Mister (edició en català) (Mister 1)

E.L. James

Fragmento

cap-1

Pròleg

No. No. No. No. La negror, no. La foscor asfixiant, no. La bossa de plàstic, no. El pànic la domina, l’aclapara i li treu tot l’aire dels pulmons. No puc respirar. No puc respirar. El regust metàl·lic de la por li puja per la gola. Ho he de fer. És l’única manera. Estigues quieta. Tranquil·la. Respira a poc a poc. Respira poc fondo. Com va dir ell. Aviat haurà passat, això. S’acabarà i llavors seré lliure. Lliure. Lliure.

Va. Ara. Corre, corre, corre. Va. Arrenca a córrer tant com pot, però no mira enrere. La por l’empeny endavant quan, intentant fugir, esquiva algunes persones que compren de nit, tard. L’acompanya la sort: les portes automàtiques són obertes. Passa rabent per sota dels adorns nadalencs cridaners i es dirigeix cap a l’entrada de l’aparcament. Corre sense parar. Passa entre els cotxes aparcats i s’endinsa al bosc. Corre per salvar la pell, baixa per un corriol entre esbarzers, i les petites branques li piquen a la cara. Corre fins que els pulmons li esclaten. Corre, corre, corre. No paris.

Fred, fred, massa fred. El cansament li enterboleix el cap. El cansament i el fred. El vent udola entre els arbres, entre la seva roba, i se li fica dins dels ossos. S’arrauleix a sota d’una bardissa i recull fulles seques per fer-se un niu amb les mans balbes. Dorm. Necessita dormir. S’estira al terra fred i dur, tan cansada que no té por ni ganes de plorar. Les altres. Es deuen haver escapat? Acluca els ulls. Es deuen haver escapat? Alliberar-les. Que no passin fred… Com hem acabat així?

Es desperta. Està ajaguda a terra entre llaunes llençades, embolicada amb diaris i cartrons. Tremola. Té molt fred, però se n’ha d’anar. Té una adreça. Dona les gràcies al Déu de la seva àvia per l’adreça. Desplega el paper amb dits tremolosos. Aquí és on ha d’anar. De seguida. De seguida. De seguida.

Primer un peu i després l’altre. Caminar. És l’únic que pot fer. Caminar. Caminar. Caminar. Dormir en un portal. Despertar-se i continuar caminant. Beu aigua de la pica del McDonald’s. El menjar fa una olor temptadora.

Té fred. La gana li tenalla l’estómac. Camina i camina, seguint el mapa. Un mapa robat. Robat en una botiga. Una botiga amb llums que feien pampallugues i música de Nadal. Aguanta el paper amb les escasses forces que li queden. Està rebregat i gastat d’haver-lo tingut tants dies amagat a la bota. Cansada. Molt cansada. Bruta. Va molt bruta, i té fred i por. Aquesta casa és la seva única esperança. Alça una mà tremolosa i pitja el timbre.

La Magda l’esperava. La seva mare li va escriure i l’hi va dir. La Magda la rep amb els braços oberts. I recula de seguida. «Déu meu, nena! Què t’ha passat? Em pensava que vindries la setmana passada!»

cap-2

1

El sexe esporàdic: se’n pot dir molt a favor. Sense obligacions, expectatives ni decepcions; només m’he de recordar de com es diuen. Amb qui va ser, l’última vegada? La Jojo?, la Jeanne?, la Jody? Tant se val. Va ser un clau anònim, que gemegava molt tant a dins com a fora del llit. Estic estirat amb els ulls clavats en els reflexos ondulats del Tàmesi al sostre, no em puc adormir. Estic massa desvetllat per dormir.

Avui hi ha la Caroline. Ella no encaixa en la categoria de claus anònims. No hi encaixarà mai. En què coi pensava jo? Acluco els ulls, miro de fer callar la veueta fluixa que em qüestiona si té cap ni peus, haver-me’n anat al llit amb la meva millor amiga… una altra vegada. La Caroline dorm al meu costat, amb aquest cos esvelt banyat en la llum platejada de la lluna de gener, les llargues cames entrellaçades amb les meves i el cap posat sobre el meu pit.

Això és un error. Un gran error. Em frego la cara, intentant desfer-me del menyspreu que sento per mi mateix, i ella es belluga i es gira. S’ha despertat. Un dit amb una ungla de manicura impecable em baixa a frec de l’estómac, passa per sobre dels abdominals i em traça un cercle al voltant del melic. Percebo el seu somriure endormiscat mentre els seus dits em llisquen cap al pèl púbic. Li agafo la mà i me l’atanso als llavis.

—No hem fet prou mal per una nit ja, Caro?

Li faig un petó a cada dit per assuavir el rebuig. Estic cansat i desanimat per la desagradable i obstinada sensació de culpa que em rosega l’estómac. És la Caroline, per l’amor de Déu, la meva millor amiga i la dona del meu germà. L’exdona.

No. Exdona, no. La seva vídua.

És una paraula solitària i trista per a una situació solitària i trista.

—Oh, Maxim, sisplau. Fes-m’ho oblidar —xiuxiueja, i em fa un petó humit i càlid al pit. S’aparta els cabells clars de la cara i em mira entre les pestanyes espesses, amb els ulls lluents del dolor i la necessitat de mi.

Li agafo aquesta cara preciosa entre les mans i faig que no amb el cap.

—No ho hauríem de fer.

—No ho diguis. —Em posa els dits sobre els llavis per fer-me callar—. Sisplau. Ho necessito.

Faig un soroll gutural. Aniré a l’infern.

—Sisplau —em suplica.

Merda, ja hi soc, a l’infern.

I com que jo també pateixo, perquè també enyoro el meu germà, i la Caroline és el vincle que hi tinc, els meus llavis busquen els d’ella i l’empenyo suaument per fer-la estirar.

Quan em desperto, l’habitació està inundada d’una intensa llum del sol hivernal que em fa entretancar els ulls. Em giro i em quedo descansat en veure que la Caroline se n’ha anat, deixant darrere seu un persistent rastre de penediment, i una nota sobre el coixí:

Avui, sopar amb el pare i la Porcastra?

Vine, sisplau.

Ells també estan desfets.

TSMo X

Collons!

Això no és el que vull. Acluco els ulls, agraït d’estar sol al meu llit i, malgrat les activitats nocturnes, content que haguem decidit tornar a Londres dos dies després del funeral.

Com punyeta se’ns ha escapat tant de les mans, això?

«Només una última copa», va dir ella; jo la vaig mirar a aquells ulls blaus tan grossos, plens a vessar de tristor, i vaig saber què volia. Era la mateixa mirada que m’havia fet la nit que vam saber que en Kit havia tingut l’accident i, després, que s’havia mort. Una mirada que en aquell moment no vaig poder resistir. Ja havíem estat a punt de cedir a la temptació moltes vegades, però aquella nit em vaig abandonar al destí, i amb la sensació que allò era absolutament inevitable, em vaig follar la dona del meu germà.

I ara ho hem tornat a fer, només dos dies després d’haver enterrat en Kit.

Miro el sostre posant mala cara. Sens dubte, soc patètic, com a persona. De fet, però, la Caroline també. Ella almenys té una excusa: està de dol, el futur l’espanta i jo soc el seu millor amic. A qui podia recórrer, si no, quan més necessitava algú? I jo només em vaig excedir quan volia «consolar» la vídua afligida.

Amb les celle

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos