El noi que no va trucar

Rosie Walsh

Fragmento

cap-3

2

Setè dia: quan tots dos ho sabíem

La terra s’havia mullat. Ara era humida, fosca i plena d’activitat laboriosa. S’allargava fins al marge ennegrit del bosc i tremolava amb batallons de formigues i caragols feixucs i aranyes diminutes que teixien teranyines. A sota nostre, la terra atreia el darrer residu d’escalfor.

L’Eddie, ajagut al meu costat, cantussejava amb la boca tancada el tema principal de La guerra de les galàxies. M’acaronava el polze amb el seu. A poc a poc, suaument, com els núvols que passaven per davant del bonic tall de lluna que brillava damunt nostre. «Anem a buscar extraterrestres», havia dit abans, quan el cel violeta s’havia enfosquit fins a esdevenir morat. Encara hi érem.

Vaig sentir el sospir llunyà de l’últim tren que desapareixia pel túnel de més amunt al turó i vaig somriure, recordant quan la Hannah i jo solíem acampar aquí de petites. En un prat petit en aquella mateixa vall petita, amagat del que ara li semblava un món petit.

Al primer senyal de l’estiu la Hannah suplicava als pares que plantessin la tenda.

I tant, deien. Sempre que acampis al jardí.

El jardí de casa era pla. Estava al davant, i es veia des de gairebé totes les finestres. Però això mai no era suficient per a la Hannah, l’esperit aventurer de la qual sempre havia superat el meu, tot i que ella era cinc anys més petita. Ella volia anar al prat. El prat s’estenia pel turó costerut de darrere de casa nostra, i just a dalt de tot era prou pla per plantar-hi una tenda. No es veia des d’enlloc, només des del cel. Hi havia escampades tot de rodones de tifa de vaca seca, i estava tan amunt que des d’allà gairebé es podia mirar pel forat de la nostra xemeneia.

Als pares el prat ja no els feia tanta gràcia.

—No em passarà res de res —insistia la Hannah, amb aquella veueta manaire. (Com trobava a faltar aquella veu.)—. Estaré amb l’Alex. —La millor amiga de la Hannah passava la major part del temps a casa nostra—. I també amb la Sarah. Ella ens pot protegir si ve algun assassí.

Com si jo fos un home corpulent amb un ganxo de dreta prou fiable.

—I no ens haureu de fer el sopar si anem d’acampada. Ni tampoc l’esmorzar...

La Hannah era com un buldòzer en miniatura (mai no se li acabaven els arguments ni les rèpliques), i els pares cedien inevitablement. Al principi acampaven al prat amb nosaltres, però amb el temps, mentre jo lluitava per travessar la jungla plena d’embulls de l’adolescència, van deixar que la Hannah i l’Alex dormissin soles allà dalt, mentre jo els feia de guardaespatlles.

Ens estiràvem a la vella tenda de campanya del pare —un trasto feixuc fet de lona taronja, com un bungalou petit— i escoltàvem la simfonia de sorolls a l’herba de fora. Sovint, em quedava desperta quan ja feia molt que la meva germana petita i la seva amiga s’havien relaxat i dormien, preguntant-me quina mena de protecció els podria oferir realment si algú volgués entrar-hi. La necessitat de protegir la Hannah (no tan sols mentre dormia a la tenda, sinó sempre) em pesava com roca fosa a l’estómac, un volcà amb prou feines contingut. I, de fet, què hi podia fer, jo, si entraven? Clavar-los cops de karate amb els meus canells d’adolescent? Clavar-los un bastonet dels de torrar núvols de sucre?

«Sovint dubta, no està del tot segura de si mateixa», m’havia descrit la meva tutora en un informe d’aquell curs.

—No fotis, això sí que és útil —havia dit la mare, amb la veu que normalment reservava per renyar el pare—. Tu no li facis gens de cas, Sarah. Dubta tant com vulguis! Els anys d’adolescència són precisament per a això!

Esgotada, al capdavall, per les forces contradictòries del sentiment protector i la impotència, em quedava adormida, i em llevava d’hora per ajuntar la combinació repulsiva de productes que la Hannah i l’Alex havien agafat per al seu infame «entrepà d’esmorzar».

Em vaig posar una mà al pit; vaig abaixar la llum dels records. No era un vespre per estar trista; era un vespre per a l’ara. Per a l’Eddie i jo, i per a allò tan gros que encara creixia entre tots dos.

Em vaig concentrar en els sons nocturns de la clariana del bosc. Cruixits invertebrats, fregadís de mamífers. El murmuri verd de les fulles que es movien, la respiració de l’Eddie que pujava i baixava sense complicacions. Vaig escoltar-li el cor, que bategava regularment a sota el jersei, em vaig meravellar de la seva estabilitat. «Ja sortiran més coses», era el que al pare li agradava dir sempre de la gent. «Has de mirar i observar, Sarah.» Però feia una setmana que observava aquell home, i no hi havia copsat gens d’inquietud. En molts aspectes em recordava el jo que m’havia entrenat per ser a la feina: sòlida, racional, sense deixar-se afectar per les marees canviants del sector de les organitzacions sense ànim de lucre. Però jo era una persona que m’havia passat anys practicant-ho, mentre que l’Eddie semblava que simplement era així.

Em vaig preguntar si ell podia sentir l’emoció sorollosa que em donava voltes dins del pit. Feia només uns quants dies jo estava aïllada, amb un divorci en perspectiva, acostant-me als quaranta. I llavors, això. Ell.

—Oh! Un toixó! —vaig dir quan una figura baixa va passar arrossegant-se pel límit fosc del meu camp de visió—. Potser és el Cedric.

—El Cedric?

—Sí, tot i que suposo que no deu ser ell. Quant de temps viuen, els toixons?

—Crec que uns deu anys. —L’Eddie somreia. L’hi sentia a la veu.

—Bé, doncs està clar que no és el Cedric. Però podria ser el seu fill. O potser el net. —Em vaig aturar un moment—. Ens l’estimàvem molt, el Cedric.

Una vibració de riure li va recórrer el cos, va anar a parar al meu.

—Us l’estimàveu? Qui?

—La meva germana petita i jo. Sovint acampàvem molt a prop d’aquí.

Es va girar de costat, amb la cara prop de la meva, i l’hi vaig poder veure als ulls.

—El toixó Cedric. Jo... tu —va dir en veu baixa. Em va resseguir amb un dit el naixement dels cabells—. M’agrades. M’agrada la combinació de tu i jo. De fet, la combinació de tu i jo m’agrada moltíssim.

Vaig somriure. Directament a aquells ulls amables i sincers. A aquelles arrugues de riure, a l’angle pesant de la barbeta. Li vaig agafar la mà i li vaig fer petons a les puntes dels dits, rasposes i amb puntets d’estelles després de decennis treballant la fusta. Ja tenia la sensació que feia anys que el coneixia. De tota la vida. Tenia la sensació que algú ens havia aparellat, potser des del naixement, i havia anat empenyent, alineant i planejant fins que finalment ens vam conèixer, feia sis dies.

—Acabo de pensar unes coses molt bledes —vaig dir, després d’una pausa llarga.

—Jo també. —Va sospirar—. Em fa la sensació que tota aquesta setmana ha tingut una banda sonora de violins desbordats.

Vaig riure i ell em va fer un petó al nas, i em vaig preguntar com era possible que poguessis passar dies, setmanes, mesos, o fins i tot anys, només anant fent, sense que de fet no canviés res, i després, en unes poques hores, el guió de la teva vida es pogués reescriure completament. Si aquell dia hagués sortit més tard, hauria pujat directament a l’autobús i no l’hauria conegut, i aquest

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos