Pròleg

Dilluns, 24 de maig del 2010

La Samantha Boyd va esmunyir el cap per sota la inestable tanca policial i va fixar la mirada cel enlaire, en l’estàtua de la Justícia que coronava la infame seu del Tribunal Penal Central d’Anglaterra, conegut popularment com a Old Bailey. Es va mirar aquella dama, pretesament símbol de la fortalesa i la integritat, i la va contemplar com el que realment era: una dona desesperada i desencantada a punt de llançar-se daltabaix, de la cúpula al carrer. Com a mínim havien tingut la decència de no esculpir-li la bena als ulls que sí que duien les seves homòlogues arreu del món; la «justícia cega» era un concepte ben ingenu, sobretot quan es tractava de qüestions de racisme i de corrupció política.

L’accés als carrers del voltant i a la boca del metro tornaven a estar barrats per culpa de la tropa de periodistes instal·lats davant dels jutjats. Aquella zona del centre de Londres, on l’activitat acostumava a ser frenètica, s’havia convertit de la manera més absurda en un nucli de barraques de classe mitjana. Escampada per terra, una ostentosa estesa de deixalles incloïa envasos de menjar preparat de marques de prestigi com ara Marks and Spencer i Pret à Manger. La gent enrotllava els sacs de dormir de casa bona sota el brunzit de les màquines d’afaitar elèctriques, mentre un fiasco de planxa de viatge no aconseguia dissimular que el seu amo havia dormit amb l’única camisa i corbata que tenia a mà.

La Samantha es va obrir pas entre el tap que formava aquella gent no sense sentir-se cohibida. Feia tard i havia suat de valent després d’una correguda de sis minuts des de Chancery Lane. Per si no fos prou, els cabells rossos platí li sortien del recollit estratègic que s’havia fet en un intent frustrat de canviar l’aspecte. Els periodistes havien identificat tothom que tingués un vincle amb el judici des del primer dia. En aquells moments, el quaranta-sisè dia del procés, la Samantha ja devia haver aparegut en tots els diaris capdavanters del món. Fins i tot s’havia vist obligada a trucar a la policia quan un periodista particularment insistent l’havia seguit fins a Kensington, a casa seva, i es negava a marxar-ne. Decidida a no tornar a ser l’insuportable centre d’atenció, va fixar la vista als peus i va avançar a gambades.

A la cruïlla amb Newgate Street s’estenien dues cues oscil·lants de gent: l’una encarava la rastellera insuficient de lavabos mòbils, i l’altra, un petit Starbucks ubicat en un mòdul prefabricat. Atrapada al mig del cercle que sempre es formava entre totes dues cues, es va escapolir i se’n va anar de dret als agents de la policia que custodiaven l’entrada lateral del tribunal, menys concorreguda que la principal. Quan accidentalment va passar pel mig d’una de les desenes de gravacions televisives que es feien en aquell moment, una japonesa menuda la va escridassar.

«Últim dia», es va dir ella, deixant la torrentada d’insults incomprensibles al darrere; només faltaven vuit hores perquè la seva vida pogués recuperar la normalitat.

A la porta, un agent de la policia que la Samantha no coneixia va examinar el seu carnet d’identitat abans de guiar-la en la rutina que li era familiar: tancar sota clau els efectes personals, explicar que físicament no podia treure’s l’anell de compromís quan els detectors de metalls es disparaven, incomodar-se per les taques de suor quan l’escorcollessin, i després endinsar-se pels monòtons passadissos per retrobar-se amb els altres onze membres del jurat per prendre un cafè instantani tirant a tebi.

Arran de l’aclaparadora atenció que el cas havia despertat arreu del món i de l’incident a casa la Samantha, havia pres la decisió sense precedents de segrestar el jurat. La mesura havia desfermat l’escàndol públic perquè la factura de l’hotel, de desenes de milers de lliures, requeia en els contribuents. Després de gairebé dos mesos de judici, la conversa del matí dels membres del jurat girava entorn del mal d’esquena que causaven els matalassos de l’hotel, el repetitiu menú nocturn i els laments per tot allò que més trobaven a faltar: les dones, els fills, i el final de temporada de Lost, la sèrie del moment.

Quan l’uixer del tribunal a la fi va anar a buscar el jurat, va desfermar-se un silenci tens, emmascarat fins aleshores per la conversa trivial. Un home gran de nom Stanley, a qui havien designat president del jurat popular —pel simple fet que tenia una semblança extraordinària amb en Gàndalf—, es va aixecar sense esma i se’ls va emportar.

Segurament una de les sales d’audiències més famoses del món: la sala número u estava reservada als casos criminals més greus; era allà on cèlebres assassins macabres com Crippen, Sutcliffe i Dennis Nilsen havien pujat a l’estrada per respondre dels seus abominables crims. Des del sostre, una gran placa de vidre glaçat il·luminava amb llum artificial l’estança d’estil sobri, de parets recobertes de fusta fosca i tapisseria de pell verda.

La Samantha va seure al lloc de sempre, a la primera filera del jurat, a tocar del banc dels acusats. Conscient que el vestit blanc que duia —disseny propi— era una mica massa curt, va deixar el sumari damunt la falda mateix —a desgrat, evidentment, del vell lasciu que el primer dia gairebé atropella algú de tant que corria per adjudicar-se una plaça al costat d’ella.

A diferència de les sales d’audiències familiars exhibides a les pel·lícules americanes, on l’acusat seia tot empolainat en una taula al costat dels seus advocats, a l’Old Bailey els encausats s’enfrontaven sols a la intimidadora sala. I per més discretes que fossin les divisòries de vidre que tancaven el banc dels acusats com si fos una peixera, la seva presència magnificava la sensació que els que hi seien representaven un perill considerable per a la resta de la sala. Eren culpables fins que se’n demostrés la innocència.

Just al cantó oposat del banc dels acusats, a mà esquerra, la Samantha tenia la cadira del jutge. I al costat d’aquest, just a sota d’un escut reial i d’una espasa d’empunyadura daurada, hi havia una altra cadira, la del mig, l’única que no havia ocupat ningú en tot el judici. El secretari judicial, l’advocat de la defensa i les acusacions ocupaven l’espai central de la sala. I un públic d’ulls lleganyosos, que havia passat la nit acampat al carrer per assegurar-se un lloc el dia de la resolució del judici, ho veia tot des d’una galeria elevada, encastada contra la paret més llunyana. Al fons de la sala, als bancs oblidats de sota la galeria, hi seia un poti-poti de gent supèrflua vagament involucrada en el procés: pèrits a qui els advocats potser volien cridar però segurament no ho farien; diversos funcionaris judicials; i, evidentment, l’agent que havia protagonitzat la detenció de l’acusat i el centre de tota la controvèrsia: l’inspector William Oliver Layton-Fawkes, àlies Wolf.

En Wolf no s’havia perdut cap dels quaranta-sis dies de judici. Es passava hores i hores mirant fixament el banc dels acusats amb una expressió freda des del seu lloc mediocre al costat de la porta. De bona còrpora, rostre viscut i ulls blau intens, devia tenir uns quaranta i pocs anys. La Samantha va pensar que hauria pogut ser bastant atractiu si no hagués estat perquè feia cara de no haver aclucat l’ull durant mesos i de carregar amb el pes del món; és clar que, en el fons, el carregava.

L’«Assassí Piròman», tal com l’havien batejat els mitjans de comunicació, s’havia tornat l’assassí en sèrie més prolífic de la història de la ciutat de Londres. Vint-i-set víctimes en vint-i-set dies, cada dia una prostituta d’entre catorze i setze anys, i el cas encara havia atret més l’atenció dels ciutadans en exposar les audiències desinformades a les dures realitats que es vivien a les cantonades dels carrers de sota casa. A la majoria de les víctimes les van trobar encara en flames, profundament sedades i cremades en vida, i qualsevol prova potencial acabava reduïda a cendres. Quan els assassinats es van aturar en sec, la policia de Londres es va quedar descol·locada, no sabia on buscar. El servei de la Policia Metropolitana va rebre dures crítiques durant la investigació per no haver actuat mentre morien noies joves i innocents, però aleshores, al cap de divuit dies de l’últim crim, en Wolf va arrestar el presumpte assassí.

L’acusat era Naguib Khalid, un ciutadà britànic d’origen pakistanès, musulmà sunnita, que treballava de taxista a la capital. Vivia sol i tenia antecedents per petits delictes per haver calat foc. Quan en el judici es van presentar proves d’ADN que confirmaven la presència de les tres víctimes al seient del darrere del taxi de l’encausat, a més del testimoni demolidor d’en Wolf, semblava que el cas estigués decidit. Però després tot es va capgirar.

Les coartades que va presentar l’advocat de la defensa contradeien els informes de vigilància que havien recopilat l’inspector Wolf i el seu equip. A més, van sortir a la llum denúncies de maltractament i d’intimidació durant la detenció d’en Khalid. Per acabar-ho d’adobar, les proves forenses eren contradictòries i suggerien que l’ADN carbonitzat no es podia considerar una prova fiable. I a tot això calia afegir encara la carta que havia rebut la unitat d’Afers Interns de la Policia. En aquest document, amb data de dies abans de l’últim assassinat, un company anònim d’en Wolf expressava la preocupació per la manera com l’inspector havia portat el cas i pel seu estat mental; apuntava que s’havia «obsessionat», «trastocat», i suggeria que se l’apartés de la investigació de manera immediata.

Aquests fets van fer créixer la magnitud del que ja era, per si mateix, un dels successos més sonats de la crònica negra mundial. Es va acusar el cos de la policia d’utilitzar en Khalid com a cap de turc per tapar els errors propis. Tant el comissari com el subcomissari de la Unitat Especial de Crim i Operacions van rebre pressions perquè dimitissin per la flagrant corrupció que hi havia hagut sota la seva supervisió, mentre els diaris treien fum amb escàndols sobre el desacreditat inspector: suposats problemes amb l’alcohol i possibles instints violents que havien engegat a rodar el seu matrimoni. Fins i tot van haver d’amonestar el petulant advocat defensor d’en Khalid per haver suggerit que en Wolf i el seu client haurien d’intercanviar-se el lloc a la sala. En tot moment, en Naguib Khalid observava amb estupefacció el circ que s’havia desplegat davant seu; no va mostrar mai ni un bri de satisfacció en la seva transformació de dimoni a víctima.

L’últim dia del judici va anar com era d’esperar. Tant la defensa com l’acusació van llegir les seves conclusions abans que el jutge donés les instruccions pertinents al jurat popular; els va fer un breu resum de les escasses proves que encara es consideraven vàlides i els va donar quatre orientacions sobre les complexitats de la llei. En acabat, els membres del jurat van poder marxar a debatre el veredicte i van sortir per una petita porta situada darrere l’estrada dels testimonis. Els van conduir a una sala privada decorada amb poca imaginació, amb la fusta i la tapisseria verda de sempre. Durant quatre hores i mitja, els dotze membres del jurat van seure al voltant d’una gran taula de fusta per deliberar.

La Samantha ja tenia decidit de feia unes setmanes què votaria i es va sorprendre quan va veure que els seus companys estaven dividits. No permetria mai que l’opinió pública influís en la seva decisió, es deia a si mateixa; per sort el seu vot no perjudicaria les seves relacions públiques, la base de la seva botiga, el seu guanyapà, i la seva felicitat. Els arguments que s’exposaven eren reiteratius, només de tant en tant algú s’atrevia a recordar el testimoni de l’inspector i li replicaven, per enèsima vegada, que el seu comentari era improcedent i que, per tant, no es tindria en compte.

Cada cert temps l’Stanley els manava emetre el veredicte i ells feien arribar, per mitjà de l’uixer, una nota al jutge per alertar-lo que encara no havien obtingut un vot unànime. A cada nova ronda de votacions hi havia un nou membre del jurat que no resistia les pressions d’una majoria cada vegada més punyent, que pocs minuts abans de la cinquena hora va aconseguir imposar-se per deu sobre dos. A contracor, l’Stanley va passar una nota a l’uixer per informar-lo que ja tenien veredicte i deu minuts més tard el funcionari tornava a ser allà per conduir el jurat un altre cop a la sala d’audiències.

Quan la Samantha es va dirigir al seu lloc, al costat del banc dels acusats, va notar que totes les mirades es clavaven en ella: el ressò dels seus talons alts havia trencat el silenci absolut de la sala; la vergonya es va fer aleshores insuportable. Per sort, quan els dotze membres del jurat van anar a ocupar els seus seients, va esclatar un concert de grinyols i fregadissos que van fer que el destorb que ella hagués pogut causar semblés una nimietat.

La Samantha va veure ben clar com la gent, massa impacient per esperar un minut més a sentir el veredicte oficial, intentava desxifrar la seva expressió i això li va agradar. Aquella sala d’«erudits» s’havien donat aires d’importància amb les seves togues i perruques, i els havien tractat, a ella i als altres membres, amb una amabilitat condescendent; però en aquell moment tots plegats estaven a mercè del jurat. La Samantha va haver de fer mans i mànigues per no somriure d’orella a orella; se sentia com una criatura amb un secret que tothom volia saber.

—Que s’aixequi l’acusat! —va vociferar el secretari enmig del silenci.

Al banc dels acusats, Naguib Khalid es va aixecar amb aire pusil·lànime.

—Que s’aixequi el portaveu del jurat!

L’Stanley, que seia a la punta de la mateixa filera que la Samantha, es va aixecar.

—El jurat ha pogut arribar a un veredicte unànime?

—No. —La veu de l’Stanley es va esquerdar i la resposta a penes es va sentir.

La Samantha va girar els ulls en blanc i es va escurar la gola amb tres estossecs sonors.

—No —va dir l’Stanley pràcticament cridant.

—I ha aconseguit una majoria suficient?

—Hem… —L’Stanley va fer una ganyota de qui perd el fil del que anava a dir—. Perdoni… Sí.

El secretari va mirar el jutge, que va fer que sí amb el cap en un gest d’acceptació de la majoria de vots.

—Així doncs, el jurat considera l’acusat Naguib Khalid culpable o no culpable de vint-i-set càrrecs d’assassinat?

La Samantha va aguantar la respiració malgrat saber-ne la resposta. Diverses cadires van xerricar a l’uníson mentre els més impacients paraven l’orella per ser els primers a sentir el veredicte.

—No culpable.

La Samantha va dirigir una mirada furtiva a en Khalid, i va quedar fascinada quan en va veure la reacció: s’havia posat les mans al cap i tremolava com qui s’acaba de treure un pes de sobre.

Però aleshores van esclatar els primers crits de pànic.

En Wolf havia recorregut l’escassa distància que el separava del banc dels acusats, i engrapava en Khalid per damunt de les divisòries de vidre i l’arrencava del seu lloc abans que cap dels agents de seguretat tingués temps de reaccionar. L’encausat va espetegar a terra de la pitjor manera, i el crits esgüellats es van esmorteir quan va començar un atac sense pietat. Les costelles van cruixir sota el peu d’en Wolf, que tenia els artells pelats de la brutalitat amb què colpejava en Khalid.

Va saltar una alarma.

En Wolf va rebre un cop a la cara i va tastar la seva sang. Va recular fins que va topar amb l’estrada del jurat i va fer caure la dona que tenia més a prop. En els pocs segons que li van caldre per reincorporar-se, diversos agents van tapar l’espai que hi havia entre ell i el cos destrossat, que ara jeia estès al peu de la peixera.

En Wolf va començar a repartir cops a tort i a dret mentre s’aguantava fent tentines. Va notar unes mans robustes que el subjectaven per amortir-li la caiguda, però després el forçaven a caure de genolls i l’acabaven reduint. Va deixar anar una esbufegada exhausta, emmetzinada de suor i brillantina, i es va fixar en una porra extensible extraviada, que en aquell moment rodolava amb un so escardalenc fins al panell de fusta que en Khalid tenia al costat.

Semblava que estigués mort, però en Wolf se n’havia d’assegurar.

Esperonat per una última pujada d’adrenalina, va engegar quatre puntades de peu i es va arrossegar fins a l’home exànime cobert de taques marró fosc allà on la sang ja havia amarat la tela del seu vestit blau marí barat. En Wolf va allargar la mà per agafar l’arma de defensa i va aferrar amb els dits el metall fred. En el moment d’empunyar-la, va rebre a l’esquena una garrotada devastadora. Desorientat, l’única cosa que va veure va ser el guàrdia que s’encarregava de la seguretat del banc dels acusats que tornava a brandar ferotgement una porra extensible i li matxucava el canell amb una segona fuetada.

Només havien passat vint segons des que s’havia escoltat el veredicte de «no culpable», però quan en Wolf va sentir el clec metàl·lic de les manilles, va saber que ja no hi podia fer res més, només pregar perquè el mal comès hagués fet prou efecte.

La gent cridava i corria cap a les sortides, però una riuada d’agents de la policia els va fer recular; la Samantha seia a terra, atordida amb la mirada perduda malgrat el que passava uns quants metres més enllà. A la fi, algú la va agafar pel braç, la va aixecar d’una estrebada i se la va endur corrents fora de la sala. La persona que evacuava la Samantha cridava alguna cosa, però ella, com a molt, sentia una alarma esmorteïda. Va relliscar amb el terra polit del Gran Vestíbul i va sentir que el genoll li impactava contra el costat del cap. No va notar dolor, però va caure enrere, sobre el marbre sicilià blanc i negre, i va quedar de cara enlaire observant, atordida, la cúpula ornamentada que presidia el sostre vint metres més amunt: les estàtues, els vitralls, els murals.

El seu salvador va deixar passar la gent i la va tornar a alçar d’una estrebada per emportar-se-la fins a l’antiga entrada principal dels jutjats. Els batents de la imponent porta de fusta i del reixat de ferro forjat estaven oberts de bat a bat, i el cel encapotat la cridava des de fora. Ja sola —el seu salvador se n’havia tornat corrents cap a la sala d’audiències—, la Samantha va sortir al carrer mig estabornida. Encara que hagués posat per als periodistes volent-ho, la fotografia no hauria pogut ser més perfecta: la dona més atractiva del jurat esquitxada de sang, vestida tota de blanc, amb posat traumatitzat sota les imatges de la Fortitud, la Veritat i l’amenaçador àngel que tot ho veu, camuflat amb una toga de cap a peus, emulant la mort, preparant-se per prendre nota d’una llista interminable de pecadors i portar-los al cel.

La Samantha va donar l’esquena a la manada voraç de periodistes i als seus flaixos encegadors. Entre les llampades de milers de càmeres va observar unes paraules esculpides en una de les pedres de més amunt, gravades sobre quatre pilars, com si n’enaltís el pes metafòric:

PROTEGEIX ELS NENS DELS POBRES

I CASTIGA ELS MALFACTORS

En llegir les paraules, la va envair la sensació que, d’alguna manera, no havia estat a l’altura; de debò podia afirmar que en Khalid era innocent amb la mateixa contundència amb què l’inspector defensava que era culpable? Quan va abaixar la mirada i va topar amb l’àngel que tot ho veu, la Samantha va tenir clar que l’afegiria a la llista.

A ella també l’acabaven de jutjar.

4 anys més tard…

1

Dissabte, 28 de juny del 2014

3.50 h

En Wolf va buscar a les palpentes el telèfon mòbil, que com més vibrava més s’allunyava sobre el terra laminat. A poc a poc la foscor va començar a descompondre’s en les formes encara desconegudes del seu nou apartament. El llençol, moll de suor, se li va enganxar a la pell quan abandonava el matalàs de quatre grapes per dirigir-se cap a aquell zum-zum empipador.

—Wolf —va respondre mentre buscava l’interruptor del llum, content que com a mínim li haguessin mantingut el sobrenom.

—Soc en Simmons.

En Wolf va trobar l’interruptor; quan la tènue llum groga li va recordar on era, va esbufegar i va tenir temptacions de tornar-lo a apagar. El puny d’habitació consistia en quatre parets, un matalàs de matrimoni tronat a terra i una bombeta solitària. Aquella capsa de sabates on vivia era un forn gràcies al seu propietari, que encara no havia perseguit l’inquilí anterior perquè li donés la clau de la finestra. Normalment això no hauria d’haver estat cap problema a Londres, però en Wolf havia tingut l’habilitat de fer el trasllat just quan Anglaterra patia una onada de calor inèdita; i ja feia com a mínim dues setmanes que durava.

—Em pensava que et faria més il·lusió sentir-me —va dir en Simmons.

—Quina hora és? —va badallar en Wolf.

—Tres quarts i cinc de quatre.

—No em toca festa aquest cap de setmana?

—Ja no. Et necessito al meu costat a l’escena d’un crim.

—Al costat de la taula del teu despatx vols dir? —va preguntar en Wolf mig somrient perquè feia anys que el seu cap ja no trepitjava el carrer.

—Molt graciós. M’han deixat sortir per a aquest cas.

—Caram, mala peça al teler, eh?

Es va sentir una pausa a l’altre extrem del fil abans que en Simmons respongués:

—Déu n’hi do, sí. Tens res per apuntar?

En Wolf va regirar una de les caixes apilades al costat de la porta; va trobar un bolígraf i va preparar el dors de la mà:

—Vinga. Digues.

De reüll, va veure un raig de llum que es reflectia als armaris de la cuina i feia pampallugues.

—Apartament cent vuit… —va començar a dir en Simmons.

Mentre en Wolf entrava a la seva petita cuina mal equipada, el van enlluernar els flaixos de llum blava que s’escolaven per la reduïda finestra.

—Trinity Towers…

—Carrer Hibbard, Kentish Town? —el va interrompre en Wolf mentre observava el formiguer de policies, periodistes i residents evacuats del bloc de pisos del davant.

—I com collons ho saps?

—Soc inspector.

—Ah, també podries ser el nostre sospitós número u. Vine cap aquí.

—Ara vinc. Passa que… —la veu d’en Wolf es va anar desinflant en adonar-se que en Simmons ja havia penjat.

Entre els flaixos intermitents, va adonar-se del llumet taronja estàtic de la rentadora, que li va recordar que hi havia ficat l’uniforme abans d’anar-se’n al llit. Va mirar al voltant, a les caixes i caixes de cartró idèntiques que tapiaven les parets.

—Vaja, i ara què?

Al cap de cinc minuts, en Wolf, vestit amb banyador curt i una samarreta desgastada de la gira Keep the Faith de Bon Jovi del 1993, s’obria pas entre la munió d’espectadors concentrats al carrer de sota casa seva. Es va atansar a un policia i li va ensenyar les seves credencials, convençut que passaria directament el cordó policial; no obstant això, el jove policia li va arrabassar el carnet de la mà i el va estudiar en detall, mirant amb recel l’armari d’home vestit de platja.

—Agent Layton-Fawkes? —va preguntar el policia, que no les tenia totes.

En Wolf es va estremir en sentir dir el seu nom pronunciat amb un to sobradament pretensiós:

—Sergent Fawkes, sí.

—Fawkes com el de la Massacre dels Jutjats?

—Jo em dic William… I ara, si no et fa res… —va dir en Wolf assenyalant cap al bloc de pisos.

El jove va tornar a en Wolf les credencials i va aguantar la cinta policial perquè passés per sota.

—Vol que l’acompanyi? —va preguntar.

En Wolf es va mirar els pantalons curts florejats, els genolls a l’aire i les sabates de treball.

—Doncs no, em sembla que ja em sabré espavilar sol.

L’agent va somriure.

—Quarta planta —li va dir—. I vagi amb compte si hi va tot sol, que aquest barri està ple de xusma.

En Wolf va tornar a respirar fondo, es va endinsar al vestíbul pestilent de lleixiu, i va entrar a l’ascensor. Els botons del segon i el cinquè pis havien desaparegut i un líquid marronós s’havia petrificat sobre el que devia haver estat una pantalla. Servint-se de totes les seves habilitats d’inspector per determinar si era merda, rovell o Coca-Cola, va utilitzar una punta de la samarreta, justament el rostre d’en Richie Sambora, per prémer el botó.

Havia estat a centenars d’ascensors idèntics en la seva època: un cub metàl·lic d’una sola peça, instal·lats pels ajuntaments de tot el país. No tenia cap paviment a terra, ni miralls ni llums ni res per agafar-se. No hi havia absolutament res que el veïnat marginal pogués fer malbé o robar d’aquell aparell que millorava la seva qualitat de vida, de manera que els vàndals s’havien dedicat a pintar-hi obscenitats amb esprais. En Wolf només va tenir temps de descobrir que en Johnny Ratcliff havia estat «aquí» i que era «marica» abans que les portes grinyolessin en obrir-se a la quarta planta.

Hi havia unes dotze persones repartides pel silenciós passadís. Totes semblaven una mica sorpreses i censuraven amb la mirada la indumentària d’en Wolf, excepte un home d’aspecte més aviat deixat que portava la insígnia de la policia científica i, en un gest de reconeixement, va assentir amb el cap i aixecà el dit polze. A mesura que s’acostava a la porta oberta del final del passadís, s’intensificava una flaire subtil però familiar. Era l’olor inconfusible de la mort. La gent que treballava en aquella mena de coses de seguida s’acostumava a aquell baf únic d’aire estantís, femtes, pixum i carn putrefacta.

En Wolf va recular un pas de la porta en sentir unes passes que venien corrents de l’interior. De sobte, va aparèixer una dona jove, que es va agenollar i va vomitar davant seu. Ell va esperar de manera educada el moment oportú per demanar-li que sortís del pas quan va sentir una altra tropa de passes que s’acostaven. Instintivament es va fer enrere abans que la sergent Emily Baxter aparegués com una fletxa pel passadís.

—Wolf! Què hi fas per aquí? —va bramar al silenciós passadís—. De debò vens a treballar? —L’agent va fixar-se en la dona que era a terra fent arcades i que s’interposava entre tots dos—. Ei, tu, et faria res anar a vomitar a una altra banda?

La dona es va apartar del mig del pas gatejant amb la cua entre cames. La Baxter va engrapar en Wolf pel braç i se’l va endur efusivament cap dins. La policia havia estat durant deu anys subalterna d’en Wolf i gairebé era tan alta com ell. Els cabells castany fosc se li veien negres a la penombra d’un vestíbul pobre i, com sempre, duia un maquillatge de tons apagats que donaven més grandària a uns ulls atractius. Enfundada dins d’una samarreta cenyida i pantalons de vestir, se’l va mirar de dalt a baix amb un somriure burleta.

—No ho sabia que avui tocava anar informal?

En Wolf es va negar a caure en la provocació, conscient que només havia de guardar silenci perquè ella el deixés estar.

—No em vull ni imaginar com reaccionarà en Chambers quan sàpiga que s’ha perdut això —va dir ella amb un somriure de satisfacció.

—Doncs mira, jo també m’estimo més un creuer al Carib que no pas un cadàver —va dir en Wolf, ensopit.

La Baxter va esbatanar els enormes ulls:

—No te n’ha dit res en Simmons?

—Què m’havia de dir?

Ella el va guiar per l’apartament atapeït de gent, il·luminat amb la llum tènue de dotze llanternes col·locades de manera estratègica. Si bé no era sufocant, la fortor cada vegada era més intensa. Per la quantitat de mosques que li sobrevolaven frenèticament el cap, en Wolf sabia que l’origen d’aquella olor fètida no podia ser gaire lluny.

Era un pis de sostres alts, despullat de tot mobiliari, i bastant més ampli que el del mateix Wolf, però no per això resultava més acollidor. Les parets esgrogueïdes estaven crivellades de forats per on sobresortia el cablejat antiquat i el material aïllant de les parets empolsegava el terra de ciment. No semblava que s’haguessin actualitzat ni els mobles del lavabo ni els de la cuina des dels anys seixanta.

—Què m’havia de dir? —va tornar a preguntar-li ell.

—Aquest és «el cas», Wolf —va dir la Baxter, desoint la pregunta—. Només te’l trobaràs un cop a la vida.

En Wolf tenia el cap en una altra banda: calculava mentalment quants metres devia fer el dormitori i es preguntava si li cobraven massa per la capsa de llumins on vivia ell. Van girar i van entrar a la sala principal, on hi havia una concentració de gent, i de manera automàtica va escodrinyar el terra buscant-hi, entre tota mena de material policial i cames, un cos.

—Baxter! —va cridar en Wolf. Ella es va aturar i es va girar amb cara d’impaciència—: Què és el que no m’ha dit en Simmons?

Darrere d’ella, es va apartar a banda i banda un grup de gent que tapava el gran finestral de la sala. Abans que ella pogués respondre a la pregunta, en Wolf ja tenia els ulls fixats en un punt lluminós del sostre, l’única font de llum que els agents de la policia no havien portat amb ells: ben bé un focus en un escenari a les fosques. Il·luminava un cos nu, que feia una contorsió impossible i semblava que flotés a dos pams de terra, d’on sobresortien unes posts de fusta desencaixades. Estava d’esquena a la sala, de cara al gran finestral. Centenars de fils gairebé invisibles, ancorats a dos ganxos industrials, subjectaven el cos.

En Wolf va necessitar uns segons per identificar el tret més inquietant de l’escena surrealista que s’obria davant seu: una cama negra unida a un tors blanc. Incapaç d’entendre el que veia, va avançar per la sala. Quan va ser-hi més a prop, va observar la pell tibant de les sutures i les prominents puntades que mantenien unides parts de cossos desiguals: una cama d’home negre i una altra blanca; una robusta mà d’home a un costat, una de dona bronzejada a l’altre; i una inquietant cabellera negra atzabeja i embullada que queia sobre un tors femení pàl·lid, pigat, esvelt.

La Baxter tornava a ser al costat d’ell, gaudint clarament de la mirada de repugnància del seu company:

—No te n’havia dit res… Un cadàver: sis víctimes! —li xiuxiuejà ella amb cert plaer.

En Wolf va deixar caure la mirada a terra. Estava a l’ombra que projectava el grotesc cadàver i, des d’aquella posició, les proporcions encara esdevenien més discordants amb les clivelles de llum que s’esmunyien entre les juntes de les extremitats amb el tors.

—I com collons s’explica que ja tinguem la premsa aquí fora? —va sentir en Wolf que cridava el seu superior als quatre vents—. Aquest departament té més escletxes que el Titanic. Si em trobo algú que hi parli, el suspenc de sou i feina!

En Wolf va somriure; sabia molt bé que en Simmons només interpretava el paper del típic cap. Ja feia deu anys que es coneixien i, d’ençà de l’incident d’en Khalid, en Wolf el tenia per un amic. Davant d’aquella imatge forçada de perdonavides, en Simmons en el fons era un agent de la policia intel·ligent, afectuós i competent.

—Fawkes! —En Simmons anà a trobar-los a gambades. El seu superior sovint s’havia de contenir per no dirigir-se a l’equip pels sobrenoms. Rondava els cinquanta i havia conreat panxeta de directiu. En Wolf li treia ben bé un cap—. No ho sabia que avui tocava anar informal?

En Wolf va sentir la Baxter rient per sota el nas. Aquesta vegada va decidir adoptar també la mateixa tàctica que havia fet servir amb ella, i va ignorar el comentari. Després d’un silenci incòmode, en Simmons es dirigí a la Baxter.

—On tenim l’Adams? —va preguntar.

—Qui?

—L’Adams. El teu nou aprenent.

—Vols dir l’Edmunds?

—Això mateix. L’Edmunds.

—A mi m’ho preguntes?

—Edmunds! —va cridar en Simmons enmig de la concorreguda sala.

—Treballes molt amb ell, ara? —va preguntar en Wolf discretament, incapaç de dissimular un pèl de gelosia, cosa que va fer riure la Baxter.

—Faig de cangur —va xiuxiuejar ella—. L’han transferit d’Antifrau, ha vist quatre cadàvers comptats. Potser d’aquí una estona plora i tot.

El noi, que es dirigia a ells amb el pas vacil·lant entre la multitud, tot just tenia vint-i-cinc anys, era un secall i anava immaculat, excepte els cabells, que eren d’un ros amaduixat i els duia esborrifats. Tenia una llibreta preparada per prendre nota i reia amb entusiasme a l’inspector en cap.

—Què fan els forenses? —va preguntar en Simmons.

L’Edmunds va recuperar les primeres pàgines de la llibreta.

—La Helen ha dit que el seu equip encara no ha trobat ni una gota de sang a tot el pis. Han confirmat que les sis parts dels cossos són de víctimes diferents i les van amputar de qualsevol manera, segurament amb una serra de metalls.

—I la Helen ha dit alguna cosa que no sapiguem ja? —va etzibar en Simmons.

—De fet, sí. Per l’absència de sang i falta de constricció dels vasos sanguinis al voltant de les ferides de les amputacions… —va començar a dir l’Edmunds, mentre en Simmons girava els ulls en blanc i es mirava el rellotge— podem concloure que les amputacions es van fer post mortem —va acabar, amb aire satisfet.

—Això sí que és fer bé la feina de policia, Edmunds —va dir en Simmons amb sarcasme abans de cridar—: Algú pot fer que enretirin l’anunci amb la cara del desaparegut que s’ha quedat sense cap dels brics de la llet? Gràcies!

La rialla de l’Edmunds es va estroncar. En Wolf es va mirar amb en Simmons i va somriure amb suficiència. En la seva època, ells també havien estat l’ase dels cops. Formava part de la formació de policia.

—El que volia dir és que siguin de qui siguin les extremitats, estan tots morts. En sabran més coses quan tornin el cos al laboratori forense —va balbucejar l’Edmunds, cohibit.

En Wolf es va fixar en el reflex del cos a les finestres a les fosques. Va pensar que encara no l’havia vist de cara i va fer el tomb per veure-l’hi.

—I tu què has aconseguit, Baxter? —va preguntar en Simmons.

—No gran cosa. Un lleuger desperfecte al forat del pany, segurament l’han forçat. Tenim agents interrogant els veïns de la zona, però de moment ningú no ha vist ni ha sentit res. Ah, i no hi ha cap problema amb la llum… han tret totes les bombetes del pis excepte la que hi ha just per sobre la víct… les víctimes, com si haguessin exposat la seva obra.

—I tu què me’n dius, Fawkes? Cap idea? Fawkes?

En Wolf tenia la mirada fixada en la cara de pell fosca del cadàver.

—Que t’avorrim?

—No. Perdó. Tot i les altes temperatures d’aquests dies, aquesta cosa tot just comença a fer pudor, per tant l’assassí o bé va matar les sis víctimes ahir a la nit, cosa que és poc probable, o bé conservava els cadàvers amb gel.

—Totalment d’acord. Posarem algú a mirar si hi ha hagut cap robatori recent en cambres frigorífiques, supermercats, restaurants, qualsevol lloc que tingui una zona frigorífica de mida industrial —va dir en Simmons.

—I mireu si cap veí ha sentit algú fent forats amb un trepant —va dir en Wolf.

—El soroll d’un trepant és bastant habitual en una comunitat de veïns —va etzibar l’Edmunds, que va lamentar la seva sortida quan tres parells d’ulls encesos es van girar cap a ell.

—Si aquesta és l’obra mestra de l’assassí —va continuar en Wolf—, és impossible que s’arrisqués a penjar-lo del sostre fals i que després acabés reduït a una pila de braços i cames quan nosaltres arribéssim aquí. Aquests ganxos segur que els han fixat amb un trepant a les bigues mestres metàl·liques, o sigui que algú ho ha d’haver sentit.

En Simmons hi va estar d’acord:

—Baxter, que algú s’hi posi.

—Senyor, em permet un moment? —va fer en Wolf quan la Baxter i l’Edmunds es van allunyar. Es va posar uns guants d’un sol ús i va enretirar un manyoc de cabells negres de la cara d’aquell cos esgarrifós. Era un home. Amb els ulls oberts, l’expressió inquietantment serena, tenint en compte que havia tingut un final clarament violent—. Li sona?

En Simmons va donar la volta per posar-se al costat d’en Wolf, a prop de la finestra gèlida, i es va ajupir per examinar millor la cara fosca. Al cap d’uns segons, va arronsar les espatlles.

—És en Khalid —va dir en Wolf.

—Impossible.

—Sí? Vol dir?

En Simmons va alçar la vista i va tornar a mirar el rostre sense vida. A poc a poc la cara d’escepticisme es va anar transformant en un profund neguit.

—Baxter! —va cridar—. Us necessito a tu i a l’Adams…

—L’Edmunds!

—…cap a la presó de Belmarsh. Demaneu al director que us porti directament on és en Naguib Khalid.

—En Khalid? —va preguntar la Baxter, estupefacta i dirigint una mirada irrefrenable a en Wolf.

—Sí, en Khalid. Truca’m així que l’hagis vist viu. Correu!

En Wolf va mirar enfora, en direcció a l’edifici de l’altre costat del carrer, el seu. Moltes finestres estaven a les fosques, d’altres contenien cares famèliques que gravaven amb el mòbil l’espectacle de sota casa, segurament amb l’esperança de captar alguna desgràcia per lluir-se davant dels amics l’endemà al matí. Tot feia pensar que, amb l’escena del crim tènuement il·luminada, no podien veure res; si no, com a espectadors ho haurien vist de primera mà.

En Wolf podia veure l’interior del seu pis, unes finestres més enllà. Amb les presses, s’havia deixat els llums encesos. Va veure-hi una caixa de cartró, la del capdamunt de la pila, amb unes paraules escrites amb mala lletra: «Pantalons i camises».

—Mi-te’ls!

En Simmons va tornar on era en Wolf i es va fregar els ulls cansats. Tots dos es van quedar en silenci, a banda i banda del cos penjat, contemplant com la primera llum del dia contaminava el cel negre. I tot i el soroll de la sala, podien sentir la calma del cant dels ocells de fora.

—Així que és el més pertorbador que has vist mai? —va dir en Simmons fent broma sense esma.

—Estaria gairebé en segona posició —va respondre en Wolf sense treure els ulls del pedaç cada vegada més ampli de cel blau fosc.

—En segona? No sé si vull saber què supera aquesta… aquesta cosa? —En Simmons dirigí una altra mirada de reüll al conjunt de membres esquarterats.

En Wolf va donar uns copets suaus al braç dret de la víctima. El palmell es veia pàl·lid en comparació amb la resta de la pell bronzejada i les ungles, perfectament pintades de color morat. Dotze fils sedosos evitaven que la mà es tanqués, i dotze més estenien el dit índex i l’immobilitzaven.

Es va assegurar que no hi hagués ningú que pogués sentir-los i es va atansar a en Simmons per parlar-li a cau d’orella.

—Assenyala la finestra de casa meva.

2

Dissabte, 28 de juny del 2014

4.32 h

La Baxter va deixar l’Edmunds esperant una carraca d’ascensor. Ella se’n va anar com una bala per la porta d’emergència i va desembocar a una escala llòbrega on una processó de veïns interminable se’n tornaven a casa visiblement emprenyats. A mig camí, a contracorrent del flux de gent continu, es va enretirar la credencial perquè va veure que si servia d’alguna cosa era més aviat per obstaculitzar-li el pas. La curiositat de primera hora de la nit s’havia desinflat feia unes hores, i en els desallotjats morts de son només hi quedava ressentiment i hostilitat contra la policia.

Quan per fi va irrompre al vestíbul, l’Edmunds ja l’esperava pacientment a prop de la porta principal. Ella el va passar de llarg sense saludar-lo i va sortir a la freda matinada. El sol encara no havia fet acte de presència, però el cel llis que s’obria clarament al damunt suggeria que l’onada de calor persistent no donaria treva. Va renegar en veure que la munió d’espectadors i periodistes havien crescut com bolets al voltant del cordó policial i li impedien arribar al seu Audi A1.

—No em diguis res —etzibà a l’Edmunds, que amb el bon tarannà de sempre ignorà el to d’aquella ordre innecessària.

Es van acostar al cordó sota una allau de preguntes i flaixos, van passar el cap per sota la cinta i començaren a obrir-se pas a cops de colze entre la massa de curiosos. La Baxter serrava les dents quan sentia l’Edmunds excusar-se una vegada i una altra darrere d’ella. Just quan es girava per fulminar-lo amb la mirada, va xocar amb un home cepat carregat a l’espatlla amb una voluminosa càmera que va caure a terra de manera estrepitosa.

—Merda! Perdona —va dir, traient automàticament de la butxaca una targeta de la Policia de Londres amb el seu nom. Al llarg dels anys n’havia hagut de treure unes quantes, repartint-les com si fossin pagarés, abans d’oblidar de manera immediata el caos que havia deixat al seu pas.

L’home cepat encara era a terra, agenollat al costat de les restes escampades de la seva càmera com si fos el seu tresor. Una mà femenina va arrabassar la targeta de la mà de la Baxter. Ella va mirar enlaire enfurismada i va trobar un rostre que també la mirava de fit a fit amb cara de pocs amics. Malgrat que eren quarts de cinc de la matinada, la dona anava impecablement maquillada per a la televisió; li havien ocultat qualsevol signe de cansament que hauria penjat sota els ulls de tothom unes grans bosses. Tenia els cabells pèl-rojos rinxolats, i vestia una brusa i una faldilla elegants. Les dues dones van mantenir un silenci tens mentre l’Edmunds s’ho mirava amb cert respecte. No s’hauria imaginat mai que veuria la seva mentora tan torbada com aleshores.

La pèl-roja va mirar furtivament l’Edmunds:

—Veig que per fi has trobat algú de la teva edat —va dir a la Baxter, que va mirar l’Edmunds amb les celles arrufades com si l’hagués perjudicat pel simple fet d’existir—. Ja ha intentat portar-te pel mal camí? —li preguntà la dona amb to compassiu. L’Edmunds es va quedar glaçat i es va preguntar si aquell seria el pitjor moment de la seva vida—. No? —va continuar ella, comprovant l’hora al rellotge—. Bé, el dia encara és llarg.

—Aviat em caso —va murmurar l’Edmunds, sense saber ben bé d’on li havien sortit les paraules.

La pèl-roja va somriure triomfant i va obrir la boca com si anés a dir alguna cosa.

—Marxem! —va ordenar la Baxter a l’Edmunds abans de tornar al seu posat d’indiferència habitual—: Adéu, Andrea.

—Adéu, Emily.

La Baxter va girar cua, va passar per damunt les restes de la càmera i va continuar amb l’Edmunds al darrere. Poc després, el noi comprovava fins a tres vegades que portés el cinturó de seguretat ben cordat mentre la seva tutora accelerava el motor de l’Audi, feia una brusca marxa enrere, envestia dues vorades i arrencava a gran velocitat; pel retrovisor, els llums blaus intermitents del desplegament policial s’anaven encongint.

La Baxter no havia dit ni una paraula des que havia marxat de l’escena del crim i l’Edmunds feia mans i mànigues per mantenir els ulls oberts mentre corrien a tota màquina pels carrers gairebé deserts de la capital. L’aire condicionat de l’Audi desprenia una brisa suau i agradable a l’interior luxós del cotxe, que la Baxter havia corromput amb CD escampats, maquillatge mig usat i envasos de menjar ràpid. En creuar el pont de Waterloo, el sol ja cremava al fons de la ciutat i la cúpula de la catedral de Saint Paul, submergida en un cel d’or, es fonia en una silueta anodina.

L’Edmunds va sucumbir al pes de les parpelles i es va donar un cop dolorós al cap contra la finestra del copilot. Però de seguida va redreçar el cos, enfadat amb ell mateix per haver-se mostrat dèbil, un cop més, davant de la seva superior.

—O sigui que és ell? —va deixar caure. Ell estava desesperat per encetar una conversa que distragués la son.

—Qui?

—En Fawkes. En William Fawkes.

En realitat l’Edmunds ja havia vist en Fawkes de passada algunes vegades. S’havia adonat com els seus companys tractaven el veterà inspector, que era conscient en tot moment de l’aura de celebritat que l’envoltava i encara el feia més intractable.

—Sí, en William Fawkes —va imitar-lo la Baxter amb sornegueria.

—M’han arribat tantes versions del que va passar… —Va fer una pausa, esperant el senyal de la Baxter perquè deixés estar el tema—. En aquella època, tu estaves al seu equip, oi?

La Baxter va continuar conduint en silenci, com si l’Edmunds no hagués obert la boca. Ell se sentia ben estúpid per haver-se imaginat que ella potser compartiria una qüestió tan transcendental amb un simple aprenent. I just quan estava a punt d’agafar el mòbil per refugiar-s’hi, ella li va respondre.

—Sí.

—I és veritat que va fer tot allò de què se l’acusa? —L’Edmunds sabia que es ficava en un terreny relliscós, però l’interès que hi tenia superava

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X