaca de la bata, posa una càpsula de detergent dins la màquina i l’engega.

Després buida l’assecadora i endolla la planxa. Avui començarà per la feina de planxar i es quedarà amagada al rentador fins que ell se n’hagi anat.

I si no se’n va?

I per què es vol amagar d’ell? Ell l’ha contractat. Potser s’hauria de presentar. Coneix tots els seus altres caps, i no hi té cap problema, a banda de la senyora Kingsbury, que la segueix pertot arreu criticant els seus mètodes de neteja. Fa un sospir. La veritat és que tota la gent per a la qual treballa són dones…, tret d’ell, i l’Alessia desconfia dels homes.

—Adeu, Krystyna! —crida ell, sobresaltant-la, i distraient-la del que pensava i del coll que ara planxa.

La porta principal es tanca amb un cop sord, i tot es queda en silenci. Se n’ha anat. Ara està sola i sospira alleujada, repenjada a la taula de planxar.

Krystyna? No sap que ella substitueix la Krystyna? L’Agatha, l’amiga de la Magda, li ha buscat aquesta feina. Que potser l’Agatha no li ha comentat aquest canvi de personal? L’Alessia decideix que al vespre comprovarà si el propietari del pis n’està informat. Acaba una altra camisa, la col·loca en un penjador i va a veure la consola del rebedor. Constata que ell li ha deixat els diners. Això deu voler dir que no tornarà, oi?

A l’instant se li alegra el dia, i amb una empenta renovada, se’n torna al rentador, agafa la pila de roba acabada de planxar i les camises, i es dirigeix a l’habitació.

El dormitori principal és l’única estança del pis que no és blanca: parets grises i fusta fosca. Al llit de fusta més gran que l’Alessia ha vist mai hi ha penjat un gran mirall amb un marc daurat. I a la paret de davant del llit hi ha dues fotografies grans en blanc i negre de dones nues, d’esquena a la càmera. Es gira d’esquena a les fotografies i fa un bon repàs de l’habitació. És un desgavell absolut. Penja ràpidament les camises al vestidor, un espai més gran que la seva habitació, i deixa la roba plegada en un dels prestatges. El vestidor també és un desori, i està així des que ella va començar a treballar aquí amb la Krystyna, la setmana passada. La Krystyna feia cas omís d’aquest desgavell, i malgrat que l’Alessia voldria plegar tota la roba i endreçar-la bé, és una feinada, i ara no té temps, i menys si després vol tocar el piano.

De nou al dormitori, obre les cortines i dona un cop d’ull pels grans finestrals que van del terra al sostre i donen directament al Tàmesi. Ha parat de ploure, però el dia continua gris; el carrer, el riu i els arbres del parc del fons són tots d’un gris apagat, tan diferent de casa seva.

No. Ara això és casa seva. No fa cas de la tristesa que li puja com una onada per dins, i posa les coses que ha tret de les butxaques d’ell en un plat, a la tauleta de nit. Tot seguit, comença a netejar i endreçar l’habitació.

L’últim que fa aquí és buidar la paperera. Procura no mirar els preservatius utilitzats quan n’aboca el contingut en una bossa d’escombraries de plàstic negre. La primera vegada que ho va fer va tenir un esglai, i ara el té un altre cop. Com pot ser que en faci servir tants?

Ecs!

L’Alessia recorre la resta del pis netejant, traient la pols i polint, però evita l’única estança on no li és permès entrar. Per un instant, es pregunta què hi ha darrere de la porta tancada, però no intenta obrir-la. La Krystyna li va deixar ben clar que aquella habitació estava prohibida.

Acaba de passar la baieta pel terra mitja hora abans del temps previst. Desa el cistell de productes de la neteja a la cambra de la rentadora i trasllada la roba acabada de rentar a l’assecadora. Es treu la bata, es deslliga el mocador blau i se’l fica a la butxaca del darrere dels texans.

S’endú la gran bossa negra plena de brossa i la deixa al costat de la porta d’entrada. Quan se’n vagi, la baixarà als contenidors situats a l’espai destinat a ells, al carreró de darrere de l’edifici. Tota neguitosa, obre la porta del pis i espia pel passadís, amunt i avall. No hi ha rastre d’ell. Ho pot fer. La primera vegada que va venir a netejar sola no va tenir prou valor. Li feia por que ell tornés. Però com que ha sortit i ha dit adeu, s’hi arriscarà.

Se’n va corrents pel passadís cap a la sala d’estar, s’asseu al piano i s’atura per gaudir del moment. Negre i lluent, està il·luminat per l’imponent llum d’aranya que penja del sostre just al damunt. Ressegueix el logo amb els dits, una lira daurada, i les paraules de sota:

STEINWAY & SONS

Al faristol hi ha un llapis i la mateixa composició a mig fer que ha estat allà des del primer dia que va venir amb la Krystyna. Mentre estudia les pàgines, les notes li sonen dins del cap, un lament trist, solitari i ple de melangia, encara no resolt i inacabat, en tons blaus i grisos clars. L’Alessia intenta relacionar la profunda i reflexiva tonada amb l’home nu i indolent que ha vist al matí. Potser és compositor. Fa una llambregada a l’àmplia sala, a l’escriptori antic del racó, atapeït amb l’ordinador, un sintetitzador i el que podrien ser un parell de mescladors de so. Sí, fa l’efecte que són coses d’un compositor. I també hi ha una paret de discos vells als quals ha de treure la pols; no hi ha dubte que és un àvid col·leccionista de música.

Aparta del cap aquests pensaments tot contemplant les tecles. Quant fa que no toca? Setmanes? Mesos? Una forta fiblada d’angoixa li arrenca tot l’aire dels pulmons, la fa panteixar i els ulls se li omplen de llàgrimes.

No. Aquí no. No s’enfonsarà aquí. S’aferra al piano en un intent de combatre la pena i l’enyorança, i s’adona que fa més d’un mes que no toca. Han passat moltes coses, d’ençà de llavors.

S’estremeix i inspira fondo, obligant-se a asserenar-se. Estira els dits i acarona les tecles.

Blanc. Negre.

Aquell simple contacte la calma. Vol assaborir aquest valuós moment i perdre’s en la música. Suaument, pitja les tecles, formant un acord de mi menor, un so clar i fort, un verd viu i atrevit, el color dels ulls del senyor, i el cor se li omple d’esperança. L’Steinway està afinat a la perfecció. Enceta la seva peça d’escalfament, Le Coucou; les tecles cedeixen fàcilment, amb un moviment suau i lliscant. Els dits li volen sobre el teclat amb el vivace, i la tensió, la por i la tristesa de les últimes setmanes s’esfumen i per fi s’apaguen quan ella es lliura als colors de la música.

Una de les cases que els Trevelyan tenen a Londres és a Cheyne Walk, a poca estona a peu des del meu pis. Construïda el 1771 per Robert Adam, Trevelyan House va ser la llar d’en Kit des que el pare va morir. Conté molts records de la meva infantesa —alguns de feliços i d’altres no tant—, i ara és meva, en puc fer el que vulgui. Bé, me la tenen en fideïcomís. Enfrontat una vegada més amb la meva nova realitat, brando el cap i m’apujo el coll de l’abric per protegir-me del fred viu, un fred que no sembla provenir de fora, sinó de dins meu.

Què dimoni se suposa que n’he de fer, d’aquesta casa?

Fa dos dies que vaig veure la Caroline, i sé que està enrabiada amb mi, però bé que m’hi hauré d’encarar un dia o altre. Quan soc al llindar de la porta, dubto de si fer servir la meva clau o no. Sempre he tingut clau de la casa, però entrar sense haver avisat em sembla una intrusió.

Agafo una bona alenada d’aire i truco dues vegades. Al cap de pocs segons la porta s’obre i en Blake, el majordom de la família des d’abans que jo nasqués, se’m planta al davant.

—Lord Trevethick —diu, inclinant el cap mig calb i aguantant la porta oberta

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X