Pròleg

El cap de la noia descansava en una petita muntanya de fulles marrons i carbasses.

Els seus ulls ametllats miraven cap al dosser de sicòmors, faigs i roures, però no veien els dits vacil·lants del sol que s’esmunyien entre el brancatge i ruixaven d’or el terreny boscós. No parpellejaven mentre tot d’escarabats negres i lluents li recorrien les pupil·les. Ja no veien res, només foscor.

Una mica més enllà, una mà pàl·lida emergia d’una altra petita mortalla de fulles com si demanés auxili, o la constatació que no estava sola. Però no va trobar ni una cosa ni l’altra. Les altres parts del cos eren lluny del seu abast, amagades en altres racons apartats del bosc.

A prop, es va sentir l’espetec d’un branquilló, fort com un petard enmig de la quietud, i des del sotabosc va esclatar una ràfega d’ocells. Hi havia algú que s’acostava.

Es va agenollar al costat de la noia que no hi veia. Uns dits, tremolosos de neguit, li van amoixar els cabells amb delicadesa i li van acaronar les galtes fredes. Llavors li van alçar el cap, n’hi van espolsar unes quantes fulles que tenia adherides a la vora irregular del coll i l’hi van introduir amb cura dins d’una bossa, on va quedar agombolat entre uns quants guixos trencats.

Després d’un moment de reflexió, va ficar les mans dins la bossa i va cloure els ulls de la noia. Tot seguit, va tancar la cremallera, es va aixecar i es va endur la bossa.

Al cap d’unes quantes hores, van arribar els agents de la policia i l’equip de forenses. Van fer càlculs i fotografies, van explorar el terreny i es van acabar emportant el cos de la menor al dipòsit de cadàvers, on es va quedar unes quantes setmanes, com si esperés que el completessin.

No va passar mai. Es van organitzar batudes exhaustives i hi va haver interrogatoris i campanyes, però malgrat els encomiables esforços dels detectius i la ciutadania, no van trobar mai el cap, i la noia del bosc va quedar eternament incompleta.

2016

Comença pel principi.

El problema és que no ens vam posar mai d’acord respecte al moment exacte en què tot va començar. Va ser quan a en Fat Gav li van regalar la galleda de guixos pel seu aniversari? Va ser quan vam començar a dibuixar els ninots amb els guixos o quan van començar a aparèixer sols? Va ser aquell accident terrible? O quan van trobar el primer cadàver?

Hi podria haver diversos començaments. M’imagino que qualsevol seria digne d’aquest títol. Però en el fons jo penso que tot va començar el dia de la fira. Si més no, és el que tinc més gravat a la memòria. Per la Noia Waltzer, evidentment, però també perquè va ser el dia en què tot va deixar de ser normal.

Si el nostre món fos una d’aquelles boles decoratives amb neu, aquell va ser el dia en què un déu arbitrari va venir, la va sacsejar ben fort i la va tornar a deixar a lloc. Fins i tot quan l’escuma i les volves ja no es movien, les coses no havien quedat com abans. No ben bé, si més no. Potser semblaven iguals a través del vidre, però a dins tot era diferent.

Aquell també va ser el dia en què vaig conèixer el senyor Halloran. Per tant, a l’hora d’escollir un començament, m’imagino que aquest és tan vàlid com qualsevol altre.

1986

—Avui hi haurà tempesta, Eddie.

Al meu pare li agradava fer prediccions meteorològiques amb una veu fonda i autoritària, com els meteoròlegs de la tele. Sempre les feia amb una seguretat absoluta, tot i que normalment s’equivocava.

Vaig mirar per la finestra, cap al cel blau i perfecte, d’un blau tan brillant que havies d’entretancar una mica els ulls per mirar-lo.

—No ho sembla pas, que hi hagi d’haver una tempesta, papa —vaig dir a través d’un mos d’entrepà de formatge.

—Perquè no n’hi haurà cap —va dir la mare, que acabava d’entrar a la cuina d’improvís i en silenci, com una mena de guerrera ninja—. La BBC diu que serà un cap de setmana calorós i assolellat... I no enraonis amb la boca plena, Eddie —va afegir.

—Mmm —va fer el pare, que era el que feia sempre que discrepava de la mare però no gosava dir-li que anava errada.

La veritat és que ningú no gosava discrepar-ne. La mare feia —i de fet encara fa— una mica de por. Era alta, tenia els cabells curts i foscos, i uns ulls marrons que podien desbordar diversió o gairebé irradiar negror quan s’empipava (i era per això que, una mica com en el cas de l’increïble Hulk, procuraves no fer-la empipar).

La mare era metge, però no una d’aquelles metges normals i corrents que cusen cames i t’administren injeccions per curar-te. Una vegada el pare em va dir que la mare es dedicava a «ajudar dones amb problemes». No em va especificar quins problemes, però vaig deduir que devien ser força greus si requerien la intervenció d’un metge.

El pare també treballava, però des de casa. Escrivia per a revistes i diaris. Però no sempre. De vegades rondinava perquè ningú no li oferia feina, o bé dibuixava una rialla amarga i deia: «No és el meu públic, aquest mes, Eddie».

Quan jo era petit, tenia la sensació que el pare no feia una feina «com cal»: una feina digna d’un pare. Els pares havien de portar americana i corbata, anar a treballar de bon matí i tornar a casa al vespre per sopar. El meu anava a treballar a l’habitació dels convidats i s’asseia davant l’ordinador amb pijama i samarreta, de vegades sense ni tan sols haver-se pentinat.

Pel que feia a l’aspecte, tampoc no s’assemblava gaire als altres pares. Lluïa una barba espessa i exuberant, i portava els cabells llargs recollits en una cua. Duia texans tallats i foradats, fins i tot a l’hivern, i samarretes descolorides amb noms de grups antics estampats, com ara Led Zeppelin o The Who. De vegades també anava amb sandàlies.

En Fat Gav em va deixar anar que el meu pare era un «coi de hippy». Segurament tenia raó. Però en aquell moment m’ho vaig prendre com un insult i li vaig clavar una empenta, i ell em va aixecar com en un combat de lluita lliure, i vaig arribar a casa amb uns quants blaus nous i sang al nas.

Després, no cal dir-ho, vam fer les paus. En Fat Gav podia ser un torracollons —era un d’aquells nanos grassos que sempre havien de cridar més que els altres i ser els més ofensius, ni que fos per espolsar-se els abusananos de veritat—, però també era un dels meus millors amics i la persona més lleial que jo coneixia.

—Cuida els amics, Eddie Munster —em va dir un cop en to solemne—. Els amics ho són tot.

Eddie Munster era el meu sobrenom. Venia del meu cognom: Adams, com La família Addams. És veritat que el nen de La família Addams es deia Pugsley i que l’Eddie Munster sortia a La família Munster, però en aquella època tot allò tenia sentit i, com de vegades passa amb alguns sobrenoms, aquell em va quedar.

L’Eddie Munster, en Fat Gav, en Metal Mickey (pels ferros enormes que portava a les dents), en Hoppo (en David Hopkins) i la Nicky. Vet aquí la nostra colla. La Nicky no tenia cap sobrenom perquè era una nena, tot i que ella s’escarrassava de valent per fer veure que no ho era. Renegava com els nois, s’enfilava als arbres com els nois i sabia lluitar gairebé tan bé com qualsevol noi. Tot i així, continuava semblant una noia. I una noia molt guapa, val a dir-ho, amb una cabellera llarga i pèl-roja, i la pell blanca sembrada de minúscules pigues marrons. Tot i que, les coses com siguin, jo llavors no m’hi fixava.

Aquell dissabte havíem quedat. Normalment els dissabtes ens trobàvem i anàvem a casa d’un dels cinc, o al parc, o de vegades al bosc. Aquell dissabte, però, era especial perquè hi havia la fira. Els firaires venien cada any i s’instal·laven al parc, a prop del riu. Aquell any era el primer que ens hi deixaven anar sols, sense la supervisió de cap adult.

Feia setmanes que ho esperàvem, des que havien enganxat els pòsters pel poble. Hi hauria els autos de xoc, el meteorit, el vaixell pirata i l’orbitador. Millor, impossible.

—Ah —vaig dir, acabant-me l’entrepà de formatge tan de pressa com podia—, he quedat amb els altres a l’entrada del parc a les dues, eh?

—Però no t’allunyis dels camins principals quan hi vagis, eh? —va dir la mare—. No agafis cap drecera ni parlis amb desconeguts.

—D’acord.

Vaig baixar lliscant de la cadira i vaig enfilar cap a la porta.

—I emporta’t la ronyonera.

—No, mama!...

—Pujaràs a atraccions. La cartera et podria caure de la butxaca. La ronyonera. No penso discutir.

Vaig obrir la boca i la vaig tornar a tancar. Notava que em cremaven les galtes. Odiava aquella ronyonera dels pebrots. Només en portaven els turistes obesos. Faria pena davant de tothom, sobretot davant la Nicky. Però quan la mare es posava d’aquella manera, no s’hi podia discutir.

—D’acord.

No hi estava d’acord, evidentment, però veia que el rellotge de la cuina s’acostava a les dues i valia més que comencés a tirar. Vaig pujar les escales com una exhalació, vaig agafar aquell coi de ronyonera i hi vaig ficar els diners. Cinc lliures. Una fortuna. Llavors vaig tornar a baixar corrents.

—Fins després.

—Passa-t’ho bé.

Estava convençut que seria així. Lluïa el sol. Portava la meva samarreta preferida i les Converse. Ja sentia el suau bum-bum de la música de la fira i la flaire de les hamburgueses i del cotó fluix de sucre. Seria una tarda perfecta.

Quan vaig arribar, en Fat Gav, en Hoppo i en Metal Mickey ja eren a l’entrada.

—Ei, Eddie Munster, quina mariconera més bufona que portes! —va cridar en Fat Gav.

Em vaig posar com un tomàquet i li vaig fer la porra amb el dit del mig. El comentari d’en Fat Gav va desfermar les rialles d’en Hoppo i en Metal Mickey. Però llavors en Hoppo, que sempre era el més amable i el pacificador, es va girar cap a en Fat Gav i li va dir:

—Com a mínim no sembla tan gai com tu amb aquests pantalonets curts que portes, pallús.

En Fat Gav va fer un somriure, es va agafar els pantalons per les vores i va fer el seu ball característic, enlairant aquelles cames tan carnoses que tenia com si fos una ballarina. Vet aquí el que passava amb en Fat Gav: no el podies ofendre perquè li importava un rave. O, com a mínim, era el que feia pensar a tothom.

—De fet —vaig dir, perquè, tot i la defensa d’en Hoppo, em continuava sentint estúpid amb la ronyonera—, no la penso portar.

Em vaig descordar el cinturó, em vaig ficar la cartera a la butxaca dels pantalons curts i vaig donar una ullada al voltant. Hi havia una bardissa que delimitava el perímetre del parc. Hi vaig entaforar la ronyonera, procurant que no es veiés si hi passaves pel costat i que alhora fos prou a prop perquè la pogués recuperar més tard.

—Segur que la vols deixar aquí? —em va preguntar en Hoppo.

—I si la teva mare ho descobreix? —va dir en Metal Mickey, amb aquella cantarella burleta tan pròpia d’ell.

Encara que formés part de la nostra colla i que fos el millor amic d’en Fat Gav, a mi en Metal Mickey no m’havia caigut mai gaire bé. En algun lloc del seu interior tenia una vena tan freda i lletja com els ferros que portava a la boca. Val a dir, però, que si tenim en compte qui era el seu germà, potser allò no era tan sorprenent.

—M’és igual —vaig mentir, arronsant-me d’espatlles.

—A qui li importa, de fet? —va dir en Fat Gav amb impaciència—. Podríem oblidar la ronyonera dels pebrots i començar a tirar? Primer vull pujar a l’orbitador.

En Metal Mickey i en Hoppo van començar a caminar: per norma general fèiem el que en Fat Gav volia. Segurament perquè era el més corpulent i el més baladrer.

—Però la Nicky encara no ha arribat —vaig advertir.

—I què? —va replicar en Metal Mickey—. Sempre fa tard. Anem. Ja ens trobarà.

En Mickey tenia raó. La Nicky sempre arribava tard. De tota manera, la qüestió no era aquesta. Representava que havíem d’estar junts tota l’estona. Anar a la fira sol no era segur. Sobretot si eres una noia.

—Esperem-la cinc minuts —vaig proposar.

—És conya, oi? —va exclamar en Fat Gav, fent la seva millor imitació (força mediocre) de John McEnroe.

En Fat Gav imitava molts personatges. Americans, sobretot. I eren unes imitacions tan lamentables que ens feien pixar de riure.

En Metal Mickey no reia tan fort com en Hoppo i jo. No li agradava sentir que la colla anava en contra seu. De tota manera, no va tenir gaire importància perquè les rialles es van apagar en sec quan vam sentir una veu coneguda que deia:

—Què és el que fa tanta gràcia?

Ens vam girar. La Nicky enfilava el pendent cap a nosaltres. Com sempre, vaig sentir un pessigolleig estrany a l’estómac tan bon punt la vaig veure. Com si tot d’una tingués gana i em sentís una mica marejat.

Aquell dia portava la cabellera pèl-roja deixada anar: li queia esquena avall en un garbuix embullat i gairebé li fregava la vora dels texans curts i esfilagarsats. Portava una brusa groga sense mànigues amb unes floretes blaves estampades al voltant del coll. Li vaig veure un llampurneig platejat a prop de la gola: una creu petita que li penjava d’una cadena. També duia una bossa d’arpillera grossa i aparentment pesant a les espatlles.

—Arribes tard —va dir en Metal Mickey—. T’hem estat esperant.

Com si hagués sigut idea seva.

—Què portes a la bossa? —va preguntar en Hoppo.

—El meu pare vol que reparteixi això per la fira.

Va treure un fullet de la bossa i ens el va allargar.

«Veniu a lloar el Senyor a l’església de Sant Tomàs. És l’atracció més emocionant que hi ha!»

El pare de la Nicky era el vicari de la nostra església. Jo no hi havia anat mai —els meus pares no feien aquelles coses—, però sí que havia vist el vicari pel poble. Duia unes ulleres petites i rodones, era calb i tenia el cap ple de pigues, com el nas de la Nicky. Sempre somreia i saludava, però a mi em feia una mica de por.

—Això és caca de la vaca, nano —va dir en Fat Gav.

En aquella època, en Fat Gav havia agafat la dèria de dir «caca de la vaca», expressió que normalment precedia un «nano» pronunciat, per algun motiu, amb un accent refinat.

—No ho faràs pas, oi? —li vaig preguntar, imaginant-me tot d’una que desaprofitaríem el dia seguint la Nicky mentre ella repartia els fullets.

Em va fulminar amb la mirada. Em va fer pensar en la meva mare.

—Esclar que no, ruc —va dir—. N’agafarem un grapat, els escamparem per aquí, com si la gent els hagués tirat, i després llençarem els altres a la paperera.

Tots vam fer un somriure d’orella a orella. No hi ha res millor que fer una cosa que no hauries de fer i, de passada, sortir airós davant d’un adult.

Vam escampar els fullets, vam llençar la bossa i vam anar per feina. L’orbitador (que realment era una passada); els autos de xoc, on en Fat Gav em va envestir amb tanta força que vaig sentir un cruixit a la columna vertebral; els coets espacials (força impressionants l’any anterior, però ara una mica ensopits), el tobogan de la torre, el meteorit, el vaixell pirata...

Vam menjar frankfurts, i en Fat Gav i la Nicky van pescar ànecs i van aprendre a les males que guanyar un premi cada vegada no equival a guanyar el que tu vols, i van sortir de la parada rient i llançant-se aquelles bestioles farcides l’un a l’altre.

En aquell moment la tarda ja se’ns començava a escapar. L’emoció i l’adrenalina es començaven a diluir, juntament amb la constatació creixent que només em devien quedar prou diners per pujar a dues o tres atraccions.

Em vaig ficar la mà a la butxaca per agafar la cartera. El cor em va fer un salt fins a la boca. No hi era.

—Merda!

—Què passa? —va preguntar en Hoppo.

—La cartera. L’he perduda.

—N’estàs segur?

—Esclar que n’estic segur, hòstia!

Tot i així, vaig comprovar que no fos a l’altra butxaca. Totes dues buides. Merda.

—Quan l’has vista per última vegada? —em va preguntar la Nicky.

Vaig fer un esforç per recordar-ho. Sabia que la tenia després d’haver pujat a l’última atracció, perquè ho havia comprovat. De fet, després havíem comprat els frankfurts. I com que jo no havia pescat ànecs...

—A la parada dels frankfurts.

La parada dels frankfurts era a l’altre extrem de la fira, en la direcció oposada de l’orbitador i el meteorit.

—Merda —vaig repetir.

—Va —va dir en Hoppo—. Anem a mirar si hi és.

—De què servirà? —va dir en Metal Mickey—. Ja l’hi deuen haver fotut.

—Jo et podria deixar calés —va dir en Fat Gav—. Però no me’n queden gaires.

Jo estava gairebé segur que allò era mentida. En Fat Gav sempre tenia més diners que nosaltres. De la mateixa manera que sempre tenia les millors joguines i la bicicleta més nova i lluent. El seu pare era l’amo d’un dels pubs del poble, The Bull, i la seva mare venia productes de la marca Avon. En Fat Gav era generós, però jo també sabia que en el fons ell volia pujar a unes quantes atraccions més.

Vaig fer que no amb el cap.

—Gràcies. No passa res.

Però sí que passava. Em notava les llàgrimes que em coïen darrere els ulls. No eren només els diners perduts. Era aquella sensació d’estupidesa, aquell dia aigualit. Era el fet de saber que la mare s’enfadaria i em diria: «T’he avisat».

—Aneu tirant, vosaltres —vaig dir—. Hi aniré a donar un cop d’ull. No val la pena que tots perdem el temps.

—Collonut —va dir en Metal Mickey—. Va, anem.

Es van allunyar amb pas vacil·lant. Vaig veure que s’havien tret un pes de sobre. Al capdavall, els diners perduts no eren seus, i el dia arruïnat tampoc. Vaig començar a obrir-me pas a través de la fira, en direcció a la parada dels frankfurts. Com que era davant l’atracció de les olles —Waltzer, es deia—, la vaig fer servir com a referència. Era impossible no veure aquella antiga atracció: s’alçava al bell mig de la fira.

La música, a tot drap, sonava distorsionada a través dels antics altaveus. Tot de llums multicolors feien pampallugues mentre els passatgers xisclaven i les olles de fusta giraven constantment, cada cop més de pressa, al voltant de l’atracció.

A mesura que m’hi acostava, vaig començar a mirar cap avall, a avançar amb més cautela, inspeccionant el terra. Deixalles, embolcalls de frankfurts, però cap cartera. «Esclar que no. En Metal Mickey tenia raó. Algú me la deu haver agafada i em deu haver pres els diners.»

Vaig fer un sospir i vaig alçar la vista. Vaig veure l’Home Pàl·lid. Evidentment, no era el seu nom de veritat. Al cap d’un quant temps vaig saber que es deia senyor Halloran i que era el nostre mestre nou.

Era gairebé impossible no veure l’Home Pàl·lid. En primer lloc, era molt alt, i prim. Duia uns texans rentats a la pedra, una camisa blanca i ampla, i un barret gros de palla. S’assemblava a David Bowie, un antic cantant dels anys setanta que li agradava a la meva mare.

L’Home Pàl·lid estava plantat al costat de la parada de frankfurts, bevent un granissat blau amb una palleta mentre observava l’atracció de les olles. Si més no, és el que vaig pensar d’entrada.

Llavors vaig mirar en la mateixa direcció que ell i vaig veure la noia. Jo encara estava emprenyat per haver perdut la cartera, però també era un nano de dotze anys amb una infinitat d’hormones que començaven a fer xup-xup. Les nits a la meva habitació no es dedicaven exclusivament a llegir còmics amb una llanterna sota els llençols.

La noia era amb una amiga rossa que vaig reconèixer vagament del poble (el seu pare era policia o alguna cosa semblant), però el meu cervell la va descartar a l’instant. És una llàstima que la bellesa, la bellesa en majúscules, eclipsi tothom i tot el que l’envolta. L’amiga rossa era guapa, però la Noia Waltzer —que era el nom de l’atracció de les olles i el nom que sempre em venia al cap quan pensava en ella, fins i tot quan ja sabia com es deia de veritat— era una preciositat. Alta i esvelta, amb els cabells llargs i foscos, i unes cames fins i tot més llargues, tan morenes i llises que llambrejaven al sol. Duia una faldilla amb farbalans i una armilla baldera amb la paraula Relax estampada, com si l’hi haguessin gargotejada sobre uns sostenidors d’esport d’un verd fluorescent. Es va posar els cabells darrere l’orella i el sol se li va reflectir en una arracada circular.

Em fa vergonya admetre que d’entrada no em vaig fixar gaire en la cara que feia, però quan es va girar per xerrar amb l’amiga rossa no em va decebre gens ni mica. Posseïa una bellesa corprenedora, tenia els llavis molsuts i els ulls ametllats i una mica torts.

I tot d’una es va esfumar.

Feia un moment era allà, la seva cara era allà, però de cop i volta es va sentir un soroll terrible i eixordador, com si una bèstia colossal bramés des de les entranyes de la terra. Després vaig saber que era l’estrèpit que feia el mecanisme rotatori de l’antic eix de l’atracció de les olles, que espetegava després de tants anys d’ús i massa poc manteniment. Vaig veure una llampada platejada, i la cara de la noia, o la meitat, es va esquinçar i va deixar una massa oberta de cartílags, ossos i sang. Moltíssima sang.

Al cap d’unes fraccions de segon, fins i tot abans que pogués obrir la boca per cridar, una cosa enorme de color lila i negre va passar rabent. Es va sentir un xoc estrepitós —l’olla esgarriada que s’estavellava contra la parada de frankfurts i una pluja de metall i estelles— i més crits a mesura que la gent fugia de l’indret. Vaig notar que m’envestien i em tombaven a terra.

Diverses persones em van caure a sobre. El peu d’algú em va trepitjar el canell. Un genoll em va picar el cap. Una bota em va clavar una puntada de peu a les costelles. Vaig cridar i, no sé com, em vaig arraulir i vaig rodolar. Llavors vaig tornar a cridar. Tenia la Noia Waltzer estirada al costat. Per sort, els cabells li tapaven la cara, però li vaig reconèixer la samarreta i els sostenidors fluorescents, encara que tots dos estiguessin amarats de sang. Hi havia més sang que li regalimava per la cama. Un altre tros esmolat de metall li havia perforat l’os, ben bé sota el genoll. La part inferior de la cama només se li mantenia unida al cos gràcies a uns quants tendons estireganyosos.

Em vaig començar a arrossegar per allunyar-me’n. Em va semblar evident que era morta. Jo no podia fer res. I llavors va ser quan va estirar una mà i em va agafar el braç.

Va tombar cap a mi aquella cara sangonosa i malmesa. Des d’algun lloc, enmig de tota aquella vermellor, un ull marró em va clavar la mirada. L’altre estava inert més amunt de la galta destrossada.

—Ajuda’m —va dir amb una veu rogallosa—. Ajuda’m.

Jo volia fugir. Volia cridar, plorar i vomitar a la vegada. Potser ho hauria fet si una altra mà més grossa i ferma no m’hagués fermat l’espatlla i una veu suau no hagués dit:

—No passa res. Sé que estàs espantat, però cal que m’escoltis amb molta atenció i que facis el que et dic.

Em vaig tombar. Era l’Home Pàl·lid que em mirava fixament. No va ser fins llavors que em vaig adonar que el seu rostre, sota el barret d’ala ampla, era gairebé tan blanc com la camisa que duia. Fins i tot els seus ulls eren d’un gris vaporós i translúcid. Semblava un fantasma, o un vampir, i en qualsevol altra circumstància segurament m’hauria espantat. Però en aquell moment era un adult, i jo en necessitava un perquè em digués el que havia de fer.

—Com et dius? —em va preguntar.

—Ed... Eddie.

—Molt bé, Eddie. Estàs ferit?

Vaig fer que no amb el cap.

—Perfecte. Però aquesta noia sí que ho està i, per tant, hem de mirar d’ajudar-la, entesos?

Vaig tornar a fer que sí.

—Necessito que facis el que et diré: agafa-li la cama aquí i prem-l’hi ben fort.

L’Home Pàl·lid em va agafar les mans i me les va posar al voltant de les cames de la noia. La vaig notar calenta, viscosa i amarada de sang.

—La tens?

Vaig tornar a fer que sí amb el cap. Sentia el regust de la por, amarg i metàl·lic, a la llengua. Tot i la força que feia, notava la sang que se m’escolava entre els dits.

Més enllà, molt més lluny d’on s’originaven els sons, sentia el pum-pum de la música i crits de diversió. La que ja no cridava era la noia. Ara jeia silenciosa i immòbil, i només se li sentia aquella respiració fatigosa, que tanmateix també havia perdut força.

—Eddie, t’has de concentrar, d’acord?

—D’acord.

Vaig mirar l’Home Pàl·lid. Es va treure el cinturó dels texans. Era un cinturó llarg, massa per a una cintura tan prima, i tenia forats addicionals que ell mateix havia fet per poder-se’l estrènyer. Són ben curioses les coses en què et fixes en els moments més delicats. També em vaig adonar, per exemple, que la Noia Waltzer havia perdut una sabata. Una sabata gelatinosa, rosa i espurnejant. I vaig pensar que segurament no se la posaria mai més, sobretot veient aquella cama gairebé partida pel mig.

—Encara ets aquí, Eddie?

—Sí.

—Perfecte. Gairebé ja estem. Ho estàs fent molt bé.

L’Home Pàl·lid va agafar el cinturó i el va posar al voltant de la part superior de la cuixa de la noia. Llavors el va estrènyer molt fort. Tenia més força de la que aparentava. Gairebé de seguida vaig notar que l’hemorràgia disminuïa.

Em va mirar i va assentir amb el cap.

—Ja la pots deixar anar. Ja està.

Vaig apartar les mans. Ara que la tensió s’havia acabat, em van començar a tremolar. Me les vaig arrapar al cos, sota les aixelles.

—Es recuperarà?

—No ho sé. Amb una mica de sort li podran salvar la cama.

—I la cara? —vaig preguntar en veu baixa.

Em va mirar fixament i alguna cosa d’aquells ulls gris clar em va deixar paralitzat.

—T’hi havies fixat abans, en la seva cara, Eddie?

Vaig obrir la boca, però no vaig saber què dir ni vaig entendre per què la veu de l’Home Pàl·lid ja no semblava tan amable.

Aleshores va desviar la mirada i va afegir en veu baixa:

—Sobreviurà. Això és el més important.

I en aquell moment es va sentir un tro molt fort i van començar a caure les primeres gotes de pluja.

M’imagino que va ser la primera vegada que em vaig adonar de fins a quin punt les coses poden canviar en un instant. Tot el que donem per descomptat se’ns pot escapar en un moment. Potser és per això que ho vaig agafar. Per aferrar-me a alguna cosa. Per protegir-la. Si més no, és el que vaig pensar llavors.

Però, com moltes de les coses que pensem, és probable que allò només fos caca de la vaca.

El diari local ens va qualificar d’herois. Al senyor Halloran i a mi, ens van tornar a ajuntar al parc i ens van fer una foto.

Encara que sembli increïble, les dues persones que anaven a l’olla que es va desenganxar només van acabar amb uns quants ossos trencats, talls i hematomes. Uns quants vianants van necessitar punts de sutura en alguns talls una mica lletjos, i l’estampida posterior es va traduir en algunes fractures i en diverses costelles trencades.

Fins i tot la Noia Waltzer (que en realitat es deia Elisa) va sobreviure. Els metges li van enganxar la cama i li van salvar l’ull. Els diaris ho van descriure com un miracle. Pel que fa a la resta de la cara, no van fer gaires comentaris.

De mica en mica, com en tots els drames i tragèdies, l’interès en l’accident es va començar a diluir. En Fat Gav va deixar de fer acudits de mal gust (sobretot sobre coixos) i fins i tot en Metal Mickey es va cansar d’anomenar-me «nen heroi» i de preguntar-me on havia deixat la capa. Altres notícies i tafaneries van ocupar el lloc del succés. Hi va haver un accident de circulació a l’A36, i el cosí d’un dels nens que anava a la nostra escola es va morir, i després la Marie Bishop, que feia cinquè, es va quedar embarassada. Així doncs, la vida, com és habitual, va continuar.

Jo ja no estava tan amoïnat. També m’havia atipat de la història. I tampoc no havia sigut mai un nano a qui li agradés ser el centre d’atenció. A més a més, com menys en parlava, menys havia de recordar el tros de cara que li faltava a la Noia Waltzer. Els malsons també es van començar a dissipar. Les meves excursions secretes al cistell de la roba bruta traginant llençols tacats van ser cada cop menys freqüents.

La mare em va preguntar un parell de vegades si volia anar a visitar la Noia Waltzer a l’hospital. Sempre li vaig dir que no. No la volia tornar a veure. No volia mirar-li la cara destrossada. No volia que aquells ulls marrons se’m clavessin com un retret: «Sé que volies fugir, Eddie. Si el senyor Halloran no t’hagués agafat, m’hauries deixat morir allà».

Em sembla que el senyor Halloran sí que la va visitar. Moltes vegades. Devia tenir temps lliure, m’imagino. No començaria a la nostra escola fins al setembre. Tot apuntava que havia decidit traslladar-se uns quants mesos abans a la casa de camp que havia llogat per instal·lar-se al poble.

Vaig pensar que era una bona idea. D’aquella manera tothom el podria veure. I de passada s’estalviava preguntes un cop entrés a l’aula. Què li passava a la pell? Era albí, explicaven els adults amb paciència. Volia dir que li faltava una cosa que es deia «pigment» i que feia que la pell de gairebé tothom fos rosada o marró. I als ulls? El mateix. Només els faltava pigment. O sigui que no era cap monstre, cap fantasma, cap aberració de la natura? No. Només era un home normal amb un trastorn genètic.

S’equivocaven. El senyor Halloran era moltes coses, però de normal no en tenia res.

2016

La carta arriba sense pompa ni floritures, fins i tot sense cap sensació de mal averany. S’esmuny per la ranura de la bústia, enmig d’un sobre benèfic de Macmillan i el fullet de propaganda d’un local nou de pizzes a domicili.

Però qui punyetes envia cartes avui dia? Fins i tot la meva mare, que ja té setanta-vuit anys, ha adoptat el correu electrònic, Twitter i Facebook

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X