Carta al lector

Vaig conèixer la Nadia a l’aeroport de Barcelona. Concretament, a la cua de facturació, com a les pel·lícules bones. Era l’estiu del 2009 i tots dos ens havíem guanyat una plaça a l’Escola d’Orient, una iniciativa de diversos organismes públics gràcies a la qual més o menys una desena d’universitaris espanyols, nord-americans i asiàtics gaudirien d’una setmana de debats i bona convivència en una masia apartada de la serra de Tramuntana, a Mallorca.

He d’admetre que sempre he estat més aviat tímid, i en aquell moment estava una mica neguitós. Primer es va girar a saludar-me la seva mare catalana, la Maria. Després vaig ser jo qui va buscar la mirada de la Nadia. Llavors encara no ho sabia, però aquell instant havia de canviar la meva vida. Acabava de conèixer la que al cap de pocs dies es convertiria en la meva millor amiga, per bé que en aquell moment encara no sabia res de res d’ella.

La Nadia tenia una part de la cara solcada per unes cicatrius fondes, però la seva mirada desprenia una aura i una calidesa molt especials. Ens vam saludar amb una abraçada i un petó, i vaig tenir la sensació que ja la coneixia, que la coneixia de tota la vida.

Aquell viatge, que esperava que estigués farcit de debats profunds amb els companys i d’alguns moments de pau i introspecció personal, es va convertir, simplement, en «el viatge en què vaig conèixer la Nadia». Saps, estimat lector, com es couen les patates a la manera afganesa? Jo sí, m’ho va ensenyar la Nadia, i és absolutament increïble. I si et digués que al cel de Kabul, si tens prou paciència i la fe necessària, hi pots veure l’eternitat? Sí, sí, ho has llegit bé, l’eternitat. Doncs és veritat, i també m’ho va ensenyar ella.

Es podria dir que la nostra amistat es va forjar definitivament una nit preciosa de focs artificials, uns focs que cap dels dos no va contemplar. De fet, va ser una de les poques nits que vam baixar d’aquella masia perduda entre els cingles de l’illa. Tot el nostre grup era davant la platja, de cara al mar, esperant que l’espectacle comencés. Aleshores la Nadia es va atansar a l’Imma Llort, l’organitzadora, i li va comentar que s’estimava més anar a fer un volt per la ciutat. Van insistir que es quedés, però no hi va haver manera, estava decidida. Ja la començava a conèixer, i, si la Nadia no volia ser allà, devia tenir un bon motiu, vaig pensar. I no m’equivocava. Vaig ser l’únic que es va oferir a acompanyar-la. Aquella nit m’ho va confessar: «Quan tenia vuit anys, una bomba va destruir casa meva i vaig quedar atrapada entre els enderrocs. Les cicatrius que recorren el meu cos són la terrible herència d’aquell dia. Per sort, la meva mare va evitar que em cremés encara més. Ara ja ho saps... Els focs artificials em recorden la guerra, les detonacions de les bombes». Em vaig quedar glaçat, l’únic que se’m va acudir va ser abraçar-la.

Aquella mateixa nit em va dir que no s’imaginava que pogués tornar a fer cap amistat tan profunda com les que havia deixat al seu país, però que amb mi ho havia aconseguit. Em va emocionar. Jo sentia una cosa molt semblant; havia conegut una de les poques persones que estava segur que m’acompanyarien per sempre.

A partir d’aquell dia em va anar desgranant el que havia estat la seva vida fins llavors: la bomba que li va desfigurar la cara i li va cremar part del cos, els mesos que va passar en coma, el despertar, la llarga convalescència i les contínues operacions quirúrgiques. Llavors vaig saber que els dos anys següents a aquella maleïda bomba els havia passat entre hospitals i camps de refugiats, perquè el seu país continuava en guerra.

Em va explicar que al seu germà gran, en Zelmai, el van assassinar al Kabul controlat pels talibans. El van matar per robar-li una bossa amb menjar i els diners que portava. Això és el que valia la vida, a l’Afganistan d’aquella època. El seu pare va recuperar el cadàver i li va donar sepultura, però no va poder superar la tràgica pèrdua del seu fill i la bogeria es va emparar d’ell. No va tornar a ser mai més el mateix.

La seva família estava destinada a morir de fam o a malviure de la caritat, ja que els talibans havien prohibit que les dones treballessin i no podien comptar amb el seu pare, l’únic home que quedava a la família. Aleshores ella va prendre la decisió més transcendental de la seva vida: va decidir posar-se la roba del seu germà i fer-se passar per ell. Per què ho va fer? Perquè no estava disposada a deixar que les seves germanes tinguessin una vida miserable. I va convertir el seu dolor en un avantatge: amb la cara desfigurada per les cremades, ningú no s’adonaria que en realitat era una dona.

Va treballar durant més de deu anys fent-se passar per un noi, des dels onze fins als vint-i-un. La Nadia es va transformar en en Zelmai. Va netejar pous, va conrear camps, va cuinar per als talibans, va reparar bicicletes... I així va mantenir la seva família. Deu llargs anys convivint amb la por constant de ser descoberta. Deu llargs anys que fins i tot van fer oblidar a la seva família que ella havia estat la Nadia, que realment era la Nadia, i no en Zelmai, encara que es disfressés cada dia per aconseguir una mica de pa i verdures per portar a casa.

Em va explicar, sempre amb una bona dosi d’optimisme, que jugar-se la vida dia rere dia fent-se passar per un home durant el règim talibà no havia estat tan dolent, malgrat tot: gràcies a això va poder estudiar a Kabul, cosa que les dones tenien prohibit, i va ser ajudant del mul·là, una posició que li va permetre eixamplar enormement els seus coneixements sobre l’islam. D’aquesta manera va poder comprovar que els talibans manipulaven la religió com volien amb l’únic propòsit de mantenir el poble afganès sota el seu jou, en la més completa ignorància.

També vaig saber que, amb dinou anys, la Nadia va conèixer la Mònica Bernabé, una periodista catalana establerta a l’Afganistan que gestionava ASHDA, una ONG que la va portar a Barcelona. Aquí es van ocupar de buscar-li una família i, operació rere operació, van aconseguir reconstruir-li la cara. Així és com va conèixer els seus pares catalans, la Maria i en Josep.

Aquell estiu ho vaig arribar a saber tot sobre la seva vida, i a la profunda estima que li tenia, s’hi va sumar l’orgull, un orgull enorme per la manera de ser de la Nadia, pel que havia fet i pel significat que tenia. Si l’Afganistan necessita exemples a seguir, si necessita heroïnes, la Nadia ho és.

Un any després va publicar la seva primera novel·la, El secret del meu turbant, en què narrava tot el que jo ja sabia. Va ser un gran èxit: va guanyar el Prudenci Bertrana d’aquell any, la van traduir a mitja dotzena d’idiomes i va convertir la Nadia en un personatge públic. Jo mateix la vaig acompanyar per bona part del territori català, de presentació en presentació, i no hi havia gaires setmanes que no sortís en alguna cadena de televisió de tot Espanya o en algun dels diaris de més tirada del país.

En tots i cadascun d’aquells viatges, cada vegada que ens tornàvem a veure, em confessava la seva aspiració més gran: explicar al món que les heroïnes de debò són les dones afganeses que continuen en l’anonimat. Les que van haver de suportar ser dones amb tota la cruesa de la guerra civil i el règim talibà. Totes i cadascuna de les valentes dones afganeses. Algun dia, em deia, explicaré la història de les dones de la meva família, seré la veu d’aquelles dones de l’Afganistan que no tenen veu.

I això és aquest llibre, estimat lector. La història d’una família de dones afganeses, la família de la Nadia. Un llibre que vol donar veu a les que no en tenen.

«L’altra nit vaig veure l’eternitat», va deixar escrit el poeta Henry Vaughan. L’eternitat és l’amistat i la força de totes les dones valentes. L’eternitat és la primera estrella del vespre.

JAVIER DIÉGUEZ SUÁREZ

La mort de la tieta Sha Ghul

Recordo la primera vegada que la mare em va parlar del mar. Va ser un d’aquells moments que conservo nítids a la memòria, entre els records dels dies blaus i lluminosos de la meva infantesa. Un divendres aparentment normal, com tants d’altres, en què jo, els meus pares i les meves cosines vam anar al riu Panjshir, als afores de Kabul. En aquella ocasió, la mare, amb el seu somriure esplèndid i radiant, se’m va acostar i em va fer un petó suau a la galta, després de xiuxiuejar-me a cau d’orella: «Veus l’aigua que corre entre les meves mans, Nadia? L’aigua és claredat, és llum, esperança, vida. Te n’adones, filla? L’aigua que baixa per aquest riu ens omple de felicitat». Per a ella, qualsevol rierol era com un mar immens de felicitat. La Zia, la meva mare, em va ensenyar què era el mar molt abans que jo el pogués contemplar amb els meus ulls.

El divendres que vaig rebre la trucada desesperada de la mare també hauria d’haver estat un divendres com molts altres. Però no ho va ser. Jo era al sofà, veient un dels meus programes de televisió preferits. «Zelmai jan, la tieta Sha Ghul s’ha mort», em va dir sanglotant. Em vaig quedar glaçada. «Zelmai, fill, que m’has sentit? Digues alguna cosa, si us plau.» Vaig penjar sense acomiadar-me, i em vaig posar a plorar, desconsolada.

Mitja hora més tard, vaig tornar a marcar el seu número. Tenia la veu encara més apagada que abans, i vaig intentar mostrar-me tan forta i sencera com vaig poder. Mentre m’explicava el que havia passat, em venien al cap precipitadament milers de records de la tieta Sha Ghul. «Després de tants anys de patiment, fill! Ara que estava més tranquil·la...» Havia tingut una vida dura, sí, molt dura. Potser per això s’havia mort de manera inesperada, i havia deixat en tots els que la coneixíem una empremta invisible però indeleble. Talment com els estels fugaços que de sobte il·luminen el cel rutilant les càlides nits d’estiu a l’Afganistan.

La tieta Sha Ghul era una de les persones més importants de la meva vida, i la tristesa i la desesperació que m’aclaparaven s’afegien a la frustració de no haver pogut pressentir la seva mort, i encara menys evitar-la. «Va arribar a les nostres vides de casualitat, fill meu, però ens va fer feliços...» Va ser llavors quan vaig entendre, en un esclat de lucidesa, que encara hi havia massa facetes de la meva vida que m’eren del tot desconegudes. Em retreia a mi mateixa no haver aprofitat més els moments que vaig passar al seu costat. Encara tenia molt per aprendre d’ella, i de la resta de les dones de la meva família. Ella ja no podria donar resposta mai més al devessall de preguntes que em turmentaven, però estava decidida a no permetre que això em tornés a passar. Jo havia sobreviscut a un país torturat per la guerra i la misèria durant dues dècades de desgràcies, i d’ençà que era a Europa m’havia esforçat per esborrar tots aquells records. Era la manera més fàcil que havia trobat de protegir-me. Però des d’aquell moment, des de l’instant precís en què vaig saber que no la tornaria a veure mai més, vaig tenir clar que les preguntes que encara tenia per fer no es quedarien sense resposta. Havia d’honorar la meva tieta i entendre millor les dones de la meva família, i alhora l’ànima del meu país. I per bé que llavors encara no ho sabia, més endavant se’m faria evident que aquella seria l’única manera possible de guarir-me de les meves ferides i retrobar-me a mi mateixa.

—Nadia, ets aquí? —vaig sentir, després del grinyol de la porta d’entrada.

—Sí, mare —em va sortir de dir, amb un fil de veu.

La Maria, la meva mare catalana, arribava en aquell moment de treballar, de manera que vaig apagar l’ordinador i vaig baixar a la sala a saludar-la. Jo encara estava ben trasbalsada per la notícia, i ella no va trigar gens a adonar-se que em passava alguna cosa.

—Què tens, Nadia, et trobes bé? Fas molt mala cara.

La vaig abraçar i em vaig tornar a desfer en llàgrimes

—Tranquil·la, filla, anem a fer un tomb per la Rambla perquè et toqui l’aire i m’expliques el que t’ha passat, d’acord?

Vaig intentar explicar-li tan bé com vaig poder el que havien significat per a mi tant la tieta Sha Ghul com la seva filla, la meva cosina Mersal. Totes dues havien format part de la meva infantesa, l’única etapa feliç de la meva vida, els anys previs a la guerra, anteriors al moment en què una bomba va esclatar a dins de casa nostra i em va desfigurar la cara.

La Maria m’escoltava amb atenció agafant-me per la cintura, com si em volgués protegir del passat. Li vaig explicar que la mort de la tieta Sha Ghul m’empenyia a tornar-me a enfrontar als fantasmes del passat, a la vida que havia deixat enrere, i que la Mersal sempre havia estat com una germana... fins que es va casar.

Quan es casen, les dones afganeses passen a pertànyer a la família del marit, i sovint perden tot contacte amb la seva pròpia família. I així era justament com havien anat les coses amb la Mersal. Des de llavors, feia ja més de vint anys, retrobar-la s’havia convertit per a mi en una autèntica obsessió, i vaig saber que m’havia arribat l’hora d’emprendre la recerca. La Mersal continuava formant part d’aquell conjunt de persones que em provocaven la nostàlgia dels que havien estat amb mi i ja no hi eren.

—I què creus que has de fer, Nadia? —em va preguntar la Maria, amb afecte.

—Crec que he de tornar a Kabul, donar el condol a la Mersal... i recuperar-la —vaig contestar tremolant.

—Fes-ho, filla. Sé que serà perillós, però en tots aquests anys que has estat amb nosaltres m’has demostrat que ets capaç de dur a terme tot el que et proposes, per molt dur i difícil que sigui. Per tant, si creus que això és el que has de fer, tindràs el meu suport.

—Però tinc por, mare —li vaig confessar amb sinceritat.

—Por de què? —em va preguntar estranyada.

—Que em descobreixin...

Tremolava només de pensar el que em podien arribar a fer a l’Afganistan si algú descobria la meva doble identitat. I malgrat que la por havia passat a formar part de la meva vida des que vaig començar a vestir-me amb roba d’home, aquesta vegada no estava disposada a deixar que m’impedís fer allò que el cor em dictava. Era conscient que, si volia respostes, no em podia tornar a amagar. D’altra banda, potser la Mersal necessitava la meva companyia, i ara per fi jo podria estar al seu costat.

—Tothom té por, Nadia, ningú n’està lliure. I la por pot arribar a ser positiva, si ens empeny a superar-nos —em va dir adoptant el seu excel·lent punt de vista de psicòloga.

—Sí, ja ho sé, aquesta por sempre m’ha ajudat a tirar endavant, a mantenir la meva família, a lluitar i a superar qualsevol dificultat... Tot i així, tinc por.

—Així, què faràs, Nadia? —em va preguntar estrenyent-me més fort contra ella.

La decisió estava presa. Havia de tornar a Kabul com més aviat millor, i anar-hi com a Nadia, la meva autèntica identitat, no com a Zelmai.

—Hi tornaré, però si hi vaig sola serà molt perillós. Si em reconeixen, em mataran.

—No ho diguis això, filla. I si et trobes amb la teva mare en un altre lloc i torneu a casa juntes? Ningú no es fixarà en dues dones tapades! Passareu del tot desapercebudes i d’aquesta manera no t’hauràs d’enfrontar sola als perills del viatge —em va suggerir pensativa.

Era una idea brillant, i vaig pensar que de seguida que arribés a casa proposaria a la Zia, la meva mare, que ens trobéssim al Pakistan. Travessaríem la frontera juntes i arribaríem sanes i estàlvies a Kabul sense gaires problemes.

—Quina preciositat, oi, Nadia? —em va xiuxiuejar la Maria a cau d’orella.

Havíem arribat al Pont del Petroli de Badalona, una plataforma de fusta que s’estenia un centenar de metres mar endins i des d’on es podia admirar bona part del litoral barceloní. Era un dels llocs on anàvem quan volíem desfogar-nos. Ho recordo com si fos ahir, tot i que ja fa més de quatre anys de tot allò.

Em vaig sentir acoquinada quan vaig contemplar per primer cop la immensitat blava de la Mediterrània. La força de l’onatge, que jo no m’havia arribat mai a imaginar, trencava contra la meva ànima amb la mateixa força o més que contra la platja. Les onades, que s’abatien contra el passeig marítim, em cobrien de gotetes d’una aigua fresca i lluent, espurnejos de vida que em feien pensar en la mare.

Encara avui, després d’anys de viure lluny de la meva terra natal, els vaivens oscil·lants del mar me la continuen recordant. Un passeig per la platja, sentint l’olor del mar a cada alenada, és una sensació molt semblant a la pau i la tranquil·litat que jo sentia quan la mare m’estrenyia entre els seus braços. Perquè ella m’havia ensenyat el significat profund del mar sense ni tan sols haver-lo mencionat mai, i quan em trobava al Pont del Petroli tenia més presents que mai el darya-ye Panjshir i tots els altres rius, torrents i rierols que havíem travessat juntes; era la meva talaia privilegiada, des de la qual no tan sols escodrinyava l’horitzó, sinó també els meus records més preuats.

—Anem cap a casa, Nadia? Hem de preparar el teu viatge de tornada —va dir somrient la Maria.

—Sí, mare —vaig respondre despertant-me del somieig.

El viatge a Islamabad

La Maria i en Josep, els meus pares catalans, havien sortit a
comprar les últimes coses que em feien falta per al viatge. Faltaven un parell d’hores per al vol i en Josep encara estava més nerviós que jo.

La Maria és una de les persones més comprensives que conec. És intel·ligent i té la capacitat de resoldre qualsevol problema en cosa de minuts. Sempre troba el camí correcte. En canvi, en Josep és molt diferent, i potser per això es complementen a la perfecció. Ell és un home d’allò més afectuós i empàtic, i té la virtut de copsar l’afecte que necessites a cada moment i donar-te’l, cosa que el fa ser molt més patidor que la Maria.

Gràcies a la meva mare catalana, havia aconseguit el visat per viatjar a Londres i, des d’allà, agafar el vol amb destinació a Islamabad. Ella s’havia encarregat de fer la reserva dels bitllets i de l’hotel al Pakistan i de tots els tràmits necessaris, que no van ser pocs ni fàcils. Fins i tot vam haver d’anar a l’ambaixada britànica a Madrid a entrevistar-nos personalment amb el personal diplomàtic per explicar-los la nostra situació i el motiu del meu viatge llampec a Londres. De fet, a Anglaterra només hi havia de fer escala, però per a una noia amb passaport afganès tot era molt més complicat.

—Nadia! Nadia! Encara ets al despatx?

En Josep arribava de comprar. Segons vaig poder deduir, havia deixat que la mare s’encarregués dels últims detalls.

—Nadia, filla, mira què t’he portat! Un quadern Moleskine i un bolígraf com els que utilitzo per escriure. Així podràs apuntar tot el que em vulguis explicar quan tornis —va dir expectant.

—Gràcies, pare! —vaig exclamar, fent-li una abraçada ben forta.

—Escolta, Nadia, estàs segura que hi vols anar? Estic espantat. I si et passés res...? —va murmurar visiblement angoixat.

—Pare, no t’amoïnis, tot anirà bé. Ets un exagerat! —li vaig deixar anar per treure-hi importància.

Vaig donar una ullada al voltant. El despatx era ample i allargat, flanquejat per rengleres i rengleres de prestatges atapeïts de llibres, tots organitzats en un ordre meticulós. En un extrem de l’habitació hi havia l’escriptori on treballava el pare, amb el seu ordinador i l’equip de música, on li agradava sentir clàssics i una mica de rock: Vivaldi, Albéniz, els Beatles... A l’altra punta hi havia la taula petita que fèiem servir la mare i jo. Era quadrada i sempre la teníem plena de papers, llibres o apunts.

Recordo perfectament que quan vaig entrar per primera vegada en aquella habitació vaig pensar que allò devia ser el més semblant al paradís terrenal que jo hagués vist mai, i sens dubte era el més similar a les històries que explicava la mare a les nits, a Kabul, sobre els antics savis de l’Orient i les seves col·leccions de llibres. Des de llavors, hi havia passat incomptables hores escrivint, llegint, estudiant o simplement relaxant-me en silenci. A l’Afganistan, des que havia esclatat la guerra civil, no havia tingut mai l’oportunitat de conservar ni una simple caixa on pogués guardar llibres. Tampoc no tenia diners per comprar-ne, i això deixant de banda que, amb la prohibició dels talibans, llegir llibres podia ser realment perillós.

Havia arribat l’hora d’anar-me’n. El pare va engegar el cotxe. El trajecte fins a l’aeroport durava uns vint minuts, però van ser els vint minuts més curts que recordo. La ciutat que havia après a estimar i a valorar tant, desfilava davant dels meus ulls, rabent i incommovible al meu pas. Em vaig arraulir al seient de pell del cotxe procurant deixar la ment en blanc.

A Barcelona havia descobert un món fascinant i, gràcies a la meva nova família d’acollida, gaudia de totes aquelles oportunitats de què a l’Afganistan em veia privada pel simple fet de ser dona: estudiar, treballar, passejar i tenir amics. Per fi era lliure. Però no m’havia desvinculat mai del tot de la meva família ni de la meva estimada Kabul, la ciutat on vaig néixer, créixer i madurar, però també la ciutat que em va arrabassar la innocència als vuit anys.

A Kabul vaig tenir una infantesa molt feliç fins que van començar els tiroteigs, els bombardeigs, les violacions i la fam, fins que va esclatar la guerra civil. Les ànsies imperialistes de les potències estrangeres, primer, i els senyors de la guerra i la bogeria dels talibans, després, van devastar un país on regnava la llibertat i on encara es podia tenir il·lusions i somiar un futur millor. Dècades de guerra havien anihilat qualsevol bri d’esperança, fins i tot per a l’afganès més optimista. Com diu un refrany tradicional del meu país: «La felicitat potser és com un ocell que vola per damunt dels nostres caps, però és un ocell espantadís i rarament acabarà posant-se a les nostres mans». I així em sentia al meu propi país: com un ocell espantadís que busca la felicitat, però que no podia continuar volant per un cel que els homes havien assolat amb el seu absurd afany de poder.

Havíem arribat. El pare es va afanyar a aparcar. Estava una mica nerviós, com de costum, i passava ànsia per si no teníem temps de facturar. Davant de la porta d’embarcament vaig defallir. Va ser un moment, tan sols un parell de llàgrimes, però el meu pare català se’n va adonar de seguida.

—Nadia, filla, t’estimem com d’aquí fins al setè cel de Kabul. Si tens problemes, et vindrem a buscar, siguis on siguis. No tinguis por i vés a buscar la teva família —em va xiuxiuejar, emocionat—. I recorda’t que ni la més mortífera de les bombes no et va poder destruir; de manera que refia’t del teu cor i te’n sortiràs de tot.

—No tinguis por, Nadia. Estic segura que tot anirà bé —em va dir la mare a tall de comiat.

Li vaig fer un petó i me’n vaig anar cap al control de seguretat de la porta d’embarcament sense mirar enrere. «Si no tenim res a dir, hem de deixar que ens parli el silenci», em solia dir la tieta Sha Ghul.

L’hostessa que verificava els bitllets d’embarcament va alçar la mirada després de comprovar la meva identitat al passaport. Per primera vegada em mirava als ulls. En veure les cremades que tenia a la cara, se li va esvair el somriure impostat. Passat l’ensurt del primer instant, ràpidament va recuperar el somriure i, amablement, em va indicar quin era el meu seient. Malauradament, les seqüeles de la bomba que m’havia desfigurat la cara feia anys encara incomodaven algunes persones, i jo no arribava a acostumar-me a l’expressió de desconcert que es dibuixava al rostre dels qui em veien per primera vegada.

Vaig buscar el seient, que era al costat de la finestra. Tal com havia dit la mare, el seient era darrere d’una de les ales de l’avió, molt a prop de la sortida d’emergència. Segons ella, era el lloc més segur i, a més a més, tindria bona vista.

No vaig poder evitar pensar que diferents que eren les concepcions del viatge per a un afganès i per a un europeu. Eren visions enfrontades. A Europa es viatjava per plaer i cada viatge era una oportunitat immillorable per viure experiències, conèixer altres cultures i créixer com a persona. Al meu país, en canvi, viatjar representava un gran perill, de manera que ningú que tingués dos dits de front no s’aventurava a abandonar la comoditat de casa seva o del seu barri si no era per necessitat. Jo mateixa, com la resta d’afganesos, havia hagut de viatjar desenes de vegades, però sempre per fugir de la guerra, dels bombardejos, de la mort que ens encalçava constantment. Per a nosaltres, sortir del país sempre era sinònim de trauma, de camps de refugiats i de dolor. Les nostres cases i pobles potser eren vells i humils, però eren els nostres, i si ens n’anàvem era perquè ens hi vèiem obligats. Per a un afganès, viatjar per plaer era inimaginable.

Se’m va asseure al costat una dona de mitjana edat, de pell molt blanca i cabellera rossa, que tan bon punt es va haver acomodat va encetar una conversa. Em va parlar del seu fill i de les ganes que tenia de veure la família. Treballava per a una multinacional i l’havien enviat una setmana a Barcelona a veure els seus col·legues catalans. Li vaig contestar parlant de la meva mare, de la família que m’esperava a l’Afganistan, però aviat va perdre l’interès del que li explicava. A les pantalles de l’avió estaven a punt de projectar una de les últimes estrenes de Hollywood.

Vaig furgar en una de les butxaques de la maleta de mà. Hi tenia la foto de la mare, somrient, recolzada en el meu pare, al menjador de casa. Ella portava un xal blanc que deixava entreveure la seva preciosa cabellera negra. El pare duia una armilla marró damunt d’un jersei negre de ratlles. Ell sempre havia preferit vestir-se a la manera occidental i només es permetia alguna petita llicència a l’estil de la seva cultura, com el típic pakol blanc que portava, la gorra paixtu. Aleshores ja duia una barba esponerosa, que es va començar a deixar quan li van diagnosticar un principi de malaltia mental, pocs anys després que comencés la guerra civil. Aquella fotografia tenia vint-i-cinc anys i m’acompanyava allà on jo anava. Eren feliços.

Em resultava descoratjador comprovar que només els fets veritablement traumàtics, com la mort d’un ésser estimat, ens obliguen a reaccionar i ens fan veure quines coses de la nostra vida són realment valuoses. I jo pressentia vivament que la meva retrobada amb l’Afganistan seria des del primer dia un autèntic viatge iniciàtic. Necessitava donar suport a la meva família, il·luminar una mica el meu passat i reconstruir el trencaclosques familiar, i per aconseguir-ho m’hauria d’enfrontar al mur que havien bastit durant anys les dones de la meva família a còpia de temors, plors i il·lusions frustrades. No seria fàcil.

Tot d’un plegat, les turbines de l’avió van començar a bramar, preparades per a l’enlairament. Estava decidida a no deixar que res ni ningú trenqués la serenitat que tant m’havia costat assolir lluny de la meva terra, de manera que vaig aclucar els ulls i em vaig deixar portar.

El desig de veure la mare

Feia un dia radiant. Un dia perfecte per retrobar-me amb la mare, vaig pensar tot escrutant l’horitzó des de la finestra de l’avió. Les ales de l’aparell esquinçaven els núvols que trobaven en passar, esmicolant-los l’un rere l’altre. Per un instant se’m va aparèixer la imatge de la mare, com abans, quan encara era jove i jo només era una nena més. Recordava com gaudia amb el nostre pa afganès, el naan, tan gustós, mentre modelava pacientment la massa amb els dits. Sempre havia admirat aquella habilitat seva, compartida per la majoria de dones afganeses, de donar al naan formes imprevisibles, gairebé màgiques.

A mesura que l’avió baixava, el paisatge s’anava fent cada vegada més familiar; el bosc mediterrani havia desaparegut ja feia hores i ara s’alçaven davant meu les muntanyes que envoltaven Islamabad, l’última frontera verda de la sorollosa capital pakistanesa. Darrere seu s’estenia la gran urbs, que vista des del cel no era més que una successió caòtica de carrers de cases baixes, entre les quals sobresortien un parell de gratacels que em recordaven vagament els edificis que tant em van impressionar quan vaig arribar a Barcelona.

De cop i volta, unes sacsejades fortes em van despertar de la letargia; l’avió havia aterrat a l’aeroport internacional d’Islamabad, cosa que significava que cada vegada faltava menys per retrobar-me amb la mare. Vaig notar que el cor se m’accelerava a cada instant; vaig inspirar fondo i, després de cobrir-me el cap amb un mocador, vaig agafar l’equipatge de mà. Estava tan eufòrica que hauria pogut travessar tota la ciutat corrent si així hagués pogut trobar-me més ràpid amb la mare. No tenia espera.

Islamabad era una ciutat jove, a diferència de Kabul, que tenia una llarga història, per la qual cosa els seus habitants solíem estar molt orgullosos. Un consol minúscul, ridícul, atès que Kabul estava devastada a causa de tants anys de guerra. Després d’un trajecte amb taxi per les principals artèries de la ciutat, per fi vaig arribar a l’hotel on m’havia d’allotjar. Sens dubte, la meva mare catalana s’havia entestat a procurar-me la millor estada possible a la ciutat. M’allotjava al Best Western, un hotel modern i luxós al qual s’accedia travessant una zona enjardinada molt bonica. La recepció era amplíssima, amb un paviment de marbre lluminós i uns llums d’aranya espectaculars que penjaven de les voltes del sostre. Tot em recordava els salons imponents on s’ambientaven les pel·lícules de Bollywood que jo tantes vegades havia vist amb en Zelmai i la Mersal.

Tota esverada, vaig enfilar pel passadís i, tan bon punt vaig ser dins l’habitació, em vaig deixar caure sobre el llit. Els llums, el mirall d’estil colonial i l’agradable fragància d’encens que es respirava a l’habitació contrastaven amb el televisor de plasma enorme que havien plantat davant del llit. Mentre recuperava la calma, em vaig intentar imaginar el moment que tornaria a veure la mare. Frisava per explicar-li com era la meva vida a Barcelona, cada petit detall del meu dia a dia a Europa: els carrers asfaltats i ben il·luminats, plens de botigues amb aparadors cridaners, els cafès on es pot seure amb els amics, l’amabilitat dels meus pares catalans, les tardes estudiant a la biblioteca... A poc a poc, gairebé sense adonar-me’n, vaig caure en un son profund.

Un parell d’hores més tard em vaig despertar, sobresaltada. Tenia el clar pressentiment que alguna cosa no anava a l’hora, de manera que em vaig aixecar per comprovar si tenia alguna trucada o algun missatge al mòbil. Tot semblava estar en ordre. Segurament la mare no sabia utilitzar el prefix telefònic del país, ja que aquell era el seu primer viatge a l’estranger i al cap i a la fi la tecnologia no era el seu fort, vaig reflexionar, intentant recuperar la calma. D’altra banda, els pakistanesos eren gent amable, i de ben segur que, si li calia res, algú l’ajudaria. Com que no tenia motiu per preocupar-me, vaig decidir fer un tomb per l’hotel. No havia estat mai en un establiment tan luxós i em va semblar que allò seria una bona distracció.

El Best Western d’Islamabad encara era més senyorial del que m’havia imaginat; disposava d’un parell de restaurants, almenys una desena de sales per a banquets i conferències i fins i tot tenia un gimnàs propi. En arribar a la porta del menjador principal, el cambrer em va donar la benvinguda amb un somriure ample. A banda i banda d’

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X