1

Boig per unes paraules d’amor

El meu amic es vol casar. Ha fet una llista de cançons que voldria que sonessin en els moments culminants de la cerimònia. Algú li ha dit quines són les més habituals a les noces: que si «Boig per tu», que si «Paraules d’amor», que si «Amor particular», que si «Sense tu»… Jo li recomano que abans de triar vigili bé de què parlen. Les grans cançons d’amor no sempre transmeten el que una parella voldria sentir en un dia d’eufòria del cor.

NO EN SABÍEM MÉS

La música està plena de tòpics. A Catalunya, per exemple, es va projectar una imatge de la Nova Cançó en què Serrat cantava per enamorar i Llach per reivindicar. Mentida flagrant. L’un i l’altre disposen d’un ventall de cançons precioses tan ampli que sovint encerten a expressar allò que un sent o que desitja, especialment pel que fa al cor. De la mateixa manera, hi ha un altre tòpic que cal desmentir: les cançons de Serrat i de Llach que han triomfat com a himnes a l’amor no són les que aposten per una relació eterna o apassionada, que és el que caldria ballar en el moment més àlgid d’un casament.

D’entrada, la famosa «Paraules d’amor» no parla d’una parella enamorada, sinó que és la història de la primera relació de Serrat en què va fer l’amor. Ja ho diu un dels versos:

Plegats vam travessar

una porta tancada.

D’aquesta manera elegant evoca les primeres relacions sexuals, tenint en compte el tabú que suposa en aquell 1967 en què va ser publicada, carregat del pes de Franco i els capellans. Però la pregunta és: «I com va anar “l’acte”»?

No havíem tingut

massa temps per aprendre’n,

tot just despertàvem

del son dels infants.

No concreta massa. Podríem deduir que va ser una embranzida maldestra, oi? O no?

Sincerament, crec que el cantant s’ho devia passar molt bé creuant aquella «porta tancada» perquè si no, ¿com s’entén que, amb només vint-i-dos anys —que és l’edat que tenia quan va escriure «Paraules d’amor», en plena joventut i amb una pila de noies guapíssimes que se’l rifaven—, el gran seductor de la música catalana s’aturés a sentir nostàlgia d’un amor primerenc i adolescent que amb prou feines sabia tocar el cos fins al punt que l’homenatgés en una cançó?

Només Serrat sap per què va voler que transcendís aquella relació. Sempre s’ha negat a descobrir públicament qui era l’afortunada que va protagonitzar una de les cançons catalanes que més s’ha escoltat arreu del món. Perquè «Paraules d’amor» va ser la primera en la nostra llengua que va arribar al número 1 de vendes a l’Estat espanyol en temps de Franco i va ser un hit a Hispanoamèrica. Tot i que, si hem de fer justícia, el que va disparar Serrat i aquest EP editat per Edigsa va ser «Cançó de matinada». Aquesta era la bona! La van posar a la cara A, mentre que «Paraules d’amor» era a la cara B del disc. I és que la repercussió de «Paraules d’amor» va començar un any més tard, entrant per la porta del darrere.

Però tornem a la identitat de la protagonista. Serrat ni tan sols ha volgut aclarir si correspon a una història real o fictícia. En una declaració al programa de televisió de TV3 No me la puc treure del cap, va donar una pista: va afirmar que l’havien trucat per telèfon unes quantes noies per agrair-li que els dediqués la cançó, convençudes que eren elles. Però a continuació se li va escapar dir que no era cap d’elles. Implícitament, el Casanova de la música catalana estava afirmant que era una altra i que, per tant, existia. Per rematar-ho, quan li van suggerir si encara eren veritat aquelles versos que diuen:

Ella qui sap on és,

ella qui sap on para.

La vaig perdre i mai més

he tornat a trobar-la

… no ho va negar! O sigui que potser sí que Serrat es va retrobar amb ella. I jo em pregunto: i si va tornar a creuar la «porta tancada»? (de fet, ja només estava ajustada!).

Hi ha una dona que sí que podria afirmar amb raó que «Paraules d’amor» anava adreçada a ella. Es diu Cristina i, tot i ser de carn i ossos, no es pot dir ben bé que existeixi, perquè és un personatge de la pel·lícula que dos anys després de la publicació d’aquesta cançó va rodar el cineasta Antoni Ribas, justament amb el títol de Paraules d’amor. L’actor protagonista era Joan Manuel Serrat i l’argument girava al voltant d’un noi que abandona Lleida i se’n va a Barcelona, mogut per retrobar-se amb el que havia estat el seu primer amor. En una de les escenes, Serrat, assegut al llit, canta tot sol «Paraules d’amor» pensant en aquella noia, la Cristina, que tant li havia agradat. Quan al final de la història, el Juanito, després de moure cel i terra per veure-la, aconsegueix parlar amb ella, la rebutja perquè ha descobert que viu emparellada amb un vell folrat de diners.

Aquella Cristina estava encarnada per l’actriu italiana Serena Vergano, la musa de l’escola de cinema de Barcelona dels anys seixanta, que es va casar amb el cèlebre arquitecte Ricard Bofill i amb qui va tenir un fill, l’escriptor Ricardito Bofill.

Serrat ha reconegut poquíssimes vegades que els amors que protagonitzen les seves cançons puguin tenir un nom i un cognom reals. Aquest és el cas, però, de «Conillet de vellut» (Serrat/4, 1970), dedicada a una model sueca anomenada Susan Holmquist. Era el 1969, quan el cantant es movia entre artistes, actors i la Gauche Divine, a la mítica discoteca Bocaccio. Però aquell romanç glamurós no va anar massa bé. Llegint entre versos s’amaga una certa ironia venjativa pròpia d’algú que s’ha sentit abandonat:

Però el conill fora del niu

m’enganyava amb qualsevol objectiu,

se’m perdia en el forat

d’una Nikon o una Hassenlblad.

Pel que sembla, la model preferia dedicar el seu temps al món de la moda en lloc de passar-lo amb el cantant. I a sobre, com a la pel·lícula Paraules d’amor, la noia desitjada va preferir per sobre del seu amor jove el d’un home vell carregat de diners:

T’estima un adolescent

i un iaio et vol adoptar.

Amb aquesta cançó va succeir una de les anècdotes més famoses de la biografia de Serrat. Al final de la lletra recorda a la Susan que si mai vol tornar amb ell té el seu número de telèfon: «203 82 82». Les fans de Serrat no van dubtar ni un moment a trucar-li des del mateix dia que va sortir el disc al carrer, ni que fos per provar sort a veure si les escoltava. Quina badada! Com se li va ocórrer, al cantant, donar el seu número de telèfon real? Era el de casa dels seus pares! Al cap d’uns quants dies no va tenir més remei que canviar-lo. A casa n’estaven fins als pebrots que sonés a tothora!

«Conillet de vellut», però, per molt que és una de les cançons més boniques i estimades de Serrat, no ha arribat mai a la impressionant popularitat de «Paraules d’amor». I ho demostra la gran quantitat de versions que se n’han fet al llarg de la història, des de la del tenor Josep Carreras a Alejandro Sanz, Sabina, Rosario o Sílvia Pérez. N’hi ha en castellà, en anglès i en italià però la primera de totes va ser… en basc! El mateix any 1967 els Hermanos Angoitia en cantaven una amb el nom de «Maitasun itzak».

De totes aquestes versions, la que va tenir més èxit ha estat possiblement la que cantava Ana Belén durant la gira «El gusto es nuestro», els anys 1996 i 1997, al costat de Serrat mateix. La complicitat i la tendresa amb què els dos cantants s’acompanyaven a l’escenari feia pensar que en algun moment de la vida la relació entre Serrat i Ana Belén havia estat alguna cosa més que amistat. Però la responsable d’aquesta màgia era el que emana de la cançó mateixa.

El que sí que hi ha entre Serrat i Ana Belén és una gran amistat que ve de molt, molt lluny, i no només per una sintonia artística, sinó ideològica. Tots dos, juntament amb Víctor Manuel i Sabina, han estat icones intocables de l’esquerra estatal, tant si en diem socialisme com comunisme o progressisme o li posem l’etiqueta que es vulgui. Tots dos, per causa de les seves idees, n’han passat de tots colors. Per exemple, tots dos van haver d’exiliar-se a Mèxic a finals de la dictadura de Franco, i tots dos van ser acollits a casa d’un escriptor asturià, Paco Ignacio Taibo. Primer va ser Ana Belén, que havia estrenat a Mèxic una comèdia amb crítica social, Ravos, per la qual des d’Espanya va ser acusada d’ultratjar la bandera. Des del Ministeri de l’Interior li van trucar personalment per dir-li que no podien garantir la seva seguretat si tornava a Madrid. Una amenaça prou particular, davant la qual va optar per romandre en terra asteca. El 29 de setembre de 1975, Serrat es va trobar en una situació similar quan, a l’aeroport de Mèxic, li van preguntar sobre les últimes penes de mort dictades i executades pel règim franquista —l’afusellament de tres militars del FRAP i de dos d’ETA—, i les va condemnar públicament rebutjant així la pena de mort i la violència establerta i oficial. Aquestes declaracions li van costar una ordre de reprensió en contra seva, se’l va vetar a Espanya i li van impedir tornar a casa, per la qual cosa també va ser «convidat» a exiliar-se. Llavors l’amiga madrilenya li va recomanar la mateixa casa on ella s’allotjava a Mèxic. I allà va conèixer, entre altres intel·lectuals, el cineasta Luis Buñuel i l’escriptor Juan Rulfo.

L’any 2014 es va publicar un altre duet d’aquesta parella artística. Serrat va demanar a l’Ana Belén que participés en el disc Antologia desordenada, i ella li va respondre que no repetiria el seu estimat «Paraules d’amor». Es va decantar per una altra cançó també en català i també d’amor, però que forma part del repertori més desconegut de Serrat, el més contemporani: «Ja tens l’amor» (Mô, 2006). La lletra reflecteix la contradicció entre la glòria que significa trobar l’amor i l’angoixa que implica viure’l. «Ja tens l’amor i la seva agonia. Qui no ho daria tot per patir-la de nou una vegada més, una vegada més, una vegada més i prou…» Tota una proclama a favor que la vida sigui una contínua successió de «paraules d’amor».

I fins aquí la història d’aquest clàssic. Ara bé, sabent el text i el seu context, la pregunta és òbvia: ¿algú es pot imaginar quina cara posaria la núvia del meu amic en el moment culminant del seu casament, quan sentís que la cançó que ell li està dedicant explica en primera persona el record del primer cop que va fer l’amor amb una altra? Fatal, oi? I és que quan comença la cançó ja diu:

Ella em va estimar tant.

Jo me l’estimo encara.

Ufff… encara se l’estima!!! Evidentment, no són les «paraules d’amor» més adequades. De tota manera, que no es precipiti, el meu amic, a eliminar-la de la llista. Val més que sàpiga de què va la candidata a noces de Lluís Llach.

T’estimo, sí,

potser amb timidesa, potser sense saber-ne.

T’estimo, i et sóc gelós,

i el poc que valc m’ho nego, si em negues la tendresa;

t’estimo, i em sé feliç

quan veig la teva força, que empeny i que es revolta […]

Això és una altra cosa. De totes les cançons d’amor que mai ha escrit el cantautor de Verges, aquesta és la que s’ha erigit en la més escollida per enviar missatges romàntics a la parella, ja sigui des de l’altar, ja sigui des del WhatsApp. Es titula «Amor particular», i està inclosa en el disc T’estimo de l’any 1984.

Algunes estrofes són dignes d’un gran himne a l’amor. Desprenen emoció i tendresa. Però vet aquí que de cop i volta apareix un fragment que ho fa trontollar tot:

Que passaran els anys,

i vindrà l’adéu, com així ha de ser,

i em pregunto si trobaré el gest correcte,

i sabré acostumar-me a la teva absència […]

Quina tallada de rotllo! Just està confessant el seu amor per algú i Llach ja li parla de quan plegaran veles!!! I a sobre li diu que així ha de ser!!! Per què li ve aquest catastrofisme en un moment de clímax tan dolç? ¿Deu ser que el cantautor és víctima d’aquest costum tan català de celebrar amb alegria les nostres derrotes, com ara l’Onze de Setembre?

No he pogut evitar preguntar-me a qui dedicava aquesta cançó. Llach sempre ha blindat la seva vida privada i ningú al carrer sap res dels seus amors. Però en aquest cas, el mateix Llach ho ha reconegut: es tracta d’una cançó dedicada… als seus seguidors. Als que sempre han estat als seus concerts i li han comprat els discos. Als milers i milers de persones que l’han acompanyat i l’han ajudat a créixer fins al moment en què va escriure la cançó.

En realitat, «Amor particular» és una reflexió de Llach sobre la relació que ha mantingut amb el seu públic des dels inicis fins al final. Aleshores, quan s’imagina el futur, es planteja com pairà això d’abandonar els escenaris. De fet, ho està paint des que va prendre la decisió d’acomiadar-se dels recitals a Verges, el seu poble natal, el 24 de març de 2007.

Entenent aquesta clau, és més fàcil desxifrar els seus versos, com quan diu:

Que sovint em sé tan a prop teu, si canto,

que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes, […]

Que junts hem caminat,

en la joia junts, en la pena junts, […]

ara vull agrair-te tant temps que fa que t’estimo.

Un dels concerts apoteòsics en què aquesta cançó va expressar millor el seu significat va ser en el concert històric del camp del Barça, l’any 1985, en què Llach va convocar cent mil persones. Cent mil amors particulars. En aquella nit màgica també va manifestar en públic un altre amor, però aquest sí que corresponia a una sola persona. I li va dedicar una cançó:

I avui que et puc fer una cançó

recordo quan vas arribar

amb el misteri dels senzills,

els ulls inquiets, el cos altiu;

i amb la rialla dels teus dits

vares omplir els meus acords

amb cada nota del teu nom, Laura.

És clar que no era cap núvia. En aquell concert molts catalans es van fixar per primera vegada que la protagonista de «Laura» era la guitarrista que estava tocant amb Lluís Llach en aquell mateix escenari, la que des de l’any 1969 i durant quasi tota la seva carrera, incloent-hi l’exili a París, va posar cordes a la seva música, en estudi i en directe: Laura Aymerich.

Va ser una escena emotiva. «Laura» (Campanades a morts, 1977) havia estat estrenada intencionadament per Lluís Llach en un recital que coincidia amb l’aniversari de la guitarrista. Li va deixar la partitura sobre el faristol i ella se la va trobar allà mateix, en directe, sense saber que li havia dedicat la lletra. L’emoció d’aquell moment la va marcar per sempre. A més, la cançó incloïa un solo de guitarra per reforçar el seu protagonisme. Amb el temps el públic va arribar a recordar amb tanta estima el solo que fins i tot el taral·lejava en els concerts com si fos part de la lletra.

En el concert del camp del Barça, quan va arribar el moment esperat del punteig, Laura Aymerich va començar a tremolar, els dits li van fer figa i es va equivocar. Ho va provar una segona vegada, però ja no va poder seguir: va deixar estar la cançó. Les llàgrimes li cobrien els ulls. Llach va seguir el solo amb el piano, fins que el va deixar per anar cap a la seva estimada guitarrista, a qui va agafar de la mà. El grau d’emoció col·lectiva es va multiplicar. Les llàgrimes s’havien contagiat a milers d’espectadors. Mai a Catalunya una persona no havia rebut una mostra d’amor en directe d’una magnitud tan immensa com aquesta cançó dedicada amb tota l’ànima davant de tanta gent.

I en un racó d’aquesta veu

mentre la pugui fer sentir

hi haurà amagat sempre el teu so,

Laura…

En els anys vuitanta Laura es va convertir en un dels noms de nena més utilitzat a Catalunya. A les llistes d’Espanya hi havia Lucía. I d’això en va tenir una gran responsabilitat Serrat. Dins el disc més famós de la seva trajectòria, Mediterráneo (1971), va incloure una balada d’amor sublim titulada precisament així, «Lucía»:

Vuela esta canción para ti, Lucía.

La más bella historia de amor

que tuve y tendré

es una carta de amor que se lleva el viento

pinchado en mi voz

a ninguna parte,

a ningún buzón.

La tristesa del cantautor rau en la pèrdua de l’estimada, sap que ja no arribaran a destí les seves paraules perquè han trencat la relació definitivament. I quan s’adona del que ha perdut, no pot evitar tornar-li a parlar, ni que sigui en forma de cançó. He llegit que Serrat va confessar que la història va ser real, que mai havia pogut oblidar aquella Lucía de qui tant es va enamorar. Un promotor de les gires de Serrat a Mèxic va assegurar que aquesta Lucía era una hostessa d’Iberia que ell va voler conquerir en la seva època de galant i seductor. Per això comença la cançó amb allò de «vuela esta canción…». És més, segons un article del diari El Correo, es veu que el dia del casament d’ella no va poder controlar l’instint i li va trucar per dir-li que encara seguia boig per ella. Ai, l’amor…

BOIG SENSE TU

De la generació del rock català va sorgir la que segurament ha estat la cançó d’amor que ha protagonitzat més casaments a Catalunya: «Boig per tu». Com en el cas de «Paraules d’amor», els seus autors tampoc imaginaven que seria un hit. Sau, aconsellats per la discogràfica, van triar una altra peça com a single de l’àlbum Quina nit (Picap, 1990), que també va esdevenir popular en la banda, «És inútil continuar». Però «Boig per tu» va superar totes les expectatives. Ni Carles Sabater ni Pep Sala entenien ben bé com era que la cançó anava guanyant adeptes concert rere concert. Tothom la demanava. Quan la discogràfica va decidir que fos single, ja era el quart de l’àlbum!

Sens dubte, una de les claus de l’èxit va ser la normalització en català d’una «necessitat» popular: una cançó d’amor directa i fàcil de cantar, en un estil musical actual (Pep Sala reconeix que l’inspiraven les balades de Springsteen, que aleshores estava molt de moda a Catalunya) i una melodia que enganxava.

Al voltant de la cançó van créixer les especulacions sobre quina història d’amor hi havia al darrere, fins que Carles Sabater, autor de la base del text (i dic la base perquè en les seves lletres sovint col·laboraven Pep Sala i Joan Capdevila), va aclarir a qui estava dedicada:

Sé molt bé que des d’aquest bar

jo no puc arribar on ets tu,

però dins la meva copa veig

reflexada la teva llum.

La lluna. Inabastable. Llunyana i aquí alhora. És clar que… de quina lluna parla? Venint del guapo per excel·lència i de l’etern seductor del rock català, costa de creure que no hi hagués ningú al darrere. Desgraciadament, Carles Sabater ja no ho pot explicar perquè va desaparèixer d’una mort sobtada un 13 de febrer de l’any 1999, just en acabar un concert a Vilafranca del Penedès. Però la seva parella, Laura Jou, té una teoria. Ella reconeix que al Carles el que més li agradava de l’amor era enamorar-se. Li encantava el sol fet d’enamorar-se i ho va fer moltes vegades al llarg de la seva vida. Per tant, la lluna, símbol de feminitat, era la noia que no podria tenir mai, inassolible. L’enamorament pur. Perquè només existiria en els seus somnis.

Pep Sala, el company de banda de Carles i compositor de «Boig per tu», en té una visió més terrenal. «Volíem que la cançó es pogués aplicar a qualsevol dona de la qual tota persona es pogués enamorar, no només nosaltres, sinó tothom que escoltés la cançó. Per això tothom se l’ha fet seva.» Però més d’una vegada , en Pep ha reconegut off the record: «La veritat és que el Carles sempre en tenia alguna al cap quan escrivia. Però en va enamorar tantes que no et sabria dir quina».

Realment, la vida sentimental de Carles Sabater va ser una novel·la apassionant. Tenia fama d’enamoradís i de seductor, i trencava els cors amb facilitat. Va conviure onze anys amb la Laura Jou, una actriu que va conèixer a l’Institut del Teatre, amb qui va teixir la història més llarga i amb qui malgrat els alts i baixos sempre hi va tornar, fins al final. Un punt i a part va ser la relació especial que va mantenir amb Àngels Gonyalons durant l’espectacle Tots dos, en què les dues estrelles van viure la seva pròpia pel·lícula. Però tothom que el va conèixer assegura que les paraules de Laura Jou són una perfecta definició: era un enamorat de l’enamorament.

La mort sobtada de l’actor i cantant Carles Sabater, amb trenta-sis anys, va donar un nou significat a «Boig per tu» per als seguidors de Sau. En un multitudinari concert d’homenatge al Palau Sant Jordi de Barcelona, la banda de Pep Sala es va negar a cantar aquesta cançó. Es van limitar a il·luminar amb un sol focus el centre de l’escenari, on hi havia un micròfon sense ningú. Llavors va ser el públic, les vint mil persones que hi van assistir, les que van cantar la cançó com a dedicatòria i homenatge al cantant. Bojos pel Carles. Va ser tan commovedor que les llàgrimes es van encomanar per tot el recinte.

De «Boig per tu» se n’han fet versions en castellà i en anglès. Luz Casal la va popularitzar a Espanya des que la va incloure en el seu repertori habitual amb el nom d’«Es por ti», i més d’una vegada va compartir escenari amb Sau per interpretar-la. La versió anglesa té una història més curiosa: un nord-americà instal·lat a Barcelona, Mike McReady, que treballava a l’empresa Polyphonic HMI, situada al Parc Tecnològic del Vallès, va crear una màquina que avaluava de manera matemàtica els requisits d’un hit musical, i posava nota a cadascun dels elements que analitzava, que eren els següents: progressió d’acords, melodia, harmonia, ritme, tempo, octaves, freqüència de so i plenitud de so. Amb això —i tot sigui dit, sense tenir en compte la lletra—, calculava dos valors anomenats HSS Song Rating i HSS Classic Hit Rating. El resultat va ser de 7,68 i 6,36. La màquina també trobava afinitats matemàtiques amb «Angels» de Robbie Williams, «Everything I do I do it for you» de Brian Adams i «Lay Lady Lay» de Bob Dylan. Amb aquestes curioses xifres i el currículum d’èxits de la cançó a Catalunya, Mike McReady va proposar a un jove talent britànic que la interpretés en anglès i que es presentés amb la cançó a un concurs d’aquests que busca estrelles, English South Coast Idol. Es deia Billy Phillips. La nova versió va quedar segona del concurs, i ja no va passar res més. Potser no va guanyar perquè havia perdut la seva «bogeria»: en lloc de «Crazy For You», la van cantar com a «Just For You», per una qüestió sil·làbica d’encaixar lletra i música. O potser perquè deia «reflected» quan es referia a la llum. M’explico: en la seva lletra, Sau van decidir consumar com a barbarisme consentit un error lingüístic, tot dient «reflexada la teva llum» en lloc de «reflectida». No va ser una qüestió d’ignorància. Però l’argument amb què els autors ho van justificar no té cap més explicació que el fet que «sonava molt millor així, ens agradava molt més». Si fem cas de les teories lingüístiques de Pep Sala i Carles Sabater, segur que per culpa d’això la cançó no es va fer famosa a Anglaterra.

La repercussió mundial de «Boig per tu» no va arribar gràcies a l’anglès, sinó al català mateix. La popular Shakira, l’any 2014, la va enregistrar amb un accent i una dicció excel·lents i es va convertir en la cançó més viral al món en encapçalar el rànquing de Spotify. És clar que hi va ajudar un petit terrabastall a les xarxes socials sobre l’etern dilema de si una cantant internacional com Shakira havia de cantar o no en català i si això significava cap posicionament nacionalista. Però l’argument que ella va esgrimir no es podria rebatre de cap manera. Ho va fer per amor. Al futbolista del Barça Gerard Piqué, parella de Shakira i pare dels seus fills, li encantava cantar-li a l’orella allò de:

Servil i acabat…

Boig per tu…

Per als cinèfils, una última curiositat. Els autors es van inspirar en una imatge de la mort del replicant a la pel·lícula Blade Runner en els versos següents:

Quan no hi siguis al matí

les llàgrimes es perdran

entre la pluja que caurà avui

Difícilment se li hauria acudit a ningú que hi havia tanta literatura amagada.

Destronar «Boig per tu» com a gran cançó d’amor catalana de tots els temps ha estat i serà molt difícil. L’única competència seriosa que li ha sortit en els últims anys, prou important per robar-li protagonisme en molts casaments, és una cançó que va catapultar a la fama la sèrie de televisió Polseres vermelles, i que va aconseguir més de dos milions de visionaments al YouTube. Gràcies a aquesta cançó, un grup de jovenets va passar de jugar amb els Playmobil a viure l’èxit sobre els escenaris:

Sense tu, jo no puc,

Sense tu, si no hi ets,

Sense tu, jo no sóc ningú…

«Sense tu» va ser el primer gran hit de Teràpia de Shock, una banda d’Olot que va conèixer l’èxit de ben joves. Quan van compondre la cançó amb prou feines tenien setze i disset anys. La història comença la primavera del 2006, quan Jaume Sucarrats, conegut com el Suka, va rebre de regal d’aniversari una guitarra. Només sabia tocar quatre acords, però volia aprendre’n més. A vegades quedava amb el seu amic Ferran Massegú, en Massa, que cantava amb els amics per divertir-se.

La música els distreia. Vivien a les Preses, un poblet de 1.700 habitants a la vora d’Olot on la principal distracció per als joves és estar-se en un descampat davant la casa de colònies, espiant les cares noves que van passant cada estiu. I allà, sota l’ombra d’un cirerer, van compondre la cançó. Es devia fer de nit i l’un devia cantar allò de:

És de nit.

L’altre hi va afegir allò de:

És tot fosc.

I després:

Estic sol i no hi ha ningú.

Un record…

I va anar sortint un vers rere l’altre. És clar, si no hi havia ni una ànima al seu voltant, enmig d’aquell descampat on devia fer un fred que pelava, sobre què podien cantar? Devien estar tan avorrits que de l’únic que podien parlar era d’un record! Ara bé, era un record real? Qui era l’afortunada? Com tots els autors de cançons d’amor, s’ho guarden per a ells.

Aquell cirerer sota el qual van compondre la cançó està molt a prop d’un cementiri. No deixa de resultar curiós que «Sense tu» sigui una de les cançons que més s’utilitza, no només per a casaments, sinó també per a enterraments. Quan es troba a faltar algú, quan no es pot viure sense algú, se li canta «Sense tu». Qu

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X