El pintor d'ànimes

Ildefonso Falcones

Fragmento

cap-2

1

Barcelona, maig del 1901

Els crits de centenars de dones i criatures ressonaven als carrerons de la ciutat vella. «Vaga!» «Tanqueu!» «Pareu les màquines!» «Abaixeu les persianes!» Un piquet femení recorria els carrers amb els fills a coll o fermats amb la mà per evitar que anessin darrere de la canalla més gran, lliure del control dels pares. Les dones instaven tots els obrers i comerciants que encara no havien tancat els tallers, les fàbriques o els comerços a interrompre immediatament l’activitat. Els bastons i els garrots que enarboraven feien capitular pràcticament tothom, si bé de tant en tant se sentia una trencadissa de vidres dels aparadors o esclatava una batussa.

—Són dones! —va cridar un avi des del balcó d’un primer pis, traient el cap per sobre d’un comerciant colèric que s’encarava a dues d’elles.

—Anselm, jo… —va dir el comerciant mirant amunt.

La seva excusa aviat la van aplacar els insults i la cridòria de tota la gentada que observava l’escena des dels altres balcons d’aquelles cases velles i apinyades, habitades per obrers i gent humil, de façanes esquerdades, escrostonades i tacades d’humitat. El comerciant va serrar els llavis, va fer que no amb el cap i va passar el forrellat mentre uns nanos bruts i malforjats cantaven victòria i es burlaven d’ell. Alguns espectadors van somriure sense miraments davant les burles d’aquella colla de vaguistes precoços; el comerciant, un espardenyer, no era una persona estimada al barri. No fiava, no reia, i no saludava mai.

La mainada va continuar burlant-se’n fins que la policia que seguia el piquet de dones estava a punt d’arribar a la seva altura. Aleshores van arrencar a córrer darrere del formiguer de gent que continuava desplaçant-se pels carrerons de la Barcelona medieval tan sinuosos com foscos; la meravellosa llum primaveral d’aquell mes de maig era incapaç de penetrar per l’estret entramat urbà més enllà dels pisos més alts dels edificis que s’alçaven sobre l’empedrat. Els veïns dels balcons van emmudir quan van passar els guàrdies civils, uns quants a cavall, amb els sables enfundats, la majoria d’ells amb el rostre contret, en una tensió que es palpava en els seus moviments sincopats. Els uns i els altres eren conscients del conflicte amb què topaven aquells homes: la seva obligació era impedir els piquets il·legals, però no estaven disposats a carregar contra dones i nens.

La història de la revolució obrera a Barcelona estava lligada a les dones i als seus fills. Eren elles mateixes les que en nombroses ocasions exhortaven els seus homes a quedar-se al marge de les accions violentes; «amb nosaltres no s’atreviran, i podem aconseguir el tancament totes soles», argumentaven. I així va ser també aquell mes de maig del 1901, quan els obrers s’havien llançat als carrers després que, a finals d’abril, la Companyia de Tramvies de Barcelona hagués acomiadat els treballadors que s’havien declarat en vaga i els hagués substituït contractant esquirols.

La vaga general a què aspiraven les associacions d’obrers en defensa dels tramviaires acomiadats estava lluny de produir-se i, malgrat algunes accions violentes, semblava que la Guàrdia Civil tenia el control de la situació a la ciutat.

De sobte, va esclatar un clamor de la boca dels centenars de dones després que corregués la brama que un tramvia circulava per les Rambles. Es van sentir insults i crits d’amenaça: «Esquirols!», «Fills de puta!», «A l’atac!».

Les vaguistes van avançar amb el pas àgil, algunes d’elles pràcticament corrien, pel carrer de la Portaferrissa per arribar a la rambla de les Flors, més amunt de la Boqueria, un mercat que a diferència dels altres de Barcelona, com podien ser el de Sant Antoni, el del Born o el de la Concepció, no va néixer d’un projecte concret sinó de l’ocupació que els mateixos venedors van fer de la plaça de Sant Josep, una magnífica esplanada porxada. Al final, van guanyar els mercaders i la plaça es va cobrir amb tot de tendals i uns coberts provisionals, i els pòrtics que l’envoltaven van passar a ser les parets del nou mercat. Les tradicionals parades de flors, dues rastelleres d’estructures de ferro forjat encarades a banda i banda d’un tram de les Rambles, havien tancat, però les floristes, moltes d’elles en actitud desafiadora, amb els braços en nansa, s’estaven al costat disposades a defensar-les. A Barcelona, només es venien flors en aquell indret. Al mercat de la Boqueria, una munió de carruatges amb coberta de lona i tir de cavalls esperaven estacionats en filera, costat per costat, a dues passes escasses de les vies del tramvia. Les bèsties van reaccionar amb nerviosisme davant la cridadissa i l’allau de dones, que pràcticament no es van fixar en l’esvalot de cavalls encabritats, mossos i botiguers corrent amunt i avall. El tramvia, que iniciava el recorregut a la rambla de Santa Mònica, a pocs metres del port, i cobria la línia Barcelona-Gràcia, s’apropava.

En Dalmau Sala havia seguit el piquet durant el seu itinerari per la ciutat vella al costat d’una multitud d’homes, en silenci darrere de la Guàrdia Civil. Quan va arribar a les Rambles, un espai més ampli, va disposar d’un camp de visió més complet. El caos era absolut. Cavalls, carros i paradistes. Ciutadans corrent, curiosos; policies que es col·locaven en formació davant del grup de dones amb els fills a coll, que s’havien plantat allà creant una barrera humana per protegir les altres companyes, les que tenien al darrere i s’havien concentrat a les vies del tramvia per aturar la màquina.

En Dalmau va notar una esgarrifança per tot el cos quan va veure algunes dones que alçaven els menuts i els exhibien davant dels guàrdies civils. Els fills que tenien algun any més s’aferraven a les faldilles de les mares, espantats, amb els ulls oberts com si examinessin l’entorn buscant unes respostes que no trobaven; mentrestant, els adolescents, ensuperbits per l’ambient, arribaven a desafiar els policies.

No feia gaires anys, uns quatre o cinc, en Dalmau s’havia comportat amb la mateixa insolència davant de la policia; la seva mare darrere d’ell, cridant, exigint justícia o millores socials, animant-lo a la lluita, com feien la majoria de les mares que interposaven els seus fills en defensa d’unes causes que consideraven superiors fins i tot a la seva integritat física.

Per un instant, els crits de les dones van generar en en Dalmau una embriaguesa semblant a la que havia viscut temps enrere, quan es plantava davant la policia. Aleshores se sentien déus. Lluitaven pels obrers! De vegades la Guàrdia Civil o l’exèrcit carregava contra ells, però avui això no passaria, va pensar en Dalmau desviant la mirada i fixant-se en les vaguistes que plantaven cara al tramvia. No. Aquell dia res no feia pensar que la força pública ataqués les dones; ho pressentia, ho sabia.

En Dalmau no va trigar a localitzar-les. A primera fila, per davant de totes, desafiant amb la mirada, com si això fos suficient per aturar el tramvia de la línia de Gràcia que pujava. En Dalmau va somriure. Què no havien d’aconseguir aquelles mirades? La Montserrat i l’Emma, la germana petita i la seva xicota, totes dues inseparables, unides per la desgràcia, unides per la lluita obrera. El tramvia alertava que s’apropava a la gent fent repicar la c

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos