Són les tres de la tarda d’un dimecres laborable i en Sergi seu en una barra del Central Café del carrer Calvet per fer un mos abans de tornar a la feina. A tres quarts de quatre ha de ser al despatx per preparar la reunió que tindrà amb els clients holandesos a partir de les quatre. Sempre apura fins a l’últim moment.
Demana una amanida de pasta integral i un batut del dia. Li és igual si li fan de poma verda amb gingebre o taronja i maduixes. El filet ja se’l menjarà a la nit a casa. La dosi de proteïna la té assegurada al vespre. La seva nevera desconeix els productes de quilòmetre zero i naturals que el fan sentir millor.
Al seu costat hi ha dos tamborets buits. Arriba una dona molt ben vestida, massa i tot per ser un dia feiner, amb unes botes que l’alarmen de tan eròtiques que les troba. Sempre s’hi ha fixat molt, en Sergi, en la roba de les noies i les peces de cuir negre, però sobretot les botes el poden perdre. La dona també vol dinar. Mira el rellotge per calcular el temps que pot destinar a l’àpat i demana una amanida de llenties i quinoa i un bol de fruita, però després s’hi repensa... i diu al cambrer que li canviï per un guacamole amb nachos i una Coca-Cola Zero. No en tenen, de zero, només light. I ella arrufa el nas i torna a demanar el dinar healthy. «Res de nachos, doncs. Aigua i amanida saludable», li diu al noi, que torna enrere per desdir les ordres que havia donat al cuiner.
A en Sergi el serveixen primer perquè ha arribat abans. La dona del seu costat consulta el mòbil, mira els missatges i el Twitter per saber si ha passat res de nou durant els pocs minuts que ha abandonat el seu lloc de feina. No pot viure sense estar connectada les vint-i-quatre hores del dia. En Sergi tampoc, però aquest migdia està dissimulant.
Al fil musical comença a sonar una cançó que diuen que és la que defineix millor la felicitat de les persones, «Can’t stop the feeling», de Justin Timberlake. En Sergi no ha entès mai gaire aquestes llistes musicals, perquè a ell les cançons li agraden o no segons el moment del dia. És molt eclèctic, que dirien els experts musicals. Un dia és capaç d’empassar-se un concert de jazz, amb improvisacions de bateria i baix incloses, i l’endemà opta pel pop més actual o bé es posa una ària de Wagner a tot drap un diumenge al matí i els veïns deuen quedar aterrits als seus llits. Però pensa que si aquella cançoneta de Timberlake té aquestes consideracions, qui és ell per portar-hi la contrària. Així que, sense gairebé adonar-se’n, comença a seguir amb els peus el ritme de la música i clava les sabates a la barra que hi ha a prop del terra que serveix per repenjar els peus, per no quedar amb les cames volant i que se t’acabin adormint. S’adona que el seu ritme molesta la dona del costat, que encara no menja l’amanida de llenties. Ha dissimulat a l’hora de mirar-li els peus, però és claríssim que, tot i que li deu agradar aquella música, li fa molta ràbia aquella tremolor de cames que acaba alterant el seu moment de pau del migdia. El mira un segon cop, però en Sergi no pot parar de moure els peus. Uns segons després, avergonyit, deixa les cames balancejant a banda i banda del tamboret i li dedica una mirada còmplice per demanar-li perdó. La dona no li fa cas.
Quan arriben els plats, els dos comensals, de costat, van per feina. Ningú té gaire temps per sucar pa ni fer cap sobretaula. En Sergi demana la nota al cambrer i, tot tapant-se la boca d’un costat, li diu que també pagarà el dinar d’aquella dona. El noi de la barra somriu i fa realitat aquell moment que sempre havia volgut veure i que fins a aquell dia no li havia passat mai. En Sergi li deixa una propina de tres euros i marxa tot dient un bona tarda genèric, que la dona contesta educadament gairebé sense creuar-li la mirada. És una tibada, pensa en Sergi. Sort que ha marxat el ballador compulsiu, deu pensar la dona mentre demana un tallat després d’acabar-se l’amanida i el bol de fruita.
Així que remena el sucre, rep via Bluetooth —quina mania de deixar-se’l sempre obert— una fotografia d’un tal Sergi amb un missatge que diu: «Em sap greu haver-te molestat. La música sempre m’anima i avui n’has patit les conseqüències. Estàs convidada». La dona mira al seu voltant i només troba la cara rodona del cambrer, il·lusionat com una criatura el matí de Reis, que li fa una ganyota, encongeix les espatlles i gira cua cap a l’altra punta de la barra on l’estan reclamant.
La dona de les botes negres li respon de seguida perquè s’adona que encara té el Bluetooth obert: «Voldria pagar-t’ho de totes maneres. A les vuit del vespre seré a la terrassa de l’hotel Casa Fuster».
En Sergi encara no ha entrat a l’ascensor de l’edifici on hi ha el seu despatx quan s’adona que li arriba una imatge amb un missatge. Quina pressa, pensa, i que agosarada la dona que acabo de convidar. De la preparació de la reunió i de la trobada amb els holandesos ja n’hauria prescindit. Només volia que el rellotge llisqués pels minuts i les hores i que fossin les vuit del vespre per viure aquella escena en un terrat de Barcelona. No s’hi havia posat per poc, aquella dona. La Casa Fuster era un dels llocs més bonics de la ciutat per fer una copa al vespre. Va pensar que encara que hagués de mentir una mica a casa perquè tornava tard, valia la pena seguir aquelles instruccions. No passa cada dia que una dona et vulgui compensar perquè l’has convidada a dinar.
El rellotge no va ser mandrós, i quan es van fer dos quarts de vuit en Sergi va decidir que ja en tenia prou, de feina. Mitja hora passejant des de Francesc Macià fins als Jardinets de Gràcia era un bon preludi d’aquella terrassa que esperava amb delit. Potser demanaria una beguda sense alcohol; no volia donar una falsa imatge durant la cita. O millor esperaria per veure quina era la tria de la dona misteriosa i després ja decidiria.
En Sergi caminava tan de pressa que va arribar a la Casa Fuster deu minuts abans de l’hora indicada i, com que no volia fer el ximple apareixent més aviat del compte amb cara d’incrèdul, va decidir que aniria al bar de l’entrada a fer un cafè a la barra. Com a mínim que no li agafés cap badall durant la trobada.
Ara sí, les vuit del vespre, i en Sergi es disposa a agafar l’ascensor fins al terrat d’aquella mansió de luxe destinada als turistes d’alt pressupost. Només hi havia estat una vegada en aquella terrassa, un cop que va haver d’acompanyar el seu cap a fer d’intèrpret d’uns clients de Dubai que s’estaven uns dies a la ciutat. Recorda que van tancar un reservat i tot per a aquell grup d’homes assedegats de tantes coses, però que només van satisfer amb sucs de taronja i quatre pastes salades de formatge i tonyina.
Quan va treure el cap a l’exterior es va trobar aquella dona amb una copa a la mà i una bossa petita damunt la taula. No va caldre dir res. Es va aixecar, li va donar a tastar el que probablement era un gintònic i després li va regalar un petó suau als llavis. Suau però intens i amb petites mossegades a la llengua. Aquell gest el va agafar per sorpresa, a en Sergi, però es va deixar fer.
Van passar els minuts següents parlant de la feina d’aquella tarda i de les ganes que tots dos tenien que fos aquella hora per tornar-se a veure. «Per què vas tan ben vestida avui?», li va preguntar ell. «No